Sobre el Vallenc de l’Any

Llegeixo a El Pati de la setmana passada que Francesc Murillo ha estat escollit Vallenc de l’Any 2008. El treball que ha realitzat els darrers temps per la investigació i divulgació de la història de la Batalla del Pont de Goi ha estat, sembla, un element que ha pesat en la decisió del jurat. Penso que el jurat ha estat encertat. La commemoració de la Batalla del Pont de Goi feta amb lluïment i èxit, hagués tingut una pota coixa si no s’hagués presentat l’obra de Murillo. Tant important, o més, que els actes festius són aquelles activitats que permeten recuperar la nostra història, que permeten saber què és el que se celebra, què és el què es commemora. Sense la investigació històrica no tindria sentit la commemoració d’esdeveniments del passat.
Murillo ha fet un treball impressionant, extraordinari, rigorós, extens, detallat, ha anat a les fonts d’origen, ha visitat als arxius de referència per conèixer amb exactitud els detalls de la Batalla, el perquè de cada moviment de tropes, els motius pels quals geogràficament l’enfrotament es va celebrar entre el terme de Valls i Alcover. I una vegada recollida tota la informació i estar empapat de totes les dades ha volgut compartir-ho amb els vallencs, amb els seus convilatants, i no únicament amb la redacció del llibre, sinó també fent-ne divulgació de tot el què ell havia recollit. Les explicacions in situ al lloc de la Batalla, de les quals en va fer diverses sessions, van ser una activitat didàctica interessantíssima. Francesc Murillo s’apassionava en les seves explicacions, les vivia i gaudia veient l’interès dels vallencs amb el que ell detallava. I és que malgrat haver obtingut una beca per estudiar la Batalla del Pont de Goi, un treball com el que ha realitzat l’historiador vallenc no es pot dur a terme si l’autor no hi dedica intensament el seu esforç oblidant-se dels diners obtinguts per la beca. Si Murillo ha comptat les hores que ha invertit i ha fet la divisió amb els diners obtinguts segur que comprovarà que econòmicament parlant la investigació ha estat ruïnosa per a ell. Però estic segur que ara això li importa poc, que ell ha estudiat la Batalla del Pont de Goi perquè estava convençut que ho havia de fer i perquè com diu ell en l’entrevista la setmana passada a El Pati té com a lema personal “fer les coses ben fetes, encara que siguin insignificants”, tot i que aquest treball d’insignificant no en tenia res.
I no ho podia fer d’una altra manera, perquè a més de l’interès històric en el seu treball s’hi respira l’amor cap a la seva ciutat, cap a Valls, cap a la seva història, cap als seus vilatans, els seus carrers, les seves places, el seu malaguanyat patrimoni, cap els vestigis que queden. És també per això que el guardó hem sembla just, encertat, adequat, perquè la feina de Murillo en pro de la ciutat no és únicament pel que ha fet per recuperar la història de la Batalla del Pont de Goi, sinó que ja fa temps, anys, que es dedica a investigar aspectes de la nostra història i que té una especialment sensibilitat en explicar i recordar una i altra vegada el que en queda del nostre patrimoni i a mostrar la seva disconformitat quan no s’ha tingut en compte amb alguna actuació el valor patrimonial. Per això també anar al davant de la mobilització al carrer en defensa del Barri Vell. Perquè per damunt de tot, per Murillo el primer és la seva ciutat, la nostra, el patrimoni i la història. Reconèixer el seu treball, la seva dedicació amb el títol de Vallenc de L’any és agrair-li tot el treball desenvolupat i és animar-lo a no parar, a no cessar en les seves investigacions. És dir-li gràcies, estem amb tú, però no paris, segueix, el nostre patrimoni, la nostra ciutat necessita del teu treball.

Un Sant Jordi sense autors
Precisament Francesc Murillo va ser dels pocs autors vallencs o de la comarca que han escrit llibres el darrer any que va anar a l’acte de presentació, el dia 22 d’abril, a la sala de plens de l’Ajuntament de Valls, de les novetats literàries del darrer any. L’acte no es va plantenjar bé. Es van voler fer massa coses en un mateix moment i com que s’intuïa que al Saló de Plens no s’hi cabria es va optar per no convidar els autors: error.
La presentació de les novetats del darrer any, és una activitat que el que fa en certa manera és reconèixer als autors, per part de la màxima institució de la ciutat, el treball que han realitzat. Ve a ser, entenc jo, una mena d’agraïment. I per fer aquest reconeixement és necessària la presència dels autors, cosa que a més aquests agraeixen. Recordo que l’any passat, que sí es va dissenyar bé l’acte, autors de la nostra comarca que viuen a Barcelona van fer l’esforç per desplaçar-se a la nostra ciutat per assistir-hi. Això dóna la idea de la importància que per aquests té l’acte. I va ser una llàstima perquè a més qui va fer la presentació, Magí Sunyer, va fer un interessant i detallat repàs a totes les novetats davant un públic majoritàriament molt jove que no estava pel cas del que exposava Sunyer. Tampoc es pot culpar a la mainada pel poc interès que demostrava amb la dissertació de l’escriptor de Picamoixons perquè en tot cas la conjunció de les dues coses (la presentació de les novetats de Sant Jordi i l’entrega de premis de concursos infantils) era inadequada. Eren dos actes que s’havien de fer per separat. Dels errors també se n’aprèn. Llegeixo la setmana passada al El Pati que la pròpia regidora de cultura anuncia que de cara l’any vinent es replantejarà el sistema que s’ha fet enguany. Em sembla bé.

Article publicat al setmanari El Pati el 8 de maig de 2009

Sobre la il·luminació del Pati

Des que les obres del Pati es van inaugurar la crítica que més he sentit és que la plaça a la nit és fosca, opinió negativa amb una base molt sòlida ja que només cal anar-hi quan no hi ha llum natural per poder-ho comprovar. Fa unes setmanes i després pel que es veu d’haver estudiat la solució, l’Ajuntament ha instal·lat a l’edifici de la Caixa Pensions uns focus que no solucionen de cap manera la foscor de la plaça més cèntrica de Valls.
Les queixes continuen tot i que l’arquitecte que va guanyar el concurs per dissenyar el nou Pati, Manel Vidal, deu se la única persona que està d’acord amb la il·luminació existent ja que el 20 de febrer llegia a la premsa, que Vidal digué referint-se a la il·luminació del Pati: “Volem entrar en un McDonals o en un restaurant de cinc estrelles”. Vaig haver de llegir dos i tres cops les declaracions tot intentant entendre la ironia que expressava l’esmentat arquitecte i endevinar si ho havia dit en un to burleta o amb un aire de superioritat cap a uns ciutadans provincians que no han entès la seva obra. Sigui la intenció que sigui són unes declaracions sobreres. Estic segur que si algun dia un client seu troba una obra que ha projectat amb poca il·luminació no s’atreviria a respondre-li d’aquesta manera. En aquest cas, l’arquitecte Manel Vidal hauria d’entendre que els clients som els ciutadans vallencs que el que volem és que se solucioni la il·luminació del Pati i no que se’ns respongui de manera desafortunada. Potser a l’arquitecte Manel Vidal no li aniria malament una mica d’humilitat que li permetés reconèixer que no ho va endevinar amb la il·luminació i resoldre la manca de llum a la nit al Pati amb una solució adequada i d’acord amb l’entorn de la plaça que projectà. Com que és un bon professional estic segur que si s’ho proposés s’en sortiria brillantment.
A més a més, pel que es veu no som únicament molts ciutadans vallencs els qui trobem la plaça fosca sinó que la màxima autoritat de la ciutat l’alcalde Albert Batet també deu pensar de la mateixa manera, ja que fa uns dies desautoritzava en certa forma les declaracions de l’arquitecte, en anunciar en una entrevista que s’ha fet recentment a Canal Reus TV que es millorarà la il·luminació actual del Pati, cosa que celebro. I és que estic segur que l’alcalde Batet s’ha passejat quan és fosc pel Pati i és conscient del problema. Potser si l’arquitecte Vidal visqués a Valls i tingués familiars d’edat avançada o amb dificultats visuals faria el mateix que fem molts ciutadans, aconsellar-los que no es passegin quan és fosc pel Pati no sigui que s’acompleixi la broma que fa uns dies em van explicar en el sentit que abans el Pati era “la plaza de los Mártires” i ara pot convertir-se amb “la plaza de los Caídos”. Està clar, a més llum, més seguretat i per tant menys possibilitats de caigudes en un espai que s’ha dissenyat, i no es una crítica, amb diferents nivells.

Les conseqüències de la ventada
Les conseqüències de la ventada de finals del mes de gener són ben visibles als boscos de la nostra comarca. Per tot arreu hi ha pins arrencats d’arrel, alguns dels quals tallen camins i senders. M’ho miro amb preocupació; n’hi ha molts, tants que en molts indrets encongeix el cor. Som al mes de març i d’aquí a tres mesos la calor de l’estiu apretarà de valent i si els boscos no es netegen amb celeritat d’arbres arrencats tot plegat es convertirà en un combustible molt perillós que combinat amb l’efecte de la calor pot tenir conseqüències devastadores.

Maitip’s
Llegeixo amb preocupació l’entrevista que va publicar El Pati el dia 6 de març al grup vallenc Maitip’s, que ha publicat un disc recentment i que va fer un concert multitudinari a la Colla Vella. Pel que es veu han tingut problemes amb la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Valls. Com que no sé com es va originar la polèmica no hem posaré a valorar-la però em preocupa una frase de l’entrevista quan diuen que “la regidora de Cultura ens va dir: Mentre jo sigui regidora no tocareu en aquest poble”. No sé el context ni com es va pronunciar tal frase que tampoc s’ha complert i prova d’això és el recent concert a la Colla Vella, però em sembla impròpia d’un polític. Seria interessant que les diferències que hi hagi entre el grup i la regidoria de cultura es llimessin i que es pugui des de la ciutat poder recolzar la iniciativa d’aquest grup. Em fa molta pena poder pensar que puguin arribar a dir algun dia la frase aquella que “un no és profeta a la seva terra”.

