Qui pagarà el Museu Casteller?

Potser és que no tinc tota la informació, o potser és que no m’he llegit el conveni entre l’Incasòl i l’Ajuntament de Valls, o potser és que, malgrat que a mi em costi d’entendre, les coses són més senzilles encara que de vegades semblin complicades.
Anem a veure: si no vaig equivocat, el Museu Casteller es paga o s’hauria de pagar entre el Departament de Cultura de la Generalitat, que sigui dit de pas encara no ha pressupostat els diners; la Diputació de Tarragona, que fins i tot ja ha avançat diners; i l’Ajuntament de Valls, que pensava pagar la seva part gràcies al conveni que té amb l’Incasòl on com a actuació estel·lar hi ha l’ARE de Ruanes. O sigui, entenc jo, que una part dels diners que guanyaria l’Incasòl amb la promoció de l’ARE de Ruanes els invertiria en el Museu Casteller. Sembla així, oi?
Ara el propi alcalde diu que l’ARE de Ruanes “no té sentit amb la situació actual del mercat immobiliari”. A l’equip de govern municipal li ha costat arribar a aquesta conclusió, perquè la crisi d’aquest sector immobiliari no ha començat fa quatre dies sinó que des del darrer trimestre del 2007 que dura. Però més val tard que mai i, per tant, el projecte queda aturat, congelat, però a la vegada el propi alcalde es mostra ferm en no aturar el Museu Casteller. Doncs aquí és on tot plegat no m’acaba de quadrar. Si es para l’ARE sembla clar que l’Incasòl no tindrà els diners que pensava obtenir per invertir en el Museu Casteller, i si, com diu l’alcalde, el projecte del Museu no s’aturarà, qui ho pagarà, doncs?
Si ho paga l’Incasòl, si aquest organisme avança els diners, cosa que en la situació actual se’m fa difícil de pensar, serà a canvi que l’ARE s’acabi fent, cosa que penso que no serà una bona notícia per a la ciutat. També ho pot pagar l’Ajuntament si té els diners o si es pot endeutar per tenir-los. Si és així, seria interessant que llavors el Museu Casteller es desvinculés de l’ARE i que aquestà actuació que ara està congelada passés a estar petrificada. O potser l’Ajuntament avança els diners a compte de l’Incasòl, o hi ha altres possibilitats que no sabem.
I enmig de tot plegat s’ha de fer la revisió del Pla General, quan el més lògic seria que es fes sense el condicionant de l’ARE. Si amb el Pla General s’arriba a la conclusió que la ciutat ha de créixer cap a Ruanes, serà llavors el moment de definir com i de quina manera, però si les reflexions que es facin en la revisió del Pla General conclouen que més valdria utilitzar el sòl urbanitzable que encara té la ciutat, que no es poc, abans de crear-ne de nou, l’ARE no tindria sentit.
En fi, l’ARE paralitzat, el finançament del Museu Casteller, la revisió del Pla General… tot plegat són massa peces per a un trencaclosques i a mi no m’acaben d’encaixar. Clar que, com he dit a l’inici, segurament o millor dit segur que no tinc tota la informació per analitzar el tema, o segurament o millor dit segur que no tinc la suficient capacitat per poder acabar-ho d’entendre. Una informació clara i detallada del nostre consistori m’ajudaria a veure-ho clar; amb la que ara m’arriba dels mitjans de comunicació, jo no me’n surto.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 14 de juny de 2010

