Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infraestructures. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infraestructures. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Obres paralitzades

Se'ns havia anunciat que el tram de l'A-27 entre Valls i Montblanc quedava suspès a l'espera d'una nova licitació, però amb el que no es comptava és que les obres entre Valls i Tarragona quedarien també paralitzades. El nou eix viari Montblanc-Tarragona, tant necessari per la comunicació de la Conca i l'Alt Camp amb l'eix mediterrani, queda doncs tocat i amb la incògnita de quan s'acabarà; ja que pel que es veu el Ministeri de Foment no diu res. Tot plegat és conseqüència d'una política econòmica erràtica del govern de Zapatero que ha passat de tirar la casa per la finestra, amb obres d'infraestructura a tort i a dret i amb plans pels ajuntament que en ocasions no han servit per a obres importants, a tancar l'aixeta de la despesa d'infraestructures. D'un extrem a l'altre, sense terme mig i, sembla que, a la desesperada.
Més enllà però de la paralització d'aquestes obres i de les seves causes, tot plegat em fa reflexionar en un fet que sovint ens trobem a la nostra ciutat amb obres que s'eternitzen, que sembla que no s'acabin mai i potser nosaltres hi tenim alguna responsabilitat en què això succeeixi. Si la decisió de “per on havia de passar l'autovia” no s'hagués dilatat tant i no se n'hagués fet qüestió electoral, em pregunto si a hores d'ara aquesta infraestructura estaria acabada.
Hi ha però una altra obra també completament aturada a la ciutat: la rehabilitació del convent del Carme per ubicar-hi novament l'escola Enxaneta. Algú pot aventurar-se a dir quan s'acabaran les obres? Mentrestant, la mainada ha d'anar a l'antic Narcís Oller en unes instal·lacions que no són adequades. No tinc dubtes en el sentit que la decisió de no fer una escola nova per a l'Enxaneta va ser un error que ens ha portat a l'actual situació, per tant, alguna responsabilitat en tenim els vallencs, oi?
El Museu Casteller no podem dir que està paralitzat perquè senzillament no s'ha començat a executar. Sobre la indefinició d'on ubicar-lo i els continus canvis d'emplaçament alguna responsabilitat en tenim a la ciutat, tot i que si hom fa cas dels polítics locals del moment sempre buscaran les culpes en el govern de la Generalitat, que per altra banda segur que també en té la seva part. De fet, és més fàcil culpabilitzar els altres que fer un exercici d'autocrítica. Respecte a la construcció del Museu a Ruanes tinc la sensació que ens hem posat en un carreró sense sortida que l'únic que farà serà posar de nou en una via morta aquest esperat equipament cultural.
I podríem seguir fent llista de les infraestructures de la nostra ciutat que hem vist aturades molt de temps. L'aparcament de camions del Polígon n'ha estat un altre; com també ho van ser en el seu temps les obres del Teatre Principal, o la construcció de l'Estació d'Autobusos en la qual es van haver d'arranjar els desperfectes abans d'inaugurar-la a causa del temps que va estar l'equipament construït abans d'entrar en ús. I si fem memòria encara en trobaríem alguna més.
Per tot plegat, potser val la pena que fem una mica d'autocrítica i que analitzem si sempre els culpables han estat de fora de la ciutat. Em sembla que valdria la pena que, des de Valls, reviséssim les nostres actuacions per casos similars i analitzéssim si les decisions que hem pres o les que no hem pres han afavorit el retard d'infraestructures necessàries per a la ciutat.

Article publicat el dia 11 d'octubre de 2010 a l'edició de Valls de Vilaweb

divendres, 16 d’abril del 2010

El Pla Territorial del Camp de Tarragona ens fa perdre el tren

S'ha obert el període d'al·legacions del Pla Territorial del Camp de Tarragona en el que es planifica el futur de les infraestructures i del creixement econòmic d'aquest territori. El Pla preveu, entre altres coses, quins han de ser els equipaments del ferrocarril i preveu el què és un dels projectes estrella: el tramvia del Camp de Tarragona.
Malauradament per a l'Alt Camp, aquest Pla aposta clarament pel triangle que més pes econòmic i demogràfic ha guanyat els darrers anys, el format per Tarragona-Reus-Cambrils, i deixa tocat el triangle clàssic del Camp de Tarragona, el Tarragona-Reus-Valls que a aquest pas acabarà sent un triangle per a l'estudi de la història més que una realitat.
El futur econòmic s'ha de basar en unes bones infraestructures de comunicació i el tren ha de tenir una importància vital en ser un mitjà de comunicació molt més econòmic que els cotxe, cosa que s'accentuarà encara més en el futur amb l'augment que es preveu del cost dels carburants. El tramvia del Camp de Tarragona definirà uns fluxos comunicatius i econòmics al Camp. Quedar-se'n fora ens situa un pas enrere respecte les altres poblacions.
Ara, en període d'al·legacions les institucions polítiques i econòmiques de la comarca han de presentar les que siguin necessàries perquè no perdem el tren, i els polítics comarcans han de fer els contactes i pressions necessaris perquè la realitat que preveu el Pla canviï. En base a pressions similars, Reus, per exemple, ha aconseguit en el temps una estació de l'alta velocitat en el seu terme.
El desig seria que Valls pogués tenir una via fèrria entre la nostra ciutat i Tarragona que passés per l'estació del Camp, via que a començament del segle XX es va començar a construir en un traçat que unia la capital del Tarragonès amb les comarques centrals de Catalunya i que si s'hagués culminat hauria definit una situació diferent de les comunicacions de la nostra comarca. Es diu que és molt difícil que es facin noves infraestructures ferroviàries. És cert, però això no ens priva de demanar-les. El que si és més senzill és que a Picamoixons es faci un intercanviador que permeti que els trens que van o venen en direcció a Valls puguin anar directament cap a la via de Reus, cosa que hauria de facilitar que Valls fos un punt d'inici d'una de les línies de tramvia. També hauria de ser possible que la xarxa de rodalies de Barcelona, la qual disposa d'una periodicitat de trens molt envejable inclogués Valls, com ho fa amb Vic on comença una de les línies. La situació horària en què ha deixat Renfe la capital de l'Alt Camp és ridícula i indignant.
Tot plegat fa que si no millora el trànsit de trens entre Valls i Barcelona i si quedem exclosos del tramvia del Camp perdrem el tren del que ha de ser l'element clau de la mobilitat del futur: el ferrocarril. I perdre aquest tren condiciona la nostra capacitat per desplaçar-nos, per tant la nostra qualitat de vida, i la potencialitat econòmica de Valls i la comarca de l'Alt Camp.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb

dimecres, 8 de juliol del 2009

I el quart campanar?

L’sky line de Valls està traçat bàsicament per la silueta de quatre campanars que donen caràcter a la ciutat i al seu barri vell. És la mateixa silueta que descriu Narcís Oller en el seu Vilaniu entranyable. És la silueta que ens commou als vallencs quan fem el tomb del balcó. És l’essència del nostre Valls.
Capitanejats pel campanar de Sant Joan, els cimboris del Carme, Sant Antoni i Sant Francesc s’enlairen al cel amb la intenció de guanyar espai a l’infinit, mostrant als nostres xiquets, als nostres castellers el camí de les alçades. Per això, per aquesta estima cap al nostre sky line no és estrany que ràpidament s’hagin omplert les visites als campanars de la nostra ciutat previstes per aquest estiu. Això dóna una pista del què es podria fer en els cap de setmana que Valls té més visites turístiques, en temps de la calçotada. Tenim el que tenim, no hem vetllat pel nostre patrimoni però ens queden atractius per fer-los visibles, per convertir la visita de la ciutat en una emoció: els campanars, el refugi de la plaça del Blat, l’arxiprestral de Sant Joan, la ruta Narcís Oller, la capella del Roser, etc. són argument prou significatius per creure’s que el turisme cultural, quan es prepara amb coherència i arguments, té interès pels ciutadans. Ho hem pogut comprovar moltíssimes vegades: les visites guiades al pont de Goi, al refugi de la plaça del Blat, les visites nocturnes a Sant Joan. Però sembla que no ens ho acabem de creure, que no ens veiem capaços de fer aquestes activitats també cap enfora la ciutat, cap els nostres visitants. I si ho provéssim? I si els tres campanars els ensenyéssim també als forasters? Ens hauríem de preparar, però, la resposta per poder explicar, perquè no es pot pujar al quart campanar, el de Sant Francesc, la quarta sageta que marca el perfil del barri vell. I és que no el podem ensenyar perquè el seu propietari, l’Ajuntament, se n’ha oblidat, l’ha deixat allà abandonat mentre veia que els altres tres poc a poc s’anaven arranjant.
És curiós que sigui precisament el que és municipal el que estigui més malament. Els altres, propietat, de l’Església s’han arranjat, amb subscripcions populars, amb ajudes institucions, de diverses maneres s’han aconseguit els recursos per poder-los deixar en condicions i fins i tot ser visitats, però la deixadesa ha fet que Sant Francesc romangui com a testimoni del poc valor que es dóna institucionalment al patrimoni cultural de la ciutat. Sant Francesc o la Biblioteca Cultural pateixen el mateix mal: el nostre ajuntament no sap què n’ha de fer i precisament aquest és el problema, el principal problema, ja que fins que no tinguin un destí funcional pel qual es pugui projectar una reforma, seguiran en l’ostracisme més absolut, deteriorant-se qui sap fins a condicions extremes o irreversibles. S’ha parlat de Sant Francesc com un destí per poder fer un auditori, però això només han estat comentaris i desitjos d’alguns que estimen Sant Francesc i que estimen la música a la nostra ciutat. Aquesta podria ser una excel·lent utilitat com en podria tenir d’altres. Cal però posar-s’ho el cap, que l’Ajuntament ho tingui entre cella i cella, que li busqui una funcionalitat i que en faci el projecte i després cal recórrer el llarg camí per trobar els recursos econòmics, però si no sabem què en volem fer mai trobarem els diners per arranjar-lo i mai en farem res, ni de Sant Francesc, ni de la Biblioteca Popular.
La visita als campanars de la ciutat és malauradament incompleta. N’hi falta un, Sant Francesc, falta poder visitar una talaia. Mentre els altres tres aquest estiu rebran complaguts les visites dels vallencs, l’altre, el de Sant Francesc haurà de conformar-se amb el seu pèssim estat, com un malalt terminal, albirant la ciutat des de la seva privilegiada posició, mentre, a les seves entranyes, les arrels de les figueres van malmeten el seu esquelet.

