La utilitat dels consells comarcals

Fa uns dies el nou president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, posava en qüestió la necessitat de l’existència dels consells comarcals a l’àrea metropolitana de Barcelona. En el fons, Esteve defensava la institució que presideix i enviava un missatge clar a aquells que pensen que els consells haurien de tenir més pes. Oi que quan es van crear els consells comarcals se’ns va dir que aquests s’haurien d’omplir de les funcions que tenen les diputacions i que fins i tot aquestes podrien desaparèixer? El que ha passat, però, és que les diputacions tenen el mateix poder que tenien i els consells per la seva part disposen d’uns recursos econòmics escassos i realitzen funcions de gestió i coordinació de determinats serveis a la comarca que per realitzar-los penso que no caldria que tinguin el pes polític que tenen, ni fora necessari presidents amb sous i amb dedicacions exclussives, ni consellers que complementen el seu sou municipal, algun d’ells ja excessivament elevat, amb els cobraments per assistència a reunions dels consells.

Ara que CiU té totes les quatre diputacions per primera vegada no hi hauria d’haver excusa per transferir competències d’aquests organismes als consells comarcals; però no cal que siguem optimistes, això no passarà, els dirigents de les diputacions defensaran amb les dents les seves capacitats de decisió i res canviarà. En un moment en què per manca de tresoreria a les nostres administracions es retallen serveis a sanitat o a ensenyament, no hauríem de reflexionar si podem aprimar el cost que ens val tenir un excés d’organismes, de diputats, de consellers, de regidors amb els seus respectius sous, alguns d’ells fins i tot excessivament elevats, per poder-los destinar a les necessitats dels ciutadans?

Particularment, m’agrada poder ser administrat des de la pròpia comarca i no des d’uns organismes, les diputacions, que tenen la distribució geogràfica provincial que ens imposà Espanya i que no forma part de la tradició històrica catalana. Per tant, a mi m’agradarien uns consells comarcals, o unes vegueries, no tot a l’hora, amb capacitat de gestió, que administrés pes polític i que tingués dotació econòmica per intervenir en el territori que administra i que fos democràticament elegit directament pels ciutadans amb votació directa i amb llistes que no fossin tancades, però si això no ho fem, si no som capaços de donar-los-hi pes administratiu i polític, potser valdria la pena que ens plantengessim la seva utilitat i existència.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 12 de juliol de 2011

El dia després

Hi ha dues formacions polítiques a l'Ajuntament de Valls que poden celebrar amb èxit el resultat de les eleccions municipals: CiU i la CUP. CiU perquè ha aconseguit una majoria absoluta aclaparadora amb un resultat que potser ni els més optimistes convergents havien somniat. Albert Batet ha sabut capitalitzar el pacte socioconvergent a Valls i el seu missatge electoral ha connectat amb els electors vallencs. Una victòria històrica. La majoria absoluta és tan àmplia que Batet podrà governar plàcidament.

Per la seva part, la CUP ha tret còmodament tres regidors, ha triplicat la seva presència a l'Ajuntmament i ha demostrat que la seva oposició ferma a l'equip de govern i el treball fet a peu de carrer en la precampanya electorial i la campanya ha arribat als vallencs. Ara, la CUP, després de la impressionant desfeta del PSC, està legitimada moralment i electoral per liderar el discurs de l'oposició a la majoria absoluta convergent.

La davallada del PSC és tremenda. No valen ni excuses que si la crisi, ni lectures en clau espanyola, etc., qüestions que per altra part tambe hi han influït, evidentment. La patacada és tan gran, però, que requereix una reflexió per part dels socialistes vallencs de la mateixa dimensió. Les divisions internes han passat factura i el pacte socioconvergent o no ha agradat als seus electors o no l'han sabut explicar. En tot cas, el PSC vallenc ha de prendre mesures urgents.

ERC ha perdut un regidor en la línia del descens del partit republicà a tot el país. A més, veu com el lideratge del discurs independentista de la ciutat passa a mans de la CUP. ERC necessita, com a partit nacional, una regeneració que no pot esperar més i que segurament ja s'havia d'haver fet immediatament després de la desfeta electoral de les eleccions autonòmiques.

El PP s'ha quedat amb un regidor, i això, vist el creixement espectacutar que els populars han tingut per tot Catalunya, també és notícia. Si aquesta vegada els populars no han aconseguit augmentar la seva presència a l'Ajuntament de Valls potser és que no ho aconseguiran mai.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 23 de maig de 2011

Ningú anuncia retallades?

Llegeixo a la premsa les propostes que han sorgit del procés participatiu en la revisió del pla d'ordenació urbana municipal(POUM). Són propostes amb sentit comú i que possiblement tots els partits polítics que es presenten a les eleccions municipals podrien fer seves en el programa electoral i és que a totes les formacions els deu semblar bé que Valls treballi per la implantació d'empreses que generin llocs de treball, que es millori al barri antic el manteniment de la via pública o la seguretat al carrer, que es promogui la rehabilitació d'habitatges o que es s'habilitin nous espais d'aparcament o que es treballi per augmentar la freqüències del tren o que es tingui cura dels torrents. Tot plegat són propostes que de poder-les portar a terme millorarien la ciutat. És difícil trobar alguna formació política que no hi estigués d'acord.

Potser la diferència entre les diferents formacions polítiques seria el com i el quan. O sigui, com es faria per aconseguir aquests objectius i amb quina prioritat perquè és difícil en el context actual poder-ho plantejar tot a la vegada.

