El llibre de la Marató de TV3

Entrevista a TV3 per l'edició entre Angle Editorial, Bromera Edicions i Cossetània Edicions del Llibre de la Marató de TV3. La novetat d'aquesta edició ha estat que per primera vegada s'ha editat en format digital.

"La queixa és un mal model de negoci"

Entrevista realitzada per Toni Orensanz i publicada a La Vanguardia el divendres 21 d'agost.

I el quart campanar?

L’sky line de Valls està traçat bàsicament per la silueta de quatre campanars que donen caràcter a la ciutat i al seu barri vell. És la mateixa silueta que descriu Narcís Oller en el seu Vilaniu entranyable. És la silueta que ens commou als vallencs quan fem el tomb del balcó. És l’essència del nostre Valls.

Capitanejats pel campanar de Sant Joan, els cimboris del Carme, Sant Antoni i Sant Francesc s’enlairen al cel amb la intenció de guanyar espai a l’infinit, mostrant als nostres xiquets, als nostres castellers el camí de les alçades. Per això, per aquesta estima cap al nostre sky line no és estrany que ràpidament s’hagin omplert les visites als campanars de la nostra ciutat previstes per aquest estiu. Això dóna una pista del què es podria fer en els cap de setmana que Valls té més visites turístiques, en temps de la calçotada. Tenim el que tenim, no hem vetllat pel nostre patrimoni però ens queden atractius per fer-los visibles, per convertir la visita de la ciutat en una emoció: els campanars, el refugi de la plaça del Blat, l’arxiprestral de Sant Joan, la ruta Narcís Oller, la capella del Roser, etc. són argument prou significatius per creure’s que el turisme cultural, quan es prepara amb coherència i arguments, té interès pels ciutadans. Ho hem pogut comprovar moltíssimes vegades: les visites guiades al pont de Goi, al refugi de la plaça del Blat, les visites nocturnes a Sant Joan. Però sembla que no ens ho acabem de creure, que no ens veiem capaços de fer aquestes activitats també cap enfora la ciutat, cap els nostres visitants. I si ho provéssim? I si els tres campanars els ensenyéssim també als forasters? Ens hauríem de preparar, però, la resposta per poder explicar, perquè no es pot pujar al quart campanar, el de Sant Francesc, la quarta sageta que marca el perfil del barri vell. I és que no el podem ensenyar perquè el seu propietari, l’Ajuntament, se n’ha oblidat, l’ha deixat allà abandonat mentre veia que els altres tres poc a poc s’anaven arranjant.
És curiós que sigui precisament el que és municipal el que estigui més malament. Els altres, propietat, de l’Església s’han arranjat, amb subscripcions populars, amb ajudes institucions, de diverses maneres s’han aconseguit els recursos per poder-los deixar en condicions i fins i tot ser visitats, però la deixadesa ha fet que Sant Francesc romangui com a testimoni del poc valor que es dóna institucionalment al patrimoni cultural de la ciutat. Sant Francesc o la Biblioteca Cultural pateixen el mateix mal: el nostre ajuntament no sap què n’ha de fer i precisament aquest és el problema, el principal problema, ja que fins que no tinguin un destí funcional pel qual es pugui projectar una reforma, seguiran en l’ostracisme més absolut, deteriorant-se qui sap fins a condicions extremes o irreversibles. S’ha parlat de Sant Francesc com un destí per poder fer un auditori, però això només han estat comentaris i desitjos d’alguns que estimen Sant Francesc i que estimen la música a la nostra ciutat. Aquesta podria ser una excel·lent utilitat com en podria tenir d’altres. Cal però posar-s’ho el cap, que l’Ajuntament ho tingui entre cella i cella, que li busqui una funcionalitat i que en faci el projecte i després cal recórrer el llarg camí per trobar els recursos econòmics, però si no sabem què en volem fer mai trobarem els diners per arranjar-lo i mai en farem res, ni de Sant Francesc, ni de la Biblioteca Popular.
La visita als campanars de la ciutat és malauradament incompleta. N’hi falta un, Sant Francesc, falta poder visitar una talaia. Mentre els altres tres aquest estiu rebran complaguts les visites dels vallencs, l’altre, el de Sant Francesc haurà de conformar-se amb el seu pèssim estat, com un malalt terminal, albirant la ciutat des de la seva privilegiada posició, mentre, a les seves entranyes, les arrels de les figueres van malmeten el seu esquelet.

