Projectar internacionalment una cultura sense Estat o una nació sense Estat implica un major esforç, en tots els sentits, que el que han de fer les cultures amb Estat propi per petit que aquest sigui. Per tant, en primer lloc he de dir que el que particularment m’agradaria és no haver de reflexionar sobre aquesta qüestió sinó que, com en la majoria de cultures normalitzades, pugués la meva nació tenir presència internacional en fires de llibres sense haver de donar tot un munt d’explicacions sociopolítiques, per a què els altres editors puguin entendre la trista situació de la nostra cultura i de la nostra llengua. Per tant, mentre això no succeixi, mentre el país al qual pertanyo no pugui anar a les fires com un estat sobirà, haurem de reflexionar sobre quina és la millor manera d’anar-hi. D’entrada diré que la millor forma de ser-hi present, serà la que s’assembli més a la que utilitzen els estats lliures.
Dit això la següent reflexió que em faig és: com hem de presentar-nos al món? Com a una cultura que té com a principal tret una llengua pròpia? o com una zona geogràfica determinada amb identitat pròpia com a nació prescidint més de la qüestió idiomàtica? La resposta a aquesta qüestió ens donarà molta informació sobre quina ha de ser la millor manera de promocionar-nos internacionalment.
Habitualment, i dic habitualment perquè ara puntualitzaré la qüestió, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, té estand propi a les Fires de Frankfurt i Bolònia on només s’hi exposen llibres que originàriament hagin estat escrits en català. Es a dir, hi podem mostrar el llibre original o la traducció a alguna altra llengua o tots dos, cosa que també fan editors d’altres països que com a promoció ensenyen el llibre i les traduccions que ha tingut. Per tant, no hi tenen cabuda els llibres creats en castellà, tot i que l’autor sigui català. He dit habitualment perquè ens els dos darrers anys a la Fira de Frankfurt, en l’espai que habitualment ocupava l’Associació també s’hi van exposar llibres d’editors catalans editats en castellà. Sense ànim de posar el dit a la llaga ni de remenar antingues polèmiques, he de dir que aquesta situació va portar importants discussions entre els editors ja que en el fons estàvem discutint el concepte de com ens mostràvem al món. Al final, en opinió meva, penso que no ens en vam sortir de forma reeixida ja que davant la insistència dels editors en llengua castellana de ser-hi, nosaltres, els que editem en català, vam reiterar que si hi havien de ser volíem que clarament es pogués identificar l’espai d’editors catalans que editàvem en català i l’espai d’editors catalans que editaven en castellà. Aquesta distinció va quedar tant diluïda que fins i tot alguns vam tenir la sensació que en aquest tema se’ns havia, en certa manera, près el pèl. Ara, passada la riuada que va suposar la Fira de Frankfurt, les aigües tornen a la seva llera i tant en aquesta fira com a Bolònia, tornarem a exposar-hi com s’havia fet sempre, només amb llibres en català, tot i que la nostra pròpia administració no tenia del tot clar que això s’havia de fer així. I jo sincerament penso que és de l’única manera com ho podem fer.
A més a més, en el nostre cas, el català, penso que no es pot fer de cap més manera. Una altra fòrmula seria sota el nom de Països Catalans, però estic segur que políticament això no se’ns deixaria fer. Ara per no dir “Països Catalans” fem servir eufemismes políticament correctes com “les terres de parla catalana”, “les comarques de parla catalana” o “el territori de parla catalana”, que ve a ser al mateix. Per tant, tothom estarà d’acord a dir que els editors que exposem en aquest estand som editors de les terres de parla catalana, geogràfica, social i culturament, editors dels Països Catalans, perquè en el nostre espai n’hi ha de Catalunya, n’hi ha del País Valencià, n’hi ha de les Illes Balears i n’hi ha de la Catalunya Nord. Entre aquests editors el que ens uneix és que editem en la mateixa llengua i això és precisament el que ens fa diferents d’altres editors. Per tant, aquell espai és l’espai dels llibres en català, dels editors que editem en català i en el fons, tot i que no està escrit enlloc perquè no ens deixen però s’intueix, és l’espai de la nació catalana.
Així, quan nosaltres visitem l’estand de França tenim clar que els productes que se’ns oferiran seran productes que originàriament estan escrits en francès, el mateix en passa en l’estand d’Itàlia o en el de la República Txeca, etc. per tant, quan altres editors visitin el nostre estand han de veure clar que els productes que s’hi exposen són productes creats en llengua catalana.
Per què no m’agradaria que al nostre estand hi hagués llibres editats en castellà? En primer lloc perquè ja no seria l’estand de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana sinó que seria un estand del Gremi d’Editors de Catalunya o de Catalunya, i seria considerat un espai regional, no nacional com a mi m’agrada, on hi hauria els llibres que s’editen en català i en castellà d’aquest territori; per trobar els llibres dels editors valencians que editen en català hauria d’anar a l’espai de València i per trobar els llibres dels editors de la Catalunya Nord editats en català hauria d’anar a l’estand de França. L’edició en català quedaria, doncs, fragmentada i amb molt poca identitat. En segon lloc perquè, com he dit, això “regionalitza” la meva presència. Dit d’una altra manera l’equipararia a una possible presència d’editors de “La Rioja” i, amb tots els respectes, em sembla que tots estarem d’acord que no és el mateix. Jo el que vull és que la nostra presència sigui el màxim possible “nacional” i el mínim “regional”. I en tercer lloc perquè si jo fos un editor polonès o rus i busqués un llibre que s’ha editat a l’Estat espanyol en castellà, aniria a la Federación d’Editores de España i no a un altre espai d’un indret geogràfic que no conec, precisament perquè no correspon a un espai d’un estat i malauradament, a Europa i al món, els territoris sense estat difícilment són reconeguts; però a més a més si jo fos un editor polonès que busca un llibre que s’ha editat en català (quina sort oi?) i tradicionalment sé que els llibres editats en català tenen espai propi a la Fira, on vindria seria al nostre estand i no al de la FEE i el que hi buscaria serien llibres editats originàriament en català i no en cap altra llengua.
