Perquè no en fem una via verda?

Hi ha coses que no lliguen. Darrerament els polítics han omplert el seu vocabulari de paraules com sostenibilitat, optimització dels recursos energètics, mobilitat, estalvi energètic i s’han aprovat plans per reduir la despesa energètica del país i per afavorir la mobilitat, fins i tot llegíem la darrera setmana que els cotxes que vagin plens de passatgers per l’Àrea Metropolitana tindran descomptes en els peatges, i llegim també que s’amplien línies de metro de la capital catalana i, constantment, tant els partits de dretes com els d’esquerra, anuncien que s’ha de potenciar i fer servir més el transport públic. I així dia rera altre. Clar que quan parlen els polítics es deuen referir a la sostenibilitat, a la mobilitat i a totes aquests paraules tant políticament correctes de l’Àrea Metropolitana. D’altra manera no s’entendria que mentrestant Renfe faci un pas més amb l’abandó que ens té a Valls i elimini quatre trens més (dos en cada sentit) que connectaven la nostra ciutat amb Barcelona. L’excusa segur que deu ser per qüestions de rendibilitat com si els serveis públics es puguin valorar per rendibilitat econòmica, enlloc de per rendibilitat social; perquè si tots els serveis públics han de ser rendibles econòmicament perquè carai hem de pagar impostos?
El que ha fet Renfe amb la línia de tren de Valls no té nom ni qualificatiu i no podem oblidar que per damunt de Renfe hi ha uns polítics que ho han permès. Han matat la línia de Valls i aquest pas, amb el poc trànsit que hi ha, potser haurem d’acabar demanant que la converteixin en una via verda ja que donat que no hi fan córrer trens (especialment de passatgers que són els que ens interessen) que almenys hi deixin córrer les bicicletes. Renfe ha fet entrar aquesta línia en un espiral que només l’administració pot trencar. Poc a poc, han anat fent passar els trens que venien de Lleida per Reus i Tarragona per aconseguir més passatgers i han deixat la línia de Valls amb un horari vergonyós i aquí comença el problema: com menys servei hi ha, menys s’utilitza, i com menys s’utilitza més raonament té Renfe per argumentar motius de rendibilitat per reduir la freqüència de trens. I l’espiral va creixent i el que és més important els vallencs i comarcans perdem l’hàbit d’agafar el tren a Valls.
Ara, pel que es veu, ja no serveixen ni els diners que l’Ajuntament de Valls pagava (cosa que trobo molt bé per part del consistori vallenc però que és una vergona que hagués de passar) per poder mantenir dos trens més. Jo em pregunto: On són tots aquells plans d’inversió de Renfe a Catalunya que se’ns va prometre després dels problemes de Bellvitge i de tots els problemes que ha tingut aquest servei a tot Catalunya ens els darrers anys? Aquests són els plans? Reduir servei, aquesta és la política social, ecològica, sostenible, de mobilitat que hem d’esperar! Però tot i així, els polítics nostres, els de Catalunya, ens diuen que el servei de trens a Valls, se solucionarà quan es traspassi el servei de Renfe a la Generalitat, una competència que es va prometre que es traspassaria a començaments del 2008 i que forma part de la llista