El llibre de la Marató de TV3

Entrevista a TV3 per l'edició entre Angle Editorial, Bromera Edicions i Cossetània Edicions del Llibre de la Marató de TV3. La novetat d'aquesta edició ha estat que per primera vegada s'ha editat en format digital.

"La queixa és un mal model de negoci"

Entrevista realitzada per Toni Orensanz i publicada a La Vanguardia el divendres 21 d'agost.

I el quart campanar?

L’sky line de Valls està traçat bàsicament per la silueta de quatre campanars que donen caràcter a la ciutat i al seu barri vell. És la mateixa silueta que descriu Narcís Oller en el seu Vilaniu entranyable. És la silueta que ens commou als vallencs quan fem el tomb del balcó. És l’essència del nostre Valls.

Capitanejats pel campanar de Sant Joan, els cimboris del Carme, Sant Antoni i Sant Francesc s’enlairen al cel amb la intenció de guanyar espai a l’infinit, mostrant als nostres xiquets, als nostres castellers el camí de les alçades. Per això, per aquesta estima cap al nostre sky line no és estrany que ràpidament s’hagin omplert les visites als campanars de la nostra ciutat previstes per aquest estiu. Això dóna una pista del què es podria fer en els cap de setmana que Valls té més visites turístiques, en temps de la calçotada. Tenim el que tenim, no hem vetllat pel nostre patrimoni però ens queden atractius per fer-los visibles, per convertir la visita de la ciutat en una emoció: els campanars, el refugi de la plaça del Blat, l’arxiprestral de Sant Joan, la ruta Narcís Oller, la capella del Roser, etc. són argument prou significatius per creure’s que el turisme cultural, quan es prepara amb coherència i arguments, té interès pels ciutadans. Ho hem pogut comprovar moltíssimes vegades: les visites guiades al pont de Goi, al refugi de la plaça del Blat, les visites nocturnes a Sant Joan. Però sembla que no ens ho acabem de creure, que no ens veiem capaços de fer aquestes activitats també cap enfora la ciutat, cap els nostres visitants. I si ho provéssim? I si els tres campanars els ensenyéssim també als forasters? Ens hauríem de preparar, però, la resposta per poder explicar, perquè no es pot pujar al quart campanar, el de Sant Francesc, la quarta sageta que marca el perfil del barri vell. I és que no el podem ensenyar perquè el seu propietari, l’Ajuntament, se n’ha oblidat, l’ha deixat allà abandonat mentre veia que els altres tres poc a poc s’anaven arranjant.
És curiós que sigui precisament el que és municipal el que estigui més malament. Els altres, propietat, de l’Església s’han arranjat, amb subscripcions populars, amb ajudes institucions, de diverses maneres s’han aconseguit els recursos per poder-los deixar en condicions i fins i tot ser visitats, però la deixadesa ha fet que Sant Francesc romangui com a testimoni del poc valor que es dóna institucionalment al patrimoni cultural de la ciutat. Sant Francesc o la Biblioteca Cultural pateixen el mateix mal: el nostre ajuntament no sap què n’ha de fer i precisament aquest és el problema, el principal problema, ja que fins que no tinguin un destí funcional pel qual es pugui projectar una reforma, seguiran en l’ostracisme més absolut, deteriorant-se qui sap fins a condicions extremes o irreversibles. S’ha parlat de Sant Francesc com un destí per poder fer un auditori, però això només han estat comentaris i desitjos d’alguns que estimen Sant Francesc i que estimen la música a la nostra ciutat. Aquesta podria ser una excel·lent utilitat com en podria tenir d’altres. Cal però posar-s’ho el cap, que l’Ajuntament ho tingui entre cella i cella, que li busqui una funcionalitat i que en faci el projecte i després cal recórrer el llarg camí per trobar els recursos econòmics, però si no sabem què en volem fer mai trobarem els diners per arranjar-lo i mai en farem res, ni de Sant Francesc, ni de la Biblioteca Popular.
La visita als campanars de la ciutat és malauradament incompleta. N’hi falta un, Sant Francesc, falta poder visitar una talaia. Mentre els altres tres aquest estiu rebran complaguts les visites dels vallencs, l’altre, el de Sant Francesc haurà de conformar-se amb el seu pèssim estat, com un malalt terminal, albirant la ciutat des de la seva privilegiada posició, mentre, a les seves entranyes, les arrels de les figueres van malmeten el seu esquelet.