Al final, els diners, les disponibilitats monetàries, acaben marcant moltes prioritats i acaben condicionant el full de ruta dels governants. D'aquí a poques setmanes se'ns bombardejarà amb els programes electorals dels diversos partits polítics. Buscaré si en algun es parla de retallades i sobretot que es digui què es retallarà, perquè em sembla que ningú parlarà que tal àrea reduirà el seu pressupost un 10 o un 15 o un 25 per cent.

Els ajuntaments en aquests primers mesos de l'any intenten en la mesura que poden no retallar res que pugui disgustar els ciutadans als quals d'aquí quatre dies els hauran de demanar el vot. Hom a vegades té la sensació que hi ha municipi que s'està gastant el pressupost de tot l'any en aquests primers mesos i que a partir del juny un o altre ho aclarirà. Si hi ha canvi, ja s'ho trobaran els qui entren, i si hi ha els mateixos ja s'ho faran com puguin. Ara del que es tracta és de guanyar les eleccions. Saber en quines àrees es farà pagar el pes de la crisi econòmica marca clarament la ideologia política de les formacions que s'hi presenten. Ho sabrem, això, de les formacions polítiques que es presenten a cada municipi? No, segur que no, segur que ningú parlarà de retallades, tot i que després del juny les patirem. Ara es tracta de parlar de projectes, de molts projectes, com més millor. Que com es pagarien? Això ja són figues d'un altre paner.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 28 de març de 2011

Objectiu: eleccions municipals

Una vegada passades les eleccions al Parlament de Catalunya, les diferents forces polítiques comencen ja a preparar l’engranatge per a les properes eleccions municipals que s’han de celebrar d’aquí a menys de mig any. Els partits que han sortit ben parats dels resultats de les eleccions al Parlament intentaran repetir èxits (CiU, PP i SI) i els del tripartit (PSC, ERC i IC), especialment els dos primers, provaran d’intentar aixecar volada després del tràngol passat.

Cada comesa electoral és diferent i no és aconsellable extrapolar els resultats de determinades votacions cap a altres comicis, ja que això pot produir desajustos, i més encara en les municipals en què sovint els electors valoren també les persones que van davant de les candidadutres. En tot cas, el que sí és cert és que els resultats electorals marquen tendències respecte al comportament possible dels electors.

Una vegada, vaig preguntar a un polític com preveia que anirien les municipals i em va exposar un plantejament molt encertat. Em digué que per analitzar el possible resultat d’uns comicis locals cal valorar la tendència electoral de les sigles del partit polític en qüestió i la candidatura però sobretot el cap de llista que es presenta. Si les sigles polítiques sumen i el cap de llista també es pot tenir un excel·lent resultat. Si hi ha desajustos entre ambdós conceptes, el resultat pot ser incert.

En clau local, a Valls, i tot intentant fer un pronòstic, que com a tal té moltes possibilitats d’anar errat, ens trobem que en aquest moment, si seguim la metodologia exposada anteriorment per analitzar-ho, és obvi que CiU com a formació política està en un moment dolç i que el cap que llista que presentaran Albert Batet jo diria que també, és a dir que partit polític i candidat sumen. Això em fa afirmar que em sorprendria molt si CiU no obtingués a Valls una majoria absoluta. És una situació que podem comparar amb la dels anys vuitanta en què el PSC, amb majories absolutes del PSOE a Madrid sumava, i la personalitat de Pau Nuet com a alcalde també. Resultat: majoria absoluta socialista a Valls.

Per la seva part, el PSC està en una tendència a la baixa, tant a Catalunya com el PSOE a Espanya, això em fa pensar que serà difícil que Núria Segú repeteixi resultat (set regidors) i que és possible que tingui un descens de regidors, i més si tenim en compte que la secció local del PSC a Valls ha viscut un període convulsiu i les divisions no ajuden mai a sumar.

Pel que fa als partits en menor representació a l’Ajuntament de Valls, no em sembla que el PP augmentarà el nombre de regidors a la ciutat, ja que penso que CiU recull a la ciutat una part del vot conservador que en altres eleccions vota el PP i com que penso que CiU a Valls està en tendència a l’alça, no crec doncs que els populars augmentin el nombre de regidors que actualment tenen.

Pel que fa al vot independentista que a hores d’ara se’l reparteixen ERC (dos regidors) i la CUP (un regidor) és a hores d’ara difícil de fer pronòstics ja que si SI (el partit de Laporta) es presenta a Valls, el vot pot quedar repartit, cosa que no és beneficiós per a cap de les tres sigles. Més llistes independentistes poden produir la paradoxa que el nombre absolut de vots entre les tres sigles (ERC, CUP i SI) augmenti respecte els que tenen ara ERC i CUP, però que es redueixi el nombre de regidors independentites. Penso que el moviment independentista a Valls hauria de pensar la possibilitat d’agrupar-se en una coalició que sumés i que permetés tenir una presència al nou consistori que estigui d’acord amb els vots independentistes que té la ciutat, tot i que tinc la sensació que les possibilitats que una proposta així sigui reeixida té tant pocs números com les lletres que falten per acabar aquest article.

