Crear problemes, o resoldre'ls?

No sé si va ser en el discurs d’investidura de José Montilla com a president de la Generalitat de Catalunya o en una entrevista en un mitjà de comunicació on vaig sentir que deia que “els polítics hi són per solucionar els problemes, no per crear-ne”. Aquesta afirmació hauria de ser del tot innecessària perquè es obvi que la funció dels polítics és resoldre els problemes de la gent, per això els votem, i si es diu, és perquè massa cops els polítics han creat problemes als seus administrats. Un exemple d’això l’hem llegit aquests darrers dies i feia referència a Valls. Pel que es veu l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) i l’Ajuntament de Valls no es posen d’acord en la gestió de la depuradora de Valls, i qui ho paga? doncs els pagesos que han vist com se’ls tallava l’aigua del rec i com la collita de calçots, entre d’altres hortalisses, que aporta uns ingressos importants i imprescindibles pels agricultors de la ciutat, perilla. Jo no sé si té raó l’ACA o l’Ajuntament de Valls, perquè no conec quin és el conflicte i perquè possiblement si el conegués no em seria fàcil d’analitzar, però el que és una vergonya és que es pugui fer pagar les conseqüències del desacord als pagesos, que se’ls deixi sense aigua per regar i que els creïn un problema d’aquesta magnitud. ACA i Ajuntament que negociïn, que es discuteixin, que parlin de tot el que hagin de parlar però que no creïn nous problemes als pagesos de la ciutat que ja prou en tenen; en definitiva que apliquin la frase de Montilla que anunciàvem al començament d’aquest article, amb la qual segur que totes les formacions polítiques hi estan d’acord.
Per qüestions professionals he de relacionar-me sovint amb les diferents administracions i he de dir, perquè si no faltaria a la realitat, que generalment rebo un bon tracte. De totes maneres, en les darreres setmanes, he hagut de discutir-me, sense haver pogut resoldre el problema, amb els responsables d’una conselleria de la Generalitat, la gestió de la qual ha passat, en només tres anys, d’estar en mans de CiU, a ERC, posteriorment al PSC i ara tornarà a ser regida per ERC. Això ha provocat canvis continus de personal, i el que és el pitjor, canvis a l’hora d’aplicar el criteri d’una mateixa normativa per a determinats ajuts. Els responsables de la conselleria m’han justificat la no concessió d’uns ajuts per una qüestió de forma en la sol·licitud, tot i que han valorat molt positivament els projectes que presentàvem. La meva perplexitat ha estat majúscula en veure com després d’haver emplenat unes sol·licituds d’ajuts de la mateixa manera com ho havia fet l’any passat, i l’anterior i l’altre, sense, i ho repeteixo, que la normativa hagués canviat, al final s’hagi modificat unilateralment el criteri i ens hagin denegat determinades subvencions. El que era correcte l’any passat i l’anterior i l’altre, amb idèntiques normes, ara pel que es veu ja no ho és. Jo a hores d’ara encara no entenc el perquè. El meu enuig i impotència va anar, en la discussió que vaig mantenir, cada cop en augment fins que no em vaig poder estar de dir-los que el que no podien fer era traslladar als administrats els seus problemes, provocats bàsicament per tants canvis en la gestió de la conselleria. En fi, espero que els pagesos de Valls tinguin més sort en la resolució final de la qüestió que els afecta.
