El Pla Territorial del Camp de Tarragona ens fa perdre el tren

S'ha obert el període d'al·legacions del Pla Territorial del Camp de Tarragona en el que es planifica el futur de les infraestructures i del creixement econòmic d'aquest territori. El Pla preveu, entre altres coses, quins han de ser els equipaments del ferrocarril i preveu el què és un dels projectes estrella: el tramvia del Camp de Tarragona.

Malauradament per a l'Alt Camp, aquest Pla aposta clarament pel triangle que més pes econòmic i demogràfic ha guanyat els darrers anys, el format per Tarragona-Reus-Cambrils, i deixa tocat el triangle clàssic del Camp de Tarragona, el Tarragona-Reus-Valls que a aquest pas acabarà sent un triangle per a l'estudi de la història més que una realitat.

El futur econòmic s'ha de basar en unes bones infraestructures de comunicació i el tren ha de tenir una importància vital en ser un mitjà de comunicació molt més econòmic que els cotxe, cosa que s'accentuarà encara més en el futur amb l'augment que es preveu del cost dels carburants. El tramvia del Camp de Tarragona definirà uns fluxos comunicatius i econòmics al Camp. Quedar-se'n fora ens situa un pas enrere respecte les altres poblacions.

Ara, en període d'al·legacions les institucions polítiques i econòmiques de la comarca han de presentar les que siguin necessàries perquè no perdem el tren, i els polítics comarcans han de fer els contactes i pressions necessaris perquè la realitat que preveu el Pla canviï. En base a pressions similars, Reus, per exemple, ha aconseguit en el temps una estació de l'alta velocitat en el seu terme.

El desig seria que Valls pogués tenir una via fèrria entre la nostra ciutat i Tarragona que passés per l'estació del Camp, via que a començament del segle XX es va començar a construir en un traçat que unia la capital del Tarragonès amb les comarques centrals de Catalunya i que si s'hagués culminat hauria definit una situació diferent de les comunicacions de la nostra comarca. Es diu que és molt difícil que es facin noves infraestructures ferroviàries. És cert, però això no ens priva de demanar-les. El que si és més senzill és que a Picamoixons es faci un intercanviador que permeti que els trens que van o venen en direcció a Valls puguin anar directament cap a la via de Reus, cosa que hauria de facilitar que Valls fos un punt d'inici d'una de les línies de tramvia. També hauria de ser possible que la xarxa de rodalies de Barcelona, la qual disposa d'una periodicitat de trens molt envejable inclogués Valls, com ho fa amb Vic on comença una de les línies. La situació horària en què ha deixat Renfe la capital de l'Alt Camp és ridícula i indignant.

Tot plegat fa que si no millora el trànsit de trens entre Valls i Barcelona i si quedem exclosos del tramvia del Camp perdrem el tren del que ha de ser l'element clau de la mobilitat del futur: el ferrocarril. I perdre aquest tren condiciona la nostra capacitat per desplaçar-nos, per tant la nostra qualitat de vida, i la potencialitat econòmica de Valls i la comarca de l'Alt Camp.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb

Jordi Ferré: “Només 1 de cada 5 lectors de Catalunya llegeix habitualment en català”

Nascut fa 46 anys, Jordi Ferré Blasco, casat i pare de dues filles, és gerent de l’editorial vallenca Cossetània, fundada el 1996. Repassem amb ell en quina situació es troba el món editorial català, ara que falta poc per Sant Jordi.

1. Quina és la filosofia de treball de Cossetània?

La voluntat de Cossetània és ser una editorial de caràcter general, però que se’ns tingui de referència en temàtiques concretes com l’excursionisme, el turisme o els llibres de cuina, tot i que també editem llibres de literatura, assaig o història. En aquest sentit, intentem obrir línies editorials en camps en què no hi ha llibres en català. Per exemple, el mes de maig iniciarem una col•lecció de guies de viatge que serà l’única que hi haurà en català en aquest important sector editorial. Aquest és un dels reptes més importants del 2010, i si ens en sortim, cosa de la qual estic convençut, serà una contribució important a la normalització de la nostra llengua, ja que per fi podrem viatjar en guies en català pel món. Això també ho hem fet en altres tipologies de llibres.