Article publicat al diari digital elpati.cat, el 7 de juliol de 2008

Sobre el Vallenc de l’Any

Llegeixo a El Pati de la setmana passada que Francesc Murillo ha estat escollit Vallenc de l’Any 2008. El treball que ha realitzat els darrers temps per la investigació i divulgació de la història de la Batalla del Pont de Goi ha estat, sembla, un element que ha pesat en la decisió del jurat. Penso que el jurat ha estat encertat. La commemoració de la Batalla del Pont de Goi feta amb lluïment i èxit, hagués tingut una pota coixa si no s’hagués presentat l’obra de Murillo. Tant important, o més, que els actes festius són aquelles activitats que permeten recuperar la nostra història, que permeten saber què és el que se celebra, què és el què es commemora. Sense la investigació històrica no tindria sentit la commemoració d’esdeveniments del passat.
Murillo ha fet un treball impressionant, extraordinari, rigorós, extens, detallat, ha anat a les fonts d’origen, ha visitat als arxius de referència per conèixer amb exactitud els detalls de la Batalla, el perquè de cada moviment de tropes, els motius pels quals geogràficament l’enfrotament es va celebrar entre el terme de Valls i Alcover. I una vegada recollida tota la informació i estar empapat de totes les dades ha volgut compartir-ho amb els vallencs, amb els seus convilatants, i no únicament amb la redacció del llibre, sinó també fent-ne divulgació de tot el què ell havia recollit. Les explicacions in situ al lloc de la Batalla, de les quals en va fer diverses sessions, van ser una activitat didàctica interessantíssima. Francesc Murillo s’apassionava en les seves explicacions, les vivia i gaudia veient l’interès dels vallencs amb el que ell detallava. I és que malgrat haver obtingut una beca per estudiar la Batalla del Pont de Goi, un treball com el que ha realitzat l’historiador vallenc no es pot dur a terme si l’autor no hi dedica intensament el seu esforç oblidant-se dels diners obtinguts per la beca. Si Murillo ha comptat les hores que ha invertit i ha fet la divisió amb els diners obtinguts segur que comprovarà que econòmicament parlant la investigació ha estat ruïnosa per a ell. Però estic segur que ara això li importa poc, que ell ha estudiat la Batalla del Pont de Goi perquè estava convençut que ho havia de fer i perquè com diu ell en l’entrevista la setmana passada a El Pati té com a lema personal “fer les coses ben fetes, encara que siguin insignificants”, tot i que aquest treball d’insignificant no en tenia res.
I no ho podia fer d’una altra manera, perquè a més de l’interès històric en el seu treball s’hi respira l’amor cap a la seva ciutat, cap a Valls, cap a la seva història, cap als seus vilatans, els seus carrers, les seves places, el seu malaguanyat patrimoni, cap els vestigis que queden. És també per això que el guardó hem sembla just, encertat, adequat, perquè la feina de Murillo en pro de la ciutat no és únicament pel que ha fet per recuperar la història de la Batalla del Pont de Goi, sinó que ja fa temps, anys, que es dedica a investigar aspectes de la nostra història i que té una especialment sensibilitat en explicar i recordar una i altra vegada el que en queda del nostre patrimoni i a mostrar la seva disconformitat quan no s’ha tingut en compte amb alguna actuació el valor patrimonial. Per això també anar al davant de la mobilització al carrer en defensa del Barri Vell. Perquè per damunt de tot, per Murillo el primer és la seva ciutat, la nostra, el patrimoni i la història. Reconèixer el seu treball, la seva dedicació amb el títol de Vallenc de L’any és agrair-li tot el treball desenvolupat i és animar-lo a no parar, a no cessar en les seves investigacions. És dir-li gràcies, estem amb tú, però no paris, segueix, el nostre patrimoni, la nostra ciutat necessita del teu treball.