Article publicat a l'edició local de Vilaweb el 13 de desembre de 2010

La democràcia dels partits polítics

Els partits polítics haurien de ser les organitzacions que més apliquessin la democràcia en el seu funcionament intern, precisament perquè la seva existència forma part de l’essència d’aquest sistema. Malauradament però, massa sovint constatem que això no és així i que el comportament de l’organització com a tal està molt lluny dels conceptes demòcrates que tant defensen els seus dirigents.
A Valls, hem vist com els dos partits principals han quedat ens els darrers mesos esquinçats i amb divisions internes profundes que han tingut i tindran encara conseqüències. El pacte CiU-PSC, políticament completament legítim, ha comportat forts enfrontaments en el sí d’ambdues formacions, que han provocat cicatrius que no seran fàcils de cicatritzar. Amb la perspectiva del temps, tinc la sensació que més enllà de l’acord o no que els militants d’aquests formacions puguin estar amb el pacte, el que va esquinçar ambdós partits fou la manera com s’hi arribà, fruit d’una negociació portada molt personalment entre les dues màximes dirigents de les formacions i sense que els partits en tinguessin gaire informació. Tan sols al final, quan com qui diu la decisió estava presa, se’ls va demanar opinió i tot i així amb moltíssimes reserves.
La situació més greu és la que viu el PSC. Els seus militants no van poder votar si estaven d’acord o no amb el pacte i, actualment, el partit és dirigit per una gestora que no convoca cap tipus d’assemblea. És això una actitud demòcrata? És aquesta una manera de predicar amb exemple de cara als ciutadans? Els votants en les eleccions donen la confiança a una formació per unes afinitats ideològiques o en estar més o menys d’acord amb el programa electoral que es presenta. Una decisió important, molt important, com és la d’un pacte de govern amb el partit amb el què històricament més hi has estat enfrontat, seria interessant de poder-se posar en judici dels votants de la formació, però això és impossible de fer, per la lògica electoral del vot secret. La manera més pròxima de saber què pensen els votants de cada formació és a partir de l’opinió del seus militants, però quan aquesta no es deixa expressar es fa un mal favor a la democràcia. I si els militants d’un partit no poden dir la seva opinió en qüestions importants, perquè cal que n’hi hagi doncs?
A CDC el pacte va ser votat pels militants. L’assemblea votà de forma molt ajustada a favor del pacte però no s’aconseguí el percentatge que es volia i que s’havia anunciat que era necessari per seguir amb les negociacions per arribar a l’acord final amb el PSC. Tot i així, finalment el pacte es va fer i això produí un trencament entre la militància que sembla que fins ara, amb el canvi d’alcaldia i amb el consens a què s’ha arribat per elegir Jordi Garcia com a cap local de CDC, no s’hagi resolt. El temps dirà si tot plegat ha quedat completament calmat i si la crisi a CDC ha quedat superada.
A mi em sembla que demanar l’opinió als militants hauria de ser una pràctica molt més habitual del que és actualment. Es que sinó hom té la sensació que només es necessita al militant perquè pagui les quotes i perque ajudi a penjar cartells o a repartir propaganda per les campanyes electorals. Fer cas de la militància, deixar-la compartir clarament decisions i fer-la partícipa de, en aquest cas, les decisions d’un grup polític municipal donaria molta credibilitat al propi sistema polític i aproximaria la política a la societat, cosa que ja fa falta.
Però tot i demanar l’opinió dels militants, quan aquesta s’obté cal saber entendre-la i administrar-la. No és qüestió de política local, però sí que serveix com exemple. ERC va fer eleccions a president i secretari general i deixà, perquè així ho marquen els estatus del partit, votar a tots els militants, cosa que em sembla excel·lent i un exercici de bona salut democràtica. La militància va voler que el resultat anés molt repartit i que els qui guanyessin obtinguessin una xifra inferior al 40% dels vots. Em sembla que hi havia una lectura clara a fer en el sentit que la militància no volia que hi hagués una idea política que s’imposés clarament a les altres. Doncs bé, el guanyadors van ser incapaços d’aconseguir un mínim pacte que permetés poder governar el partit amb un recolzament superior, com a mínim, de la meitat d’aquest. Fer política és negociar, negociar molt, i intentar arribar a acords. Quin exemple dóna doncs aquell polític que és incapaç d’arribar a acords a casa seva?
Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i als ajuntaments van tenir un augment significatiu de l’abstenció, cosa que els polítics van lamentar immediatament després de les votacions, però que una vegada passada la nit electoral van oblidat completament. Potser valdria la pena que hi pensessin molt més del què ho tenen en compte i que es preocupessin sobre perquè hi va haver tanta gent que no va a votar a ningú. Es que si aquesta reflexió no es fa i si no es fan actuacions per acostar realment la política als ciutadans, moltes vegades, la població, i no falta de raó, té la sensació que més enllà d’ideologies, el que preocupa els polítics es massa sovint determinat càrrec.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 31 de novembre de 2008

Perquè no en fem una via verda?

