Diferències religioses

Llegim a El Pati de la setmana passada que a la comunitat musulmana de Valls se li ha fet petita la mesquita que tenen al carrer Sant Magí i que busquen i no aconsegueixen trobar per a comprar un nou local. Llegeixo aquesta notícia i ràpidament em poso en alerta tot recordant la polèmica que es va originar a Reus i a altres ciutats quan la comunitat musulmana intentava trobar un nou espai per ubicar-hi la seva mesquita. Penso que a mi no m’agradaria que la meva ciutat sortís als mitjans de comunicació per un conflicte d’aquesta mena.
Tot plegat em fa venir a la ment les imatges de fa unes setmanes en les quals França vivia un daltabaix per no haver sabut resoldre correctament la integració dels immigrants. A França i en altres països d’Europa en porten almenys vint anys d’avantatge en aquestes qüestions ja que als anys cinquanta i seixanta ja rebien immigració magrebina. Per aquells anys la nostra economia no estava per acollir mà d’obra de fora de l’Estat. En tot cas la emigració es produïa de diverses zones de l’Estat espanyol cap a altres països estrangers o cap a altres comunitats del propi Estat. Catalunya va ser en aquests sentit una de les més importants comunitats receptores. En els darrers anys però hem vist com arribaven a les nostres ciutats i pobles persones immigrades d’altres estats i de cultures i costums religioses diferents. Per tant si no volem viure d’aquí a uns anys una convulsió similar a la que s’ha vist en terres franceses haurem d’analitzar com s’ha actuat a França des que va arribar la immigració, i haurem de detectar els errors que s’han comès tant per part de la comunitat autòctona com per part de la comunitat immigrant a fi efecte d’evitar-los.
S’intueix que una de les qüestions que no ajuda gens a la integració dels immigrants és que aquests visquin en barris o zones apartades i que tinguin allà les seves mesquites, botigues, etc. Si fem la immigració visquí només en determinats barris difícilment aconseguirem que s’integri i dit d’una altra manera el que farem és començar a encendre la metxa que a la llarga provocarà que esclati un conflicte com el que s’ha vist a França recentment. Per tant, hem d’aprendre a conviure junts, i això requereix un esforç important per part dels nouvinguts, els qual han d’entendre que ara estan en un context amb costums, cultura i tradicions diferents i també requereix un esforç nostre per voler-los integrar i per defugir de les situacions de rebuig.
El repte de la societat del segle XXI, de la societat de la globalització, serà aprendre a conviure junts persones de diferents comunitats, cultures i religions, i aconseguir que ens entenguem i ens coneixem i que a més això ho sapiguem fer amb diàleg i sense estridències. I, finalment, a més a més, això ho hem de poder i saber fer tot mantenint el sentiment nacional que pugui tenir el territori receptor. Pel bon enteniment entre comunitats, els polítics hi tenen coses importants a dir (tot i que en aquests moments em pregunto com s’ho faran per treballar pel bon enteniment entre autòctons i immigrants si actualment veiem que a alguns no els importa fomentar l’enfrontament entre les pròpies comunitats de l’estat); però finalment facin que el facin els nostres dirigents la darrera paraula la tindrem tots individualment en funció de l’actitud que mantinguem en les situacions que ens trobem o ens trobarem al carrer, al lloc de treball, a la comunitat de veïns o a l’escola.
Precisament en aquesta darrer lloc, l’escola, és on hi trobem una de les claus més importants de la integració dels nouvinguts. Recordem que el conflicte a França s’ha generat amb els fills dels immigrats, o sigui amb joves nascuts ja en territori francès que tenen un greu problema identitari en no sentir ni francesos ni ciutadans del país d’origen dels seus pares. En aquest sentit, la concentració de molta població immigrant en un mateix centre escolar, cosa que a Valls succeeix, no és una bona mesura per afavorir la integració.
Una altre qüestió relacionada amb aquest tema: aquestes dies estem immersos en un apassionat debat, massa crispat al meu entendre com tot el que té a veure amb la política espanyola, sobre la nova llei d’educació i sobre el paper que ha de tenir l’ensenyament de la religió a les escoles. Totes les opinions sobre aquestes qüestions són respectables i la llàstima és que no s’hagin debatut en un debat serè. El meu paper és que jo preferiria una escola pública laica. Penso que som els pares els que hem d’aportar als nostres fills els valors religiosos, si així ho desitgem. A més la comunitat a que tradicionalment pertanyem, la catòlica, disposa d’excel·lents catequistes a les parròquies on s’ensenya els valors del catolicisme als nostres fills si desitgem que aquesta sigui la nostra opció. Aquesta funció, doncs, penso que ha de ser responsabilitat de les famílies i no de l’escola pública. Ara bé, podrem tenir la nostre mainada preparada per entendre el món si no els ensenyem el paper que ha tingut i té la religió en les diferents societats? Personalment penso rotundament que no. Les religions al llargs dels segles i encara actualment ha marcat i molt, massa pel meu gust, els esdeveniments de la societat i per tant, per entendre el món hem de conèixer les seves religions. Em sembla que és imprescindible que s’ensenyi a la mainada de les nostres comunitats la tradició cristiana de la nostra societat i, entre altres coses importants, el perquè per exemple de les festes que es fan i la vinculació que aquestes tenen amb la nostra tradició religiosa. Ara bé, penso que això cal fer-ho sense fer doctrina i que ha d’anar acompanyat també de l’ensenyament dels costums i de les tradicions de les altres religions existents al món i amb més incidència amb les que hi estem en més en contacte. Em sembla que la nostra mainada siguin els seus pares creients o no han de saber què es fa a les esglésies, qui era Jesús o que significa la Setmana Santa o el Nadal, com també han de saber qui fou Mahoma i perquè els musulmans fan el Ramadà. I això mateix s’ha d’ensenyar a la mainada que no són de tradició cristiana, o sigui també els nens àrabs haurien de saber quines són les nostres tradicions religioses i quins són els principis del cristianisme i de les altres religions que hi ha al món, com la budista, etc. Per poder-nos entendre primer que tot ens hem de conèixer i el coneixement mutu tant d’autòctons com de nouvinguts ajudarà a la integració d’aquests i a evitar l’esclat de crisis socials. Per tant, a mi personalment m’agradaria una escola pública laica, en la qual no s’ensenyés doctrina però que hi hagués per a tots els nens i nenes una assignatura de cultura o història de les religions. Penso que amb el coneixement de les diferents realitats ens serà més fàcil aprendre a conviure diferents comunitats i aprendre a practicar el necessari diàleg entre cultures i religions.

