2011, un any amb la Lloll

Arribem al 2011 i un any més, i ja en són quatre, Mas Albornà ens ofereix un calendari que ens permet resseguir tots els dies de l’any amb un record i pensament diari cap a totes les persones que dia rere altre, totes les setmanes del calendari, els 365 dies de l’any, siguin laborals o festius, treballen des de les diferents possibilitats que s’ofereixen des de Mas Albornà per integrar socialment i laboral a les persones amb discapacitat intel·lectual i malaltia mental. I és que per fer aquesta lloable feina és necessiten tots els segons, tots els minuts, hores, dies i setmanes de l’any, es necessiten tots els moments que ens oferirà el pas dels fulls del calendari que ara teniu a les mans, i necessitem les característiques vitals que ens aporta la protagonista del calendari, la Lloll Bertran, i sobretot necessitem que ens encomani el seu somriure constant per afrontar la vida i tots els reptes que se’ns presenten, que no són pocs.

Amb Mas Albornà i la Lloll Bertran ens uneix a part de l’amistat, haver participat en projectes editorials conjunts. De la Lloll vam editar a Cossetània el llibre Quin món de mones, a partir de les lletres que ella feia adaptades a músiques famoses en el programa de Catalunya Ràdio que portava el mateix nom. A més, ha participat estretament en la promoció dels llibres de poemes de natura que hem editat del Celdoni Fonoll. Amb Mas Albornà, l’any passat des de Cossetània Edicions vam treballar conjuntament per editar el llibre Mira’m en el qual diversos escriptors importants del país van construir una narració que tenia com a protagonista un moment vital d’una persona amb discapacitat intel·lectual. Va ser un projecte difícil i un repte pels autor. Mira’m ha acabat sent un llibre escrit amb diverses mans però que traspua un discurs propi, un relat d’històries diferents que tenen un fil narratiu clarament desxifrable.

El calendari, Mira’m, la presència de Mas Albornà en les teconologies 2.0 i altres accions formen part d’una actuació volguda i buscada per Mas Albornà per fer arribar a tothom tant les feines i activitats que es desenvolupen com, i això és el més important, l’objectiu d’integració social i laboral de les persones amb discapacitat psíquica. Hi ha moltíssimes formes de fer aquesta tasca, Mas Albornà, però, ha optat per la originalitat i la qualitat, com a mostra d’una organització moderna i disposada a assumir reptes importants, encara que puguin semblar quan es plantegen difícils i inassumibles o, fins i tot, a vegades propis d’un somniatruites. Algú es podia pensar el 2007, quan es devia començar a parlar del primer dels calendaris, que en quatre anys pel calendari de Mas Albornà hi cedirien la seva imatge periodistes del més alt renom del país, el millor jugador de futbol del món, entre altres futbolistes, o els actors més televisius i mediàtics de Catalunya? No era aquesta una idea més pròpia d’un somni que d’una realitat possible? Però des de Mas Albornà s’ha pogut demostrar que res és impossible si l’objectiu és noble i si s’esmercen totes les forces i sobretot, tota la il·lusió necessària, per fer-lo possible.

El 2011 serà l’any de Lloll, de compartir el seu somriure dia rere altre, de poder-se llevar el matí, mirar el calendari i poder-se dir: avui, com ahir i com demà, em faig meu l’ideari de Mas Albornà amb el somriure de la Lloll. No és una casualitat que Mas Albornà hagi escollit la Lloll, ja que ambdós comparteixen actituds vitals que caracteritzen per una banda, l’acció de tota l’organització i per l’altra, la seva manera de fer com actriu i el que és més important la seva manera de ser com a persona. Mas Albornà i la Lloll comparteixen energia, vitalitat, força, honestedat, empempta, alegria, tenacitat, humilitat, valentia, seny però també rauxa, il·lusió i, entre moltes altres coses i, sobretot, generositat, molta generositat, tant Mas Albornà com la Lloll.

Bon any 2011 amb Mas Albornà i amb la Lloll.

Article publicat al calendari de 2011 de Mas Albornà

Objectiu: eleccions municipals

Una vegada passades les eleccions al Parlament de Catalunya, les diferents forces polítiques comencen ja a preparar l’engranatge per a les properes eleccions municipals que s’han de celebrar d’aquí a menys de mig any. Els partits que han sortit ben parats dels resultats de les eleccions al Parlament intentaran repetir èxits (CiU, PP i SI) i els del tripartit (PSC, ERC i IC), especialment els dos primers, provaran d’intentar aixecar volada després del tràngol passat.

Cada comesa electoral és diferent i no és aconsellable extrapolar els resultats de determinades votacions cap a altres comicis, ja que això pot produir desajustos, i més encara en les municipals en què sovint els electors valoren també les persones que van davant de les candidadutres. En tot cas, el que sí és cert és que els resultats electorals marquen tendències respecte al comportament possible dels electors.

Una vegada, vaig preguntar a un polític com preveia que anirien les municipals i em va exposar un plantejament molt encertat. Em digué que per analitzar el possible resultat d’uns comicis locals cal valorar la tendència electoral de les sigles del partit polític en qüestió i la candidatura però sobretot el cap de llista que es presenta. Si les sigles polítiques sumen i el cap de llista també es pot tenir un excel·lent resultat. Si hi ha desajustos entre ambdós conceptes, el resultat pot ser incert.

