"Frankfurt ha de ser un punt d'inflexió"

Entrevista amb el responsable de Cossetània Edicions, dins la sèrie 'Els editors catalans i Frankfurt'

Jordi Ferré, responsable de Cossetània Edicions de Valls mira amb optimisme la cita de Frankfurt, per més que, com cada any, hi anirà sobretot a treballar. El seu catàleg, fort en llibres de no-ficció, el mou a insistir en la necessitat de convidar-hi autors d'àmbits diversos, no sols literats. I als qui cerquen la confusió els diu: 'Si no tinguéssim una llengua pròpia, segur que no ens haurien convidat a Frankfurt.'
Cossetània Edicions va néixer l'any 1996 i és propietat de cinc accionistes, entre els quals Jordi Ferré. Actualment el fons editorial és d'uns 550 títols, que enguany augmentarà amb una vuitantena de novetats més. Les col·leccions estel·lars són les guies d'excursionisme i els llibres de cuina, encara que també hi ha una col·lecció de narrativa. Entre els autors que Ferré esmenta hi ha l'àvia Remei, Martí Gironell, Teresa Pàmies, Xavier Graset, Margarida Aritzeta, Mercè Foradada, Jordi Cervera, Francesca Aliern, Ramon Alcoberro, Jaume Grau, Carles Quílez, Jaume Fàbrega, Eliana Thibaut i Comalada, Pere Tàpies, Francesc Murgadas.
—Quants anys fa que va a la Fira de Frankfurt?
Des del 2002. Sis anys, doncs.
—Ja sap què hi farà enguany a Frankfurt? Quants contractes, aproximadament, formalitzarà?
Més o menys com l'any passat. Tindrem al voltant d'una vintena de cites amb editors amb els quals ja hem contactat abans. Cada any també entrem en contacte amb nous editors. En aquest cas anem una mica a cegues. Hi contactem perquè creiem que es poden interessar per alguns llibres nostres. Per exemple, tenim un llibre que creiem que pot interessar el mercat anglo-saxó: 'Peix, marisc i bacallà' de Mariona Quadrada, amb fotografies de Josep Borrell. Hem entrat en contacte amb editorials especialitzades en cuina per mirar de vendre'ls-en els drets. És això que hem de fer. Tal com em va dir el secretari general del gremi d'editors, Segimon Borràs: 'A Frankfurt, s'hi va a comprar, a vendre i a aprendre.' Aquestes tres paraules defineixen molt bé què hem d'anar a fer a la fira.
—Serà gaire diferent la seva agenda, enguany que la cultura catalana n'és la convidada d'honor?
En principi, el dijous i el divendres intentarem que no ens afecti gaire el programa de la cultura catalana, i ens concentrarem en la feina. Quan la fira tancarà, sí que anirem a veure alguns actes paral·lels i la presentació d'algun autor. I el dissabte, si tot va bé, el destinarem en bona part als actes de cultura catalana. Però no s'ha de perdre de vista que nosaltres, a Frankfurt, hi anem a treballar, hi hem de fer la nostra feina.
—Participarà en cap acte (debat, taula rodona...) del programa institucional de cultura catalana? Li ho han proposat?
En principi no m'han convidat a participar en cap acte. Ningú no me n'ha dit res. Però segur que deuen haver fet un programa en què hi haurà representats editors de diversa mena. Segur que m'hi sentiré representat.
—Quins objectius s'ha marcat enguany pensant en Frankfurt?
Aquests últims anys hem intentat de vendre-hi allò que nosaltres fem més, que són les guies d'excursions i els llibres de cuina, i enguany també ens hi concentrarem. No és fàcil, però ja hem aconseguit, per exemple, de traduir a l'alemany la guia 'El Camí de Sant Jaume' i provarem de vendre'n els drets a més llengües. I tenim alguna altra guia que també té moltes possibilitats de ser traduïda a l'alemany. Com que el nostre és un país receptor de turisme, creiem que aquestes guies poden tenir mercat a fora. A més, a Frankfurt, hi portarem alguns llibres d'assaig, com el primer que va escriure Martí Gironell, 'La ciutat dels somriures', del qual tenim molt avançada la negociació per a traduir-lo a l'italià. Hem fet una selecció de possibles títols del nostre catàleg, que són els que portarem a Frankfurt i que ja mostrem a la nostra web, a l'apartat 'Foreign Rights'. La literatura no és el nostre fort, encara que també oferim tres títols: de Margarida Aritzeta, 'El llegat dels Filisteus'; 'Dins el cor del Marroc' de Josep-Lluís Gonzàlez i 'Centaures' de Mercè Foradada.
—Quins autors ha aconseguit que es traduïssin?
A més de 'Camí de Sant Jaume' a l'alemany, s'ha traduït a l'italià 'A la butxaca d'un mort' d'Àngel O. Brunet i 'Psicòpata' de Carles Quílez.
—El nombre de traduccions aconseguides aquests dos darrers anys i les que vindran marcaran l'èxit del fet de ser la cultura convidada?
Crec que sí. Si després de promoure la nostra cultura, no hi ha més interès pels nostres llibres i autors, no haurem avançat i, per tant, no s'haurà aconseguit l'objectiu de Frankfurt. També crec que és important de destriar llibres i literatura. Una cultura important ha de provar de vendre tots els seus d'autors: d'assaig, excursió, cuina, etc. Tot és important, encara que la literatura sigui allò que llueixi més i el cavall de batalla.
—On posaria el límit de l'èxit i del fracàs de l'esdeveniment?
L'èxit, l'aconseguirem si som capaços de projectar els nostres autors, la nostra cultura i els nostres llibres. I el fracàs s'esdevindrà si l'any 2009 som al nivell de l'any 2005. És com la cursa d'un ciclista: si li donem impuls, agafa més velocitat, una velocitat que ha de durar. Per tant, hem d'aconseguir que els nostres autors siguin més coneguts, fer més contactes, obtenir més traduccions... Si no fos així, jo ho consideraria un fracàs. Frankfurt ha de ser un punt d'inflexió, com ho va ser Barcelona 92 per a la ciutat (tenint en compte que cada fita s'ha d'ajustar a la dimensió i a l'àmbit que li corresponen). Ara, estic convençut que Frankfurt 2007 no serà un fracàs.
—És dels qui creuen que hi haurà un abans i un després de Frankfurt 2007?
Hi hauria d'haver un abans i un després. Suposo que sí. Allò que no sabem és la magnitud que tindrà. Al pre-Frankfurt ja hi ha hagut un major interès del mercat alemany.
—Creu que ens pot acabar perjudicant Frankfurt?
Ho hauríem de fer molt malament. Només ens pot perjudicar en una cosa: l'embolic que algú té sobre què és literatura a Catalunya i literatura en català, o cultura a Catalunya i cultura en català. Si aquest embolic es transmet durant Frankfurt pot tenir conseqüències negatives, perquè donarem un missatge equivocat. Hi haurà gent que no entendrà què és la cultura catalana, si es queda amb la idea que hi ha molts escriptors que escriuen en castellà que formen part de la cultura catalana. Si sols restés això, que estic segur que no passarà, seria molt negatiu.
—Que s'hagi triat la literatura/cultura catalana de convidada d'honor ja és, de si, un reconeixement?
Sí. I prou que va costar, essent una cultura sense estat. Allò que es convida és la cultura catalana. De totes maneres, cal dir que, si la cultura catalana no tingués una llengua pròpia, que és allò que li dóna sentit, segur que no ens haurien convidat a Frankfurt. I la gent ha de ser-ne conscient.
—Què s'hauria de fer perquè la Fira situés al mapa la literatura catalana?
El camí que es fa ja és per a aconseguir això: promoure els clàssics i els autors actuals ha de permetre de situar-nos al mapa. Hem de promoure els nostres autors, de tots els àmbits.
—Quins autors creu que haurien de ser presents a Frankfurt com a conjunt representatiu de la literatura catalana actual?
Els necessaris, ni més ni menys. S'hauria de donar una visió àmplia dels autors que tenim i, hi insisteixo: hem de portar a Frankfurt autors de literatura i de les altres disciplines (assaig, cuina, autoajuda...). Per una altra banda, dur-hi autors perquè sí no té gens de sentit. Els autors convidats han d'anar-hi a fer feina: presentacions de llibres, taules rodones, conferències, per fer-los conèixer a editors internacionals... Dur els autors a passejar serveix de ben poca cosa. Jo suposo que tots els autors que hi duran tindran alguna cosa a fer; d'una altra manera no ho entendria.
—Què li sembla la posició dels qui es neguin a anar-hi?
Gràcies a Déu, ningú no està obligat a res. És tan respectable de no anar-hi com d'anar-hi.
—A Frankfurt, com s'hi trobaria més còmode, amb polítics o sense?
Els polítics han de fer la seva feina i nosaltres, la nostra. A Frankfurt 2007 els polítics hi han de ser com a representació institucional del nostre país. No em molesta que hi vagin, més aviat no entendria que no hi anessin.
—Té ganes que ja hagi passat la Fira de Frankfurt d'enguany?
Tinc ganes de ser-hi. Frankfurt 2007 serà una experiència interessant i, com a tal, tinc ganes de viure-la.
M. S.

Article publicat a Vilaweb, el 7 de juny del 2007

El nou institut

Passo pel davant del solar on el mes de setembre han de començar les classes del nou institut i se’m fa estrany pensar que d’aquí a dos mesos i escaig en aquest espai hi pugui haver un centre docent.
Recordo que l’any passat en motiu que una filla meva havia de començar ESO el curs 2006-07, els dos instituts de Valls (Narcís Oller i Jaume Huguet) van fer als pares i als possibles nous alumnes una sessió per explicar-nos com era el centre i què s’hi feia. A l’IES Narcís Oller, el seu director Xavier Salat i altres professors del centre, ens van reunir per explicar-nos com funcionaven i per mostrar-nos detalladament les aules i les instal·lacions. El mateix van fer a l’IES Jaume Huguet amb el director Jordi Tuset al capdavant.
Als pares, el pas de l’educació primària a l’ESO ens crea neguit. Els nens passen d’estar en un centre amb relativament pocs alumnes i on tens la sensació que estan força controlats, a un altre de molt gran, de prop d’un miler d’estudiants, amb molts professors i amb alumnes alguns dels quals molt més grans que ells. Tot això t’amoïna. En opinió meva fer que els nanos hagin de viure aquest canvi als dotze anys ha estat un error. El canvi de mentalitat que feien abans als catorze anys en passar d’EGB a BUP o FP, els hi fem fer ara als dotze anys. Els nens, perquè encara són nens, tenen la sensació que com que ja van a l’Institut ja són grans, però la realitat és que només tenen dotze o tretze anys. Ben pensat, potser hagués estat millor fer el primer cicle d’ESO (primer i segon) a les escoles de primària. És doncs per tot plegat que els pares tenim una lògica inquietud per aquest canvi. Les xerrades que vam rebre tant al IES Narcís Oller com a l’IES Jaume Huguet van anar molt bé per donar-nos tranquil·litat i seguretat.
Enguany, com és lògic, aquestes sessions amb els pares s’han tornat a fer, però enguany s’han ofert places per a un nou institut (anomenat de moment IES Valls), del qual com que només hi ha un descampat en el seu emplaçament provisional no s’ha pogut ensenyar res perquè senzillament aquest nou centre físicament no existeix. Existirà el setembre amb mòduls habilitats, però de moment encara res de res. El resultat ha estat que el nombre de preinscrits en aquest nou centre ha estat baixíssim, de només quatre nens o nenes, cosa que no deu estranyar a ningú. El nou IES Valls ofertava pel curs 2007-08 tres grups de primer d’ESO i un de segon d’ESO. El poc interès pel nou centre ha provocat que aquesta oferta s’hagi reduir finalment a dos grups de primer d’ESO.
A mi em sembla que no s’han fet les coses bé i que aquest nou institut no comença amb bon peu. En primer lloc s’ha hagut de buscar un emplaçament provisional i el que s’ha trobat és molt a prop, massa, de l’IES Narcís Oller. Els pares de la zona nord de la ciutat han preferit inscriure els seus fills al centre que ja existeix, el Narcís Oller, cosa molt comprensible. I en segon lloc, no sabem encara on definitivament es construirà. Sempre s’ha parlat que ha d’anar al sud o al sud-oest de la ciutat i sembla que aquesta és la intenció, però encara no sabem en quins terrenys i de fet, tampoc tenim l’absoluta garantia que es construeixi en aquesta zona. Per tant, ningú sap amb seguretat si la ubicació definitiva del nou institut li anirà bé. Hagués estat millor, evidentment, començar les classes amb un institut de nova construcció, però per fer-se així cal preveure-ho amb temps i en matèria d’educació a la nostra ciutat no podem dir que haguem estat gaire previsors. De tota manera, com a mínim el que s’hagués hagut de fer és ubicar el nou centre provisional molt a prop de la zona on s’ha de construir al definitiu i assegurar als veïns d’aquelles zones un calendari de construcció. Això segur que hagués animat una major preinscripció de possibles nous alumnes.
En fi, que com dèiem, altra vegada en matèria d’educació hem improvisat solucions a la nostra ciutat i tinc la sensació que altre vegada hem fet un pegat. Si l’educació és tant important, que ho és, com és que improvisem tant? Com és que no som capaços de planificar?

