Un calendari particular

De petit els pares, els avis, els tiets, els familiars més grans m'explicaven tot un munt de fets extraordinaris que passaven a Valls quan se celebrava una cosa que es deia Decennals que no sortia el calendari de cada any però que en parlaven amb nostàlgia i emoció. De més gran i a mesura que cada deu anys visc les Festes amb més majúscules que se celebren a Valls he entès el seu sentiment.

I és que a Valls comptem els anys de deu en deu, en un calendari particular. Comptem els temps que falta per a les properes Decennals i a mesura que s’acosten la nostra il·lusió augmenta geomètricament. I quan arriben ens emocionem amb la processó, amb les lluminàries, amb la trobada castellera, amb totes els actes i omplim els carrers com mai. I és que els vallencs portem les Decennals en el nostre ADN.

Article publicat al Diari de Tarragona, el 5 de febrer de 2011

Unes festes excepcionals

En la nostra memòria conservem el record de les Festes Decennals per alguna imatge excepcional que ens ha impactat. Són tantes les activitats que tots els anys acabats amb 1 s'organitzen i tantes les emocions que vivim que hem de resumir els deu dies de festa amb alguna imatge que ens permeti dir: van ser les Decennals de “...” Aquestes imatges excepcionals ens arriben sigui per alguna activitat fora del comú preparada o per algun fet rellevant. Aquest record que cadascú té de cada festa varia en funció de la percepció i vivència personal i també de l'edat que un té en aquell moment, ja que no és el mateix l'experiència quan un té deu anys, que quan un en té vint, trenta, quaranta... Per això necessitem en cada Decennal que es programin activitats que tinguin excepcionalitat perquè són unes festes excepcionals, perquè no hi ha cap altra festa en el decenni que els vallencs desitgem tant.
De les explicacions dels pares, sé que el 1951 van ser les festes de la llum després dels anys grisos de la guerra i la postguerra, que el 1961 va quedar la imatge de l'envelat instal·lat a l'antic Quarter destruït pel vent; el 1971 van ser les primeres Decennals que vaig viure i recordo, poc, alguna festa infantil i el nou sortidor de la Font de la Manxa; el 1981 vaig viure unes festes intenses, de recuperació del carrer com a espai popular; del 1991 tinc la imatge de la tenacitat vallenca de sortir a la processó malgrat la pluja; del 2001 recordo l'OCB dirigida pel vallenc Marc Moncusí, i com a solistes el pianista també vallenc Anton Cardó i la mezzosoprano Elena Gragera...
Però quina serà la imatge que ens quedarà a la retina com a excepcionalitat de les Decennals 2011? Amb el risc de pronunciar-se abans de viure-les, diria que pel meu gust l'acte més excepcional és l'estrena del ballet Ariel, de Robert Gerhard, un espectacle únic, amb tot el sentit del món per fer a les Decennals. Segurament també ens quedarà gravada la imatge de la il·luminació, sobre la qual no em pronunciaré abans de veure-la, ja que escric això abans de l'encesa, si bé estic segur que més enllà que agradin o no quedarà en el nostre record permanent d'aquestes festes. El que tinc clar és que, com totes les que he viscut, les Decennals del 2011 són excepcionals.

Article publicat a El Punt el 29 de gener de 2010

2011, un any amb la Lloll

Arribem al 2011 i un any més, i ja en són quatre, Mas Albornà ens ofereix un calendari que ens permet resseguir tots els dies de l’any amb un record i pensament diari cap a totes les persones que dia rere altre, totes les setmanes del calendari, els 365 dies de l’any, siguin laborals o festius, treballen des de les diferents possibilitats que s’ofereixen des de Mas Albornà per integrar socialment i laboral a les persones amb discapacitat intel·lectual i malaltia mental. I és que per fer aquesta lloable feina és necessiten tots els segons, tots els minuts, hores, dies i setmanes de l’any, es necessiten tots els moments que ens oferirà el pas dels fulls del calendari que ara teniu a les mans, i necessitem les característiques vitals que ens aporta la protagonista del calendari, la Lloll Bertran, i sobretot necessitem que ens encomani el seu somriure constant per afrontar la vida i tots els reptes que se’ns presenten, que no són pocs.