de promeses incomplertes de Zapatero. I aquí a més a més ens ho creiem. Ens van fer creure que el nou Estatut era la solució a tots els problemes del nostre país, que tindríem diners per invertir, que tindríem més autogovern, més possibilitats, en fi que era la solució gairebé a tot allò que ens preocupava. I doncs, de moment, tenim un Estatut passat pel ribot de Madrid i ens conformarem amb un finançament propi de les rebaixes d’estiu o de Nadal, o de totes dues sumades, i sinó temps al temps. Com és que encara en aquest país nostre, Catalunya, encara hi ha qui es creu totes les promeses que se’ns van fent de Madrid? Que si inversions a Renfe, que si l'Estatut tal com l'aprovés el Parlament català, que si nou finançament, que si es traspassaran els aeroports... i ens anem empassant un darrera l’altra els seus incompliments. Fa cosa d’un any es parlava molt del català “emprenyat” (per tot el caos d’infraestructures, que no ens en recordem? caos a l’aeroport, caos als trens, Barcelona a les fosques...), després el català “emprenyat” va a passar a català “espantat” i va votar massivament Zapatero amb la por que no vingués una cosa pitjor, o sigui el PP, i ara tenim el català “enganyat” de promeses incomplertes.
Però en fi, com que segur que Renfe i el Ministeri de Foment deuen tenir arguments de pes i pel bé comú de l’Estat espanyol que justifiquen la reducció de trens a la línia de Valls, malgrat que nosaltres no els sapiguem, però que segur que hi són, potser, el que hauríem de fer és aplanar-nos una miqueta més, que ja no ve d’aquí, i donar-los gràcies. Gràcies, doncs, Renfe, Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, i José Luís Rodríguez Zapatero, gràcies, perquè ens heu tret quatre trens de la nostra línia perquè segur que hi ha en algun altre lloc de la geografia espanyola que necessiten molt més que nosaltres els trens que han tret aquí; gràcies per una vegada més per deixar-nos ser tant solidaris, i no es preocupin per nosaltres, valga’m Déu, que si hem d’agafar el cotxe per anar a Barcelona i no podem tenir un servei molt més econòmic com és el tren, doncs l’agafarem i pagarem els peatges de Vila-rodona i de Martorell, mentre pensem que bé que ho fan vostès fent tota una xarxa d’autovies gratuïtes per tota la geografia espanyola, i pagarem la gasolina que ens costa el viatge a la capital catalana (que té un preu esgarrifós), i pagarem el que haguem de pagar, que al cap i a la fi, això de pagar els catalans ja hi estem acostumats. Tant acostumats que ja gairebé ni ens queixem. I no es preocupin si ara ens sentim “enganyats” o “fastiguejats” que tot té remei i que quan s’acostin les eleccions vostès facin com sempre, vinguin ens arenguen una mica, fan la promesa que vulguin, que nosaltres ens l’empassarem i l’aplaudirem energicament. Al cap i a la fi, la nostra demarcació, Tarragona, és de la de tot l’Estat la que percentualment té més diputats del seu partit, 4 de 6, un 66%, mirin si en som d’agraïts per ben poca cosa; però això sí, quan facin un miting multitudinari a Barcelona, pensin, si us plau, en posar algun autocar que surti de Valls, perquè amb tren no hi podrem venir.