El pont trencat
Vaig acudir a una de les excel·lents visites guiades que l’historiador vallenc Francesc Murillo va fer en motiu del bicentenari de la Batalla del Pont de Goi. En primer lloc voldria felicitar l’historiador vallenc per la gran tasca que ha fet i fa contínuament per recuperar la nostra història. Estudiosos com Murillo ens ajuden a poder conèixer i estimar el nostre passat que el cap i a la fi és el que ens ha fet tal com som. La visita als escenaris de la Batalla del Pont de Goi va ser un plaer i una extraordinària activitat cultural. Diverses vegades, va sortir el nom del Pont Trencat, vestigi que desconeixia completament. Diumenge al matí en una de les sortides habituals en BTT m’arribo a la zona que m’havien indicat i el trobo. Quedo sorprès per la magnitud que devia tenir aquella obra arquitectònica i també pel que encara es pot veure d’aquest vestigi del segle XVI ja que tot i que la part central del pont ja no existeix, encara es poden contemplar perfectament un parell de voltes. Em sembla que valdria la pena que s’adeqüés l’entorn i es senyalitzés convenientment. A la nostra ciutat no hem sabut conservar com caldria que s’hagués fet els valors arquitectònics d’èpoques anteriors i ens queden pocs elements visibles. Valdria la pena en aquest cas que encara es pot contemplar, condicionar convenientment el que encara queda, que no és poc, d’aquest pont.
Després m’arribo pel Camí de la Granja, al Pont de Goi i em trobo amb diversos grups de vallencs que hi van en bicicleta o tot fent una passejada. L’entorn del Pont de Goi, que era gairebé un abocador, ara fa goig. L’aigua del riu és neta i diverses grups decideixen escollir aquest indret per fer-hi un pícnic. La ciutat ha recuperat brillantment un espai natural. Ara cal que tots el conservem i que l’administració vetlli perquè així es faci. Després de veure-ho penso que no estaria malament que es pogués fer el mateix amb l’entorn del Pont Trencat que ara és ple de deixalles. Em sembla que valdria la pensa proposar-s’ho.Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 20 de març de 2009

Hem perdut el tren... del tren

És difícil que els vallencs poguem perdre el tren ja que pràcticament no tenim trens per perdre. Ben bé, hem perdut el tren del tren. En deixar-nos Renfe sense pràcticament comunicació per la via fèrria de baix preu, l’estació de Perafort de l’AVE, s’ha convertit en la nostra estació per excel·lència i els Avant els mitjans de transport ferroviari que més acabem utilitzant. Però com qui volgués que els vallencs no utilitzem el transport públic, poc a poc s’amplien les dificultats per poder ser usuaris d’un servei ferroviari eficient i econòmicament assequible. Fa unes setmanes i sense previ avís va desaperèixer l’autobús que enllaçava Valls amb l’estació del Camp pels horaris dels Avants. El servei era poc utilitzat, tant poc utilitzat com desconegut. A algú se li va ocórrer de publicitar-lo? Per tant, per anar a l’estació de l’AVE cal anar-hi obligatòriament amb cotxe i aquí ve un nou entrebanc. Les intel·ligències tècniques i polítiques que van idear una estació en un indret no urbà podien haver tingut la ocurrència, lògica sembla, de crear places d’aparcament o gratuites o de baix cost pels usuaris que utilitzarien el servei de trens. Era de preveure que serien molts els usuaris que hi anirien en cotxe. Però clar, pensar amb això seria pensar massa amb el ciutadà i hom comença a tenir la convicció que a vegades es pensa més en recaptar que en servir. Es va preveure aparcament: sí, però de pagament. Davant similar incongruència els usuaris aparcaven on podien: pels vorals i pels llocs destinats a jardí. L’espectacle de cotxes aparcats a qualsevol lloc era (i encara és) lamentable. Fa més d’un any que l’estació funciona i el problema era evident. S’ha buscat solució? No, naturalment, no! El que s’ha fet és impedir que els cotxes aparquin als llocs destinats a jardí i abocar a més usuaris a utilitzar el pàrquing de pagament i a passar per caixa. Ara qui vol aparcar sense pagar ha de deixar cada cop el se vehicle més lluny. Era fàcil i hi havia i encara hi ha lloc per crear un aparcametnt gratuit o barat. És una estació, repeteixo, en una zona no urbana. Fer-ho, plantejar-ho no era complicat. Només faltava sentit comú, cosa que pel que veig és un bé escàs. Millor que tothom passi per caixa!

D’impostos que pugen massa
I parlant de passar per caixa: l’increment de les ordenances de Valls pel 2009 s’anuncia a la premsa que serà d’una mitjana del 4,2%. La inflació a l’Estat espanyol ha estat de l’1,4%. Per tant l’increment dels impostos vallencs és el triple que l’augment del cost de vida, cosa que en temps de crisi em sembla gens adequat.
La renda familiar durant el 2008 a Catalunya ha baixat un 1,4% i es preveu que el 2009 baixi un 3,5%. Això vol dir que les famílies tenen menys ingressos, menys diners per gastar, i si no hi ha consum difícilment sortirem de l’atzucac en què ens trobem. Una de les millors mesures contra la crisi que pot preveure l’administració és fer polítiques que afavoreixin l’economia familiar. Pujar els impostos el triple de l’agument del cost de vida és castigar l’economia familiar dels administrats. La crisi afecta tots: a les empreses, als particulars i també a l’administració i cal que tots fem esforços. A l’administració local, en general, no li quadren els números, ja que la caiguda en picat de la construcció ha fet que els ingressos per llicències d’obres, que eren importants per quadrar el pressupost, hagin tingut un descens molt considerable. Ara bé, si els números no quadren no si val en castigar les ja prou ressentides economies familiars. Els EROs, l’augment d’atur, etc repercuteixen directament sobre els diners que ingressen les famílies i repercuteixen sobre un menor consum. És necessari doncs no fer polítiques que redueixen les rendes familiars. A l’hora de fer quadrar els números em sembla que seria interessant que el nostre Ajuntament estudiés les assignacions als regidors i als partits polítics. Que cada ple a la ciutat li costi 6.000 euros és un luxe que en la situació actual de crisi no ens podem permetre. Hi ha moments que no es tracta només de no agumentar les asignacions sinó que es tracta d’adequar-les a les situació econòmica que es viu i ara, en plena recessió, fer perdagogia de l’exemple seria reduir determinades asignacions que el nostre consistori va aprovar a inicis de legislatura.
I tornant als trens, això de fer augments triplicant o quatriplicat l’IPC en temps de crisi també ho han aplicat altres serveis públic: Renfe ha incrementat un 6% el servei de rodalies, un 5% la mitja distància i un 4 % l’AVE. Malament anirem si la pròpia administració no es conscient en plena crisi que qualsevol ajuda a la butxaca del ciutadà és important.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 30 de gener del 2009

Els escenaris de Vilaniu, on són?

“Sota l’immens, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu, amb el seu dentallat perfil de campanerets i alts i baixos de taulades i torratxes, de sota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.”

Amb aquesta esplèndida descripció, que cada vegada que la llegeixo em posa la pell de gallina, Narcís Oller descrivia la imatge que es veia de Valls (el seu Vilaniu) venint des de la carretera de Barcelona. És encara la mateixa imatge que veiem del Barri Vell des del Tomb del Balcó. El perfil no ha variat gaire. Ara bé, un cop dins la ciutat i sobretot si hom segueix la ruta Oller veurem com poc a poc han desaparegut els escenaris on l’il·lustre escriptor vallenc es serví per ambientar-hi Vilaniu. Amb els anys han fet cap a terra diverses d’aquelles cases senyorials que donaven un aire a la ciutat que els edificis nous que les han substituït no tenen. Valls no s’ha acabat de definir entre voler ser una ciutat (el títol no fa la cosa) o un poble gran. I no per substituir construccions antigues per edificis de nova construcció s’adquireix l’aire urbà que tenen les ciutats, ans el contrari. Les ciutat amb tots els ets i uts saben trobar l’equilibri entre la conservació dels edificis que han bastit la seva història, amb les noves construccions que li donen el caràcter de contemporaneïtat, però no cal substituir-ne uns per altres. Molts d’aquests escenaris d’Oller s’haurien haver pogut conservar i permetrien mantenir l’encant urbanístic de Vilaniu.
Fem un repàs, Can Galceran a la novel·la Vilaniu, que Oller ubicava a la Cooperativa Agrícola, a la plaça del Carme. Ara només en queda la meitat de l’edifici. Queda encara l’extraordinària sala de ball que encara s’utilitzà com a tal per les Decennals del 1981. És un espai que cal conservar, rehabilitar i recuperar per a la ciutat. Can Merly que l’autor va situar a Ca Moragas, al carrer Forn Nou; aquest edifici ja fa anys que va ser enderrocat. I darrerament, l’Hostal, a la Muralla, l’antic establiment de Licors Figueras, que fa escassament un parell de mesos també ha desaparegut i ara només en queda un solar. I s’ha salvat pels pèls Ca Montellà que Oller l’ubicava a Can Segarra, a la plaça del Blat, edifici que va tenir una campanya perquè fos enderrocat. No hem sabut conservar aquests edificis senyorials. S’ha preferit ,i les institucions en primer lloc, construir edificis nous. L’exemplificació d’això és la nova seu del Consell Comarcal que mentre que en la majoria de comarques han rehabilitat un edifici amb valor arquitectònic (el Palau Alanyà a Montblanc, l’antic escorxador modernista a Reus, la seu del Consell Comarcal del Tarragonès, per posar exemples de les comarques que en som a tocar), a l’Alt Camp hem optat per ubicar-lo en un espai que ha estat un taller de cotxes i un supermercat i que no té cap identitat. No hem sabut conservar i rehabilitar el nostre patrimoni i seguim, mani qui mani, fent el mateix; prova d’això és l’enderroc que actualment es fa de la casa dels Veciana (ca la Mataueta).
Tot això el que fa i ha fet és despersonalitzar la ciutat. Arrancar-li el regust senyorial que la capitalitat li havia donat. Els anys passen és cert i malament aniria que el Valls d’Oller de finals del segle XIX fos exactament, a inicis del segle XXI, com ell el descrivia a Vilaniu. Les ciutats han d’evolucionar i modernitzar-se, però per fer-ho no és necessari, ans el contrari, destruir els espais emblemàtics del seu passat. Podríem viure al Valls del segle XXI sense haver destruït els escenaris on Narcís Oller va construir el seu Vilaniu.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 19 de desembre de 2008