Article publicat al setmanari El Pati, el desembre del 2005

Com serà el nou Pati?

Exposició de projectes. Vaig dissabte passat a la tarda a veure l’exposició a Sant Roc sobre els projectes urbanístics presentats pel Pati. A les set de la tarda, hora en què s’obra la mostra ja hi ha vallencs que s’esperen al carrer per entrar-hi. Bona cosa, penso. Sempre és interessant que els membres d’una comunitat s’interessin i segueixin d’aprop les actuacions que es fan. Pel que em diuen el dia abans, el divendres, dia en què es va inaugurar, també hi va anar molta gent i suposo que l’interès per visitar la mostra deu haver estat també important al llarg de la setmana.
L’Ajuntament ha organitzat una atractiva posada en escena dels projectes, cosa que s’agraeix. Totes les persones amb les quals coincideixo a la sala de Sant Roc, visiten l’exposició amb interès i miren detingudament cada projecte i cadascú hi diu la seva. Dues qüestions que no m’acaben de fer el pes, la lletra amb la qual s’explica la filosofia dels projectes és en alguns cops molt petita, cosa que no en facilita la lectura i una segona, sobre algun dels projectes, tot i els dibuixos que es presenten, em costa tenir-ne una idea precisa. Potser és que no hi estic acostumat. En general però, pots fer-te una bona idea del què es presenta i, tant per l’escenificació com per la inversió que el consistori dedica als projectes sembla prou clar que els govern municipal vol posar tot els seus esforços perquè la que ha de ser l’obra més emblemàtica de la legislatura tregui bona nota. I és que és evident que l’equip de govern s'hi juga molt amb les obres del Pati, sobretot, després de les protestes populars que es van produir abans que comencessin. En els projectes que es presenten s’hi veu en general força vegetació, en un cas fins i tot pel meu gust, hi ha un excés d’arbres. Pel que sembla, es vol evitar construir una plaça dura, cosa que intueixo és un dels grans temors dels vallencs.
He comentat un parell de qüestions que no m’acabaven de fer el pes, voldria però també valorar com un encert, al meu entendre, el fet que s’ensenyi als vallencs els diferents projectes i que a més a més es recullin les opinions dels ciutadans que desitgen dir-li la seva. El Pati és la plaça per excel·lència i tots l’apreciem en gran mesura, per això s’ha produït la controvèrsia sobre la conveniència o no del pàrquing; per tant, que hi puguem dir la nostra em sembla una bona iniciativa i un acte de justícia. Una altre qüestió que també m’ha agradat és que, malgrat que ha suposat una inversió no menyspreable, s’hagi destinat una quantitat de diners important al concurs d’idees, de manera que a urbanistes qualificats els resultés interessant presentar-s'hi. La inversió a realitzar en les obres serà important i ni la ciutat ni lògicament l’equip de govern, que tal com hem dit s’hi juga molt, pot equivocar-se. L’hem d’encertar. No podem fer un nyap, com s’ha fet en alguna de les obres de la ciutat. Tot i que totes les places i carrers de Valls tenen la seva significació penso que el Pati és pels vallencs alguna cosa més que un espai públic i per tant totes les precaucions seran benvingudes per tal d’aconseguir al final un resultat satisfactori.