Article publicat al diari digital elpati.cat, el 7 de juliol de 2008

divendres, 30 de gener del 2009

Hem perdut el tren... del tren

És difícil que els vallencs poguem perdre el tren ja que pràcticament no tenim trens per perdre. Ben bé, hem perdut el tren del tren. En deixar-nos Renfe sense pràcticament comunicació per la via fèrria de baix preu, l’estació de Perafort de l’AVE, s’ha convertit en la nostra estació per excel·lència i els Avant els mitjans de transport ferroviari que més acabem utilitzant. Però com qui volgués que els vallencs no utilitzem el transport públic, poc a poc s’amplien les dificultats per poder ser usuaris d’un servei ferroviari eficient i econòmicament assequible. Fa unes setmanes i sense previ avís va desaperèixer l’autobús que enllaçava Valls amb l’estació del Camp pels horaris dels Avants. El servei era poc utilitzat, tant poc utilitzat com desconegut. A algú se li va ocórrer de publicitar-lo? Per tant, per anar a l’estació de l’AVE cal anar-hi obligatòriament amb cotxe i aquí ve un nou entrebanc. Les intel·ligències tècniques i polítiques que van idear una estació en un indret no urbà podien haver tingut la ocurrència, lògica sembla, de crear places d’aparcament o gratuites o de baix cost pels usuaris que utilitzarien el servei de trens. Era de preveure que serien molts els usuaris que hi anirien en cotxe. Però clar, pensar amb això seria pensar massa amb el ciutadà i hom comença a tenir la convicció que a vegades es pensa més en recaptar que en servir. Es va preveure aparcament: sí, però de pagament. Davant similar incongruència els usuaris aparcaven on podien: pels vorals i pels llocs destinats a jardí. L’espectacle de cotxes aparcats a qualsevol lloc era (i encara és) lamentable. Fa més d’un any que l’estació funciona i el problema era evident. S’ha buscat solució? No, naturalment, no! El que s’ha fet és impedir que els cotxes aparquin als llocs destinats a jardí i abocar a més usuaris a utilitzar el pàrquing de pagament i a passar per caixa. Ara qui vol aparcar sense pagar ha de deixar cada cop el se vehicle més lluny. Era fàcil i hi havia i encara hi ha lloc per crear un aparcametnt gratuit o barat. És una estació, repeteixo, en una zona no urbana. Fer-ho, plantejar-ho no era complicat. Només faltava sentit comú, cosa que pel que veig és un bé escàs. Millor que tothom passi per caixa!

D’impostos que pugen massa
I parlant de passar per caixa: l’increment de les ordenances de Valls pel 2009 s’anuncia a la premsa que serà d’una mitjana del 4,2%. La inflació a l’Estat espanyol ha estat de l’1,4%. Per tant l’increment dels impostos vallencs és el triple que l’augment del cost de vida, cosa que en temps de crisi em sembla gens adequat.
La renda familiar durant el 2008 a Catalunya ha baixat un 1,4% i es preveu que el 2009 baixi un 3,5%. Això vol dir que les famílies tenen menys ingressos, menys diners per gastar, i si no hi ha consum difícilment sortirem de l’atzucac en què ens trobem. Una de les millors mesures contra la crisi que pot preveure l’administració és fer polítiques que afavoreixin l’economia familiar. Pujar els impostos el triple de l’agument del cost de vida és castigar l’economia familiar dels administrats. La crisi afecta tots: a les empreses, als particulars i també a l’administració i cal que tots fem esforços. A l’administració local, en general, no li quadren els números, ja que la caiguda en picat de la construcció ha fet que els ingressos per llicències d’obres, que eren importants per quadrar el pressupost, hagin tingut un descens molt considerable. Ara bé, si els números no quadren no si val en castigar les ja prou ressentides economies familiars. Els EROs, l’augment d’atur, etc repercuteixen directament sobre els diners que ingressen les famílies i repercuteixen sobre un menor consum. És necessari doncs no fer polítiques que redueixen les rendes familiars. A l’hora de fer quadrar els números em sembla que seria interessant que el nostre Ajuntament estudiés les assignacions als regidors i als partits polítics. Que cada ple a la ciutat li costi 6.000 euros és un luxe que en la situació actual de crisi no ens podem permetre. Hi ha moments que no es tracta només de no agumentar les asignacions sinó que es tracta d’adequar-les a les situació econòmica que es viu i ara, en plena recessió, fer perdagogia de l’exemple seria reduir determinades asignacions que el nostre consistori va aprovar a inicis de legislatura.
I tornant als trens, això de fer augments triplicant o quatriplicat l’IPC en temps de crisi també ho han aplicat altres serveis públic: Renfe ha incrementat un 6% el servei de rodalies, un 5% la mitja distància i un 4 % l’AVE. Malament anirem si la pròpia administració no es conscient en plena crisi que qualsevol ajuda a la butxaca del ciutadà és important.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 30 de gener del 2009

divendres, 12 de setembre del 2008

Perquè no en fem una via verda?