Amb Mas Albornà i la Lloll Bertran ens uneix a part de l’amistat, haver participat en projectes editorials conjunts. De la Lloll vam editar a Cossetània el llibre Quin món de mones, a partir de les lletres que ella feia adaptades a músiques famoses en el programa de Catalunya Ràdio que portava el mateix nom. A més, ha participat estretament en la promoció dels llibres de poemes de natura que hem editat del Celdoni Fonoll. Amb Mas Albornà, l’any passat des de Cossetània Edicions vam treballar conjuntament per editar el llibre Mira’m en el qual diversos escriptors importants del país van construir una narració que tenia com a protagonista un moment vital d’una persona amb discapacitat intel·lectual. Va ser un projecte difícil i un repte pels autor. Mira’m ha acabat sent un llibre escrit amb diverses mans però que traspua un discurs propi, un relat d’històries diferents que tenen un fil narratiu clarament desxifrable.

El calendari, Mira’m, la presència de Mas Albornà en les teconologies 2.0 i altres accions formen part d’una actuació volguda i buscada per Mas Albornà per fer arribar a tothom tant les feines i activitats que es desenvolupen com, i això és el més important, l’objectiu d’integració social i laboral de les persones amb discapacitat psíquica. Hi ha moltíssimes formes de fer aquesta tasca, Mas Albornà, però, ha optat per la originalitat i la qualitat, com a mostra d’una organització moderna i disposada a assumir reptes importants, encara que puguin semblar quan es plantegen difícils i inassumibles o, fins i tot, a vegades propis d’un somniatruites. Algú es podia pensar el 2007, quan es devia començar a parlar del primer dels calendaris, que en quatre anys pel calendari de Mas Albornà hi cedirien la seva imatge periodistes del més alt renom del país, el millor jugador de futbol del món, entre altres futbolistes, o els actors més televisius i mediàtics de Catalunya? No era aquesta una idea més pròpia d’un somni que d’una realitat possible? Però des de Mas Albornà s’ha pogut demostrar que res és impossible si l’objectiu és noble i si s’esmercen totes les forces i sobretot, tota la il·lusió necessària, per fer-lo possible.

El 2011 serà l’any de Lloll, de compartir el seu somriure dia rere altre, de poder-se llevar el matí, mirar el calendari i poder-se dir: avui, com ahir i com demà, em faig meu l’ideari de Mas Albornà amb el somriure de la Lloll. No és una casualitat que Mas Albornà hagi escollit la Lloll, ja que ambdós comparteixen actituds vitals que caracteritzen per una banda, l’acció de tota l’organització i per l’altra, la seva manera de fer com actriu i el que és més important la seva manera de ser com a persona. Mas Albornà i la Lloll comparteixen energia, vitalitat, força, honestedat, empempta, alegria, tenacitat, humilitat, valentia, seny però també rauxa, il·lusió i, entre moltes altres coses i, sobretot, generositat, molta generositat, tant Mas Albornà com la Lloll.

Bon any 2011 amb Mas Albornà i amb la Lloll.

Article publicat al calendari de 2011 de Mas Albornà

Objectiu: eleccions municipals

Una vegada passades les eleccions al Parlament de Catalunya, les diferents forces polítiques comencen ja a preparar l’engranatge per a les properes eleccions municipals que s’han de celebrar d’aquí a menys de mig any. Els partits que han sortit ben parats dels resultats de les eleccions al Parlament intentaran repetir èxits (CiU, PP i SI) i els del tripartit (PSC, ERC i IC), especialment els dos primers, provaran d’intentar aixecar volada després del tràngol passat.

Cada comesa electoral és diferent i no és aconsellable extrapolar els resultats de determinades votacions cap a altres comicis, ja que això pot produir desajustos, i més encara en les municipals en què sovint els electors valoren també les persones que van davant de les candidadutres. En tot cas, el que sí és cert és que els resultats electorals marquen tendències respecte al comportament possible dels electors.