Els llums de Nadal. La manca de previsió per part de l’administració a l’hora de fer qualsevol actuació és una de les qüestions que provoquen amb raó més controvèrsies. Recordo que en algun any anterior botiguers vallencs es van queixar del retard en què l’Ajuntament havia instal·lat els llums de Nadal. Això, enguany segur que no passarà perquè les il·luminacions nadalenques es van començar a penjar per la ciutat ja abans de Santa Úrsula, o sigui ben bé dos mesos abans de Nadal. Em va xocar que jo encara vestís gersei de màniga curta i que ja veiés pels carrers vallencs la preparació del Nadal. En fi, que es sigui previsor ja m’agrada, però no els sembla que potser amb les llums de Nadal se n’ha fet enguany un gra massa? Vaja, em sembla.

Inversions al Polígon. Llegeixo amb satisfacció noves inversos per ampliar el Polígon Industrial de Valls. De fet, si hi ha companyies disposades a invertir amb nous carrers i en fer noves naus és que aquestes veuen prespectives de nous inversors per a la nostra ciutat i això és bo. El Polígon és el cor econòmic de la ciutat i si batega amb força vol dir que l’economia de la ciutat gaudeix de bona salut. Sovint ens queixem de la falta d’una visió global de la planificació urbanística de la ciutat, cosa que ha provocat que s’hagin fet alguns pedaços; però, si alguna cosa em sembla que tenim endreçada és la ubicació de les indústries. Tenim una bona zona industrial ubicada en un lloc que ha pogut expandir-se i amb un accés força proper a l’autopista. Quan es va planificar la seva construcció als anys seixanta és va encertar de totes totes. Els encerts del passat són avantatges pel present de la mateixa manera que els errors que cometen ara amb la planificació de la nostra ciutat seran els problemes que ens trobarem en el futur. Generalment un error en la planificació urbanística no produeix un inconvenient a curt termini però sí al cap del temps. El mateix passa amb els encerts. Qui va pensar, en el passat, ubicar el Polígon a la carretera del Pla va fer-nos un bon favor als qui ara en gaudim. La llàstima és la poca cura que es té moltes vegades amb les instal·lacions públiques. És molt trist poder constatar que hi ha massa fanals del Polígon que intueixo que s’han derribat a l’hora de maniobrar grans vehicles i també no dóna bones sensacions que aquests fanals no es reposin ràpidament. Si hem dit que el Polígon és el motor econòmic de la ciutat farem bé en cuidar el seu aspecte.

Article publicat al setmanari El Pati, el novembre del 2005

Quedar-se a Valls

Narcís Oller, Barcelona i Valls. Recordo que la doctora en Filologia Catalana Rosa Cabré, en la presentació del llibre La Barcelona de Narcís Oller va comentar que un dels encerts del notable novelista vallenc va ser marxar de Valls i anar a viure a Barcelona. Segur que té raó. A finals del segle XIX l’efervescència cultural que es vivia a la capital catalana poc tenia a veure amb l’activitat cultural vallenca. Oller necessitava estar en contacte amb l’elit cultural del país, debatre les tendències literàries i en aquell moment, des de Valls era díficil fer-ho. Avui en dia les coses han canviat molt. Ara a Oller no li seria necessari anar a viure a Barcelona per estar el dia del món cultural. Tenim tot una sèrie de tecnologies de la comunicació que ens ho faciliten i anar de Valls a Barcelona és un desplaçament quotidià i ràpid que res té a veure amb el temps que es tardava per fer aquest viatge a finals del segle XIX.
El cas d’Oller no és, no obstant, únic. De fet, si fem un repàs a la Galeria de Vallencs Il·lustres veurem que molts, la majoria, van desenvolupar la tasca en què van destacar fora de la ciutat de Valls. Van seguir mantenint relacions amb la ciutat, alguns de forma més intensa i d’altres de manera més llunyana però, en molts i destacats casos, el treball diari en les seves disciplenes el portaren a terme fora de ciutat, principalment a Barcelona. És el cas per posar uns exemplars de Cèsar Martinell, Jaume Mercadé, Robert Gerhard, Carles Cardó, entre altres.

Indaleci Castells. Amic de Narcís Oller n’era l’Indaleci Castells, personatge sobre el qual es pot visitar una exposició a la Sala Sant Roc, en la qual s’analitza el treball en pro de la ciutat que féu Indaleci Castells i en la qual es fa un repàs als esdeveniments que van succeir a Valls a finals del segle XIX i començaments del XX, o sigui en l’època d’Indaleci Castells. El principal mèrit d’Indaleci Castells és que tot i que hagués pogut provar de desenvolupar-se a Barcelona –de ben segur que se n’hagués sortit-, va decidir quedar-se Valls i esdevenir un animador cultural, social i també polític de la vida vallenca. Em sembla doncs que és un acte de justicia aquesta exposició en homenatge seu. A vegades, tenim la tendència a emmirallar-nos només dels vallencs que han aconseguit èxits fora de la ciutat. I no em sembla malament que se’ls recordi i homenatgi, ans el contrari, penso que necessitem distingir aquells vallencs que han sigut rellevats. Això augmenta l’autoestima cap a la ciutat. Ara bé, no podem oblidar els que dia a dia han forjat i forgen Valls des de la pròpia ciutat a través de la vida social, cultural, esportiva, etc. Per això em sembla molt encertat que majortàriament l’elecció del títol de Vallenc de l’Any s’hagi fet a persones que han destacat al davant d’entitats o col·lectius que treballen dia a dia a la ciutat.
La Biblioteca Popular. Seguint passejant per l’exposició d’Indaleci Castells, s’hi pot observar una extraordinària fotografia de la Biblioteca Popular del temps en què es va inaugurar. En veure-la se’m tornar a regirar l’estòmac només en pensar de la manera com hem deixat oblidat aquest singular i emblemàtic edifici. Fa massa, massa temps que l’antiga Biblioteca Popular està tancada i en desús. Penso que si l’Indaleci Castells, que va ser un dels impulsor de la Biblioteca, veiés com es troba actualment, a part d’empotar-se un disgust ens renyaria amb tota la raó del món.

El ferrocarril i el Barri Vell. En la mateixa exposició veiem també una imatge de l’època de l’estació del ferrocarril. De fet, el tren va arribar per primera vegada a Valls en temps d’Indaleci Castells. Es llegeix en algun dels textos de l’exposició que es reclama la urbanització del passeig de l’Estació. Possiblement en aquell moment en ubicar l’estació a l’indret on es va ubicar, en certa manera es decidí cap a quina direcció creixeria la ciutat, o sigui, cap al Nord, com efectivament ha esdevingut. Aquest creixement cap al Nord i especialment el que s’ha realitzat a la part superior de la via de tren ha estat la causa que el Barri Vell perdés centralitat a la ciutat. No es pot dir que això tingui únicament la culpa del procés de desertització comercial que ha viscut el Barri Vell, sobre el qual la setmana passada El Pati en realitzava un interessant reportatge, però si que hi ha influit. Evidentment, si no s’haguessin construit pràcticament tots els centres d’ensenyament al nord de la ciutat, si no s’hi haguessin ubicat o desplaçat serveis importats com la Seguretat Social, Correus, l’Oficina del DARP, el Consell Comarcal, l’Escola de Música, els Jutjats, l’oficina de l’INEM, la Casa de Cultura, etc. la fugida de comerç del Barri Vell no hagués estat tant accentuada. En l’esmentat reportatge d’El Pati es feia un repàs als establiments comercials històrics que han tancat. El problema, en la meva opinió, no és que aquestos hagin abaixat les portes ja que això pot tenir diferents causes, sino que una vegada han tancat en molts casos en els locals d’aquests establiments no s’hi ha instal·lat cap nou començ. És més fins i tot alguns comerciants del Barri Vell han obert o desplaçat la seva activitat cap al centre comercial de l’Avenir, Vallvera, etc. El comerç necessita activitat, moviment de gent, vida, i per tant s’ha desplaçat cap allà n’hi ha. Costarà i molt trencar aquesta tendència. Em sembla que sobre aquesta qüestió se n’ha parlat molt però s’han fet poques coses per solventar el problema.

Article publicat al setmanari El Pati, l'octubre del 2005

Sant Tornem-hi

Un nou curs. Alguns ja hem acabat les vacances, altres estan a punt de finalitzar-les. Estem a punt de començar un nou curs escolar, polític... És el Sant Tornem-hi i aquesta diada no festiva, lògicament, i tristament assenyalada ens ha d’arribar amb les piles ben carregades. A aquestes alçades de l’estiu un gairebé que desitja tornar a la rutina. La nostra vida tornarà a ser més o menys com abans de les vacances i la vida social i municipal si fa o no fa el mateix. Tant de bo la vida municipal sigui molt més tranquil·la que la del curs que hem finalitzat amb les vacances. Les polèmiques sobre l’augment d’impostos, el Carnaval, la dimissió del regidor Jordi Rius i finalment les obres del Pati ens han portat massa agitació. La discussió i la varietat d’opinions enriqueixen la societat, però em sembla que arribar a la crispació com hem arribar amb algunes d’aquestes polèmiques no és desitjable. En fi, esperem que el curs que ara comencem sigui més plàcid. El que si està clar és que la imatge de la plaça més cèntrica de la ciutat ja no serà igual com abans i el temps dirà si ens queda un Pati millor o pitjor. El temps que no podem aturar de cap manera acaba molt cops d’aclarir les coses en un sentit o un altre.