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el maig del 2007

La nova biblioteca

L’Ajuntament de Valls fa una selecció d’arquitectes per a la construcció del nou edifici a Ca Creus, al carrer Sant Pere, edifici que ha d’acollir la nova biblioteca per a la ciutat de Valls. De entrada, el sistema que s’utilitza, el mateix que es va fer amb el Pati, em sembla un encert. És important que l’obra pública que es faci sigui una referència per a la ciutat i que es puguin escollir quines són les diferents opcions i que es pugui analitzar quin serà el projecte més adequat i funcional per a la ciutat. A més és una bona notícia que despatxos d’arquitectes amb reconegut prestigi es presentin a aquest concurs. I també he de dir que em sembla també del tot adequat que la nova biblioteca s’ubiqui al barri antic de la ciutat ja que això ha de provocar un fluxos de moviment de persones important, qüestió important per revitalitzar el barri antic.
De totes maneres, l’edifici per molt maco que sigui, que ja he dit anteriorment que és important que sigui una bona construcció atractiva i funcional, no és el que fa que una bibliteca sigui més o menys usada i sigui un indret de més o menys activitat cultural, com a mi em sembla que ha de ser aquest equipament. Per tant per espectacular que sigui la instal·lació sinó està dotada amb el personal necessari perque pugui tenir un horari el màxim ampli possible i amb la dotació econòmica correcte, no acomplirà l’objectiu de dinamització cultural i de la lectura que es demana a unes instal·lacions d’aquestes característiques.
En aquest sentit, cada vegada que vaig per algun acte a la Biblioteca Xavier Amoròs de Reus que es va inaugurar no fa gaires anys sento una sana enveja, i així li ho he dit al seu director diverses vegades, de no gaudir d’una instal·lació d’aquestes característiques a la meva ciutat. La Biblioteca de Reus està ubicada en un edifici emblemàtic, l’antic escorxador de la ciutat. Està ben dotada en tots els sentits que esmentava anteriorment i fa activitats de manera que esdevé un organisme animador cultural de la ciutat. L’horari és també una de les qüestions importants ja que els dies entre setmana està oberta ininterrompudament de les 10 del matí a les 8 del vespre. El resultat és que sempre hi ha moviment, que sempre que hi he anat hi he vist moltes persones consultant llibres o llegint la premsa o les revistes. I a més a més, ofereixen les seves intal·lacions i les preparen amb curesa perquè es poguin fer presentacions de llibres amb totes les condicions. A mi la veritat m’agradaria que la meva ciutat tingués una instal·lació d’aquestes característiques. L’horari de la biblioteca de Valls té poc de a veure amb el de la de Reus ja que a la nostra ciutat, la biblioteca nomès obre per les tardes.
I una altra qüestió, la biblioteca és un lloc d’estudi on, per exemple, els estudiants puguin trobar un espai tranquil per poder preparar els seus examens tot tenint a l’abast llibres o enciclopèdies que puguin utilitzar en moments determinats per aclarir dubtes o ampliar els temes que estan preparant. En aques sentit, aquesta setmana llegia una carta d’una estudiant que es queixava que no li havien deixat entrar a la biblioteca la carpeta amb els seus apunts, que cal deixar la carpeta a fora a les guixetes i només entrar els fulls de paper. I no és la primera vegada que sento aquesta queixa i em sembla que valdria la pena que això es revisés.
El nostre país necessita que es fomenti la lectura. Estem en els països de la cua d’Europa pel que fa als índex de lectura i tots els agents culturals estan d’acord en el sentit que unes bones instal·lacions bibliotecàries són una de les millors inversions que es poden fer per fomentar l’hàbit de llegir. Segons l’enquesta dels hàbits de lectura a Catalunya el 2005, hi ha un 42,5% de catalans que declaren que no llegeixen mai o gairebé mai, per tant sols un 20,5% que declara que llegeix almenys un cop o dos a la setmana i un 9,9% que declara que llegeix almenys un cop al més. Aquestes dades contrasten molt amb els índex de lectura dels països nòrdics o de la Gran Bretanya. I també la mateixa enquesta ens diu que és llegeix més a les grans ciutats que a les zones rurals. Cal doncs que a comarques tinguem bones instal·lacions pel foment de la lectura. En aquests moments, doncs, que la ciutat es disposa a fer una inversió important pel nou edifici de la bibliteca, hem de demanar a les administracions que en són responsables que una vegada fetes aquestes inversions amb la infraestructura, facin un pas més enllà i procurin i analitzin de quina manera s’ha d’actuar per convertir la nova biblioteca de la ciutat de Valls amb un centre d’animació cultural amb activitats i amb uns bons horaris. Si ho fan, faran un bon servei pel foment de la lectura i de la cultura a la ciutat de Valls.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el febrer del 2007

