Què necessita el llibre en català?

Sovint hom té la sensació que quan es parla del llibre en català, es tracta com si estiguéssim en una situació normalitzada on les lleis del mercat ja regulen l’espai que ha d’ocupar. És cert que al voltant del llibre en català s’ha creat una indústria que crea llocs de treball i que té lògicament objectius mercantils com qualsevol altre empresa, però això no vol dir que tingui una situació normal respecte el llibre en castellà. Les dades ens ofereixen un panorama real poc encoratjador. Així estan les coses, segons l’enquesta d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres a Catalunya, tan sols 1 de cada 5 lectors de Catalunya llegeix habitualment en català.
En termes futbolístics podríem dir que perdem per golejada, per 5 a 1. I més preocupant encara és que si analitzem l’evolució de les dades que ens ofereix l’enquesta no s’observa cap millora en aquesta proporció, ans al contrari. Millorar l’índex del nombre de lectors habituals en català ha de ser l’objectiu dels editors en llengua catalana i de l’administració. No conec, en aquest sentit, les dades del País Valencià i de les Illes, ja que l’esmentada enquesta no les analitza, però tot indica que són encara pitjors.
Per on s’ha d’actuar per procurar que el nombre de lectors en català augmenti? Hi ha diferents actuacions a fer i en diferents camps. El primer és la visualització del llibre en el mercat. Un estudi realitzat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana analitza les dificultats que té el llibre en català per tenir espais visibles en el punt de venda.
Habitualment, a les llibreries independents és el lloc on es tracta millor el llibre en llengua catalana però tenim grans problemes de visualització en les cadenes de llibreries i en els grans magatzems, llocs on segons l’Enquesta d’Hàbits de Lectura cada cop tenen un percentatge de venda més gran de llibres.
Si s’analitza només en termes mercantils i com que hi ha un major nombre de vendes de llibres en castellà (recordem el 5 a 1), aquests lògicament tenen més rotació i des del punt de vista econòmic són més rendibles pels establiments. Per tant, cal crear polítiques de discriminació positiva pel llibre en català que incentivin la seva visualització en el mercat.
A més a més, s’editen en la nostra llengua aproximadament 8.000 títols de llibres que han de competir per tenir un espai en les llibreries amb els més de 50.000 que s’editen en castellà, que a més en tenir tirades i expectatives de vendes superiors, porten campanyes de màrqueting amb més mitjans. Amb això arribem a una segona qüestió, és necessari també idear actuacions de màrqueting pels llibres en català. Cal dir en aquest sentit que des de fa dos anys l’ICIC ha iniciat una línia d’ajuts a la promoció del llibre.
Un altre dels punts que impedeix que la xifra de lectors pugui augmentar és que falta oferta de llibres en català. Sovint he sentit que un dels problemes del món del llibre és que s’edita massa i que això col·lapsa les llibreries; no ho negaré, però m’agrada també dir sempre que no és precisament el llibre en català qui crea aquest col·lapse ja que per una banda el nombre de llibres en llengua catalana per cada 1.000 habitants, en l’àrea geogràfica de parla catalana, no arriba a l’1 per 1.000, percentatge que és superat en el cas del llibre en castellà, i per l’altra perquè segons l’estudi del comerç interior del llibre a l’Estat espanyol, mentre que el nombre de títols en castellà el darrer any va tenir un increment d’un 2,8%, en català el nombre de títols que es van editar el 2007 respecte el 2006 va tenir un descens del 2,1%, cosa que ja va ocórrer també el 2006 respecte el 2005.
Falta doncs oferta ja que hi ha matèries com l’assaig, les guies de turisme, la informàtica, els llibres tècnics, els de mascotes, els de bricolatge, els de jardineria, etc. on és impossible o gairebé impossible de trobar llibres editats en la nostra llengua. És necessari una política que detecti en quines línies no hi ha llibres en català i que n’incentivi la seva edició.
I, finalment, en el cas de les traduccions ens trobem les dificultats que té el català per poder vendre el llibre al mateix preu del castellà. La traducció d’una obra costa el mateix fer-la en català que en castellà, però en el moment d’editar-la la repercussió per exemplar és molt menor en castellà, que té un tiratge superior que en català i això fa que el llibre en llengua castellana pugui sortir al mercat amb un millor preu. Són necessàries doncs polítiques d’ajuda que puguin permetre que les traduccions en català no es trobin en el mercat en inferioritat de condicions. En definitiva, el llibre en català, com un element més de la nostra cultura, necessita polítiques de discriminació positiva fetes sense complexos d’altra manera tindrà un futur complicat.

Des del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 em van demanar un article sobre la situació editorial a Catalunya. Aquest és el text que vaig enviar. Es pot consultar també aquí al web del Tercer Congrés Catalanista.

Els escenaris de Vilaniu, on són?

“Sota l’immens, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu, amb el seu dentallat perfil de campanerets i alts i baixos de taulades i torratxes, de sota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.”