El Museu Casteller i el proverbi xinès. El temps, el molt de temps que ha transcorregut des que es van reinstaurar els ajuntaments democràtics no ha sigut prou perquè a Valls puguem tenir l’anhelat Museu Casteller de Catalunya. Abans de les vacances d’agost hi va haver una reunió entre la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament. Tinc la sensació del “dejà vu” o sigui que la situació al meu entendre encallada o molt ralentitzada ja l’hem viscut altres cops. Abans semblava que la Conselleria de Cultura de la Generalitat, en temps de CiU, feia els passos mínims perquè el Museu Casteller es portés a terme. Potser estic equivocat però em sembla que el fet que el color polític de l’Ajuntament i el de la Generalitat no fos el mateix hi tenia a veure alguna cosa. Amb l’entrada de Dolors Batalla (CiU a l’Ajuntament i CiU a la Generalitat) el Museu s’accelerà com mai havíem vist, però la coincidència de colors polítics a l’Ajuntament i a la Generalitat va durar poc i amb l’arribada de la consellera Mieras a Cultura (PSC) hem tornat a la situació d’abans, però amb el mitjó girat. El resultat, si fa o no fa el mateix. Avancem si és que avancem però molt lentament. Els polítics que han manat i manen a la Generalitat no han dit ni diran mai que no volen el Museu Casteller però sempre hi ha impediments que el ralentizen, el traven o, senzillament, l’aturen. En fi jo personalment ja hi he perdut la il·lusió i estic tip que quan hi ha eleccions tots els partits polítics ens parlin del Museu Casteller i de la necessitat i promesa de la seva realització, però que a l’hora de la veritat sigui pel que sigui no s’acabi de materialitzar.. Com diu un proverbi xinès: “quan una cosa no es vol fer, sempre es pot trobar una excusa per no haver-ho de fer”.

Les festes majors d’estiu. Any rere any veiem com els barris de la nostra ciutat es van succeint l’un a l’altre per celebrar la seva festa major d’estiu. Fins hi tot hi ha algun cap de setmana que coincideixen festes en més d’un barri. La veritat és que les ganes d’organitzar-les i l’excel·lent participació els veïns de cada barri en els actes que es programen és un bon símptoma de vitalitat social, per dos motius: un primer perquè vol dir que en cada barri hi ha un grup de persones disposades a perdre moltes hores organitzant la festa major tot sabent que seran els que menys la podran gaudir i que al final dels dies de festa estaran esgotats i el segon motiu de vitalitat social és que la participació dels veïns en els actes, els multitudinaris sopars que fan molts barris, indica que malgrat que ens trobem en l’era de la globalització i que moltes vegades ens parlen que hem de ser ciutadans del món (jo encara no he entès que vol dir això, que no hi pertenyem ja al món?) la nostra societat civil necessita relacionar-se amb els seus veïns i necessitem individualment pertànyer a algun grup social; un dels més immediats és el nostre barri i per això una bona acceptació dels actes que s’hi organitzen és al meu entendre un bon símptoma de vitalitat social.
Comportament incívic. Si abans elogiava la nostra societat ara voldria parlar de comportaments que no afavoreixen la bona convivència. A l’estiu fem més us dels espais públics de la nostra ciutat i massa sovint veiem persones o grups de persones que com si res llencen papers, bosses, llaunes i altres deixalles a terra, als jardins, etc. Estic segur que a casa seva no ho fan, perquè ho fan doncs el carrer? La dita aquella “el del comú no és de ningú”, no l’hauríem d’aplicar, hauria de ser ben bé a l’inrevés. El de comú és de tots i tots hauríem de fer el màxim possible per mantenir-ho ben net i endreçat. Serviria en aquest cas millor aquella altra dita: “no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta”. El nostra ajuntament va aprovar fa uns mesos un reglament de comportament cívic on es detallen quines coses no es poden fer i on lògicament es preveuen sancions. No soc partidari de començar les coses amb les sancions sinó que primerament cal fer campanyes informatives en favor dels bon comportament cívic i cal avisar a les persones o grups de persones que incompleixen el reglament, que han d’actuar correctament. Si això no es suficient, si l’avís, la informació, no fa el seu efecte, cal aplicar la sanció, per molt dur que sigui arribar a aquests extrems, però el mal comportament d’alguns no tenen perquè haver-lo de suportar la resta de la societat. Em vaig alegrar quan l’Ajuntament va aprovar aquest nou reglament, però ara haurem de demanar que s’apliqui, fent prèviament les campanyes d’informació que siguin necessàries, però que s’apliqui. Els comportaments incívics no han de tenir cabuda en una societat que vol ser avançada i cohesionada.

