Obres paralitzades

Se'ns havia anunciat que el tram de l'A-27 entre Valls i Montblanc quedava suspès a l'espera d'una nova licitació, però amb el que no es comptava és que les obres entre Valls i Tarragona quedarien també paralitzades. El nou eix viari Montblanc-Tarragona, tant necessari per la comunicació de la Conca i l'Alt Camp amb l'eix mediterrani, queda doncs tocat i amb la incògnita de quan s'acabarà; ja que pel que es veu el Ministeri de Foment no diu res. Tot plegat és conseqüència d'una política econòmica erràtica del govern de Zapatero que ha passat de tirar la casa per la finestra, amb obres d'infraestructura a tort i a dret i amb plans pels ajuntament que en ocasions no han servit per a obres importants, a tancar l'aixeta de la despesa d'infraestructures. D'un extrem a l'altre, sense terme mig i, sembla que, a la desesperada.
Més enllà però de la paralització d'aquestes obres i de les seves causes, tot plegat em fa reflexionar en un fet que sovint ens trobem a la nostra ciutat amb obres que s'eternitzen, que sembla que no s'acabin mai i potser nosaltres hi tenim alguna responsabilitat en què això succeeixi. Si la decisió de “per on havia de passar l'autovia” no s'hagués dilatat tant i no se n'hagués fet qüestió electoral, em pregunto si a hores d'ara aquesta infraestructura estaria acabada.
Hi ha però una altra obra també completament aturada a la ciutat: la rehabilitació del convent del Carme per ubicar-hi novament l'escola Enxaneta. Algú pot aventurar-se a dir quan s'acabaran les obres? Mentrestant, la mainada ha d'anar a l'antic Narcís Oller en unes instal·lacions que no són adequades. No tinc dubtes en el sentit que la decisió de no fer una escola nova per a l'Enxaneta va ser un error que ens ha portat a l'actual situació, per tant, alguna responsabilitat en tenim els vallencs, oi?
El Museu Casteller no podem dir que està paralitzat perquè senzillament no s'ha començat a executar. Sobre la indefinició d'on ubicar-lo i els continus canvis d'emplaçament alguna responsabilitat en tenim a la ciutat, tot i que si hom fa cas dels polítics locals del moment sempre buscaran les culpes en el govern de la Generalitat, que per altra banda segur que també en té la seva part. De fet, és més fàcil culpabilitzar els altres que fer un exercici d'autocrítica. Respecte a la construcció del Museu a Ruanes tinc la sensació que ens hem posat en un carreró sense sortida que l'únic que farà serà posar de nou en una via morta aquest esperat equipament cultural.
I podríem seguir fent llista de les infraestructures de la nostra ciutat que hem vist aturades molt de temps. L'aparcament de camions del Polígon n'ha estat un altre; com també ho van ser en el seu temps les obres del Teatre Principal, o la construcció de l'Estació d'Autobusos en la qual es van haver d'arranjar els desperfectes abans d'inaugurar-la a causa del temps que va estar l'equipament construït abans d'entrar en ús. I si fem memòria encara en trobaríem alguna més.
Per tot plegat, potser val la pena que fem una mica d'autocrítica i que analitzem si sempre els culpables han estat de fora de la ciutat. Em sembla que valdria la pena que, des de Valls, reviséssim les nostres actuacions per casos similars i analitzéssim si les decisions que hem pres o les que no hem pres han afavorit el retard d'infraestructures necessàries per a la ciutat.

Article publicat el dia 11 d'octubre de 2010 a l'edició de Valls de Vilaweb

"La queixa és un mal model de negoci"

Entrevista realitzada per Toni Orensanz i publicada a La Vanguardia el divendres 21 d'agost.

Sobre la il·luminació del Pati

Des que les obres del Pati es van inaugurar la crítica que més he sentit és que la plaça a la nit és fosca, opinió negativa amb una base molt sòlida ja que només cal anar-hi quan no hi ha llum natural per poder-ho comprovar. Fa unes setmanes i després pel que es veu d’haver estudiat la solució, l’Ajuntament ha instal·lat a l’edifici de la Caixa Pensions uns focus que no solucionen de cap manera la foscor de la plaça més cèntrica de Valls.
Les queixes continuen tot i que l’arquitecte que va guanyar el concurs per dissenyar el nou Pati, Manel Vidal, deu se la única persona que està d’acord amb la il·luminació existent ja que el 20 de febrer llegia a la premsa, que Vidal digué referint-se a la il·luminació del Pati: “Volem entrar en un McDonals o en un restaurant de cinc estrelles”. Vaig haver de llegir dos i tres cops les declaracions tot intentant entendre la ironia que expressava l’esmentat arquitecte i endevinar si ho havia dit en un to burleta o amb un aire de superioritat cap a uns ciutadans provincians que no han entès la seva obra. Sigui la intenció que sigui són unes declaracions sobreres. Estic segur que si algun dia un client seu troba una obra que ha projectat amb poca il·luminació no s’atreviria a respondre-li d’aquesta manera. En aquest cas, l’arquitecte Manel Vidal hauria d’entendre que els clients som els ciutadans vallencs que el que volem és que se solucioni la il·luminació del Pati i no que se’ns respongui de manera desafortunada. Potser a l’arquitecte Manel Vidal no li aniria malament una mica d’humilitat que li permetés reconèixer que no ho va endevinar amb la il·luminació i resoldre la manca de llum a la nit al Pati amb una solució adequada i d’acord amb l’entorn de la plaça que projectà. Com que és un bon professional estic segur que si s’ho proposés s’en sortiria brillantment.
A més a més, pel que es veu no som únicament molts ciutadans vallencs els qui trobem la plaça fosca sinó que la màxima autoritat de la ciutat l’alcalde Albert Batet també deu pensar de la mateixa manera, ja que fa uns dies desautoritzava en certa forma les declaracions de l’arquitecte, en anunciar en una entrevista que s’ha fet recentment a Canal Reus TV que es millorarà la il·luminació actual del Pati, cosa que celebro. I és que estic segur que l’alcalde Batet s’ha passejat quan és fosc pel Pati i és conscient del problema. Potser si l’arquitecte Vidal visqués a Valls i tingués familiars d’edat avançada o amb dificultats visuals faria el mateix que fem molts ciutadans, aconsellar-los que no es passegin quan és fosc pel Pati no sigui que s’acompleixi la broma que fa uns dies em van explicar en el sentit que abans el Pati era “la plaza de los Mártires” i ara pot convertir-se amb “la plaza de los Caídos”. Està clar, a més llum, més seguretat i per tant menys possibilitats de caigudes en un espai que s’ha dissenyat, i no es una crítica, amb diferents nivells.