Article publicat al setmanari El Pati, el 12 de setembre de 2008

Va de conills

En les habituals sortides que faig els festius en BTT o anant a córrer pels camins de la comarca, sempre m’alegra veure quan algun animaló arranca a córrer davant la meva presència i s’amaga dins el bosc o en uns matolls. Com que la bicicleta no fa soroll, sovint no s’espanten fins que hi ets ben a prop. Això m'ha permès veure alguna guineu (molt poques), algun esquirol (pocs també), alguna serp i també conills, entre altres bestioles. Fins fa dos anys de tant en tant et topaves amb algun conill, però tampoc era molt fàcil trobar-ne, però, a partir de l'any passat trobar-te en conills pel camp és un fet habitual; tant que fins i tot alguna vegada n'he vist junts més d'una dotzena. Recordo la primavera de l'any passat baixant un dia cap a Tarragona pel camí que va pel costat del riu Francolí, que no vaig parar de veure conills que creuaven d'una banda a l'altra del camí. Al cap d'un temps vaig començar a llegir a la premsa que la superpoblació de conills malmetia els conreus dels pagesos i es va començar a parlar de "plaga de conills".
No soc entès en la matèria i escric des de l'absoluta ignorància sobre les causes que han provocat aquest espectacular augment de la població cunícola però pel que sembla la qüestió està en què els conills que superpoblen la nostra comarca són segurament inmunoresistents a malalties com la mixomatosi que tant estralls havia fet a aquests animals. Per tant, com que aquesta malaltia i alguna altra no els afecta i com que a més hi ha pocs depredadors que els puguin disminuir la seva població, campen com volen per la comarca i com que són tants a menjar, acaben alimentant-se de tot el verd que troben i acaben causant molts problemes als conreus. I els pagesos com si no en tinguessin prou en haver d'aguantar preus irrisoris en molts dels productes que cultiven, ara han de suportar una superpoblació de conills; tant és així que al final s'han queixat a l'administració perquè hi trobi solucions i com a opció per resoldre el problema, s'ha optat per fer caceres de conills per tal de reduir-ne la població.
Llegeixo en aquest sentit a El Pati de la setmana passada una carta dels alumnes de l'IES d'Horticultura i Jardineria de Reus on és qüestiona el mètode de les caceres i fa tot una sèrie de reflexions que són molt interessants, entre les quals diuen que la solució que s'ha adoptat "sempre serà transitòria i mai eficaç a llarg termini", cosa que em sembla que té bastant de sentit comú.
Vagi per endavant que cal buscar una solució perquè la superpoblació de conills no afecti als cultius, però la veritat, em sembla que cal donar-hi tombs i estudiar més solucions que la perdigonada. El món dels caçadors és com tot a la vida i hi ha persones correctes i respectuoses, i d'altres que no. Per tant, hi ha de tot i la generalització és sempre injusta, però no m'agrada en època de caça veure persones disfressades d'autèntics rambos per anar a caçar i no m'agrada sentir els trets molt a prop del lloc per on circulo en bicicleta, o no m'agrada haver de cridar per avisar que estem ciclant per allà a prop, o no m'agrada notar, com un cop em va passar, que damunt del casc de la bicicleta hi ploguin perdigons caiguts del cel, i no m'agrada com em va passar el gener passat que no em deixin passar pel camí GR que va de Figuerola a Prenafeta perquè estaven fent una batuda de senglars i segons em va dir el caçador que em va parar si seguia em podien mossegar els gossos.
M'agrada la natura per passejar-hi i fer-hi esport en tranquil·litat, tot deixant que el seu silenci, el cant dels ocells o el soroll del vent quan mou els arbres m'acompanyi en la matinal de relax i tot això es turba en les temporades de caça amb el continu soroll dels dispars d'escopeta. Cal que es busquin solucions contra la "plaga de conills" que causa estralls als pagesos, però caldria també buscar en el meu paper alternatives a les sorolloses perdigonades. Vaja, penso jo.

Article publicat al setmanari El Pati el 2 de maig del 2008

Crear problemes, o resoldre'ls?

No sé si va ser en el discurs d’investidura de José Montilla com a president de la Generalitat de Catalunya o en una entrevista en un mitjà de comunicació on vaig sentir que deia que “els polítics hi són per solucionar els problemes, no per crear-ne”. Aquesta afirmació hauria de ser del tot innecessària perquè es obvi que la funció dels polítics és resoldre els problemes de la gent, per això els votem, i si es diu, és perquè massa cops els polítics han creat problemes als seus administrats. Un exemple d’això l’hem llegit aquests darrers dies i feia referència a Valls. Pel que es veu l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) i l’Ajuntament de Valls no es posen d’acord en la gestió de la depuradora de Valls, i qui ho paga? doncs els pagesos que han vist com se’ls tallava l’aigua del rec i com la collita de calçots, entre d’altres hortalisses, que aporta uns ingressos importants i imprescindibles pels agricultors de la ciutat, perilla. Jo no sé si té raó l’ACA o l’Ajuntament de Valls, perquè no conec quin és el conflicte i perquè possiblement si el conegués no em seria fàcil d’analitzar, però el que és una vergonya és que es pugui fer pagar les conseqüències del desacord als pagesos, que se’ls deixi sense aigua per regar i que els creïn un problema d’aquesta magnitud. ACA i Ajuntament que negociïn, que es discuteixin, que parlin de tot el que hagin de parlar però que no creïn nous problemes als pagesos de la ciutat que ja prou en tenen; en definitiva que apliquin la frase de Montilla que anunciàvem al començament d’aquest article, amb la qual segur que totes les formacions polítiques hi estan d’acord.
Per qüestions professionals he de relacionar-me sovint amb les diferents administracions i he de dir, perquè si no faltaria a la realitat, que generalment rebo un bon tracte. De totes maneres, en les darreres setmanes, he hagut de discutir-me, sense haver pogut resoldre el problema, amb els responsables d’una conselleria de la Generalitat, la gestió de la qual ha passat, en només tres anys, d’estar en mans de CiU, a ERC, posteriorment al PSC i ara tornarà a ser regida per ERC. Això ha provocat canvis continus de personal, i el que és el pitjor, canvis a l’hora d’aplicar el criteri d’una mateixa normativa per a determinats ajuts. Els responsables de la conselleria m’han justificat la no concessió d’uns ajuts per una qüestió de forma en la sol·licitud, tot i que han valorat molt positivament els projectes que presentàvem. La meva perplexitat ha estat majúscula en veure com després d’haver emplenat unes sol·licituds d’ajuts de la mateixa manera com ho havia fet l’any passat, i l’anterior i l’altre, sense, i ho repeteixo, que la normativa hagués canviat, al final s’hagi modificat unilateralment el criteri i ens hagin denegat determinades subvencions. El que era correcte l’any passat i l’anterior i l’altre, amb idèntiques normes, ara pel que es veu ja no ho és. Jo a hores d’ara encara no entenc el perquè. El meu enuig i impotència va anar, en la discussió que vaig mantenir, cada cop en augment fins que no em vaig poder estar de dir-los que el que no podien fer era traslladar als administrats els seus problemes, provocats bàsicament per tants canvis en la gestió de la conselleria. En fi, espero que els pagesos de Valls tinguin més sort en la resolució final de la qüestió que els afecta.
Un dels conflictes amb què sovint ens trobem és la no resolució dels problemes a causa de la no coincidència de la mateixa formació política en dues administracions diferents. No sé si en el cas de l’ACA i l’Ajuntament això hi té alguna cosa a veure, però succeeix massa vegades que les lluites polítiques acaben transformant-se en incapacitat per resoldre els problemes, cosa que finalment té males conseqüències pels administrats. Em sembla que això no hauria de ser així ja que de cap manera les lluites polítiques haurien de repercutir en la gestió que reben els ciutadans. Segur que si escoltes a uns i a als altres, ambdues parts donaran la culpa a l’altre i estic també segur que si la conselleria de Medi Ambient de la Generalitat, que suposo que és qui gestiona l’ACA, i l’Ajuntament de Valls fossin dirigides per la mateixa formació política, el problema ja s’haguera resolt; com també s’haguessin resolt altres qüestions que afecten a la ciutat: el pàrquing de camions del polígon, que ho hi ha manera que es pugui posar en funcionament; el Museu Casteller, que ja s’hauria d’haver començat a construir i moltes altres qüestions que han afectat a la ciutat, la solució de les quals es va dilatar en el seu dia, com per exemple les obres del Teatre Principal o la posada en funcionament de l’estació d’autobusos entre d’altres. Té cap lògica que els ciutadans haguem de suportar això? En aquests casos l’actuació dels polítics ha estat per resoldre els problemes o per crear-ne? El sectarisme o clientalisme polític és una pràctica nefasta que practiquen en més o menys mesura les formacions polítiques i seria desitjable que a l’hora d’administrar oblidessin quin partit polític gestiona cada administració amb la qual estan negociant i que pensessin que la seva gestió beneficiarà o perjudicarà, en definitiva, els ciutadans, alguns dels quals els han votat, altres no i altres han optat per quedar-se a casa el dia de les eleccions, opció que sembla que cada vegada té més adeptes, suposo a causa que els ciutadans tenen la percepció que s’administra més pensant en la formació política a la qual es pertany, que no pas en buscar solucions als problemes que la gent viu dia a dia. Una política destinada a resoldre els problemes dels administrats i a evitar crear-ne de nous dignificaria la tasca dels polítics i aportaria major credibilitat al sistema democràtic. Sovint penso que les diferents formacions polítiques tenen com a prioritari actuar per guanyar les properes eleccions enlloc de procurar fer la millor gestió possible pels ciutadans. A més, em sembla que si canviessin l’ordre aquests termes, si la seva actuació prioritària fos la gestió, acabarien guanyant les eleccions ja que el ciutadà sabria valorar-ho.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2006