Hi ha coses que no lliguen. Darrerament els polítics han omplert el seu vocabulari de paraules com sostenibilitat, optimització dels recursos energètics, mobilitat, estalvi energètic i s’han aprovat plans per reduir la despesa energètica del país i per afavorir la mobilitat, fins i tot llegíem la darrera setmana que els cotxes que vagin plens de passatgers per l’Àrea Metropolitana tindran descomptes en els peatges, i llegim també que s’amplien línies de metro de la capital catalana i, constantment, tant els partits de dretes com els d’esquerra, anuncien que s’ha de potenciar i fer servir més el transport públic. I així dia rera altre. Clar que quan parlen els polítics es deuen referir a la sostenibilitat, a la mobilitat i a totes aquests paraules tant políticament correctes de l’Àrea Metropolitana. D’altra manera no s’entendria que mentrestant Renfe faci un pas més amb l’abandó que ens té a Valls i elimini quatre trens més (dos en cada sentit) que connectaven la nostra ciutat amb Barcelona. L’excusa segur que deu ser per qüestions de rendibilitat com si els serveis públics es puguin valorar per rendibilitat econòmica, enlloc de per rendibilitat social; perquè si tots els serveis públics han de ser rendibles econòmicament perquè carai hem de pagar impostos?
El que ha fet Renfe amb la línia de tren de Valls no té nom ni qualificatiu i no podem oblidar que per damunt de Renfe hi ha uns polítics que ho han permès. Han matat la línia de Valls i aquest pas, amb el poc trànsit que hi ha, potser haurem d’acabar demanant que la converteixin en una via verda ja que donat que no hi fan córrer trens (especialment de passatgers que són els que ens interessen) que almenys hi deixin córrer les bicicletes. Renfe ha fet entrar aquesta línia en un espiral que només l’administració pot trencar. Poc a poc, han anat fent passar els trens que venien de Lleida per Reus i Tarragona per aconseguir més passatgers i han deixat la línia de Valls amb un horari vergonyós i aquí comença el problema: com menys servei hi ha, menys s’utilitza, i com menys s’utilitza més raonament té Renfe per argumentar motius de rendibilitat per reduir la freqüència de trens. I l’espiral va creixent i el que és més important els vallencs i comarcans perdem l’hàbit d’agafar el tren a Valls.
Ara, pel que es veu, ja no serveixen ni els diners que l’Ajuntament de Valls pagava (cosa que trobo molt bé per part del consistori vallenc però que és una vergona que hagués de passar) per poder mantenir dos trens més. Jo em pregunto: On són tots aquells plans d’inversió de Renfe a Catalunya que se’ns va prometre després dels problemes de Bellvitge i de tots els problemes que ha tingut aquest servei a tot Catalunya ens els darrers anys? Aquests són els plans? Reduir servei, aquesta és la política social, ecològica, sostenible, de mobilitat que hem d’esperar! Però tot i així, els polítics nostres, els de Catalunya, ens diuen que el servei de trens a Valls, se solucionarà quan es traspassi el servei de Renfe a la Generalitat, una competència que es va prometre que es traspassaria a començaments del 2008 i que forma part de la llista de promeses incomplertes de Zapatero. I aquí a més a més ens ho creiem. Ens van fer creure que el nou Estatut era la solució a tots els problemes del nostre país, que tindríem diners per invertir, que tindríem més autogovern, més possibilitats, en fi que era la solució gairebé a tot allò que ens preocupava. I doncs, de moment, tenim un Estatut passat pel ribot de Madrid i ens conformarem amb un finançament propi de les rebaixes d’estiu o de Nadal, o de totes dues sumades, i sinó temps al temps. Com és que encara en aquest país nostre, Catalunya, encara hi ha qui es creu totes les promeses que se’ns van fent de Madrid? Que si inversions a Renfe, que si l'Estatut tal com l'aprovés el Parlament català, que si nou finançament, que si es traspassaran els aeroports... i ens anem empassant un darrera l’altra els seus incompliments. Fa cosa d’un any es parlava molt del català “emprenyat” (per tot el caos d’infraestructures, que no ens en recordem? caos a l’aeroport, caos als trens, Barcelona a les fosques...), després el català “emprenyat” va a passar a català “espantat” i va votar massivament Zapatero amb la por que no vingués una cosa pitjor, o sigui el PP, i ara tenim el català “enganyat” de promeses incomplertes.
Però en fi, com que segur que Renfe i el Ministeri de Foment deuen tenir arguments de pes i pel bé comú de l’Estat espanyol que justifiquen la reducció de trens a la línia de Valls, malgrat que nosaltres no els sapiguem, però que segur que hi són, potser, el que hauríem de fer és aplanar-nos una miqueta més, que ja no ve d’aquí, i donar-los gràcies. Gràcies, doncs, Renfe, Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, i José Luís Rodríguez Zapatero, gràcies, perquè ens heu tret quatre trens de la nostra línia perquè segur que hi ha en algun altre lloc de la geografia espanyola que necessiten molt més que nosaltres els trens que han tret aquí; gràcies per una vegada més per deixar-nos ser tant solidaris, i no es preocupin per nosaltres, valga’m Déu, que si hem d’agafar el cotxe per anar a Barcelona i no podem tenir un servei molt més econòmic com és el tren, doncs l’agafarem i pagarem els peatges de Vila-rodona i de Martorell, mentre pensem que bé que ho fan vostès fent tota una xarxa d’autovies gratuïtes per tota la geografia espanyola, i pagarem la gasolina que ens costa el viatge a la capital catalana (que té un preu esgarrifós), i pagarem el que haguem de pagar, que al cap i a la fi, això de pagar els catalans ja hi estem acostumats. Tant acostumats que ja gairebé ni ens queixem. I no es preocupin si ara ens sentim “enganyats” o “fastiguejats” que tot té remei i que quan s’acostin les eleccions vostès facin com sempre, vinguin ens arenguen una mica, fan la promesa que vulguin, que nosaltres ens l’empassarem i l’aplaudirem energicament. Al cap i a la fi, la nostra demarcació, Tarragona, és de la de tot l’Estat la que percentualment té més diputats del seu partit, 4 de 6, un 66%, mirin si en som d’agraïts per ben poca cosa; però això sí, quan facin un miting multitudinari a Barcelona, pensin, si us plau, en posar algun autocar que surti de Valls, perquè amb tren no hi podrem venir.