Article publicat al diari digital elpati.cat, el 7 de juliol de 2008

Sobre el Vallenc de l’Any

Llegeixo a El Pati de la setmana passada que Francesc Murillo ha estat escollit Vallenc de l’Any 2008. El treball que ha realitzat els darrers temps per la investigació i divulgació de la història de la Batalla del Pont de Goi ha estat, sembla, un element que ha pesat en la decisió del jurat. Penso que el jurat ha estat encertat. La commemoració de la Batalla del Pont de Goi feta amb lluïment i èxit, hagués tingut una pota coixa si no s’hagués presentat l’obra de Murillo. Tant important, o més, que els actes festius són aquelles activitats que permeten recuperar la nostra història, que permeten saber què és el que se celebra, què és el què es commemora. Sense la investigació històrica no tindria sentit la commemoració d’esdeveniments del passat.
Murillo ha fet un treball impressionant, extraordinari, rigorós, extens, detallat, ha anat a les fonts d’origen, ha visitat als arxius de referència per conèixer amb exactitud els detalls de la Batalla, el perquè de cada moviment de tropes, els motius pels quals geogràficament l’enfrotament es va celebrar entre el terme de Valls i Alcover. I una vegada recollida tota la informació i estar empapat de totes les dades ha volgut compartir-ho amb els vallencs, amb els seus convilatants, i no únicament amb la redacció del llibre, sinó també fent-ne divulgació de tot el què ell havia recollit. Les explicacions in situ al lloc de la Batalla, de les quals en va fer diverses sessions, van ser una activitat didàctica interessantíssima. Francesc Murillo s’apassionava en les seves explicacions, les vivia i gaudia veient l’interès dels vallencs amb el que ell detallava. I és que malgrat haver obtingut una beca per estudiar la Batalla del Pont de Goi, un treball com el que ha realitzat l’historiador vallenc no es pot dur a terme si l’autor no hi dedica intensament el seu esforç oblidant-se dels diners obtinguts per la beca. Si Murillo ha comptat les hores que ha invertit i ha fet la divisió amb els diners obtinguts segur que comprovarà que econòmicament parlant la investigació ha estat ruïnosa per a ell. Però estic segur que ara això li importa poc, que ell ha estudiat la Batalla del Pont de Goi perquè estava convençut que ho havia de fer i perquè com diu ell en l’entrevista la setmana passada a El Pati té com a lema personal “fer les coses ben fetes, encara que siguin insignificants”, tot i que aquest treball d’insignificant no en tenia res.
I no ho podia fer d’una altra manera, perquè a més de l’interès històric en el seu treball s’hi respira l’amor cap a la seva ciutat, cap a Valls, cap a la seva història, cap als seus vilatans, els seus carrers, les seves places, el seu malaguanyat patrimoni, cap els vestigis que queden. És també per això que el guardó hem sembla just, encertat, adequat, perquè la feina de Murillo en pro de la ciutat no és únicament pel que ha fet per recuperar la història de la Batalla del Pont de Goi, sinó que ja fa temps, anys, que es dedica a investigar aspectes de la nostra història i que té una especialment sensibilitat en explicar i recordar una i altra vegada el que en queda del nostre patrimoni i a mostrar la seva disconformitat quan no s’ha tingut en compte amb alguna actuació el valor patrimonial. Per això també anar al davant de la mobilització al carrer en defensa del Barri Vell. Perquè per damunt de tot, per Murillo el primer és la seva ciutat, la nostra, el patrimoni i la història. Reconèixer el seu treball, la seva dedicació amb el títol de Vallenc de L’any és agrair-li tot el treball desenvolupat i és animar-lo a no parar, a no cessar en les seves investigacions. És dir-li gràcies, estem amb tú, però no paris, segueix, el nostre patrimoni, la nostra ciutat necessita del teu treball.

Un Sant Jordi sense autors
Precisament Francesc Murillo va ser dels pocs autors vallencs o de la comarca que han escrit llibres el darrer any que va anar a l’acte de presentació, el dia 22 d’abril, a la sala de plens de l’Ajuntament de Valls, de les novetats literàries del darrer any. L’acte no es va plantenjar bé. Es van voler fer massa coses en un mateix moment i com que s’intuïa que al Saló de Plens no s’hi cabria es va optar per no convidar els autors: error.
La presentació de les novetats del darrer any, és una activitat que el que fa en certa manera és reconèixer als autors, per part de la màxima institució de la ciutat, el treball que han realitzat. Ve a ser, entenc jo, una mena d’agraïment. I per fer aquest reconeixement és necessària la presència dels autors, cosa que a més aquests agraeixen. Recordo que l’any passat, que sí es va dissenyar bé l’acte, autors de la nostra comarca que viuen a Barcelona van fer l’esforç per desplaçar-se a la nostra ciutat per assistir-hi. Això dóna la idea de la importància que per aquests té l’acte. I va ser una llàstima perquè a més qui va fer la presentació, Magí Sunyer, va fer un interessant i detallat repàs a totes les novetats davant un públic majoritàriament molt jove que no estava pel cas del que exposava Sunyer. Tampoc es pot culpar a la mainada pel poc interès que demostrava amb la dissertació de l’escriptor de Picamoixons perquè en tot cas la conjunció de les dues coses (la presentació de les novetats de Sant Jordi i l’entrega de premis de concursos infantils) era inadequada. Eren dos actes que s’havien de fer per separat. Dels errors també se n’aprèn. Llegeixo la setmana passada al El Pati que la pròpia regidora de cultura anuncia que de cara l’any vinent es replantejarà el sistema que s’ha fet enguany. Em sembla bé.