La democràcia dels partits polítics

Els partits polítics haurien de ser les organitzacions que més apliquessin la democràcia en el seu funcionament intern, precisament perquè la seva existència forma part de l’essència d’aquest sistema. Malauradament però, massa sovint constatem que això no és així i que el comportament de l’organització com a tal està molt lluny dels conceptes demòcrates que tant defensen els seus dirigents.
A Valls, hem vist com els dos partits principals han quedat ens els darrers mesos esquinçats i amb divisions internes profundes que han tingut i tindran encara conseqüències. El pacte CiU-PSC, políticament completament legítim, ha comportat forts enfrontaments en el sí d’ambdues formacions, que han provocat cicatrius que no seran fàcils de cicatritzar. Amb la perspectiva del temps, tinc la sensació que més enllà de l’acord o no que els militants d’aquests formacions puguin estar amb el pacte, el que va esquinçar ambdós partits fou la manera com s’hi arribà, fruit d’una negociació portada molt personalment entre les dues màximes dirigents de les formacions i sense que els partits en tinguessin gaire informació. Tan sols al final, quan com qui diu la decisió estava presa, se’ls va demanar opinió i tot i així amb moltíssimes reserves.
La situació més greu és la que viu el PSC. Els seus militants no van poder votar si estaven d’acord o no amb el pacte i, actualment, el partit és dirigit per una gestora que no convoca cap tipus d’assemblea. És això una actitud demòcrata? És aquesta una manera de predicar amb exemple de cara als ciutadans? Els votants en les eleccions donen la confiança a una formació per unes afinitats ideològiques o en estar més o menys d’acord amb el programa electoral que es presenta. Una decisió important, molt important, com és la d’un pacte de govern amb el partit amb el què històricament més hi has estat enfrontat, seria interessant de poder-se posar en judici dels votants de la formació, però això és impossible de fer, per la lògica electoral del vot secret. La manera més pròxima de saber què pensen els votants de cada formació és a partir de l’opinió del seus militants, però quan aquesta no es deixa expressar es fa un mal favor a la democràcia. I si els militants d’un partit no poden dir la seva opinió en qüestions importants, perquè cal que n’hi hagi doncs?
A CDC el pacte va ser votat pels militants. L’assemblea votà de forma molt ajustada a favor del pacte però no s’aconseguí el percentatge que es volia i que s’havia anunciat que era necessari per seguir amb les negociacions per arribar a l’acord final amb el PSC. Tot i així, finalment el pacte es va fer i això produí un trencament entre la militància que sembla que fins ara, amb el canvi d’alcaldia i amb el consens a què s’ha arribat per elegir Jordi Garcia com a cap local de CDC, no s’hagi resolt. El temps dirà si tot plegat ha quedat completament calmat i si la crisi a CDC ha quedat superada.
A mi em sembla que demanar l’opinió als militants hauria de ser una pràctica molt més habitual del que és actualment. Es que sinó hom té la sensació que només es necessita al militant perquè pagui les quotes i perque ajudi a penjar cartells o a repartir propaganda per les campanyes electorals. Fer cas de la militància, deixar-la compartir clarament decisions i fer-la partícipa de, en aquest cas, les decisions d’un grup polític municipal donaria molta credibilitat al propi sistema polític i aproximaria la política a la societat, cosa que ja fa falta.
Però tot i demanar l’opinió dels militants, quan aquesta s’obté cal saber entendre-la i administrar-la. No és qüestió de política local, però sí que serveix com exemple. ERC va fer eleccions a president i secretari general i deixà, perquè així ho marquen els estatus del partit, votar a tots els militants, cosa que em sembla excel·lent i un exercici de bona salut democràtica. La militància va voler que el resultat anés molt repartit i que els qui guanyessin obtinguessin una xifra inferior al 40% dels vots. Em sembla que hi havia una lectura clara a fer en el sentit que la militància no volia que hi hagués una idea política que s’imposés clarament a les altres. Doncs bé, el guanyadors van ser incapaços d’aconseguir un mínim pacte que permetés poder governar el partit amb un recolzament superior, com a mínim, de la meitat d’aquest. Fer política és negociar, negociar molt, i intentar arribar a acords. Quin exemple dóna doncs aquell polític que és incapaç d’arribar a acords a casa seva?
Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i als ajuntaments van tenir un augment significatiu de l’abstenció, cosa que els polítics van lamentar immediatament després de les votacions, però que una vegada passada la nit electoral van oblidat completament. Potser valdria la pena que hi pensessin molt més del què ho tenen en compte i que es preocupessin sobre perquè hi va haver tanta gent que no va a votar a ningú. Es que si aquesta reflexió no es fa i si no es fan actuacions per acostar realment la política als ciutadans, moltes vegades, la població, i no falta de raó, té la sensació que més enllà d’ideologies, el que preocupa els polítics es massa sovint determinat càrrec.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 31 de novembre de 2008

Perquè no en fem una via verda?

Hi ha coses que no lliguen. Darrerament els polítics han omplert el seu vocabulari de paraules com sostenibilitat, optimització dels recursos energètics, mobilitat, estalvi energètic i s’han aprovat plans per reduir la despesa energètica del país i per afavorir la mobilitat, fins i tot llegíem la darrera setmana que els cotxes que vagin plens de passatgers per l’Àrea Metropolitana tindran descomptes en els peatges, i llegim també que s’amplien línies de metro de la capital catalana i, constantment, tant els partits de dretes com els d’esquerra, anuncien que s’ha de potenciar i fer servir més el transport públic. I així dia rera altre. Clar que quan parlen els polítics es deuen referir a la sostenibilitat, a la mobilitat i a totes aquests paraules tant políticament correctes de l’Àrea Metropolitana. D’altra manera no s’entendria que mentrestant Renfe faci un pas més amb l’abandó que ens té a Valls i elimini quatre trens més (dos en cada sentit) que connectaven la nostra ciutat amb Barcelona. L’excusa segur que deu ser per qüestions de rendibilitat com si els serveis públics es puguin valorar per rendibilitat econòmica, enlloc de per rendibilitat social; perquè si tots els serveis públics han de ser rendibles econòmicament perquè carai hem de pagar impostos?
El que ha fet Renfe amb la línia de tren de Valls no té nom ni qualificatiu i no podem oblidar que per damunt de Renfe hi ha uns polítics que ho han permès. Han matat la línia de Valls i aquest pas, amb el poc trànsit que hi ha, potser haurem d’acabar demanant que la converteixin en una via verda ja que donat que no hi fan córrer trens (especialment de passatgers que són els que ens interessen) que almenys hi deixin córrer les bicicletes. Renfe ha fet entrar aquesta línia en un espiral que només l’administració pot trencar. Poc a poc, han anat fent passar els trens que venien de Lleida per Reus i Tarragona per aconseguir més passatgers i han deixat la línia de Valls amb un horari vergonyós i aquí comença el problema: com menys servei hi ha, menys s’utilitza, i com menys s’utilitza més raonament té Renfe per argumentar motius de rendibilitat per reduir la freqüència de trens. I l’espiral va creixent i el que és més important els vallencs i comarcans perdem l’hàbit d’agafar el tren a Valls.
Ara, pel que es veu, ja no serveixen ni els diners que l’Ajuntament de Valls pagava (cosa que trobo molt bé per part del consistori vallenc però que és una vergona que hagués de passar) per poder mantenir dos trens més. Jo em pregunto: On són tots aquells plans d’inversió de Renfe a Catalunya que se’ns va prometre després dels problemes de Bellvitge i de tots els problemes que ha tingut aquest servei a tot Catalunya ens els darrers anys? Aquests són els plans? Reduir servei, aquesta és la política social, ecològica, sostenible, de mobilitat que hem d’esperar! Però tot i així, els polítics nostres, els de Catalunya, ens diuen que el servei de trens a Valls, se solucionarà quan es traspassi el servei de Renfe a la Generalitat, una competència que es va prometre que es traspassaria a començaments del 2008 i que forma part de la llista de promeses incomplertes de Zapatero. I aquí a més a més ens ho creiem. Ens van fer creure que el nou Estatut era la solució a tots els problemes del nostre país, que tindríem diners per invertir, que tindríem més autogovern, més possibilitats, en fi que era la solució gairebé a tot allò que ens preocupava. I doncs, de moment, tenim un Estatut passat pel ribot de Madrid i ens conformarem amb un finançament propi de les rebaixes d’estiu o de Nadal, o de totes dues sumades, i sinó temps al temps. Com és que encara en aquest país nostre, Catalunya, encara hi ha qui es creu totes les promeses que se’ns van fent de Madrid? Que si inversions a Renfe, que si l'Estatut tal com l'aprovés el Parlament català, que si nou finançament, que si es traspassaran els aeroports... i ens anem empassant un darrera l’altra els seus incompliments. Fa cosa d’un any es parlava molt del català “emprenyat” (per tot el caos d’infraestructures, que no ens en recordem? caos a l’aeroport, caos als trens, Barcelona a les fosques...), després el català “emprenyat” va a passar a català “espantat” i va votar massivament Zapatero amb la por que no vingués una cosa pitjor, o sigui el PP, i ara tenim el català “enganyat” de promeses incomplertes.
Però en fi, com que segur que Renfe i el Ministeri de Foment deuen tenir arguments de pes i pel bé comú de l’Estat espanyol que justifiquen la reducció de trens a la línia de Valls, malgrat que nosaltres no els sapiguem, però que segur que hi són, potser, el que hauríem de fer és aplanar-nos una miqueta més, que ja no ve d’aquí, i donar-los gràcies. Gràcies, doncs, Renfe, Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, i José Luís Rodríguez Zapatero, gràcies, perquè ens heu tret quatre trens de la nostra línia perquè segur que hi ha en algun altre lloc de la geografia espanyola que necessiten molt més que nosaltres els trens que han tret aquí; gràcies per una vegada més per deixar-nos ser tant solidaris, i no es preocupin per nosaltres, valga’m Déu, que si hem d’agafar el cotxe per anar a Barcelona i no podem tenir un servei molt més econòmic com és el tren, doncs l’agafarem i pagarem els peatges de Vila-rodona i de Martorell, mentre pensem que bé que ho fan vostès fent tota una xarxa d’autovies gratuïtes per tota la geografia espanyola, i pagarem la gasolina que ens costa el viatge a la capital catalana (que té un preu esgarrifós), i pagarem el que haguem de pagar, que al cap i a la fi, això de pagar els catalans ja hi estem acostumats. Tant acostumats que ja gairebé ni ens queixem. I no es preocupin si ara ens sentim “enganyats” o “fastiguejats” que tot té remei i que quan s’acostin les eleccions vostès facin com sempre, vinguin ens arenguen una mica, fan la promesa que vulguin, que nosaltres ens l’empassarem i l’aplaudirem energicament. Al cap i a la fi, la nostra demarcació, Tarragona, és de la de tot l’Estat la que percentualment té més diputats del seu partit, 4 de 6, un 66%, mirin si en som d’agraïts per ben poca cosa; però això sí, quan facin un miting multitudinari a Barcelona, pensin, si us plau, en posar algun autocar que surti de Valls, perquè amb tren no hi podrem venir.

