Ningú anuncia retallades?

Llegeixo a la premsa les propostes que han sorgit del procés participatiu en la revisió del pla d'ordenació urbana municipal(POUM). Són propostes amb sentit comú i que possiblement tots els partits polítics que es presenten a les eleccions municipals podrien fer seves en el programa electoral i és que a totes les formacions els deu semblar bé que Valls treballi per la implantació d'empreses que generin llocs de treball, que es millori al barri antic el manteniment de la via pública o la seguretat al carrer, que es promogui la rehabilitació d'habitatges o que es s'habilitin nous espais d'aparcament o que es treballi per augmentar la freqüències del tren o que es tingui cura dels torrents. Tot plegat són propostes que de poder-les portar a terme millorarien la ciutat. És difícil trobar alguna formació política que no hi estigués d'acord.

Potser la diferència entre les diferents formacions polítiques seria el com i el quan. O sigui, com es faria per aconseguir aquests objectius i amb quina prioritat perquè és difícil en el context actual poder-ho plantejar tot a la vegada.

Al final, els diners, les disponibilitats monetàries, acaben marcant moltes prioritats i acaben condicionant el full de ruta dels governants. D'aquí a poques setmanes se'ns bombardejarà amb els programes electorals dels diversos partits polítics. Buscaré si en algun es parla de retallades i sobretot que es digui què es retallarà, perquè em sembla que ningú parlarà que tal àrea reduirà el seu pressupost un 10 o un 15 o un 25 per cent.

Els ajuntaments en aquests primers mesos de l'any intenten en la mesura que poden no retallar res que pugui disgustar els ciutadans als quals d'aquí quatre dies els hauran de demanar el vot. Hom a vegades té la sensació que hi ha municipi que s'està gastant el pressupost de tot l'any en aquests primers mesos i que a partir del juny un o altre ho aclarirà. Si hi ha canvi, ja s'ho trobaran els qui entren, i si hi ha els mateixos ja s'ho faran com puguin. Ara del que es tracta és de guanyar les eleccions. Saber en quines àrees es farà pagar el pes de la crisi econòmica marca clarament la ideologia política de les formacions que s'hi presenten. Ho sabrem, això, de les formacions polítiques que es presenten a cada municipi? No, segur que no, segur que ningú parlarà de retallades, tot i que després del juny les patirem. Ara es tracta de parlar de projectes, de molts projectes, com més millor. Que com es pagarien? Això ja són figues d'un altre paner.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 28 de març de 2011

Obres paralitzades

Se'ns havia anunciat que el tram de l'A-27 entre Valls i Montblanc quedava suspès a l'espera d'una nova licitació, però amb el que no es comptava és que les obres entre Valls i Tarragona quedarien també paralitzades. El nou eix viari Montblanc-Tarragona, tant necessari per la comunicació de la Conca i l'Alt Camp amb l'eix mediterrani, queda doncs tocat i amb la incògnita de quan s'acabarà; ja que pel que es veu el Ministeri de Foment no diu res. Tot plegat és conseqüència d'una política econòmica erràtica del govern de Zapatero que ha passat de tirar la casa per la finestra, amb obres d'infraestructura a tort i a dret i amb plans pels ajuntament que en ocasions no han servit per a obres importants, a tancar l'aixeta de la despesa d'infraestructures. D'un extrem a l'altre, sense terme mig i, sembla que, a la desesperada.
Més enllà però de la paralització d'aquestes obres i de les seves causes, tot plegat em fa reflexionar en un fet que sovint ens trobem a la nostra ciutat amb obres que s'eternitzen, que sembla que no s'acabin mai i potser nosaltres hi tenim alguna responsabilitat en què això succeeixi. Si la decisió de “per on havia de passar l'autovia” no s'hagués dilatat tant i no se n'hagués fet qüestió electoral, em pregunto si a hores d'ara aquesta infraestructura estaria acabada.
Hi ha però una altra obra també completament aturada a la ciutat: la rehabilitació del convent del Carme per ubicar-hi novament l'escola Enxaneta. Algú pot aventurar-se a dir quan s'acabaran les obres? Mentrestant, la mainada ha d'anar a l'antic Narcís Oller en unes instal·lacions que no són adequades. No tinc dubtes en el sentit que la decisió de no fer una escola nova per a l'Enxaneta va ser un error que ens ha portat a l'actual situació, per tant, alguna responsabilitat en tenim els vallencs, oi?
El Museu Casteller no podem dir que està paralitzat perquè senzillament no s'ha començat a executar. Sobre la indefinició d'on ubicar-lo i els continus canvis d'emplaçament alguna responsabilitat en tenim a la ciutat, tot i que si hom fa cas dels polítics locals del moment sempre buscaran les culpes en el govern de la Generalitat, que per altra banda segur que també en té la seva part. De fet, és més fàcil culpabilitzar els altres que fer un exercici d'autocrítica. Respecte a la construcció del Museu a Ruanes tinc la sensació que ens hem posat en un carreró sense sortida que l'únic que farà serà posar de nou en una via morta aquest esperat equipament cultural.
I podríem seguir fent llista de les infraestructures de la nostra ciutat que hem vist aturades molt de temps. L'aparcament de camions del Polígon n'ha estat un altre; com també ho van ser en el seu temps les obres del Teatre Principal, o la construcció de l'Estació d'Autobusos en la qual es van haver d'arranjar els desperfectes abans d'inaugurar-la a causa del temps que va estar l'equipament construït abans d'entrar en ús. I si fem memòria encara en trobaríem alguna més.
Per tot plegat, potser val la pena que fem una mica d'autocrítica i que analitzem si sempre els culpables han estat de fora de la ciutat. Em sembla que valdria la pena que, des de Valls, reviséssim les nostres actuacions per casos similars i analitzéssim si les decisions que hem pres o les que no hem pres han afavorit el retard d'infraestructures necessàries per a la ciutat.

