Crispació

Llegeixo amb satisfacció que en el ple de l’Ajuntament de Valls que es va celebrar la setmana passada, el debat va tornar a un nivell normal després dels episodis recents de crispació. Tinc la impressió, potser equivocada, que els nostres polítics locals estan posant a la pràctica una excessiva carga política en les seves actuacions, com si Valls es tractés d’un camp d’aprenentatge del debat polític crispat. D’aquesta manera, em sembla que hem viscuts situacions que tenen una certa similitud als debats del Congrés de Diputats que per pena nostra veiem per la televisió i els quals més que debats polítics acaben convertint-se en un espectacle més propi d’un culebró suramericà que al que correspondria a una bona praxis de l’activitat política.
Hem vist en els darrers mesos a la ciutat cartells enganxats pels carrers amb cares de regidors, insults, desqualificacions, amenaces de portar la política local als tribunals, titulars estridents i, entre altres qüestions, abandó del ple per part d’alguns regidors. Els nostres polítics, els d’un cantó i de l’altra, haurien de para compte amb tensar excessivament la corda, ja que es corre el perill de traslladar la crispació política al carrer i de fracturar la societat. El govern hauria de fomentar al màxim els ponts de diàlegs amb els agents de la societat vallenca a fi efecte d’explicar fil par randa els projectes i actuacions previstes i l’oposició hauria de parar compte en no caure en la temptació de voler traslladar al carrer la legítima oposició política. Som una comunitat i més enllà de les diferències de pensament que tenim, les quals enriqueixen la pluralitat de la societat, hem de procurar resoldre els nostres conflictes amb diàleg, sense estridències i crispacions desmesurades.

Article publicat al setmanari El Pati el mes de desembre del 2004

Pagar dues vegades

Se suposa que els impostos que paguem ens són retornats amb serveis, tot i que a vegades hom de la sensació que això és massa suposar. Fa anys que Renfe va decidir que la línia de tren que passa per Valls era poc rendible i ara un tren ara un altre ens ha deixat un horari pèssim que ha provocat a més que cada cop s’utilitzés menys el tren per manca de bones combinacions. Sempre m’ha sorprès que es parli frívolament de línies de trens rendibles o no, com si un servei hagués de tractar-se com un McDonal’s: com més passatgers, com si fóssim hamburgueses, més trens, i si no vénen prou clients tanquem la parada i tant tranquils. Si ens posem així, algú em podria dir quina rendibilitat econòmica tenen les carreteres? Les autopistes, els catalans, pràcticament els únics ciutadans d’aquest Estat, ho sabem prou bé, però de les carreteres que paguem amb els impostos ningú no en parla de rendibilitat econòmica i mira que de calés ens en costen molts, a banda del cost humà que tenen que per culta dels accidents té una magnitud insostenible. A vegades penso que es parla molt del servei públic, perquè queda bé, sobretot en temps d’eleccions, però a l’hora de la veritat els nostres administradors s’ho prenen poc seriosament. No ho sé, però hom té la temptació de pensar que els qui governen els interessa més que agafem el cotxe, gastem gasolina, amb la qual hi ha uns impostos afegits impressionants, i no usem el transport públic amb el qual l’administració ingressa pocs diners. En fi, felicito a l’Ajuntament per fer una aposta pel transport públic i jugar-se-la avalant econòmicament dues noves combinacions ferroviàries. Ara bé, a Renfe, un servei públic, li hauria de caure la cara de vergonya (si és que en té) per demanar que un ajuntament s’hagi de fer càrrec del possible dèficit que pugui generar aquesta ampliació d’horari. O sigui, si no s’aconsegueix l’objectiu, els vallencs pagarem el servei ferroviari dues vegades: una amb els impostos que paguem a l’estat i l’altre amb els impostos que paguem a l’Ajuntament. Gestors de Renfe, feu-s’ho mirar.