Una vegada, vaig preguntar a un polític com preveia que anirien les municipals i em va exposar un plantejament molt encertat. Em digué que per analitzar el possible resultat d’uns comicis locals cal valorar la tendència electoral de les sigles del partit polític en qüestió i la candidatura però sobretot el cap de llista que es presenta. Si les sigles polítiques sumen i el cap de llista també es pot tenir un excel·lent resultat. Si hi ha desajustos entre ambdós conceptes, el resultat pot ser incert.

En clau local, a Valls, i tot intentant fer un pronòstic, que com a tal té moltes possibilitats d’anar errat, ens trobem que en aquest moment, si seguim la metodologia exposada anteriorment per analitzar-ho, és obvi que CiU com a formació política està en un moment dolç i que el cap que llista que presentaran Albert Batet jo diria que també, és a dir que partit polític i candidat sumen. Això em fa afirmar que em sorprendria molt si CiU no obtingués a Valls una majoria absoluta. És una situació que podem comparar amb la dels anys vuitanta en què el PSC, amb majories absolutes del PSOE a Madrid sumava, i la personalitat de Pau Nuet com a alcalde també. Resultat: majoria absoluta socialista a Valls.

Per la seva part, el PSC està en una tendència a la baixa, tant a Catalunya com el PSOE a Espanya, això em fa pensar que serà difícil que Núria Segú repeteixi resultat (set regidors) i que és possible que tingui un descens de regidors, i més si tenim en compte que la secció local del PSC a Valls ha viscut un període convulsiu i les divisions no ajuden mai a sumar.

Pel que fa als partits en menor representació a l’Ajuntament de Valls, no em sembla que el PP augmentarà el nombre de regidors a la ciutat, ja que penso que CiU recull a la ciutat una part del vot conservador que en altres eleccions vota el PP i com que penso que CiU a Valls està en tendència a l’alça, no crec doncs que els populars augmentin el nombre de regidors que actualment tenen.

Pel que fa al vot independentista que a hores d’ara se’l reparteixen ERC (dos regidors) i la CUP (un regidor) és a hores d’ara difícil de fer pronòstics ja que si SI (el partit de Laporta) es presenta a Valls, el vot pot quedar repartit, cosa que no és beneficiós per a cap de les tres sigles. Més llistes independentistes poden produir la paradoxa que el nombre absolut de vots entre les tres sigles (ERC, CUP i SI) augmenti respecte els que tenen ara ERC i CUP, però que es redueixi el nombre de regidors independentites. Penso que el moviment independentista a Valls hauria de pensar la possibilitat d’agrupar-se en una coalició que sumés i que permetés tenir una presència al nou consistori que estigui d’acord amb els vots independentistes que té la ciutat, tot i que tinc la sensació que les possibilitats que una proposta així sigui reeixida té tant pocs números com les lletres que falten per acabar aquest article.

