Obres paralitzades

Se'ns havia anunciat que el tram de l'A-27 entre Valls i Montblanc quedava suspès a l'espera d'una nova licitació, però amb el que no es comptava és que les obres entre Valls i Tarragona quedarien també paralitzades. El nou eix viari Montblanc-Tarragona, tant necessari per la comunicació de la Conca i l'Alt Camp amb l'eix mediterrani, queda doncs tocat i amb la incògnita de quan s'acabarà; ja que pel que es veu el Ministeri de Foment no diu res. Tot plegat és conseqüència d'una política econòmica erràtica del govern de Zapatero que ha passat de tirar la casa per la finestra, amb obres d'infraestructura a tort i a dret i amb plans pels ajuntament que en ocasions no han servit per a obres importants, a tancar l'aixeta de la despesa d'infraestructures. D'un extrem a l'altre, sense terme mig i, sembla que, a la desesperada.
Més enllà però de la paralització d'aquestes obres i de les seves causes, tot plegat em fa reflexionar en un fet que sovint ens trobem a la nostra ciutat amb obres que s'eternitzen, que sembla que no s'acabin mai i potser nosaltres hi tenim alguna responsabilitat en què això succeeixi. Si la decisió de “per on havia de passar l'autovia” no s'hagués dilatat tant i no se n'hagués fet qüestió electoral, em pregunto si a hores d'ara aquesta infraestructura estaria acabada.
Hi ha però una altra obra també completament aturada a la ciutat: la rehabilitació del convent del Carme per ubicar-hi novament l'escola Enxaneta. Algú pot aventurar-se a dir quan s'acabaran les obres? Mentrestant, la mainada ha d'anar a l'antic Narcís Oller en unes instal·lacions que no són adequades. No tinc dubtes en el sentit que la decisió de no fer una escola nova per a l'Enxaneta va ser un error que ens ha portat a l'actual situació, per tant, alguna responsabilitat en tenim els vallencs, oi?
El Museu Casteller no podem dir que està paralitzat perquè senzillament no s'ha començat a executar. Sobre la indefinició d'on ubicar-lo i els continus canvis d'emplaçament alguna responsabilitat en tenim a la ciutat, tot i que si hom fa cas dels polítics locals del moment sempre buscaran les culpes en el govern de la Generalitat, que per altra banda segur que també en té la seva part. De fet, és més fàcil culpabilitzar els altres que fer un exercici d'autocrítica. Respecte a la construcció del Museu a Ruanes tinc la sensació que ens hem posat en un carreró sense sortida que l'únic que farà serà posar de nou en una via morta aquest esperat equipament cultural.
I podríem seguir fent llista de les infraestructures de la nostra ciutat que hem vist aturades molt de temps. L'aparcament de camions del Polígon n'ha estat un altre; com també ho van ser en el seu temps les obres del Teatre Principal, o la construcció de l'Estació d'Autobusos en la qual es van haver d'arranjar els desperfectes abans d'inaugurar-la a causa del temps que va estar l'equipament construït abans d'entrar en ús. I si fem memòria encara en trobaríem alguna més.
Per tot plegat, potser val la pena que fem una mica d'autocrítica i que analitzem si sempre els culpables han estat de fora de la ciutat. Em sembla que valdria la pena que, des de Valls, reviséssim les nostres actuacions per casos similars i analitzéssim si les decisions que hem pres o les que no hem pres han afavorit el retard d'infraestructures necessàries per a la ciutat.