Un dels conflictes amb què sovint ens trobem és la no resolució dels problemes a causa de la no coincidència de la mateixa formació política en dues administracions diferents. No sé si en el cas de l’ACA i l’Ajuntament això hi té alguna cosa a veure, però succeeix massa vegades que les lluites polítiques acaben transformant-se en incapacitat per resoldre els problemes, cosa que finalment té males conseqüències pels administrats. Em sembla que això no hauria de ser així ja que de cap manera les lluites polítiques haurien de repercutir en la gestió que reben els ciutadans. Segur que si escoltes a uns i a als altres, ambdues parts donaran la culpa a l’altre i estic també segur que si la conselleria de Medi Ambient de la Generalitat, que suposo que és qui gestiona l’ACA, i l’Ajuntament de Valls fossin dirigides per la mateixa formació política, el problema ja s’haguera resolt; com també s’haguessin resolt altres qüestions que afecten a la ciutat: el pàrquing de camions del polígon, que ho hi ha manera que es pugui posar en funcionament; el Museu Casteller, que ja s’hauria d’haver començat a construir i moltes altres qüestions que han afectat a la ciutat, la solució de les quals es va dilatar en el seu dia, com per exemple les obres del Teatre Principal o la posada en funcionament de l’estació d’autobusos entre d’altres. Té cap lògica que els ciutadans haguem de suportar això? En aquests casos l’actuació dels polítics ha estat per resoldre els problemes o per crear-ne? El sectarisme o clientalisme polític és una pràctica nefasta que practiquen en més o menys mesura les formacions polítiques i seria desitjable que a l’hora d’administrar oblidessin quin partit polític gestiona cada administració amb la qual estan negociant i que pensessin que la seva gestió beneficiarà o perjudicarà, en definitiva, els ciutadans, alguns dels quals els han votat, altres no i altres han optat per quedar-se a casa el dia de les eleccions, opció que sembla que cada vegada té més adeptes, suposo a causa que els ciutadans tenen la percepció que s’administra més pensant en la formació política a la qual es pertany, que no pas en buscar solucions als problemes que la gent viu dia a dia. Una política destinada a resoldre els problemes dels administrats i a evitar crear-ne de nous dignificaria la tasca dels polítics i aportaria major credibilitat al sistema democràtic. Sovint penso que les diferents formacions polítiques tenen com a prioritari actuar per guanyar les properes eleccions enlloc de procurar fer la millor gestió possible pels ciutadans. A més, em sembla que si canviessin l’ordre aquests termes, si la seva actuació prioritària fos la gestió, acabarien guanyant les eleccions ja que el ciutadà sabria valorar-ho.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2006

Aerogeneradors

El projecte d'aerogeneradors a Figuerola del Camp neguiteja. Els impactes paisatgístics que puguin afectar un dels valors naturals més importants de la nostra comarca, la serra de Miramar ens alerten, ja que el parc eòlic està projectat força a prop del peu d'aquesta serra. Al voltant de tot aquest tema se m'acudeixen diferents qüestions a analitzar, algunes de les quals podrien ser: com hem de fabricar energia? On s'han de posar els parcs eòlics? Com es financen els ajuntaments? Qui decideix sobre la planificació del territori?

Com hem de fabricar energia? Aquest és un tema d'ampli debat i en el qual fàcilment es pot caure en la política del "No a tot". No volem centrals nuclears i jo soc el primer en dir-ho. Ens hem passat la vida defensant energies alternatives i quan ens surten projectes de parcs eòlics ens hi oposem, jo el primer també si no es respecten espais naturals. Hi ha oposició a les centrals de cicle combinat. O sigui que si ens oposem a tot podríem dir que el que realment no volem és fabricar energia. És una opció. Això ens obliga a comprar-la a l'Estat veí, França, però llavors també s'està en contra a construir la infraestructura que ens ha de portar aquesta energia. Per tant bé cal que en fem alguna reflexió en aquest sentit, ja que suposo que tots volem seguir encenent la llum i tenir electrodomèstics. Com que tot plegat és molt complexe i jo no soc cap entès amb energies, faré només unes reflexions sobre l'energia eòlica i la seva implantació que és el que ens afecta en aquest cas a l'Alt Camp.
