Previsions de places escolars

Tinc la sensació que en matèria escolar al llarg del temps no s’ha fet a la ciutat ni una correcte previsió de les places escolars que es necessiten, ni un mapa escolar de la ciutat equilibrat. Les conseqüències de tot plegat és que darrerament s’han hagut d’anar posant pedaços un any rere altra, malgrat que ara el Departament d’Educació de la Generalitat prevegui importants inversions a la ciutat que van en la bona direcció per aconseguir una solució satisfactòria.
Anem a pams. Primera qüestió el mapa escolar de la ciutat. Si analitzem la ubicació dels centres de la xarxa pública de la ciutat (tants els de titularitat pública com els concertats), veurem que tots menys dos estan entre el nord-oest (Baltasar Segú i Jaume Huguet), el nord (Candela, Lledó, Claret, Eladi Homs i Narcís Oller) i el nord-est (Eugeni d’Ors); un podríem dir que està al centre-oest de la ciutat (el Cor de Maria) i finalment un de sol està al sud de la ciutat (l’Enxaneta). Al llarg dels anys s’ha anat fent l’error de planificar els centres nous cap la zona nova de la ciutat, o sigui cap el nord, indret on també si han instal·lat nous serveis que han arribat a la ciutat, com la piscina o el Consell Comarcal, per posar dos exemples, i a on s’hi han despaçat altres que estaven ubicats al centre o al barri vell com Correus o l’oficina del DARP, entre altres. El resultat és que s’ha produit un desequilibri entre els serveis que té el nord de la ciutat i els que té el sud i això ha afavorit l’actual situació del barri vell.
Els ciutadans que tenen mainada petita una de les qüestions que estudien per triar el lloc per viure-hi és quins centres escolars tenen més pròxims. És evident, doncs que el nord de la ciutat ofereix, en aquest sentit, molts més avantatges que el sud. Reequilibrar en aquesta qüestió la ciutat no és feina fàcil, tot i que l’ampliació d’Els Tabalets a la plaça del Carme va en bona direcció.
Segona qüestió. Em sembla que qui ha tingut la responsabilitat de planificar les necessitats educatives de la ciutat no va estar en el seu dia gaire concentrat. Fa dos anys, per aquestes dates, un grup de pares va veure com els seus fills no tenien plaça a cap de les escoles que havien trien. Quedaven places a la Candela, és cert i també en queden ara, i aquí entraríem en una tercera qüestió: analitzar el perquè no s’ha evitat que a la Candela hi hagi un percentatge tant alt d’alumnes de procedència immigrant. Llavors i després de diverses discusions es va optar per crear un doble P-3 al Baltasar Segú (un pedaç d’emergència). L’any passat es tornava a necessita un nou grup de P-3 i com que al Baltasar Segú una segona línia no hi cap es va crear un doble P-3 a l’Eugeni d’Ors. L’horitzó de la solució es preveia amb les obres del nou Eugeni d’Ors que té previst el Departament d’Educació de la Generalitat i que preveuen dotar d’una doble línia a aquest centre. Mentre, però, hem de seguir posant pedaços. Per el curs 2005-2006 s’opta per crear un doble P-3 a l’Eladi Homs, però ens arriba un nou problema. Valls està en un moment important de creixement demogràfic i el doble P-3 de l’Eladi Homs no resolt el problema sinó que es necessiten més places escolars. Al final s’opta, obligatòriament, per un nou pedaç que no és altre que crear un doble P-3 a l’Enxaneta. El resultat és que a hores d’ara tots els centres públics de primària de Valls, menys la Candela, tindran l’any vinent algun curs doblat: el P-5 al Baltasar Segú, el P-4 al’Eugeni d’Ors i el P-3 a l’Enxaneta i l’Eladi Homs. Em sembla que és fàcil endevinar que aquest problema ja fa algun any que s’hauria d’haver previst. Per tant els gestors d’ara han de resoldre com poden la manca de previsons del passat.
La doble línia prevista al nou Eugeni d’Ors resituarà la qüestió, però el problema quedarà resolt? A mi em sembla que no, ja que enguany s’han necessitat dos grups nous de P-3 i el nou Eugeni d’Ors n’assumirà un, però, i l’altre? No ens sembla clar que tenim prous elements per pensar que a la ciutat li fa falta ja una nova línia escolar a més de la que es crearà a l’Eugeni d’Ors? Per tant, a no ser que l’increment de sol·licituds d’enguany de places per P-3 sigui circumstancial cal fer ja el passos necessaris per resoldre d’una vegada per totes les necessitats de places escolars a Valls. Em sembla que l’evidència ens assenyala que a més de la nova línia que es crearà a l’Eugeni d’Ors en faltarà una altra a la ciutat. Per intentar equilibrar el mapa escolar de la ciutat, sobre el qual parlavem al començament d’aquest article, és evident que aquesta nova línia escolar s’hauria de planificar al sud de la ciutat i a hores d’ara hi ha dues opcions: que l’Enxaneta tingui una doble línia o que es crei una nova escola entre el sud-est i el sud-oest de la ciutat. Particularment, jo prefereixo dos centres petits que un de gran, però ambdues sol·lucions són bones. Sigui quina sigui cal treballar per un solució immediata i definitiva sinó volem seguir posant pedaços a la situació escolar de la ciutat. De moment, sembla que la reserva de terrenys que s’ha fet al costat de l’Enxaneta vagi en la direcció de crear una segona línia en aquesta escola i així resoldre el problema. Darrerament Valls veu que el Departament d’Educació de la Generalitat preveu inversions importants a la ciutat: el nou Egeni d’Ors, les obres del convent del Carme per adequar-hi l’escola Enxaneta, l’Escola Oficial d’Idiomes a Ca Segarra... Això són excel·lents notícies que ajudaran a resoldre la situació escolar de la ciutat; però no es pot baixar la guàrdia i cal estar atents a les necessitats del futur sobre les quals em sembla que la inscripció d’alumnes d’enguany a P-3 ens ha donat una clara pista.

