Llegeixo a El Pati de la setmana passada que Francesc Murillo ha estat escollit Vallenc de l’Any 2008. El treball que ha realitzat els darrers temps per la investigació i divulgació de la història de la Batalla del Pont de Goi ha estat, sembla, un element que ha pesat en la decisió del jurat. Penso que el jurat ha estat encertat. La commemoració de la Batalla del Pont de Goi feta amb lluïment i èxit, hagués tingut una pota coixa si no s’hagués presentat l’obra de Murillo. Tant important, o més, que els actes festius són aquelles activitats que permeten recuperar la nostra història, que permeten saber què és el que se celebra, què és el què es commemora. Sense la investigació històrica no tindria sentit la commemoració d’esdeveniments del passat.
Murillo ha fet un treball impressionant, extraordinari, rigorós, extens, detallat, ha anat a les fonts d’origen, ha visitat als arxius de referència per conèixer amb exactitud els detalls de la Batalla, el perquè de cada moviment de tropes, els motius pels quals geogràficament l’enfrotament es va celebrar entre el terme de Valls i Alcover. I una vegada recollida tota la informació i estar empapat de totes les dades ha volgut compartir-ho amb els vallencs, amb els seus convilatants, i no únicament amb la redacció del llibre, sinó també fent-ne divulgació de tot el què ell havia recollit. Les explicacions in situ al lloc de la Batalla, de les quals en va fer diverses sessions, van ser una activitat didàctica interessantíssima. Francesc Murillo s’apassionava en les seves explicacions, les vivia i gaudia veient l’interès dels vallencs amb el que ell detallava. I és que malgrat haver obtingut una beca per estudiar la Batalla del Pont de Goi, un treball com el que ha realitzat l’historiador vallenc no es pot dur a terme si l’autor no hi dedica intensament el seu esforç oblidant-se dels diners obtinguts per la beca. Si Murillo ha comptat les hores que ha invertit i ha fet la divisió amb els diners obtinguts segur que comprovarà que econòmicament parlant la investigació ha estat ruïnosa per a ell. Però estic segur que ara això li importa poc, que ell ha estudiat la Batalla del Pont de Goi perquè estava convençut que ho havia de fer i perquè com diu ell en l’entrevista la setmana passada a El Pati té com a lema personal “fer les coses ben fetes, encara que siguin insignificants”, tot i que aquest treball d’insignificant no en tenia res.
I no ho podia fer d’una altra manera, perquè a més de l’interès històric en el seu treball s’hi respira l’amor cap a la seva ciutat, cap a Valls, cap a la seva història, cap als seus vilatans, els seus carrers, les seves places, el seu malaguanyat patrimoni, cap els vestigis que queden. És també per això que el guardó hem sembla just, encertat, adequat, perquè la feina de Murillo en pro de la ciutat no és únicament pel que ha fet per recuperar la història de la Batalla del Pont de Goi, sinó que ja fa temps, anys, que es dedica a investigar aspectes de la nostra història i que té una especialment sensibilitat en explicar i recordar una i altra vegada el que en queda del nostre patrimoni i a mostrar la seva disconformitat quan no s’ha tingut en compte amb alguna actuació el valor patrimonial. Per això també anar al davant de la mobilització al carrer en defensa del Barri Vell. Perquè per damunt de tot, per Murillo el primer és la seva ciutat, la nostra, el patrimoni i la història. Reconèixer el seu treball, la seva dedicació amb el títol de Vallenc de L’any és agrair-li tot el treball desenvolupat i és animar-lo a no parar, a no cessar en les seves investigacions. És dir-li gràcies, estem amb tú, però no paris, segueix, el nostre patrimoni, la nostra ciutat necessita del teu treball.
Un Sant Jordi sense autors
Precisament Francesc Murillo va ser dels pocs autors vallencs o de la comarca que han escrit llibres el darrer any que va anar a l’acte de presentació, el dia 22 d’abril, a la sala de plens de l’Ajuntament de Valls, de les novetats literàries del darrer any. L’acte no es va plantenjar bé. Es van voler fer massa coses en un mateix moment i com que s’intuïa que al Saló de Plens no s’hi cabria es va optar per no convidar els autors: error.
La presentació de les novetats del darrer any, és una activitat que el que fa en certa manera és reconèixer als autors, per part de la màxima institució de la ciutat, el treball que han realitzat. Ve a ser, entenc jo, una mena d’agraïment. I per fer aquest reconeixement és necessària la presència dels autors, cosa que a més aquests agraeixen. Recordo que l’any passat, que sí es va dissenyar bé l’acte, autors de la nostra comarca que viuen a Barcelona van fer l’esforç per desplaçar-se a la nostra ciutat per assistir-hi. Això dóna la idea de la importància que per aquests té l’acte. I va ser una llàstima perquè a més qui va fer la presentació, Magí Sunyer, va fer un interessant i detallat repàs a totes les novetats davant un públic majoritàriament molt jove que no estava pel cas del que exposava Sunyer. Tampoc es pot culpar a la mainada pel poc interès que demostrava amb la dissertació de l’escriptor de Picamoixons perquè en tot cas la conjunció de les dues coses (la presentació de les novetats de Sant Jordi i l’entrega de premis de concursos infantils) era inadequada. Eren dos actes que s’havien de fer per separat. Dels errors també se n’aprèn. Llegeixo la setmana passada al El Pati que la pròpia regidora de cultura anuncia que de cara l’any vinent es replantejarà el sistema que s’ha fet enguany. Em sembla bé.