Article publicat al setmanari El Pati, l'agost del 2005

Previsions de places escolars

Tinc la sensació que en matèria escolar al llarg del temps no s’ha fet a la ciutat ni una correcte previsió de les places escolars que es necessiten, ni un mapa escolar de la ciutat equilibrat. Les conseqüències de tot plegat és que darrerament s’han hagut d’anar posant pedaços un any rere altra, malgrat que ara el Departament d’Educació de la Generalitat prevegui importants inversions a la ciutat que van en la bona direcció per aconseguir una solució satisfactòria.
Anem a pams. Primera qüestió el mapa escolar de la ciutat. Si analitzem la ubicació dels centres de la xarxa pública de la ciutat (tants els de titularitat pública com els concertats), veurem que tots menys dos estan entre el nord-oest (Baltasar Segú i Jaume Huguet), el nord (Candela, Lledó, Claret, Eladi Homs i Narcís Oller) i el nord-est (Eugeni d’Ors); un podríem dir que està al centre-oest de la ciutat (el Cor de Maria) i finalment un de sol està al sud de la ciutat (l’Enxaneta). Al llarg dels anys s’ha anat fent l’error de planificar els centres nous cap la zona nova de la ciutat, o sigui cap el nord, indret on també si han instal·lat nous serveis que han arribat a la ciutat, com la piscina o el Consell Comarcal, per posar dos exemples, i a on s’hi han despaçat altres que estaven ubicats al centre o al barri vell com Correus o l’oficina del DARP, entre altres. El resultat és que s’ha produit un desequilibri entre els serveis que té el nord de la ciutat i els que té el sud i això ha afavorit l’actual situació del barri vell.
Els ciutadans que tenen mainada petita una de les qüestions que estudien per triar el lloc per viure-hi és quins centres escolars tenen més pròxims. És evident, doncs que el nord de la ciutat ofereix, en aquest sentit, molts més avantatges que el sud. Reequilibrar en aquesta qüestió la ciutat no és feina fàcil, tot i que l’ampliació d’Els Tabalets a la plaça del Carme va en bona direcció.
Segona qüestió. Em sembla que qui ha tingut la responsabilitat de planificar les necessitats educatives de la ciutat no va estar en el seu dia gaire concentrat. Fa dos anys, per aquestes dates, un grup de pares va veure com els seus fills no tenien plaça a cap de les escoles que havien trien. Quedaven places a la Candela, és cert i també en queden ara, i aquí entraríem en una tercera qüestió: analitzar el perquè no s’ha evitat que a la Candela hi hagi un percentatge tant alt d’alumnes de procedència immigrant. Llavors i després de diverses discusions es va optar per crear un doble P-3 al Baltasar Segú (un pedaç d’emergència). L’any passat es tornava a necessita un nou grup de P-3 i com que al Baltasar Segú una segona línia no hi cap es va crear un doble P-3 a l’Eugeni d’Ors. L’horitzó de la solució es preveia amb les obres del nou Eugeni d’Ors que té previst el Departament d’Educació de la Generalitat i que preveuen dotar d’una doble línia a aquest centre. Mentre, però, hem de seguir posant pedaços. Per el curs 2005-2006 s’opta per crear un doble P-3 a l’Eladi Homs, però ens arriba un nou problema. Valls està en un moment important de creixement demogràfic i el doble P-3 de l’Eladi Homs no resolt el problema sinó que es necessiten més places escolars. Al final s’opta, obligatòriament, per un nou pedaç que no és altre que crear un doble P-3 a l’Enxaneta. El resultat és que a hores d’ara tots els centres públics de primària de Valls, menys la Candela, tindran l’any vinent algun curs doblat: el P-5 al Baltasar Segú, el P-4 al’Eugeni d’Ors i el P-3 a l’Enxaneta i l’Eladi Homs. Em sembla que és fàcil endevinar que aquest problema ja fa algun any que s’hauria d’haver previst. Per tant els gestors d’ara han de resoldre com poden la manca de previsons del passat.
La doble línia prevista al nou Eugeni d’Ors resituarà la qüestió, però el problema quedarà resolt? A mi em sembla que no, ja que enguany s’han necessitat dos grups nous de P-3 i el nou Eugeni d’Ors n’assumirà un, però, i l’altre? No ens sembla clar que tenim prous elements per pensar que a la ciutat li fa falta ja una nova línia escolar a més de la que es crearà a l’Eugeni d’Ors? Per tant, a no ser que l’increment de sol·licituds d’enguany de places per P-3 sigui circumstancial cal fer ja el passos necessaris per resoldre d’una vegada per totes les necessitats de places escolars a Valls. Em sembla que l’evidència ens assenyala que a més de la nova línia que es crearà a l’Eugeni d’Ors en faltarà una altra a la ciutat. Per intentar equilibrar el mapa escolar de la ciutat, sobre el qual parlavem al començament d’aquest article, és evident que aquesta nova línia escolar s’hauria de planificar al sud de la ciutat i a hores d’ara hi ha dues opcions: que l’Enxaneta tingui una doble línia o que es crei una nova escola entre el sud-est i el sud-oest de la ciutat. Particularment, jo prefereixo dos centres petits que un de gran, però ambdues sol·lucions són bones. Sigui quina sigui cal treballar per un solució immediata i definitiva sinó volem seguir posant pedaços a la situació escolar de la ciutat. De moment, sembla que la reserva de terrenys que s’ha fet al costat de l’Enxaneta vagi en la direcció de crear una segona línia en aquesta escola i així resoldre el problema. Darrerament Valls veu que el Departament d’Educació de la Generalitat preveu inversions importants a la ciutat: el nou Egeni d’Ors, les obres del convent del Carme per adequar-hi l’escola Enxaneta, l’Escola Oficial d’Idiomes a Ca Segarra... Això són excel·lents notícies que ajudaran a resoldre la situació escolar de la ciutat; però no es pot baixar la guàrdia i cal estar atents a les necessitats del futur sobre les quals em sembla que la inscripció d’alumnes d’enguany a P-3 ens ha donat una clara pista.