Amb aquesta esplèndida descripció, que cada vegada que la llegeixo em posa la pell de gallina, Narcís Oller descrivia la imatge que es veia de Valls (el seu Vilaniu) venint des de la carretera de Barcelona. És encara la mateixa imatge que veiem del Barri Vell des del Tomb del Balcó. El perfil no ha variat gaire. Ara bé, un cop dins la ciutat i sobretot si hom segueix la ruta Oller veurem com poc a poc han desaparegut els escenaris on l’il·lustre escriptor vallenc es serví per ambientar-hi Vilaniu. Amb els anys han fet cap a terra diverses d’aquelles cases senyorials que donaven un aire a la ciutat que els edificis nous que les han substituït no tenen. Valls no s’ha acabat de definir entre voler ser una ciutat (el títol no fa la cosa) o un poble gran. I no per substituir construccions antigues per edificis de nova construcció s’adquireix l’aire urbà que tenen les ciutats, ans el contrari. Les ciutat amb tots els ets i uts saben trobar l’equilibri entre la conservació dels edificis que han bastit la seva història, amb les noves construccions que li donen el caràcter de contemporaneïtat, però no cal substituir-ne uns per altres. Molts d’aquests escenaris d’Oller s’haurien haver pogut conservar i permetrien mantenir l’encant urbanístic de Vilaniu.
Fem un repàs, Can Galceran a la novel·la Vilaniu, que Oller ubicava a la Cooperativa Agrícola, a la plaça del Carme. Ara només en queda la meitat de l’edifici. Queda encara l’extraordinària sala de ball que encara s’utilitzà com a tal per les Decennals del 1981. És un espai que cal conservar, rehabilitar i recuperar per a la ciutat. Can Merly que l’autor va situar a Ca Moragas, al carrer Forn Nou; aquest edifici ja fa anys que va ser enderrocat. I darrerament, l’Hostal, a la Muralla, l’antic establiment de Licors Figueras, que fa escassament un parell de mesos també ha desaparegut i ara només en queda un solar. I s’ha salvat pels pèls Ca Montellà que Oller l’ubicava a Can Segarra, a la plaça del Blat, edifici que va tenir una campanya perquè fos enderrocat. No hem sabut conservar aquests edificis senyorials. S’ha preferit ,i les institucions en primer lloc, construir edificis nous. L’exemplificació d’això és la nova seu del Consell Comarcal que mentre que en la majoria de comarques han rehabilitat un edifici amb valor arquitectònic (el Palau Alanyà a Montblanc, l’antic escorxador modernista a Reus, la seu del Consell Comarcal del Tarragonès, per posar exemples de les comarques que en som a tocar), a l’Alt Camp hem optat per ubicar-lo en un espai que ha estat un taller de cotxes i un supermercat i que no té cap identitat. No hem sabut conservar i rehabilitar el nostre patrimoni i seguim, mani qui mani, fent el mateix; prova d’això és l’enderroc que actualment es fa de la casa dels Veciana (ca la Mataueta).
Tot això el que fa i ha fet és despersonalitzar la ciutat. Arrancar-li el regust senyorial que la capitalitat li havia donat. Els anys passen és cert i malament aniria que el Valls d’Oller de finals del segle XIX fos exactament, a inicis del segle XXI, com ell el descrivia a Vilaniu. Les ciutats han d’evolucionar i modernitzar-se, però per fer-ho no és necessari, ans el contrari, destruir els espais emblemàtics del seu passat. Podríem viure al Valls del segle XXI sense haver destruït els escenaris on Narcís Oller va construir el seu Vilaniu.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 19 de desembre de 2008

Un tros de conversa amb

Al suplement de Cultura de l'Avui, del dissabte dia 22 de novembre va sortir publicada una entrevista que em va fer Ada Castells en la secció "Un tros de coversa amb".

Narcís Oller renace en Valls

El Diari de Tarragona publica el dimecres dia 19 de novembre una entrevista que m'han fet en motiu de la publicació de Vilaniu de Narcís Oller i de la creació, dins el catàleg de Cossetània, de la Biblioteca Narcís Oller.

La democràcia dels partits polítics

Els partits polítics haurien de ser les organitzacions que més apliquessin la democràcia en el seu funcionament intern, precisament perquè la seva existència forma part de l’essència d’aquest sistema. Malauradament però, massa sovint constatem que això no és així i que el comportament de l’organització com a tal està molt lluny dels conceptes demòcrates que tant defensen els seus dirigents.