En clau local, a Valls, i tot intentant fer un pronòstic, que com a tal té moltes possibilitats d’anar errat, ens trobem que en aquest moment, si seguim la metodologia exposada anteriorment per analitzar-ho, és obvi que CiU com a formació política està en un moment dolç i que el cap que llista que presentaran Albert Batet jo diria que també, és a dir que partit polític i candidat sumen. Això em fa afirmar que em sorprendria molt si CiU no obtingués a Valls una majoria absoluta. És una situació que podem comparar amb la dels anys vuitanta en què el PSC, amb majories absolutes del PSOE a Madrid sumava, i la personalitat de Pau Nuet com a alcalde també. Resultat: majoria absoluta socialista a Valls.

Per la seva part, el PSC està en una tendència a la baixa, tant a Catalunya com el PSOE a Espanya, això em fa pensar que serà difícil que Núria Segú repeteixi resultat (set regidors) i que és possible que tingui un descens de regidors, i més si tenim en compte que la secció local del PSC a Valls ha viscut un període convulsiu i les divisions no ajuden mai a sumar.

Pel que fa als partits en menor representació a l’Ajuntament de Valls, no em sembla que el PP augmentarà el nombre de regidors a la ciutat, ja que penso que CiU recull a la ciutat una part del vot conservador que en altres eleccions vota el PP i com que penso que CiU a Valls està en tendència a l’alça, no crec doncs que els populars augmentin el nombre de regidors que actualment tenen.

Pel que fa al vot independentista que a hores d’ara se’l reparteixen ERC (dos regidors) i la CUP (un regidor) és a hores d’ara difícil de fer pronòstics ja que si SI (el partit de Laporta) es presenta a Valls, el vot pot quedar repartit, cosa que no és beneficiós per a cap de les tres sigles. Més llistes independentistes poden produir la paradoxa que el nombre absolut de vots entre les tres sigles (ERC, CUP i SI) augmenti respecte els que tenen ara ERC i CUP, però que es redueixi el nombre de regidors independentites. Penso que el moviment independentista a Valls hauria de pensar la possibilitat d’agrupar-se en una coalició que sumés i que permetés tenir una presència al nou consistori que estigui d’acord amb els vots independentistes que té la ciutat, tot i que tinc la sensació que les possibilitats que una proposta així sigui reeixida té tant pocs números com les lletres que falten per acabar aquest article.

Article publicat a l'edició local de Vilaweb el 13 de desembre de 2010

Obres paralitzades

Se'ns havia anunciat que el tram de l'A-27 entre Valls i Montblanc quedava suspès a l'espera d'una nova licitació, però amb el que no es comptava és que les obres entre Valls i Tarragona quedarien també paralitzades. El nou eix viari Montblanc-Tarragona, tant necessari per la comunicació de la Conca i l'Alt Camp amb l'eix mediterrani, queda doncs tocat i amb la incògnita de quan s'acabarà; ja que pel que es veu el Ministeri de Foment no diu res. Tot plegat és conseqüència d'una política econòmica erràtica del govern de Zapatero que ha passat de tirar la casa per la finestra, amb obres d'infraestructura a tort i a dret i amb plans pels ajuntament que en ocasions no han servit per a obres importants, a tancar l'aixeta de la despesa d'infraestructures. D'un extrem a l'altre, sense terme mig i, sembla que, a la desesperada.
Més enllà però de la paralització d'aquestes obres i de les seves causes, tot plegat em fa reflexionar en un fet que sovint ens trobem a la nostra ciutat amb obres que s'eternitzen, que sembla que no s'acabin mai i potser nosaltres hi tenim alguna responsabilitat en què això succeeixi. Si la decisió de “per on havia de passar l'autovia” no s'hagués dilatat tant i no se n'hagués fet qüestió electoral, em pregunto si a hores d'ara aquesta infraestructura estaria acabada.
Hi ha però una altra obra també completament aturada a la ciutat: la rehabilitació del convent del Carme per ubicar-hi novament l'escola Enxaneta. Algú pot aventurar-se a dir quan s'acabaran les obres? Mentrestant, la mainada ha d'anar a l'antic Narcís Oller en unes instal·lacions que no són adequades. No tinc dubtes en el sentit que la decisió de no fer una escola nova per a l'Enxaneta va ser un error que ens ha portat a l'actual situació, per tant, alguna responsabilitat en tenim els vallencs, oi?
El Museu Casteller no podem dir que està paralitzat perquè senzillament no s'ha començat a executar. Sobre la indefinició d'on ubicar-lo i els continus canvis d'emplaçament alguna responsabilitat en tenim a la ciutat, tot i que si hom fa cas dels polítics locals del moment sempre buscaran les culpes en el govern de la Generalitat, que per altra banda segur que també en té la seva part. De fet, és més fàcil culpabilitzar els altres que fer un exercici d'autocrítica. Respecte a la construcció del Museu a Ruanes tinc la sensació que ens hem posat en un carreró sense sortida que l'únic que farà serà posar de nou en una via morta aquest esperat equipament cultural.
I podríem seguir fent llista de les infraestructures de la nostra ciutat que hem vist aturades molt de temps. L'aparcament de camions del Polígon n'ha estat un altre; com també ho van ser en el seu temps les obres del Teatre Principal, o la construcció de l'Estació d'Autobusos en la qual es van haver d'arranjar els desperfectes abans d'inaugurar-la a causa del temps que va estar l'equipament construït abans d'entrar en ús. I si fem memòria encara en trobaríem alguna més.
Per tot plegat, potser val la pena que fem una mica d'autocrítica i que analitzem si sempre els culpables han estat de fora de la ciutat. Em sembla que valdria la pena que, des de Valls, reviséssim les nostres actuacions per casos similars i analitzéssim si les decisions que hem pres o les que no hem pres han afavorit el retard d'infraestructures necessàries per a la ciutat.