Article publicat al setmanari El Pati, el juliol del 2005

El foment de la lectura

Les dades de l’eurobaròmetre de l’any 2003 referides als índex de lectura dels diferents estats de la Unió Europea indiquen que a l’Estat espanyol un 47,3% de les persones són lectores. Aquestes dades tenen relació amb l’enquesta sobre els hàbits de lectura, que realitza anualment la Federación de Gremis de Editores de Epaña, segons la qual un 54,1% de la població de Catalunya i un 52,8% de la de l’Estat espanyol declarava que havia llegit alguna vegada en el darrer trimestre. L’eurobaròmetre ens situa, com tothom deu suposar, en les darrers posicions dels estats d’Europa i tot i ser dolentes les dues dades anteriorment esmentades, el que encara més preocupa és que des del 2001 hi ha un 5% menys de catalans que declaren a l’enquesta sobre els hàbits de lectura que no llegeixen pràcticament mai. O sigui que anem enrere. Per tant és necessari fer campanyes de foment de la lectura i en aquesta tasca cal que si impliquin totes les institucions, des de les de l’Estat fins a les locals. Això, es clar, sempre que els polítics que ens administren creguin que és important que la població llegeixi, cosa que en molts moments dubto.
Valls vam tenir l’honor de tenir la de les primeres biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya. Per vergonya nostra aquest emblemàtic edifici del passeig dels Caputxins, el qual fou inaugurat l’any 1918 en una important clebració, actualment i des de fa deu anys està en desús. Si les seves pareds poguessin parlar segur que ens dirien com enyoren aquells temps en que l’edifici estava fins a vessar de llibres i en què dia rera altre molts vallencs hi anaven per consultar-hi lectures o senzillament per passar una estona llegint. Ara, estem a l’espera que un nou pla d’equipaments culturals assenyali quin futur li espera a l’antic edifici de la Biblioteca Popular i com es pot donar més espai a la Biblioteca Carles Cardó, la qual està ubicada a la Casa de Cultura, just al davant de l’emblemàtic edifici inaugurat per la Mancomunitat.
Modestament, voldria fer una suggerència. Al meu entendre la millor finalitat que podria tenir l’edifici de l’antiga Biblioteca Popular és que se seguís dedicant a la finalitat pel qual va ser construït: com a biblioteca. És cert que l’espai insuficient hi impedeix ubicar-hi la Biblioteca Carles Cardó, però hi ha alguna altra solució perquè es pugui fer servir com a biblioteca. Potser valdria la pena estudiar la possibilitat de dedicar aquest edifici noucentista exclussivament a biblioteca infantil. Penso que les seves dues sales podrien permetre que una es dediqués a fons i l'altra a espai polivalent en el qual s’hi poguessin desenvolupar regularment activitats pel foment de la lectura dirigides a la mainada com lectura de contes, presentacions de llibres, xerrades d’autors, etc. Al meu entendre és important que les biblioteques siguin centres d’animació cultural, especialment per als més joves. Necessitem que els més petits s’habituin a anar a les biblioteques i una de les maneres és que tinguin un espai ben habilitat, a peu de carrer i ambientat adequadament.
Sobre aquesta qüestó, algú pot preguntar-se el perquè els editors volem que es fomenti l’ús de la biblioteca si en aquest indret no es venen llibres sinó que es deixen gratuitament. Doncs, senzillament, perquè està demostrat que una bona i dinàmica xarxa de biblioteques fa augmentar el nombre de lectors, i el que necessitem els editors són més lectors, més persones que llegeixin llibres. Les biblioteques són, doncs, la pedrera de nous lectors.