Article publicat al setmanari El Pati, el 12 de setembre de 2008

Dues de fredes i una de calenta

D’entre les informacions del món cultural de la setmana passada d’El Pati, tres em centren l’atenció, una molt positiva i dues que em creen preocupació.
Anem per la bona, resulta que s’explica com l’Associació d’Amics de la Música ha consolidat la seva activitat i que el programa de concerts té garantida la seva continuïtat. És per a la ciutat un orgull que pugui disposar d’una programació regular de música clàssica i que a més a més, aquesta es dugui a terme a partir d’una iniciativa sorgida de la societat civil, a partir d’un grup de persones que van creure que es podria portar a terme i que han animat a prop de 200 vallencs més a abonar-s’hi. Em sembla que és de justícia felicitar les persones que han promogut aquesta activitat i animar-los a seguir endavant. Això fa pensar l’interès que té a la ciutat la música clàssica i també em sembla que la ciutat caldrà que es plantegi dins el seu programa d’instal·lacions culturals que seria interessant estudiar disposar d’un auditori com el tenen ciutats similars a la nostra com El Vendrell, Vila-seca i aviat Cambrils que n’ha començat la seva construcció. Potser Valls podria aprofitar algun dels edificis històrics que té per rehabilitar.
És molt possible però que tenir un auditori no sigui una prioritat del nostre consistori atès la informació que llegeixo sobre l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard, en el sentit que la manca d’espai i l’increment del nombre d’alumnes fa necessari que aquest centre disposi de més àmplies instal·lacions. De moment, pel que sembla resoldre aquesta qüestió no és una prioritat municipal i l’Escola de Música haurà de solventar-ho amb l’espai que té, malgrat la incomoditat que això pugui representar. La part positiva de la notícia és que cada vegada hi ha més demanda de joves vallencs que volen estudiar música i l’Escola s’ha guanyat el reconeixement de la societat local. La llàstima és que si no pot treballar amb comoditat, si els professors i els alumnes han de treballar amb poc espai, al final el mateix èxit de l’escola pot ser un problema. Conec l’entusiasme de les persones que hi van al davant i seria interessant aprofitar-lo amb positiu per fer créixer aquesta activitat.
Hi ha una qüestió que centra la valoració de la societat del benestar que és la inversió que es realitza en sanitat i en ensenyament. Fa uns dies escoltava a la ràdio que l’Estat espanyol estem a la cua d’Europa pel que fa al percentatge del PIB que s’inverteix en ensenyament. No ens ha d’estranyar després la nefasta posició que ens surt cada any en l’informe PISA. Invertir a l’Escola de Música és invertir en ensenyament, és invertir en millorar l’educació dels nostres joves. Clar que potser això no és té clar a la nostra ciutat ja que el regidor responsable de l’Escola de Música no coincideix amb qui té la responsabilitat d’ensenyament, cosa que em sembla una incongruència. En l’anterior legislatura el regidor que tenia assignada l’Escola de Música, tenia aquesta responsabilitat i la de Medi Ambient, dos temes sense cap relació. I en aquesta legislatura, el regidor d’ensenyament tampoc té la responsabilitat de l’Escola de Música. Em sembla evident que per planificar les actuacions en el camp d’ensenyament de la ciutat cal comptar amb l’Escola de Música Municipal i això penso que conceptualment es faria de millor forma si l’Escola de Música depengués de la regidoria d’ensenyament.
Finalment, els artistes vallencs és queixen de la situació del Museu de Valls, amb poc espai, cosa que només permet exposar una petita part del seu valuós fons. La solució del Museu de Valls estava lligada amb el Museu Casteller ja que es plantejava un gran espai museístic a l’edifici dels Quarters. Una vegada decidit ubicar el Museu Casteller a Ruanes, cosa que com he escrit en altres ocasions em sembla un error, queda per resoldre què es farà en el futur amb el Museu de Valls. En l’anterior legislatura es va fer un Pla d’Equipaments Culturals per ubicar als espais existents a la ciutat, les necessitats culturals. Alguna de les qüestions està en marxa com la necessària nova biblioteca, que es construïrà a Ca Creus però el propi Pla queda molt invalidat en variar la ubicació del Museu Casteller. És evident que tot a l’hora no es pot fer però cal tenir solucions de futur i cal dir com es pensa resoldre la manca d’espai del Museu de Valls, on es pot ubicar i quan es pot fer la inversió. És el mateix cas que l’Escola de Música. Em sembla que es pot respondre que ara no és una inversió prioritària del consistori, però a la vegada cal donar una data per una solució. Dir ara no podem, però mirarem de resoldre-ho d’aquí a dos anys, o tres o els que siguin, però cal posar una data a la solució, d’altra manera el que passa és que sabem que tenim un problema però no sabem ni com ni quan el solucionarem. Tant l’Escola de Música com el Museu de Valls, ambdues activitats culturals de la ciutat d’importància de primer ordre, han de tenir perfilada la seva solució de futur en quan a l’espai i necessiten tenir un calendari perquè això es faci. D’altra manera, l’únic que farem és eternitzar els problemes.

Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 18 de juliol de 2008

Va de conills

En les habituals sortides que faig els festius en BTT o anant a córrer pels camins de la comarca, sempre m’alegra veure quan algun animaló arranca a córrer davant la meva presència i s’amaga dins el bosc o en uns matolls. Com que la bicicleta no fa soroll, sovint no s’espanten fins que hi ets ben a prop. Això m'ha permès veure alguna guineu (molt poques), algun esquirol (pocs també), alguna serp i també conills, entre altres bestioles. Fins fa dos anys de tant en tant et topaves amb algun conill, però tampoc era molt fàcil trobar-ne, però, a partir de l'any passat trobar-te en conills pel camp és un fet habitual; tant que fins i tot alguna vegada n'he vist junts més d'una dotzena. Recordo la primavera de l'any passat baixant un dia cap a Tarragona pel camí que va pel costat del riu Francolí, que no vaig parar de veure conills que creuaven d'una banda a l'altra del camí. Al cap d'un temps vaig començar a llegir a la premsa que la superpoblació de conills malmetia els conreus dels pagesos i es va començar a parlar de "plaga de conills".
No soc entès en la matèria i escric des de l'absoluta ignorància sobre les causes que han provocat aquest espectacular augment de la població cunícola però pel que sembla la qüestió està en què els conills que superpoblen la nostra comarca són segurament inmunoresistents a malalties com la mixomatosi que tant estralls havia fet a aquests animals. Per tant, com que aquesta malaltia i alguna altra no els afecta i com que a més hi ha pocs depredadors que els puguin disminuir la seva població, campen com volen per la comarca i com que són tants a menjar, acaben alimentant-se de tot el verd que troben i acaben causant molts problemes als conreus. I els pagesos com si no en tinguessin prou en haver d'aguantar preus irrisoris en molts dels productes que cultiven, ara han de suportar una superpoblació de conills; tant és així que al final s'han queixat a l'administració perquè hi trobi solucions i com a opció per resoldre el problema, s'ha optat per fer caceres de conills per tal de reduir-ne la població.
Llegeixo en aquest sentit a El Pati de la setmana passada una carta dels alumnes de l'IES d'Horticultura i Jardineria de Reus on és qüestiona el mètode de les caceres i fa tot una sèrie de reflexions que són molt interessants, entre les quals diuen que la solució que s'ha adoptat "sempre serà transitòria i mai eficaç a llarg termini", cosa que em sembla que té bastant de sentit comú.
Vagi per endavant que cal buscar una solució perquè la superpoblació de conills no afecti als cultius, però la veritat, em sembla que cal donar-hi tombs i estudiar més solucions que la perdigonada. El món dels caçadors és com tot a la vida i hi ha persones correctes i respectuoses, i d'altres que no. Per tant, hi ha de tot i la generalització és sempre injusta, però no m'agrada en època de caça veure persones disfressades d'autèntics rambos per anar a caçar i no m'agrada sentir els trets molt a prop del lloc per on circulo en bicicleta, o no m'agrada haver de cridar per avisar que estem ciclant per allà a prop, o no m'agrada notar, com un cop em va passar, que damunt del casc de la bicicleta hi ploguin perdigons caiguts del cel, i no m'agrada com em va passar el gener passat que no em deixin passar pel camí GR que va de Figuerola a Prenafeta perquè estaven fent una batuda de senglars i segons em va dir el caçador que em va parar si seguia em podien mossegar els gossos.
M'agrada la natura per passejar-hi i fer-hi esport en tranquil·litat, tot deixant que el seu silenci, el cant dels ocells o el soroll del vent quan mou els arbres m'acompanyi en la matinal de relax i tot això es turba en les temporades de caça amb el continu soroll dels dispars d'escopeta. Cal que es busquin solucions contra la "plaga de conills" que causa estralls als pagesos, però caldria també buscar en el meu paper alternatives a les sorolloses perdigonades. Vaja, penso jo.