2. En quina situació es troba el món editorial català?

Al català li falten lectors. Les estadístiques ens diuen que només un de cada cinc lectors de Catalunya llegeix habitualment en català. Necessitem capgirar aquestes xifres perquè necessitem un mercat més sòlid. Hi ha diversos motius perquè això succeeixi, com per exemple la falta d’oferta en català en moltes temàtiques o també els problemes de promoció, ja que competim amb llibres en castellà que per les seves perspectives de venda tenen una promoció molt àmplia, o també la falta d’hàbit de lectura en català d’un sector important de la població.

3. Com valores les polítiques que ha desenvolupat el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserres?

El conseller Tresserres ha fet al davant de la seva conselleria una bona feina i l’ha fet a més a més amb criteri, cosa que és d’agrair. Penso que ha estat un excel·lent conseller. La crisi econòmica ha reduït els recursos del seu departament, i això també ha afectat les línies d’ajuts a les indústries culturals. Tot i així, darrerament l’Associació d’Editors en Llengua Catalana hem arribat a una acord amb el Departament pel paquet d’ajuts per a l’edició en català pel 2010 amb un balanç satisfactori tenint en compte les circumstàncies del moment. La cultura catalana necessita polítiques de discriminació positiva, ja que es troba en inferioritat de condicions respecte a l’altra cultura amb què conviu en el mercat, i la conselleria té clar que cal fer polítiques en aquest sentit; prova d’això és la llei de cinema, una llei molt valenta i molt necessària. Malgrat que el sector editorial en català necessita més ajut per poder competir amb igualtat de condicions amb la llengua castellana, som conscients de les limitacions econòmiques actuals; per tant, el que estem fent els editors catalans amb la Conselleria és treballar colze a colze per optimitzar de la millor forma els recursos existents, i en aquest sentit hem trobat molt bona predisposició.

4. Quines perspectives teniu enguany per Sant Jordi?

Ens presentem a Sant Jordi amb una trentena de novetats editorials on portem llibres característics de les nostres línies editorials. Ens sembla que presentem una bona oferta, variada i amb llibres de qualitat. Confiem que serà una bona diada de Sant Jordi.

Entrevista publicada al butlletí Noves d'Esquerra, de Valls

El llibre de paper desapareixerà?

Des que vam crear Edi.cat (Angle Editorial, Bromera Edicions i Cossetània) per comercializar llibres electrònics, experiència que ha estat la pionera en català, he hagut de respondre moltíssimes vegades a aquesta pregunta en taules rodones, col·loquis o conferències. Com si el temor principal de l’aparició del llibre electrònic sigui que pot fer desaparèixer el de paper. Primerament, cal tenir en compte que el que és important d’un llibre no és el vestit, el seu aspecte, sinó el contingut, el treball intel·lectual que està imprès en el cas del paper: per tant, el més important és que el llibre en el format que sigui seguirà existint, amb els canvis que tota nova tecnologia implica.

Ara bé, per respondre a la pregunta: la meva opinió, que no deixa de ser completament subjectiva i fruit també per altra part de l’estima que tinc als llibres tradicionals, és que el llibre de paper seguirà existint, conviurà amb el llibre electrònic, però sofrirà canvis i perdrà pes. El llibre de paper tindrà cada cop més valor com a objecte i el seu futur serà competir en qualitat. Per exemple, no em sé imaginar (tot i que aquest món es completamente canviant) que no existeixin els llibres il·lustrats per a la mainada, els bons treballs amb bones enquadernacions, etc. Per contra, veig que tenen poc futur aquells llibres impresos en paper de baixa qualitat que al cap de tres anys estan completament grocs, o amb enquadernacions que després d’un parell de lectures ja estan malmeses. Aquests darrers tenen el temps comptat, em sembla. I el llibre en paper és un invent massa perfecte perquè es pugui albirar la seva fi.
Tenim, però, a tocar l’explosió del llibre electrònic. Als EUA, que van més avançats en aquest món que nosatres, l’estant ja vivint. Sense anar més lluny, el darrer llibre de Dan Brown, The lost symbol, en algun moment ha tingut a Amazon més vendes en format electrònic que en format paper. S’ha de dir, no obstant això, que el conjunt total de les vendes en paper del llibre és enormemente superior al de format electrònic; però és un sector que creix geomètricament, i podríem dir que en un any de recessió com ha sigut el 2009, és l’únic sector del món editorial que ha crescut, tot i que encara està en un procés incipient amb moltes incògnites per revelar.