En primer lloc, em sembla que tots estarem d'acord que una energia neta com l'eòlica és necessària, tot i que el percentatge d'energia que es pot generar sobre el total de consum no pot ser molt important per molts aerogeneradors que tinguem per les nostres muntanyes. El problema ve quan s'ha de decidir on es posen els molins de vent. Tothom vol que es faci energia eòlica, sembla, però no a prop de casa. En aquest sentit una de les polèmiques que em va indignar més va ser quan es va presentar un projecte d'energia eòlica per posar aerogeneradors al port de Tarragona. El regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament de Tarragona, Agustí Malloll, va muntar una croada en contra i si va oposar tot comparant que si es tirava endavant hi hauria una oposició com la del trasvassament de l'Ebre. Dit això es va quedar tant tranquil com si fossin dos polèmiques que es podien comparar. O sigui no es poden posar a molins de vent en una instal·lació tant artificial com el port de Tarragona i si en un indret natural, a les muntanyes? Com s'entèn això? A la costa fan lleig, diuen, i a les muntanyes? A més un port és un espai guanyat pels homes al mar amb grues, sils i tot un munt d'instal·lacions que no podem dir que tinguin cap bellesa. Perquè no es poden posar als ports i no únicament al de Tarragona? A més qui més consumeix energia és qui més habitants té i qui més està industrialitzat i en aquest sentit la capital del Tarragonès segur que ha de tenir un consum importantíssim. No es pot demanar solidaritat pel que fa a la energia eòlica als pobles rurals quan una gran urb no està disposada a acollir generadors d'energia en el seu terme.
Anem al projecte de Figuerola. Jo penso que a l'Alt Camp hi ha d'haver aerogeneradors però que aquests tinguin un impacte sobre la serralada de Miramar, senzillament no em convenç, malgrat que aquest projecte té com a positiu que no es preveu instal·lar-los a cap carena de muntanyes, lloc on l'impacte paisatgístic és encara major. I una altra qüestió si no ho tinc mal entès al terme de Cabra, a la serra Voltonera, s'estudia construir-hi un parc eòlic. De fet actualment ja s'hi fan proves. És lògic que dos municipis que es toquen tinguin ambdós aerogeneradors? No s'hauria repartir més per no afectar únicament a una zona? I aquí ve la segona qüestió que pivota junt a aquesta. Perquè els municipis petits veuen en tant bons ulls aquestes instal·lacions? La resposta la trobarem amb el deficient finançament de les entitats locals. Cada municipi busca instal·lacions que els aportin ingressos i per això tots els ajuntaments volen tenir polígons industrials i fàbriques al seu terme. El resultat final és que a miquetes anem destroçant el territori i que com que els ajuntaments tenen molta capacitat per decidir sobre el què es fa o no al seu terme ens trobem amb situacions com que Vila-rodona construeix un Polígon Industrial just al davant del d'Alió-Bràfim que està gairebé buit. Quina lògica té tot plegat? I no seria millor que aquestes qüestions, es decidissin supracomarcalment amb una visió conjunta del territori tot evitant que cada poble faci la seva guerra? Això hauria d'implicar també que els ingressos que s'obtinguessin per llicències d'obres, IAEs, permisos d'obertura, etc. haguessin d'anar en benefici no únicament del municipi on té la instal·lació sinó que caldria que es repartissin. A més a més, moltes vegades es cau en la temptació de construir una instal·lació molesta just al final del terme del municipi i lluny del seu nucli urbà de manera que les molèsties les acaba tenint la localitat veïna però no els ingressos. Em sembla que tot plegat merexeria més reflexió i més planificació. Hem de preservar els valors paisagístics, els espais naturals però a la vegada hem de créixer econòmicament per encarrilar amb garanties el nostre futur i la decisió de quins indrets han de ser industrials, quins residencials i quins han de destinar-se únicament a l'agricultura, em sembla que no és bo que passi quasi exclusivament per la decisió de cada poble. El paisatge que hem trobat és una herència dels nostres avantpassats i hem de deixar-lo a les generacions venideres amb garanties. Potser valdria la pena que tots plegats miréssim el nostre entorn d'una manera més global, més com un conjunt equilibrat.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el juliol del 2006

Infraestructures viàries

La situació estratègica de Valls i l'Alt Camp ha estat un element determinant perquè diverses empreses hagin instal·lat la seva logística a la nostra comarca com són el cas d'Ikea al Polígon Industrial de Valls o de Caprabo a Alcover. A més, segur que empreses de diferents tipus com manufactures, d'alimentació, de components d'automoció o altres que s'han instal·lat durant el temps als polígons de la comarca, han tingut molt en compte la ubicació de Valls i de l'Alt Camp. De fet, Valls podríem dir que té tres entrades d'autopistes a menys de 15 quilòmetres. L'entrada de Tarragona que ens dóna accès a l'autopista del Mediterrani i la del Pla de Santa Maria i Vila-rodona des d'on anem cap a Barcelona o cap al centre de la península.