Article publicat el dia 11 d'octubre de 2010 a l'edició de Valls de Vilaweb

Dues de fredes i una de calenta

D’entre les informacions del món cultural de la setmana passada d’El Pati, tres em centren l’atenció, una molt positiva i dues que em creen preocupació.
Anem per la bona, resulta que s’explica com l’Associació d’Amics de la Música ha consolidat la seva activitat i que el programa de concerts té garantida la seva continuïtat. És per a la ciutat un orgull que pugui disposar d’una programació regular de música clàssica i que a més a més, aquesta es dugui a terme a partir d’una iniciativa sorgida de la societat civil, a partir d’un grup de persones que van creure que es podria portar a terme i que han animat a prop de 200 vallencs més a abonar-s’hi. Em sembla que és de justícia felicitar les persones que han promogut aquesta activitat i animar-los a seguir endavant. Això fa pensar l’interès que té a la ciutat la música clàssica i també em sembla que la ciutat caldrà que es plantegi dins el seu programa d’instal·lacions culturals que seria interessant estudiar disposar d’un auditori com el tenen ciutats similars a la nostra com El Vendrell, Vila-seca i aviat Cambrils que n’ha començat la seva construcció. Potser Valls podria aprofitar algun dels edificis històrics que té per rehabilitar.
És molt possible però que tenir un auditori no sigui una prioritat del nostre consistori atès la informació que llegeixo sobre l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard, en el sentit que la manca d’espai i l’increment del nombre d’alumnes fa necessari que aquest centre disposi de més àmplies instal·lacions. De moment, pel que sembla resoldre aquesta qüestió no és una prioritat municipal i l’Escola de Música haurà de solventar-ho amb l’espai que té, malgrat la incomoditat que això pugui representar. La part positiva de la notícia és que cada vegada hi ha més demanda de joves vallencs que volen estudiar música i l’Escola s’ha guanyat el reconeixement de la societat local. La llàstima és que si no pot treballar amb comoditat, si els professors i els alumnes han de treballar amb poc espai, al final el mateix èxit de l’escola pot ser un problema. Conec l’entusiasme de les persones que hi van al davant i seria interessant aprofitar-lo amb positiu per fer créixer aquesta activitat.
Hi ha una qüestió que centra la valoració de la societat del benestar que és la inversió que es realitza en sanitat i en ensenyament. Fa uns dies escoltava a la ràdio que l’Estat espanyol estem a la cua d’Europa pel que fa al percentatge del PIB que s’inverteix en ensenyament. No ens ha d’estranyar després la nefasta posició que ens surt cada any en l’informe PISA. Invertir a l’Escola de Música és invertir en ensenyament, és invertir en millorar l’educació dels nostres joves. Clar que potser això no és té clar a la nostra ciutat ja que el regidor responsable de l’Escola de Música no coincideix amb qui té la responsabilitat d’ensenyament, cosa que em sembla una incongruència. En l’anterior legislatura el regidor que tenia assignada l’Escola de Música, tenia aquesta responsabilitat i la de Medi Ambient, dos temes sense cap relació. I en aquesta legislatura, el regidor d’ensenyament tampoc té la responsabilitat de l’Escola de Música. Em sembla evident que per planificar les actuacions en el camp d’ensenyament de la ciutat cal comptar amb l’Escola de Música Municipal i això penso que conceptualment es faria de millor forma si l’Escola de Música depengués de la regidoria d’ensenyament.
Finalment, els artistes vallencs és queixen de la situació del Museu de Valls, amb poc espai, cosa que només permet exposar una petita part del seu valuós fons. La solució del Museu de Valls estava lligada amb el Museu Casteller ja que es plantejava un gran espai museístic a l’edifici dels Quarters. Una vegada decidit ubicar el Museu Casteller a Ruanes, cosa que com he escrit en altres ocasions em sembla un error, queda per resoldre què es farà en el futur amb el Museu de Valls. En l’anterior legislatura es va fer un Pla d’Equipaments Culturals per ubicar als espais existents a la ciutat, les necessitats culturals. Alguna de les qüestions està en marxa com la necessària nova biblioteca, que es construïrà a Ca Creus però el propi Pla queda molt invalidat en variar la ubicació del Museu Casteller. És evident que tot a l’hora no es pot fer però cal tenir solucions de futur i cal dir com es pensa resoldre la manca d’espai del Museu de Valls, on es pot ubicar i quan es pot fer la inversió. És el mateix cas que l’Escola de Música. Em sembla que es pot respondre que ara no és una inversió prioritària del consistori, però a la vegada cal donar una data per una solució. Dir ara no podem, però mirarem de resoldre-ho d’aquí a dos anys, o tres o els que siguin, però cal posar una data a la solució, d’altra manera el que passa és que sabem que tenim un problema però no sabem ni com ni quan el solucionarem. Tant l’Escola de Música com el Museu de Valls, ambdues activitats culturals de la ciutat d’importància de primer ordre, han de tenir perfilada la seva solució de futur en quan a l’espai i necessiten tenir un calendari perquè això es faci. D’altra manera, l’únic que farem és eternitzar els problemes.

Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 18 de juliol de 2008

Deu anys després

A l’octubre farà deu anys en què la mateixa setmana que les riuades s’enduien ponts i terres fèrtils un conductor temerari es va endur també la vida de Josep Ramon López. Des de llavors un grup d’amics i de persones que havien treballant amb ell o havien compartit les mateixes inquietuds organitzen tot una sèrie de conferències i una jornada de germanor. Es tracta de reflexionar, de sentir opinions sobre temes diversos que havien caracteritzat les inquietuds de Josep Ramon López, com l’ecologia, la cultura, l’ensenyament, els esports, i es tracta també de recordar la seva persona i el treball que fa fer en aquests camps en els quals hi va deixar una petjada inesborrable.
Han passat deu anys i algunes coses han canviat com per exemple que cada vegada hi ha més consciència que cal seleccionar les deixalles i que cal fer-ne una bona gestió. Hem vist també en altres camps que gent d’altres terres, a l’Ebre, han hagut de fer una lluita molt semblat a la realitzada contra el Pla de Residus Industrials, en la qual Josep Ramon López va ser un dels capdavanters de la protesta. Al final, també a l’Ebre com a l’Alt Camp i la Conca de Barberà el poble ha pogut guanyar i s’ha demostrat novament que la unió dels ciutadans en les mobilitzacions contra actes injustos i la perseverància poden donar els seus fruits. Però en deu anys hi ha en altres camps que tinc la sensació que no hem avançat gaire, com en l’ensenyament. Les escoles públiques segueixen amb pocs recursos, com llavors. Amb tot, però, va bé recordar les inquietuds que ens movien fa deu anys per saber on som ara i per seguir com a idea que val la pena lluitar i treballar per aquelles inquietuds que a nosaltres en semblen justes.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el maig del 2004

Ajudar els discapacitats

Al CEIP Eladi Homs els nens i nenes amb deficiències psíquiques estan escolaritzats fins els 16 anys. Durant aquests període el personal docent del centre procura que aquests xiquets i xiquetes evolucionin el màxim possible, a pesar de les seves limitacions. Aquests nens i nenes conviuen amb la resta d‚escolars del centre i això esdevé una bona experiència tant per als uns com per als altres; de manera que d‚aquesta situació en fan una relació normal, com ha de ser. Ara es demana que a partir dels 14 anys, aquests nois i noies tinguin la possibilitat d'anar a un centre de secundària on puguin conviure i aprendre fins els 18 anys amb escolars d'edat similar a la seva. En aquests moments, això a Valls no és possible ja que cap dels centres de secundària de la ciutat no disposa d‚unitats d' educació especial. Aquesta setmana la consellera d'Ensenyament de la Generalitat, Marta Cid, ha vingut a Valls i ha tractat aquesta qüestió. Sembla que es va per bon camí i que un centre de secundària vallenc podrà escolaritzar aquests joves a partir del curs vinent. Això serà una excel·lent notícia per als nois amb disminució psíquica, per als seus familiars i per a la ciutat. Una societat és més justa quan més fa pels que tenen més dificultats, siguin aquestes del tipus que siguin, i em sembla que tots volem que la nostra societat sigui el màxim justa possible. Donar més possibilitats de formació als disminuïts psíquics és doncs un acte de justícia.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, l'abril del 2004