Article publicat el dia 11 d'octubre de 2010 a l'edició de Valls de Vilaweb

Qui pagarà el Museu Casteller?

Potser és que no tinc tota la informació, o potser és que no m’he llegit el conveni entre l’Incasòl i l’Ajuntament de Valls, o potser és que, malgrat que a mi em costi d’entendre, les coses són més senzilles encara que de vegades semblin complicades.
Anem a veure: si no vaig equivocat, el Museu Casteller es paga o s’hauria de pagar entre el Departament de Cultura de la Generalitat, que sigui dit de pas encara no ha pressupostat els diners; la Diputació de Tarragona, que fins i tot ja ha avançat diners; i l’Ajuntament de Valls, que pensava pagar la seva part gràcies al conveni que té amb l’Incasòl on com a actuació estel·lar hi ha l’ARE de Ruanes. O sigui, entenc jo, que una part dels diners que guanyaria l’Incasòl amb la promoció de l’ARE de Ruanes els invertiria en el Museu Casteller. Sembla així, oi?
Ara el propi alcalde diu que l’ARE de Ruanes “no té sentit amb la situació actual del mercat immobiliari”. A l’equip de govern municipal li ha costat arribar a aquesta conclusió, perquè la crisi d’aquest sector immobiliari no ha començat fa quatre dies sinó que des del darrer trimestre del 2007 que dura. Però més val tard que mai i, per tant, el projecte queda aturat, congelat, però a la vegada el propi alcalde es mostra ferm en no aturar el Museu Casteller. Doncs aquí és on tot plegat no m’acaba de quadrar. Si es para l’ARE sembla clar que l’Incasòl no tindrà els diners que pensava obtenir per invertir en el Museu Casteller, i si, com diu l’alcalde, el projecte del Museu no s’aturarà, qui ho pagarà, doncs?
Si ho paga l’Incasòl, si aquest organisme avança els diners, cosa que en la situació actual se’m fa difícil de pensar, serà a canvi que l’ARE s’acabi fent, cosa que penso que no serà una bona notícia per a la ciutat. També ho pot pagar l’Ajuntament si té els diners o si es pot endeutar per tenir-los. Si és així, seria interessant que llavors el Museu Casteller es desvinculés de l’ARE i que aquestà actuació que ara està congelada passés a estar petrificada. O potser l’Ajuntament avança els diners a compte de l’Incasòl, o hi ha altres possibilitats que no sabem.
I enmig de tot plegat s’ha de fer la revisió del Pla General, quan el més lògic seria que es fes sense el condicionant de l’ARE. Si amb el Pla General s’arriba a la conclusió que la ciutat ha de créixer cap a Ruanes, serà llavors el moment de definir com i de quina manera, però si les reflexions que es facin en la revisió del Pla General conclouen que més valdria utilitzar el sòl urbanitzable que encara té la ciutat, que no es poc, abans de crear-ne de nou, l’ARE no tindria sentit.
En fi, l’ARE paralitzat, el finançament del Museu Casteller, la revisió del Pla General… tot plegat són massa peces per a un trencaclosques i a mi no m’acaben d’encaixar. Clar que, com he dit a l’inici, segurament o millor dit segur que no tinc tota la informació per analitzar el tema, o segurament o millor dit segur que no tinc la suficient capacitat per poder acabar-ho d’entendre. Una informació clara i detallada del nostre consistori m’ajudaria a veure-ho clar; amb la que ara m’arriba dels mitjans de comunicació, jo no me’n surto.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 14 de juny de 2010

“Per fi, les millors guies del mercat són en català”

L’editor de Cossetània parla de les Guies Essencials de viatge, una nova col·lecció que arrenca amb els títols: Roma Essencial, París Essencial, Nova York Essencial i Londres Essencial.

1. Per què vau prendre la decisió d’editar aquestes guies?

Va ser una decisió estratègica. Després d’uns quants anys editant llibres de natura, d’excursionisme i de cuina, vam decidir apostar pel turisme, amb algunes col·leccions (Asimut i Croma) que ja havien innovat. El següent pas va ser estudiar com estava el mercat per poder fer guies de viatge i, un cop fetes prop de 30 reunions a les fires de Frankfurt i de Londres, vam veure-hi la possibilitat real. Ara ja és una realitat, ja són a la venda des de mitjan mes de maig.

2. Quines característiques tenen?

Nosaltres vam decidir que havien de complir 6 requisits, que és una mica el tret essencial de les guies. I ho vam acosneguir perfectament. Per tant, les guies són:

• Completes, però alhora sense massa text.
• Amb color i vistoses.
• Manejables fàcilment.
• Rigoroses i actuals.
• Formen part d’una col·lecció que arribarà a ser àmplia.
• No existeixen en castellà.

3. Quantes n’heu publicat?

De moment, n’hem publicat 3000 de cada una, un terç de les quals se superarà de seguida amb exemplars directes, fins i tot via internet. Els llibreters han tingut molt bona resposta, les han valorat molt positivament i les fomentaran.

4. Quins són els títols actuals i quins seran els propers?

Els quatre títols de sortida són: París, Roma, Londres i Nova York. Per a l’any que ve, ja hem comprat els següents: Escòcia i Florència-Toscana. La intenció és treure’n de 2 a 4 cada any. Com es pot veure a les portades, són traduccions de les guies que edita AA Publishing (Automobile Association Publishing); el disseny de dins és seu i el de les cobertes l’hem canviat.