Les infraestructures, les comunicacions són vitals pel desenvolupament econòmic d'una zona. D'aquí bé la queixa catalana del poc que s'ha invertit des de Madrid a Catalunya tenint en compte el que aportem en impostos. Unes males comunicacions acaben portant a l'estrangulament econòmic d'una zona. El temps són diners i invertir excessivament en els desplaçaments acaba repercutint en la competivitat de les empreses. Això és tant important que l'espai que té com unitat de mesura els quilòmetres acabem realment mesurant-lo amb unitats de temps. Un lloc és lluny o no, no en funció dels quilòmetres que hi ha sinó en funció del que tardem en arribar-hi. Responem a la pregunta de si és molt lluny un indret determinant, tot dient "no no massa, a un quart d'hora o a mitja hora". Per tant unes bones comunicacions escurcen la concepció que tenim de l'espai.
Doncs bé, com tenim les comunicacions actualment a Valls en particular i a l'Alt Camp en general? En opinió meva estem en una situació que tendeix cap a l'estrangulament. Si en fem un repàs veurem que tant sols les comunicacions cap al Nord (direcció al Pla de Santa Maria) compleixen les prespectives. Les comunicacions cap el sud són insuficients i fins i tot en casos vergonyoses.
El problema més gran és l'eix Valls-Tarragona. Utilitzar-lo en hores puntes és desesperant. Sovint és impossible passar dels 70 quilòmetres hora en tot el recorregut. No hi ha llocs per avançar els camions i és una gimcama de rotontes. Aquest eix és el que ens dóna la sortida cap el corredor del mediterrani i cap el Port de Tarragona i a més és els que ens permetrà arribar a l'estació de l'AVE de Perafort. Quan aquesta infraestructura s'obri, que segons sembla serà força aviat, el colapse, especialment entre l'estació i Tarragona pot ser impressionant. Tot plegat s'ha de resoldre amb la polèmica autovia Tarragona-Valls-Montblanc que potser serà perquè no entenc en obres públiques, però tinc la sensació que la seva futura construcció va massa lenta. Resoldre la circulació de l'eix Tarragona-Valls és imprescindible per la salut econòmica de la nostra comarca. En ple debat sobre si havia de passar per l'Est o l'Oest, particularment no vaig saber destriar quina era la millor opció. En tots dos casos hi veia aspectes positius i negatius, però tinc molt clar que la pitjor opció no és que passi ni per l'Est ni per l'Oest sinó que no es faci o que es retardi. La inexistència d'aquesta infraestructura pot ajudar a l'estrangulament econòmic de la nostra ciutat.
Seguim cap el sud. La carretera de Valls a Alcover és correcte però una vegada som a aquesta localitat ens trobem sovint de nou colapsats pel trànsit que hi ha entre Alcover i Reus. S'ha projectat convertir aquest tram en autovia. La seva necessitat és doncs important. Cal resoldre pel que fa al sud de Valls l'accès de la carretera d'Alcover i de la de Picamoixons cap a l'eix de Tarragona. Sembla que la futura construcció de l'autovia Valls-Tarragona pot resoldre-ho. L'encreuament cap a Alcover és un tap que produeix sovint cues que arriben al pont del Torrent del Catllar. Resoldre-ho és doncs una urgència important per a la ciutat.
Un altre eix important és la carretera de Picamoixons. El seu ferm està arranjat però no hi ha manera que es faci el necessari desviament i aquest poble ha de suportat pel seu interior un exesiu trànsit de vehicles pesats. És necessari també aquest desviament anhelat. Pel que fa a l'eix Valls-Montblanc té una bona via, però si es construís quan abans millor el túnel del Coll de Lilla es faria un gran servei especialment a la Conca de Barberà ja que acostaria aquesta comarca a l'eix del mediterrani.