Les conseqüències de la ventada
Les conseqüències de la ventada de finals del mes de gener són ben visibles als boscos de la nostra comarca. Per tot arreu hi ha pins arrencats d’arrel, alguns dels quals tallen camins i senders. M’ho miro amb preocupació; n’hi ha molts, tants que en molts indrets encongeix el cor. Som al mes de març i d’aquí a tres mesos la calor de l’estiu apretarà de valent i si els boscos no es netegen amb celeritat d’arbres arrencats tot plegat es convertirà en un combustible molt perillós que combinat amb l’efecte de la calor pot tenir conseqüències devastadores.

Maitip’s
Llegeixo amb preocupació l’entrevista que va publicar El Pati el dia 6 de març al grup vallenc Maitip’s, que ha publicat un disc recentment i que va fer un concert multitudinari a la Colla Vella. Pel que es veu han tingut problemes amb la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Valls. Com que no sé com es va originar la polèmica no hem posaré a valorar-la però em preocupa una frase de l’entrevista quan diuen que “la regidora de Cultura ens va dir: Mentre jo sigui regidora no tocareu en aquest poble”. No sé el context ni com es va pronunciar tal frase que tampoc s’ha complert i prova d’això és el recent concert a la Colla Vella, però em sembla impròpia d’un polític. Seria interessant que les diferències que hi hagi entre el grup i la regidoria de cultura es llimessin i que es pugui des de la ciutat poder recolzar la iniciativa d’aquest grup. Em fa molta pena poder pensar que puguin arribar a dir algun dia la frase aquella que “un no és profeta a la seva terra”.

El pont trencat
Vaig acudir a una de les excel·lents visites guiades que l’historiador vallenc Francesc Murillo va fer en motiu del bicentenari de la Batalla del Pont de Goi. En primer lloc voldria felicitar l’historiador vallenc per la gran tasca que ha fet i fa contínuament per recuperar la nostra història. Estudiosos com Murillo ens ajuden a poder conèixer i estimar el nostre passat que el cap i a la fi és el que ens ha fet tal com som. La visita als escenaris de la Batalla del Pont de Goi va ser un plaer i una extraordinària activitat cultural. Diverses vegades, va sortir el nom del Pont Trencat, vestigi que desconeixia completament. Diumenge al matí en una de les sortides habituals en BTT m’arribo a la zona que m’havien indicat i el trobo. Quedo sorprès per la magnitud que devia tenir aquella obra arquitectònica i també pel que encara es pot veure d’aquest vestigi del segle XVI ja que tot i que la part central del pont ja no existeix, encara es poden contemplar perfectament un parell de voltes. Em sembla que valdria la pena que s’adeqüés l’entorn i es senyalitzés convenientment. A la nostra ciutat no hem sabut conservar com caldria que s’hagués fet els valors arquitectònics d’èpoques anteriors i ens queden pocs elements visibles. Valdria la pena en aquest cas que encara es pot contemplar, condicionar convenientment el que encara queda, que no és poc, d’aquest pont.
Després m’arribo pel Camí de la Granja, al Pont de Goi i em trobo amb diversos grups de vallencs que hi van en bicicleta o tot fent una passejada. L’entorn del Pont de Goi, que era gairebé un abocador, ara fa goig. L’aigua del riu és neta i diverses grups decideixen escollir aquest indret per fer-hi un pícnic. La ciutat ha recuperat brillantment un espai natural. Ara cal que tots el conservem i que l’administració vetlli perquè així es faci. Després de veure-ho penso que no estaria malament que es pogués fer el mateix amb l’entorn del Pont Trencat que ara és ple de deixalles. Em sembla que valdria la pensa proposar-s’ho.Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 20 de març de 2009