Article publicat al setmanari El Pati, el 12 de setembre de 2008

dilluns, 24 d’abril del 2006

Infraestructures viàries

La situació estratègica de Valls i l'Alt Camp ha estat un element determinant perquè diverses empreses hagin instal·lat la seva logística a la nostra comarca com són el cas d'Ikea al Polígon Industrial de Valls o de Caprabo a Alcover. A més, segur que empreses de diferents tipus com manufactures, d'alimentació, de components d'automoció o altres que s'han instal·lat durant el temps als polígons de la comarca, han tingut molt en compte la ubicació de Valls i de l'Alt Camp. De fet, Valls podríem dir que té tres entrades d'autopistes a menys de 15 quilòmetres. L'entrada de Tarragona que ens dóna accès a l'autopista del Mediterrani i la del Pla de Santa Maria i Vila-rodona des d'on anem cap a Barcelona o cap al centre de la península.
Les infraestructures, les comunicacions són vitals pel desenvolupament econòmic d'una zona. D'aquí bé la queixa catalana del poc que s'ha invertit des de Madrid a Catalunya tenint en compte el que aportem en impostos. Unes males comunicacions acaben portant a l'estrangulament econòmic d'una zona. El temps són diners i invertir excessivament en els desplaçaments acaba repercutint en la competivitat de les empreses. Això és tant important que l'espai que té com unitat de mesura els quilòmetres acabem realment mesurant-lo amb unitats de temps. Un lloc és lluny o no, no en funció dels quilòmetres que hi ha sinó en funció del que tardem en arribar-hi. Responem a la pregunta de si és molt lluny un indret determinant, tot dient "no no massa, a un quart d'hora o a mitja hora". Per tant unes bones comunicacions escurcen la concepció que tenim de l'espai.
Doncs bé, com tenim les comunicacions actualment a Valls en particular i a l'Alt Camp en general? En opinió meva estem en una situació que tendeix cap a l'estrangulament. Si en fem un repàs veurem que tant sols les comunicacions cap al Nord (direcció al Pla de Santa Maria) compleixen les prespectives. Les comunicacions cap el sud són insuficients i fins i tot en casos vergonyoses.
El problema més gran és l'eix Valls-Tarragona. Utilitzar-lo en hores puntes és desesperant. Sovint és impossible passar dels 70 quilòmetres hora en tot el recorregut. No hi ha llocs per avançar els camions i és una gimcama de rotontes. Aquest eix és el que ens dóna la sortida cap el corredor del mediterrani i cap el Port de Tarragona i a més és els que ens permetrà arribar a l'estació de l'AVE de Perafort. Quan aquesta infraestructura s'obri, que segons sembla serà força aviat, el colapse, especialment entre l'estació i Tarragona pot ser impressionant. Tot plegat s'ha de resoldre amb la polèmica autovia Tarragona-Valls-Montblanc que potser serà perquè no entenc en obres públiques, però tinc la sensació que la seva futura construcció va massa lenta. Resoldre la circulació de l'eix Tarragona-Valls és imprescindible per la salut econòmica de la nostra comarca. En ple debat sobre si havia de passar per l'Est o l'Oest, particularment no vaig saber destriar quina era la millor opció. En tots dos casos hi veia aspectes positius i negatius, però tinc molt clar que la pitjor opció no és que passi ni per l'Est ni per l'Oest sinó que no es faci o que es retardi. La inexistència d'aquesta infraestructura pot ajudar a l'estrangulament econòmic de la nostra ciutat.
Seguim cap el sud. La carretera de Valls a Alcover és correcte però una vegada som a aquesta localitat ens trobem sovint de nou colapsats pel trànsit que hi ha entre Alcover i Reus. S'ha projectat convertir aquest tram en autovia. La seva necessitat és doncs important. Cal resoldre pel que fa al sud de Valls l'accès de la carretera d'Alcover i de la de Picamoixons cap a l'eix de Tarragona. Sembla que la futura construcció de l'autovia Valls-Tarragona pot resoldre-ho. L'encreuament cap a Alcover és un tap que produeix sovint cues que arriben al pont del Torrent del Catllar. Resoldre-ho és doncs una urgència important per a la ciutat.
Un altre eix important és la carretera de Picamoixons. El seu ferm està arranjat però no hi ha manera que es faci el necessari desviament i aquest poble ha de suportat pel seu interior un exesiu trànsit de vehicles pesats. És necessari també aquest desviament anhelat. Pel que fa a l'eix Valls-Montblanc té una bona via, però si es construís quan abans millor el túnel del Coll de Lilla es faria un gran servei especialment a la Conca de Barberà ja que acostaria aquesta comarca a l'eix del mediterrani.
Finalment, un altra eix important és el de la carretera entre Valls i El Vendrell. És important en primer lloc perquè és una de les portes de l'autopista i també perquè ens conecta cap a la zona del Penedès. De forma similar com passa a Picamoixons, Alió ha de suportar un trànsit excessiu de vehicles pesats. És necessari doncs un desviament i caldria que en general tota la carretera fins al Vendrell fos més ampla i ràpida.
En definitiva, fent aquest repàs em sembla que tenim necessitats per resoldre per pràctiment totes les direccions. Valdria la pensa doncs que les intitucions públiques i econòmiques de la ciutat ho tinguessin en compte a l'hora de reclamar i insistir a les institucions que ho han de resoldre. L'Estat i la Generalitat tenen moltes inversions per realitzar i moltes vegades la decisió de fer-ne una o una altra depèn de la pressió que es faci del territori. Més val doncs que estem al cas si no volem que la deficiència de les infraestructures estranguli la nostra economia.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, l'abril del 2006

