La utilitat dels consells comarcals

Fa uns dies el nou president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, posava en qüestió la necessitat de l’existència dels consells comarcals a l’àrea metropolitana de Barcelona. En el fons, Esteve defensava la institució que presideix i enviava un missatge clar a aquells que pensen que els consells haurien de tenir més pes. Oi que quan es van crear els consells comarcals se’ns va dir que aquests s’haurien d’omplir de les funcions que tenen les diputacions i que fins i tot aquestes podrien desaparèixer? El que ha passat, però, és que les diputacions tenen el mateix poder que tenien i els consells per la seva part disposen d’uns recursos econòmics escassos i realitzen funcions de gestió i coordinació de determinats serveis a la comarca que per realitzar-los penso que no caldria que tinguin el pes polític que tenen, ni fora necessari presidents amb sous i amb dedicacions exclussives, ni consellers que complementen el seu sou municipal, algun d’ells ja excessivament elevat, amb els cobraments per assistència a reunions dels consells.

Ara que CiU té totes les quatre diputacions per primera vegada no hi hauria d’haver excusa per transferir competències d’aquests organismes als consells comarcals; però no cal que siguem optimistes, això no passarà, els dirigents de les diputacions defensaran amb les dents les seves capacitats de decisió i res canviarà. En un moment en què per manca de tresoreria a les nostres administracions es retallen serveis a sanitat o a ensenyament, no hauríem de reflexionar si podem aprimar el cost que ens val tenir un excés d’organismes, de diputats, de consellers, de regidors amb els seus respectius sous, alguns d’ells fins i tot excessivament elevats, per poder-los destinar a les necessitats dels ciutadans?

Particularment, m’agrada poder ser administrat des de la pròpia comarca i no des d’uns organismes, les diputacions, que tenen la distribució geogràfica provincial que ens imposà Espanya i que no forma part de la tradició històrica catalana. Per tant, a mi m’agradarien uns consells comarcals, o unes vegueries, no tot a l’hora, amb capacitat de gestió, que administrés pes polític i que tingués dotació econòmica per intervenir en el territori que administra i que fos democràticament elegit directament pels ciutadans amb votació directa i amb llistes que no fossin tancades, però si això no ho fem, si no som capaços de donar-los-hi pes administratiu i polític, potser valdria la pena que ens plantengessim la seva utilitat i existència.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 12 de juliol de 2011

El dia després

Hi ha dues formacions polítiques a l'Ajuntament de Valls que poden celebrar amb èxit el resultat de les eleccions municipals: CiU i la CUP. CiU perquè ha aconseguit una majoria absoluta aclaparadora amb un resultat que potser ni els més optimistes convergents havien somniat. Albert Batet ha sabut capitalitzar el pacte socioconvergent a Valls i el seu missatge electoral ha connectat amb els electors vallencs. Una victòria històrica. La majoria absoluta és tan àmplia que Batet podrà governar plàcidament.

Per la seva part, la CUP ha tret còmodament tres regidors, ha triplicat la seva presència a l'Ajuntmament i ha demostrat que la seva oposició ferma a l'equip de govern i el treball fet a peu de carrer en la precampanya electorial i la campanya ha arribat als vallencs. Ara, la CUP, després de la impressionant desfeta del PSC, està legitimada moralment i electoral per liderar el discurs de l'oposició a la majoria absoluta convergent.

La davallada del PSC és tremenda. No valen ni excuses que si la crisi, ni lectures en clau espanyola, etc., qüestions que per altra part tambe hi han influït, evidentment. La patacada és tan gran, però, que requereix una reflexió per part dels socialistes vallencs de la mateixa dimensió. Les divisions internes han passat factura i el pacte socioconvergent o no ha agradat als seus electors o no l'han sabut explicar. En tot cas, el PSC vallenc ha de prendre mesures urgents.

ERC ha perdut un regidor en la línia del descens del partit republicà a tot el país. A més, veu com el lideratge del discurs independentista de la ciutat passa a mans de la CUP. ERC necessita, com a partit nacional, una regeneració que no pot esperar més i que segurament ja s'havia d'haver fet immediatament després de la desfeta electoral de les eleccions autonòmiques.

El PP s'ha quedat amb un regidor, i això, vist el creixement espectacutar que els populars han tingut per tot Catalunya, també és notícia. Si aquesta vegada els populars no han aconseguit augmentar la seva presència a l'Ajuntament de Valls potser és que no ho aconseguiran mai.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 23 de maig de 2011

Ningú anuncia retallades?