Les següents sortiran al febrer.

5. On es poden trobar? On es presentaran?

Es presentaran a Barcelona, a Vic i a Girona. Es poden trobar -i demanar- a les llibreries, no pas als quioscos. Cada tres anys s’actualitzaran. Intentarem arribar a un mínim de 20 títols, que tindran aparadors especials en algunes llibreries.

6. Sorprèn aquest preu tan baix, només 12, 50 €.

Renunciem a possibles guanys perquè pretenem que funcioni. A part, el preu d’impressió és barat pel fet d’aliar-se amb un grup fort.

Entrevista publicada al diari digital El demà

Un gest en temps de crisis

La mala gestió de la crisi econòmica del govern de Zapatero ha provocat l'anunci de mesures dràstiques. La crisis fins ara s'havia notat molt al sector privat amb acomiadaments i tancaments d'empreses i amb dificultats de les pimes per a finançar-se, però per als treballadors del sector públic la crisis passava una mica de puntetes. El govern de Zapatero ha tingut diners per ajudar els principals responsables de l'actual situació: les constructores (afavorides amb els dos famosos plans per aconseguir que els ajuntaments fessin obres públiques) i els bancs, però ha estat incapaç de endegar reformes estructurals i al final s'ha tret del barret una reducció de sou dels funcionaris, entre d'altres mesures. Ara, si això s'aprova per llei o drecret-llei també afectarà els funcionaris municipals que veuran reduït el seu sou. La qüestió és si aquesta mesura pel que sembla d'obligat compliment anirà acompanyada de la reducció dels sous dels representants muncipals de l'Ajuntament de Valls.

En primer lloc, s'ha de reconèixer que entre aquesta i l'anterior legislatura s'han reconduit les finances municipals vallenques, que estaven en un estat complicat. Una eficient gestió en aquest sentit acompanyada, no cal oblidar-ho, d'un substancial augment d'impostos, han deixat les finances de l'Ajuntament vallenc en una bona posició; de manera que potser no seria necessària aquesta reducció de sou als seus funcionaris. Tot i així, a la ciutat mai li havia costat tants diners com en aquesta legislatura els sous dels regidors i dels grups polítics municipals. Regidors a dedicació exclusiva, càrrecs de confiança, pagaments per assitència a plens i comissions excessivament elevants configuren un cost de tot plegat en opinió meva impropi i més en temps de crisi. Poc mèrit té que els regidors es congelessin el 2010 el seu sou precisament en un any de mínim històric de la inflació, el 0,8%.

Ara sembla que s'està a l'espera del què es decideix des de Madrid per actuar. Si hi ha retallada als funcionaris municipals es molt possible que també hi hagi una reducció dels sous dels regidors, si no es fes, estèticament seria impresentable. De totes maneres, cal esperar el què decideixen a Madrid? No seria desitjable vist el que costa a la ciutat els sous de regidors, càrrecs de confiança i grups polítics que es revisés aquesta qüestió facin el que facin a Madrid? No es tracta de demagògia, és una qüestió de realisme. Seria desitjable que mentre augmenta el nombre d'aturats, mentre les petites empreses suen per poder fer front als pagaments i a les retallades de finançament bancari, mentre s'anuncia una retallada del que cobren els funcionaris i una congelació del que cobren els pensionistes, entre d'altres mesures, des del consistori vallenc s'anunciés ja una retallada del cost dels regidors i dels grups polítics. Seria un gest d'apropament als ciutadans, d'estar al seu costat en moments difícils, d'apretar-se el cinturó de debò. Són gestos així els que haurien d'ajudar a regenar la credibilitat del sistema polític, molt necessària, però actualment en hores baixes.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb

Jordi Ferré: “Ens hem d’acostumar a treballar en una situació híbrida entre el paper i el digital”

Jordi Ferré és l’editor de Cossetània, editorial catalana amb 14 anys de trajectòria que, a més dels títols en paper, ha fet una aposta forta per l’edició digital com a membre de l’iniciativa Edi.cat. Avui parlem amb ell tot coneixent la seva opinió sobre l’estat actual de les editorials catalanes, els llibres digitals i perspectives de futur.

-Quina és la salut actual dels llibres en català?

-Al llibre en català especialment el que li falten són més lectors. Hem de tenir en compte que tan sols una de cada cinc persones que llegeix a Catalunya ho fa en català i estem estancats en aquesta situació. És cert que s’ha millorat respecte fa vint o trenta anys però ara la situació sembla ara estancada. El nombre de títols que s’editen en català està també estancat en els darrers anys. Hi ha possibilitats de creixement però cal analitzar perquè no tenim més lectors. Una de les possibles causes és que en molts sectors no hi ha pràcticament oferta en català o n’hi ha molt poca com per exemple en el món de les guies de viatge, de traduccions d’assaig, de llibres tècnics, d’informàtica o en sectors com el llibre de bricolatge, jardinaria o mascotes.

-Creu que el pas a la venda de llibres en digital és una nova oportunitat de difondre més la llengua?

Sí, clarament. A Internet el català està molt ben posicionat i cal seguir en el llibre digital en aquesta línia. La llengua a Internet esdevé comunitat i això cal aprofitar-ho. Én aquest sentit és molt interessant que des de Catalunya es vagi al davant, com està succeïnt actualment, en la creació de plataformes digitals. A més a més, els editors que editen en català estan apostant també pel món digital. Cal treballar en aquest sentit perquè el llibre digital en català tingui un bon posicionament a la xarxa i que disposi també d’una àmplia oferta.