Un Sant Jordi sense autors
Precisament Francesc Murillo va ser dels pocs autors vallencs o de la comarca que han escrit llibres el darrer any que va anar a l’acte de presentació, el dia 22 d’abril, a la sala de plens de l’Ajuntament de Valls, de les novetats literàries del darrer any. L’acte no es va plantenjar bé. Es van voler fer massa coses en un mateix moment i com que s’intuïa que al Saló de Plens no s’hi cabria es va optar per no convidar els autors: error.
La presentació de les novetats del darrer any, és una activitat que el que fa en certa manera és reconèixer als autors, per part de la màxima institució de la ciutat, el treball que han realitzat. Ve a ser, entenc jo, una mena d’agraïment. I per fer aquest reconeixement és necessària la presència dels autors, cosa que a més aquests agraeixen. Recordo que l’any passat, que sí es va dissenyar bé l’acte, autors de la nostra comarca que viuen a Barcelona van fer l’esforç per desplaçar-se a la nostra ciutat per assistir-hi. Això dóna la idea de la importància que per aquests té l’acte. I va ser una llàstima perquè a més qui va fer la presentació, Magí Sunyer, va fer un interessant i detallat repàs a totes les novetats davant un públic majoritàriament molt jove que no estava pel cas del que exposava Sunyer. Tampoc es pot culpar a la mainada pel poc interès que demostrava amb la dissertació de l’escriptor de Picamoixons perquè en tot cas la conjunció de les dues coses (la presentació de les novetats de Sant Jordi i l’entrega de premis de concursos infantils) era inadequada. Eren dos actes que s’havien de fer per separat. Dels errors també se n’aprèn. Llegeixo la setmana passada al El Pati que la pròpia regidora de cultura anuncia que de cara l’any vinent es replantejarà el sistema que s’ha fet enguany. Em sembla bé.

Article publicat al setmanari El Pati el 8 de maig de 2009

L'e-book o llibre electrònic entra tímidament al mercat literari

En aquest enllaç hi trobareu la notícia que Canal Reus TV va emetre sobre el llibre electrònic. El reportatge està gravat en bona part a Cossetània.

Presentació del portal digital Edi.cat

El passat mes de novembre vam presentar la Xarxa d’Editors Independents (Edi.cat) configurada de moment per Angle Editorial, Bromera i Cossetània, amb la voluntat de sumar i unir esforços.

El llibre es troba en aquests moments en una situació de canvi, que ha de definir un nou paradigma on tots els agents que hi estan implicats (editors, llibreters, distribuïdors i fins i tot autors) hauran d’adaptar-se a la nova situació. Això fa uns dies ho vam reflexionar en la Jornada sobre l’edició Independent, on va quedar clar que les aliances horitzontals com la d’Edi.cat poden ser una bona eina per encarar els reptes de futur i per poder afrontar amb èxit noves polítiques de comercialització i de promoció dels nostres llibres que ajudin a tenir un millor posicionament dels nostres productes en el mercat i en els canals de mediació que hi ha entre l’editor i el lector final.

La feina iniciada per la tardor per la plataforma Edi.cat poc a poc va avançant amb realitats, mentre intentem fer fonedissos el dubtes que es presenten en qualsevol projecte nou i innovador com és aquest. S’ha treballat amb la promoció conjunta i s’han iniciat directament gestions i actuacions amb els llibreters per millorar el nostre posicionament.
I tal com vam anunciar també el mes de novembre, un dels principals projectes de la xarxa era la creació d’un portal de comercialització de llibres electrònics, amb la voluntat d’experimentar, conèixer i anticipar-se en aquest món que en indrets com als EEUU està tenint un creixement important. Des de l’octubre quan vam començar a treballar hem hagut de resoldre moltes incògnites i qüestions que se’ns anaven plantejant i que poc a poc hem anat superant fins arribar al dia d’avui que podem presentar el primer portal en català de llibres electrònics i a la vegada un dels primers projectes d’e-books de l’Estat espanyol.

*Text que vaig llegir en la presentació d'Edi.cat que es va portar a terme el dijous dia 2 d'abril a Barcelona.