Llegeixo a la premsa les propostes que han sorgit del procés participatiu en la revisió del pla d'ordenació urbana municipal(POUM). Són propostes amb sentit comú i que possiblement tots els partits polítics que es presenten a les eleccions municipals podrien fer seves en el programa electoral i és que a totes les formacions els deu semblar bé que Valls treballi per la implantació d'empreses que generin llocs de treball, que es millori al barri antic el manteniment de la via pública o la seguretat al carrer, que es promogui la rehabilitació d'habitatges o que es s'habilitin nous espais d'aparcament o que es treballi per augmentar la freqüències del tren o que es tingui cura dels torrents. Tot plegat són propostes que de poder-les portar a terme millorarien la ciutat. És difícil trobar alguna formació política que no hi estigués d'acord.

Potser la diferència entre les diferents formacions polítiques seria el com i el quan. O sigui, com es faria per aconseguir aquests objectius i amb quina prioritat perquè és difícil en el context actual poder-ho plantejar tot a la vegada.

Al final, els diners, les disponibilitats monetàries, acaben marcant moltes prioritats i acaben condicionant el full de ruta dels governants. D'aquí a poques setmanes se'ns bombardejarà amb els programes electorals dels diversos partits polítics. Buscaré si en algun es parla de retallades i sobretot que es digui què es retallarà, perquè em sembla que ningú parlarà que tal àrea reduirà el seu pressupost un 10 o un 15 o un 25 per cent.

Els ajuntaments en aquests primers mesos de l'any intenten en la mesura que poden no retallar res que pugui disgustar els ciutadans als quals d'aquí quatre dies els hauran de demanar el vot. Hom a vegades té la sensació que hi ha municipi que s'està gastant el pressupost de tot l'any en aquests primers mesos i que a partir del juny un o altre ho aclarirà. Si hi ha canvi, ja s'ho trobaran els qui entren, i si hi ha els mateixos ja s'ho faran com puguin. Ara del que es tracta és de guanyar les eleccions. Saber en quines àrees es farà pagar el pes de la crisi econòmica marca clarament la ideologia política de les formacions que s'hi presenten. Ho sabrem, això, de les formacions polítiques que es presenten a cada municipi? No, segur que no, segur que ningú parlarà de retallades, tot i que després del juny les patirem. Ara es tracta de parlar de projectes, de molts projectes, com més millor. Que com es pagarien? Això ja són figues d'un altre paner.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 28 de març de 2011

Entrevista a Vilaweb pel canvi a la presidència de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana

El gerent de Cossetània, Jordi Ferré, ha assumit la presidència de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana (AELLC), en substitució d'Ernest Folch. Folch, que es mantindrà com a vocal de l'organisme, va posar el càrrec a disposició de la junta, després de deixar l'editorial Ara Llibres i la direcció de la plataforma digital 36L, per convertir-se en el nou director d'Ediciones B. Jordi Ferré explica a VilaWeb els seus objectius i els reptes del sector.
Jordi Ferré va cofundar Cossetània Edicions el 1996 a Valls. L'editorial és una de les fundadores també, juntament amb Bromera i Angle, de la plataforma digital Edi.cat. Ferré era fins ara el vicepresident de l'AELLC, després que el desembre del 2009 es va elegir una nova junta, plural, que representava bona part de les sensibilitats de l'edició en català. Recentment, al mes de febrer, hi ha hagut dos canvis més en la junta: Ester Pujol, nova directora editorial del Grup 62, ha substituït com a vocal a Xavier Mallafrè, director general del Grup 62, que recentment ha estat nomenat president del Gremi d'Editors de Catalunya. I l'editora de La Magrana Isabel Obiols substituïrà com a vocal a Joaquim Palau, d'RBA (grup propietari de La Magrana).
—Quins seran els objectius de la seva presidència a l'Associació d'Editors en Llengua Catalana?
—Serà una línia continuïsta amb la realitzada en la presidència d'Ernest Folch i amb l'entrada de la nova junta directiva fa un any i quatre mesos. Del que es tracta és de tenir més lectors en català i per tant d'aprofundir en les actuacions que es fan en aquest sentit i d'idear-ne de noves.
—Quins són els temes que preocupen al sector?
—Preocupa especial la situació de crisi econòmica i el descens de vendes en el món del llibre, que en el cas del llibre en català es viu de forma més aguda, ja que té menys rotació que el llibre en castellà en el punt de venda. També preocupen les retallades dels ajuts institucionals a un sector que abans ja no eren suficients.
—Com ha d'afrontar la crisi el sector?
—Ens cal major informació sobre l'evolució de cada títol al punt de venda, de manera que això ens permeti optimitzar les reedicions, fet sobre el qual ja hi treballem. També ens cal un millor posicionament dels llibres en català als punts de venda. I ens cal aprofundir en la millora de les promoció dels nostres llibres. Aquestes són algunes de les actuacions, n'hi ha d'altres.
—Com guanyar lectors per a la literatura catalana?
—Augmentar el nombre de lectors en català és un objectiu que hem de tenir en ment tota la societat catalana i totes les institucions. Necessitem millorar les xifres que ens diuen que tant sols una de cada cinc persones que llegeix a Catalunya ho fa en català. Això passa per actuar des de l'escola, des dels punts de venda, des de les institucions, des de la societat civil i, és clar, des del món editorial, també. Cal ser conscients que la lectura en català està en inferioritat de condicions al nostre país i, per tant, per millorar-la són necessàries polítiques de discrimació positiva.
—I com es plantegen fer avançar el llibre electrònic en el mercat editorial?
—El llibre electrònic avança a un ritme creixent de penetració al mercat, però sense fer-ho de forma espectacular. Pel que fa al llibre digital en català, és important que en aquests moments els editors en català vagin digitalitzant el seu fons per augmentar l'oferta a mesura que el seu consum també augmenti.