Aerogeneradors

El projecte d'aerogeneradors a Figuerola del Camp neguiteja. Els impactes paisatgístics que puguin afectar un dels valors naturals més importants de la nostra comarca, la serra de Miramar ens alerten, ja que el parc eòlic està projectat força a prop del peu d'aquesta serra. Al voltant de tot aquest tema se m'acudeixen diferents qüestions a analitzar, algunes de les quals podrien ser: com hem de fabricar energia? On s'han de posar els parcs eòlics? Com es financen els ajuntaments? Qui decideix sobre la planificació del territori?

Com hem de fabricar energia? Aquest és un tema d'ampli debat i en el qual fàcilment es pot caure en la política del "No a tot". No volem centrals nuclears i jo soc el primer en dir-ho. Ens hem passat la vida defensant energies alternatives i quan ens surten projectes de parcs eòlics ens hi oposem, jo el primer també si no es respecten espais naturals. Hi ha oposició a les centrals de cicle combinat. O sigui que si ens oposem a tot podríem dir que el que realment no volem és fabricar energia. És una opció. Això ens obliga a comprar-la a l'Estat veí, França, però llavors també s'està en contra a construir la infraestructura que ens ha de portar aquesta energia. Per tant bé cal que en fem alguna reflexió en aquest sentit, ja que suposo que tots volem seguir encenent la llum i tenir electrodomèstics. Com que tot plegat és molt complexe i jo no soc cap entès amb energies, faré només unes reflexions sobre l'energia eòlica i la seva implantació que és el que ens afecta en aquest cas a l'Alt Camp.
En primer lloc, em sembla que tots estarem d'acord que una energia neta com l'eòlica és necessària, tot i que el percentatge d'energia que es pot generar sobre el total de consum no pot ser molt important per molts aerogeneradors que tinguem per les nostres muntanyes. El problema ve quan s'ha de decidir on es posen els molins de vent. Tothom vol que es faci energia eòlica, sembla, però no a prop de casa. En aquest sentit una de les polèmiques que em va indignar més va ser quan es va presentar un projecte d'energia eòlica per posar aerogeneradors al port de Tarragona. El regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament de Tarragona, Agustí Malloll, va muntar una croada en contra i si va oposar tot comparant que si es tirava endavant hi hauria una oposició com la del trasvassament de l'Ebre. Dit això es va quedar tant tranquil com si fossin dos polèmiques que es podien comparar. O sigui no es poden posar a molins de vent en una instal·lació tant artificial com el port de Tarragona i si en un indret natural, a les muntanyes? Com s'entèn això? A la costa fan lleig, diuen, i a les muntanyes? A més un port és un espai guanyat pels homes al mar amb grues, sils i tot un munt d'instal·lacions que no podem dir que tinguin cap bellesa. Perquè no es poden posar als ports i no únicament al de Tarragona? A més qui més consumeix energia és qui més habitants té i qui més està industrialitzat i en aquest sentit la capital del Tarragonès segur que ha de tenir un consum importantíssim. No es pot demanar solidaritat pel que fa a la energia eòlica als pobles rurals quan una gran urb no està disposada a acollir generadors d'energia en el seu terme.
Anem al projecte de Figuerola. Jo penso que a l'Alt Camp hi ha d'haver aerogeneradors però que aquests tinguin un impacte sobre la serralada de Miramar, senzillament no em convenç, malgrat que aquest projecte té com a positiu que no es preveu instal·lar-los a cap carena de muntanyes, lloc on l'impacte paisatgístic és encara major. I una altra qüestió si no ho tinc mal entès al terme de Cabra, a la serra Voltonera, s'estudia construir-hi un parc eòlic. De fet actualment ja s'hi fan proves. És lògic que dos municipis que es toquen tinguin ambdós aerogeneradors? No s'hauria repartir més per no afectar únicament a una zona? I aquí ve la segona qüestió que pivota junt a aquesta. Perquè els municipis petits veuen en tant bons ulls aquestes instal·lacions? La resposta la trobarem amb el deficient finançament de les entitats locals. Cada municipi busca instal·lacions que els aportin ingressos i per això tots els ajuntaments volen tenir polígons industrials i fàbriques al seu terme. El resultat final és que a miquetes anem destroçant el territori i que com que els ajuntaments tenen molta capacitat per decidir sobre el què es fa o no al seu terme ens trobem amb situacions com que Vila-rodona construeix un Polígon Industrial just al davant del d'Alió-Bràfim que està gairebé buit. Quina lògica té tot plegat? I no seria millor que aquestes qüestions, es decidissin supracomarcalment amb una visió conjunta del territori tot evitant que cada poble faci la seva guerra? Això hauria d'implicar també que els ingressos que s'obtinguessin per llicències d'obres, IAEs, permisos d'obertura, etc. haguessin d'anar en benefici no únicament del municipi on té la instal·lació sinó que caldria que es repartissin. A més a més, moltes vegades es cau en la temptació de construir una instal·lació molesta just al final del terme del municipi i lluny del seu nucli urbà de manera que les molèsties les acaba tenint la localitat veïna però no els ingressos. Em sembla que tot plegat merexeria més reflexió i més planificació. Hem de preservar els valors paisagístics, els espais naturals però a la vegada hem de créixer econòmicament per encarrilar amb garanties el nostre futur i la decisió de quins indrets han de ser industrials, quins residencials i quins han de destinar-se únicament a l'agricultura, em sembla que no és bo que passi quasi exclusivament per la decisió de cada poble. El paisatge que hem trobat és una herència dels nostres avantpassats i hem de deixar-lo a les generacions venideres amb garanties. Potser valdria la pena que tots plegats miréssim el nostre entorn d'una manera més global, més com un conjunt equilibrat.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el juliol del 2006