Sobre la il·luminació del Pati

Des que les obres del Pati es van inaugurar la crítica que més he sentit és que la plaça a la nit és fosca, opinió negativa amb una base molt sòlida ja que només cal anar-hi quan no hi ha llum natural per poder-ho comprovar. Fa unes setmanes i després pel que es veu d’haver estudiat la solució, l’Ajuntament ha instal·lat a l’edifici de la Caixa Pensions uns focus que no solucionen de cap manera la foscor de la plaça més cèntrica de Valls.
Les queixes continuen tot i que l’arquitecte que va guanyar el concurs per dissenyar el nou Pati, Manel Vidal, deu se la única persona que està d’acord amb la il·luminació existent ja que el 20 de febrer llegia a la premsa, que Vidal digué referint-se a la il·luminació del Pati: “Volem entrar en un McDonals o en un restaurant de cinc estrelles”. Vaig haver de llegir dos i tres cops les declaracions tot intentant entendre la ironia que expressava l’esmentat arquitecte i endevinar si ho havia dit en un to burleta o amb un aire de superioritat cap a uns ciutadans provincians que no han entès la seva obra. Sigui la intenció que sigui són unes declaracions sobreres. Estic segur que si algun dia un client seu troba una obra que ha projectat amb poca il·luminació no s’atreviria a respondre-li d’aquesta manera. En aquest cas, l’arquitecte Manel Vidal hauria d’entendre que els clients som els ciutadans vallencs que el que volem és que se solucioni la il·luminació del Pati i no que se’ns respongui de manera desafortunada. Potser a l’arquitecte Manel Vidal no li aniria malament una mica d’humilitat que li permetés reconèixer que no ho va endevinar amb la il·luminació i resoldre la manca de llum a la nit al Pati amb una solució adequada i d’acord amb l’entorn de la plaça que projectà. Com que és un bon professional estic segur que si s’ho proposés s’en sortiria brillantment.
A més a més, pel que es veu no som únicament molts ciutadans vallencs els qui trobem la plaça fosca sinó que la màxima autoritat de la ciutat l’alcalde Albert Batet també deu pensar de la mateixa manera, ja que fa uns dies desautoritzava en certa forma les declaracions de l’arquitecte, en anunciar en una entrevista que s’ha fet recentment a Canal Reus TV que es millorarà la il·luminació actual del Pati, cosa que celebro. I és que estic segur que l’alcalde Batet s’ha passejat quan és fosc pel Pati i és conscient del problema. Potser si l’arquitecte Vidal visqués a Valls i tingués familiars d’edat avançada o amb dificultats visuals faria el mateix que fem molts ciutadans, aconsellar-los que no es passegin quan és fosc pel Pati no sigui que s’acompleixi la broma que fa uns dies em van explicar en el sentit que abans el Pati era “la plaza de los Mártires” i ara pot convertir-se amb “la plaza de los Caídos”. Està clar, a més llum, més seguretat i per tant menys possibilitats de caigudes en un espai que s’ha dissenyat, i no es una crítica, amb diferents nivells.

Les conseqüències de la ventada
Les conseqüències de la ventada de finals del mes de gener són ben visibles als boscos de la nostra comarca. Per tot arreu hi ha pins arrencats d’arrel, alguns dels quals tallen camins i senders. M’ho miro amb preocupació; n’hi ha molts, tants que en molts indrets encongeix el cor. Som al mes de març i d’aquí a tres mesos la calor de l’estiu apretarà de valent i si els boscos no es netegen amb celeritat d’arbres arrencats tot plegat es convertirà en un combustible molt perillós que combinat amb l’efecte de la calor pot tenir conseqüències devastadores.

Maitip’s
Llegeixo amb preocupació l’entrevista que va publicar El Pati el dia 6 de març al grup vallenc Maitip’s, que ha publicat un disc recentment i que va fer un concert multitudinari a la Colla Vella. Pel que es veu han tingut problemes amb la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Valls. Com que no sé com es va originar la polèmica no hem posaré a valorar-la però em preocupa una frase de l’entrevista quan diuen que “la regidora de Cultura ens va dir: Mentre jo sigui regidora no tocareu en aquest poble”. No sé el context ni com es va pronunciar tal frase que tampoc s’ha complert i prova d’això és el recent concert a la Colla Vella, però em sembla impròpia d’un polític. Seria interessant que les diferències que hi hagi entre el grup i la regidoria de cultura es llimessin i que es pugui des de la ciutat poder recolzar la iniciativa d’aquest grup. Em fa molta pena poder pensar que puguin arribar a dir algun dia la frase aquella que “un no és profeta a la seva terra”.

El pont trencat
Vaig acudir a una de les excel·lents visites guiades que l’historiador vallenc Francesc Murillo va fer en motiu del bicentenari de la Batalla del Pont de Goi. En primer lloc voldria felicitar l’historiador vallenc per la gran tasca que ha fet i fa contínuament per recuperar la nostra història. Estudiosos com Murillo ens ajuden a poder conèixer i estimar el nostre passat que el cap i a la fi és el que ens ha fet tal com som. La visita als escenaris de la Batalla del Pont de Goi va ser un plaer i una extraordinària activitat cultural. Diverses vegades, va sortir el nom del Pont Trencat, vestigi que desconeixia completament. Diumenge al matí en una de les sortides habituals en BTT m’arribo a la zona que m’havien indicat i el trobo. Quedo sorprès per la magnitud que devia tenir aquella obra arquitectònica i també pel que encara es pot veure d’aquest vestigi del segle XVI ja que tot i que la part central del pont ja no existeix, encara es poden contemplar perfectament un parell de voltes. Em sembla que valdria la pena que s’adeqüés l’entorn i es senyalitzés convenientment. A la nostra ciutat no hem sabut conservar com caldria que s’hagués fet els valors arquitectònics d’èpoques anteriors i ens queden pocs elements visibles. Valdria la pena en aquest cas que encara es pot contemplar, condicionar convenientment el que encara queda, que no és poc, d’aquest pont.
Després m’arribo pel Camí de la Granja, al Pont de Goi i em trobo amb diversos grups de vallencs que hi van en bicicleta o tot fent una passejada. L’entorn del Pont de Goi, que era gairebé un abocador, ara fa goig. L’aigua del riu és neta i diverses grups decideixen escollir aquest indret per fer-hi un pícnic. La ciutat ha recuperat brillantment un espai natural. Ara cal que tots el conservem i que l’administració vetlli perquè així es faci. Després de veure-ho penso que no estaria malament que es pogués fer el mateix amb l’entorn del Pont Trencat que ara és ple de deixalles. Em sembla que valdria la pensa proposar-s’ho.Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 20 de març de 2009

Presentacio de "Mes enlla de la mascara" a Vilanova i la Geltru

El dimarts dia 25 de febrer vaig realitzar la presentació, a Vilanova i la Geltrú, del llibre Més enllà de la màscara, en el qual hi ha el conte amb què vaig guanyar el sisè Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova l'any 2008. Aquest és el text que vaig llegir a la presentació:

Més enllà de la màscara és el segon llibre producte del Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova. El primer, que es va presentar fa tres anys, va ser La màscara nua, que recollia llavors els guanyadors i finalistes del primer, segon i tercer Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova. En aquest cas i en haver-se complert el segon cicle de tres anys es publiquen els guanyadors del quart, cinquè i sisè concurs de contes eròtics. Concretament l’obra conté els relats: “El menovell de sor Alba” d’Alfred Sala, guanyador del quart concurs, i els finalistes d’aquella edició “Arrampicare divertendonsi” de Jordi Boladeras i “En què pensen els homes?” de Ramon Pardina; “La platja” d’Hèctor Alonso, guanyador de la cinquena edició i els finalistes d’aquell any, “Xocoteràpia” de Santi Mas i “Connecting people” del mateix autor; i "L’obessió", d’un servidor, guanyador de l’any passat, i els finalistes del 2008, “El telèfon mòbil” de Nel·lo Navarro i “Carta a l’estimat” de Jordi Boladeras. Per tant, nou relats i set autors, donat que Santi Mas i Jordi Boladeras tenen dos contes cadascú.

Són relats d’autors diferents, amb els estils d’escriure propis de cada autor i amb temàtiques diferents que donen un conjunt divers on es pot veure quin tipus de literatura eròtica s’escriu al nostre país i en la nostra llengua actualment. Tots tindran en comú, doncs, en podríem dir (la qualificació que es dóna aquests contes) l’erotisme literari, aplicat amb termes i amb visions particulars.

He intentat però, trobar punts de connexió entre els diferents relats. D’aquesta manera, una temàtica habitual en els arguments eròtics és la prohibició, la trangressió que algunes persones fan de pràctiques sexuals considerades prohibides per la situació social o personal d’aquestes i que tant sovint trobarem en la literatura eròtica. És present en “El menovell de sor Alba” on es descriu l’amor prohibit entre hàbits i sotanes, o a “La platja” on la protagonista tira per la borda les seves visions moralistes de política conservadora per deixar-se seduir pels plaers sexuals; i també a “Conecting people” on hi apareix la infidelitat amb la parella (una de les altres temàtiques habituals en aquest tipus de relat), i en certa manera al conte "L'obsessió", quan la normativa fa difícil transgredir el que són els estàndards del segle XXI de la parella.

La prohibició i la manera de trencar-la és un recurs habitual dels relats eròtics com també ho és aquell que narra com aconseguir el plaers sexuals amb objectes o tècniques imaginatives. Aquesta pràctica també es troba en aquest recull literari en diferents relats com “Arrampicare divertendonsi” on els protagonistes practiquen el sexe en plena natura i acompanyats de muntanyes arrodonides que recorden en molts moments l’anatomia humana més sensual i ho fan en situacions d'esports de risc; a "Xocoteràpia" on la pràctica sexual és acompanyada d’una menja utilitzada sovint també en la literatura eròtica, la xocolata, i on l'autor ens porta a un imaginari ple de dolçor i plaer; a “L’obsessió” on es narra com la protagonista arriba al clímax gràcies als fruits naturals; a “El telèfon mòbil”, un relat impossible d’escriure fa vint anys quan no coneixíem ni aquests aparells ni moltes de les funcions que ara tenen i en què se’ns narra una nova manera de mantenir relacions sexuals en la distància.

I finalment, trobem en el recull dues aportacions novedoses. Per una banda a “En què pensen els homes?” trobem un penis que acaba decidint per ell mateix, que s’imposa a la resta del cos d'un home, un penis que pren decisions sobre amb qui cal allitar-se, i curiosament, al darrer relat del llibre “Carta a l’estimat” hi trobem un cony que també té vida propia, com si per si sol fos un ésser amb sentiments, que s’enamora. Un penis i un cony amb qualitats pròpies de la ment coincidint en un mateix llibre i en dos relats d'autors diferents que no decideixen premeditadament escriure de mutu acord sobre aquestes qüestions.

En definitiva, relats diferents, d’autors diferents, amb temàtiques diverses, amb un fil conductor que és l’erotisme però a la vegada amb nexes en comú que ens permeten crear fins i tot connexions entre els diferents contes i que configuen un conjunt heterogeni i interessant dins de la literatura eròtica actual a Catalunya.

Em resta doncs només aconsellar-ne la seva lectura i agrair, en primer lloc en el meu nom personal, i estic segur que també en el de la resta d’autors, la tasca dels organitzadors del Concurs que han premiat les nostres obres i que n'han facilitat la seva edició i difusió i animar-los a seguir teballant en la promoció d’aquest tipus de literatura de la qual hi ha tant dèficit en el món de l’edició en la nostra llengua; una literatura, l'eròtica, que a la vegada és una línea de ficció tant històricament com a actual, molt important en panorama literari mundial. I, en aquest sentit, cal valorar que per a què una literatura sigui normal ha de ser practicada en totes les seves modalitats i per tant impulsar treballs en el món de la literatura eròtica és a la vegada treballar per la normalització de la nostra literatura i de la nostra llengua i cultura.

Hem perdut el tren... del tren

És difícil que els vallencs poguem perdre el tren ja que pràcticament no tenim trens per perdre. Ben bé, hem perdut el tren del tren. En deixar-nos Renfe sense pràcticament comunicació per la via fèrria de baix preu, l’estació de Perafort de l’AVE, s’ha convertit en la nostra estació per excel·lència i els Avant els mitjans de transport ferroviari que més acabem utilitzant. Però com qui volgués que els vallencs no utilitzem el transport públic, poc a poc s’amplien les dificultats per poder ser usuaris d’un servei ferroviari eficient i econòmicament assequible. Fa unes setmanes i sense previ avís va desaperèixer l’autobús que enllaçava Valls amb l’estació del Camp pels horaris dels Avants. El servei era poc utilitzat, tant poc utilitzat com desconegut. A algú se li va ocórrer de publicitar-lo? Per tant, per anar a l’estació de l’AVE cal anar-hi obligatòriament amb cotxe i aquí ve un nou entrebanc. Les intel·ligències tècniques i polítiques que van idear una estació en un indret no urbà podien haver tingut la ocurrència, lògica sembla, de crear places d’aparcament o gratuites o de baix cost pels usuaris que utilitzarien el servei de trens. Era de preveure que serien molts els usuaris que hi anirien en cotxe. Però clar, pensar amb això seria pensar massa amb el ciutadà i hom comença a tenir la convicció que a vegades es pensa més en recaptar que en servir. Es va preveure aparcament: sí, però de pagament. Davant similar incongruència els usuaris aparcaven on podien: pels vorals i pels llocs destinats a jardí. L’espectacle de cotxes aparcats a qualsevol lloc era (i encara és) lamentable. Fa més d’un any que l’estació funciona i el problema era evident. S’ha buscat solució? No, naturalment, no! El que s’ha fet és impedir que els cotxes aparquin als llocs destinats a jardí i abocar a més usuaris a utilitzar el pàrquing de pagament i a passar per caixa. Ara qui vol aparcar sense pagar ha de deixar cada cop el se vehicle més lluny. Era fàcil i hi havia i encara hi ha lloc per crear un aparcametnt gratuit o barat. És una estació, repeteixo, en una zona no urbana. Fer-ho, plantejar-ho no era complicat. Només faltava sentit comú, cosa que pel que veig és un bé escàs. Millor que tothom passi per caixa!