Article publicat el dia 11 d'octubre de 2010 a l'edició de Valls de Vilaweb

Hem perdut el tren... del tren

És difícil que els vallencs poguem perdre el tren ja que pràcticament no tenim trens per perdre. Ben bé, hem perdut el tren del tren. En deixar-nos Renfe sense pràcticament comunicació per la via fèrria de baix preu, l’estació de Perafort de l’AVE, s’ha convertit en la nostra estació per excel·lència i els Avant els mitjans de transport ferroviari que més acabem utilitzant. Però com qui volgués que els vallencs no utilitzem el transport públic, poc a poc s’amplien les dificultats per poder ser usuaris d’un servei ferroviari eficient i econòmicament assequible. Fa unes setmanes i sense previ avís va desaperèixer l’autobús que enllaçava Valls amb l’estació del Camp pels horaris dels Avants. El servei era poc utilitzat, tant poc utilitzat com desconegut. A algú se li va ocórrer de publicitar-lo? Per tant, per anar a l’estació de l’AVE cal anar-hi obligatòriament amb cotxe i aquí ve un nou entrebanc. Les intel·ligències tècniques i polítiques que van idear una estació en un indret no urbà podien haver tingut la ocurrència, lògica sembla, de crear places d’aparcament o gratuites o de baix cost pels usuaris que utilitzarien el servei de trens. Era de preveure que serien molts els usuaris que hi anirien en cotxe. Però clar, pensar amb això seria pensar massa amb el ciutadà i hom comença a tenir la convicció que a vegades es pensa més en recaptar que en servir. Es va preveure aparcament: sí, però de pagament. Davant similar incongruència els usuaris aparcaven on podien: pels vorals i pels llocs destinats a jardí. L’espectacle de cotxes aparcats a qualsevol lloc era (i encara és) lamentable. Fa més d’un any que l’estació funciona i el problema era evident. S’ha buscat solució? No, naturalment, no! El que s’ha fet és impedir que els cotxes aparquin als llocs destinats a jardí i abocar a més usuaris a utilitzar el pàrquing de pagament i a passar per caixa. Ara qui vol aparcar sense pagar ha de deixar cada cop el se vehicle més lluny. Era fàcil i hi havia i encara hi ha lloc per crear un aparcametnt gratuit o barat. És una estació, repeteixo, en una zona no urbana. Fer-ho, plantejar-ho no era complicat. Només faltava sentit comú, cosa que pel que veig és un bé escàs. Millor que tothom passi per caixa!