Article publicat al setmanari El Pati el 2 de maig del 2008

Ai l'AVE!

Cada setmana, més d'un dia m'he de desplaçar a Barcelona per motius de feina. L'irrisori horari de trens que ens ofereix Renfe des de Valls fa que no pugui confiar en aquest mitjà de transport que hauria de ser el de referència per un país que busqui la sostenibilitat. Per això tenia esperances que amb l'AVE i en els anuncis que es feien que hi hauria força trens, podria solventar les les anades a Barcelona amb transport públic. Massa il·lusions m'havia fet o massa il·lús soc jo, ja que com va dir el president Zapatero en campanya electoral, l'AVE ens ha unit més a Espanya. O sigui l'objectiu era apropar Barcelona a Madrid i el territori que ha de suportar com s'esquinça pel pas d'aquesta infraestructura, ni cas.
Així les coses, el primer desencís m'arriba quan es van anunciar les tarifes. 30 euros per anar del Camp de Tarragona a Barcelona o 45 euros si es fa el viatge d'anada i tornada. I això és un transport públic! La meva indignació puja en gran mesura quan un dia precisament tornant de Barcelona amb el cotxe sento la queixa de les cambres de comerç del Camp de Tarragona que lamentaven que aquest trajecte és un 40% o 50% més car que el que es realitza des de Toledo. Ja hi som. Altra volta es tracta de fer gratar la butxaca els catalans. Però una vegada superada la primera indignació faig números i el que et costa la gasolina, el peatge i el pàrquing d'un dia a Barcelona, s'acosta als 45 euros. Per tant, amb disgust i empipat miro l'horari de l'AVE per provar d'utilitzar-lo, especialment quan tinc una presentació de llibres al vespre a Barcelona que m'obliga a entrar a la capital catalana cap a les 6 de la tarda, moment en què els accessos i els carrers de la ciutat comtal estan colapsadíssims. Escolto per la ràdio que en els horaris que consideren punta, al matí i al vespre hi haurà més trens, però quan entro al web de Renfe, ai l'AVE, altre cop, veig que no han pensat en absolut amb el territori. Per la tarda, només hi ha tres trens que surten de Barcelona hi paren a l'estació del Camp: a les 4, a les 6 i a les 10 de la nit. Quatre hores al vespre, entre les 6 i les 10 de la nit sense servei, és un interval massa gran per poder oferir una bona combinació al territori. De trens n'hi ha més en aquest horari, però van directe cap a Madrid, que sembla que és del què es tracta. Ara haurem d'esperar les promeses de trens d'alta velocitat que fan trajectes curts Lleida-Tarragona-Barcelona per si hi ha millor combinació i per si els preus són més raonables. D'altra manera, l'AVE només ens servirà pel que deia Zapatero, per estar més units a Espanya perquè poguem viatjar més fàcilment a Madrid.
Però de tot plegat suposo que a Madrid, poc els deu preocupar si els catalans estem emprenyats o no, ja que després de tot el que s'ha hagut de sofrir amb els trens i amb d'altres infraestructures, els vots han avalat fins i tot la ministra de Foment i han desautoritzat la idea del "català emprenyat". Farien bé però en pensar que preus abusius comparats amb altres indrets de l'estat, horaris que no lliguen, trens de rodalies que continuen espatllant-se, autopistes que seguim pagant religiosament, traspassos com els d'aeroports que no arriben, etc. continuen fent que hi hagi "catalans emprenyats". Aquests però, gràcies a una excel·lent campanya electoral del PSC-PSOE i gràcies a l'obsessió PPera de posar el dit a la llaga en tot el que fa referència a Catalunya, el "català emprenyat" va passar a esdevenir "català espantat" i, en el moment d'anar a votar, la por a què tornés el PP va superar l'emprenyada dels catalans. Que en facin una lectura correcte els guanyadors i que pensin que el vot de confiança que els catalans han donat al PSOE l'han de gestionar amb la millora dels serveis i amb satisfer les promeses fetes, d'altra manera serà difícil esperar sempre guanyar les eleccions gràcies al vot de la por. Pensar amb les tarifes i els horaris de l'AVE del Camp de Tarragona i també de Lleida seria un primer pas.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 4 d'abril de 2008

Narcís Oller i Valls

«Sota l’immens dosser, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu amb el seu dentellat perfil de campanarets i alts i baixos de teulades i torratxes, dessota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.»

Amb aquest text descrivia Narcís Oller la imatge que oferia Valls venint des de Barcelona a finals del segle XIX. Si ara anéssim al tomb del balcó i des d’allà observéssim Valls reconeixeríem encara moltes de les descripcions que ens feia Oller fa més de cent anys. Això ho explicava a Vilaniu i això ho vaig llegir quan aquesta novel·la es podia comprar, quan era fàcil trobar-la a les llibreries. De la darrera edició de Vilaniu han passat més de vint anys i ara per trobar-la cal anar a una llibreria de vell. El mateix li passa a La febre d’or o a La Papallona o als seus llibres de contes, que encara són més difícils de trobar. Però això no passa al nostre país únicament amb l’obra d’Oller. Hem deixat en l’oblit els clàssics de la nostra literatura. Costa trobar a les llibreries obres dels autors de la «tota la vida», dels escriptors que han fet que la nostra literatura, malgrat les dificultats i pressions polítiques que ha rebut la nostra llengua, especialment des de l’arribada dels Borbons, sigui viva, tingui riquesa, tingui obres d’autèntica vàlua. Costa poder llegir aquells autors com Oller que gràcies al moviment de la Renaixença decidiren que havien d’escriure amb la llengua amb què parlaven: en català. Ara s’acaba de reeditar la primera obra que Narcís Oller va escriure en català: el recull de contes Croquis del natural. És un llibre petit, de quatre relats, però que ens permet conèixer la primera literatura d’Oller, i en el que Oller explica en un dels seus contes «Tres mesos de món» perquè cal escriure en català, i on Oller ens mostra el seu estil de literatura que després utilitzarà per les seves grans novel·les. Croquis del natural no es reeditava des del 1879, quan s’edità per primer cop.
I a la tardor es reeditarà Vilaniu, la gran novel·la sobre Valls escrita per Narcís Oller on hi trobem a part de la trama narrativa del propi llibre, descripcions de com era el Valls del moment, de com era llavors el barri antic amb carrers foscos i amb clots, on hi ha la millor o una de les millors narracions que mai s’ha fet en literatura sobre l’enlairament de castells, on hi explica l’ambient de la festa major de Valls. Poder tenir una gran novel·la ambientada a la nostra ciutat és un luxe que hem de valorar en gran mesura. A quantes altres poblacions els agradaria disposar d’un text de tanta qualitat ambientada als seus carrers! I aquest luxe l’hem de saber aprofitar en tots els sentits: culturalment ja que és una bona manera d’entrar a la literatura catalana a partir de la lectura d’un text de la teva ciutat i també promocionalment en poder recórrer la ciutat gracies a la Ruta Narcís Oller, quehauria de ser ajudada el màxim possible per les institucions de la ciutat, i gràcies als textos que l’autor ens ha deixat com a legat literari. Oller és l’escriptor de Valls per excel·lència, la referència literària de la nostra ciutat. Que els autors clàssics catalans no s’oblidin es obligació de tot el país, i nosaltres, a la nostra ciutat hem de posar el nostre granet de sorra perquè el nostre clàssic, el nostre gran clàssic, Narcís Oller, no passi a l’oblit i que la seva obra sigui coneguda també per les noves generacions de vallencs.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 15 de febrer del 2008

No entenc el perquè

No criticaré el pacte CiU-PSC. Podríem trobar motius, de pes, per estar-hi a favor i d'altres, de pes, per estar-hi en contra. Tot es tracta de voler veure el got mig ple o mig buit. En tot cas és un pacte legítim i, en tot cas, seran els ciutadans, al final de la legislatura i quan es convoquin noves eleccions municipals, els qui opinaran amb el seu vot si el pacte els ha convençut i si ha estat bo per a la ciutat.
Sí però que no estic d'acord especialment amb una de les conseqüències del pacte: la ubicació del Museu Casteller a Ruanes.
Escric de memòria, però no recordo que ni el programa electoral de CiU, ni el del PSC defensés la ubicació d'aquesta infraestructura en aquest indret. Crec recordar que CiU defensava el Museu Casteller a la plaça del Quarter. De fet, la pancarta que penja a l'antic IES Narcís Oller es va col·locar a l'inici de la primera legislatura de Dolors Batalla com alcaldessa de la ciutat, i crec recordar que el PSC estava en contra de la ubicació del Museu Casteller a la plaça del Quarter i mantenia la primera proposta d'ubicació, la de situar-lo a l'entorn de la plaça del Blat.
La sol·lució proposada en el pacte és ni tú, ni jo: a Ruanes! Tant hi fa que cap dels dos programes electorals plantegés aquesta possibilitat. I la veritat, a hores d'ara no entenc el perquè?
No havíem quedat que calia ubicar serveis al barri vell o el màxim a prop possible que permetessin crear més fluxos de persones? No havíem quedat que havia estat un error desplaçar serveis com Correus, l'oficina del DARP, el Consell Comarcal, l'ambulatori, l'INEM, la majoria dels centres docents al nord de la ciutat, cosa que havia desertitzat el barri vell? Perquè continuem cometent els mateixos errors? Què volem, que els visitants vinguin a Valls, vegin el Museu Casteller i marxin sense haver-se passejat pels carrers cèntrics de la nostra ciutat? I després, quan haguem construït el Museu Casteller, què en farem de l'antic Quarter? Haurem de veure com per vergonya de la ciutat es deteriora talment com està ocorreguent amb l'edifici de la Biblioteca Popular o amb l'Església de Sant Francesc?
En fi, són massa preguntes sobre les quals no tinc respostes. De totes maneres, Bon Nadal i Bon Any 2008 (l'any que se celebrarà el 29è aniversari de la recuperació dels ajuntaments democràtics i l'any que farà 29 que parlem que s'ha de fer el Museu Casteller a Valls).