D’impostos que pugen massa
I parlant de passar per caixa: l’increment de les ordenances de Valls pel 2009 s’anuncia a la premsa que serà d’una mitjana del 4,2%. La inflació a l’Estat espanyol ha estat de l’1,4%. Per tant l’increment dels impostos vallencs és el triple que l’augment del cost de vida, cosa que en temps de crisi em sembla gens adequat.
La renda familiar durant el 2008 a Catalunya ha baixat un 1,4% i es preveu que el 2009 baixi un 3,5%. Això vol dir que les famílies tenen menys ingressos, menys diners per gastar, i si no hi ha consum difícilment sortirem de l’atzucac en què ens trobem. Una de les millors mesures contra la crisi que pot preveure l’administració és fer polítiques que afavoreixin l’economia familiar. Pujar els impostos el triple de l’agument del cost de vida és castigar l’economia familiar dels administrats. La crisi afecta tots: a les empreses, als particulars i també a l’administració i cal que tots fem esforços. A l’administració local, en general, no li quadren els números, ja que la caiguda en picat de la construcció ha fet que els ingressos per llicències d’obres, que eren importants per quadrar el pressupost, hagin tingut un descens molt considerable. Ara bé, si els números no quadren no si val en castigar les ja prou ressentides economies familiars. Els EROs, l’augment d’atur, etc repercuteixen directament sobre els diners que ingressen les famílies i repercuteixen sobre un menor consum. És necessari doncs no fer polítiques que redueixen les rendes familiars. A l’hora de fer quadrar els números em sembla que seria interessant que el nostre Ajuntament estudiés les assignacions als regidors i als partits polítics. Que cada ple a la ciutat li costi 6.000 euros és un luxe que en la situació actual de crisi no ens podem permetre. Hi ha moments que no es tracta només de no agumentar les asignacions sinó que es tracta d’adequar-les a les situació econòmica que es viu i ara, en plena recessió, fer perdagogia de l’exemple seria reduir determinades asignacions que el nostre consistori va aprovar a inicis de legislatura.
I tornant als trens, això de fer augments triplicant o quatriplicat l’IPC en temps de crisi també ho han aplicat altres serveis públic: Renfe ha incrementat un 6% el servei de rodalies, un 5% la mitja distància i un 4 % l’AVE. Malament anirem si la pròpia administració no es conscient en plena crisi que qualsevol ajuda a la butxaca del ciutadà és important.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 30 de gener del 2009

La literatura 2.0, una nova forma d’escriure?

L’escriptor mallorquí Biel Mesquida en el pròleg del llibre La catosfera literària, publicat el mes de maig passat i on s’hi recullen una mostra de 100 blocs de literatura escrits en català, hi escrivia que “a la xarxa s’està fent una part essencial de la literatura del present”. I és veritat, la xarxa és la més novedosa forma de socialització de la literatura. Un escriptor, quan escriu un text, ho fa, en primer lloc perquè l’escriptura li crea plaer i, després, perquè aquest text sigui llegit. Ser llegit és el gran repte dels creadors. Hi ha qui fa fotocòpies del seu text, el passa als amics i n’espera els seus comentaris, que generalment, seran bondadosos. Fins a l’aparició d’Internet per aconseguir arribar a més gent, a l’escriptor no li quedava altra forma de ser llegit, si era un text curt, que lliurar-lo a una revista literària o, si era un text llarg, presentar-lo a un editor o a un premi literari que tingués garantida l’edició (si guanyava). En aquest punt apareixia doncs un intermediari (l’editor) que era qui decidia si s’editava el text en qüestió o no i aquesta tasca es feia, i encara es fa, amb més o menys encert. La xarxa però, permet connectar directament l’autor i l’escriptor sense passar en absolut per cap filtre. Són els lectors qui decideixen si val la pena o no seguir la lectura de les creacions d’un determinat autor. L’estructura es converteix completament en horitzontal i l’autor veu compensada moralment la seva feina en obtenir lectors; ara bé, la gratuïtat del sistema fa que aquest no ingressi res en absolut per la seva feina creativa. La xarxa s’ha convertit doncs en un bon sistema per escriptors desconeguts per poder donar-se a conèixer i, també ha permès, que textos sorgits a la xarxa hagin fet un salt cap a una tecnologia anterior, la del llibre de paper. D’aquesta manera, arreu del món s’han editat llibres sorgits de la xarxa, especialment dels blocs, cosa que ha comportat que el món editorial tingui un ull posat en aquest món per saber quines aportacions novedoses hi arriben.