Article publicat al setmanari El Pati, l'octubre del 2004

El mitjó del revés

Llegeixo a El Pati que el nombre de residents a les comarques de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà que treballen a Reus o a Tarragona s’ha incrementat i, a la mateixa edició del setmanari, llegeixo que Renfe al final ha fet efectiu el tancament de les estacions de Valls i Montblanc. O sigui, cada vegada hi ha més persones que es desplacen fora de les nostres comarques per treballar però, per contra, cada vegada tenim un pitjor servei de transport públic. Això vol dir també que cada vegada hi ha més persones que han d’usar el seu propi vehicle per anar a treballar i això vol dir també que cada vegada gastem més combustible fòssil, la combustió del qual a la vegada és en part responsable de l’escalfament del nostre castigat planeta, i això vol dir també que cada vegada es col·lapsen més les nostres infraestructures viàries, algunes de les quals com la de Tarragona a Valls són una autèntica vergonya. Som en l’era de les comunicacions i en l’era de la mobilitat, però pel que sembla a les nostres comarques el transport públic ha quedat enrocat en el passat o potser seria millor dir que està en pitjors condicions que en el passat. Tot plegat no lliga gaire. Si cada vegada hi ha més gent que es desplaça a treballar fora de les nostres comarques, cada vegada hi hauria d’haver més horaris de transport públic i de millor qualitat; no al revés com ens està passat. Potser els gestors de Renfe i de la resta de transport públic de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà, i també de l’administració ens haurien d’explicar perquè en aquest tema portem el mitjó posat del revés.

Article publicat al setmanari El Pati, el juliol del 2004.

Eix ferroviari

El nou govern de la Generalitat de Catalunya projecta un eix ferroviari transversal que hauria d’unir Girona i Lleida. Els primers estudis preveuen un ramal que enllaçaria el Camp de Tarragona amb les comarques centrals de Catalunya per mitjà d’una línia que transcorreria per Tarragona, Reus i Cervera i que en principi passaria de llarg per Valls. Aquest projecte em fa recordar que a finals del segle XIX es va iniciar la construcció d’una via ferroviària que enllaçava la ciutat de Tarragona amb Igualada, passant per Valls, o sigui comunicava les comarques centrals de Catalunya amb el Camp de Tarragona, si fa o no fa com es vol fer ara. La línia es va començar a començar a construir i preveia unir ferroviariament Tarragona, Valls, Igualada, Manresa, Vic i Roses. Dels treballs que es feren per portar-la a terme encara ara es poden veure vestigis a Perafort, Vila-rodona o Aiguamúrcia.
Ara, aquest eix transversal de Catalunya que preveu la Generalitat em fa pensar que potser les institucions de les nostra comarca haurien de reivindicar que ens poguéssimm beneficiar d’aquest eix diagonal que ha d’enllaçar el Camp de Tarragona amb les comarques centrals. No aniria malament que s’aprofitessin els estudis que la història ens ha deixat (hi ha un treball publicat sobre l’esmentada línia a la miscel·lània La Resclosa de l’any 1997, que publica el Centre d’Estudis del Gaià). No soc cap expert amb la matèria però com a idea potser valdria la pena plantejar-se que aquest nou eix pensés unir ferroviariament Tarragona amb Valls, cosa que permetria tancar el triangle ferroviari Tarragona-Reus-Valls, per a partir de la capital de l’Alt Camp recuperar aquella idea que ens portava directament de la comarca de l’Alt Camp a la capital de l’Anoia. L’Alt Camp i l’Anoia són, encara que no ho sembli, dues comarques frontereres que les pèssimes comunicacions que sempre han tingut han fet que històricament l’Alt Camp i l’Anoia ens semblin dos espais molt llunyans.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el juny del 2004

Deu anys després

A l’octubre farà deu anys en què la mateixa setmana que les riuades s’enduien ponts i terres fèrtils un conductor temerari es va endur també la vida de Josep Ramon López. Des de llavors un grup d’amics i de persones que havien treballant amb ell o havien compartit les mateixes inquietuds organitzen tot una sèrie de conferències i una jornada de germanor. Es tracta de reflexionar, de sentir opinions sobre temes diversos que havien caracteritzat les inquietuds de Josep Ramon López, com l’ecologia, la cultura, l’ensenyament, els esports, i es tracta també de recordar la seva persona i el treball que fa fer en aquests camps en els quals hi va deixar una petjada inesborrable.
Han passat deu anys i algunes coses han canviat com per exemple que cada vegada hi ha més consciència que cal seleccionar les deixalles i que cal fer-ne una bona gestió. Hem vist també en altres camps que gent d’altres terres, a l’Ebre, han hagut de fer una lluita molt semblat a la realitzada contra el Pla de Residus Industrials, en la qual Josep Ramon López va ser un dels capdavanters de la protesta. Al final, també a l’Ebre com a l’Alt Camp i la Conca de Barberà el poble ha pogut guanyar i s’ha demostrat novament que la unió dels ciutadans en les mobilitzacions contra actes injustos i la perseverància poden donar els seus fruits. Però en deu anys hi ha en altres camps que tinc la sensació que no hem avançat gaire, com en l’ensenyament. Les escoles públiques segueixen amb pocs recursos, com llavors. Amb tot, però, va bé recordar les inquietuds que ens movien fa deu anys per saber on som ara i per seguir com a idea que val la pena lluitar i treballar per aquelles inquietuds que a nosaltres en semblen justes.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el maig del 2004