Dues de fredes i una de calenta

D’entre les informacions del món cultural de la setmana passada d’El Pati, tres em centren l’atenció, una molt positiva i dues que em creen preocupació.
Anem per la bona, resulta que s’explica com l’Associació d’Amics de la Música ha consolidat la seva activitat i que el programa de concerts té garantida la seva continuïtat. És per a la ciutat un orgull que pugui disposar d’una programació regular de música clàssica i que a més a més, aquesta es dugui a terme a partir d’una iniciativa sorgida de la societat civil, a partir d’un grup de persones que van creure que es podria portar a terme i que han animat a prop de 200 vallencs més a abonar-s’hi. Em sembla que és de justícia felicitar les persones que han promogut aquesta activitat i animar-los a seguir endavant. Això fa pensar l’interès que té a la ciutat la música clàssica i també em sembla que la ciutat caldrà que es plantegi dins el seu programa d’instal·lacions culturals que seria interessant estudiar disposar d’un auditori com el tenen ciutats similars a la nostra com El Vendrell, Vila-seca i aviat Cambrils que n’ha començat la seva construcció. Potser Valls podria aprofitar algun dels edificis històrics que té per rehabilitar.
És molt possible però que tenir un auditori no sigui una prioritat del nostre consistori atès la informació que llegeixo sobre l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard, en el sentit que la manca d’espai i l’increment del nombre d’alumnes fa necessari que aquest centre disposi de més àmplies instal·lacions. De moment, pel que sembla resoldre aquesta qüestió no és una prioritat municipal i l’Escola de Música haurà de solventar-ho amb l’espai que té, malgrat la incomoditat que això pugui representar. La part positiva de la notícia és que cada vegada hi ha més demanda de joves vallencs que volen estudiar música i l’Escola s’ha guanyat el reconeixement de la societat local. La llàstima és que si no pot treballar amb comoditat, si els professors i els alumnes han de treballar amb poc espai, al final el mateix èxit de l’escola pot ser un problema. Conec l’entusiasme de les persones que hi van al davant i seria interessant aprofitar-lo amb positiu per fer créixer aquesta activitat.
Hi ha una qüestió que centra la valoració de la societat del benestar que és la inversió que es realitza en sanitat i en ensenyament. Fa uns dies escoltava a la ràdio que l’Estat espanyol estem a la cua d’Europa pel que fa al percentatge del PIB que s’inverteix en ensenyament. No ens ha d’estranyar després la nefasta posició que ens surt cada any en l’informe PISA. Invertir a l’Escola de Música és invertir en ensenyament, és invertir en millorar l’educació dels nostres joves. Clar que potser això no és té clar a la nostra ciutat ja que el regidor responsable de l’Escola de Música no coincideix amb qui té la responsabilitat d’ensenyament, cosa que em sembla una incongruència. En l’anterior legislatura el regidor que tenia assignada l’Escola de Música, tenia aquesta responsabilitat i la de Medi Ambient, dos temes sense cap relació. I en aquesta legislatura, el regidor d’ensenyament tampoc té la responsabilitat de l’Escola de Música. Em sembla evident que per planificar les actuacions en el camp d’ensenyament de la ciutat cal comptar amb l’Escola de Música Municipal i això penso que conceptualment es faria de millor forma si l’Escola de Música depengués de la regidoria d’ensenyament.
Finalment, els artistes vallencs és queixen de la situació del Museu de Valls, amb poc espai, cosa que només permet exposar una petita part del seu valuós fons. La solució del Museu de Valls estava lligada amb el Museu Casteller ja que es plantejava un gran espai museístic a l’edifici dels Quarters. Una vegada decidit ubicar el Museu Casteller a Ruanes, cosa que com he escrit en altres ocasions em sembla un error, queda per resoldre què es farà en el futur amb el Museu de Valls. En l’anterior legislatura es va fer un Pla d’Equipaments Culturals per ubicar als espais existents a la ciutat, les necessitats culturals. Alguna de les qüestions està en marxa com la necessària nova biblioteca, que es construïrà a Ca Creus però el propi Pla queda molt invalidat en variar la ubicació del Museu Casteller. És evident que tot a l’hora no es pot fer però cal tenir solucions de futur i cal dir com es pensa resoldre la manca d’espai del Museu de Valls, on es pot ubicar i quan es pot fer la inversió. És el mateix cas que l’Escola de Música. Em sembla que es pot respondre que ara no és una inversió prioritària del consistori, però a la vegada cal donar una data per una solució. Dir ara no podem, però mirarem de resoldre-ho d’aquí a dos anys, o tres o els que siguin, però cal posar una data a la solució, d’altra manera el que passa és que sabem que tenim un problema però no sabem ni com ni quan el solucionarem. Tant l’Escola de Música com el Museu de Valls, ambdues activitats culturals de la ciutat d’importància de primer ordre, han de tenir perfilada la seva solució de futur en quan a l’espai i necessiten tenir un calendari perquè això es faci. D’altra manera, l’únic que farem és eternitzar els problemes.

Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 18 de juliol de 2008

Ponència al Galeusca sobre la projecció internacioanal de les editorials catalanes