El concepte 2.0
En els darrers temps el concepte 2.0 s’ha introduït en el nostre llenguatge i s’han portat a terme seminaris, conferències i xerrades sobre aquesta qüestió. D’aquesta manera es parla de termes com economia 2.0, política 2.0, edició 2.0 i naturalment, literatura 2.0. Tot plegat sorgeix de l’aparició dels webs 2.0 que han significat un canvi radical en la filosofia d’ús de la xarxa. Les webs 2.0, més que un portal d’informació, es converteixen en punts de trobada que configuren xarxes socials completament horitzontals on tothom pot tenir-hi protagonisme. Els blocs, els wiquis, els fotologs, el Youtube, el Twiter o el Facebook es converteixen en espais comuns que permeten als usuaris interconnectar-se entre ells sense que tingui importància la procedència geogràfica, social o cultural de cada persona. D’aquesta manera, per exemple, el concepte d’economia 2.0 es basaria en què: per crear un negoci format per diverses persones o empreses de diferents indrets, cadascuna aportarà el que sap del seu camp per ajuntar les diferents iniciatives i confirgurar-ne una de nova; aquesta tindrà un sistema de treball basat en les comunicacions en xarxa i utilitzarà les tecnologies que posen a l’abast els webs 2.0.
Arribats en aquest punt, sorgeixen una sèrie de preguntes com: què és la literatura 2.0? Tota creació realitzada en un mitjà 2.0, com un bloc, es podria considerar literatura 2.0? Primerament, el més habitual és que els creadros, els escriptors, utilitzin la tecnologia 2.0, els blocs, per donar a conèixer les seves creacions. En la majoria dels casos són textos que es podrien reproduir perfectament en paper. Podríem dir que és literatura 1.0 que s’expresa en un suport 2.0, però hi ha iniciatives sorgides a la xarxa que ens ofereixen noves possibilitats. En el blog “Històries veïnals” (historiesveinals.blogspot.com), persones que no es coneixen entre elles escriuen un relat conjuntamet a partir d’uns paràmetres que els facilita el coordinador del blog. Altres blogs, com l’eròtic de la Mireia (mireiagalindo.blogspot.com), que ha acabat convertint-se en un llibre editat enguany (Em dic mireia i el meu cony es diu Carlitos) ha utilitzat totes les eines que ofereix Blogger (inserció d’imatges, vídeos, música, enllaços, etc.) per combinar-ho amb la narració i ho ha convertit en un tot armònic. Fins i tot el personatge en ficció de la Mireia disposa d’un Twitter. Precisament, el Twitter, aquesta nova eina 2.0, ha permès que des del web Hesperia s’hagi convocat un concurs de microrelats de ciència ficció, que no poden tenir més de 140 caracters, és a dir, han de ser molt curts, com els missatges de Twitter; tot un repte.
La literatura digital, aquella que ha estat feta per llegir-la únicament amb un suport iformàtic té moltíssimes possibilitats, el problema és que ens costa imaginar quins camins es poden seguir. En la trobada de la Catosfera 2008, celebrada a principis d’any a Granollers, Laura Borràs, filòloga, professora de la UOC i reconeguda especialista en literatura digital, va deixar bocabadats tots els assistents a la trobada amb una mostra de literatura digital. És molt difícil explicar-ho amb paraules, per això, us aconsello una visita al web (http://www.uoc.edu/in3/hermeneia/cat/) on hi ha una mostra de més de 500 obres de literatura digital. Com es llegeix en el propi web hi trobarem “des de poesia dinàmica, a la narració hipertextual, des de la literatura generada per ordinador a l’assaig hiperactiu”.
Aquestes noves tecnologies, aquestes noves formes de literatura les hem de mirar més com una oportunitat de poder incorporar nous lectors que com una amenaça. Recordo que Laura Borràs va apuntar dos conceptes claus: “nadius digitals i immigrants digitals”. Deia que nosaltres som “immigrants digitals” ja que ens hem educat en una tecnologia diferent a l’existent actualment i ens hem vist obligats a “immigrar” a les noves tecnologies; mentre que les noves generacions són “nadius digitals” que han après a fer anar l’ordinador, els programes i els webs 2.0 de la mateixa manera com han après a caminar, a llegir o escriure. Són doncs aquestes noves generacions, els qui possiblement estan més acostumats a llegir en pantalla digital que en format paper, els que poden incorporar nous lectors de literatura a partir dels formats digitals amb creacions molt afins a les que estan acostumats a veure en els ordinadors.
En fi, tot un cami per recórrer, on també els e-books tindran molt a dir, que haurem d’anar digerint a poc a poc i acostumant-nos als conceptes de literatura digital o 2.0. Però el món va tan depressa que mentre això passa ja hi ha qui comença a parlar de literatura 3.0.

Article que he publicat a la revista bValls de Lletres número 11 (editada per la Comissió de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Vallencs), que ha sortit publicat aquest mes de desembre i que es va presentar el dia 17 de desembre a la sala d'actes de l'Institut d'Estudis Vallencs. Podeu també llegir l'article publicat a la revista en aquest pdf.