Article publicat al setmanari El Pati el 8 de maig de 2009

L'e-book o llibre electrònic entra tímidament al mercat literari

En aquest enllaç hi trobareu la notícia que Canal Reus TV va emetre sobre el llibre electrònic. El reportatge està gravat en bona part a Cossetània.

Presentació del portal digital Edi.cat

El passat mes de novembre vam presentar la Xarxa d’Editors Independents (Edi.cat) configurada de moment per Angle Editorial, Bromera i Cossetània, amb la voluntat de sumar i unir esforços.

El llibre es troba en aquests moments en una situació de canvi, que ha de definir un nou paradigma on tots els agents que hi estan implicats (editors, llibreters, distribuïdors i fins i tot autors) hauran d’adaptar-se a la nova situació. Això fa uns dies ho vam reflexionar en la Jornada sobre l’edició Independent, on va quedar clar que les aliances horitzontals com la d’Edi.cat poden ser una bona eina per encarar els reptes de futur i per poder afrontar amb èxit noves polítiques de comercialització i de promoció dels nostres llibres que ajudin a tenir un millor posicionament dels nostres productes en el mercat i en els canals de mediació que hi ha entre l’editor i el lector final.

La feina iniciada per la tardor per la plataforma Edi.cat poc a poc va avançant amb realitats, mentre intentem fer fonedissos el dubtes que es presenten en qualsevol projecte nou i innovador com és aquest. S’ha treballat amb la promoció conjunta i s’han iniciat directament gestions i actuacions amb els llibreters per millorar el nostre posicionament.
I tal com vam anunciar també el mes de novembre, un dels principals projectes de la xarxa era la creació d’un portal de comercialització de llibres electrònics, amb la voluntat d’experimentar, conèixer i anticipar-se en aquest món que en indrets com als EEUU està tenint un creixement important. Des de l’octubre quan vam començar a treballar hem hagut de resoldre moltes incògnites i qüestions que se’ns anaven plantejant i que poc a poc hem anat superant fins arribar al dia d’avui que podem presentar el primer portal en català de llibres electrònics i a la vegada un dels primers projectes d’e-books de l’Estat espanyol.

*Text que vaig llegir en la presentació d'Edi.cat que es va portar a terme el dijous dia 2 d'abril a Barcelona.

Sobre la il·luminació del Pati

Des que les obres del Pati es van inaugurar la crítica que més he sentit és que la plaça a la nit és fosca, opinió negativa amb una base molt sòlida ja que només cal anar-hi quan no hi ha llum natural per poder-ho comprovar. Fa unes setmanes i després pel que es veu d’haver estudiat la solució, l’Ajuntament ha instal·lat a l’edifici de la Caixa Pensions uns focus que no solucionen de cap manera la foscor de la plaça més cèntrica de Valls.
Les queixes continuen tot i que l’arquitecte que va guanyar el concurs per dissenyar el nou Pati, Manel Vidal, deu se la única persona que està d’acord amb la il·luminació existent ja que el 20 de febrer llegia a la premsa, que Vidal digué referint-se a la il·luminació del Pati: “Volem entrar en un McDonals o en un restaurant de cinc estrelles”. Vaig haver de llegir dos i tres cops les declaracions tot intentant entendre la ironia que expressava l’esmentat arquitecte i endevinar si ho havia dit en un to burleta o amb un aire de superioritat cap a uns ciutadans provincians que no han entès la seva obra. Sigui la intenció que sigui són unes declaracions sobreres. Estic segur que si algun dia un client seu troba una obra que ha projectat amb poca il·luminació no s’atreviria a respondre-li d’aquesta manera. En aquest cas, l’arquitecte Manel Vidal hauria d’entendre que els clients som els ciutadans vallencs que el que volem és que se solucioni la il·luminació del Pati i no que se’ns respongui de manera desafortunada. Potser a l’arquitecte Manel Vidal no li aniria malament una mica d’humilitat que li permetés reconèixer que no ho va endevinar amb la il·luminació i resoldre la manca de llum a la nit al Pati amb una solució adequada i d’acord amb l’entorn de la plaça que projectà. Com que és un bon professional estic segur que si s’ho proposés s’en sortiria brillantment.
A més a més, pel que es veu no som únicament molts ciutadans vallencs els qui trobem la plaça fosca sinó que la màxima autoritat de la ciutat l’alcalde Albert Batet també deu pensar de la mateixa manera, ja que fa uns dies desautoritzava en certa forma les declaracions de l’arquitecte, en anunciar en una entrevista que s’ha fet recentment a Canal Reus TV que es millorarà la il·luminació actual del Pati, cosa que celebro. I és que estic segur que l’alcalde Batet s’ha passejat quan és fosc pel Pati i és conscient del problema. Potser si l’arquitecte Vidal visqués a Valls i tingués familiars d’edat avançada o amb dificultats visuals faria el mateix que fem molts ciutadans, aconsellar-los que no es passegin quan és fosc pel Pati no sigui que s’acompleixi la broma que fa uns dies em van explicar en el sentit que abans el Pati era “la plaza de los Mártires” i ara pot convertir-se amb “la plaza de los Caídos”. Està clar, a més llum, més seguretat i per tant menys possibilitats de caigudes en un espai que s’ha dissenyat, i no es una crítica, amb diferents nivells.