I perquè necessitem que la gent llegeixi? Es més, perquè necessitem que la mainada, que els joves, llegeixin? Hi ha molts motius, però relacionaré dues dades que ens ho poden fer entendre. Els escolars de Finlàndia han desmostrat en unes proves realitzades recentment ser els millors d’Europa, els que millor fan l’aprenentatge. Nosaltres en aquesta proves hem quedat a la cua, en els darrers llocs. Suposo que alguna cosa hi deu tenir a veure l’índex de lectura. Els finesos són junt amb els suecs els qui més llegeixen de la Unió Europea. Ens aventatgen en gairebé trenta punts. Mentre un 76,1% de finesos són lectors a l’Estat espanyol aquesta xifra és tant són d’un 47,3%. La lectura és un hàbit i un aprenentatge. Com més es llegeix més capacitat de comprensió dels textos es té i com més entrenat s’està en la lectura, més fàcil és comprendre els llibres escolars i, lògicament, és més fàcil estudiar. Per això, també penso que hauríem de reflexionar, doncs, sobre com estan les biblioteques de les nostres escoles. Hi ha espais a les escoles de la nostra comarca destinats a biblioteques? És l’adequat? S’hi inverteix en la compra de llibres? Tenen pressupost les escoles per aquesta finalitat? Els asseguro que si responen aquestes preguntes el resultat els sortirà decebedor. Potser s’hi hauria de començar fer alguna cosa.

Article publicat al setmanari El Pati, el maig del 2005

Zones escolars

Fa una temporada que em pregunto perquè Valls, a diferència d’altres ciutats similars o fins i tot més petites a la nostra, no té zones escolars. Les zones escolars serveixen perquè la proximitat es tingui en compte, o sigui puntui, quan els pares matriculen a la mainada en un centre o en un altre. Valls és zona única i per tant una persona que viu als Blocs Alt Camp no té preferència per portar els seus fills a l’Eladi Homs respecte un que viu a Mas Clariana, per posar un exemple de dos barris molt allunyats entre ells. Tothom a Valls tria l’escola sense que es tingui en compte allà on viu i al final un sorteig en cas que hi hagi més demanda que oferta en una escola acaba decidint la preferència d’uns o altres per entrar als centres escolars. El resultat és que trobem que un xiquet o xiqueta que viu al passeig de l’Estació hagi d’anar al Baltasar Segú i un que viu a la Fraternal a l’Eugeni d’Ors. Això comporta que dia rera altre a les 9 del matí el trànsit a la ciutat s’incrementa fins arribar fins i tot al colapse amb desplaçaments que no caldria fer-los si la proximitat a l’escola puntués en el moment de decidir el centre escolar que ha d’anar la mainada. Una bona mobilitat d’una ciutat i per tant una ciutat més sostenible depèn de molts factors però un d’ells es que s’evitin els desplaçaments innecessaris. Facilitar que es pugui anar als centres escolars sense utilitzar cap tipus de vehicle és un estalvi de temps per a les famílies, un estalvi d’energia i un bona mesura per a millorar la mobilitat. Potser ara que s’acosten les inscripcions seria interessant que qui tingui competències en aquest camp -regidoria d’Ensenyament i Departament d’Ensenyament de la Generalitat, suposo- ho tinguin en compte i que es valori si val la pena que Valls segueixi sent com ho és ara una zona escolar única.