Projectar internacionalment una cultura sense Estat o una nació sense Estat implica un major esforç, en tots els sentits, que el que han de fer les cultures amb Estat propi per petit que aquest sigui. Per tant, en primer lloc he de dir que el que particularment m’agradaria és no haver de reflexionar sobre aquesta qüestió sinó que, com en la majoria de cultures normalitzades, pugués la meva nació tenir presència internacional en fires de llibres sense haver de donar tot un munt d’explicacions sociopolítiques, per a què els altres editors puguin entendre la trista situació de la nostra cultura i de la nostra llengua. Per tant, mentre això no succeixi, mentre el país al qual pertanyo no pugui anar a les fires com un estat sobirà, haurem de reflexionar sobre quina és la millor manera d’anar-hi. D’entrada diré que la millor forma de ser-hi present, serà la que s’assembli més a la que utilitzen els estats lliures.
Dit això la següent reflexió que em faig és: com hem de presentar-nos al món? Com a una cultura que té com a principal tret una llengua pròpia? o com una zona geogràfica determinada amb identitat pròpia com a nació prescidint més de la qüestió idiomàtica? La resposta a aquesta qüestió ens donarà molta informació sobre quina ha de ser la millor manera de promocionar-nos internacionalment.
Habitualment, i dic habitualment perquè ara puntualitzaré la qüestió, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, té estand propi a les Fires de Frankfurt i Bolònia on només s’hi exposen llibres que originàriament hagin estat escrits en català. Es a dir, hi podem mostrar el llibre original o la traducció a alguna altra llengua o tots dos, cosa que també fan editors d’altres països que com a promoció ensenyen el llibre i les traduccions que ha tingut. Per tant, no hi tenen cabuda els llibres creats en castellà, tot i que l’autor sigui català. He dit habitualment perquè ens els dos darrers anys a la Fira de Frankfurt, en l’espai que habitualment ocupava l’Associació també s’hi van exposar llibres d’editors catalans editats en castellà. Sense ànim de posar el dit a la llaga ni de remenar antingues polèmiques, he de dir que aquesta situació va portar importants discussions entre els editors ja que en el fons estàvem discutint el concepte de com ens mostràvem al món. Al final, en opinió meva, penso que no ens en vam sortir de forma reeixida ja que davant la insistència dels editors en llengua castellana de ser-hi, nosaltres, els que editem en català, vam reiterar que si hi havien de ser volíem que clarament es pogués identificar l’espai d’editors catalans que editàvem en català i l’espai d’editors catalans que editaven en castellà. Aquesta distinció va quedar tant diluïda que fins i tot alguns vam tenir la sensació que en aquest tema se’ns havia, en certa manera, près el pèl. Ara, passada la riuada que va suposar la Fira de Frankfurt, les aigües tornen a la seva llera i tant en aquesta fira com a Bolònia, tornarem a exposar-hi com s’havia fet sempre, només amb llibres en català, tot i que la nostra pròpia administració no tenia del tot clar que això s’havia de fer així. I jo sincerament penso que és de l’única manera com ho podem fer.
A més a més, en el nostre cas, el català, penso que no es pot fer de cap més manera. Una altra fòrmula seria sota el nom de Països Catalans, però estic segur que políticament això no se’ns deixaria fer. Ara per no dir “Països Catalans” fem servir eufemismes políticament correctes com “les terres de parla catalana”, “les comarques de parla catalana” o “el territori de parla catalana”, que ve a ser al mateix. Per tant, tothom estarà d’acord a dir que els editors que exposem en aquest estand som editors de les terres de parla catalana, geogràfica, social i culturament, editors dels Països Catalans, perquè en el nostre espai n’hi ha de Catalunya, n’hi ha del País Valencià, n’hi ha de les Illes Balears i n’hi ha de la Catalunya Nord. Entre aquests editors el que ens uneix és que editem en la mateixa llengua i això és precisament el que ens fa diferents d’altres editors. Per tant, aquell espai és l’espai dels llibres en català, dels editors que editem en català i en el fons, tot i que no està escrit enlloc perquè no ens deixen però s’intueix, és l’espai de la nació catalana.
Així, quan nosaltres visitem l’estand de França tenim clar que els productes que se’ns oferiran seran productes que originàriament estan escrits en francès, el mateix en passa en l’estand d’Itàlia o en el de la República Txeca, etc. per tant, quan altres editors visitin el nostre estand han de veure clar que els productes que s’hi exposen són productes creats en llengua catalana.
Per què no m’agradaria que al nostre estand hi hagués llibres editats en castellà? En primer lloc perquè ja no seria l’estand de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana sinó que seria un estand del Gremi d’Editors de Catalunya o de Catalunya, i seria considerat un espai regional, no nacional com a mi m’agrada, on hi hauria els llibres que s’editen en català i en castellà d’aquest territori; per trobar els llibres dels editors valencians que editen en català hauria d’anar a l’espai de València i per trobar els llibres dels editors de la Catalunya Nord editats en català hauria d’anar a l’estand de França. L’edició en català quedaria, doncs, fragmentada i amb molt poca identitat. En segon lloc perquè, com he dit, això “regionalitza” la meva presència. Dit d’una altra manera l’equipararia a una possible presència d’editors de “La Rioja” i, amb tots els respectes, em sembla que tots estarem d’acord que no és el mateix. Jo el que vull és que la nostra presència sigui el màxim possible “nacional” i el mínim “regional”. I en tercer lloc perquè si jo fos un editor polonès o rus i busqués un llibre que s’ha editat a l’Estat espanyol en castellà, aniria a la Federación d’Editores de España i no a un altre espai d’un indret geogràfic que no conec, precisament perquè no correspon a un espai d’un estat i malauradament, a Europa i al món, els territoris sense estat difícilment són reconeguts; però a més a més si jo fos un editor polonès que busca un llibre que s’ha editat en català (quina sort oi?) i tradicionalment sé que els llibres editats en català tenen espai propi a la Fira, on vindria seria al nostre estand i no al de la FEE i el que hi buscaria serien llibres editats originàriament en català i no en cap altra llengua.
Dit això, el meu parer és que sempre que puguem i allà on anem hem de mostrar-nos únicament amb els llibres que editem en català i sota el paraigües de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, ja que no podem fer-ho sota el nom de Països Catalans. Ara ho fem a Frankfurt i a Bolònia i jo penso que hem de fer el màxim esforç perquè properament puguem ser també a Londres amb la mateixa fórmula (un estand compartit entre els editors de llengua catalana). L’Associació té clar que la nostra presència a la fira anglesa ha d’anar per aquí. Ara a veure si som capaços de convèncer també a la nostra administració.
I què passa quan no podem anar sols? Té sentit anar-hi els Galeusca junts?
D’entrada, a tot el que ens permeti mostrar de la millor manera la nostra identitat com a llengua i cultura diria que sí. I diria també que a les llengües minoritzades de l’Estat espanyol ens costa molt, i ja s’ho fan venir bé perquè sigui així, poder tenir algun protagonisme quan aquest s’ha de compartir amb la llengua castellana, idioma que no hem d’oblidar mai que és un dels més importants del món. Per tant i per posar un exemple, podria tenir sentit anar a una Fira a Grèci, al Japó o als Estats Units amb un espai Galeusca? Jo diria que sí sempre i quan hi exposéssim només llibres en gallec, basc o català, tot i que he de dir que caldria fer-ho de la millor manera possible perquè cadascú, dins un espai comú, pugués mostrar la seva identitat lingüística i cultural pròpia, i que caldria fer molta pedagogia per explicar el per què anem junts en aquell espai procurant clarament donar a entendre la importància de les nostres cultures i de les nostres llengües, ja que existeix el perill que es pogués interpretar que l’estand correspon a les llengües minoritàries d’Espanya, cosa que em desagrada; en primer lloc perquè no es veritat, donat que l’espai territorial dels nostres idiomes supera les fronteres espanyoles; i en segon lloc perquè pogués intuïr-se que és un estand d’Espanya de segona divisió. Segurament seria més clar però molt més difícil d’aconseguir un espai on hi estiguéssin llengues minoritzades d’Europa, entitat geogràfica amb la qual m’hi sento molt còmode, i que els nostres llibres s’exposessin amb els occitants, bretons o sards, entre altres. Això permetria mostrar que hi ha una altra Europa, que va més enllà de la que delimiten les actuals fronteres, una Europa amb un conjunt de llengües i cultures que res té a veure amb l’actual estructura d’estats europeus. En fi, si ja de per sí resultaria complicat poder fer accions comunes entre bascos, catalans i gallecs, quanta complicació seria fer-ho amb les altres llengües europees sense estat. Segurament seria impossible de materialitzar aquesta idea, però seria bonic, oi?