-Com observa la iniciativa d’Edi.cat, a la qual s’hi ha sumat Cossetània Edicions?

Edi.cat és una iniciativa per oferir un portal de distribució i de venda de llibres electrònics en català on volem que els editors s’hi sentin còmodes i que els serveixi per poder entrar en aquest món. Treballem perquè aquest sigui el portal de referència del llibre electrònic en català.

-Quines perspectives té l’editorial en els propers mesos respecte la venda en digital?

La carrera del llibre digital és una cursa de llarg fons i ara tant sols estem ens els primers compasos. Tot just hem començat i queda molt, moltíssim camí per recórrer. El nostre mercat va més retrassat respecte el mercat nordamericà però estem convençuts que és un món amb una gran potencialitat de creixement. Ara cal que els editors hi entrem perquè digitalitzar els nostres fons no es fa d’avui per demà i a més requereix una inversió econòmica substancial. Cal fer els primers passos en aquest món per veure des de dins com es mou i per quan es produeixi el boom de llibre digital a casa nostra, que arribarà, ens trobi ben posicionats.

-Creu que és totalment complementari a la venda en paper?

Ens hem d’acostumar a treballar en una situació híbrida, en la que conviuran el llibre en paper i el llibre digital. Jo no crec que el llibre digital substitueixi al de paper, el que si tinc clar és que provocarà un nou escenari en què caldrà redefinir la tipologia de llibres en paper que s’editen. Possiblement, en el futur el llibre com a objecte serà més valorat, això vol dir que s’hauran de cuidar molt aspectes com l’enquadernació, la qualitat del paper, la impressió, etc.

-Quan creu que definitivament es consolidarà el sistema de vendes de llibres per descàrrega?

És difícil de pronosticar perquè el món de les noves tecnologies és molt ràpid i canviant a la vegada i a més poden sorgir nous aparells que el revolucionin. Per exemple, ara no sabem quin impacte pot tenir el nou Ipad d’Apple en el sector del llibre digital. El que està clar és que aquesta consolidació de les vendes arribarà i que una determinada espurna pot fer esclatar el seu creixement. Per això és molt important que els editors estiguem a punt per quan això pasi.

-L’aposta pel digital, és un pas que tard o d’hora hauran de fer totes les editorials catalanes?

Evidentment i qui no ho faci predrà una possibilitat de negoci. De la mateixa manera com fem amb els llibres que editem en paper que intentem que estiguin al màxim nombe de punts de venda, el mateix es pot aplicar al llibre en digital. Renunciar al llibre digital és renunciar a possibles vendes i seria absurd que un editor renunciés a una part del potencial negoci.

-Quina rebuda ha tingut el llibre Política 2.0 d’Ernest Benach, un dels primers a la venda den digital de la seva editorial?

És un llibre que va sortir de la xarxa, dels conceptes 2.0 i que ha tornat a la xarxa com a llibre ja que es pot comprar en format paper i en format digital, cosa que no podria ser d’altra manera en tractar-se d’un llibre d’aquesta temàtica. L’obra ha tingut una bona acollida tant en el format digital com en el format en paper.

-Quins han estat els títols més destacats a Cossetània en el darrer Sant Jordi?

Ens vam presentar amb una trentena de novetats que en la majoria dels casos publiquem tant en format paper com en format digital. Hi ha alguns títols com els llibres il·lustrats que de moment no és viable fer-los en format digital. El llibres que es presenten amb més interès són: “Com fet a casa”, d’Ada Parellada; “100 motius per ser del Barça”, d’Andreu González Castro i Armando Luigui Castañeda; “Barcelona a bon preu”, d’Albert Arnaus; “Catalunya contra Espanya”, de Lluís Simón; 100 mites de la ciència, de Daniel Closa, o Els Pirineus de cap a cap, de Marta Viladot i Daniel Calleja, entre altres.

-Com reben els escriptors la opció de digitalitzar els seus llibres?

En general ho reben bé. Els expiquem que econòmicament cobraran en diners absoluts el mateix per la venda d’un llibre en paper que per la venda d’un llibre en digital. Això vol dir que el preu menor que té un llibre digital respecte un llibre en paper no els afectarà. N’hi ha que els il·lusiona molt aquest cap ja que són usuaris de xarxes socials i estan molt el dia amb les noves tecnologies i n’hi ha d’altres que ho miren en menys entusiasme, però a la gran majoria els sembla bé que els seus llibres es digitalitzin.

-Creu que existiran cada cop més llibres només en format digital?

Sí segur que sí. Ara, en general, estem fent llibres pensats pel format paper que també digitalitzem però en un futur molt pròxim s’editaran llibres només pensats pel format digital i que utilitzaran les possibilitats que ens permet de xarxa per fer-hi hiperenllaços, etc. Serà una nova manera de fer literatura, el que se’n diu la literatura 2.0, però perquè això succeixi els aparells, els lectors electrònics, han d’evolucionar i han de tenir tots connectivitat amb Internet.