Però per què sembla ara —i no abans— que el llibre electrònic tindrà entrada en el mercat, si tenim en compte que els ordinadors fa ja força anys que són presents en totes les llars? La resposta és senzilla: fins ara no s’ha presentat al mercat una tecnologia que sigui còmoda de llegir i que produeixi unes sensacions semblants al paper. Em refereixo, doncs, a la tinta electrònica, la tecnologia que utilitzen els lectors electrònics (e-readers). La principal diferència respecte dels ordinadors, mòbils o altres tipus de ginys similars és que un lector electrònic no és una font de llum. En els altres, ordinadors o mòbils, la llum va de dins cap a fora i la lectura durant molta estona amb aquests aparells és pesada perquè produeixen reflexos desagradables. En canvi, els aparells amb tinta electrònica no desprenen llum, però necessiten llum exterior; si no la lectura és impossible. En una habitació a les fosques és completament inviable utilitzar-los.

Així doncs, tenim una tecnologia nova que, a més a més, ens recorda el paper. El que falta ara és que tingui un preu assequible i que s’unifiquin els formats per utilitzar-la. Anem pel preu. Els aparells que s’han comencialitzat durant l’any 2009 han oscil·lat entre els 300 i els 700 euros. Massa car per a un producte popular. El lector electrònic entrarà a les cases de forma massiva quan tingui un preu inferior als 100 euros. En aquest sentit les notícies que ens arriben de nous lectors van en la bona direcció. No serà estrany que el 2010 o a tot estirar el 2011 vegem com es podran adquirir lectors electrònics amb cupons que regalaran els diaris, com han fet amb altres aparells. D’altra banda, a l’Estat espanyol encara no es comercialitzen els lectors de Sony, una de les empreses pioneres, que ja és al mercat americà i també al francès, al britànic i a l’alemany. Estic convençut que hi haurà un abans i un després de l’arribada de Sony al nostre mercat. Quan es produirà això? Aquesta és la pregunta del milió que tots els agents afectats ens fem.

L’altra dificultat a superar, i té molta importància, és el fet que no hi ha encara un estàndard del format a utilitzar. Per posar un exemple que tots coneixem. Ara ens trobem amb el llibre electrònic en la mateixa situació de quan va aparèixer el vídeo, en què convivien diversos formats: el VHS, el Beta, el 2000, etc. Al final el que es va acabar imposant, el VHS, no va ser precisament el millor. Amb els llibres electrònics la situació és similar. Quin format s’imposarà? Doncs malgrat que s’intueix encara no és segur el que acabarà passant.

Podríem dir que hi ha cinc tipus de formats: Kindle, el nou que presentarà Google, el clàssic PDF, mobipoquet i e-pub. Els dos primers són formats tancats. Kindle, que és el lector electrònic d’Amazon i té una important penetració al mercat americà i anglosaxó, és un format completament tancat. Amb aquest aparell només es poden adquirir llibres de la plataforma Amazon. És un format que clarament no interessa als editors independents. Google prepara el seu format de llibre electrònic. Quan comprarem un llibre electrònic amb Google no ens descarregarem cap arxiu; senzillament adquirem el dret a visionar el llibre en qüestió des de qualsevol aparell que pugui connectar-se a Internet, sigui un ordinador, un lector lectrònic, un mòbil... Després hi ha el clàssic PDF, que malgrat que penso no és estrictament un llibre electrònic, és a hores d’ara la millor possibilitat per visualitzar llibres amb il·lustracions, quadres, imatges o gràfics. I finalment els formats mobipocket i e-pub, que es comporten ambdós com un llibre electrònic amb les funcions que li són característiques: es pot ampliar la lletra, ocupen molt poca memòria, etc. El format mobipocket és propietat d’Amazon, cosa que ha provocat que els editors independents de tot el món i Sony al capdavant apostin pel format e-pub. Ara mateix tot fa pensar, i tant de bo no m’equivoqui, que serà el que s’imposarà. Per tant, i com a consell, si teniu pensat comprar un lector electrònic, assegureu-vos que llegeix el format e-pub.