A Valls, hem vist com els dos partits principals han quedat ens els darrers mesos esquinçats i amb divisions internes profundes que han tingut i tindran encara conseqüències. El pacte CiU-PSC, políticament completament legítim, ha comportat forts enfrontaments en el sí d’ambdues formacions, que han provocat cicatrius que no seran fàcils de cicatritzar. Amb la perspectiva del temps, tinc la sensació que més enllà de l’acord o no que els militants d’aquests formacions puguin estar amb el pacte, el que va esquinçar ambdós partits fou la manera com s’hi arribà, fruit d’una negociació portada molt personalment entre les dues màximes dirigents de les formacions i sense que els partits en tinguessin gaire informació. Tan sols al final, quan com qui diu la decisió estava presa, se’ls va demanar opinió i tot i així amb moltíssimes reserves.
La situació més greu és la que viu el PSC. Els seus militants no van poder votar si estaven d’acord o no amb el pacte i, actualment, el partit és dirigit per una gestora que no convoca cap tipus d’assemblea. És això una actitud demòcrata? És aquesta una manera de predicar amb exemple de cara als ciutadans? Els votants en les eleccions donen la confiança a una formació per unes afinitats ideològiques o en estar més o menys d’acord amb el programa electoral que es presenta. Una decisió important, molt important, com és la d’un pacte de govern amb el partit amb el què històricament més hi has estat enfrontat, seria interessant de poder-se posar en judici dels votants de la formació, però això és impossible de fer, per la lògica electoral del vot secret. La manera més pròxima de saber què pensen els votants de cada formació és a partir de l’opinió del seus militants, però quan aquesta no es deixa expressar es fa un mal favor a la democràcia. I si els militants d’un partit no poden dir la seva opinió en qüestions importants, perquè cal que n’hi hagi doncs?
A CDC el pacte va ser votat pels militants. L’assemblea votà de forma molt ajustada a favor del pacte però no s’aconseguí el percentatge que es volia i que s’havia anunciat que era necessari per seguir amb les negociacions per arribar a l’acord final amb el PSC. Tot i així, finalment el pacte es va fer i això produí un trencament entre la militància que sembla que fins ara, amb el canvi d’alcaldia i amb el consens a què s’ha arribat per elegir Jordi Garcia com a cap local de CDC, no s’hagi resolt. El temps dirà si tot plegat ha quedat completament calmat i si la crisi a CDC ha quedat superada.
A mi em sembla que demanar l’opinió als militants hauria de ser una pràctica molt més habitual del que és actualment. Es que sinó hom té la sensació que només es necessita al militant perquè pagui les quotes i perque ajudi a penjar cartells o a repartir propaganda per les campanyes electorals. Fer cas de la militància, deixar-la compartir clarament decisions i fer-la partícipa de, en aquest cas, les decisions d’un grup polític municipal donaria molta credibilitat al propi sistema polític i aproximaria la política a la societat, cosa que ja fa falta.
Però tot i demanar l’opinió dels militants, quan aquesta s’obté cal saber entendre-la i administrar-la. No és qüestió de política local, però sí que serveix com exemple. ERC va fer eleccions a president i secretari general i deixà, perquè així ho marquen els estatus del partit, votar a tots els militants, cosa que em sembla excel·lent i un exercici de bona salut democràtica. La militància va voler que el resultat anés molt repartit i que els qui guanyessin obtinguessin una xifra inferior al 40% dels vots. Em sembla que hi havia una lectura clara a fer en el sentit que la militància no volia que hi hagués una idea política que s’imposés clarament a les altres. Doncs bé, el guanyadors van ser incapaços d’aconseguir un mínim pacte que permetés poder governar el partit amb un recolzament superior, com a mínim, de la meitat d’aquest. Fer política és negociar, negociar molt, i intentar arribar a acords. Quin exemple dóna doncs aquell polític que és incapaç d’arribar a acords a casa seva?
Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i als ajuntaments van tenir un augment significatiu de l’abstenció, cosa que els polítics van lamentar immediatament després de les votacions, però que una vegada passada la nit electoral van oblidat completament. Potser valdria la pena que hi pensessin molt més del què ho tenen en compte i que es preocupessin sobre perquè hi va haver tanta gent que no va a votar a ningú. Es que si aquesta reflexió no es fa i si no es fan actuacions per acostar realment la política als ciutadans, moltes vegades, la població, i no falta de raó, té la sensació que més enllà d’ideologies, el que preocupa els polítics es massa sovint determinat càrrec.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 31 de novembre de 2008