Entrevista publicada a Vilaweb el dia 13 de març de 2011

Obres paralitzades

Se'ns havia anunciat que el tram de l'A-27 entre Valls i Montblanc quedava suspès a l'espera d'una nova licitació, però amb el que no es comptava és que les obres entre Valls i Tarragona quedarien també paralitzades. El nou eix viari Montblanc-Tarragona, tant necessari per la comunicació de la Conca i l'Alt Camp amb l'eix mediterrani, queda doncs tocat i amb la incògnita de quan s'acabarà; ja que pel que es veu el Ministeri de Foment no diu res. Tot plegat és conseqüència d'una política econòmica erràtica del govern de Zapatero que ha passat de tirar la casa per la finestra, amb obres d'infraestructura a tort i a dret i amb plans pels ajuntament que en ocasions no han servit per a obres importants, a tancar l'aixeta de la despesa d'infraestructures. D'un extrem a l'altre, sense terme mig i, sembla que, a la desesperada.
Més enllà però de la paralització d'aquestes obres i de les seves causes, tot plegat em fa reflexionar en un fet que sovint ens trobem a la nostra ciutat amb obres que s'eternitzen, que sembla que no s'acabin mai i potser nosaltres hi tenim alguna responsabilitat en què això succeeixi. Si la decisió de “per on havia de passar l'autovia” no s'hagués dilatat tant i no se n'hagués fet qüestió electoral, em pregunto si a hores d'ara aquesta infraestructura estaria acabada.
Hi ha però una altra obra també completament aturada a la ciutat: la rehabilitació del convent del Carme per ubicar-hi novament l'escola Enxaneta. Algú pot aventurar-se a dir quan s'acabaran les obres? Mentrestant, la mainada ha d'anar a l'antic Narcís Oller en unes instal·lacions que no són adequades. No tinc dubtes en el sentit que la decisió de no fer una escola nova per a l'Enxaneta va ser un error que ens ha portat a l'actual situació, per tant, alguna responsabilitat en tenim els vallencs, oi?
El Museu Casteller no podem dir que està paralitzat perquè senzillament no s'ha començat a executar. Sobre la indefinició d'on ubicar-lo i els continus canvis d'emplaçament alguna responsabilitat en tenim a la ciutat, tot i que si hom fa cas dels polítics locals del moment sempre buscaran les culpes en el govern de la Generalitat, que per altra banda segur que també en té la seva part. De fet, és més fàcil culpabilitzar els altres que fer un exercici d'autocrítica. Respecte a la construcció del Museu a Ruanes tinc la sensació que ens hem posat en un carreró sense sortida que l'únic que farà serà posar de nou en una via morta aquest esperat equipament cultural.
I podríem seguir fent llista de les infraestructures de la nostra ciutat que hem vist aturades molt de temps. L'aparcament de camions del Polígon n'ha estat un altre; com també ho van ser en el seu temps les obres del Teatre Principal, o la construcció de l'Estació d'Autobusos en la qual es van haver d'arranjar els desperfectes abans d'inaugurar-la a causa del temps que va estar l'equipament construït abans d'entrar en ús. I si fem memòria encara en trobaríem alguna més.
Per tot plegat, potser val la pena que fem una mica d'autocrítica i que analitzem si sempre els culpables han estat de fora de la ciutat. Em sembla que valdria la pena que, des de Valls, reviséssim les nostres actuacions per casos similars i analitzéssim si les decisions que hem pres o les que no hem pres han afavorit el retard d'infraestructures necessàries per a la ciutat.