Finalment, perquè tot plegat funcioni fa falta que hi hagi oferta, que els editors ens posem a digitalitzar els nostres fons, i això, a part que no és bufar i fer ampolles troba reticències en el sector. És clar que si no ho fem bé correm el risc que passi el mateix que en el món de la música. Per tant, és imprescindible que ho fem amb sentit comú i celeritat, i que garatim drets com el de la propietat intel·lectual i fem front comú per evitar la pirateria. De moment, sembla que tothom té clar que el llibre electrònic ha de tenir un preu inferior al de paper. En quin percentatge? Això s’ha de veure, ja que cal definir encara el model de negoci d’aquest nou món i, per altra banda, sembla que també hi ha un acord que els llibres que no siguin de domini públic estiguin protegits amb un sistema DRM (Digital Restriccions Management) que eviti la pirateria, tot i que en el món informàtic no hi ha cap sistema que sigui impossible de copiar.

En definitiva, estem a l’entrada d’un nou món en el sector de l’edició. Un nou món que assentarà unes bases diferents de les actuals i que posarà en qüestió les funcions de tots els agents implicats en el sector del llibre: editors, distribuïdors, llibreters i fins i tots autors. D’aquí a uns anys, pocs, ens trobarem amb una realitat completament diferent de l’actual. És un moment de canvi i el canvi com a tal no ens ha de fer por. En tot cas el que ens n’ha de fer és no tenir l’actitud correcta per assimilar-lo. Sovint m’agrada dir que si per mi fos, si de mi depengués, aturaria ara mateix els llibres electrònics, perquè em situen en un escenari desconegut i això em crea incertesa, però com que aturar-ho no és a les meves mans, val més que m’hi posi com més aviat millor, no sigui que passi el tren i no estigui en condicions de pujar-hi.

Article que ha sortit publicat a la revista BValls de Lletres del febrer de 2010

El llibre de la Marató de TV3

Entrevista a TV3 per l'edició entre Angle Editorial, Bromera Edicions i Cossetània Edicions del Llibre de la Marató de TV3. La novetat d'aquesta edició ha estat que per primera vegada s'ha editat en format digital.

"La queixa és un mal model de negoci"

Entrevista realitzada per Toni Orensanz i publicada a La Vanguardia el divendres 21 d'agost.

I el quart campanar?

L’sky line de Valls està traçat bàsicament per la silueta de quatre campanars que donen caràcter a la ciutat i al seu barri vell. És la mateixa silueta que descriu Narcís Oller en el seu Vilaniu entranyable. És la silueta que ens commou als vallencs quan fem el tomb del balcó. És l’essència del nostre Valls.