Qüestionari al bloc Antaviana

El bloc Antaviana, de Roser Caño Valls, em dedica el seu qüestionari. Es pot llegir en aquest enllaç.

Perquè no en fem una via verda?

Hi ha coses que no lliguen. Darrerament els polítics han omplert el seu vocabulari de paraules com sostenibilitat, optimització dels recursos energètics, mobilitat, estalvi energètic i s’han aprovat plans per reduir la despesa energètica del país i per afavorir la mobilitat, fins i tot llegíem la darrera setmana que els cotxes que vagin plens de passatgers per l’Àrea Metropolitana tindran descomptes en els peatges, i llegim també que s’amplien línies de metro de la capital catalana i, constantment, tant els partits de dretes com els d’esquerra, anuncien que s’ha de potenciar i fer servir més el transport públic. I així dia rera altre. Clar que quan parlen els polítics es deuen referir a la sostenibilitat, a la mobilitat i a totes aquests paraules tant políticament correctes de l’Àrea Metropolitana. D’altra manera no s’entendria que mentrestant Renfe faci un pas més amb l’abandó que ens té a Valls i elimini quatre trens més (dos en cada sentit) que connectaven la nostra ciutat amb Barcelona. L’excusa segur que deu ser per qüestions de rendibilitat com si els serveis públics es puguin valorar per rendibilitat econòmica, enlloc de per rendibilitat social; perquè si tots els serveis públics han de ser rendibles econòmicament perquè carai hem de pagar impostos?
El que ha fet Renfe amb la línia de tren de Valls no té nom ni qualificatiu i no podem oblidar que per damunt de Renfe hi ha uns polítics que ho han permès. Han matat la línia de Valls i aquest pas, amb el poc trànsit que hi ha, potser haurem d’acabar demanant que la converteixin en una via verda ja que donat que no hi fan córrer trens (especialment de passatgers que són els que ens interessen) que almenys hi deixin córrer les bicicletes. Renfe ha fet entrar aquesta línia en un espiral que només l’administració pot trencar. Poc a poc, han anat fent passar els trens que venien de Lleida per Reus i Tarragona per aconseguir més passatgers i han deixat la línia de Valls amb un horari vergonyós i aquí comença el problema: com menys servei hi ha, menys s’utilitza, i com menys s’utilitza més raonament té Renfe per argumentar motius de rendibilitat per reduir la freqüència de trens. I l’espiral va creixent i el que és més important els vallencs i comarcans perdem l’hàbit d’agafar el tren a Valls.
Ara, pel que es veu, ja no serveixen ni els diners que l’Ajuntament de Valls pagava (cosa que trobo molt bé per part del consistori vallenc però que és una vergona que hagués de passar) per poder mantenir dos trens més. Jo em pregunto: On són tots aquells plans d’inversió de Renfe a Catalunya que se’ns va prometre després dels problemes de Bellvitge i de tots els problemes que ha tingut aquest servei a tot Catalunya ens els darrers anys? Aquests són els plans? Reduir servei, aquesta és la política social, ecològica, sostenible, de mobilitat que hem d’esperar! Però tot i així, els polítics nostres, els de Catalunya, ens diuen que el servei de trens a Valls, se solucionarà quan es traspassi el servei de Renfe a la Generalitat, una competència que es va prometre que es traspassaria a començaments del 2008 i que forma part de la llista de promeses incomplertes de Zapatero. I aquí a més a més ens ho creiem. Ens van fer creure que el nou Estatut era la solució a tots els problemes del nostre país, que tindríem diners per invertir, que tindríem més autogovern, més possibilitats, en fi que era la solució gairebé a tot allò que ens preocupava. I doncs, de moment, tenim un Estatut passat pel ribot de Madrid i ens conformarem amb un finançament propi de les rebaixes d’estiu o de Nadal, o de totes dues sumades, i sinó temps al temps. Com és que encara en aquest país nostre, Catalunya, encara hi ha qui es creu totes les promeses que se’ns van fent de Madrid? Que si inversions a Renfe, que si l'Estatut tal com l'aprovés el Parlament català, que si nou finançament, que si es traspassaran els aeroports... i ens anem empassant un darrera l’altra els seus incompliments. Fa cosa d’un any es parlava molt del català “emprenyat” (per tot el caos d’infraestructures, que no ens en recordem? caos a l’aeroport, caos als trens, Barcelona a les fosques...), després el català “emprenyat” va a passar a català “espantat” i va votar massivament Zapatero amb la por que no vingués una cosa pitjor, o sigui el PP, i ara tenim el català “enganyat” de promeses incomplertes.
Però en fi, com que segur que Renfe i el Ministeri de Foment deuen tenir arguments de pes i pel bé comú de l’Estat espanyol que justifiquen la reducció de trens a la línia de Valls, malgrat que nosaltres no els sapiguem, però que segur que hi són, potser, el que hauríem de fer és aplanar-nos una miqueta més, que ja no ve d’aquí, i donar-los gràcies. Gràcies, doncs, Renfe, Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, i José Luís Rodríguez Zapatero, gràcies, perquè ens heu tret quatre trens de la nostra línia perquè segur que hi ha en algun altre lloc de la geografia espanyola que necessiten molt més que nosaltres els trens que han tret aquí; gràcies per una vegada més per deixar-nos ser tant solidaris, i no es preocupin per nosaltres, valga’m Déu, que si hem d’agafar el cotxe per anar a Barcelona i no podem tenir un servei molt més econòmic com és el tren, doncs l’agafarem i pagarem els peatges de Vila-rodona i de Martorell, mentre pensem que bé que ho fan vostès fent tota una xarxa d’autovies gratuïtes per tota la geografia espanyola, i pagarem la gasolina que ens costa el viatge a la capital catalana (que té un preu esgarrifós), i pagarem el que haguem de pagar, que al cap i a la fi, això de pagar els catalans ja hi estem acostumats. Tant acostumats que ja gairebé ni ens queixem. I no es preocupin si ara ens sentim “enganyats” o “fastiguejats” que tot té remei i que quan s’acostin les eleccions vostès facin com sempre, vinguin ens arenguen una mica, fan la promesa que vulguin, que nosaltres ens l’empassarem i l’aplaudirem energicament. Al cap i a la fi, la nostra demarcació, Tarragona, és de la de tot l’Estat la que percentualment té més diputats del seu partit, 4 de 6, un 66%, mirin si en som d’agraïts per ben poca cosa; però això sí, quan facin un miting multitudinari a Barcelona, pensin, si us plau, en posar algun autocar que surti de Valls, perquè amb tren no hi podrem venir.