Entrevista publicada al blog literari LlegirLlibres.cat, el dia 3 de maig

El llibreter de capçalera

És curiós però en l'era de la comunicació, en el moment de la història en què més informació tenim, més necessitem que el llibreter faci més de llibreter, faci més de prescriptor. La quantitat d'informació que rebem és tan aclapadora que necessitem algú que ens guiï enmig de tanta quantitat d'articles, de webs, de blogs, de xarxes socials, de notícies que ens arriben sobre les novetats del món de llibre. I per si això no fos prou, hem de tenir en compte que mai s'havien editat tants llibres com ara, de manera que és impossible estar al dia de les més de 60.000 novetats que es presenten cada any a l'Estat espanyol.
És doncs per tot plegat que necessitem que algú de confiança i que conegui els nostres gustos destriï la informació i ens marqui unes guies cap on encaminar les lectures. La feina del llibreter, del llibreter que fa de llibreter, continua sent necessària, més que mai, ens calen els seus consells, les seves recomanacions i reflexions. Cal doncs escoltar el nostre llibreter de capçalera.
I si en el llibre tradicional, el de paper, la feina del llibreter per tot el comentat anteriorment és capçal, en el nou món del llibre digital, cap on es fan els primers passos el sector, continuarem necessitant que siguin ells els que tinguin un paper central en aquest nou escenari que es dibuixa. Tot plegat és encara molt nou i no sabem de quina manera i com els llibreters han de tenir-hi el seu protagonisme. Caldrà que tots plegats, editors, llibreters, autors, etc hi reflexionem per aconseguir que els llibreters, més enllà de si el llibre en el futur es llegeixi en format electrònic o en paper, puguin seguir fent la seva tasca d’agents culturals, de prescriptors, d’animadors de la lectura. A més, l'aparició dels llibres digitals encara fa més gran l'oferta de lectures i per tant serà encara més complicat poder destriar enmig d'un escenari on hi trobarem llibres editats i treballats per editors professionals però també moltes altres publicacions que mercès a les possibilitats de la xarxa quedaran a disposició del públic sense cap tipus de filtre ni d’intermediació.

Article publicat al Diari de Tarragona, l'abril de 2010

El Pla Territorial del Camp de Tarragona ens fa perdre el tren

S'ha obert el període d'al·legacions del Pla Territorial del Camp de Tarragona en el que es planifica el futur de les infraestructures i del creixement econòmic d'aquest territori. El Pla preveu, entre altres coses, quins han de ser els equipaments del ferrocarril i preveu el què és un dels projectes estrella: el tramvia del Camp de Tarragona.

Malauradament per a l'Alt Camp, aquest Pla aposta clarament pel triangle que més pes econòmic i demogràfic ha guanyat els darrers anys, el format per Tarragona-Reus-Cambrils, i deixa tocat el triangle clàssic del Camp de Tarragona, el Tarragona-Reus-Valls que a aquest pas acabarà sent un triangle per a l'estudi de la història més que una realitat.

El futur econòmic s'ha de basar en unes bones infraestructures de comunicació i el tren ha de tenir una importància vital en ser un mitjà de comunicació molt més econòmic que els cotxe, cosa que s'accentuarà encara més en el futur amb l'augment que es preveu del cost dels carburants. El tramvia del Camp de Tarragona definirà uns fluxos comunicatius i econòmics al Camp. Quedar-se'n fora ens situa un pas enrere respecte les altres poblacions.

Ara, en període d'al·legacions les institucions polítiques i econòmiques de la comarca han de presentar les que siguin necessàries perquè no perdem el tren, i els polítics comarcans han de fer els contactes i pressions necessaris perquè la realitat que preveu el Pla canviï. En base a pressions similars, Reus, per exemple, ha aconseguit en el temps una estació de l'alta velocitat en el seu terme.

El desig seria que Valls pogués tenir una via fèrria entre la nostra ciutat i Tarragona que passés per l'estació del Camp, via que a començament del segle XX es va començar a construir en un traçat que unia la capital del Tarragonès amb les comarques centrals de Catalunya i que si s'hagués culminat hauria definit una situació diferent de les comunicacions de la nostra comarca. Es diu que és molt difícil que es facin noves infraestructures ferroviàries. És cert, però això no ens priva de demanar-les. El que si és més senzill és que a Picamoixons es faci un intercanviador que permeti que els trens que van o venen en direcció a Valls puguin anar directament cap a la via de Reus, cosa que hauria de facilitar que Valls fos un punt d'inici d'una de les línies de tramvia. També hauria de ser possible que la xarxa de rodalies de Barcelona, la qual disposa d'una periodicitat de trens molt envejable inclogués Valls, com ho fa amb Vic on comença una de les línies. La situació horària en què ha deixat Renfe la capital de l'Alt Camp és ridícula i indignant.

Tot plegat fa que si no millora el trànsit de trens entre Valls i Barcelona i si quedem exclosos del tramvia del Camp perdrem el tren del que ha de ser l'element clau de la mobilitat del futur: el ferrocarril. I perdre aquest tren condiciona la nostra capacitat per desplaçar-nos, per tant la nostra qualitat de vida, i la potencialitat econòmica de Valls i la comarca de l'Alt Camp.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb

Jordi Ferré: “Només 1 de cada 5 lectors de Catalunya llegeix habitualment en català”

Nascut fa 46 anys, Jordi Ferré Blasco, casat i pare de dues filles, és gerent de l’editorial vallenca Cossetània, fundada el 1996. Repassem amb ell en quina situació es troba el món editorial català, ara que falta poc per Sant Jordi.