Capitanejats pel campanar de Sant Joan, els cimboris del Carme, Sant Antoni i Sant Francesc s’enlairen al cel amb la intenció de guanyar espai a l’infinit, mostrant als nostres xiquets, als nostres castellers el camí de les alçades. Per això, per aquesta estima cap al nostre sky line no és estrany que ràpidament s’hagin omplert les visites als campanars de la nostra ciutat previstes per aquest estiu. Això dóna una pista del què es podria fer en els cap de setmana que Valls té més visites turístiques, en temps de la calçotada. Tenim el que tenim, no hem vetllat pel nostre patrimoni però ens queden atractius per fer-los visibles, per convertir la visita de la ciutat en una emoció: els campanars, el refugi de la plaça del Blat, l’arxiprestral de Sant Joan, la ruta Narcís Oller, la capella del Roser, etc. són argument prou significatius per creure’s que el turisme cultural, quan es prepara amb coherència i arguments, té interès pels ciutadans. Ho hem pogut comprovar moltíssimes vegades: les visites guiades al pont de Goi, al refugi de la plaça del Blat, les visites nocturnes a Sant Joan. Però sembla que no ens ho acabem de creure, que no ens veiem capaços de fer aquestes activitats també cap enfora la ciutat, cap els nostres visitants. I si ho provéssim? I si els tres campanars els ensenyéssim també als forasters? Ens hauríem de preparar, però, la resposta per poder explicar, perquè no es pot pujar al quart campanar, el de Sant Francesc, la quarta sageta que marca el perfil del barri vell. I és que no el podem ensenyar perquè el seu propietari, l’Ajuntament, se n’ha oblidat, l’ha deixat allà abandonat mentre veia que els altres tres poc a poc s’anaven arranjant.
És curiós que sigui precisament el que és municipal el que estigui més malament. Els altres, propietat, de l’Església s’han arranjat, amb subscripcions populars, amb ajudes institucions, de diverses maneres s’han aconseguit els recursos per poder-los deixar en condicions i fins i tot ser visitats, però la deixadesa ha fet que Sant Francesc romangui com a testimoni del poc valor que es dóna institucionalment al patrimoni cultural de la ciutat. Sant Francesc o la Biblioteca Cultural pateixen el mateix mal: el nostre ajuntament no sap què n’ha de fer i precisament aquest és el problema, el principal problema, ja que fins que no tinguin un destí funcional pel qual es pugui projectar una reforma, seguiran en l’ostracisme més absolut, deteriorant-se qui sap fins a condicions extremes o irreversibles. S’ha parlat de Sant Francesc com un destí per poder fer un auditori, però això només han estat comentaris i desitjos d’alguns que estimen Sant Francesc i que estimen la música a la nostra ciutat. Aquesta podria ser una excel·lent utilitat com en podria tenir d’altres. Cal però posar-s’ho el cap, que l’Ajuntament ho tingui entre cella i cella, que li busqui una funcionalitat i que en faci el projecte i després cal recórrer el llarg camí per trobar els recursos econòmics, però si no sabem què en volem fer mai trobarem els diners per arranjar-lo i mai en farem res, ni de Sant Francesc, ni de la Biblioteca Popular.
La visita als campanars de la ciutat és malauradament incompleta. N’hi falta un, Sant Francesc, falta poder visitar una talaia. Mentre els altres tres aquest estiu rebran complaguts les visites dels vallencs, l’altre, el de Sant Francesc haurà de conformar-se amb el seu pèssim estat, com un malalt terminal, albirant la ciutat des de la seva privilegiada posició, mentre, a les seves entranyes, les arrels de les figueres van malmeten el seu esquelet.