Article publicat al setmanari El Pati, el 12 de setembre de 2008

Entre fogones y senderos

Article publicat al suplement Economia & negocios, de l'edició del diumenge dia 27 de juliol del Diari de Tarragona

Dues de fredes i una de calenta

D’entre les informacions del món cultural de la setmana passada d’El Pati, tres em centren l’atenció, una molt positiva i dues que em creen preocupació.
Anem per la bona, resulta que s’explica com l’Associació d’Amics de la Música ha consolidat la seva activitat i que el programa de concerts té garantida la seva continuïtat. És per a la ciutat un orgull que pugui disposar d’una programació regular de música clàssica i que a més a més, aquesta es dugui a terme a partir d’una iniciativa sorgida de la societat civil, a partir d’un grup de persones que van creure que es podria portar a terme i que han animat a prop de 200 vallencs més a abonar-s’hi. Em sembla que és de justícia felicitar les persones que han promogut aquesta activitat i animar-los a seguir endavant. Això fa pensar l’interès que té a la ciutat la música clàssica i també em sembla que la ciutat caldrà que es plantegi dins el seu programa d’instal·lacions culturals que seria interessant estudiar disposar d’un auditori com el tenen ciutats similars a la nostra com El Vendrell, Vila-seca i aviat Cambrils que n’ha començat la seva construcció. Potser Valls podria aprofitar algun dels edificis històrics que té per rehabilitar.
És molt possible però que tenir un auditori no sigui una prioritat del nostre consistori atès la informació que llegeixo sobre l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard, en el sentit que la manca d’espai i l’increment del nombre d’alumnes fa necessari que aquest centre disposi de més àmplies instal·lacions. De moment, pel que sembla resoldre aquesta qüestió no és una prioritat municipal i l’Escola de Música haurà de solventar-ho amb l’espai que té, malgrat la incomoditat que això pugui representar. La part positiva de la notícia és que cada vegada hi ha més demanda de joves vallencs que volen estudiar música i l’Escola s’ha guanyat el reconeixement de la societat local. La llàstima és que si no pot treballar amb comoditat, si els professors i els alumnes han de treballar amb poc espai, al final el mateix èxit de l’escola pot ser un problema. Conec l’entusiasme de les persones que hi van al davant i seria interessant aprofitar-lo amb positiu per fer créixer aquesta activitat.
Hi ha una qüestió que centra la valoració de la societat del benestar que és la inversió que es realitza en sanitat i en ensenyament. Fa uns dies escoltava a la ràdio que l’Estat espanyol estem a la cua d’Europa pel que fa al percentatge del PIB que s’inverteix en ensenyament. No ens ha d’estranyar després la nefasta posició que ens surt cada any en l’informe PISA. Invertir a l’Escola de Música és invertir en ensenyament, és invertir en millorar l’educació dels nostres joves. Clar que potser això no és té clar a la nostra ciutat ja que el regidor responsable de l’Escola de Música no coincideix amb qui té la responsabilitat d’ensenyament, cosa que em sembla una incongruència. En l’anterior legislatura el regidor que tenia assignada l’Escola de Música, tenia aquesta responsabilitat i la de Medi Ambient, dos temes sense cap relació. I en aquesta legislatura, el regidor d’ensenyament tampoc té la responsabilitat de l’Escola de Música. Em sembla evident que per planificar les actuacions en el camp d’ensenyament de la ciutat cal comptar amb l’Escola de Música Municipal i això penso que conceptualment es faria de millor forma si l’Escola de Música depengués de la regidoria d’ensenyament.
Finalment, els artistes vallencs és queixen de la situació del Museu de Valls, amb poc espai, cosa que només permet exposar una petita part del seu valuós fons. La solució del Museu de Valls estava lligada amb el Museu Casteller ja que es plantejava un gran espai museístic a l’edifici dels Quarters. Una vegada decidit ubicar el Museu Casteller a Ruanes, cosa que com he escrit en altres ocasions em sembla un error, queda per resoldre què es farà en el futur amb el Museu de Valls. En l’anterior legislatura es va fer un Pla d’Equipaments Culturals per ubicar als espais existents a la ciutat, les necessitats culturals. Alguna de les qüestions està en marxa com la necessària nova biblioteca, que es construïrà a Ca Creus però el propi Pla queda molt invalidat en variar la ubicació del Museu Casteller. És evident que tot a l’hora no es pot fer però cal tenir solucions de futur i cal dir com es pensa resoldre la manca d’espai del Museu de Valls, on es pot ubicar i quan es pot fer la inversió. És el mateix cas que l’Escola de Música. Em sembla que es pot respondre que ara no és una inversió prioritària del consistori, però a la vegada cal donar una data per una solució. Dir ara no podem, però mirarem de resoldre-ho d’aquí a dos anys, o tres o els que siguin, però cal posar una data a la solució, d’altra manera el que passa és que sabem que tenim un problema però no sabem ni com ni quan el solucionarem. Tant l’Escola de Música com el Museu de Valls, ambdues activitats culturals de la ciutat d’importància de primer ordre, han de tenir perfilada la seva solució de futur en quan a l’espai i necessiten tenir un calendari perquè això es faci. D’altra manera, l’únic que farem és eternitzar els problemes.

Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 18 de juliol de 2008

Ponència al Galeusca sobre la projecció internacioanal de les editorials catalanes

Projectar internacionalment una cultura sense Estat o una nació sense Estat implica un major esforç, en tots els sentits, que el que han de fer les cultures amb Estat propi per petit que aquest sigui. Per tant, en primer lloc he de dir que el que particularment m’agradaria és no haver de reflexionar sobre aquesta qüestió sinó que, com en la majoria de cultures normalitzades, pugués la meva nació tenir presència internacional en fires de llibres sense haver de donar tot un munt d’explicacions sociopolítiques, per a què els altres editors puguin entendre la trista situació de la nostra cultura i de la nostra llengua. Per tant, mentre això no succeixi, mentre el país al qual pertanyo no pugui anar a les fires com un estat sobirà, haurem de reflexionar sobre quina és la millor manera d’anar-hi. D’entrada diré que la millor forma de ser-hi present, serà la que s’assembli més a la que utilitzen els estats lliures.
Dit això la següent reflexió que em faig és: com hem de presentar-nos al món? Com a una cultura que té com a principal tret una llengua pròpia? o com una zona geogràfica determinada amb identitat pròpia com a nació prescidint més de la qüestió idiomàtica? La resposta a aquesta qüestió ens donarà molta informació sobre quina ha de ser la millor manera de promocionar-nos internacionalment.
Habitualment, i dic habitualment perquè ara puntualitzaré la qüestió, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, té estand propi a les Fires de Frankfurt i Bolònia on només s’hi exposen llibres que originàriament hagin estat escrits en català. Es a dir, hi podem mostrar el llibre original o la traducció a alguna altra llengua o tots dos, cosa que també fan editors d’altres països que com a promoció ensenyen el llibre i les traduccions que ha tingut. Per tant, no hi tenen cabuda els llibres creats en castellà, tot i que l’autor sigui català. He dit habitualment perquè ens els dos darrers anys a la Fira de Frankfurt, en l’espai que habitualment ocupava l’Associació també s’hi van exposar llibres d’editors catalans editats en castellà. Sense ànim de posar el dit a la llaga ni de remenar antingues polèmiques, he de dir que aquesta situació va portar importants discussions entre els editors ja que en el fons estàvem discutint el concepte de com ens mostràvem al món. Al final, en opinió meva, penso que no ens en vam sortir de forma reeixida ja que davant la insistència dels editors en llengua castellana de ser-hi, nosaltres, els que editem en català, vam reiterar que si hi havien de ser volíem que clarament es pogués identificar l’espai d’editors catalans que editàvem en català i l’espai d’editors catalans que editaven en castellà. Aquesta distinció va quedar tant diluïda que fins i tot alguns vam tenir la sensació que en aquest tema se’ns havia, en certa manera, près el pèl. Ara, passada la riuada que va suposar la Fira de Frankfurt, les aigües tornen a la seva llera i tant en aquesta fira com a Bolònia, tornarem a exposar-hi com s’havia fet sempre, només amb llibres en català, tot i que la nostra pròpia administració no tenia del tot clar que això s’havia de fer així. I jo sincerament penso que és de l’única manera com ho podem fer.
A més a més, en el nostre cas, el català, penso que no es pot fer de cap més manera. Una altra fòrmula seria sota el nom de Països Catalans, però estic segur que políticament això no se’ns deixaria fer. Ara per no dir “Països Catalans” fem servir eufemismes políticament correctes com “les terres de parla catalana”, “les comarques de parla catalana” o “el territori de parla catalana”, que ve a ser al mateix. Per tant, tothom estarà d’acord a dir que els editors que exposem en aquest estand som editors de les terres de parla catalana, geogràfica, social i culturament, editors dels Països Catalans, perquè en el nostre espai n’hi ha de Catalunya, n’hi ha del País Valencià, n’hi ha de les Illes Balears i n’hi ha de la Catalunya Nord. Entre aquests editors el que ens uneix és que editem en la mateixa llengua i això és precisament el que ens fa diferents d’altres editors. Per tant, aquell espai és l’espai dels llibres en català, dels editors que editem en català i en el fons, tot i que no està escrit enlloc perquè no ens deixen però s’intueix, és l’espai de la nació catalana.
Així, quan nosaltres visitem l’estand de França tenim clar que els productes que se’ns oferiran seran productes que originàriament estan escrits en francès, el mateix en passa en l’estand d’Itàlia o en el de la República Txeca, etc. per tant, quan altres editors visitin el nostre estand han de veure clar que els productes que s’hi exposen són productes creats en llengua catalana.
Per què no m’agradaria que al nostre estand hi hagués llibres editats en castellà? En primer lloc perquè ja no seria l’estand de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana sinó que seria un estand del Gremi d’Editors de Catalunya o de Catalunya, i seria considerat un espai regional, no nacional com a mi m’agrada, on hi hauria els llibres que s’editen en català i en castellà d’aquest territori; per trobar els llibres dels editors valencians que editen en català hauria d’anar a l’espai de València i per trobar els llibres dels editors de la Catalunya Nord editats en català hauria d’anar a l’estand de França. L’edició en català quedaria, doncs, fragmentada i amb molt poca identitat. En segon lloc perquè, com he dit, això “regionalitza” la meva presència. Dit d’una altra manera l’equipararia a una possible presència d’editors de “La Rioja” i, amb tots els respectes, em sembla que tots estarem d’acord que no és el mateix. Jo el que vull és que la nostra presència sigui el màxim possible “nacional” i el mínim “regional”. I en tercer lloc perquè si jo fos un editor polonès o rus i busqués un llibre que s’ha editat a l’Estat espanyol en castellà, aniria a la Federación d’Editores de España i no a un altre espai d’un indret geogràfic que no conec, precisament perquè no correspon a un espai d’un estat i malauradament, a Europa i al món, els territoris sense estat difícilment són reconeguts; però a més a més si jo fos un editor polonès que busca un llibre que s’ha editat en català (quina sort oi?) i tradicionalment sé que els llibres editats en català tenen espai propi a la Fira, on vindria seria al nostre estand i no al de la FEE i el que hi buscaria serien llibres editats originàriament en català i no en cap altra llengua.
Dit això, el meu parer és que sempre que puguem i allà on anem hem de mostrar-nos únicament amb els llibres que editem en català i sota el paraigües de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, ja que no podem fer-ho sota el nom de Països Catalans. Ara ho fem a Frankfurt i a Bolònia i jo penso que hem de fer el màxim esforç perquè properament puguem ser també a Londres amb la mateixa fórmula (un estand compartit entre els editors de llengua catalana). L’Associació té clar que la nostra presència a la fira anglesa ha d’anar per aquí. Ara a veure si som capaços de convèncer també a la nostra administració.
I què passa quan no podem anar sols? Té sentit anar-hi els Galeusca junts?
D’entrada, a tot el que ens permeti mostrar de la millor manera la nostra identitat com a llengua i cultura diria que sí. I diria també que a les llengües minoritzades de l’Estat espanyol ens costa molt, i ja s’ho fan venir bé perquè sigui així, poder tenir algun protagonisme quan aquest s’ha de compartir amb la llengua castellana, idioma que no hem d’oblidar mai que és un dels més importants del món. Per tant i per posar un exemple, podria tenir sentit anar a una Fira a Grèci, al Japó o als Estats Units amb un espai Galeusca? Jo diria que sí sempre i quan hi exposéssim només llibres en gallec, basc o català, tot i que he de dir que caldria fer-ho de la millor manera possible perquè cadascú, dins un espai comú, pugués mostrar la seva identitat lingüística i cultural pròpia, i que caldria fer molta pedagogia per explicar el per què anem junts en aquell espai procurant clarament donar a entendre la importància de les nostres cultures i de les nostres llengües, ja que existeix el perill que es pogués interpretar que l’estand correspon a les llengües minoritàries d’Espanya, cosa que em desagrada; en primer lloc perquè no es veritat, donat que l’espai territorial dels nostres idiomes supera les fronteres espanyoles; i en segon lloc perquè pogués intuïr-se que és un estand d’Espanya de segona divisió. Segurament seria més clar però molt més difícil d’aconseguir un espai on hi estiguéssin llengues minoritzades d’Europa, entitat geogràfica amb la qual m’hi sento molt còmode, i que els nostres llibres s’exposessin amb els occitants, bretons o sards, entre altres. Això permetria mostrar que hi ha una altra Europa, que va més enllà de la que delimiten les actuals fronteres, una Europa amb un conjunt de llengües i cultures que res té a veure amb l’actual estructura d’estats europeus. En fi, si ja de per sí resultaria complicat poder fer accions comunes entre bascos, catalans i gallecs, quanta complicació seria fer-ho amb les altres llengües europees sense estat. Segurament seria impossible de materialitzar aquesta idea, però seria bonic, oi?