Finalment, un altra eix important és el de la carretera entre Valls i El Vendrell. És important en primer lloc perquè és una de les portes de l'autopista i també perquè ens conecta cap a la zona del Penedès. De forma similar com passa a Picamoixons, Alió ha de suportar un trànsit excessiu de vehicles pesats. És necessari doncs un desviament i caldria que en general tota la carretera fins al Vendrell fos més ampla i ràpida.
En definitiva, fent aquest repàs em sembla que tenim necessitats per resoldre per pràctiment totes les direccions. Valdria la pensa doncs que les intitucions públiques i econòmiques de la ciutat ho tinguessin en compte a l'hora de reclamar i insistir a les institucions que ho han de resoldre. L'Estat i la Generalitat tenen moltes inversions per realitzar i moltes vegades la decisió de fer-ne una o una altra depèn de la pressió que es faci del territori. Més val doncs que estem al cas si no volem que la deficiència de les infraestructures estranguli la nostra economia.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, l'abril del 2006

Som al Gran Pendès?

Aquesta pregunta sembla absurda ja que en la nova organització territorial de Catalunya, en aquests moments en debat, no és motiu de polèmica la vegueria en la qual hi estaran tant l'Alt Camp com la Conca de Barberà. En principi sembla clar per a tothom que estarem en la vegueria del Camp de Tarragona, cosa que geogràficament i econòmica sembla del tot lògic. De totes maneres, no sempre, per desgràcia, la lògica acaba funcionant per coses que depenen a vegades de l'administració o amb l'atenció al client que tenen empreses que actuen com a monopolis en sectors que ens diuen que s'han lliberalitzat.
M'explicaré. Fa unes setmanes he hagut de demanar permís per instal·lar el gas en una casa que es troba en una zona on hi arriba aquest combustible. L'instal·lador em diu que caldrà fer la sol·licitud i que per signar-la, caldrà fer-ho a Vilanova i la Geltrú. Com vaig fer cara d'estranyat m'ho va tornar a repetir: a Vilanova i la Geltrú. Però no hi ha a Tarragona una oficina de Gas Natural?, li vaig preguntar jo. Sí, em va dir ell, però per demanar aquesta energia per una vivenda de Valls s'ha d'anar ara a Vilanova i la Geltrú, una altra cosa és que quan es va fer arribar el gas al carrer on hi ha aquesta vivenda els veïns que llavors hi vivien haguessin demanat la nova energia. Llavors els tràmits els feia un comercial que es va deplaçar a Valls per aquesta campanya. Ara, però, per fer-ho ara, calia anar a Vilanova i la Geltrú. Com que veia la meva cara d'incrèdul amb va donar la documentació i el telèfon de l'encarregat de la zona de Valls de Gas Natural. Tú mateix, truca-hi, em va dir. I ho vaig fer, i tant que ho vaig fer, perquè no m'ho creia. De fet el Gran Penedès com a vegueria no està en el nou projecte d'organització territorial tot i que des de la zona i especialment desde Vilafranca es demana una unitat territorial, que molts diuen Gran Penedès, que queda configurada per l'Alt i el Baix Penedès i el Garraf, i pel que es veu per Gas Natural també l'Alt Camp i la Conca. Doncs si, hi vaig trucar i amablament em va atendre la persona que l'instal·lador m'havia indicat. Li vaig dir que havia de sol·licitar el gas natural per un domicili i que l'instal·lador m'havia dit que per fer-ho havia d'anar a Vilanova i que com que em costava creure-m'ho el trucava. Em va dir que l'instal·lador m'havia informat bé i que el comercial dels municipis de Valls, el Pla de Santa Maria, Montblanc i l'Espluga de Francolí, entre altres localitats, i que era ell, tenia el seu lloc a Vilanova. Però, no hi ha una oficina a Tarragona? vaig, dir-li. No podria signar els papers allà? Em va dir molt amablement que no que aquest tràmit s'havia de fer a Vilanova que ell no hi podia fer res. Jo vaig institir: és que el que em demana té tant poca lògica com que una persona de Vilafranca hagués d'anar a Tarragona a fer la sol·licitud per a la instal·lació del gas havent-hi una oficina a Vilanova. Al final, vaig desistir, jo podia insistir i incomodar el comercial de Gas Natural que m'atenia, però no serviria per res. Estava segur que la decisió do depenia d'ell i que la meva queixa ja l'havia rebut altres vegades. Per tranquilizar-me em va dir que l'avisés el dia abans que jo hi anés, que ja ho tindria tot a punt i que seria cosa de cinc minuts. I així va ser, vaig haver de fer cinquanta quilòmetres d'anada i cinquanta de tornada, agafar l'autopista per no perdre massa temps, pagar peatges i signar la sol·licitud. Entre anar i tornar una hora i mitja de viatge per fer un tràmit, això sí, de cinc minuts, i tot plegat perquè per a Gas Natural, l'Alt Camp i la Conca de Barberà, formem part del Gran Penedès; bè això sembla.