Article publicat al diari digital elpati.cat, el 7 de juliol de 2008

Sobre el Vallenc de l’Any

Llegeixo a El Pati de la setmana passada que Francesc Murillo ha estat escollit Vallenc de l’Any 2008. El treball que ha realitzat els darrers temps per la investigació i divulgació de la història de la Batalla del Pont de Goi ha estat, sembla, un element que ha pesat en la decisió del jurat. Penso que el jurat ha estat encertat. La commemoració de la Batalla del Pont de Goi feta amb lluïment i èxit, hagués tingut una pota coixa si no s’hagués presentat l’obra de Murillo. Tant important, o més, que els actes festius són aquelles activitats que permeten recuperar la nostra història, que permeten saber què és el que se celebra, què és el què es commemora. Sense la investigació històrica no tindria sentit la commemoració d’esdeveniments del passat.
Murillo ha fet un treball impressionant, extraordinari, rigorós, extens, detallat, ha anat a les fonts d’origen, ha visitat als arxius de referència per conèixer amb exactitud els detalls de la Batalla, el perquè de cada moviment de tropes, els motius pels quals geogràficament l’enfrotament es va celebrar entre el terme de Valls i Alcover. I una vegada recollida tota la informació i estar empapat de totes les dades ha volgut compartir-ho amb els vallencs, amb els seus convilatants, i no únicament amb la redacció del llibre, sinó també fent-ne divulgació de tot el què ell havia recollit. Les explicacions in situ al lloc de la Batalla, de les quals en va fer diverses sessions, van ser una activitat didàctica interessantíssima. Francesc Murillo s’apassionava en les seves explicacions, les vivia i gaudia veient l’interès dels vallencs amb el que ell detallava. I és que malgrat haver obtingut una beca per estudiar la Batalla del Pont de Goi, un treball com el que ha realitzat l’historiador vallenc no es pot dur a terme si l’autor no hi dedica intensament el seu esforç oblidant-se dels diners obtinguts per la beca. Si Murillo ha comptat les hores que ha invertit i ha fet la divisió amb els diners obtinguts segur que comprovarà que econòmicament parlant la investigació ha estat ruïnosa per a ell. Però estic segur que ara això li importa poc, que ell ha estudiat la Batalla del Pont de Goi perquè estava convençut que ho havia de fer i perquè com diu ell en l’entrevista la setmana passada a El Pati té com a lema personal “fer les coses ben fetes, encara que siguin insignificants”, tot i que aquest treball d’insignificant no en tenia res.
I no ho podia fer d’una altra manera, perquè a més de l’interès històric en el seu treball s’hi respira l’amor cap a la seva ciutat, cap a Valls, cap a la seva història, cap als seus vilatans, els seus carrers, les seves places, el seu malaguanyat patrimoni, cap els vestigis que queden. És també per això que el guardó hem sembla just, encertat, adequat, perquè la feina de Murillo en pro de la ciutat no és únicament pel que ha fet per recuperar la història de la Batalla del Pont de Goi, sinó que ja fa temps, anys, que es dedica a investigar aspectes de la nostra història i que té una especialment sensibilitat en explicar i recordar una i altra vegada el que en queda del nostre patrimoni i a mostrar la seva disconformitat quan no s’ha tingut en compte amb alguna actuació el valor patrimonial. Per això també anar al davant de la mobilització al carrer en defensa del Barri Vell. Perquè per damunt de tot, per Murillo el primer és la seva ciutat, la nostra, el patrimoni i la història. Reconèixer el seu treball, la seva dedicació amb el títol de Vallenc de L’any és agrair-li tot el treball desenvolupat i és animar-lo a no parar, a no cessar en les seves investigacions. És dir-li gràcies, estem amb tú, però no paris, segueix, el nostre patrimoni, la nostra ciutat necessita del teu treball.

Un Sant Jordi sense autors
Precisament Francesc Murillo va ser dels pocs autors vallencs o de la comarca que han escrit llibres el darrer any que va anar a l’acte de presentació, el dia 22 d’abril, a la sala de plens de l’Ajuntament de Valls, de les novetats literàries del darrer any. L’acte no es va plantenjar bé. Es van voler fer massa coses en un mateix moment i com que s’intuïa que al Saló de Plens no s’hi cabria es va optar per no convidar els autors: error.
La presentació de les novetats del darrer any, és una activitat que el que fa en certa manera és reconèixer als autors, per part de la màxima institució de la ciutat, el treball que han realitzat. Ve a ser, entenc jo, una mena d’agraïment. I per fer aquest reconeixement és necessària la presència dels autors, cosa que a més aquests agraeixen. Recordo que l’any passat, que sí es va dissenyar bé l’acte, autors de la nostra comarca que viuen a Barcelona van fer l’esforç per desplaçar-se a la nostra ciutat per assistir-hi. Això dóna la idea de la importància que per aquests té l’acte. I va ser una llàstima perquè a més qui va fer la presentació, Magí Sunyer, va fer un interessant i detallat repàs a totes les novetats davant un públic majoritàriament molt jove que no estava pel cas del que exposava Sunyer. Tampoc es pot culpar a la mainada pel poc interès que demostrava amb la dissertació de l’escriptor de Picamoixons perquè en tot cas la conjunció de les dues coses (la presentació de les novetats de Sant Jordi i l’entrega de premis de concursos infantils) era inadequada. Eren dos actes que s’havien de fer per separat. Dels errors també se n’aprèn. Llegeixo la setmana passada al El Pati que la pròpia regidora de cultura anuncia que de cara l’any vinent es replantejarà el sistema que s’ha fet enguany. Em sembla bé.

Article publicat al setmanari El Pati el 8 de maig de 2009