Article publicat el dia 11 d'octubre de 2010 a l'edició de Valls de Vilaweb

Qui pagarà el Museu Casteller?

Potser és que no tinc tota la informació, o potser és que no m’he llegit el conveni entre l’Incasòl i l’Ajuntament de Valls, o potser és que, malgrat que a mi em costi d’entendre, les coses són més senzilles encara que de vegades semblin complicades.
Anem a veure: si no vaig equivocat, el Museu Casteller es paga o s’hauria de pagar entre el Departament de Cultura de la Generalitat, que sigui dit de pas encara no ha pressupostat els diners; la Diputació de Tarragona, que fins i tot ja ha avançat diners; i l’Ajuntament de Valls, que pensava pagar la seva part gràcies al conveni que té amb l’Incasòl on com a actuació estel·lar hi ha l’ARE de Ruanes. O sigui, entenc jo, que una part dels diners que guanyaria l’Incasòl amb la promoció de l’ARE de Ruanes els invertiria en el Museu Casteller. Sembla així, oi?
Ara el propi alcalde diu que l’ARE de Ruanes “no té sentit amb la situació actual del mercat immobiliari”. A l’equip de govern municipal li ha costat arribar a aquesta conclusió, perquè la crisi d’aquest sector immobiliari no ha començat fa quatre dies sinó que des del darrer trimestre del 2007 que dura. Però més val tard que mai i, per tant, el projecte queda aturat, congelat, però a la vegada el propi alcalde es mostra ferm en no aturar el Museu Casteller. Doncs aquí és on tot plegat no m’acaba de quadrar. Si es para l’ARE sembla clar que l’Incasòl no tindrà els diners que pensava obtenir per invertir en el Museu Casteller, i si, com diu l’alcalde, el projecte del Museu no s’aturarà, qui ho pagarà, doncs?
Si ho paga l’Incasòl, si aquest organisme avança els diners, cosa que en la situació actual se’m fa difícil de pensar, serà a canvi que l’ARE s’acabi fent, cosa que penso que no serà una bona notícia per a la ciutat. També ho pot pagar l’Ajuntament si té els diners o si es pot endeutar per tenir-los. Si és així, seria interessant que llavors el Museu Casteller es desvinculés de l’ARE i que aquestà actuació que ara està congelada passés a estar petrificada. O potser l’Ajuntament avança els diners a compte de l’Incasòl, o hi ha altres possibilitats que no sabem.
I enmig de tot plegat s’ha de fer la revisió del Pla General, quan el més lògic seria que es fes sense el condicionant de l’ARE. Si amb el Pla General s’arriba a la conclusió que la ciutat ha de créixer cap a Ruanes, serà llavors el moment de definir com i de quina manera, però si les reflexions que es facin en la revisió del Pla General conclouen que més valdria utilitzar el sòl urbanitzable que encara té la ciutat, que no es poc, abans de crear-ne de nou, l’ARE no tindria sentit.
En fi, l’ARE paralitzat, el finançament del Museu Casteller, la revisió del Pla General… tot plegat són massa peces per a un trencaclosques i a mi no m’acaben d’encaixar. Clar que, com he dit a l’inici, segurament o millor dit segur que no tinc tota la informació per analitzar el tema, o segurament o millor dit segur que no tinc la suficient capacitat per poder acabar-ho d’entendre. Una informació clara i detallada del nostre consistori m’ajudaria a veure-ho clar; amb la que ara m’arriba dels mitjans de comunicació, jo no me’n surto.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 14 de juny de 2010

"Frankfurt ha de ser un punt d'inflexió"

Entrevista amb el responsable de Cossetània Edicions, dins la sèrie 'Els editors catalans i Frankfurt'