Article publicat al setmanari El Pati, el juliol del 2005

El foment de la lectura

Les dades de l’eurobaròmetre de l’any 2003 referides als índex de lectura dels diferents estats de la Unió Europea indiquen que a l’Estat espanyol un 47,3% de les persones són lectores. Aquestes dades tenen relació amb l’enquesta sobre els hàbits de lectura, que realitza anualment la Federación de Gremis de Editores de Epaña, segons la qual un 54,1% de la població de Catalunya i un 52,8% de la de l’Estat espanyol declarava que havia llegit alguna vegada en el darrer trimestre. L’eurobaròmetre ens situa, com tothom deu suposar, en les darrers posicions dels estats d’Europa i tot i ser dolentes les dues dades anteriorment esmentades, el que encara més preocupa és que des del 2001 hi ha un 5% menys de catalans que declaren a l’enquesta sobre els hàbits de lectura que no llegeixen pràcticament mai. O sigui que anem enrere. Per tant és necessari fer campanyes de foment de la lectura i en aquesta tasca cal que si impliquin totes les institucions, des de les de l’Estat fins a les locals. Això, es clar, sempre que els polítics que ens administren creguin que és important que la població llegeixi, cosa que en molts moments dubto.
Valls vam tenir l’honor de tenir la de les primeres biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya. Per vergonya nostra aquest emblemàtic edifici del passeig dels Caputxins, el qual fou inaugurat l’any 1918 en una important clebració, actualment i des de fa deu anys està en desús. Si les seves pareds poguessin parlar segur que ens dirien com enyoren aquells temps en que l’edifici estava fins a vessar de llibres i en què dia rera altre molts vallencs hi anaven per consultar-hi lectures o senzillament per passar una estona llegint. Ara, estem a l’espera que un nou pla d’equipaments culturals assenyali quin futur li espera a l’antic edifici de la Biblioteca Popular i com es pot donar més espai a la Biblioteca Carles Cardó, la qual està ubicada a la Casa de Cultura, just al davant de l’emblemàtic edifici inaugurat per la Mancomunitat.
Modestament, voldria fer una suggerència. Al meu entendre la millor finalitat que podria tenir l’edifici de l’antiga Biblioteca Popular és que se seguís dedicant a la finalitat pel qual va ser construït: com a biblioteca. És cert que l’espai insuficient hi impedeix ubicar-hi la Biblioteca Carles Cardó, però hi ha alguna altra solució perquè es pugui fer servir com a biblioteca. Potser valdria la pena estudiar la possibilitat de dedicar aquest edifici noucentista exclussivament a biblioteca infantil. Penso que les seves dues sales podrien permetre que una es dediqués a fons i l'altra a espai polivalent en el qual s’hi poguessin desenvolupar regularment activitats pel foment de la lectura dirigides a la mainada com lectura de contes, presentacions de llibres, xerrades d’autors, etc. Al meu entendre és important que les biblioteques siguin centres d’animació cultural, especialment per als més joves. Necessitem que els més petits s’habituin a anar a les biblioteques i una de les maneres és que tinguin un espai ben habilitat, a peu de carrer i ambientat adequadament.
Sobre aquesta qüestó, algú pot preguntar-se el perquè els editors volem que es fomenti l’ús de la biblioteca si en aquest indret no es venen llibres sinó que es deixen gratuitament. Doncs, senzillament, perquè està demostrat que una bona i dinàmica xarxa de biblioteques fa augmentar el nombre de lectors, i el que necessitem els editors són més lectors, més persones que llegeixin llibres. Les biblioteques són, doncs, la pedrera de nous lectors.
I perquè necessitem que la gent llegeixi? Es més, perquè necessitem que la mainada, que els joves, llegeixin? Hi ha molts motius, però relacionaré dues dades que ens ho poden fer entendre. Els escolars de Finlàndia han desmostrat en unes proves realitzades recentment ser els millors d’Europa, els que millor fan l’aprenentatge. Nosaltres en aquesta proves hem quedat a la cua, en els darrers llocs. Suposo que alguna cosa hi deu tenir a veure l’índex de lectura. Els finesos són junt amb els suecs els qui més llegeixen de la Unió Europea. Ens aventatgen en gairebé trenta punts. Mentre un 76,1% de finesos són lectors a l’Estat espanyol aquesta xifra és tant són d’un 47,3%. La lectura és un hàbit i un aprenentatge. Com més es llegeix més capacitat de comprensió dels textos es té i com més entrenat s’està en la lectura, més fàcil és comprendre els llibres escolars i, lògicament, és més fàcil estudiar. Per això, també penso que hauríem de reflexionar, doncs, sobre com estan les biblioteques de les nostres escoles. Hi ha espais a les escoles de la nostra comarca destinats a biblioteques? És l’adequat? S’hi inverteix en la compra de llibres? Tenen pressupost les escoles per aquesta finalitat? Els asseguro que si responen aquestes preguntes el resultat els sortirà decebedor. Potser s’hi hauria de començar fer alguna cosa.