Article publicat a l'edició local de Vilaweb el 13 de desembre de 2010

Obres paralitzades

Se'ns havia anunciat que el tram de l'A-27 entre Valls i Montblanc quedava suspès a l'espera d'una nova licitació, però amb el que no es comptava és que les obres entre Valls i Tarragona quedarien també paralitzades. El nou eix viari Montblanc-Tarragona, tant necessari per la comunicació de la Conca i l'Alt Camp amb l'eix mediterrani, queda doncs tocat i amb la incògnita de quan s'acabarà; ja que pel que es veu el Ministeri de Foment no diu res. Tot plegat és conseqüència d'una política econòmica erràtica del govern de Zapatero que ha passat de tirar la casa per la finestra, amb obres d'infraestructura a tort i a dret i amb plans pels ajuntament que en ocasions no han servit per a obres importants, a tancar l'aixeta de la despesa d'infraestructures. D'un extrem a l'altre, sense terme mig i, sembla que, a la desesperada.
Més enllà però de la paralització d'aquestes obres i de les seves causes, tot plegat em fa reflexionar en un fet que sovint ens trobem a la nostra ciutat amb obres que s'eternitzen, que sembla que no s'acabin mai i potser nosaltres hi tenim alguna responsabilitat en què això succeeixi. Si la decisió de “per on havia de passar l'autovia” no s'hagués dilatat tant i no se n'hagués fet qüestió electoral, em pregunto si a hores d'ara aquesta infraestructura estaria acabada.
Hi ha però una altra obra també completament aturada a la ciutat: la rehabilitació del convent del Carme per ubicar-hi novament l'escola Enxaneta. Algú pot aventurar-se a dir quan s'acabaran les obres? Mentrestant, la mainada ha d'anar a l'antic Narcís Oller en unes instal·lacions que no són adequades. No tinc dubtes en el sentit que la decisió de no fer una escola nova per a l'Enxaneta va ser un error que ens ha portat a l'actual situació, per tant, alguna responsabilitat en tenim els vallencs, oi?
El Museu Casteller no podem dir que està paralitzat perquè senzillament no s'ha començat a executar. Sobre la indefinició d'on ubicar-lo i els continus canvis d'emplaçament alguna responsabilitat en tenim a la ciutat, tot i que si hom fa cas dels polítics locals del moment sempre buscaran les culpes en el govern de la Generalitat, que per altra banda segur que també en té la seva part. De fet, és més fàcil culpabilitzar els altres que fer un exercici d'autocrítica. Respecte a la construcció del Museu a Ruanes tinc la sensació que ens hem posat en un carreró sense sortida que l'únic que farà serà posar de nou en una via morta aquest esperat equipament cultural.
I podríem seguir fent llista de les infraestructures de la nostra ciutat que hem vist aturades molt de temps. L'aparcament de camions del Polígon n'ha estat un altre; com també ho van ser en el seu temps les obres del Teatre Principal, o la construcció de l'Estació d'Autobusos en la qual es van haver d'arranjar els desperfectes abans d'inaugurar-la a causa del temps que va estar l'equipament construït abans d'entrar en ús. I si fem memòria encara en trobaríem alguna més.
Per tot plegat, potser val la pena que fem una mica d'autocrítica i que analitzem si sempre els culpables han estat de fora de la ciutat. Em sembla que valdria la pena que, des de Valls, reviséssim les nostres actuacions per casos similars i analitzéssim si les decisions que hem pres o les que no hem pres han afavorit el retard d'infraestructures necessàries per a la ciutat.

Article publicat el dia 11 d'octubre de 2010 a l'edició de Valls de Vilaweb

Qui pagarà el Museu Casteller?

Potser és que no tinc tota la informació, o potser és que no m’he llegit el conveni entre l’Incasòl i l’Ajuntament de Valls, o potser és que, malgrat que a mi em costi d’entendre, les coses són més senzilles encara que de vegades semblin complicades.
Anem a veure: si no vaig equivocat, el Museu Casteller es paga o s’hauria de pagar entre el Departament de Cultura de la Generalitat, que sigui dit de pas encara no ha pressupostat els diners; la Diputació de Tarragona, que fins i tot ja ha avançat diners; i l’Ajuntament de Valls, que pensava pagar la seva part gràcies al conveni que té amb l’Incasòl on com a actuació estel·lar hi ha l’ARE de Ruanes. O sigui, entenc jo, que una part dels diners que guanyaria l’Incasòl amb la promoció de l’ARE de Ruanes els invertiria en el Museu Casteller. Sembla així, oi?
Ara el propi alcalde diu que l’ARE de Ruanes “no té sentit amb la situació actual del mercat immobiliari”. A l’equip de govern municipal li ha costat arribar a aquesta conclusió, perquè la crisi d’aquest sector immobiliari no ha començat fa quatre dies sinó que des del darrer trimestre del 2007 que dura. Però més val tard que mai i, per tant, el projecte queda aturat, congelat, però a la vegada el propi alcalde es mostra ferm en no aturar el Museu Casteller. Doncs aquí és on tot plegat no m’acaba de quadrar. Si es para l’ARE sembla clar que l’Incasòl no tindrà els diners que pensava obtenir per invertir en el Museu Casteller, i si, com diu l’alcalde, el projecte del Museu no s’aturarà, qui ho pagarà, doncs?
Si ho paga l’Incasòl, si aquest organisme avança els diners, cosa que en la situació actual se’m fa difícil de pensar, serà a canvi que l’ARE s’acabi fent, cosa que penso que no serà una bona notícia per a la ciutat. També ho pot pagar l’Ajuntament si té els diners o si es pot endeutar per tenir-los. Si és així, seria interessant que llavors el Museu Casteller es desvinculés de l’ARE i que aquestà actuació que ara està congelada passés a estar petrificada. O potser l’Ajuntament avança els diners a compte de l’Incasòl, o hi ha altres possibilitats que no sabem.
I enmig de tot plegat s’ha de fer la revisió del Pla General, quan el més lògic seria que es fes sense el condicionant de l’ARE. Si amb el Pla General s’arriba a la conclusió que la ciutat ha de créixer cap a Ruanes, serà llavors el moment de definir com i de quina manera, però si les reflexions que es facin en la revisió del Pla General conclouen que més valdria utilitzar el sòl urbanitzable que encara té la ciutat, que no es poc, abans de crear-ne de nou, l’ARE no tindria sentit.
En fi, l’ARE paralitzat, el finançament del Museu Casteller, la revisió del Pla General… tot plegat són massa peces per a un trencaclosques i a mi no m’acaben d’encaixar. Clar que, com he dit a l’inici, segurament o millor dit segur que no tinc tota la informació per analitzar el tema, o segurament o millor dit segur que no tinc la suficient capacitat per poder acabar-ho d’entendre. Una informació clara i detallada del nostre consistori m’ajudaria a veure-ho clar; amb la que ara m’arriba dels mitjans de comunicació, jo no me’n surto.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 14 de juny de 2010