Va de conills

En les habituals sortides que faig els festius en BTT o anant a córrer pels camins de la comarca, sempre m’alegra veure quan algun animaló arranca a córrer davant la meva presència i s’amaga dins el bosc o en uns matolls. Com que la bicicleta no fa soroll, sovint no s’espanten fins que hi ets ben a prop. Això m'ha permès veure alguna guineu (molt poques), algun esquirol (pocs també), alguna serp i també conills, entre altres bestioles. Fins fa dos anys de tant en tant et topaves amb algun conill, però tampoc era molt fàcil trobar-ne, però, a partir de l'any passat trobar-te en conills pel camp és un fet habitual; tant que fins i tot alguna vegada n'he vist junts més d'una dotzena. Recordo la primavera de l'any passat baixant un dia cap a Tarragona pel camí que va pel costat del riu Francolí, que no vaig parar de veure conills que creuaven d'una banda a l'altra del camí. Al cap d'un temps vaig començar a llegir a la premsa que la superpoblació de conills malmetia els conreus dels pagesos i es va començar a parlar de "plaga de conills".
No soc entès en la matèria i escric des de l'absoluta ignorància sobre les causes que han provocat aquest espectacular augment de la població cunícola però pel que sembla la qüestió està en què els conills que superpoblen la nostra comarca són segurament inmunoresistents a malalties com la mixomatosi que tant estralls havia fet a aquests animals. Per tant, com que aquesta malaltia i alguna altra no els afecta i com que a més hi ha pocs depredadors que els puguin disminuir la seva població, campen com volen per la comarca i com que són tants a menjar, acaben alimentant-se de tot el verd que troben i acaben causant molts problemes als conreus. I els pagesos com si no en tinguessin prou en haver d'aguantar preus irrisoris en molts dels productes que cultiven, ara han de suportar una superpoblació de conills; tant és així que al final s'han queixat a l'administració perquè hi trobi solucions i com a opció per resoldre el problema, s'ha optat per fer caceres de conills per tal de reduir-ne la població.
Llegeixo en aquest sentit a El Pati de la setmana passada una carta dels alumnes de l'IES d'Horticultura i Jardineria de Reus on és qüestiona el mètode de les caceres i fa tot una sèrie de reflexions que són molt interessants, entre les quals diuen que la solució que s'ha adoptat "sempre serà transitòria i mai eficaç a llarg termini", cosa que em sembla que té bastant de sentit comú.
Vagi per endavant que cal buscar una solució perquè la superpoblació de conills no afecti als cultius, però la veritat, em sembla que cal donar-hi tombs i estudiar més solucions que la perdigonada. El món dels caçadors és com tot a la vida i hi ha persones correctes i respectuoses, i d'altres que no. Per tant, hi ha de tot i la generalització és sempre injusta, però no m'agrada en època de caça veure persones disfressades d'autèntics rambos per anar a caçar i no m'agrada sentir els trets molt a prop del lloc per on circulo en bicicleta, o no m'agrada haver de cridar per avisar que estem ciclant per allà a prop, o no m'agrada notar, com un cop em va passar, que damunt del casc de la bicicleta hi ploguin perdigons caiguts del cel, i no m'agrada com em va passar el gener passat que no em deixin passar pel camí GR que va de Figuerola a Prenafeta perquè estaven fent una batuda de senglars i segons em va dir el caçador que em va parar si seguia em podien mossegar els gossos.
M'agrada la natura per passejar-hi i fer-hi esport en tranquil·litat, tot deixant que el seu silenci, el cant dels ocells o el soroll del vent quan mou els arbres m'acompanyi en la matinal de relax i tot això es turba en les temporades de caça amb el continu soroll dels dispars d'escopeta. Cal que es busquin solucions contra la "plaga de conills" que causa estralls als pagesos, però caldria també buscar en el meu paper alternatives a les sorolloses perdigonades. Vaja, penso jo.

Article publicat al setmanari El Pati el 2 de maig del 2008

Ai l'AVE!

Cada setmana, més d'un dia m'he de desplaçar a Barcelona per motius de feina. L'irrisori horari de trens que ens ofereix Renfe des de Valls fa que no pugui confiar en aquest mitjà de transport que hauria de ser el de referència per un país que busqui la sostenibilitat. Per això tenia esperances que amb l'AVE i en els anuncis que es feien que hi hauria força trens, podria solventar les les anades a Barcelona amb transport públic. Massa il·lusions m'havia fet o massa il·lús soc jo, ja que com va dir el president Zapatero en campanya electoral, l'AVE ens ha unit més a Espanya. O sigui l'objectiu era apropar Barcelona a Madrid i el territori que ha de suportar com s'esquinça pel pas d'aquesta infraestructura, ni cas.
Així les coses, el primer desencís m'arriba quan es van anunciar les tarifes. 30 euros per anar del Camp de Tarragona a Barcelona o 45 euros si es fa el viatge d'anada i tornada. I això és un transport públic! La meva indignació puja en gran mesura quan un dia precisament tornant de Barcelona amb el cotxe sento la queixa de les cambres de comerç del Camp de Tarragona que lamentaven que aquest trajecte és un 40% o 50% més car que el que es realitza des de Toledo. Ja hi som. Altra volta es tracta de fer gratar la butxaca els catalans. Però una vegada superada la primera indignació faig números i el que et costa la gasolina, el peatge i el pàrquing d'un dia a Barcelona, s'acosta als 45 euros. Per tant, amb disgust i empipat miro l'horari de l'AVE per provar d'utilitzar-lo, especialment quan tinc una presentació de llibres al vespre a Barcelona que m'obliga a entrar a la capital catalana cap a les 6 de la tarda, moment en què els accessos i els carrers de la ciutat comtal estan colapsadíssims. Escolto per la ràdio que en els horaris que consideren punta, al matí i al vespre hi haurà més trens, però quan entro al web de Renfe, ai l'AVE, altre cop, veig que no han pensat en absolut amb el territori. Per la tarda, només hi ha tres trens que surten de Barcelona hi paren a l'estació del Camp: a les 4, a les 6 i a les 10 de la nit. Quatre hores al vespre, entre les 6 i les 10 de la nit sense servei, és un interval massa gran per poder oferir una bona combinació al territori. De trens n'hi ha més en aquest horari, però van directe cap a Madrid, que sembla que és del què es tracta. Ara haurem d'esperar les promeses de trens d'alta velocitat que fan trajectes curts Lleida-Tarragona-Barcelona per si hi ha millor combinació i per si els preus són més raonables. D'altra manera, l'AVE només ens servirà pel que deia Zapatero, per estar més units a Espanya perquè poguem viatjar més fàcilment a Madrid.
Però de tot plegat suposo que a Madrid, poc els deu preocupar si els catalans estem emprenyats o no, ja que després de tot el que s'ha hagut de sofrir amb els trens i amb d'altres infraestructures, els vots han avalat fins i tot la ministra de Foment i han desautoritzat la idea del "català emprenyat". Farien bé però en pensar que preus abusius comparats amb altres indrets de l'estat, horaris que no lliguen, trens de rodalies que continuen espatllant-se, autopistes que seguim pagant religiosament, traspassos com els d'aeroports que no arriben, etc. continuen fent que hi hagi "catalans emprenyats". Aquests però, gràcies a una excel·lent campanya electoral del PSC-PSOE i gràcies a l'obsessió PPera de posar el dit a la llaga en tot el que fa referència a Catalunya, el "català emprenyat" va passar a esdevenir "català espantat" i, en el moment d'anar a votar, la por a què tornés el PP va superar l'emprenyada dels catalans. Que en facin una lectura correcte els guanyadors i que pensin que el vot de confiança que els catalans han donat al PSOE l'han de gestionar amb la millora dels serveis i amb satisfer les promeses fetes, d'altra manera serà difícil esperar sempre guanyar les eleccions gràcies al vot de la por. Pensar amb les tarifes i els horaris de l'AVE del Camp de Tarragona i també de Lleida seria un primer pas.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 4 d'abril de 2008