Hi ha coses que no lliguen. Darrerament els polítics han omplert el seu vocabulari de paraules com sostenibilitat, optimització dels recursos energètics, mobilitat, estalvi energètic i s’han aprovat plans per reduir la despesa energètica del país i per afavorir la mobilitat, fins i tot llegíem la darrera setmana que els cotxes que vagin plens de passatgers per l’Àrea Metropolitana tindran descomptes en els peatges, i llegim també que s’amplien línies de metro de la capital catalana i, constantment, tant els partits de dretes com els d’esquerra, anuncien que s’ha de potenciar i fer servir més el transport públic. I així dia rera altre. Clar que quan parlen els polítics es deuen referir a la sostenibilitat, a la mobilitat i a totes aquests paraules tant políticament correctes de l’Àrea Metropolitana. D’altra manera no s’entendria que mentrestant Renfe faci un pas més amb l’abandó que ens té a Valls i elimini quatre trens més (dos en cada sentit) que connectaven la nostra ciutat amb Barcelona. L’excusa segur que deu ser per qüestions de rendibilitat com si els serveis públics es puguin valorar per rendibilitat econòmica, enlloc de per rendibilitat social; perquè si tots els serveis públics han de ser rendibles econòmicament perquè carai hem de pagar impostos?
El que ha fet Renfe amb la línia de tren de Valls no té nom ni qualificatiu i no podem oblidar que per damunt de Renfe hi ha uns polítics que ho han permès. Han matat la línia de Valls i aquest pas, amb el poc trànsit que hi ha, potser haurem d’acabar demanant que la converteixin en una via verda ja que donat que no hi fan córrer trens (especialment de passatgers que són els que ens interessen) que almenys hi deixin córrer les bicicletes. Renfe ha fet entrar aquesta línia en un espiral que només l’administració pot trencar. Poc a poc, han anat fent passar els trens que venien de Lleida per Reus i Tarragona per aconseguir més passatgers i han deixat la línia de Valls amb un horari vergonyós i aquí comença el problema: com menys servei hi ha, menys s’utilitza, i com menys s’utilitza més raonament té Renfe per argumentar motius de rendibilitat per reduir la freqüència de trens. I l’espiral va creixent i el que és més important els vallencs i comarcans perdem l’hàbit d’agafar el tren a Valls.
Ara, pel que es veu, ja no serveixen ni els diners que l’Ajuntament de Valls pagava (cosa que trobo molt bé per part del consistori vallenc però que és una vergona que hagués de passar) per poder mantenir dos trens més. Jo em pregunto: On són tots aquells plans d’inversió de Renfe a Catalunya que se’ns va prometre després dels problemes de Bellvitge i de tots els problemes que ha tingut aquest servei a tot Catalunya ens els darrers anys? Aquests són els plans? Reduir servei, aquesta és la política social, ecològica, sostenible, de mobilitat que hem d’esperar! Però tot i així, els polítics nostres, els de Catalunya, ens diuen que el servei de trens a Valls, se solucionarà quan es traspassi el servei de Renfe a la Generalitat, una competència que es va prometre que es traspassaria a començaments del 2008 i que forma part de la llista de promeses incomplertes de Zapatero. I aquí a més a més ens ho creiem. Ens van fer creure que el nou Estatut era la solució a tots els problemes del nostre país, que tindríem diners per invertir, que tindríem més autogovern, més possibilitats, en fi que era la solució gairebé a tot allò que ens preocupava. I doncs, de moment, tenim un Estatut passat pel ribot de Madrid i ens conformarem amb un finançament propi de les rebaixes d’estiu o de Nadal, o de totes dues sumades, i sinó temps al temps. Com és que encara en aquest país nostre, Catalunya, encara hi ha qui es creu totes les promeses que se’ns van fent de Madrid? Que si inversions a Renfe, que si l'Estatut tal com l'aprovés el Parlament català, que si nou finançament, que si es traspassaran els aeroports... i ens anem empassant un darrera l’altra els seus incompliments. Fa cosa d’un any es parlava molt del català “emprenyat” (per tot el caos d’infraestructures, que no ens en recordem? caos a l’aeroport, caos als trens, Barcelona a les fosques...), després el català “emprenyat” va a passar a català “espantat” i va votar massivament Zapatero amb la por que no vingués una cosa pitjor, o sigui el PP, i ara tenim el català “enganyat” de promeses incomplertes.
Però en fi, com que segur que Renfe i el Ministeri de Foment deuen tenir arguments de pes i pel bé comú de l’Estat espanyol que justifiquen la reducció de trens a la línia de Valls, malgrat que nosaltres no els sapiguem, però que segur que hi són, potser, el que hauríem de fer és aplanar-nos una miqueta més, que ja no ve d’aquí, i donar-los gràcies. Gràcies, doncs, Renfe, Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, i José Luís Rodríguez Zapatero, gràcies, perquè ens heu tret quatre trens de la nostra línia perquè segur que hi ha en algun altre lloc de la geografia espanyola que necessiten molt més que nosaltres els trens que han tret aquí; gràcies per una vegada més per deixar-nos ser tant solidaris, i no es preocupin per nosaltres, valga’m Déu, que si hem d’agafar el cotxe per anar a Barcelona i no podem tenir un servei molt més econòmic com és el tren, doncs l’agafarem i pagarem els peatges de Vila-rodona i de Martorell, mentre pensem que bé que ho fan vostès fent tota una xarxa d’autovies gratuïtes per tota la geografia espanyola, i pagarem la gasolina que ens costa el viatge a la capital catalana (que té un preu esgarrifós), i pagarem el que haguem de pagar, que al cap i a la fi, això de pagar els catalans ja hi estem acostumats. Tant acostumats que ja gairebé ni ens queixem. I no es preocupin si ara ens sentim “enganyats” o “fastiguejats” que tot té remei i que quan s’acostin les eleccions vostès facin com sempre, vinguin ens arenguen una mica, fan la promesa que vulguin, que nosaltres ens l’empassarem i l’aplaudirem energicament. Al cap i a la fi, la nostra demarcació, Tarragona, és de la de tot l’Estat la que percentualment té més diputats del seu partit, 4 de 6, un 66%, mirin si en som d’agraïts per ben poca cosa; però això sí, quan facin un miting multitudinari a Barcelona, pensin, si us plau, en posar algun autocar que surti de Valls, perquè amb tren no hi podrem venir.