1. Quina és la filosofia de treball de Cossetània?

La voluntat de Cossetània és ser una editorial de caràcter general, però que se’ns tingui de referència en temàtiques concretes com l’excursionisme, el turisme o els llibres de cuina, tot i que també editem llibres de literatura, assaig o història. En aquest sentit, intentem obrir línies editorials en camps en què no hi ha llibres en català. Per exemple, el mes de maig iniciarem una col•lecció de guies de viatge que serà l’única que hi haurà en català en aquest important sector editorial. Aquest és un dels reptes més importants del 2010, i si ens en sortim, cosa de la qual estic convençut, serà una contribució important a la normalització de la nostra llengua, ja que per fi podrem viatjar en guies en català pel món. Això també ho hem fet en altres tipologies de llibres.

2. En quina situació es troba el món editorial català?

Al català li falten lectors. Les estadístiques ens diuen que només un de cada cinc lectors de Catalunya llegeix habitualment en català. Necessitem capgirar aquestes xifres perquè necessitem un mercat més sòlid. Hi ha diversos motius perquè això succeeixi, com per exemple la falta d’oferta en català en moltes temàtiques o també els problemes de promoció, ja que competim amb llibres en castellà que per les seves perspectives de venda tenen una promoció molt àmplia, o també la falta d’hàbit de lectura en català d’un sector important de la població.

3. Com valores les polítiques que ha desenvolupat el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserres?

El conseller Tresserres ha fet al davant de la seva conselleria una bona feina i l’ha fet a més a més amb criteri, cosa que és d’agrair. Penso que ha estat un excel·lent conseller. La crisi econòmica ha reduït els recursos del seu departament, i això també ha afectat les línies d’ajuts a les indústries culturals. Tot i així, darrerament l’Associació d’Editors en Llengua Catalana hem arribat a una acord amb el Departament pel paquet d’ajuts per a l’edició en català pel 2010 amb un balanç satisfactori tenint en compte les circumstàncies del moment. La cultura catalana necessita polítiques de discriminació positiva, ja que es troba en inferioritat de condicions respecte a l’altra cultura amb què conviu en el mercat, i la conselleria té clar que cal fer polítiques en aquest sentit; prova d’això és la llei de cinema, una llei molt valenta i molt necessària. Malgrat que el sector editorial en català necessita més ajut per poder competir amb igualtat de condicions amb la llengua castellana, som conscients de les limitacions econòmiques actuals; per tant, el que estem fent els editors catalans amb la Conselleria és treballar colze a colze per optimitzar de la millor forma els recursos existents, i en aquest sentit hem trobat molt bona predisposició.

4. Quines perspectives teniu enguany per Sant Jordi?

Ens presentem a Sant Jordi amb una trentena de novetats editorials on portem llibres característics de les nostres línies editorials. Ens sembla que presentem una bona oferta, variada i amb llibres de qualitat. Confiem que serà una bona diada de Sant Jordi.

Entrevista publicada al butlletí Noves d'Esquerra, de Valls

El llibre de paper desapareixerà?

Des que vam crear Edi.cat (Angle Editorial, Bromera Edicions i Cossetània) per comercializar llibres electrònics, experiència que ha estat la pionera en català, he hagut de respondre moltíssimes vegades a aquesta pregunta en taules rodones, col·loquis o conferències. Com si el temor principal de l’aparició del llibre electrònic sigui que pot fer desaparèixer el de paper. Primerament, cal tenir en compte que el que és important d’un llibre no és el vestit, el seu aspecte, sinó el contingut, el treball intel·lectual que està imprès en el cas del paper: per tant, el més important és que el llibre en el format que sigui seguirà existint, amb els canvis que tota nova tecnologia implica.

Ara bé, per respondre a la pregunta: la meva opinió, que no deixa de ser completament subjectiva i fruit també per altra part de l’estima que tinc als llibres tradicionals, és que el llibre de paper seguirà existint, conviurà amb el llibre electrònic, però sofrirà canvis i perdrà pes. El llibre de paper tindrà cada cop més valor com a objecte i el seu futur serà competir en qualitat. Per exemple, no em sé imaginar (tot i que aquest món es completamente canviant) que no existeixin els llibres il·lustrats per a la mainada, els bons treballs amb bones enquadernacions, etc. Per contra, veig que tenen poc futur aquells llibres impresos en paper de baixa qualitat que al cap de tres anys estan completament grocs, o amb enquadernacions que després d’un parell de lectures ja estan malmeses. Aquests darrers tenen el temps comptat, em sembla. I el llibre en paper és un invent massa perfecte perquè es pugui albirar la seva fi.
Tenim, però, a tocar l’explosió del llibre electrònic. Als EUA, que van més avançats en aquest món que nosatres, l’estant ja vivint. Sense anar més lluny, el darrer llibre de Dan Brown, The lost symbol, en algun moment ha tingut a Amazon més vendes en format electrònic que en format paper. S’ha de dir, no obstant això, que el conjunt total de les vendes en paper del llibre és enormemente superior al de format electrònic; però és un sector que creix geomètricament, i podríem dir que en un any de recessió com ha sigut el 2009, és l’únic sector del món editorial que ha crescut, tot i que encara està en un procés incipient amb moltes incògnites per revelar.