D’impostos que pugen massa
I parlant de passar per caixa: l’increment de les ordenances de Valls pel 2009 s’anuncia a la premsa que serà d’una mitjana del 4,2%. La inflació a l’Estat espanyol ha estat de l’1,4%. Per tant l’increment dels impostos vallencs és el triple que l’augment del cost de vida, cosa que en temps de crisi em sembla gens adequat.
La renda familiar durant el 2008 a Catalunya ha baixat un 1,4% i es preveu que el 2009 baixi un 3,5%. Això vol dir que les famílies tenen menys ingressos, menys diners per gastar, i si no hi ha consum difícilment sortirem de l’atzucac en què ens trobem. Una de les millors mesures contra la crisi que pot preveure l’administració és fer polítiques que afavoreixin l’economia familiar. Pujar els impostos el triple de l’agument del cost de vida és castigar l’economia familiar dels administrats. La crisi afecta tots: a les empreses, als particulars i també a l’administració i cal que tots fem esforços. A l’administració local, en general, no li quadren els números, ja que la caiguda en picat de la construcció ha fet que els ingressos per llicències d’obres, que eren importants per quadrar el pressupost, hagin tingut un descens molt considerable. Ara bé, si els números no quadren no si val en castigar les ja prou ressentides economies familiars. Els EROs, l’augment d’atur, etc repercuteixen directament sobre els diners que ingressen les famílies i repercuteixen sobre un menor consum. És necessari doncs no fer polítiques que redueixen les rendes familiars. A l’hora de fer quadrar els números em sembla que seria interessant que el nostre Ajuntament estudiés les assignacions als regidors i als partits polítics. Que cada ple a la ciutat li costi 6.000 euros és un luxe que en la situació actual de crisi no ens podem permetre. Hi ha moments que no es tracta només de no agumentar les asignacions sinó que es tracta d’adequar-les a les situació econòmica que es viu i ara, en plena recessió, fer perdagogia de l’exemple seria reduir determinades asignacions que el nostre consistori va aprovar a inicis de legislatura.
I tornant als trens, això de fer augments triplicant o quatriplicat l’IPC en temps de crisi també ho han aplicat altres serveis públic: Renfe ha incrementat un 6% el servei de rodalies, un 5% la mitja distància i un 4 % l’AVE. Malament anirem si la pròpia administració no es conscient en plena crisi que qualsevol ajuda a la butxaca del ciutadà és important.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 30 de gener del 2009

Entre fogones y senderos

Article publicat al suplement Economia & negocios, de l'edició del diumenge dia 27 de juliol del Diari de Tarragona

Aerogeneradors

El projecte d'aerogeneradors a Figuerola del Camp neguiteja. Els impactes paisatgístics que puguin afectar un dels valors naturals més importants de la nostra comarca, la serra de Miramar ens alerten, ja que el parc eòlic està projectat força a prop del peu d'aquesta serra. Al voltant de tot aquest tema se m'acudeixen diferents qüestions a analitzar, algunes de les quals podrien ser: com hem de fabricar energia? On s'han de posar els parcs eòlics? Com es financen els ajuntaments? Qui decideix sobre la planificació del territori?