Sobre la il·luminació del Pati

Des que les obres del Pati es van inaugurar la crítica que més he sentit és que la plaça a la nit és fosca, opinió negativa amb una base molt sòlida ja que només cal anar-hi quan no hi ha llum natural per poder-ho comprovar. Fa unes setmanes i després pel que es veu d’haver estudiat la solució, l’Ajuntament ha instal·lat a l’edifici de la Caixa Pensions uns focus que no solucionen de cap manera la foscor de la plaça més cèntrica de Valls.
Les queixes continuen tot i que l’arquitecte que va guanyar el concurs per dissenyar el nou Pati, Manel Vidal, deu se la única persona que està d’acord amb la il·luminació existent ja que el 20 de febrer llegia a la premsa, que Vidal digué referint-se a la il·luminació del Pati: “Volem entrar en un McDonals o en un restaurant de cinc estrelles”. Vaig haver de llegir dos i tres cops les declaracions tot intentant entendre la ironia que expressava l’esmentat arquitecte i endevinar si ho havia dit en un to burleta o amb un aire de superioritat cap a uns ciutadans provincians que no han entès la seva obra. Sigui la intenció que sigui són unes declaracions sobreres. Estic segur que si algun dia un client seu troba una obra que ha projectat amb poca il·luminació no s’atreviria a respondre-li d’aquesta manera. En aquest cas, l’arquitecte Manel Vidal hauria d’entendre que els clients som els ciutadans vallencs que el que volem és que se solucioni la il·luminació del Pati i no que se’ns respongui de manera desafortunada. Potser a l’arquitecte Manel Vidal no li aniria malament una mica d’humilitat que li permetés reconèixer que no ho va endevinar amb la il·luminació i resoldre la manca de llum a la nit al Pati amb una solució adequada i d’acord amb l’entorn de la plaça que projectà. Com que és un bon professional estic segur que si s’ho proposés s’en sortiria brillantment.
A més a més, pel que es veu no som únicament molts ciutadans vallencs els qui trobem la plaça fosca sinó que la màxima autoritat de la ciutat l’alcalde Albert Batet també deu pensar de la mateixa manera, ja que fa uns dies desautoritzava en certa forma les declaracions de l’arquitecte, en anunciar en una entrevista que s’ha fet recentment a Canal Reus TV que es millorarà la il·luminació actual del Pati, cosa que celebro. I és que estic segur que l’alcalde Batet s’ha passejat quan és fosc pel Pati i és conscient del problema. Potser si l’arquitecte Vidal visqués a Valls i tingués familiars d’edat avançada o amb dificultats visuals faria el mateix que fem molts ciutadans, aconsellar-los que no es passegin quan és fosc pel Pati no sigui que s’acompleixi la broma que fa uns dies em van explicar en el sentit que abans el Pati era “la plaza de los Mártires” i ara pot convertir-se amb “la plaza de los Caídos”. Està clar, a més llum, més seguretat i per tant menys possibilitats de caigudes en un espai que s’ha dissenyat, i no es una crítica, amb diferents nivells.

Les conseqüències de la ventada
Les conseqüències de la ventada de finals del mes de gener són ben visibles als boscos de la nostra comarca. Per tot arreu hi ha pins arrencats d’arrel, alguns dels quals tallen camins i senders. M’ho miro amb preocupació; n’hi ha molts, tants que en molts indrets encongeix el cor. Som al mes de març i d’aquí a tres mesos la calor de l’estiu apretarà de valent i si els boscos no es netegen amb celeritat d’arbres arrencats tot plegat es convertirà en un combustible molt perillós que combinat amb l’efecte de la calor pot tenir conseqüències devastadores.

Maitip’s
Llegeixo amb preocupació l’entrevista que va publicar El Pati el dia 6 de març al grup vallenc Maitip’s, que ha publicat un disc recentment i que va fer un concert multitudinari a la Colla Vella. Pel que es veu han tingut problemes amb la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Valls. Com que no sé com es va originar la polèmica no hem posaré a valorar-la però em preocupa una frase de l’entrevista quan diuen que “la regidora de Cultura ens va dir: Mentre jo sigui regidora no tocareu en aquest poble”. No sé el context ni com es va pronunciar tal frase que tampoc s’ha complert i prova d’això és el recent concert a la Colla Vella, però em sembla impròpia d’un polític. Seria interessant que les diferències que hi hagi entre el grup i la regidoria de cultura es llimessin i que es pugui des de la ciutat poder recolzar la iniciativa d’aquest grup. Em fa molta pena poder pensar que puguin arribar a dir algun dia la frase aquella que “un no és profeta a la seva terra”.

El pont trencat
Vaig acudir a una de les excel·lents visites guiades que l’historiador vallenc Francesc Murillo va fer en motiu del bicentenari de la Batalla del Pont de Goi. En primer lloc voldria felicitar l’historiador vallenc per la gran tasca que ha fet i fa contínuament per recuperar la nostra història. Estudiosos com Murillo ens ajuden a poder conèixer i estimar el nostre passat que el cap i a la fi és el que ens ha fet tal com som. La visita als escenaris de la Batalla del Pont de Goi va ser un plaer i una extraordinària activitat cultural. Diverses vegades, va sortir el nom del Pont Trencat, vestigi que desconeixia completament. Diumenge al matí en una de les sortides habituals en BTT m’arribo a la zona que m’havien indicat i el trobo. Quedo sorprès per la magnitud que devia tenir aquella obra arquitectònica i també pel que encara es pot veure d’aquest vestigi del segle XVI ja que tot i que la part central del pont ja no existeix, encara es poden contemplar perfectament un parell de voltes. Em sembla que valdria la pena que s’adeqüés l’entorn i es senyalitzés convenientment. A la nostra ciutat no hem sabut conservar com caldria que s’hagués fet els valors arquitectònics d’èpoques anteriors i ens queden pocs elements visibles. Valdria la pena en aquest cas que encara es pot contemplar, condicionar convenientment el que encara queda, que no és poc, d’aquest pont.
Després m’arribo pel Camí de la Granja, al Pont de Goi i em trobo amb diversos grups de vallencs que hi van en bicicleta o tot fent una passejada. L’entorn del Pont de Goi, que era gairebé un abocador, ara fa goig. L’aigua del riu és neta i diverses grups decideixen escollir aquest indret per fer-hi un pícnic. La ciutat ha recuperat brillantment un espai natural. Ara cal que tots el conservem i que l’administració vetlli perquè així es faci. Després de veure-ho penso que no estaria malament que es pogués fer el mateix amb l’entorn del Pont Trencat que ara és ple de deixalles. Em sembla que valdria la pensa proposar-s’ho.Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 20 de març de 2009