Dit això, el meu parer és que sempre que puguem i allà on anem hem de mostrar-nos únicament amb els llibres que editem en català i sota el paraigües de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, ja que no podem fer-ho sota el nom de Països Catalans. Ara ho fem a Frankfurt i a Bolònia i jo penso que hem de fer el màxim esforç perquè properament puguem ser també a Londres amb la mateixa fórmula (un estand compartit entre els editors de llengua catalana). L’Associació té clar que la nostra presència a la fira anglesa ha d’anar per aquí. Ara a veure si som capaços de convèncer també a la nostra administració.
I què passa quan no podem anar sols? Té sentit anar-hi els Galeusca junts?
D’entrada, a tot el que ens permeti mostrar de la millor manera la nostra identitat com a llengua i cultura diria que sí. I diria també que a les llengües minoritzades de l’Estat espanyol ens costa molt, i ja s’ho fan venir bé perquè sigui així, poder tenir algun protagonisme quan aquest s’ha de compartir amb la llengua castellana, idioma que no hem d’oblidar mai que és un dels més importants del món. Per tant i per posar un exemple, podria tenir sentit anar a una Fira a Grèci, al Japó o als Estats Units amb un espai Galeusca? Jo diria que sí sempre i quan hi exposéssim només llibres en gallec, basc o català, tot i que he de dir que caldria fer-ho de la millor manera possible perquè cadascú, dins un espai comú, pugués mostrar la seva identitat lingüística i cultural pròpia, i que caldria fer molta pedagogia per explicar el per què anem junts en aquell espai procurant clarament donar a entendre la importància de les nostres cultures i de les nostres llengües, ja que existeix el perill que es pogués interpretar que l’estand correspon a les llengües minoritàries d’Espanya, cosa que em desagrada; en primer lloc perquè no es veritat, donat que l’espai territorial dels nostres idiomes supera les fronteres espanyoles; i en segon lloc perquè pogués intuïr-se que és un estand d’Espanya de segona divisió. Segurament seria més clar però molt més difícil d’aconseguir un espai on hi estiguéssin llengues minoritzades d’Europa, entitat geogràfica amb la qual m’hi sento molt còmode, i que els nostres llibres s’exposessin amb els occitants, bretons o sards, entre altres. Això permetria mostrar que hi ha una altra Europa, que va més enllà de la que delimiten les actuals fronteres, una Europa amb un conjunt de llengües i cultures que res té a veure amb l’actual estructura d’estats europeus. En fi, si ja de per sí resultaria complicat poder fer accions comunes entre bascos, catalans i gallecs, quanta complicació seria fer-ho amb les altres llengües europees sense estat. Segurament seria impossible de materialitzar aquesta idea, però seria bonic, oi?
Entrevista realitzada per Toni Orensanz i publicada a La Vanguardia el divendres 21 d'agost.
El passat mes de novembre vam presentar la Xarxa d’Editors Independents (Edi.cat) configurada de moment per Angle Editorial, Bromera i Cossetània, amb la voluntat de sumar i unir esforços.
L’escriptor mallorquí Biel Mesquida en el pròleg del llibre La catosfera literària, publicat el mes de maig passat i on s’hi recullen una mostra de 100 blocs de literatura escrits en català, hi escrivia que “a la xarxa s’està fent una part essencial de la literatura del present”. I és veritat, la xarxa és la més novedosa forma de socialització de la literatura. Un escriptor, quan escriu un text, ho fa, en primer lloc perquè l’escriptura li crea plaer i, després, perquè aquest text sigui llegit. Ser llegit és el gran repte dels creadors. Hi ha qui fa fotocòpies del seu text, el passa als amics i n’espera els seus comentaris, que generalment, seran bondadosos. Fins a l’aparició d’Internet per aconseguir arribar a més gent, a l’escriptor no li quedava altra forma de ser llegit, si era un text curt, que lliurar-lo a una revista literària o, si era un text llarg, presentar-lo a un editor o a un premi literari que tingués garantida l’edició (si guanyava). En aquest punt apareixia doncs un intermediari (l’editor) que era qui decidia si s’editava el text en qüestió o no i aquesta tasca es feia, i encara es fa, amb més o menys encert. La xarxa però, permet connectar directament l’autor i l’escriptor sense passar en absolut per cap filtre. Són els lectors qui decideixen si val la pena o no seguir la lectura de les creacions d’un determinat autor. L’estructura es converteix completament en horitzontal i l’autor veu compensada moralment la seva feina en obtenir lectors; ara bé, la gratuïtat del sistema fa que aquest no ingressi res en absolut per la seva feina creativa. La xarxa s’ha convertit doncs en un bon sistema per escriptors desconeguts per poder donar-se a conèixer i, també ha permès, que textos sorgits a la xarxa hagin fet un salt cap a una tecnologia anterior, la del llibre de paper. D’aquesta manera, arreu del món s’han editat llibres sorgits de la xarxa, especialment dels blocs, cosa que ha comportat que el món editorial tingui un ull posat en aquest món per saber quines aportacions novedoses hi arriben.
Article publicat al suplement Economia & negocios, de l'edició del diumenge dia 27 de juliol del Diari de Tarragona