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2007

L'afició als castells

Vaig assistir, la setmana passada a la presentació del llibre L'origen dels castells (Cossetània), obra de Joan Bofarull, que va resultar la guanyadora del III Premi d'Assaig l'Espiridió. El president del Parlament de Catalunya, Enric Benach, fou l'encarregat de fer la presentació del llibre; tingué una intervenció brillant. Benach exposà que, segons una enquesta, a Catalunya hi ha un 12,2% de la població que estaria disposada a formar part d'una colla castellera. Això vol dir que, si tenim en compte que al nostre país hi viuen set milions d'habitants, hi ha 840.000 persones que estarien disposades a fer castells i que per tant se'ls hi predisposa una certa afició a aquesta activitat. Això és molta gent. I encara una altra dada, Benach digué que les audiències de les retransmissions castelleres de Televisió de Catalunya són superiors a les que obtenen alguns esports. Una bona dada també. De fet és de suposar que és així ja que sinó TV3 ja hagués eliminat els castells de la seva graella de programes. El president del Parlament recordà el molt que va costar que el canal català apostés pels castells. Jo recordo perfectament als anys vuitanta, quan a Valls es van començar a fer castells de nou, quan es va a iniciar la segona època d'or dels castells, la frustració que produïa als castellers vallencs el poc, o millor dit nul cas, que feia la televisió catalana de les gestes de les colles de la capital de l'Alt Camp. És just, doncs, que s'hagi corregit.
Mentre Benach donava aquestes dades i metre definia els castells amb paraules com emoció, festa, cultura, identitat, patrimoni, memòria, integració, etc. jo interiorment em sentia orgullós d'haver nascut a Valls; de ser d'aquesta ciutat que fa més de dos segles va iniciar aquesta activitat que ara és elogiada com a modèlica per les autoritats del país; i em sentia satisfet de formar part d'aquesta comunitat que durant més de 200 anys, amb alts i baixos, ha mantingut viva aquesta tradició i ha vist i ha ajudat a que s'estengués cap a altres territoris. Em sentia content de ser vallenc. En acabar l'exposició vaig pensar per mi mateix: com pot ser que una ciutat, que una comunitat que ha estat capaç de crear i fer arrelar una tradició com aquesta hagi de veure com passen els mesos i els anys i no hi ha manera que el museu casteller avanci? Els polítics, tan de Valls com de la Generalitat, que han tingut responsabilitat en aquest tema, amb la seva incapacitat per resoldre la construcció del Museu Casteller, han demostrat i demostren una nul·la sensibilitat cap a tots els vallencs, majoritàriament anònims, que han mantingut viva aquesta tradició que, com va dir Benach, es mereix que algun dia sigui reconeguda patrimoni de la humanitat.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el setembre del 2007

El nou institut

Passo pel davant del solar on el mes de setembre han de començar les classes del nou institut i se’m fa estrany pensar que d’aquí a dos mesos i escaig en aquest espai hi pugui haver un centre docent.
Recordo que l’any passat en motiu que una filla meva havia de començar ESO el curs 2006-07, els dos instituts de Valls (Narcís Oller i Jaume Huguet) van fer als pares i als possibles nous alumnes una sessió per explicar-nos com era el centre i què s’hi feia. A l’IES Narcís Oller, el seu director Xavier Salat i altres professors del centre, ens van reunir per explicar-nos com funcionaven i per mostrar-nos detalladament les aules i les instal·lacions. El mateix van fer a l’IES Jaume Huguet amb el director Jordi Tuset al capdavant.
Als pares, el pas de l’educació primària a l’ESO ens crea neguit. Els nens passen d’estar en un centre amb relativament pocs alumnes i on tens la sensació que estan força controlats, a un altre de molt gran, de prop d’un miler d’estudiants, amb molts professors i amb alumnes alguns dels quals molt més grans que ells. Tot això t’amoïna. En opinió meva fer que els nanos hagin de viure aquest canvi als dotze anys ha estat un error. El canvi de mentalitat que feien abans als catorze anys en passar d’EGB a BUP o FP, els hi fem fer ara als dotze anys. Els nens, perquè encara són nens, tenen la sensació que com que ja van a l’Institut ja són grans, però la realitat és que només tenen dotze o tretze anys. Ben pensat, potser hagués estat millor fer el primer cicle d’ESO (primer i segon) a les escoles de primària. És doncs per tot plegat que els pares tenim una lògica inquietud per aquest canvi. Les xerrades que vam rebre tant al IES Narcís Oller com a l’IES Jaume Huguet van anar molt bé per donar-nos tranquil·litat i seguretat.
Enguany, com és lògic, aquestes sessions amb els pares s’han tornat a fer, però enguany s’han ofert places per a un nou institut (anomenat de moment IES Valls), del qual com que només hi ha un descampat en el seu emplaçament provisional no s’ha pogut ensenyar res perquè senzillament aquest nou centre físicament no existeix. Existirà el setembre amb mòduls habilitats, però de moment encara res de res. El resultat ha estat que el nombre de preinscrits en aquest nou centre ha estat baixíssim, de només quatre nens o nenes, cosa que no deu estranyar a ningú. El nou IES Valls ofertava pel curs 2007-08 tres grups de primer d’ESO i un de segon d’ESO. El poc interès pel nou centre ha provocat que aquesta oferta s’hagi reduir finalment a dos grups de primer d’ESO.
A mi em sembla que no s’han fet les coses bé i que aquest nou institut no comença amb bon peu. En primer lloc s’ha hagut de buscar un emplaçament provisional i el que s’ha trobat és molt a prop, massa, de l’IES Narcís Oller. Els pares de la zona nord de la ciutat han preferit inscriure els seus fills al centre que ja existeix, el Narcís Oller, cosa molt comprensible. I en segon lloc, no sabem encara on definitivament es construirà. Sempre s’ha parlat que ha d’anar al sud o al sud-oest de la ciutat i sembla que aquesta és la intenció, però encara no sabem en quins terrenys i de fet, tampoc tenim l’absoluta garantia que es construeixi en aquesta zona. Per tant, ningú sap amb seguretat si la ubicació definitiva del nou institut li anirà bé. Hagués estat millor, evidentment, començar les classes amb un institut de nova construcció, però per fer-se així cal preveure-ho amb temps i en matèria d’educació a la nostra ciutat no podem dir que haguem estat gaire previsors. De tota manera, com a mínim el que s’hagués hagut de fer és ubicar el nou centre provisional molt a prop de la zona on s’ha de construir al definitiu i assegurar als veïns d’aquelles zones un calendari de construcció. Això segur que hagués animat una major preinscripció de possibles nous alumnes.
En fi, que com dèiem, altra vegada en matèria d’educació hem improvisat solucions a la nostra ciutat i tinc la sensació que altre vegada hem fet un pegat. Si l’educació és tant important, que ho és, com és que improvisem tant? Com és que no som capaços de planificar?