dimarts, 15 de novembre del 2005

Com serà el nou Pati?

Exposició de projectes. Vaig dissabte passat a la tarda a veure l’exposició a Sant Roc sobre els projectes urbanístics presentats pel Pati. A les set de la tarda, hora en què s’obra la mostra ja hi ha vallencs que s’esperen al carrer per entrar-hi. Bona cosa, penso. Sempre és interessant que els membres d’una comunitat s’interessin i segueixin d’aprop les actuacions que es fan. Pel que em diuen el dia abans, el divendres, dia en què es va inaugurar, també hi va anar molta gent i suposo que l’interès per visitar la mostra deu haver estat també important al llarg de la setmana.
L’Ajuntament ha organitzat una atractiva posada en escena dels projectes, cosa que s’agraeix. Totes les persones amb les quals coincideixo a la sala de Sant Roc, visiten l’exposició amb interès i miren detingudament cada projecte i cadascú hi diu la seva. Dues qüestions que no m’acaben de fer el pes, la lletra amb la qual s’explica la filosofia dels projectes és en alguns cops molt petita, cosa que no en facilita la lectura i una segona, sobre algun dels projectes, tot i els dibuixos que es presenten, em costa tenir-ne una idea precisa. Potser és que no hi estic acostumat. En general però, pots fer-te una bona idea del què es presenta i, tant per l’escenificació com per la inversió que el consistori dedica als projectes sembla prou clar que els govern municipal vol posar tot els seus esforços perquè la que ha de ser l’obra més emblemàtica de la legislatura tregui bona nota. I és que és evident que l’equip de govern s'hi juga molt amb les obres del Pati, sobretot, després de les protestes populars que es van produir abans que comencessin. En els projectes que es presenten s’hi veu en general força vegetació, en un cas fins i tot pel meu gust, hi ha un excés d’arbres. Pel que sembla, es vol evitar construir una plaça dura, cosa que intueixo és un dels grans temors dels vallencs.
He comentat un parell de qüestions que no m’acabaven de fer el pes, voldria però també valorar com un encert, al meu entendre, el fet que s’ensenyi als vallencs els diferents projectes i que a més a més es recullin les opinions dels ciutadans que desitgen dir-li la seva. El Pati és la plaça per excel·lència i tots l’apreciem en gran mesura, per això s’ha produït la controvèrsia sobre la conveniència o no del pàrquing; per tant, que hi puguem dir la nostra em sembla una bona iniciativa i un acte de justícia. Una altre qüestió que també m’ha agradat és que, malgrat que ha suposat una inversió no menyspreable, s’hagi destinat una quantitat de diners important al concurs d’idees, de manera que a urbanistes qualificats els resultés interessant presentar-s'hi. La inversió a realitzar en les obres serà important i ni la ciutat ni lògicament l’equip de govern, que tal com hem dit s’hi juga molt, pot equivocar-se. L’hem d’encertar. No podem fer un nyap, com s’ha fet en alguna de les obres de la ciutat. Tot i que totes les places i carrers de Valls tenen la seva significació penso que el Pati és pels vallencs alguna cosa més que un espai públic i per tant totes les precaucions seran benvingudes per tal d’aconseguir al final un resultat satisfactori.

Els llums de Nadal. La manca de previsió per part de l’administració a l’hora de fer qualsevol actuació és una de les qüestions que provoquen amb raó més controvèrsies. Recordo que en algun any anterior botiguers vallencs es van queixar del retard en què l’Ajuntament havia instal·lat els llums de Nadal. Això, enguany segur que no passarà perquè les il·luminacions nadalenques es van començar a penjar per la ciutat ja abans de Santa Úrsula, o sigui ben bé dos mesos abans de Nadal. Em va xocar que jo encara vestís gersei de màniga curta i que ja veiés pels carrers vallencs la preparació del Nadal. En fi, que es sigui previsor ja m’agrada, però no els sembla que potser amb les llums de Nadal se n’ha fet enguany un gra massa? Vaja, em sembla.