Article publicat al setmanari El Pati, de Valls, el març del 2006

Carles Cardó i els conceptes d’estat i nació

En ple debat de com s’ha de denominar Catalunya en el nou Estatut, o millor dit de com els polítics espanyols creuen que cal denominar Catalunya, ja que per la gran majoria dels diputats catalans la paraula clau és “nació”, tot endreçant les prestatgeries de casa m’arriba a les mans el llibre El catalanisme del Dr. Carles Cardó. Un referent històric per a la construcció plurinacional de les Espanyes, obra de Jordi Giró i París, que va guanyar el Premi Carles Cardó d’assaig de les Festes Decennals del 2001. Me’l rellegeixo i penso que és un bon text que ajuda a analitzar el moment que vivim actualment i la reacció espanyola que s’ha produït contra l’Estatut i que a alguns fins i tot els ha servit per armar tota la seva artilleria dialèctica contra Catalunya.
El pensament del vallenc Carles Cardó llegit després de seixanta anys continua amb molta vigència. És curiós però molts dels textos que es van escriure entre els anys vint i trenta que tractaven de l’encaix que ha de tenir Catalunya dins Espanya es podrien publicar fil per randa en l’actualitat sense com qui diu veure cap diferència temporal en la data en què es van escriure. El debat estatutari del 1931 va provocar en aquells temps reaccions anticatalanistes similars a les que vivim actualment, les més dures vingudes de sectors del nacionalcatolicisme espanyol amb el qual tant amb desacord hi estigué Cardó en els seu temps. Els bisbes dirigents de l’església espanyola actual potser no fan declaracions tant alarmistes com les que en aquells temps feia el cardenal Gomà, primat de Toledo, un dels principals inspiradors del nacionalcatolicisme franquista, però si que permeten que desde mitjans de comunicació de la seva titularitat, la COPE, es facin proclames molt similars a les que aquell temps feien el representats del nacionalcatolicisme espanyol i que tant de mal fan a les aspiracions catalanes de major autogovern. Les coses, doncs, no han canviat tant. A tall d’exemple reprodueixo un petit fragment que llegeixo en el llibre anteriorment esmentat i que s’atribueix el cardenal Gomà: “¿Por qué, diréis, nos habla España de unificación en la hispanidad, cuando los hijos de España desgranan su propia unidad? Aludo, claro, al fenómeno de los regionalismos más o menos separatistes, que se han agudizaco con nuestro cambio de régimen político y que pudiera dañar el mismo corazón de la hispanidad”. Aquesta obsessiu concepte “d’unidad nacional” ens l’han repetit recentment des de molts sectors espanyols.