"Frankfurt ha de ser un punt d'inflexió"

Entrevista amb el responsable de Cossetània Edicions, dins la sèrie 'Els editors catalans i Frankfurt'

Jordi Ferré, responsable de Cossetània Edicions de Valls mira amb optimisme la cita de Frankfurt, per més que, com cada any, hi anirà sobretot a treballar. El seu catàleg, fort en llibres de no-ficció, el mou a insistir en la necessitat de convidar-hi autors d'àmbits diversos, no sols literats. I als qui cerquen la confusió els diu: 'Si no tinguéssim una llengua pròpia, segur que no ens haurien convidat a Frankfurt.'
Cossetània Edicions va néixer l'any 1996 i és propietat de cinc accionistes, entre els quals Jordi Ferré. Actualment el fons editorial és d'uns 550 títols, que enguany augmentarà amb una vuitantena de novetats més. Les col·leccions estel·lars són les guies d'excursionisme i els llibres de cuina, encara que també hi ha una col·lecció de narrativa. Entre els autors que Ferré esmenta hi ha l'àvia Remei, Martí Gironell, Teresa Pàmies, Xavier Graset, Margarida Aritzeta, Mercè Foradada, Jordi Cervera, Francesca Aliern, Ramon Alcoberro, Jaume Grau, Carles Quílez, Jaume Fàbrega, Eliana Thibaut i Comalada, Pere Tàpies, Francesc Murgadas.
—Quants anys fa que va a la Fira de Frankfurt?
Des del 2002. Sis anys, doncs.
—Ja sap què hi farà enguany a Frankfurt? Quants contractes, aproximadament, formalitzarà?
Més o menys com l'any passat. Tindrem al voltant d'una vintena de cites amb editors amb els quals ja hem contactat abans. Cada any també entrem en contacte amb nous editors. En aquest cas anem una mica a cegues. Hi contactem perquè creiem que es poden interessar per alguns llibres nostres. Per exemple, tenim un llibre que creiem que pot interessar el mercat anglo-saxó: 'Peix, marisc i bacallà' de Mariona Quadrada, amb fotografies de Josep Borrell. Hem entrat en contacte amb editorials especialitzades en cuina per mirar de vendre'ls-en els drets. És això que hem de fer. Tal com em va dir el secretari general del gremi d'editors, Segimon Borràs: 'A Frankfurt, s'hi va a comprar, a vendre i a aprendre.' Aquestes tres paraules defineixen molt bé què hem d'anar a fer a la fira.
—Serà gaire diferent la seva agenda, enguany que la cultura catalana n'és la convidada d'honor?
En principi, el dijous i el divendres intentarem que no ens afecti gaire el programa de la cultura catalana, i ens concentrarem en la feina. Quan la fira tancarà, sí que anirem a veure alguns actes paral·lels i la presentació d'algun autor. I el dissabte, si tot va bé, el destinarem en bona part als actes de cultura catalana. Però no s'ha de perdre de vista que nosaltres, a Frankfurt, hi anem a treballar, hi hem de fer la nostra feina.
—Participarà en cap acte (debat, taula rodona...) del programa institucional de cultura catalana? Li ho han proposat?
En principi no m'han convidat a participar en cap acte. Ningú no me n'ha dit res. Però segur que deuen haver fet un programa en què hi haurà representats editors de diversa mena. Segur que m'hi sentiré representat.
—Quins objectius s'ha marcat enguany pensant en Frankfurt?
Aquests últims anys hem intentat de vendre-hi allò que nosaltres fem més, que són les guies d'excursions i els llibres de cuina, i enguany també ens hi concentrarem. No és fàcil, però ja hem aconseguit, per exemple, de traduir a l'alemany la guia 'El Camí de Sant Jaume' i provarem de vendre'n els drets a més llengües. I tenim alguna altra guia que també té moltes possibilitats de ser traduïda a l'alemany. Com que el nostre és un país receptor de turisme, creiem que aquestes guies poden tenir mercat a fora. A més, a Frankfurt, hi portarem alguns llibres d'assaig, com el primer que va escriure Martí Gironell, 'La ciutat dels somriures', del qual tenim molt avançada la negociació per a traduir-lo a l'italià. Hem fet una selecció de possibles títols del nostre catàleg, que són els que portarem a Frankfurt i que ja mostrem a la nostra web, a l'apartat 'Foreign Rights'. La literatura no és el nostre fort, encara que també oferim tres títols: de Margarida Aritzeta, 'El llegat dels Filisteus'; 'Dins el cor del Marroc' de Josep-Lluís Gonzàlez i 'Centaures' de Mercè Foradada.
—Quins autors ha aconseguit que es traduïssin?