Article publicat al setmanari El Pati, el 12 de setembre de 2008

Ai l'AVE!

Cada setmana, més d'un dia m'he de desplaçar a Barcelona per motius de feina. L'irrisori horari de trens que ens ofereix Renfe des de Valls fa que no pugui confiar en aquest mitjà de transport que hauria de ser el de referència per un país que busqui la sostenibilitat. Per això tenia esperances que amb l'AVE i en els anuncis que es feien que hi hauria força trens, podria solventar les les anades a Barcelona amb transport públic. Massa il·lusions m'havia fet o massa il·lús soc jo, ja que com va dir el president Zapatero en campanya electoral, l'AVE ens ha unit més a Espanya. O sigui l'objectiu era apropar Barcelona a Madrid i el territori que ha de suportar com s'esquinça pel pas d'aquesta infraestructura, ni cas.
Així les coses, el primer desencís m'arriba quan es van anunciar les tarifes. 30 euros per anar del Camp de Tarragona a Barcelona o 45 euros si es fa el viatge d'anada i tornada. I això és un transport públic! La meva indignació puja en gran mesura quan un dia precisament tornant de Barcelona amb el cotxe sento la queixa de les cambres de comerç del Camp de Tarragona que lamentaven que aquest trajecte és un 40% o 50% més car que el que es realitza des de Toledo. Ja hi som. Altra volta es tracta de fer gratar la butxaca els catalans. Però una vegada superada la primera indignació faig números i el que et costa la gasolina, el peatge i el pàrquing d'un dia a Barcelona, s'acosta als 45 euros. Per tant, amb disgust i empipat miro l'horari de l'AVE per provar d'utilitzar-lo, especialment quan tinc una presentació de llibres al vespre a Barcelona que m'obliga a entrar a la capital catalana cap a les 6 de la tarda, moment en què els accessos i els carrers de la ciutat comtal estan colapsadíssims. Escolto per la ràdio que en els horaris que consideren punta, al matí i al vespre hi haurà més trens, però quan entro al web de Renfe, ai l'AVE, altre cop, veig que no han pensat en absolut amb el territori. Per la tarda, només hi ha tres trens que surten de Barcelona hi paren a l'estació del Camp: a les 4, a les 6 i a les 10 de la nit. Quatre hores al vespre, entre les 6 i les 10 de la nit sense servei, és un interval massa gran per poder oferir una bona combinació al territori. De trens n'hi ha més en aquest horari, però van directe cap a Madrid, que sembla que és del què es tracta. Ara haurem d'esperar les promeses de trens d'alta velocitat que fan trajectes curts Lleida-Tarragona-Barcelona per si hi ha millor combinació i per si els preus són més raonables. D'altra manera, l'AVE només ens servirà pel que deia Zapatero, per estar més units a Espanya perquè poguem viatjar més fàcilment a Madrid.
Però de tot plegat suposo que a Madrid, poc els deu preocupar si els catalans estem emprenyats o no, ja que després de tot el que s'ha hagut de sofrir amb els trens i amb d'altres infraestructures, els vots han avalat fins i tot la ministra de Foment i han desautoritzat la idea del "català emprenyat". Farien bé però en pensar que preus abusius comparats amb altres indrets de l'estat, horaris que no lliguen, trens de rodalies que continuen espatllant-se, autopistes que seguim pagant religiosament, traspassos com els d'aeroports que no arriben, etc. continuen fent que hi hagi "catalans emprenyats". Aquests però, gràcies a una excel·lent campanya electoral del PSC-PSOE i gràcies a l'obsessió PPera de posar el dit a la llaga en tot el que fa referència a Catalunya, el "català emprenyat" va passar a esdevenir "català espantat" i, en el moment d'anar a votar, la por a què tornés el PP va superar l'emprenyada dels catalans. Que en facin una lectura correcte els guanyadors i que pensin que el vot de confiança que els catalans han donat al PSOE l'han de gestionar amb la millora dels serveis i amb satisfer les promeses fetes, d'altra manera serà difícil esperar sempre guanyar les eleccions gràcies al vot de la por. Pensar amb les tarifes i els horaris de l'AVE del Camp de Tarragona i també de Lleida seria un primer pas.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 4 d'abril de 2008