Com hem de fabricar energia? Aquest és un tema d'ampli debat i en el qual fàcilment es pot caure en la política del "No a tot". No volem centrals nuclears i jo soc el primer en dir-ho. Ens hem passat la vida defensant energies alternatives i quan ens surten projectes de parcs eòlics ens hi oposem, jo el primer també si no es respecten espais naturals. Hi ha oposició a les centrals de cicle combinat. O sigui que si ens oposem a tot podríem dir que el que realment no volem és fabricar energia. És una opció. Això ens obliga a comprar-la a l'Estat veí, França, però llavors també s'està en contra a construir la infraestructura que ens ha de portar aquesta energia. Per tant bé cal que en fem alguna reflexió en aquest sentit, ja que suposo que tots volem seguir encenent la llum i tenir electrodomèstics. Com que tot plegat és molt complexe i jo no soc cap entès amb energies, faré només unes reflexions sobre l'energia eòlica i la seva implantació que és el que ens afecta en aquest cas a l'Alt Camp.
En primer lloc, em sembla que tots estarem d'acord que una energia neta com l'eòlica és necessària, tot i que el percentatge d'energia que es pot generar sobre el total de consum no pot ser molt important per molts aerogeneradors que tinguem per les nostres muntanyes. El problema ve quan s'ha de decidir on es posen els molins de vent. Tothom vol que es faci energia eòlica, sembla, però no a prop de casa. En aquest sentit una de les polèmiques que em va indignar més va ser quan es va presentar un projecte d'energia eòlica per posar aerogeneradors al port de Tarragona. El regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament de Tarragona, Agustí Malloll, va muntar una croada en contra i si va oposar tot comparant que si es tirava endavant hi hauria una oposició com la del trasvassament de l'Ebre. Dit això es va quedar tant tranquil com si fossin dos polèmiques que es podien comparar. O sigui no es poden posar a molins de vent en una instal·lació tant artificial com el port de Tarragona i si en un indret natural, a les muntanyes? Com s'entèn això? A la costa fan lleig, diuen, i a les muntanyes? A més un port és un espai guanyat pels homes al mar amb grues, sils i tot un munt d'instal·lacions que no podem dir que tinguin cap bellesa. Perquè no es poden posar als ports i no únicament al de Tarragona? A més qui més consumeix energia és qui més habitants té i qui més està industrialitzat i en aquest sentit la capital del Tarragonès segur que ha de tenir un consum importantíssim. No es pot demanar solidaritat pel que fa a la energia eòlica als pobles rurals quan una gran urb no està disposada a acollir generadors d'energia en el seu terme.
Anem al projecte de Figuerola. Jo penso que a l'Alt Camp hi ha d'haver aerogeneradors però que aquests tinguin un impacte sobre la serralada de Miramar, senzillament no em convenç, malgrat que aquest projecte té com a positiu que no es preveu instal·lar-los a cap carena de muntanyes, lloc on l'impacte paisatgístic és encara major. I una altra qüestió si no ho tinc mal entès al terme de Cabra, a la serra Voltonera, s'estudia construir-hi un parc eòlic. De fet actualment ja s'hi fan proves. És lògic que dos municipis que es toquen tinguin ambdós aerogeneradors? No s'hauria repartir més per no afectar únicament a una zona? I aquí ve la segona qüestió que pivota junt a aquesta. Perquè els municipis petits veuen en tant bons ulls aquestes instal·lacions? La resposta la trobarem amb el deficient finançament de les entitats locals. Cada municipi busca instal·lacions que els aportin ingressos i per això tots els ajuntaments volen tenir polígons industrials i fàbriques al seu terme. El resultat final és que a miquetes anem destroçant el territori i que com que els ajuntaments tenen molta capacitat per decidir sobre el què es fa o no al seu terme ens trobem amb situacions com que Vila-rodona construeix un Polígon Industrial just al davant del d'Alió-Bràfim que està gairebé buit. Quina lògica té tot plegat? I no seria millor que aquestes qüestions, es decidissin supracomarcalment amb una visió conjunta del territori tot evitant que cada poble faci la seva guerra? Això hauria d'implicar també que els ingressos que s'obtinguessin per llicències d'obres, IAEs, permisos d'obertura, etc. haguessin d'anar en benefici no únicament del municipi on té la instal·lació sinó que caldria que es repartissin. A més a més, moltes vegades es cau en la temptació de construir una instal·lació molesta just al final del terme del municipi i lluny del seu nucli urbà de manera que les molèsties les acaba tenint la localitat veïna però no els ingressos. Em sembla que tot plegat merexeria més reflexió i més planificació. Hem de preservar els valors paisagístics, els espais naturals però a la vegada hem de créixer econòmicament per encarrilar amb garanties el nostre futur i la decisió de quins indrets han de ser industrials, quins residencials i quins han de destinar-se únicament a l'agricultura, em sembla que no és bo que passi quasi exclusivament per la decisió de cada poble. El paisatge que hem trobat és una herència dels nostres avantpassats i hem de deixar-lo a les generacions venideres amb garanties. Potser valdria la pena que tots plegats miréssim el nostre entorn d'una manera més global, més com un conjunt equilibrat.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el juliol del 2006

Com serà el nou Pati?