A més de 'Camí de Sant Jaume' a l'alemany, s'ha traduït a l'italià 'A la butxaca d'un mort' d'Àngel O. Brunet i 'Psicòpata' de Carles Quílez.
—El nombre de traduccions aconseguides aquests dos darrers anys i les que vindran marcaran l'èxit del fet de ser la cultura convidada?
Crec que sí. Si després de promoure la nostra cultura, no hi ha més interès pels nostres llibres i autors, no haurem avançat i, per tant, no s'haurà aconseguit l'objectiu de Frankfurt. També crec que és important de destriar llibres i literatura. Una cultura important ha de provar de vendre tots els seus d'autors: d'assaig, excursió, cuina, etc. Tot és important, encara que la literatura sigui allò que llueixi més i el cavall de batalla.
—On posaria el límit de l'èxit i del fracàs de l'esdeveniment?
L'èxit, l'aconseguirem si som capaços de projectar els nostres autors, la nostra cultura i els nostres llibres. I el fracàs s'esdevindrà si l'any 2009 som al nivell de l'any 2005. És com la cursa d'un ciclista: si li donem impuls, agafa més velocitat, una velocitat que ha de durar. Per tant, hem d'aconseguir que els nostres autors siguin més coneguts, fer més contactes, obtenir més traduccions... Si no fos així, jo ho consideraria un fracàs. Frankfurt ha de ser un punt d'inflexió, com ho va ser Barcelona 92 per a la ciutat (tenint en compte que cada fita s'ha d'ajustar a la dimensió i a l'àmbit que li corresponen). Ara, estic convençut que Frankfurt 2007 no serà un fracàs.
—És dels qui creuen que hi haurà un abans i un després de Frankfurt 2007?
Hi hauria d'haver un abans i un després. Suposo que sí. Allò que no sabem és la magnitud que tindrà. Al pre-Frankfurt ja hi ha hagut un major interès del mercat alemany.
—Creu que ens pot acabar perjudicant Frankfurt?
Ho hauríem de fer molt malament. Només ens pot perjudicar en una cosa: l'embolic que algú té sobre què és literatura a Catalunya i literatura en català, o cultura a Catalunya i cultura en català. Si aquest embolic es transmet durant Frankfurt pot tenir conseqüències negatives, perquè donarem un missatge equivocat. Hi haurà gent que no entendrà què és la cultura catalana, si es queda amb la idea que hi ha molts escriptors que escriuen en castellà que formen part de la cultura catalana. Si sols restés això, que estic segur que no passarà, seria molt negatiu.
—Que s'hagi triat la literatura/cultura catalana de convidada d'honor ja és, de si, un reconeixement?
Sí. I prou que va costar, essent una cultura sense estat. Allò que es convida és la cultura catalana. De totes maneres, cal dir que, si la cultura catalana no tingués una llengua pròpia, que és allò que li dóna sentit, segur que no ens haurien convidat a Frankfurt. I la gent ha de ser-ne conscient.
—Què s'hauria de fer perquè la Fira situés al mapa la literatura catalana?
El camí que es fa ja és per a aconseguir això: promoure els clàssics i els autors actuals ha de permetre de situar-nos al mapa. Hem de promoure els nostres autors, de tots els àmbits.
—Quins autors creu que haurien de ser presents a Frankfurt com a conjunt representatiu de la literatura catalana actual?
Els necessaris, ni més ni menys. S'hauria de donar una visió àmplia dels autors que tenim i, hi insisteixo: hem de portar a Frankfurt autors de literatura i de les altres disciplines (assaig, cuina, autoajuda...). Per una altra banda, dur-hi autors perquè sí no té gens de sentit. Els autors convidats han d'anar-hi a fer feina: presentacions de llibres, taules rodones, conferències, per fer-los conèixer a editors internacionals... Dur els autors a passejar serveix de ben poca cosa. Jo suposo que tots els autors que hi duran tindran alguna cosa a fer; d'una altra manera no ho entendria.
—Què li sembla la posició dels qui es neguin a anar-hi?
Gràcies a Déu, ningú no està obligat a res. És tan respectable de no anar-hi com d'anar-hi.
—A Frankfurt, com s'hi trobaria més còmode, amb polítics o sense?
Els polítics han de fer la seva feina i nosaltres, la nostra. A Frankfurt 2007 els polítics hi han de ser com a representació institucional del nostre país. No em molesta que hi vagin, més aviat no entendria que no hi anessin.
—Té ganes que ja hagi passat la Fira de Frankfurt d'enguany?
Tinc ganes de ser-hi. Frankfurt 2007 serà una experiència interessant i, com a tal, tinc ganes de viure-la.
M. S.

