És difícil que els vallencs poguem perdre el tren ja que pràcticament no tenim trens per perdre. Ben bé, hem perdut el tren del tren. En deixar-nos Renfe sense pràcticament comunicació per la via fèrria de baix preu, l’estació de Perafort de l’AVE, s’ha convertit en la nostra estació per excel·lència i els Avant els mitjans de transport ferroviari que més acabem utilitzant. Però com qui volgués que els vallencs no utilitzem el transport públic, poc a poc s’amplien les dificultats per poder ser usuaris d’un servei ferroviari eficient i econòmicament assequible. Fa unes setmanes i sense previ avís va desaperèixer l’autobús que enllaçava Valls amb l’estació del Camp pels horaris dels Avants. El servei era poc utilitzat, tant poc utilitzat com desconegut. A algú se li va ocórrer de publicitar-lo? Per tant, per anar a l’estació de l’AVE cal anar-hi obligatòriament amb cotxe i aquí ve un nou entrebanc. Les intel·ligències tècniques i polítiques que van idear una estació en un indret no urbà podien haver tingut la ocurrència, lògica sembla, de crear places d’aparcament o gratuites o de baix cost pels usuaris que utilitzarien el servei de trens. Era de preveure que serien molts els usuaris que hi anirien en cotxe. Però clar, pensar amb això seria pensar massa amb el ciutadà i hom comença a tenir la convicció que a vegades es pensa més en recaptar que en servir. Es va preveure aparcament: sí, però de pagament. Davant similar incongruència els usuaris aparcaven on podien: pels vorals i pels llocs destinats a jardí. L’espectacle de cotxes aparcats a qualsevol lloc era (i encara és) lamentable. Fa més d’un any que l’estació funciona i el problema era evident. S’ha buscat solució? No, naturalment, no! El que s’ha fet és impedir que els cotxes aparquin als llocs destinats a jardí i abocar a més usuaris a utilitzar el pàrquing de pagament i a passar per caixa. Ara qui vol aparcar sense pagar ha de deixar cada cop el se vehicle més lluny. Era fàcil i hi havia i encara hi ha lloc per crear un aparcametnt gratuit o barat. És una estació, repeteixo, en una zona no urbana. Fer-ho, plantejar-ho no era complicat. Només faltava sentit comú, cosa que pel que veig és un bé escàs. Millor que tothom passi per caixa!
D’impostos que pugen massa
I parlant de passar per caixa: l’increment de les ordenances de Valls pel 2009 s’anuncia a la premsa que serà d’una mitjana del 4,2%. La inflació a l’Estat espanyol ha estat de l’1,4%. Per tant l’increment dels impostos vallencs és el triple que l’augment del cost de vida, cosa que en temps de crisi em sembla gens adequat.
La renda familiar durant el 2008 a Catalunya ha baixat un 1,4% i es preveu que el 2009 baixi un 3,5%. Això vol dir que les famílies tenen menys ingressos, menys diners per gastar, i si no hi ha consum difícilment sortirem de l’atzucac en què ens trobem. Una de les millors mesures contra la crisi que pot preveure l’administració és fer polítiques que afavoreixin l’economia familiar. Pujar els impostos el triple de l’agument del cost de vida és castigar l’economia familiar dels administrats. La crisi afecta tots: a les empreses, als particulars i també a l’administració i cal que tots fem esforços. A l’administració local, en general, no li quadren els números, ja que la caiguda en picat de la construcció ha fet que els ingressos per llicències d’obres, que eren importants per quadrar el pressupost, hagin tingut un descens molt considerable. Ara bé, si els números no quadren no si val en castigar les ja prou ressentides economies familiars. Els EROs, l’augment d’atur, etc repercuteixen directament sobre els diners que ingressen les famílies i repercuteixen sobre un menor consum. És necessari doncs no fer polítiques que redueixen les rendes familiars. A l’hora de fer quadrar els números em sembla que seria interessant que el nostre Ajuntament estudiés les assignacions als regidors i als partits polítics. Que cada ple a la ciutat li costi 6.000 euros és un luxe que en la situació actual de crisi no ens podem permetre. Hi ha moments que no es tracta només de no agumentar les asignacions sinó que es tracta d’adequar-les a les situació econòmica que es viu i ara, en plena recessió, fer perdagogia de l’exemple seria reduir determinades asignacions que el nostre consistori va aprovar a inicis de legislatura.
I tornant als trens, això de fer augments triplicant o quatriplicat l’IPC en temps de crisi també ho han aplicat altres serveis públic: Renfe ha incrementat un 6% el servei de rodalies, un 5% la mitja distància i un 4 % l’AVE. Malament anirem si la pròpia administració no es conscient en plena crisi que qualsevol ajuda a la butxaca del ciutadà és important.
Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 30 de gener del 2009
D’impostos que pugen massa
I parlant de passar per caixa: l’increment de les ordenances de Valls pel 2009 s’anuncia a la premsa que serà d’una mitjana del 4,2%. La inflació a l’Estat espanyol ha estat de l’1,4%. Per tant l’increment dels impostos vallencs és el triple que l’augment del cost de vida, cosa que en temps de crisi em sembla gens adequat.
La renda familiar durant el 2008 a Catalunya ha baixat un 1,4% i es preveu que el 2009 baixi un 3,5%. Això vol dir que les famílies tenen menys ingressos, menys diners per gastar, i si no hi ha consum difícilment sortirem de l’atzucac en què ens trobem. Una de les millors mesures contra la crisi que pot preveure l’administració és fer polítiques que afavoreixin l’economia familiar. Pujar els impostos el triple de l’agument del cost de vida és castigar l’economia familiar dels administrats. La crisi afecta tots: a les empreses, als particulars i també a l’administració i cal que tots fem esforços. A l’administració local, en general, no li quadren els números, ja que la caiguda en picat de la construcció ha fet que els ingressos per llicències d’obres, que eren importants per quadrar el pressupost, hagin tingut un descens molt considerable. Ara bé, si els números no quadren no si val en castigar les ja prou ressentides economies familiars. Els EROs, l’augment d’atur, etc repercuteixen directament sobre els diners que ingressen les famílies i repercuteixen sobre un menor consum. És necessari doncs no fer polítiques que redueixen les rendes familiars. A l’hora de fer quadrar els números em sembla que seria interessant que el nostre Ajuntament estudiés les assignacions als regidors i als partits polítics. Que cada ple a la ciutat li costi 6.000 euros és un luxe que en la situació actual de crisi no ens podem permetre. Hi ha moments que no es tracta només de no agumentar les asignacions sinó que es tracta d’adequar-les a les situació econòmica que es viu i ara, en plena recessió, fer perdagogia de l’exemple seria reduir determinades asignacions que el nostre consistori va aprovar a inicis de legislatura.
I tornant als trens, això de fer augments triplicant o quatriplicat l’IPC en temps de crisi també ho han aplicat altres serveis públic: Renfe ha incrementat un 6% el servei de rodalies, un 5% la mitja distància i un 4 % l’AVE. Malament anirem si la pròpia administració no es conscient en plena crisi que qualsevol ajuda a la butxaca del ciutadà és important.
Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 30 de gener del 2009