Article publicat al setmanari El Pati, el maig del 2005

Zones escolars

Fa una temporada que em pregunto perquè Valls, a diferència d’altres ciutats similars o fins i tot més petites a la nostra, no té zones escolars. Les zones escolars serveixen perquè la proximitat es tingui en compte, o sigui puntui, quan els pares matriculen a la mainada en un centre o en un altre. Valls és zona única i per tant una persona que viu als Blocs Alt Camp no té preferència per portar els seus fills a l’Eladi Homs respecte un que viu a Mas Clariana, per posar un exemple de dos barris molt allunyats entre ells. Tothom a Valls tria l’escola sense que es tingui en compte allà on viu i al final un sorteig en cas que hi hagi més demanda que oferta en una escola acaba decidint la preferència d’uns o altres per entrar als centres escolars. El resultat és que trobem que un xiquet o xiqueta que viu al passeig de l’Estació hagi d’anar al Baltasar Segú i un que viu a la Fraternal a l’Eugeni d’Ors. Això comporta que dia rera altre a les 9 del matí el trànsit a la ciutat s’incrementa fins arribar fins i tot al colapse amb desplaçaments que no caldria fer-los si la proximitat a l’escola puntués en el moment de decidir el centre escolar que ha d’anar la mainada. Una bona mobilitat d’una ciutat i per tant una ciutat més sostenible depèn de molts factors però un d’ells es que s’evitin els desplaçaments innecessaris. Facilitar que es pugui anar als centres escolars sense utilitzar cap tipus de vehicle és un estalvi de temps per a les famílies, un estalvi d’energia i un bona mesura per a millorar la mobilitat. Potser ara que s’acosten les inscripcions seria interessant que qui tingui competències en aquest camp -regidoria d’Ensenyament i Departament d’Ensenyament de la Generalitat, suposo- ho tinguin en compte i que es valori si val la pena que Valls segueixi sent com ho és ara una zona escolar única.

Article publicat al setmanari El Pati, el març del 2005

Obres al pas a nivell

A vegades hi ha obres que duren tant que arriba un moment que ens acostumem a que aquella zona o indret estigui inutilitzable i que no sabem ja ni quan van començar, ni quan havien d’haver acabat. Un cas d’aquests és les obres del pas a nivell de la carretera de Montblanc. Jo a hores d’ara no recordo ni quan van començar ni quan s’havien d’acabar però del que estic segur és que el termini per a la seva finalització ja fa temps que l’hem superat. Trobo injustificable i incomprensible que un vial de circulació important per a la ciutat es talli alegremaent per un temps indefinit i que, lluny d’intentar fer les obres en celeritat per molestar el menys possible als ciutadans, aquestes s’allarguin molt i molt. El resultat d’aquest vial inoperant és que en hores puntes, a la carretera del Pla es produeixen colapses circulatoris dia rere altra. La responsabilitat de les obres no és del consistori vallenc, suposo que deu ser del Ministeri de Foment, pero a hores d’ara em pregunto si les institiucions vallenques han seguit les obres d’aprop i si han pressionat perquè es fessin amb rapidesa. En tot cas, si això s’ha fet o una de dues, o el Ministeri de Foment s’ha fet el sort o no s’ha actuat amb suficient eficàcia. En tot cas, hi ha vies a la ciutat de gran importància per la circulació viària que és desitjable que estiguin el menys tallades possibls. És de lògica que per exemple les entrades i sortides de la ciutat siguin vies imprescindibles com també ho són vials com el carrer Avenir, la carretera del Pla i naturalment les muralles. Per això em va estranyar que a causa d’uns imprevistos amb les obres de l’Hospital, cosa que va provocar que s’hagués de tallar la muralla del Carme, no s’aprofitessin fins i tot dies festius, com es fa en altres llocs, per avançar les obres i tornar a la normalitat un vial tant trascendental per a la ciutat. En fi, pel que es veu com en moltes altres coses la sol·lució passa perquè els ciutadans tinguem paciència, molta paciència.

Article publicat al setmanari El Pati, el febrer del 2005