Inversions al Polígon. Llegeixo amb satisfacció noves inversos per ampliar el Polígon Industrial de Valls. De fet, si hi ha companyies disposades a invertir amb nous carrers i en fer noves naus és que aquestes veuen prespectives de nous inversors per a la nostra ciutat i això és bo. El Polígon és el cor econòmic de la ciutat i si batega amb força vol dir que l’economia de la ciutat gaudeix de bona salut. Sovint ens queixem de la falta d’una visió global de la planificació urbanística de la ciutat, cosa que ha provocat que s’hagin fet alguns pedaços; però, si alguna cosa em sembla que tenim endreçada és la ubicació de les indústries. Tenim una bona zona industrial ubicada en un lloc que ha pogut expandir-se i amb un accés força proper a l’autopista. Quan es va planificar la seva construcció als anys seixanta és va encertar de totes totes. Els encerts del passat són avantatges pel present de la mateixa manera que els errors que cometen ara amb la planificació de la nostra ciutat seran els problemes que ens trobarem en el futur. Generalment un error en la planificació urbanística no produeix un inconvenient a curt termini però sí al cap del temps. El mateix passa amb els encerts. Qui va pensar, en el passat, ubicar el Polígon a la carretera del Pla va fer-nos un bon favor als qui ara en gaudim. La llàstima és la poca cura que es té moltes vegades amb les instal·lacions públiques. És molt trist poder constatar que hi ha massa fanals del Polígon que intueixo que s’han derribat a l’hora de maniobrar grans vehicles i també no dóna bones sensacions que aquests fanals no es reposin ràpidament. Si hem dit que el Polígon és el motor econòmic de la ciutat farem bé en cuidar el seu aspecte.

Article publicat al setmanari El Pati, el novembre del 2005

dijous, 24 de febrer del 2005

Obres al pas a nivell

A vegades hi ha obres que duren tant que arriba un moment que ens acostumem a que aquella zona o indret estigui inutilitzable i que no sabem ja ni quan van començar, ni quan havien d’haver acabat. Un cas d’aquests és les obres del pas a nivell de la carretera de Montblanc. Jo a hores d’ara no recordo ni quan van començar ni quan s’havien d’acabar però del que estic segur és que el termini per a la seva finalització ja fa temps que l’hem superat. Trobo injustificable i incomprensible que un vial de circulació important per a la ciutat es talli alegremaent per un temps indefinit i que, lluny d’intentar fer les obres en celeritat per molestar el menys possible als ciutadans, aquestes s’allarguin molt i molt. El resultat d’aquest vial inoperant és que en hores puntes, a la carretera del Pla es produeixen colapses circulatoris dia rere altra. La responsabilitat de les obres no és del consistori vallenc, suposo que deu ser del Ministeri de Foment, pero a hores d’ara em pregunto si les institiucions vallenques han seguit les obres d’aprop i si han pressionat perquè es fessin amb rapidesa. En tot cas, si això s’ha fet o una de dues, o el Ministeri de Foment s’ha fet el sort o no s’ha actuat amb suficient eficàcia. En tot cas, hi ha vies a la ciutat de gran importància per la circulació viària que és desitjable que estiguin el menys tallades possibls. És de lògica que per exemple les entrades i sortides de la ciutat siguin vies imprescindibles com també ho són vials com el carrer Avenir, la carretera del Pla i naturalment les muralles. Per això em va estranyar que a causa d’uns imprevistos amb les obres de l’Hospital, cosa que va provocar que s’hagués de tallar la muralla del Carme, no s’aprofitessin fins i tot dies festius, com es fa en altres llocs, per avançar les obres i tornar a la normalitat un vial tant trascendental per a la ciutat. En fi, pel que es veu com en moltes altres coses la sol·lució passa perquè els ciutadans tinguem paciència, molta paciència.

Article publicat al setmanari El Pati, el febrer del 2005

dissabte, 2 d’octubre del 2004

Pagar dues vegades

Se suposa que els impostos que paguem ens són retornats amb serveis, tot i que a vegades hom de la sensació que això és massa suposar. Fa anys que Renfe va decidir que la línia de tren que passa per Valls era poc rendible i ara un tren ara un altre ens ha deixat un horari pèssim que ha provocat a més que cada cop s’utilitzés menys el tren per manca de bones combinacions. Sempre m’ha sorprès que es parli frívolament de línies de trens rendibles o no, com si un servei hagués de tractar-se com un McDonal’s: com més passatgers, com si fóssim hamburgueses, més trens, i si no vénen prou clients tanquem la parada i tant tranquils. Si ens posem així, algú em podria dir quina rendibilitat econòmica tenen les carreteres? Les autopistes, els catalans, pràcticament els únics ciutadans d’aquest Estat, ho sabem prou bé, però de les carreteres que paguem amb els impostos ningú no en parla de rendibilitat econòmica i mira que de calés ens en costen molts, a banda del cost humà que tenen que per culta dels accidents té una magnitud insostenible. A vegades penso que es parla molt del servei públic, perquè queda bé, sobretot en temps d’eleccions, però a l’hora de la veritat els nostres administradors s’ho prenen poc seriosament. No ho sé, però hom té la temptació de pensar que els qui governen els interessa més que agafem el cotxe, gastem gasolina, amb la qual hi ha uns impostos afegits impressionants, i no usem el transport públic amb el qual l’administració ingressa pocs diners. En fi, felicito a l’Ajuntament per fer una aposta pel transport públic i jugar-se-la avalant econòmicament dues noves combinacions ferroviàries. Ara bé, a Renfe, un servei públic, li hauria de caure la cara de vergonya (si és que en té) per demanar que un ajuntament s’hagi de fer càrrec del possible dèficit que pugui generar aquesta ampliació d’horari. O sigui, si no s’aconsegueix l’objectiu, els vallencs pagarem el servei ferroviari dues vegades: una amb els impostos que paguem a l’estat i l’altre amb els impostos que paguem a l’Ajuntament. Gestors de Renfe, feu-s’ho mirar.

