Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris festes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris festes. Mostrar tots els missatges

dissabte, 5 de febrer del 2011

Un calendari particular

De petit els pares, els avis, els tiets, els familiars més grans m'explicaven tot un munt de fets extraordinaris que passaven a Valls quan se celebrava una cosa que es deia Decennals que no sortia el calendari de cada any però que en parlaven amb nostàlgia i emoció. De més gran i a mesura que cada deu anys visc les Festes amb més majúscules que se celebren a Valls he entès el seu sentiment.

I és que a Valls comptem els anys de deu en deu, en un calendari particular. Comptem els temps que falta per a les properes Decennals i a mesura que s’acosten la nostra il·lusió augmenta geomètricament. I quan arriben ens emocionem amb la processó, amb les lluminàries, amb la trobada castellera, amb totes els actes i omplim els carrers com mai. I és que els vallencs portem les Decennals en el nostre ADN.


Article publicat al Diari de Tarragona, el 5 de febrer de 2011

diumenge, 30 de gener del 2011

Unes festes excepcionals

En la nostra memòria conservem el record de les Festes Decennals per alguna imatge excepcional que ens ha impactat. Són tantes les activitats que tots els anys acabats amb 1 s'organitzen i tantes les emocions que vivim que hem de resumir els deu dies de festa amb alguna imatge que ens permeti dir: van ser les Decennals de “...” Aquestes imatges excepcionals ens arriben sigui per alguna activitat fora del comú preparada o per algun fet rellevant. Aquest record que cadascú té de cada festa varia en funció de la percepció i vivència personal i també de l'edat que un té en aquell moment, ja que no és el mateix l'experiència quan un té deu anys, que quan un en té vint, trenta, quaranta... Per això necessitem en cada Decennal que es programin activitats que tinguin excepcionalitat perquè són unes festes excepcionals, perquè no hi ha cap altra festa en el decenni que els vallencs desitgem tant.
De les explicacions dels pares, sé que el 1951 van ser les festes de la llum després dels anys grisos de la guerra i la postguerra, que el 1961 va quedar la imatge de l'envelat instal·lat a l'antic Quarter destruït pel vent; el 1971 van ser les primeres Decennals que vaig viure i recordo, poc, alguna festa infantil i el nou sortidor de la Font de la Manxa; el 1981 vaig viure unes festes intenses, de recuperació del carrer com a espai popular; del 1991 tinc la imatge de la tenacitat vallenca de sortir a la processó malgrat la pluja; del 2001 recordo l'OCB dirigida pel vallenc Marc Moncusí, i com a solistes el pianista també vallenc Anton Cardó i la mezzosoprano Elena Gragera...
Però quina serà la imatge que ens quedarà a la retina com a excepcionalitat de les Decennals 2011? Amb el risc de pronunciar-se abans de viure-les, diria que pel meu gust l'acte més excepcional és l'estrena del ballet Ariel, de Robert Gerhard, un espectacle únic, amb tot el sentit del món per fer a les Decennals. Segurament també ens quedarà gravada la imatge de la il·luminació, sobre la qual no em pronunciaré abans de veure-la, ja que escric això abans de l'encesa, si bé estic segur que més enllà que agradin o no quedarà en el nostre record permanent d'aquestes festes. El que tinc clar és que, com totes les que he viscut, les Decennals del 2011 són excepcionals.

Article publicat a El Punt el 29 de gener de 2010

dilluns, 29 d’agost del 2005

Sant Tornem-hi

Un nou curs. Alguns ja hem acabat les vacances, altres estan a punt de finalitzar-les. Estem a punt de començar un nou curs escolar, polític... És el Sant Tornem-hi i aquesta diada no festiva, lògicament, i tristament assenyalada ens ha d’arribar amb les piles ben carregades. A aquestes alçades de l’estiu un gairebé que desitja tornar a la rutina. La nostra vida tornarà a ser més o menys com abans de les vacances i la vida social i municipal si fa o no fa el mateix. Tant de bo la vida municipal sigui molt més tranquil·la que la del curs que hem finalitzat amb les vacances. Les polèmiques sobre l’augment d’impostos, el Carnaval, la dimissió del regidor Jordi Rius i finalment les obres del Pati ens han portat massa agitació. La discussió i la varietat d’opinions enriqueixen la societat, però em sembla que arribar a la crispació com hem arribar amb algunes d’aquestes polèmiques no és desitjable. En fi, esperem que el curs que ara comencem sigui més plàcid. El que si està clar és que la imatge de la plaça més cèntrica de la ciutat ja no serà igual com abans i el temps dirà si ens queda un Pati millor o pitjor. El temps que no podem aturar de cap manera acaba molt cops d’aclarir les coses en un sentit o un altre.