No entenc el perquè

No criticaré el pacte CiU-PSC. Podríem trobar motius, de pes, per estar-hi a favor i d'altres, de pes, per estar-hi en contra. Tot es tracta de voler veure el got mig ple o mig buit. En tot cas és un pacte legítim i, en tot cas, seran els ciutadans, al final de la legislatura i quan es convoquin noves eleccions municipals, els qui opinaran amb el seu vot si el pacte els ha convençut i si ha estat bo per a la ciutat.
Sí però que no estic d'acord especialment amb una de les conseqüències del pacte: la ubicació del Museu Casteller a Ruanes.
Escric de memòria, però no recordo que ni el programa electoral de CiU, ni el del PSC defensés la ubicació d'aquesta infraestructura en aquest indret. Crec recordar que CiU defensava el Museu Casteller a la plaça del Quarter. De fet, la pancarta que penja a l'antic IES Narcís Oller es va col·locar a l'inici de la primera legislatura de Dolors Batalla com alcaldessa de la ciutat, i crec recordar que el PSC estava en contra de la ubicació del Museu Casteller a la plaça del Quarter i mantenia la primera proposta d'ubicació, la de situar-lo a l'entorn de la plaça del Blat.
La sol·lució proposada en el pacte és ni tú, ni jo: a Ruanes! Tant hi fa que cap dels dos programes electorals plantegés aquesta possibilitat. I la veritat, a hores d'ara no entenc el perquè?
No havíem quedat que calia ubicar serveis al barri vell o el màxim a prop possible que permetessin crear més fluxos de persones? No havíem quedat que havia estat un error desplaçar serveis com Correus, l'oficina del DARP, el Consell Comarcal, l'ambulatori, l'INEM, la majoria dels centres docents al nord de la ciutat, cosa que havia desertitzat el barri vell? Perquè continuem cometent els mateixos errors? Què volem, que els visitants vinguin a Valls, vegin el Museu Casteller i marxin sense haver-se passejat pels carrers cèntrics de la nostra ciutat? I després, quan haguem construït el Museu Casteller, què en farem de l'antic Quarter? Haurem de veure com per vergonya de la ciutat es deteriora talment com està ocorreguent amb l'edifici de la Biblioteca Popular o amb l'Església de Sant Francesc?
En fi, són massa preguntes sobre les quals no tinc respostes. De totes maneres, Bon Nadal i Bon Any 2008 (l'any que se celebrarà el 29è aniversari de la recuperació dels ajuntaments democràtics i l'any que farà 29 que parlem que s'ha de fer el Museu Casteller a Valls).

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2007

Crear problemes, o resoldre'ls?

No sé si va ser en el discurs d’investidura de José Montilla com a president de la Generalitat de Catalunya o en una entrevista en un mitjà de comunicació on vaig sentir que deia que “els polítics hi són per solucionar els problemes, no per crear-ne”. Aquesta afirmació hauria de ser del tot innecessària perquè es obvi que la funció dels polítics és resoldre els problemes de la gent, per això els votem, i si es diu, és perquè massa cops els polítics han creat problemes als seus administrats. Un exemple d’això l’hem llegit aquests darrers dies i feia referència a Valls. Pel que es veu l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) i l’Ajuntament de Valls no es posen d’acord en la gestió de la depuradora de Valls, i qui ho paga? doncs els pagesos que han vist com se’ls tallava l’aigua del rec i com la collita de calçots, entre d’altres hortalisses, que aporta uns ingressos importants i imprescindibles pels agricultors de la ciutat, perilla. Jo no sé si té raó l’ACA o l’Ajuntament de Valls, perquè no conec quin és el conflicte i perquè possiblement si el conegués no em seria fàcil d’analitzar, però el que és una vergonya és que es pugui fer pagar les conseqüències del desacord als pagesos, que se’ls deixi sense aigua per regar i que els creïn un problema d’aquesta magnitud. ACA i Ajuntament que negociïn, que es discuteixin, que parlin de tot el que hagin de parlar però que no creïn nous problemes als pagesos de la ciutat que ja prou en tenen; en definitiva que apliquin la frase de Montilla que anunciàvem al començament d’aquest article, amb la qual segur que totes les formacions polítiques hi estan d’acord.