Article publicat al setmanari El Pati, el març del 2005

Obres al pas a nivell

A vegades hi ha obres que duren tant que arriba un moment que ens acostumem a que aquella zona o indret estigui inutilitzable i que no sabem ja ni quan van començar, ni quan havien d’haver acabat. Un cas d’aquests és les obres del pas a nivell de la carretera de Montblanc. Jo a hores d’ara no recordo ni quan van començar ni quan s’havien d’acabar però del que estic segur és que el termini per a la seva finalització ja fa temps que l’hem superat. Trobo injustificable i incomprensible que un vial de circulació important per a la ciutat es talli alegremaent per un temps indefinit i que, lluny d’intentar fer les obres en celeritat per molestar el menys possible als ciutadans, aquestes s’allarguin molt i molt. El resultat d’aquest vial inoperant és que en hores puntes, a la carretera del Pla es produeixen colapses circulatoris dia rere altra. La responsabilitat de les obres no és del consistori vallenc, suposo que deu ser del Ministeri de Foment, pero a hores d’ara em pregunto si les institiucions vallenques han seguit les obres d’aprop i si han pressionat perquè es fessin amb rapidesa. En tot cas, si això s’ha fet o una de dues, o el Ministeri de Foment s’ha fet el sort o no s’ha actuat amb suficient eficàcia. En tot cas, hi ha vies a la ciutat de gran importància per la circulació viària que és desitjable que estiguin el menys tallades possibls. És de lògica que per exemple les entrades i sortides de la ciutat siguin vies imprescindibles com també ho són vials com el carrer Avenir, la carretera del Pla i naturalment les muralles. Per això em va estranyar que a causa d’uns imprevistos amb les obres de l’Hospital, cosa que va provocar que s’hagués de tallar la muralla del Carme, no s’aprofitessin fins i tot dies festius, com es fa en altres llocs, per avançar les obres i tornar a la normalitat un vial tant trascendental per a la ciutat. En fi, pel que es veu com en moltes altres coses la sol·lució passa perquè els ciutadans tinguem paciència, molta paciència.

Article publicat al setmanari El Pati, el febrer del 2005

Crispació

Llegeixo amb satisfacció que en el ple de l’Ajuntament de Valls que es va celebrar la setmana passada, el debat va tornar a un nivell normal després dels episodis recents de crispació. Tinc la impressió, potser equivocada, que els nostres polítics locals estan posant a la pràctica una excessiva carga política en les seves actuacions, com si Valls es tractés d’un camp d’aprenentatge del debat polític crispat. D’aquesta manera, em sembla que hem viscuts situacions que tenen una certa similitud als debats del Congrés de Diputats que per pena nostra veiem per la televisió i els quals més que debats polítics acaben convertint-se en un espectacle més propi d’un culebró suramericà que al que correspondria a una bona praxis de l’activitat política.
Hem vist en els darrers mesos a la ciutat cartells enganxats pels carrers amb cares de regidors, insults, desqualificacions, amenaces de portar la política local als tribunals, titulars estridents i, entre altres qüestions, abandó del ple per part d’alguns regidors. Els nostres polítics, els d’un cantó i de l’altra, haurien de para compte amb tensar excessivament la corda, ja que es corre el perill de traslladar la crispació política al carrer i de fracturar la societat. El govern hauria de fomentar al màxim els ponts de diàlegs amb els agents de la societat vallenca a fi efecte d’explicar fil par randa els projectes i actuacions previstes i l’oposició hauria de parar compte en no caure en la temptació de voler traslladar al carrer la legítima oposició política. Som una comunitat i més enllà de les diferències de pensament que tenim, les quals enriqueixen la pluralitat de la societat, hem de procurar resoldre els nostres conflictes amb diàleg, sense estridències i crispacions desmesurades.