Article publicat al setmanari El Pati, l'octubre del 2004

divendres, 2 de juliol del 2004

El mitjó del revés

Llegeixo a El Pati que el nombre de residents a les comarques de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà que treballen a Reus o a Tarragona s’ha incrementat i, a la mateixa edició del setmanari, llegeixo que Renfe al final ha fet efectiu el tancament de les estacions de Valls i Montblanc. O sigui, cada vegada hi ha més persones que es desplacen fora de les nostres comarques per treballar però, per contra, cada vegada tenim un pitjor servei de transport públic. Això vol dir també que cada vegada hi ha més persones que han d’usar el seu propi vehicle per anar a treballar i això vol dir també que cada vegada gastem més combustible fòssil, la combustió del qual a la vegada és en part responsable de l’escalfament del nostre castigat planeta, i això vol dir també que cada vegada es col·lapsen més les nostres infraestructures viàries, algunes de les quals com la de Tarragona a Valls són una autèntica vergonya. Som en l’era de les comunicacions i en l’era de la mobilitat, però pel que sembla a les nostres comarques el transport públic ha quedat enrocat en el passat o potser seria millor dir que està en pitjors condicions que en el passat. Tot plegat no lliga gaire. Si cada vegada hi ha més gent que es desplaça a treballar fora de les nostres comarques, cada vegada hi hauria d’haver més horaris de transport públic i de millor qualitat; no al revés com ens està passat. Potser els gestors de Renfe i de la resta de transport públic de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà, i també de l’administració ens haurien d’explicar perquè en aquest tema portem el mitjó posat del revés.

Article publicat al setmanari El Pati, el juliol del 2004.

dimecres, 2 de juny del 2004

Eix ferroviari

El nou govern de la Generalitat de Catalunya projecta un eix ferroviari transversal que hauria d’unir Girona i Lleida. Els primers estudis preveuen un ramal que enllaçaria el Camp de Tarragona amb les comarques centrals de Catalunya per mitjà d’una línia que transcorreria per Tarragona, Reus i Cervera i que en principi passaria de llarg per Valls. Aquest projecte em fa recordar que a finals del segle XIX es va iniciar la construcció d’una via ferroviària que enllaçava la ciutat de Tarragona amb Igualada, passant per Valls, o sigui comunicava les comarques centrals de Catalunya amb el Camp de Tarragona, si fa o no fa com es vol fer ara. La línia es va començar a començar a construir i preveia unir ferroviariament Tarragona, Valls, Igualada, Manresa, Vic i Roses. Dels treballs que es feren per portar-la a terme encara ara es poden veure vestigis a Perafort, Vila-rodona o Aiguamúrcia.
Ara, aquest eix transversal de Catalunya que preveu la Generalitat em fa pensar que potser les institucions de les nostra comarca haurien de reivindicar que ens poguéssimm beneficiar d’aquest eix diagonal que ha d’enllaçar el Camp de Tarragona amb les comarques centrals. No aniria malament que s’aprofitessin els estudis que la història ens ha deixat (hi ha un treball publicat sobre l’esmentada línia a la miscel·lània La Resclosa de l’any 1997, que publica el Centre d’Estudis del Gaià). No soc cap expert amb la matèria però com a idea potser valdria la pena plantejar-se que aquest nou eix pensés unir ferroviariament Tarragona amb Valls, cosa que permetria tancar el triangle ferroviari Tarragona-Reus-Valls, per a partir de la capital de l’Alt Camp recuperar aquella idea que ens portava directament de la comarca de l’Alt Camp a la capital de l’Anoia. L’Alt Camp i l’Anoia són, encara que no ho sembli, dues comarques frontereres que les pèssimes comunicacions que sempre han tingut han fet que històricament l’Alt Camp i l’Anoia ens semblin dos espais molt llunyans.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el juny del 2004

dimarts, 2 de març del 2004

El pàrquing del Pati

L’Ajuntament de Valls ha anunciat que encarregava l’estiu geotènic de l’aparcament del Pati. Sobre aquesta infraestructura ERC i el PP demanen que es faci un estudi comparatiu entre construir l’aparcament al Pati i a la plaça del Quarter ja que els sembla que en aquest darrer indret l’aparcament pot ser econòmicament més barat i de més capacitat. És un debat que estic segur que aquestes dues formacions el fan en la millor de les intencions i a més és molt possible que tinguin raó. Ara bé, la meva opinió, és que la construcció d’un pàrquing al Pati no s’ha d’analitzar únicament sota paràmetres econòmics sinó que hem de tenir en compte que aquesta infraestructura és importantíssima per la recuperació del Barri Antic.
Un dels desavantatges que tenen els veïns del Barri Antic és la dificultat que tenen per trobar aparcament a prop dels seus domicilis. La immensa majoria d’edificis no tenen aparcament als seus soterranis, cosa que no passa a la plaça del Quarter, i aquest fer pot ser un condicionant a l’hora de decidir anar-hi a viure-hi. El Pati és un dels pocs llocs dins el perímetre de les muralles, per no dir gairebé l’únic, on s’hi pot construir un aparcament i em sembla que, malgrat que pot ser que a la plaça del Quarter sigui econòmicament més favorable, socialment és més aconsellable fer-ho al Pati per la millora que els pot suposar als veïns del Barri Antic, i a la fi, el que compta són les persones i el seu benestar.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el febrer del 2004