Narcís Oller i Valls

«Sota l’immens dosser, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu amb el seu dentellat perfil de campanarets i alts i baixos de teulades i torratxes, dessota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.»

Amb aquest text descrivia Narcís Oller la imatge que oferia Valls venint des de Barcelona a finals del segle XIX. Si ara anéssim al tomb del balcó i des d’allà observéssim Valls reconeixeríem encara moltes de les descripcions que ens feia Oller fa més de cent anys. Això ho explicava a Vilaniu i això ho vaig llegir quan aquesta novel·la es podia comprar, quan era fàcil trobar-la a les llibreries. De la darrera edició de Vilaniu han passat més de vint anys i ara per trobar-la cal anar a una llibreria de vell. El mateix li passa a La febre d’or o a La Papallona o als seus llibres de contes, que encara són més difícils de trobar. Però això no passa al nostre país únicament amb l’obra d’Oller. Hem deixat en l’oblit els clàssics de la nostra literatura. Costa trobar a les llibreries obres dels autors de la «tota la vida», dels escriptors que han fet que la nostra literatura, malgrat les dificultats i pressions polítiques que ha rebut la nostra llengua, especialment des de l’arribada dels Borbons, sigui viva, tingui riquesa, tingui obres d’autèntica vàlua. Costa poder llegir aquells autors com Oller que gràcies al moviment de la Renaixença decidiren que havien d’escriure amb la llengua amb què parlaven: en català. Ara s’acaba de reeditar la primera obra que Narcís Oller va escriure en català: el recull de contes Croquis del natural. És un llibre petit, de quatre relats, però que ens permet conèixer la primera literatura d’Oller, i en el que Oller explica en un dels seus contes «Tres mesos de món» perquè cal escriure en català, i on Oller ens mostra el seu estil de literatura que després utilitzarà per les seves grans novel·les. Croquis del natural no es reeditava des del 1879, quan s’edità per primer cop.
I a la tardor es reeditarà Vilaniu, la gran novel·la sobre Valls escrita per Narcís Oller on hi trobem a part de la trama narrativa del propi llibre, descripcions de com era el Valls del moment, de com era llavors el barri antic amb carrers foscos i amb clots, on hi ha la millor o una de les millors narracions que mai s’ha fet en literatura sobre l’enlairament de castells, on hi explica l’ambient de la festa major de Valls. Poder tenir una gran novel·la ambientada a la nostra ciutat és un luxe que hem de valorar en gran mesura. A quantes altres poblacions els agradaria disposar d’un text de tanta qualitat ambientada als seus carrers! I aquest luxe l’hem de saber aprofitar en tots els sentits: culturalment ja que és una bona manera d’entrar a la literatura catalana a partir de la lectura d’un text de la teva ciutat i també promocionalment en poder recórrer la ciutat gracies a la Ruta Narcís Oller, quehauria de ser ajudada el màxim possible per les institucions de la ciutat, i gràcies als textos que l’autor ens ha deixat com a legat literari. Oller és l’escriptor de Valls per excel·lència, la referència literària de la nostra ciutat. Que els autors clàssics catalans no s’oblidin es obligació de tot el país, i nosaltres, a la nostra ciutat hem de posar el nostre granet de sorra perquè el nostre clàssic, el nostre gran clàssic, Narcís Oller, no passi a l’oblit i que la seva obra sigui coneguda també per les noves generacions de vallencs.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 15 de febrer del 2008

Participació en la trobada de la Catosfera

El dissabte 26 de gener vaig prendre part en la primera trobada de la Catosfera. D'aquesta manera, participo en la taula rodona sobre blocs i literatura, moderada per Toni Ibàñez, en la que hi intervenim Laura Borràs (professora de la UOC), Miquel Bonfill (editor de Relats en Català), Jesús Maria Tibau (escriptor), que substitueix Biel Mesquida que no pot assistir-hi per motius de salut tot i que envia un text que es llegit pel moderador, i un servidor.
En aquest enllaç i ha una crònica de la taula rodona del meu bloc De tard en tard i en aquest es pot enllaçar amb vídeo de la taula rodona "Els blocs i la literatura".