Article publicat al setmanari El Pati el mes de desembre del 2004

Pagar dues vegades

Se suposa que els impostos que paguem ens són retornats amb serveis, tot i que a vegades hom de la sensació que això és massa suposar. Fa anys que Renfe va decidir que la línia de tren que passa per Valls era poc rendible i ara un tren ara un altre ens ha deixat un horari pèssim que ha provocat a més que cada cop s’utilitzés menys el tren per manca de bones combinacions. Sempre m’ha sorprès que es parli frívolament de línies de trens rendibles o no, com si un servei hagués de tractar-se com un McDonal’s: com més passatgers, com si fóssim hamburgueses, més trens, i si no vénen prou clients tanquem la parada i tant tranquils. Si ens posem així, algú em podria dir quina rendibilitat econòmica tenen les carreteres? Les autopistes, els catalans, pràcticament els únics ciutadans d’aquest Estat, ho sabem prou bé, però de les carreteres que paguem amb els impostos ningú no en parla de rendibilitat econòmica i mira que de calés ens en costen molts, a banda del cost humà que tenen que per culta dels accidents té una magnitud insostenible. A vegades penso que es parla molt del servei públic, perquè queda bé, sobretot en temps d’eleccions, però a l’hora de la veritat els nostres administradors s’ho prenen poc seriosament. No ho sé, però hom té la temptació de pensar que els qui governen els interessa més que agafem el cotxe, gastem gasolina, amb la qual hi ha uns impostos afegits impressionants, i no usem el transport públic amb el qual l’administració ingressa pocs diners. En fi, felicito a l’Ajuntament per fer una aposta pel transport públic i jugar-se-la avalant econòmicament dues noves combinacions ferroviàries. Ara bé, a Renfe, un servei públic, li hauria de caure la cara de vergonya (si és que en té) per demanar que un ajuntament s’hagi de fer càrrec del possible dèficit que pugui generar aquesta ampliació d’horari. O sigui, si no s’aconsegueix l’objectiu, els vallencs pagarem el servei ferroviari dues vegades: una amb els impostos que paguem a l’estat i l’altre amb els impostos que paguem a l’Ajuntament. Gestors de Renfe, feu-s’ho mirar.

Article publicat al setmanari El Pati, l'octubre del 2004

El mitjó del revés

Llegeixo a El Pati que el nombre de residents a les comarques de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà que treballen a Reus o a Tarragona s’ha incrementat i, a la mateixa edició del setmanari, llegeixo que Renfe al final ha fet efectiu el tancament de les estacions de Valls i Montblanc. O sigui, cada vegada hi ha més persones que es desplacen fora de les nostres comarques per treballar però, per contra, cada vegada tenim un pitjor servei de transport públic. Això vol dir també que cada vegada hi ha més persones que han d’usar el seu propi vehicle per anar a treballar i això vol dir també que cada vegada gastem més combustible fòssil, la combustió del qual a la vegada és en part responsable de l’escalfament del nostre castigat planeta, i això vol dir també que cada vegada es col·lapsen més les nostres infraestructures viàries, algunes de les quals com la de Tarragona a Valls són una autèntica vergonya. Som en l’era de les comunicacions i en l’era de la mobilitat, però pel que sembla a les nostres comarques el transport públic ha quedat enrocat en el passat o potser seria millor dir que està en pitjors condicions que en el passat. Tot plegat no lliga gaire. Si cada vegada hi ha més gent que es desplaça a treballar fora de les nostres comarques, cada vegada hi hauria d’haver més horaris de transport públic i de millor qualitat; no al revés com ens està passat. Potser els gestors de Renfe i de la resta de transport públic de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà, i també de l’administració ens haurien d’explicar perquè en aquest tema portem el mitjó posat del revés.

Article publicat al setmanari El Pati, el juliol del 2004.