Article publicat al setmanari El Pati el 8 de maig de 2009
Murillo ha fet un treball impressionant, extraordinari, rigorós, extens, detallat, ha anat a les fonts d’origen, ha visitat als arxius de referència per conèixer amb exactitud els detalls de la Batalla, el perquè de cada moviment de tropes, els motius pels quals geogràficament l’enfrotament es va celebrar entre el terme de Valls i Alcover. I una vegada recollida tota la informació i estar empapat de totes les dades ha volgut compartir-ho amb els vallencs, amb els seus convilatants, i no únicament amb la redacció del llibre, sinó també fent-ne divulgació de tot el què ell havia recollit. Les explicacions in situ al lloc de la Batalla, de les quals en va fer diverses sessions, van ser una activitat didàctica interessantíssima. Francesc Murillo s’apassionava en les seves explicacions, les vivia i gaudia veient l’interès dels vallencs amb el que ell detallava. I és que malgrat haver obtingut una beca per estudiar la Batalla del Pont de Goi, un treball com el que ha realitzat l’historiador vallenc no es pot dur a terme si l’autor no hi dedica intensament el seu esforç oblidant-se dels diners obtinguts per la beca. Si Murillo ha comptat les hores que ha invertit i ha fet la divisió amb els diners obtinguts segur que comprovarà que econòmicament parlant la investigació ha estat ruïnosa per a ell. Però estic segur que ara això li importa poc, que ell ha estudiat la Batalla del Pont de Goi perquè estava convençut que ho havia de fer i perquè com diu ell en l’entrevista la setmana passada a El Pati té com a lema personal “fer les coses ben fetes, encara que siguin insignificants”, tot i que aquest treball d’insignificant no en tenia res.
I no ho podia fer d’una altra manera, perquè a més de l’interès històric en el seu treball s’hi respira l’amor cap a la seva ciutat, cap a Valls, cap a la seva història, cap als seus vilatans, els seus carrers, les seves places, el seu malaguanyat patrimoni, cap els vestigis que queden. És també per això que el guardó hem sembla just, encertat, adequat, perquè la feina de Murillo en pro de la ciutat no és únicament pel que ha fet per recuperar la història de la Batalla del Pont de Goi, sinó que ja fa temps, anys, que es dedica a investigar aspectes de la nostra història i que té una especialment sensibilitat en explicar i recordar una i altra vegada el que en queda del nostre patrimoni i a mostrar la seva disconformitat quan no s’ha tingut en compte amb alguna actuació el valor patrimonial. Per això també anar al davant de la mobilització al carrer en defensa del Barri Vell. Perquè per damunt de tot, per Murillo el primer és la seva ciutat, la nostra, el patrimoni i la història. Reconèixer el seu treball, la seva dedicació amb el títol de Vallenc de L’any és agrair-li tot el treball desenvolupat i és animar-lo a no parar, a no cessar en les seves investigacions. És dir-li gràcies, estem amb tú, però no paris, segueix, el nostre patrimoni, la nostra ciutat necessita del teu treball.
Un Sant Jordi sense autors
Precisament Francesc Murillo va ser dels pocs autors vallencs o de la comarca que han escrit llibres el darrer any que va anar a l’acte de presentació, el dia 22 d’abril, a la sala de plens de l’Ajuntament de Valls, de les novetats literàries del darrer any. L’acte no es va plantenjar bé. Es van voler fer massa coses en un mateix moment i com que s’intuïa que al Saló de Plens no s’hi cabria es va optar per no convidar els autors: error.
La presentació de les novetats del darrer any, és una activitat que el que fa en certa manera és reconèixer als autors, per part de la màxima institució de la ciutat, el treball que han realitzat. Ve a ser, entenc jo, una mena d’agraïment. I per fer aquest reconeixement és necessària la presència dels autors, cosa que a més aquests agraeixen. Recordo que l’any passat, que sí es va dissenyar bé l’acte, autors de la nostra comarca que viuen a Barcelona van fer l’esforç per desplaçar-se a la nostra ciutat per assistir-hi. Això dóna la idea de la importància que per aquests té l’acte. I va ser una llàstima perquè a més qui va fer la presentació, Magí Sunyer, va fer un interessant i detallat repàs a totes les novetats davant un públic majoritàriament molt jove que no estava pel cas del que exposava Sunyer. Tampoc es pot culpar a la mainada pel poc interès que demostrava amb la dissertació de l’escriptor de Picamoixons perquè en tot cas la conjunció de les dues coses (la presentació de les novetats de Sant Jordi i l’entrega de premis de concursos infantils) era inadequada. Eren dos actes que s’havien de fer per separat. Dels errors també se n’aprèn. Llegeixo la setmana passada al El Pati que la pròpia regidora de cultura anuncia que de cara l’any vinent es replantejarà el sistema que s’ha fet enguany. Em sembla bé.
Article publicat al setmanari El Pati el 8 de maig de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada