Se suposa que els impostos que paguem ens són retornats amb serveis, tot i que a vegades hom de la sensació que això és massa suposar. Fa anys que Renfe va decidir que la línia de tren que passa per Valls era poc rendible i ara un tren ara un altre ens ha deixat un horari pèssim que ha provocat a més que cada cop s’utilitzés menys el tren per manca de bones combinacions. Sempre m’ha sorprès que es parli frívolament de línies de trens rendibles o no, com si un servei hagués de tractar-se com un McDonal’s: com més passatgers, com si fóssim hamburgueses, més trens, i si no vénen prou clients tanquem la parada i tant tranquils. Si ens posem així, algú em podria dir quina rendibilitat econòmica tenen les carreteres? Les autopistes, els catalans, pràcticament els únics ciutadans d’aquest Estat, ho sabem prou bé, però de les carreteres que paguem amb els impostos ningú no en parla de rendibilitat econòmica i mira que de calés ens en costen molts, a banda del cost humà que tenen que per culta dels accidents té una magnitud insostenible. A vegades penso que es parla molt del servei públic, perquè queda bé, sobretot en temps d’eleccions, però a l’hora de la veritat els nostres administradors s’ho prenen poc seriosament. No ho sé, però hom té la temptació de pensar que els qui governen els interessa més que agafem el cotxe, gastem gasolina, amb la qual hi ha uns impostos afegits impressionants, i no usem el transport públic amb el qual l’administració ingressa pocs diners. En fi, felicito a l’Ajuntament per fer una aposta pel transport públic i jugar-se-la avalant econòmicament dues noves combinacions ferroviàries. Ara bé, a Renfe, un servei públic, li hauria de caure la cara de vergonya (si és que en té) per demanar que un ajuntament s’hagi de fer càrrec del possible dèficit que pugui generar aquesta ampliació d’horari. O sigui, si no s’aconsegueix l’objectiu, els vallencs pagarem el servei ferroviari dues vegades: una amb els impostos que paguem a l’estat i l’altre amb els impostos que paguem a l’Ajuntament. Gestors de Renfe, feu-s’ho mirar.
Article publicat al setmanari El Pati, l'octubre del 2004