Article publicat a Vilaweb, el 7 de juny del 2007

La nova biblioteca

L’Ajuntament de Valls fa una selecció d’arquitectes per a la construcció del nou edifici a Ca Creus, al carrer Sant Pere, edifici que ha d’acollir la nova biblioteca per a la ciutat de Valls. De entrada, el sistema que s’utilitza, el mateix que es va fer amb el Pati, em sembla un encert. És important que l’obra pública que es faci sigui una referència per a la ciutat i que es puguin escollir quines són les diferents opcions i que es pugui analitzar quin serà el projecte més adequat i funcional per a la ciutat. A més és una bona notícia que despatxos d’arquitectes amb reconegut prestigi es presentin a aquest concurs. I també he de dir que em sembla també del tot adequat que la nova biblioteca s’ubiqui al barri antic de la ciutat ja que això ha de provocar un fluxos de moviment de persones important, qüestió important per revitalitzar el barri antic.
De totes maneres, l’edifici per molt maco que sigui, que ja he dit anteriorment que és important que sigui una bona construcció atractiva i funcional, no és el que fa que una bibliteca sigui més o menys usada i sigui un indret de més o menys activitat cultural, com a mi em sembla que ha de ser aquest equipament. Per tant per espectacular que sigui la instal·lació sinó està dotada amb el personal necessari perque pugui tenir un horari el màxim ampli possible i amb la dotació econòmica correcte, no acomplirà l’objectiu de dinamització cultural i de la lectura que es demana a unes instal·lacions d’aquestes característiques.
En aquest sentit, cada vegada que vaig per algun acte a la Biblioteca Xavier Amoròs de Reus que es va inaugurar no fa gaires anys sento una sana enveja, i així li ho he dit al seu director diverses vegades, de no gaudir d’una instal·lació d’aquestes característiques a la meva ciutat. La Biblioteca de Reus està ubicada en un edifici emblemàtic, l’antic escorxador de la ciutat. Està ben dotada en tots els sentits que esmentava anteriorment i fa activitats de manera que esdevé un organisme animador cultural de la ciutat. L’horari és també una de les qüestions importants ja que els dies entre setmana està oberta ininterrompudament de les 10 del matí a les 8 del vespre. El resultat és que sempre hi ha moviment, que sempre que hi he anat hi he vist moltes persones consultant llibres o llegint la premsa o les revistes. I a més a més, ofereixen les seves intal·lacions i les preparen amb curesa perquè es poguin fer presentacions de llibres amb totes les condicions. A mi la veritat m’agradaria que la meva ciutat tingués una instal·lació d’aquestes característiques. L’horari de la biblioteca de Valls té poc de a veure amb el de la de Reus ja que a la nostra ciutat, la biblioteca nomès obre per les tardes.
I una altra qüestió, la biblioteca és un lloc d’estudi on, per exemple, els estudiants puguin trobar un espai tranquil per poder preparar els seus examens tot tenint a l’abast llibres o enciclopèdies que puguin utilitzar en moments determinats per aclarir dubtes o ampliar els temes que estan preparant. En aques sentit, aquesta setmana llegia una carta d’una estudiant que es queixava que no li havien deixat entrar a la biblioteca la carpeta amb els seus apunts, que cal deixar la carpeta a fora a les guixetes i només entrar els fulls de paper. I no és la primera vegada que sento aquesta queixa i em sembla que valdria la pena que això es revisés.
El nostre país necessita que es fomenti la lectura. Estem en els països de la cua d’Europa pel que fa als índex de lectura i tots els agents culturals estan d’acord en el sentit que unes bones instal·lacions bibliotecàries són una de les millors inversions que es poden fer per fomentar l’hàbit de llegir. Segons l’enquesta dels hàbits de lectura a Catalunya el 2005, hi ha un 42,5% de catalans que declaren que no llegeixen mai o gairebé mai, per tant sols un 20,5% que declara que llegeix almenys un cop o dos a la setmana i un 9,9% que declara que llegeix almenys un cop al més. Aquestes dades contrasten molt amb els índex de lectura dels països nòrdics o de la Gran Bretanya. I també la mateixa enquesta ens diu que és llegeix més a les grans ciutats que a les zones rurals. Cal doncs que a comarques tinguem bones instal·lacions pel foment de la lectura. En aquests moments, doncs, que la ciutat es disposa a fer una inversió important pel nou edifici de la bibliteca, hem de demanar a les administracions que en són responsables que una vegada fetes aquestes inversions amb la infraestructura, facin un pas més enllà i procurin i analitzin de quina manera s’ha d’actuar per convertir la nova biblioteca de la ciutat de Valls amb un centre d’animació cultural amb activitats i amb uns bons horaris. Si ho fan, faran un bon servei pel foment de la lectura i de la cultura a la ciutat de Valls.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el febrer del 2007