Els escenaris de Vilaniu, on són?

“Sota l’immens, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu, amb el seu dentallat perfil de campanerets i alts i baixos de taulades i torratxes, de sota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.”

Amb aquesta esplèndida descripció, que cada vegada que la llegeixo em posa la pell de gallina, Narcís Oller descrivia la imatge que es veia de Valls (el seu Vilaniu) venint des de la carretera de Barcelona. És encara la mateixa imatge que veiem del Barri Vell des del Tomb del Balcó. El perfil no ha variat gaire. Ara bé, un cop dins la ciutat i sobretot si hom segueix la ruta Oller veurem com poc a poc han desaparegut els escenaris on l’il·lustre escriptor vallenc es serví per ambientar-hi Vilaniu. Amb els anys han fet cap a terra diverses d’aquelles cases senyorials que donaven un aire a la ciutat que els edificis nous que les han substituït no tenen. Valls no s’ha acabat de definir entre voler ser una ciutat (el títol no fa la cosa) o un poble gran. I no per substituir construccions antigues per edificis de nova construcció s’adquireix l’aire urbà que tenen les ciutats, ans el contrari. Les ciutat amb tots els ets i uts saben trobar l’equilibri entre la conservació dels edificis que han bastit la seva història, amb les noves construccions que li donen el caràcter de contemporaneïtat, però no cal substituir-ne uns per altres. Molts d’aquests escenaris d’Oller s’haurien haver pogut conservar i permetrien mantenir l’encant urbanístic de Vilaniu.
Fem un repàs, Can Galceran a la novel·la Vilaniu, que Oller ubicava a la Cooperativa Agrícola, a la plaça del Carme. Ara només en queda la meitat de l’edifici. Queda encara l’extraordinària sala de ball que encara s’utilitzà com a tal per les Decennals del 1981. És un espai que cal conservar, rehabilitar i recuperar per a la ciutat. Can Merly que l’autor va situar a Ca Moragas, al carrer Forn Nou; aquest edifici ja fa anys que va ser enderrocat. I darrerament, l’Hostal, a la Muralla, l’antic establiment de Licors Figueras, que fa escassament un parell de mesos també ha desaparegut i ara només en queda un solar. I s’ha salvat pels pèls Ca Montellà que Oller l’ubicava a Can Segarra, a la plaça del Blat, edifici que va tenir una campanya perquè fos enderrocat. No hem sabut conservar aquests edificis senyorials. S’ha preferit ,i les institucions en primer lloc, construir edificis nous. L’exemplificació d’això és la nova seu del Consell Comarcal que mentre que en la majoria de comarques han rehabilitat un edifici amb valor arquitectònic (el Palau Alanyà a Montblanc, l’antic escorxador modernista a Reus, la seu del Consell Comarcal del Tarragonès, per posar exemples de les comarques que en som a tocar), a l’Alt Camp hem optat per ubicar-lo en un espai que ha estat un taller de cotxes i un supermercat i que no té cap identitat. No hem sabut conservar i rehabilitar el nostre patrimoni i seguim, mani qui mani, fent el mateix; prova d’això és l’enderroc que actualment es fa de la casa dels Veciana (ca la Mataueta).
Tot això el que fa i ha fet és despersonalitzar la ciutat. Arrancar-li el regust senyorial que la capitalitat li havia donat. Els anys passen és cert i malament aniria que el Valls d’Oller de finals del segle XIX fos exactament, a inicis del segle XXI, com ell el descrivia a Vilaniu. Les ciutats han d’evolucionar i modernitzar-se, però per fer-ho no és necessari, ans el contrari, destruir els espais emblemàtics del seu passat. Podríem viure al Valls del segle XXI sense haver destruït els escenaris on Narcís Oller va construir el seu Vilaniu.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 19 de desembre de 2008