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el maig del 2007

La nova biblioteca

L’Ajuntament de Valls fa una selecció d’arquitectes per a la construcció del nou edifici a Ca Creus, al carrer Sant Pere, edifici que ha d’acollir la nova biblioteca per a la ciutat de Valls. De entrada, el sistema que s’utilitza, el mateix que es va fer amb el Pati, em sembla un encert. És important que l’obra pública que es faci sigui una referència per a la ciutat i que es puguin escollir quines són les diferents opcions i que es pugui analitzar quin serà el projecte més adequat i funcional per a la ciutat. A més és una bona notícia que despatxos d’arquitectes amb reconegut prestigi es presentin a aquest concurs. I també he de dir que em sembla també del tot adequat que la nova biblioteca s’ubiqui al barri antic de la ciutat ja que això ha de provocar un fluxos de moviment de persones important, qüestió important per revitalitzar el barri antic.
De totes maneres, l’edifici per molt maco que sigui, que ja he dit anteriorment que és important que sigui una bona construcció atractiva i funcional, no és el que fa que una bibliteca sigui més o menys usada i sigui un indret de més o menys activitat cultural, com a mi em sembla que ha de ser aquest equipament. Per tant per espectacular que sigui la instal·lació sinó està dotada amb el personal necessari perque pugui tenir un horari el màxim ampli possible i amb la dotació econòmica correcte, no acomplirà l’objectiu de dinamització cultural i de la lectura que es demana a unes instal·lacions d’aquestes característiques.
En aquest sentit, cada vegada que vaig per algun acte a la Biblioteca Xavier Amoròs de Reus que es va inaugurar no fa gaires anys sento una sana enveja, i així li ho he dit al seu director diverses vegades, de no gaudir d’una instal·lació d’aquestes característiques a la meva ciutat. La Biblioteca de Reus està ubicada en un edifici emblemàtic, l’antic escorxador de la ciutat. Està ben dotada en tots els sentits que esmentava anteriorment i fa activitats de manera que esdevé un organisme animador cultural de la ciutat. L’horari és també una de les qüestions importants ja que els dies entre setmana està oberta ininterrompudament de les 10 del matí a les 8 del vespre. El resultat és que sempre hi ha moviment, que sempre que hi he anat hi he vist moltes persones consultant llibres o llegint la premsa o les revistes. I a més a més, ofereixen les seves intal·lacions i les preparen amb curesa perquè es poguin fer presentacions de llibres amb totes les condicions. A mi la veritat m’agradaria que la meva ciutat tingués una instal·lació d’aquestes característiques. L’horari de la biblioteca de Valls té poc de a veure amb el de la de Reus ja que a la nostra ciutat, la biblioteca nomès obre per les tardes.
I una altra qüestió, la biblioteca és un lloc d’estudi on, per exemple, els estudiants puguin trobar un espai tranquil per poder preparar els seus examens tot tenint a l’abast llibres o enciclopèdies que puguin utilitzar en moments determinats per aclarir dubtes o ampliar els temes que estan preparant. En aques sentit, aquesta setmana llegia una carta d’una estudiant que es queixava que no li havien deixat entrar a la biblioteca la carpeta amb els seus apunts, que cal deixar la carpeta a fora a les guixetes i només entrar els fulls de paper. I no és la primera vegada que sento aquesta queixa i em sembla que valdria la pena que això es revisés.
El nostre país necessita que es fomenti la lectura. Estem en els països de la cua d’Europa pel que fa als índex de lectura i tots els agents culturals estan d’acord en el sentit que unes bones instal·lacions bibliotecàries són una de les millors inversions que es poden fer per fomentar l’hàbit de llegir. Segons l’enquesta dels hàbits de lectura a Catalunya el 2005, hi ha un 42,5% de catalans que declaren que no llegeixen mai o gairebé mai, per tant sols un 20,5% que declara que llegeix almenys un cop o dos a la setmana i un 9,9% que declara que llegeix almenys un cop al més. Aquestes dades contrasten molt amb els índex de lectura dels països nòrdics o de la Gran Bretanya. I també la mateixa enquesta ens diu que és llegeix més a les grans ciutats que a les zones rurals. Cal doncs que a comarques tinguem bones instal·lacions pel foment de la lectura. En aquests moments, doncs, que la ciutat es disposa a fer una inversió important pel nou edifici de la bibliteca, hem de demanar a les administracions que en són responsables que una vegada fetes aquestes inversions amb la infraestructura, facin un pas més enllà i procurin i analitzin de quina manera s’ha d’actuar per convertir la nova biblioteca de la ciutat de Valls amb un centre d’animació cultural amb activitats i amb uns bons horaris. Si ho fan, faran un bon servei pel foment de la lectura i de la cultura a la ciutat de Valls.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el febrer del 2007

Crear problemes, o resoldre'ls?

No sé si va ser en el discurs d’investidura de José Montilla com a president de la Generalitat de Catalunya o en una entrevista en un mitjà de comunicació on vaig sentir que deia que “els polítics hi són per solucionar els problemes, no per crear-ne”. Aquesta afirmació hauria de ser del tot innecessària perquè es obvi que la funció dels polítics és resoldre els problemes de la gent, per això els votem, i si es diu, és perquè massa cops els polítics han creat problemes als seus administrats. Un exemple d’això l’hem llegit aquests darrers dies i feia referència a Valls. Pel que es veu l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) i l’Ajuntament de Valls no es posen d’acord en la gestió de la depuradora de Valls, i qui ho paga? doncs els pagesos que han vist com se’ls tallava l’aigua del rec i com la collita de calçots, entre d’altres hortalisses, que aporta uns ingressos importants i imprescindibles pels agricultors de la ciutat, perilla. Jo no sé si té raó l’ACA o l’Ajuntament de Valls, perquè no conec quin és el conflicte i perquè possiblement si el conegués no em seria fàcil d’analitzar, però el que és una vergonya és que es pugui fer pagar les conseqüències del desacord als pagesos, que se’ls deixi sense aigua per regar i que els creïn un problema d’aquesta magnitud. ACA i Ajuntament que negociïn, que es discuteixin, que parlin de tot el que hagin de parlar però que no creïn nous problemes als pagesos de la ciutat que ja prou en tenen; en definitiva que apliquin la frase de Montilla que anunciàvem al començament d’aquest article, amb la qual segur que totes les formacions polítiques hi estan d’acord.
Per qüestions professionals he de relacionar-me sovint amb les diferents administracions i he de dir, perquè si no faltaria a la realitat, que generalment rebo un bon tracte. De totes maneres, en les darreres setmanes, he hagut de discutir-me, sense haver pogut resoldre el problema, amb els responsables d’una conselleria de la Generalitat, la gestió de la qual ha passat, en només tres anys, d’estar en mans de CiU, a ERC, posteriorment al PSC i ara tornarà a ser regida per ERC. Això ha provocat canvis continus de personal, i el que és el pitjor, canvis a l’hora d’aplicar el criteri d’una mateixa normativa per a determinats ajuts. Els responsables de la conselleria m’han justificat la no concessió d’uns ajuts per una qüestió de forma en la sol·licitud, tot i que han valorat molt positivament els projectes que presentàvem. La meva perplexitat ha estat majúscula en veure com després d’haver emplenat unes sol·licituds d’ajuts de la mateixa manera com ho havia fet l’any passat, i l’anterior i l’altre, sense, i ho repeteixo, que la normativa hagués canviat, al final s’hagi modificat unilateralment el criteri i ens hagin denegat determinades subvencions. El que era correcte l’any passat i l’anterior i l’altre, amb idèntiques normes, ara pel que es veu ja no ho és. Jo a hores d’ara encara no entenc el perquè. El meu enuig i impotència va anar, en la discussió que vaig mantenir, cada cop en augment fins que no em vaig poder estar de dir-los que el que no podien fer era traslladar als administrats els seus problemes, provocats bàsicament per tants canvis en la gestió de la conselleria. En fi, espero que els pagesos de Valls tinguin més sort en la resolució final de la qüestió que els afecta.
Un dels conflictes amb què sovint ens trobem és la no resolució dels problemes a causa de la no coincidència de la mateixa formació política en dues administracions diferents. No sé si en el cas de l’ACA i l’Ajuntament això hi té alguna cosa a veure, però succeeix massa vegades que les lluites polítiques acaben transformant-se en incapacitat per resoldre els problemes, cosa que finalment té males conseqüències pels administrats. Em sembla que això no hauria de ser així ja que de cap manera les lluites polítiques haurien de repercutir en la gestió que reben els ciutadans. Segur que si escoltes a uns i a als altres, ambdues parts donaran la culpa a l’altre i estic també segur que si la conselleria de Medi Ambient de la Generalitat, que suposo que és qui gestiona l’ACA, i l’Ajuntament de Valls fossin dirigides per la mateixa formació política, el problema ja s’haguera resolt; com també s’haguessin resolt altres qüestions que afecten a la ciutat: el pàrquing de camions del polígon, que ho hi ha manera que es pugui posar en funcionament; el Museu Casteller, que ja s’hauria d’haver començat a construir i moltes altres qüestions que han afectat a la ciutat, la solució de les quals es va dilatar en el seu dia, com per exemple les obres del Teatre Principal o la posada en funcionament de l’estació d’autobusos entre d’altres. Té cap lògica que els ciutadans haguem de suportar això? En aquests casos l’actuació dels polítics ha estat per resoldre els problemes o per crear-ne? El sectarisme o clientalisme polític és una pràctica nefasta que practiquen en més o menys mesura les formacions polítiques i seria desitjable que a l’hora d’administrar oblidessin quin partit polític gestiona cada administració amb la qual estan negociant i que pensessin que la seva gestió beneficiarà o perjudicarà, en definitiva, els ciutadans, alguns dels quals els han votat, altres no i altres han optat per quedar-se a casa el dia de les eleccions, opció que sembla que cada vegada té més adeptes, suposo a causa que els ciutadans tenen la percepció que s’administra més pensant en la formació política a la qual es pertany, que no pas en buscar solucions als problemes que la gent viu dia a dia. Una política destinada a resoldre els problemes dels administrats i a evitar crear-ne de nous dignificaria la tasca dels polítics i aportaria major credibilitat al sistema democràtic. Sovint penso que les diferents formacions polítiques tenen com a prioritari actuar per guanyar les properes eleccions enlloc de procurar fer la millor gestió possible pels ciutadans. A més, em sembla que si canviessin l’ordre aquests termes, si la seva actuació prioritària fos la gestió, acabarien guanyant les eleccions ja que el ciutadà sabria valorar-ho.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2006

Aerogeneradors

El projecte d'aerogeneradors a Figuerola del Camp neguiteja. Els impactes paisatgístics que puguin afectar un dels valors naturals més importants de la nostra comarca, la serra de Miramar ens alerten, ja que el parc eòlic està projectat força a prop del peu d'aquesta serra. Al voltant de tot aquest tema se m'acudeixen diferents qüestions a analitzar, algunes de les quals podrien ser: com hem de fabricar energia? On s'han de posar els parcs eòlics? Com es financen els ajuntaments? Qui decideix sobre la planificació del territori?