Ajudar els discapacitats

Al CEIP Eladi Homs els nens i nenes amb deficiències psíquiques estan escolaritzats fins els 16 anys. Durant aquests període el personal docent del centre procura que aquests xiquets i xiquetes evolucionin el màxim possible, a pesar de les seves limitacions. Aquests nens i nenes conviuen amb la resta d‚escolars del centre i això esdevé una bona experiència tant per als uns com per als altres; de manera que d‚aquesta situació en fan una relació normal, com ha de ser. Ara es demana que a partir dels 14 anys, aquests nois i noies tinguin la possibilitat d'anar a un centre de secundària on puguin conviure i aprendre fins els 18 anys amb escolars d'edat similar a la seva. En aquests moments, això a Valls no és possible ja que cap dels centres de secundària de la ciutat no disposa d‚unitats d' educació especial. Aquesta setmana la consellera d'Ensenyament de la Generalitat, Marta Cid, ha vingut a Valls i ha tractat aquesta qüestió. Sembla que es va per bon camí i que un centre de secundària vallenc podrà escolaritzar aquests joves a partir del curs vinent. Això serà una excel·lent notícia per als nois amb disminució psíquica, per als seus familiars i per a la ciutat. Una societat és més justa quan més fa pels que tenen més dificultats, siguin aquestes del tipus que siguin, i em sembla que tots volem que la nostra societat sigui el màxim justa possible. Donar més possibilitats de formació als disminuïts psíquics és doncs un acte de justícia.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, l'abril del 2004

El pàrquing del Pati

L’Ajuntament de Valls ha anunciat que encarregava l’estiu geotènic de l’aparcament del Pati. Sobre aquesta infraestructura ERC i el PP demanen que es faci un estudi comparatiu entre construir l’aparcament al Pati i a la plaça del Quarter ja que els sembla que en aquest darrer indret l’aparcament pot ser econòmicament més barat i de més capacitat. És un debat que estic segur que aquestes dues formacions el fan en la millor de les intencions i a més és molt possible que tinguin raó. Ara bé, la meva opinió, és que la construcció d’un pàrquing al Pati no s’ha d’analitzar únicament sota paràmetres econòmics sinó que hem de tenir en compte que aquesta infraestructura és importantíssima per la recuperació del Barri Antic.
Un dels desavantatges que tenen els veïns del Barri Antic és la dificultat que tenen per trobar aparcament a prop dels seus domicilis. La immensa majoria d’edificis no tenen aparcament als seus soterranis, cosa que no passa a la plaça del Quarter, i aquest fer pot ser un condicionant a l’hora de decidir anar-hi a viure-hi. El Pati és un dels pocs llocs dins el perímetre de les muralles, per no dir gairebé l’únic, on s’hi pot construir un aparcament i em sembla que, malgrat que pot ser que a la plaça del Quarter sigui econòmicament més favorable, socialment és més aconsellable fer-ho al Pati per la millora que els pot suposar als veïns del Barri Antic, i a la fi, el que compta són les persones i el seu benestar.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el febrer del 2004

Càmeres de vigilància

L’Ajuntament torna a plantejar-se la possibilitat d’instal·lar càmeres de vigilància al Mas Miquel, al Parc Barrau i a l’aparcament del Barri Vell. Aquests tipus de mesures, que són polèmiques ja que poden vulnerar la intimitat de les persones tot i que entenc que es puguin plantejar, penso que cal aplicar-les només quan s’han estudiat totes les alternatives possibles. Evidentment els problema de vandalisme hi és. En aquesta mateixa columna m’he queixat de la situació del Mas Miquel amb destrosses constants. Per altra part, aquesta mateixa tardor jo mateix vaig ser víctima a l’aparcament del Barri Vell,un diumenge a la tarda i en plena llum del dia, d’un robatori a l’interior del meu cotxe amb trencadissa de vidres incloses. En aquest cas, no em sembla que en aquest aparcament on únicament s’hi va a deixar o recollir el cotxe una càmera de vigilància atempti contra cap intimitat. Una altra cosa és als parcs públics on seure, passejar en companyia, reposar, etc. esdevé una activitat més íntima. No m’agrada sentir-me vigilat, però tampoc m’agrada el vandalisme, per tant, si finalment s’opta per les càmeres de vigilància —personalment ho veig clar a l’aparcament del Barri Vell i no n’estic gens convençut en els altres dos espais— haurem de demanar que s’utilitzin amb molta cura i discreció i que es vetlli escrupolosament perquè la intimitat es respecti.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el febrer del 2004