Jordi Ferré, responsable de Cossetània Edicions de Valls mira amb optimisme la cita de Frankfurt, per més que, com cada any, hi anirà sobretot a treballar. El seu catàleg, fort en llibres de no-ficció, el mou a insistir en la necessitat de convidar-hi autors d'àmbits diversos, no sols literats. I als qui cerquen la confusió els diu: 'Si no tinguéssim una llengua pròpia, segur que no ens haurien convidat a Frankfurt.'
Cossetània Edicions va néixer l'any 1996 i és propietat de cinc accionistes, entre els quals Jordi Ferré. Actualment el fons editorial és d'uns 550 títols, que enguany augmentarà amb una vuitantena de novetats més. Les col·leccions estel·lars són les guies d'excursionisme i els llibres de cuina, encara que també hi ha una col·lecció de narrativa. Entre els autors que Ferré esmenta hi ha l'àvia Remei, Martí Gironell, Teresa Pàmies, Xavier Graset, Margarida Aritzeta, Mercè Foradada, Jordi Cervera, Francesca Aliern, Ramon Alcoberro, Jaume Grau, Carles Quílez, Jaume Fàbrega, Eliana Thibaut i Comalada, Pere Tàpies, Francesc Murgadas.
—Quants anys fa que va a la Fira de Frankfurt?
Des del 2002. Sis anys, doncs.
—Ja sap què hi farà enguany a Frankfurt? Quants contractes, aproximadament, formalitzarà?
Més o menys com l'any passat. Tindrem al voltant d'una vintena de cites amb editors amb els quals ja hem contactat abans. Cada any també entrem en contacte amb nous editors. En aquest cas anem una mica a cegues. Hi contactem perquè creiem que es poden interessar per alguns llibres nostres. Per exemple, tenim un llibre que creiem que pot interessar el mercat anglo-saxó: 'Peix, marisc i bacallà' de Mariona Quadrada, amb fotografies de Josep Borrell. Hem entrat en contacte amb editorials especialitzades en cuina per mirar de vendre'ls-en els drets. És això que hem de fer. Tal com em va dir el secretari general del gremi d'editors, Segimon Borràs: 'A Frankfurt, s'hi va a comprar, a vendre i a aprendre.' Aquestes tres paraules defineixen molt bé què hem d'anar a fer a la fira.
—Serà gaire diferent la seva agenda, enguany que la cultura catalana n'és la convidada d'honor?
En principi, el dijous i el divendres intentarem que no ens afecti gaire el programa de la cultura catalana, i ens concentrarem en la feina. Quan la fira tancarà, sí que anirem a veure alguns actes paral·lels i la presentació d'algun autor. I el dissabte, si tot va bé, el destinarem en bona part als actes de cultura catalana. Però no s'ha de perdre de vista que nosaltres, a Frankfurt, hi anem a treballar, hi hem de fer la nostra feina.
—Participarà en cap acte (debat, taula rodona...) del programa institucional de cultura catalana? Li ho han proposat?
En principi no m'han convidat a participar en cap acte. Ningú no me n'ha dit res. Però segur que deuen haver fet un programa en què hi haurà representats editors de diversa mena. Segur que m'hi sentiré representat.
—Quins objectius s'ha marcat enguany pensant en Frankfurt?
Aquests últims anys hem intentat de vendre-hi allò que nosaltres fem més, que són les guies d'excursions i els llibres de cuina, i enguany també ens hi concentrarem. No és fàcil, però ja hem aconseguit, per exemple, de traduir a l'alemany la guia 'El Camí de Sant Jaume' i provarem de vendre'n els drets a més llengües. I tenim alguna altra guia que també té moltes possibilitats de ser traduïda a l'alemany. Com que el nostre és un país receptor de turisme, creiem que aquestes guies poden tenir mercat a fora. A més, a Frankfurt, hi portarem alguns llibres d'assaig, com el primer que va escriure Martí Gironell, 'La ciutat dels somriures', del qual tenim molt avançada la negociació per a traduir-lo a l'italià. Hem fet una selecció de possibles títols del nostre catàleg, que són els que portarem a Frankfurt i que ja mostrem a la nostra web, a l'apartat 'Foreign Rights'. La literatura no és el nostre fort, encara que també oferim tres títols: de Margarida Aritzeta, 'El llegat dels Filisteus'; 'Dins el cor del Marroc' de Josep-Lluís Gonzàlez i 'Centaures' de Mercè Foradada.
—Quins autors ha aconseguit que es traduïssin?
A més de 'Camí de Sant Jaume' a l'alemany, s'ha traduït a l'italià 'A la butxaca d'un mort' d'Àngel O. Brunet i 'Psicòpata' de Carles Quílez.