Per qüestions professionals he de relacionar-me sovint amb les diferents administracions i he de dir, perquè si no faltaria a la realitat, que generalment rebo un bon tracte. De totes maneres, en les darreres setmanes, he hagut de discutir-me, sense haver pogut resoldre el problema, amb els responsables d’una conselleria de la Generalitat, la gestió de la qual ha passat, en només tres anys, d’estar en mans de CiU, a ERC, posteriorment al PSC i ara tornarà a ser regida per ERC. Això ha provocat canvis continus de personal, i el que és el pitjor, canvis a l’hora d’aplicar el criteri d’una mateixa normativa per a determinats ajuts. Els responsables de la conselleria m’han justificat la no concessió d’uns ajuts per una qüestió de forma en la sol·licitud, tot i que han valorat molt positivament els projectes que presentàvem. La meva perplexitat ha estat majúscula en veure com després d’haver emplenat unes sol·licituds d’ajuts de la mateixa manera com ho havia fet l’any passat, i l’anterior i l’altre, sense, i ho repeteixo, que la normativa hagués canviat, al final s’hagi modificat unilateralment el criteri i ens hagin denegat determinades subvencions. El que era correcte l’any passat i l’anterior i l’altre, amb idèntiques normes, ara pel que es veu ja no ho és. Jo a hores d’ara encara no entenc el perquè. El meu enuig i impotència va anar, en la discussió que vaig mantenir, cada cop en augment fins que no em vaig poder estar de dir-los que el que no podien fer era traslladar als administrats els seus problemes, provocats bàsicament per tants canvis en la gestió de la conselleria. En fi, espero que els pagesos de Valls tinguin més sort en la resolució final de la qüestió que els afecta.
Un dels conflictes amb què sovint ens trobem és la no resolució dels problemes a causa de la no coincidència de la mateixa formació política en dues administracions diferents. No sé si en el cas de l’ACA i l’Ajuntament això hi té alguna cosa a veure, però succeeix massa vegades que les lluites polítiques acaben transformant-se en incapacitat per resoldre els problemes, cosa que finalment té males conseqüències pels administrats. Em sembla que això no hauria de ser així ja que de cap manera les lluites polítiques haurien de repercutir en la gestió que reben els ciutadans. Segur que si escoltes a uns i a als altres, ambdues parts donaran la culpa a l’altre i estic també segur que si la conselleria de Medi Ambient de la Generalitat, que suposo que és qui gestiona l’ACA, i l’Ajuntament de Valls fossin dirigides per la mateixa formació política, el problema ja s’haguera resolt; com també s’haguessin resolt altres qüestions que afecten a la ciutat: el pàrquing de camions del polígon, que ho hi ha manera que es pugui posar en funcionament; el Museu Casteller, que ja s’hauria d’haver començat a construir i moltes altres qüestions que han afectat a la ciutat, la solució de les quals es va dilatar en el seu dia, com per exemple les obres del Teatre Principal o la posada en funcionament de l’estació d’autobusos entre d’altres. Té cap lògica que els ciutadans haguem de suportar això? En aquests casos l’actuació dels polítics ha estat per resoldre els problemes o per crear-ne? El sectarisme o clientalisme polític és una pràctica nefasta que practiquen en més o menys mesura les formacions polítiques i seria desitjable que a l’hora d’administrar oblidessin quin partit polític gestiona cada administració amb la qual estan negociant i que pensessin que la seva gestió beneficiarà o perjudicarà, en definitiva, els ciutadans, alguns dels quals els han votat, altres no i altres han optat per quedar-se a casa el dia de les eleccions, opció que sembla que cada vegada té més adeptes, suposo a causa que els ciutadans tenen la percepció que s’administra més pensant en la formació política a la qual es pertany, que no pas en buscar solucions als problemes que la gent viu dia a dia. Una política destinada a resoldre els problemes dels administrats i a evitar crear-ne de nous dignificaria la tasca dels polítics i aportaria major credibilitat al sistema democràtic. Sovint penso que les diferents formacions polítiques tenen com a prioritari actuar per guanyar les properes eleccions enlloc de procurar fer la millor gestió possible pels ciutadans. A més, em sembla que si canviessin l’ordre aquests termes, si la seva actuació prioritària fos la gestió, acabarien guanyant les eleccions ja que el ciutadà sabria valorar-ho.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2006