“Per fi, les millors guies del mercat són en català”

L’editor de Cossetània parla de les Guies Essencials de viatge, una nova col·lecció que arrenca amb els títols: Roma Essencial, París Essencial, Nova York Essencial i Londres Essencial.

1. Per què vau prendre la decisió d’editar aquestes guies?

Va ser una decisió estratègica. Després d’uns quants anys editant llibres de natura, d’excursionisme i de cuina, vam decidir apostar pel turisme, amb algunes col·leccions (Asimut i Croma) que ja havien innovat. El següent pas va ser estudiar com estava el mercat per poder fer guies de viatge i, un cop fetes prop de 30 reunions a les fires de Frankfurt i de Londres, vam veure-hi la possibilitat real. Ara ja és una realitat, ja són a la venda des de mitjan mes de maig.

2. Quines característiques tenen?

Nosaltres vam decidir que havien de complir 6 requisits, que és una mica el tret essencial de les guies. I ho vam acosneguir perfectament. Per tant, les guies són:

• Completes, però alhora sense massa text.
• Amb color i vistoses.
• Manejables fàcilment.
• Rigoroses i actuals.
• Formen part d’una col·lecció que arribarà a ser àmplia.
• No existeixen en castellà.

3. Quantes n’heu publicat?

De moment, n’hem publicat 3000 de cada una, un terç de les quals se superarà de seguida amb exemplars directes, fins i tot via internet. Els llibreters han tingut molt bona resposta, les han valorat molt positivament i les fomentaran.

4. Quins són els títols actuals i quins seran els propers?

Els quatre títols de sortida són: París, Roma, Londres i Nova York. Per a l’any que ve, ja hem comprat els següents: Escòcia i Florència-Toscana. La intenció és treure’n de 2 a 4 cada any. Com es pot veure a les portades, són traduccions de les guies que edita AA Publishing (Automobile Association Publishing); el disseny de dins és seu i el de les cobertes l’hem canviat.

Les següents sortiran al febrer.

5. On es poden trobar? On es presentaran?

Es presentaran a Barcelona, a Vic i a Girona. Es poden trobar -i demanar- a les llibreries, no pas als quioscos. Cada tres anys s’actualitzaran. Intentarem arribar a un mínim de 20 títols, que tindran aparadors especials en algunes llibreries.

6. Sorprèn aquest preu tan baix, només 12, 50 €.

Renunciem a possibles guanys perquè pretenem que funcioni. A part, el preu d’impressió és barat pel fet d’aliar-se amb un grup fort.

Entrevista publicada al diari digital El demà