Però per què sembla ara —i no abans— que el llibre electrònic tindrà entrada en el mercat, si tenim en compte que els ordinadors fa ja força anys que són presents en totes les llars? La resposta és senzilla: fins ara no s’ha presentat al mercat una tecnologia que sigui còmoda de llegir i que produeixi unes sensacions semblants al paper. Em refereixo, doncs, a la tinta electrònica, la tecnologia que utilitzen els lectors electrònics (e-readers). La principal diferència respecte dels ordinadors, mòbils o altres tipus de ginys similars és que un lector electrònic no és una font de llum. En els altres, ordinadors o mòbils, la llum va de dins cap a fora i la lectura durant molta estona amb aquests aparells és pesada perquè produeixen reflexos desagradables. En canvi, els aparells amb tinta electrònica no desprenen llum, però necessiten llum exterior; si no la lectura és impossible. En una habitació a les fosques és completament inviable utilitzar-los.

Així doncs, tenim una tecnologia nova que, a més a més, ens recorda el paper. El que falta ara és que tingui un preu assequible i que s’unifiquin els formats per utilitzar-la. Anem pel preu. Els aparells que s’han comencialitzat durant l’any 2009 han oscil·lat entre els 300 i els 700 euros. Massa car per a un producte popular. El lector electrònic entrarà a les cases de forma massiva quan tingui un preu inferior als 100 euros. En aquest sentit les notícies que ens arriben de nous lectors van en la bona direcció. No serà estrany que el 2010 o a tot estirar el 2011 vegem com es podran adquirir lectors electrònics amb cupons que regalaran els diaris, com han fet amb altres aparells. D’altra banda, a l’Estat espanyol encara no es comercialitzen els lectors de Sony, una de les empreses pioneres, que ja és al mercat americà i també al francès, al britànic i a l’alemany. Estic convençut que hi haurà un abans i un després de l’arribada de Sony al nostre mercat. Quan es produirà això? Aquesta és la pregunta del milió que tots els agents afectats ens fem.

L’altra dificultat a superar, i té molta importància, és el fet que no hi ha encara un estàndard del format a utilitzar. Per posar un exemple que tots coneixem. Ara ens trobem amb el llibre electrònic en la mateixa situació de quan va aparèixer el vídeo, en què convivien diversos formats: el VHS, el Beta, el 2000, etc. Al final el que es va acabar imposant, el VHS, no va ser precisament el millor. Amb els llibres electrònics la situació és similar. Quin format s’imposarà? Doncs malgrat que s’intueix encara no és segur el que acabarà passant.

Podríem dir que hi ha cinc tipus de formats: Kindle, el nou que presentarà Google, el clàssic PDF, mobipoquet i e-pub. Els dos primers són formats tancats. Kindle, que és el lector electrònic d’Amazon i té una important penetració al mercat americà i anglosaxó, és un format completament tancat. Amb aquest aparell només es poden adquirir llibres de la plataforma Amazon. És un format que clarament no interessa als editors independents. Google prepara el seu format de llibre electrònic. Quan comprarem un llibre electrònic amb Google no ens descarregarem cap arxiu; senzillament adquirem el dret a visionar el llibre en qüestió des de qualsevol aparell que pugui connectar-se a Internet, sigui un ordinador, un lector lectrònic, un mòbil... Després hi ha el clàssic PDF, que malgrat que penso no és estrictament un llibre electrònic, és a hores d’ara la millor possibilitat per visualitzar llibres amb il·lustracions, quadres, imatges o gràfics. I finalment els formats mobipocket i e-pub, que es comporten ambdós com un llibre electrònic amb les funcions que li són característiques: es pot ampliar la lletra, ocupen molt poca memòria, etc. El format mobipocket és propietat d’Amazon, cosa que ha provocat que els editors independents de tot el món i Sony al capdavant apostin pel format e-pub. Ara mateix tot fa pensar, i tant de bo no m’equivoqui, que serà el que s’imposarà. Per tant, i com a consell, si teniu pensat comprar un lector electrònic, assegureu-vos que llegeix el format e-pub.

Finalment, perquè tot plegat funcioni fa falta que hi hagi oferta, que els editors ens posem a digitalitzar els nostres fons, i això, a part que no és bufar i fer ampolles troba reticències en el sector. És clar que si no ho fem bé correm el risc que passi el mateix que en el món de la música. Per tant, és imprescindible que ho fem amb sentit comú i celeritat, i que garatim drets com el de la propietat intel·lectual i fem front comú per evitar la pirateria. De moment, sembla que tothom té clar que el llibre electrònic ha de tenir un preu inferior al de paper. En quin percentatge? Això s’ha de veure, ja que cal definir encara el model de negoci d’aquest nou món i, per altra banda, sembla que també hi ha un acord que els llibres que no siguin de domini públic estiguin protegits amb un sistema DRM (Digital Restriccions Management) que eviti la pirateria, tot i que en el món informàtic no hi ha cap sistema que sigui impossible de copiar.

En definitiva, estem a l’entrada d’un nou món en el sector de l’edició. Un nou món que assentarà unes bases diferents de les actuals i que posarà en qüestió les funcions de tots els agents implicats en el sector del llibre: editors, distribuïdors, llibreters i fins i tots autors. D’aquí a uns anys, pocs, ens trobarem amb una realitat completament diferent de l’actual. És un moment de canvi i el canvi com a tal no ens ha de fer por. En tot cas el que ens n’ha de fer és no tenir l’actitud correcta per assimilar-lo. Sovint m’agrada dir que si per mi fos, si de mi depengués, aturaria ara mateix els llibres electrònics, perquè em situen en un escenari desconegut i això em crea incertesa, però com que aturar-ho no és a les meves mans, val més que m’hi posi com més aviat millor, no sigui que passi el tren i no estigui en condicions de pujar-hi.

Article que ha sortit publicat a la revista BValls de Lletres del febrer de 2010