—El nombre de traduccions aconseguides aquests dos darrers anys i les que vindran marcaran l'èxit del fet de ser la cultura convidada?
Crec que sí. Si després de promoure la nostra cultura, no hi ha més interès pels nostres llibres i autors, no haurem avançat i, per tant, no s'haurà aconseguit l'objectiu de Frankfurt. També crec que és important de destriar llibres i literatura. Una cultura important ha de provar de vendre tots els seus d'autors: d'assaig, excursió, cuina, etc. Tot és important, encara que la literatura sigui allò que llueixi més i el cavall de batalla.
—On posaria el límit de l'èxit i del fracàs de l'esdeveniment?
L'èxit, l'aconseguirem si som capaços de projectar els nostres autors, la nostra cultura i els nostres llibres. I el fracàs s'esdevindrà si l'any 2009 som al nivell de l'any 2005. És com la cursa d'un ciclista: si li donem impuls, agafa més velocitat, una velocitat que ha de durar. Per tant, hem d'aconseguir que els nostres autors siguin més coneguts, fer més contactes, obtenir més traduccions... Si no fos així, jo ho consideraria un fracàs. Frankfurt ha de ser un punt d'inflexió, com ho va ser Barcelona 92 per a la ciutat (tenint en compte que cada fita s'ha d'ajustar a la dimensió i a l'àmbit que li corresponen). Ara, estic convençut que Frankfurt 2007 no serà un fracàs.
—És dels qui creuen que hi haurà un abans i un després de Frankfurt 2007?
Hi hauria d'haver un abans i un després. Suposo que sí. Allò que no sabem és la magnitud que tindrà. Al pre-Frankfurt ja hi ha hagut un major interès del mercat alemany.
—Creu que ens pot acabar perjudicant Frankfurt?
Ho hauríem de fer molt malament. Només ens pot perjudicar en una cosa: l'embolic que algú té sobre què és literatura a Catalunya i literatura en català, o cultura a Catalunya i cultura en català. Si aquest embolic es transmet durant Frankfurt pot tenir conseqüències negatives, perquè donarem un missatge equivocat. Hi haurà gent que no entendrà què és la cultura catalana, si es queda amb la idea que hi ha molts escriptors que escriuen en castellà que formen part de la cultura catalana. Si sols restés això, que estic segur que no passarà, seria molt negatiu.
—Que s'hagi triat la literatura/cultura catalana de convidada d'honor ja és, de si, un reconeixement?
Sí. I prou que va costar, essent una cultura sense estat. Allò que es convida és la cultura catalana. De totes maneres, cal dir que, si la cultura catalana no tingués una llengua pròpia, que és allò que li dóna sentit, segur que no ens haurien convidat a Frankfurt. I la gent ha de ser-ne conscient.
—Què s'hauria de fer perquè la Fira situés al mapa la literatura catalana?
El camí que es fa ja és per a aconseguir això: promoure els clàssics i els autors actuals ha de permetre de situar-nos al mapa. Hem de promoure els nostres autors, de tots els àmbits.
—Quins autors creu que haurien de ser presents a Frankfurt com a conjunt representatiu de la literatura catalana actual?
Els necessaris, ni més ni menys. S'hauria de donar una visió àmplia dels autors que tenim i, hi insisteixo: hem de portar a Frankfurt autors de literatura i de les altres disciplines (assaig, cuina, autoajuda...). Per una altra banda, dur-hi autors perquè sí no té gens de sentit. Els autors convidats han d'anar-hi a fer feina: presentacions de llibres, taules rodones, conferències, per fer-los conèixer a editors internacionals... Dur els autors a passejar serveix de ben poca cosa. Jo suposo que tots els autors que hi duran tindran alguna cosa a fer; d'una altra manera no ho entendria.
—Què li sembla la posició dels qui es neguin a anar-hi?
Gràcies a Déu, ningú no està obligat a res. És tan respectable de no anar-hi com d'anar-hi.
—A Frankfurt, com s'hi trobaria més còmode, amb polítics o sense?
Els polítics han de fer la seva feina i nosaltres, la nostra. A Frankfurt 2007 els polítics hi han de ser com a representació institucional del nostre país. No em molesta que hi vagin, més aviat no entendria que no hi anessin.
—Té ganes que ja hagi passat la Fira de Frankfurt d'enguany?
Tinc ganes de ser-hi. Frankfurt 2007 serà una experiència interessant i, com a tal, tinc ganes de viure-la.
M. S.

Article publicat a Vilaweb, el 7 de juny del 2007