Exposició de projectes. Vaig dissabte passat a la tarda a veure l’exposició a Sant Roc sobre els projectes urbanístics presentats pel Pati. A les set de la tarda, hora en què s’obra la mostra ja hi ha vallencs que s’esperen al carrer per entrar-hi. Bona cosa, penso. Sempre és interessant que els membres d’una comunitat s’interessin i segueixin d’aprop les actuacions que es fan. Pel que em diuen el dia abans, el divendres, dia en què es va inaugurar, també hi va anar molta gent i suposo que l’interès per visitar la mostra deu haver estat també important al llarg de la setmana.
L’Ajuntament ha organitzat una atractiva posada en escena dels projectes, cosa que s’agraeix. Totes les persones amb les quals coincideixo a la sala de Sant Roc, visiten l’exposició amb interès i miren detingudament cada projecte i cadascú hi diu la seva. Dues qüestions que no m’acaben de fer el pes, la lletra amb la qual s’explica la filosofia dels projectes és en alguns cops molt petita, cosa que no en facilita la lectura i una segona, sobre algun dels projectes, tot i els dibuixos que es presenten, em costa tenir-ne una idea precisa. Potser és que no hi estic acostumat. En general però, pots fer-te una bona idea del què es presenta i, tant per l’escenificació com per la inversió que el consistori dedica als projectes sembla prou clar que els govern municipal vol posar tot els seus esforços perquè la que ha de ser l’obra més emblemàtica de la legislatura tregui bona nota. I és que és evident que l’equip de govern s'hi juga molt amb les obres del Pati, sobretot, després de les protestes populars que es van produir abans que comencessin. En els projectes que es presenten s’hi veu en general força vegetació, en un cas fins i tot pel meu gust, hi ha un excés d’arbres. Pel que sembla, es vol evitar construir una plaça dura, cosa que intueixo és un dels grans temors dels vallencs.
He comentat un parell de qüestions que no m’acabaven de fer el pes, voldria però també valorar com un encert, al meu entendre, el fet que s’ensenyi als vallencs els diferents projectes i que a més a més es recullin les opinions dels ciutadans que desitgen dir-li la seva. El Pati és la plaça per excel·lència i tots l’apreciem en gran mesura, per això s’ha produït la controvèrsia sobre la conveniència o no del pàrquing; per tant, que hi puguem dir la nostra em sembla una bona iniciativa i un acte de justícia. Una altre qüestió que també m’ha agradat és que, malgrat que ha suposat una inversió no menyspreable, s’hagi destinat una quantitat de diners important al concurs d’idees, de manera que a urbanistes qualificats els resultés interessant presentar-s'hi. La inversió a realitzar en les obres serà important i ni la ciutat ni lògicament l’equip de govern, que tal com hem dit s’hi juga molt, pot equivocar-se. L’hem d’encertar. No podem fer un nyap, com s’ha fet en alguna de les obres de la ciutat. Tot i que totes les places i carrers de Valls tenen la seva significació penso que el Pati és pels vallencs alguna cosa més que un espai públic i per tant totes les precaucions seran benvingudes per tal d’aconseguir al final un resultat satisfactori.

Els llums de Nadal. La manca de previsió per part de l’administració a l’hora de fer qualsevol actuació és una de les qüestions que provoquen amb raó més controvèrsies. Recordo que en algun any anterior botiguers vallencs es van queixar del retard en què l’Ajuntament havia instal·lat els llums de Nadal. Això, enguany segur que no passarà perquè les il·luminacions nadalenques es van començar a penjar per la ciutat ja abans de Santa Úrsula, o sigui ben bé dos mesos abans de Nadal. Em va xocar que jo encara vestís gersei de màniga curta i que ja veiés pels carrers vallencs la preparació del Nadal. En fi, que es sigui previsor ja m’agrada, però no els sembla que potser amb les llums de Nadal se n’ha fet enguany un gra massa? Vaja, em sembla.

Inversions al Polígon. Llegeixo amb satisfacció noves inversos per ampliar el Polígon Industrial de Valls. De fet, si hi ha companyies disposades a invertir amb nous carrers i en fer noves naus és que aquestes veuen prespectives de nous inversors per a la nostra ciutat i això és bo. El Polígon és el cor econòmic de la ciutat i si batega amb força vol dir que l’economia de la ciutat gaudeix de bona salut. Sovint ens queixem de la falta d’una visió global de la planificació urbanística de la ciutat, cosa que ha provocat que s’hagin fet alguns pedaços; però, si alguna cosa em sembla que tenim endreçada és la ubicació de les indústries. Tenim una bona zona industrial ubicada en un lloc que ha pogut expandir-se i amb un accés força proper a l’autopista. Quan es va planificar la seva construcció als anys seixanta és va encertar de totes totes. Els encerts del passat són avantatges pel present de la mateixa manera que els errors que cometen ara amb la planificació de la nostra ciutat seran els problemes que ens trobarem en el futur. Generalment un error en la planificació urbanística no produeix un inconvenient a curt termini però sí al cap del temps. El mateix passa amb els encerts. Qui va pensar, en el passat, ubicar el Polígon a la carretera del Pla va fer-nos un bon favor als qui ara en gaudim. La llàstima és la poca cura que es té moltes vegades amb les instal·lacions públiques. És molt trist poder constatar que hi ha massa fanals del Polígon que intueixo que s’han derribat a l’hora de maniobrar grans vehicles i també no dóna bones sensacions que aquests fanals no es reposin ràpidament. Si hem dit que el Polígon és el motor econòmic de la ciutat farem bé en cuidar el seu aspecte.

Article publicat al setmanari El Pati, el novembre del 2005