Com hem de fabricar energia? Aquest és un tema d'ampli debat i en el qual fàcilment es pot caure en la política del "No a tot". No volem centrals nuclears i jo soc el primer en dir-ho. Ens hem passat la vida defensant energies alternatives i quan ens surten projectes de parcs eòlics ens hi oposem, jo el primer també si no es respecten espais naturals. Hi ha oposició a les centrals de cicle combinat. O sigui que si ens oposem a tot podríem dir que el que realment no volem és fabricar energia. És una opció. Això ens obliga a comprar-la a l'Estat veí, França, però llavors també s'està en contra a construir la infraestructura que ens ha de portar aquesta energia. Per tant bé cal que en fem alguna reflexió en aquest sentit, ja que suposo que tots volem seguir encenent la llum i tenir electrodomèstics. Com que tot plegat és molt complexe i jo no soc cap entès amb energies, faré només unes reflexions sobre l'energia eòlica i la seva implantació que és el que ens afecta en aquest cas a l'Alt Camp.
En primer lloc, em sembla que tots estarem d'acord que una energia neta com l'eòlica és necessària, tot i que el percentatge d'energia que es pot generar sobre el total de consum no pot ser molt important per molts aerogeneradors que tinguem per les nostres muntanyes. El problema ve quan s'ha de decidir on es posen els molins de vent. Tothom vol que es faci energia eòlica, sembla, però no a prop de casa. En aquest sentit una de les polèmiques que em va indignar més va ser quan es va presentar un projecte d'energia eòlica per posar aerogeneradors al port de Tarragona. El regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament de Tarragona, Agustí Malloll, va muntar una croada en contra i si va oposar tot comparant que si es tirava endavant hi hauria una oposició com la del trasvassament de l'Ebre. Dit això es va quedar tant tranquil com si fossin dos polèmiques que es podien comparar. O sigui no es poden posar a molins de vent en una instal·lació tant artificial com el port de Tarragona i si en un indret natural, a les muntanyes? Com s'entèn això? A la costa fan lleig, diuen, i a les muntanyes? A més un port és un espai guanyat pels homes al mar amb grues, sils i tot un munt d'instal·lacions que no podem dir que tinguin cap bellesa. Perquè no es poden posar als ports i no únicament al de Tarragona? A més qui més consumeix energia és qui més habitants té i qui més està industrialitzat i en aquest sentit la capital del Tarragonès segur que ha de tenir un consum importantíssim. No es pot demanar solidaritat pel que fa a la energia eòlica als pobles rurals quan una gran urb no està disposada a acollir generadors d'energia en el seu terme.
Anem al projecte de Figuerola. Jo penso que a l'Alt Camp hi ha d'haver aerogeneradors però que aquests tinguin un impacte sobre la serralada de Miramar, senzillament no em convenç, malgrat que aquest projecte té com a positiu que no es preveu instal·lar-los a cap carena de muntanyes, lloc on l'impacte paisatgístic és encara major. I una altra qüestió si no ho tinc mal entès al terme de Cabra, a la serra Voltonera, s'estudia construir-hi un parc eòlic. De fet actualment ja s'hi fan proves. És lògic que dos municipis que es toquen tinguin ambdós aerogeneradors? No s'hauria repartir més per no afectar únicament a una zona? I aquí ve la segona qüestió que pivota junt a aquesta. Perquè els municipis petits veuen en tant bons ulls aquestes instal·lacions? La resposta la trobarem amb el deficient finançament de les entitats locals. Cada municipi busca instal·lacions que els aportin ingressos i per això tots els ajuntaments volen tenir polígons industrials i fàbriques al seu terme. El resultat final és que a miquetes anem destroçant el territori i que com que els ajuntaments tenen molta capacitat per decidir sobre el què es fa o no al seu terme ens trobem amb situacions com que Vila-rodona construeix un Polígon Industrial just al davant del d'Alió-Bràfim que està gairebé buit. Quina lògica té tot plegat? I no seria millor que aquestes qüestions, es decidissin supracomarcalment amb una visió conjunta del territori tot evitant que cada poble faci la seva guerra? Això hauria d'implicar també que els ingressos que s'obtinguessin per llicències d'obres, IAEs, permisos d'obertura, etc. haguessin d'anar en benefici no únicament del municipi on té la instal·lació sinó que caldria que es repartissin. A més a més, moltes vegades es cau en la temptació de construir una instal·lació molesta just al final del terme del municipi i lluny del seu nucli urbà de manera que les molèsties les acaba tenint la localitat veïna però no els ingressos. Em sembla que tot plegat merexeria més reflexió i més planificació. Hem de preservar els valors paisagístics, els espais naturals però a la vegada hem de créixer econòmicament per encarrilar amb garanties el nostre futur i la decisió de quins indrets han de ser industrials, quins residencials i quins han de destinar-se únicament a l'agricultura, em sembla que no és bo que passi quasi exclusivament per la decisió de cada poble. El paisatge que hem trobat és una herència dels nostres avantpassats i hem de deixar-lo a les generacions venideres amb garanties. Potser valdria la pena que tots plegats miréssim el nostre entorn d'una manera més global, més com un conjunt equilibrat.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el juliol del 2006

Infraestructures viàries

La situació estratègica de Valls i l'Alt Camp ha estat un element determinant perquè diverses empreses hagin instal·lat la seva logística a la nostra comarca com són el cas d'Ikea al Polígon Industrial de Valls o de Caprabo a Alcover. A més, segur que empreses de diferents tipus com manufactures, d'alimentació, de components d'automoció o altres que s'han instal·lat durant el temps als polígons de la comarca, han tingut molt en compte la ubicació de Valls i de l'Alt Camp. De fet, Valls podríem dir que té tres entrades d'autopistes a menys de 15 quilòmetres. L'entrada de Tarragona que ens dóna accès a l'autopista del Mediterrani i la del Pla de Santa Maria i Vila-rodona des d'on anem cap a Barcelona o cap al centre de la península.
Les infraestructures, les comunicacions són vitals pel desenvolupament econòmic d'una zona. D'aquí bé la queixa catalana del poc que s'ha invertit des de Madrid a Catalunya tenint en compte el que aportem en impostos. Unes males comunicacions acaben portant a l'estrangulament econòmic d'una zona. El temps són diners i invertir excessivament en els desplaçaments acaba repercutint en la competivitat de les empreses. Això és tant important que l'espai que té com unitat de mesura els quilòmetres acabem realment mesurant-lo amb unitats de temps. Un lloc és lluny o no, no en funció dels quilòmetres que hi ha sinó en funció del que tardem en arribar-hi. Responem a la pregunta de si és molt lluny un indret determinant, tot dient "no no massa, a un quart d'hora o a mitja hora". Per tant unes bones comunicacions escurcen la concepció que tenim de l'espai.
Doncs bé, com tenim les comunicacions actualment a Valls en particular i a l'Alt Camp en general? En opinió meva estem en una situació que tendeix cap a l'estrangulament. Si en fem un repàs veurem que tant sols les comunicacions cap al Nord (direcció al Pla de Santa Maria) compleixen les prespectives. Les comunicacions cap el sud són insuficients i fins i tot en casos vergonyoses.
El problema més gran és l'eix Valls-Tarragona. Utilitzar-lo en hores puntes és desesperant. Sovint és impossible passar dels 70 quilòmetres hora en tot el recorregut. No hi ha llocs per avançar els camions i és una gimcama de rotontes. Aquest eix és el que ens dóna la sortida cap el corredor del mediterrani i cap el Port de Tarragona i a més és els que ens permetrà arribar a l'estació de l'AVE de Perafort. Quan aquesta infraestructura s'obri, que segons sembla serà força aviat, el colapse, especialment entre l'estació i Tarragona pot ser impressionant. Tot plegat s'ha de resoldre amb la polèmica autovia Tarragona-Valls-Montblanc que potser serà perquè no entenc en obres públiques, però tinc la sensació que la seva futura construcció va massa lenta. Resoldre la circulació de l'eix Tarragona-Valls és imprescindible per la salut econòmica de la nostra comarca. En ple debat sobre si havia de passar per l'Est o l'Oest, particularment no vaig saber destriar quina era la millor opció. En tots dos casos hi veia aspectes positius i negatius, però tinc molt clar que la pitjor opció no és que passi ni per l'Est ni per l'Oest sinó que no es faci o que es retardi. La inexistència d'aquesta infraestructura pot ajudar a l'estrangulament econòmic de la nostra ciutat.
Seguim cap el sud. La carretera de Valls a Alcover és correcte però una vegada som a aquesta localitat ens trobem sovint de nou colapsats pel trànsit que hi ha entre Alcover i Reus. S'ha projectat convertir aquest tram en autovia. La seva necessitat és doncs important. Cal resoldre pel que fa al sud de Valls l'accès de la carretera d'Alcover i de la de Picamoixons cap a l'eix de Tarragona. Sembla que la futura construcció de l'autovia Valls-Tarragona pot resoldre-ho. L'encreuament cap a Alcover és un tap que produeix sovint cues que arriben al pont del Torrent del Catllar. Resoldre-ho és doncs una urgència important per a la ciutat.
Un altre eix important és la carretera de Picamoixons. El seu ferm està arranjat però no hi ha manera que es faci el necessari desviament i aquest poble ha de suportat pel seu interior un exesiu trànsit de vehicles pesats. És necessari també aquest desviament anhelat. Pel que fa a l'eix Valls-Montblanc té una bona via, però si es construís quan abans millor el túnel del Coll de Lilla es faria un gran servei especialment a la Conca de Barberà ja que acostaria aquesta comarca a l'eix del mediterrani.
Finalment, un altra eix important és el de la carretera entre Valls i El Vendrell. És important en primer lloc perquè és una de les portes de l'autopista i també perquè ens conecta cap a la zona del Penedès. De forma similar com passa a Picamoixons, Alió ha de suportar un trànsit excessiu de vehicles pesats. És necessari doncs un desviament i caldria que en general tota la carretera fins al Vendrell fos més ampla i ràpida.
En definitiva, fent aquest repàs em sembla que tenim necessitats per resoldre per pràctiment totes les direccions. Valdria la pensa doncs que les intitucions públiques i econòmiques de la ciutat ho tinguessin en compte a l'hora de reclamar i insistir a les institucions que ho han de resoldre. L'Estat i la Generalitat tenen moltes inversions per realitzar i moltes vegades la decisió de fer-ne una o una altra depèn de la pressió que es faci del territori. Més val doncs que estem al cas si no volem que la deficiència de les infraestructures estranguli la nostra economia.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, l'abril del 2006