El problema, llavors i ara, és que no s’acaba de resoldre l’encaix que han de tenir les nacions històriques dins l’Estat espanyol. Es clar que es fa difícil resoldre aquest encaix si no es reconeix en primer lloc que en aquest estat existeixen nacions històriques. És una qüestió de ceguesa política. O sigui si un no veu el problema difícilment podrà resoldre’l. Cardó, home sobretot de pau, va reflexionar molt sobre estat i nació. Aquests dos conceptes que Jordi Giró diu en el llibre sobre Carles Cardó que “són ambigus i que cada corrent de pensament defineix segons la seva pròpia tradició i, fins i tot dins de la mateixa tradició de manera heterogència”, són analitzats detalladament pel vallenc Carles Cardó qui va defensar la necessitat que Espanya es constitueixi com un estat plurinacional, com a clau per solucionar el conflicte. Segons Jordi Giró, Cardó “considera que la identificació entre l’Estat i la nació és l’origen de tots els mals polítics que assolen i han assolat Europa els dos darrers segles”. Si les posicions unificadores que ens venen d’Espanya assumissin aquest pensament de Cardó, si veiessin la molta raó que Cardó tenia en el seu pensament potser no els seria tant difícil acceptar un estat plurinacional. Clar si això fos així, si tinguéssim un Estat en el qual ens hi sentíssim còmodes i compresos possiblement ja no ens caldria tenir aspiracions independentistes. El propi Cardó ho assenyala: “Una nació si veu respectats els seus drets culturals, conseqüència de la seva funció educadora, ha d’ésser lleial a l’estat que els hi proporciona”. Amb els conceptes ben entesos hi acceptats per tothom, amb un Estat de concepció moderna, la lleieltat ha de ser bidireccional. Finalment, reprodueixo un fragment del llibre de Jordi Giró que ajuda també a fer-nos pensar quin ha de ser el paper de l’Estat, segons Carles Cardó. Escriu Jordi Giró “Cardó proposa a més el principi de subsidiarietat o supletorietat per defensar els drets culturals de les nacions. Aquest principi extret del pensament de Pius XI, defensa que tot allò que pugui dur a terme una societat de rang inferior no ho ha pas d’absorbir una societat de rang superior. Això vol dir que les funcions pròpies de l’Estat només seran aquelles que les nacionalitats, grups o, fins i tot, particulars siguin incapaços de sostenir i organitzar. Tot allò que puguin organitzar els ciutadans de manera autònoma tenen dret a fer-ho. L’Estat només ha d’assegurar aquells serveis que per manca de rendibilitat o per impossibilitat física no puguin desenvolupar els grups socials que es troben dins el seu territori.” Aquest principi de subsidiarietat o supletorietat ens seria molt útil a l’hora d’analitzar quines són les competències que han de tenir tant les entitats de la societat civil, com els ajuntaments, i fins als governs autònom, o sigui en el nostre cas la Generalitat.
El pensament, les reflexions de Carles Cardó ens serien ara de gran utilitat. No defenso en aquest escrit que cal estar d’acord completament amb tot el que Cardó va reflectir en la seva obra. De fet, Jordi Giró, l’autor del llibre que he esmentat al començament de l’article, en fa en aquesta obra una valoració crítica del nacionalisme cardonià i n’analitza els punt forts i febles; però sí que tinc clar que la lectura dels pensaments de Cardó ens ajuden a analitzar, a reflexionar sobre conceptes com nació o estat que tan d’actualitat estan avui en dia. A partir d’aquí cadascú ha de treure les seves pròpies conclusions i ha de definir el seu pensament particular.
Carles Cardó i Sanjuan va néixer a Valls el 1884. En motiu del centenari del seu naixement, el 1994, es van fer a la capital de l’Alt Camp diverses activitats. Va morir a Barcelona el 1958, per la qual cosa, d’aquí a dos anys, el 2008 es commemorarà el cinquantenari de la seva mort, em sembla que hauria de ser un bon moment per tornar-lo a recordar. És molt important que els vallenc fem activitats per homenatjar i mantenir en el record l’obra dels conciutadans que més han destacat. El 2008 em sembla que ha de ser una bon any per recordar-nos de Carles Cardó.

Article publicat al setmanari El Pati, el gener del 2006