Carles Cardó i els conceptes d’estat i nació

En ple debat de com s’ha de denominar Catalunya en el nou Estatut, o millor dit de com els polítics espanyols creuen que cal denominar Catalunya, ja que per la gran majoria dels diputats catalans la paraula clau és “nació”, tot endreçant les prestatgeries de casa m’arriba a les mans el llibre El catalanisme del Dr. Carles Cardó. Un referent històric per a la construcció plurinacional de les Espanyes, obra de Jordi Giró i París, que va guanyar el Premi Carles Cardó d’assaig de les Festes Decennals del 2001. Me’l rellegeixo i penso que és un bon text que ajuda a analitzar el moment que vivim actualment i la reacció espanyola que s’ha produït contra l’Estatut i que a alguns fins i tot els ha servit per armar tota la seva artilleria dialèctica contra Catalunya.
El pensament del vallenc Carles Cardó llegit després de seixanta anys continua amb molta vigència. És curiós però molts dels textos que es van escriure entre els anys vint i trenta que tractaven de l’encaix que ha de tenir Catalunya dins Espanya es podrien publicar fil per randa en l’actualitat sense com qui diu veure cap diferència temporal en la data en què es van escriure. El debat estatutari del 1931 va provocar en aquells temps reaccions anticatalanistes similars a les que vivim actualment, les més dures vingudes de sectors del nacionalcatolicisme espanyol amb el qual tant amb desacord hi estigué Cardó en els seu temps. Els bisbes dirigents de l’església espanyola actual potser no fan declaracions tant alarmistes com les que en aquells temps feia el cardenal Gomà, primat de Toledo, un dels principals inspiradors del nacionalcatolicisme franquista, però si que permeten que desde mitjans de comunicació de la seva titularitat, la COPE, es facin proclames molt similars a les que aquell temps feien el representats del nacionalcatolicisme espanyol i que tant de mal fan a les aspiracions catalanes de major autogovern. Les coses, doncs, no han canviat tant. A tall d’exemple reprodueixo un petit fragment que llegeixo en el llibre anteriorment esmentat i que s’atribueix el cardenal Gomà: “¿Por qué, diréis, nos habla España de unificación en la hispanidad, cuando los hijos de España desgranan su propia unidad? Aludo, claro, al fenómeno de los regionalismos más o menos separatistes, que se han agudizaco con nuestro cambio de régimen político y que pudiera dañar el mismo corazón de la hispanidad”. Aquesta obsessiu concepte “d’unidad nacional” ens l’han repetit recentment des de molts sectors espanyols.
El problema, llavors i ara, és que no s’acaba de resoldre l’encaix que han de tenir les nacions històriques dins l’Estat espanyol. Es clar que es fa difícil resoldre aquest encaix si no es reconeix en primer lloc que en aquest estat existeixen nacions històriques. És una qüestió de ceguesa política. O sigui si un no veu el problema difícilment podrà resoldre’l. Cardó, home sobretot de pau, va reflexionar molt sobre estat i nació. Aquests dos conceptes que Jordi Giró diu en el llibre sobre Carles Cardó que “són ambigus i que cada corrent de pensament defineix segons la seva pròpia tradició i, fins i tot dins de la mateixa tradició de manera heterogència”, són analitzats detalladament pel vallenc Carles Cardó qui va defensar la necessitat que Espanya es constitueixi com un estat plurinacional, com a clau per solucionar el conflicte. Segons Jordi Giró, Cardó “considera que la identificació entre l’Estat i la nació és l’origen de tots els mals polítics que assolen i han assolat Europa els dos darrers segles”. Si les posicions unificadores que ens venen d’Espanya assumissin aquest pensament de Cardó, si veiessin la molta raó que Cardó tenia en el seu pensament potser no els seria tant difícil acceptar un estat plurinacional. Clar si això fos així, si tinguéssim un Estat en el qual ens hi sentíssim còmodes i compresos possiblement ja no ens caldria tenir aspiracions independentistes. El propi Cardó ho assenyala: “Una nació si veu respectats els seus drets culturals, conseqüència de la seva funció educadora, ha d’ésser lleial a l’estat que els hi proporciona”. Amb els conceptes ben entesos hi acceptats per tothom, amb un Estat de concepció moderna, la lleieltat ha de ser bidireccional. Finalment, reprodueixo un fragment del llibre de Jordi Giró que ajuda també a fer-nos pensar quin ha de ser el paper de l’Estat, segons Carles Cardó. Escriu Jordi Giró “Cardó proposa a més el principi de subsidiarietat o supletorietat per defensar els drets culturals de les nacions. Aquest principi extret del pensament de Pius XI, defensa que tot allò que pugui dur a terme una societat de rang inferior no ho ha pas d’absorbir una societat de rang superior. Això vol dir que les funcions pròpies de l’Estat només seran aquelles que les nacionalitats, grups o, fins i tot, particulars siguin incapaços de sostenir i organitzar. Tot allò que puguin organitzar els ciutadans de manera autònoma tenen dret a fer-ho. L’Estat només ha d’assegurar aquells serveis que per manca de rendibilitat o per impossibilitat física no puguin desenvolupar els grups socials que es troben dins el seu territori.” Aquest principi de subsidiarietat o supletorietat ens seria molt útil a l’hora d’analitzar quines són les competències que han de tenir tant les entitats de la societat civil, com els ajuntaments, i fins als governs autònom, o sigui en el nostre cas la Generalitat.
El pensament, les reflexions de Carles Cardó ens serien ara de gran utilitat. No defenso en aquest escrit que cal estar d’acord completament amb tot el que Cardó va reflectir en la seva obra. De fet, Jordi Giró, l’autor del llibre que he esmentat al començament de l’article, en fa en aquesta obra una valoració crítica del nacionalisme cardonià i n’analitza els punt forts i febles; però sí que tinc clar que la lectura dels pensaments de Cardó ens ajuden a analitzar, a reflexionar sobre conceptes com nació o estat que tan d’actualitat estan avui en dia. A partir d’aquí cadascú ha de treure les seves pròpies conclusions i ha de definir el seu pensament particular.
Carles Cardó i Sanjuan va néixer a Valls el 1884. En motiu del centenari del seu naixement, el 1994, es van fer a la capital de l’Alt Camp diverses activitats. Va morir a Barcelona el 1958, per la qual cosa, d’aquí a dos anys, el 2008 es commemorarà el cinquantenari de la seva mort, em sembla que hauria de ser un bon moment per tornar-lo a recordar. És molt important que els vallenc fem activitats per homenatjar i mantenir en el record l’obra dels conciutadans que més han destacat. El 2008 em sembla que ha de ser una bon any per recordar-nos de Carles Cardó.

Article publicat al setmanari El Pati, el gener del 2006

Crispació

Llegeixo amb satisfacció que en el ple de l’Ajuntament de Valls que es va celebrar la setmana passada, el debat va tornar a un nivell normal després dels episodis recents de crispació. Tinc la impressió, potser equivocada, que els nostres polítics locals estan posant a la pràctica una excessiva carga política en les seves actuacions, com si Valls es tractés d’un camp d’aprenentatge del debat polític crispat. D’aquesta manera, em sembla que hem viscuts situacions que tenen una certa similitud als debats del Congrés de Diputats que per pena nostra veiem per la televisió i els quals més que debats polítics acaben convertint-se en un espectacle més propi d’un culebró suramericà que al que correspondria a una bona praxis de l’activitat política.
Hem vist en els darrers mesos a la ciutat cartells enganxats pels carrers amb cares de regidors, insults, desqualificacions, amenaces de portar la política local als tribunals, titulars estridents i, entre altres qüestions, abandó del ple per part d’alguns regidors. Els nostres polítics, els d’un cantó i de l’altra, haurien de para compte amb tensar excessivament la corda, ja que es corre el perill de traslladar la crispació política al carrer i de fracturar la societat. El govern hauria de fomentar al màxim els ponts de diàlegs amb els agents de la societat vallenca a fi efecte d’explicar fil par randa els projectes i actuacions previstes i l’oposició hauria de parar compte en no caure en la temptació de voler traslladar al carrer la legítima oposició política. Som una comunitat i més enllà de les diferències de pensament que tenim, les quals enriqueixen la pluralitat de la societat, hem de procurar resoldre els nostres conflictes amb diàleg, sense estridències i crispacions desmesurades.

Article publicat al setmanari El Pati el mes de desembre del 2004