Quedar-se a Valls

Narcís Oller, Barcelona i Valls. Recordo que la doctora en Filologia Catalana Rosa Cabré, en la presentació del llibre La Barcelona de Narcís Oller va comentar que un dels encerts del notable novelista vallenc va ser marxar de Valls i anar a viure a Barcelona. Segur que té raó. A finals del segle XIX l’efervescència cultural que es vivia a la capital catalana poc tenia a veure amb l’activitat cultural vallenca. Oller necessitava estar en contacte amb l’elit cultural del país, debatre les tendències literàries i en aquell moment, des de Valls era díficil fer-ho. Avui en dia les coses han canviat molt. Ara a Oller no li seria necessari anar a viure a Barcelona per estar el dia del món cultural. Tenim tot una sèrie de tecnologies de la comunicació que ens ho faciliten i anar de Valls a Barcelona és un desplaçament quotidià i ràpid que res té a veure amb el temps que es tardava per fer aquest viatge a finals del segle XIX.
El cas d’Oller no és, no obstant, únic. De fet, si fem un repàs a la Galeria de Vallencs Il·lustres veurem que molts, la majoria, van desenvolupar la tasca en què van destacar fora de la ciutat de Valls. Van seguir mantenint relacions amb la ciutat, alguns de forma més intensa i d’altres de manera més llunyana però, en molts i destacats casos, el treball diari en les seves disciplenes el portaren a terme fora de ciutat, principalment a Barcelona. És el cas per posar uns exemplars de Cèsar Martinell, Jaume Mercadé, Robert Gerhard, Carles Cardó, entre altres.

Indaleci Castells. Amic de Narcís Oller n’era l’Indaleci Castells, personatge sobre el qual es pot visitar una exposició a la Sala Sant Roc, en la qual s’analitza el treball en pro de la ciutat que féu Indaleci Castells i en la qual es fa un repàs als esdeveniments que van succeir a Valls a finals del segle XIX i començaments del XX, o sigui en l’època d’Indaleci Castells. El principal mèrit d’Indaleci Castells és que tot i que hagués pogut provar de desenvolupar-se a Barcelona –de ben segur que se n’hagués sortit-, va decidir quedar-se Valls i esdevenir un animador cultural, social i també polític de la vida vallenca. Em sembla doncs que és un acte de justicia aquesta exposició en homenatge seu. A vegades, tenim la tendència a emmirallar-nos només dels vallencs que han aconseguit èxits fora de la ciutat. I no em sembla malament que se’ls recordi i homenatgi, ans el contrari, penso que necessitem distingir aquells vallencs que han sigut rellevats. Això augmenta l’autoestima cap a la ciutat. Ara bé, no podem oblidar els que dia a dia han forjat i forgen Valls des de la pròpia ciutat a través de la vida social, cultural, esportiva, etc. Per això em sembla molt encertat que majortàriament l’elecció del títol de Vallenc de l’Any s’hagi fet a persones que han destacat al davant d’entitats o col·lectius que treballen dia a dia a la ciutat.
La Biblioteca Popular. Seguint passejant per l’exposició d’Indaleci Castells, s’hi pot observar una extraordinària fotografia de la Biblioteca Popular del temps en què es va inaugurar. En veure-la se’m tornar a regirar l’estòmac només en pensar de la manera com hem deixat oblidat aquest singular i emblemàtic edifici. Fa massa, massa temps que l’antiga Biblioteca Popular està tancada i en desús. Penso que si l’Indaleci Castells, que va ser un dels impulsor de la Biblioteca, veiés com es troba actualment, a part d’empotar-se un disgust ens renyaria amb tota la raó del món.

El ferrocarril i el Barri Vell. En la mateixa exposició veiem també una imatge de l’època de l’estació del ferrocarril. De fet, el tren va arribar per primera vegada a Valls en temps d’Indaleci Castells. Es llegeix en algun dels textos de l’exposició que es reclama la urbanització del passeig de l’Estació. Possiblement en aquell moment en ubicar l’estació a l’indret on es va ubicar, en certa manera es decidí cap a quina direcció creixeria la ciutat, o sigui, cap al Nord, com efectivament ha esdevingut. Aquest creixement cap al Nord i especialment el que s’ha realitzat a la part superior de la via de tren ha estat la causa que el Barri Vell perdés centralitat a la ciutat. No es pot dir que això tingui únicament la culpa del procés de desertització comercial que ha viscut el Barri Vell, sobre el qual la setmana passada El Pati en realitzava un interessant reportatge, però si que hi ha influit. Evidentment, si no s’haguessin construit pràcticament tots els centres d’ensenyament al nord de la ciutat, si no s’hi haguessin ubicat o desplaçat serveis importats com la Seguretat Social, Correus, l’Oficina del DARP, el Consell Comarcal, l’Escola de Música, els Jutjats, l’oficina de l’INEM, la Casa de Cultura, etc. la fugida de comerç del Barri Vell no hagués estat tant accentuada. En l’esmentat reportatge d’El Pati es feia un repàs als establiments comercials històrics que han tancat. El problema, en la meva opinió, no és que aquestos hagin abaixat les portes ja que això pot tenir diferents causes, sino que una vegada han tancat en molts casos en els locals d’aquests establiments no s’hi ha instal·lat cap nou començ. És més fins i tot alguns comerciants del Barri Vell han obert o desplaçat la seva activitat cap al centre comercial de l’Avenir, Vallvera, etc. El comerç necessita activitat, moviment de gent, vida, i per tant s’ha desplaçat cap allà n’hi ha. Costarà i molt trencar aquesta tendència. Em sembla que sobre aquesta qüestió se n’ha parlat molt però s’han fet poques coses per solventar el problema.

Article publicat al setmanari El Pati, l'octubre del 2005