El Museu Casteller i el proverbi xinès. El temps, el molt de temps que ha transcorregut des que es van reinstaurar els ajuntaments democràtics no ha sigut prou perquè a Valls puguem tenir l’anhelat Museu Casteller de Catalunya. Abans de les vacances d’agost hi va haver una reunió entre la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament. Tinc la sensació del “dejà vu” o sigui que la situació al meu entendre encallada o molt ralentitzada ja l’hem viscut altres cops. Abans semblava que la Conselleria de Cultura de la Generalitat, en temps de CiU, feia els passos mínims perquè el Museu Casteller es portés a terme. Potser estic equivocat però em sembla que el fet que el color polític de l’Ajuntament i el de la Generalitat no fos el mateix hi tenia a veure alguna cosa. Amb l’entrada de Dolors Batalla (CiU a l’Ajuntament i CiU a la Generalitat) el Museu s’accelerà com mai havíem vist, però la coincidència de colors polítics a l’Ajuntament i a la Generalitat va durar poc i amb l’arribada de la consellera Mieras a Cultura (PSC) hem tornat a la situació d’abans, però amb el mitjó girat. El resultat, si fa o no fa el mateix. Avancem si és que avancem però molt lentament. Els polítics que han manat i manen a la Generalitat no han dit ni diran mai que no volen el Museu Casteller però sempre hi ha impediments que el ralentizen, el traven o, senzillament, l’aturen. En fi jo personalment ja hi he perdut la il·lusió i estic tip que quan hi ha eleccions tots els partits polítics ens parlin del Museu Casteller i de la necessitat i promesa de la seva realització, però que a l’hora de la veritat sigui pel que sigui no s’acabi de materialitzar.. Com diu un proverbi xinès: “quan una cosa no es vol fer, sempre es pot trobar una excusa per no haver-ho de fer”.

Les festes majors d’estiu. Any rere any veiem com els barris de la nostra ciutat es van succeint l’un a l’altre per celebrar la seva festa major d’estiu. Fins hi tot hi ha algun cap de setmana que coincideixen festes en més d’un barri. La veritat és que les ganes d’organitzar-les i l’excel·lent participació els veïns de cada barri en els actes que es programen és un bon símptoma de vitalitat social, per dos motius: un primer perquè vol dir que en cada barri hi ha un grup de persones disposades a perdre moltes hores organitzant la festa major tot sabent que seran els que menys la podran gaudir i que al final dels dies de festa estaran esgotats i el segon motiu de vitalitat social és que la participació dels veïns en els actes, els multitudinaris sopars que fan molts barris, indica que malgrat que ens trobem en l’era de la globalització i que moltes vegades ens parlen que hem de ser ciutadans del món (jo encara no he entès que vol dir això, que no hi pertenyem ja al món?) la nostra societat civil necessita relacionar-se amb els seus veïns i necessitem individualment pertànyer a algun grup social; un dels més immediats és el nostre barri i per això una bona acceptació dels actes que s’hi organitzen és al meu entendre un bon símptoma de vitalitat social.
Comportament incívic. Si abans elogiava la nostra societat ara voldria parlar de comportaments que no afavoreixen la bona convivència. A l’estiu fem més us dels espais públics de la nostra ciutat i massa sovint veiem persones o grups de persones que com si res llencen papers, bosses, llaunes i altres deixalles a terra, als jardins, etc. Estic segur que a casa seva no ho fan, perquè ho fan doncs el carrer? La dita aquella “el del comú no és de ningú”, no l’hauríem d’aplicar, hauria de ser ben bé a l’inrevés. El de comú és de tots i tots hauríem de fer el màxim possible per mantenir-ho ben net i endreçat. Serviria en aquest cas millor aquella altra dita: “no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta”. El nostra ajuntament va aprovar fa uns mesos un reglament de comportament cívic on es detallen quines coses no es poden fer i on lògicament es preveuen sancions. No soc partidari de començar les coses amb les sancions sinó que primerament cal fer campanyes informatives en favor dels bon comportament cívic i cal avisar a les persones o grups de persones que incompleixen el reglament, que han d’actuar correctament. Si això no es suficient, si l’avís, la informació, no fa el seu efecte, cal aplicar la sanció, per molt dur que sigui arribar a aquests extrems, però el mal comportament d’alguns no tenen perquè haver-lo de suportar la resta de la societat. Em vaig alegrar quan l’Ajuntament va aprovar aquest nou reglament, però ara haurem de demanar que s’apliqui, fent prèviament les campanyes d’informació que siguin necessàries, però que s’apliqui. Els comportaments incívics no han de tenir cabuda en una societat que vol ser avançada i cohesionada.

Article publicat al setmanari El Pati, l'agost del 2005