Deu anys després

A l’octubre farà deu anys en què la mateixa setmana que les riuades s’enduien ponts i terres fèrtils un conductor temerari es va endur també la vida de Josep Ramon López. Des de llavors un grup d’amics i de persones que havien treballant amb ell o havien compartit les mateixes inquietuds organitzen tot una sèrie de conferències i una jornada de germanor. Es tracta de reflexionar, de sentir opinions sobre temes diversos que havien caracteritzat les inquietuds de Josep Ramon López, com l’ecologia, la cultura, l’ensenyament, els esports, i es tracta també de recordar la seva persona i el treball que fa fer en aquests camps en els quals hi va deixar una petjada inesborrable.
Han passat deu anys i algunes coses han canviat com per exemple que cada vegada hi ha més consciència que cal seleccionar les deixalles i que cal fer-ne una bona gestió. Hem vist també en altres camps que gent d’altres terres, a l’Ebre, han hagut de fer una lluita molt semblat a la realitzada contra el Pla de Residus Industrials, en la qual Josep Ramon López va ser un dels capdavanters de la protesta. Al final, també a l’Ebre com a l’Alt Camp i la Conca de Barberà el poble ha pogut guanyar i s’ha demostrat novament que la unió dels ciutadans en les mobilitzacions contra actes injustos i la perseverància poden donar els seus fruits. Però en deu anys hi ha en altres camps que tinc la sensació que no hem avançat gaire, com en l’ensenyament. Les escoles públiques segueixen amb pocs recursos, com llavors. Amb tot, però, va bé recordar les inquietuds que ens movien fa deu anys per saber on som ara i per seguir com a idea que val la pena lluitar i treballar per aquelles inquietuds que a nosaltres en semblen justes.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el maig del 2004