Les conseqüències de la ventada
Les conseqüències de la ventada de finals del mes de gener són ben visibles als boscos de la nostra comarca. Per tot arreu hi ha pins arrencats d’arrel, alguns dels quals tallen camins i senders. M’ho miro amb preocupació; n’hi ha molts, tants que en molts indrets encongeix el cor. Som al mes de març i d’aquí a tres mesos la calor de l’estiu apretarà de valent i si els boscos no es netegen amb celeritat d’arbres arrencats tot plegat es convertirà en un combustible molt perillós que combinat amb l’efecte de la calor pot tenir conseqüències devastadores.

Maitip’s
Llegeixo amb preocupació l’entrevista que va publicar El Pati el dia 6 de març al grup vallenc Maitip’s, que ha publicat un disc recentment i que va fer un concert multitudinari a la Colla Vella. Pel que es veu han tingut problemes amb la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Valls. Com que no sé com es va originar la polèmica no hem posaré a valorar-la però em preocupa una frase de l’entrevista quan diuen que “la regidora de Cultura ens va dir: Mentre jo sigui regidora no tocareu en aquest poble”. No sé el context ni com es va pronunciar tal frase que tampoc s’ha complert i prova d’això és el recent concert a la Colla Vella, però em sembla impròpia d’un polític. Seria interessant que les diferències que hi hagi entre el grup i la regidoria de cultura es llimessin i que es pugui des de la ciutat poder recolzar la iniciativa d’aquest grup. Em fa molta pena poder pensar que puguin arribar a dir algun dia la frase aquella que “un no és profeta a la seva terra”.

El pont trencat
Vaig acudir a una de les excel·lents visites guiades que l’historiador vallenc Francesc Murillo va fer en motiu del bicentenari de la Batalla del Pont de Goi. En primer lloc voldria felicitar l’historiador vallenc per la gran tasca que ha fet i fa contínuament per recuperar la nostra història. Estudiosos com Murillo ens ajuden a poder conèixer i estimar el nostre passat que el cap i a la fi és el que ens ha fet tal com som. La visita als escenaris de la Batalla del Pont de Goi va ser un plaer i una extraordinària activitat cultural. Diverses vegades, va sortir el nom del Pont Trencat, vestigi que desconeixia completament. Diumenge al matí en una de les sortides habituals en BTT m’arribo a la zona que m’havien indicat i el trobo. Quedo sorprès per la magnitud que devia tenir aquella obra arquitectònica i també pel que encara es pot veure d’aquest vestigi del segle XVI ja que tot i que la part central del pont ja no existeix, encara es poden contemplar perfectament un parell de voltes. Em sembla que valdria la pena que s’adeqüés l’entorn i es senyalitzés convenientment. A la nostra ciutat no hem sabut conservar com caldria que s’hagués fet els valors arquitectònics d’èpoques anteriors i ens queden pocs elements visibles. Valdria la pena en aquest cas que encara es pot contemplar, condicionar convenientment el que encara queda, que no és poc, d’aquest pont.
Després m’arribo pel Camí de la Granja, al Pont de Goi i em trobo amb diversos grups de vallencs que hi van en bicicleta o tot fent una passejada. L’entorn del Pont de Goi, que era gairebé un abocador, ara fa goig. L’aigua del riu és neta i diverses grups decideixen escollir aquest indret per fer-hi un pícnic. La ciutat ha recuperat brillantment un espai natural. Ara cal que tots el conservem i que l’administració vetlli perquè així es faci. Després de veure-ho penso que no estaria malament que es pogués fer el mateix amb l’entorn del Pont Trencat que ara és ple de deixalles. Em sembla que valdria la pensa proposar-s’ho.Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 20 de març de 2009