Crear problemes, o resoldre'ls?

No sé si va ser en el discurs d’investidura de José Montilla com a president de la Generalitat de Catalunya o en una entrevista en un mitjà de comunicació on vaig sentir que deia que “els polítics hi són per solucionar els problemes, no per crear-ne”. Aquesta afirmació hauria de ser del tot innecessària perquè es obvi que la funció dels polítics és resoldre els problemes de la gent, per això els votem, i si es diu, és perquè massa cops els polítics han creat problemes als seus administrats. Un exemple d’això l’hem llegit aquests darrers dies i feia referència a Valls. Pel que es veu l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) i l’Ajuntament de Valls no es posen d’acord en la gestió de la depuradora de Valls, i qui ho paga? doncs els pagesos que han vist com se’ls tallava l’aigua del rec i com la collita de calçots, entre d’altres hortalisses, que aporta uns ingressos importants i imprescindibles pels agricultors de la ciutat, perilla. Jo no sé si té raó l’ACA o l’Ajuntament de Valls, perquè no conec quin és el conflicte i perquè possiblement si el conegués no em seria fàcil d’analitzar, però el que és una vergonya és que es pugui fer pagar les conseqüències del desacord als pagesos, que se’ls deixi sense aigua per regar i que els creïn un problema d’aquesta magnitud. ACA i Ajuntament que negociïn, que es discuteixin, que parlin de tot el que hagin de parlar però que no creïn nous problemes als pagesos de la ciutat que ja prou en tenen; en definitiva que apliquin la frase de Montilla que anunciàvem al començament d’aquest article, amb la qual segur que totes les formacions polítiques hi estan d’acord.
Per qüestions professionals he de relacionar-me sovint amb les diferents administracions i he de dir, perquè si no faltaria a la realitat, que generalment rebo un bon tracte. De totes maneres, en les darreres setmanes, he hagut de discutir-me, sense haver pogut resoldre el problema, amb els responsables d’una conselleria de la Generalitat, la gestió de la qual ha passat, en només tres anys, d’estar en mans de CiU, a ERC, posteriorment al PSC i ara tornarà a ser regida per ERC. Això ha provocat canvis continus de personal, i el que és el pitjor, canvis a l’hora d’aplicar el criteri d’una mateixa normativa per a determinats ajuts. Els responsables de la conselleria m’han justificat la no concessió d’uns ajuts per una qüestió de forma en la sol·licitud, tot i que han valorat molt positivament els projectes que presentàvem. La meva perplexitat ha estat majúscula en veure com després d’haver emplenat unes sol·licituds d’ajuts de la mateixa manera com ho havia fet l’any passat, i l’anterior i l’altre, sense, i ho repeteixo, que la normativa hagués canviat, al final s’hagi modificat unilateralment el criteri i ens hagin denegat determinades subvencions. El que era correcte l’any passat i l’anterior i l’altre, amb idèntiques normes, ara pel que es veu ja no ho és. Jo a hores d’ara encara no entenc el perquè. El meu enuig i impotència va anar, en la discussió que vaig mantenir, cada cop en augment fins que no em vaig poder estar de dir-los que el que no podien fer era traslladar als administrats els seus problemes, provocats bàsicament per tants canvis en la gestió de la conselleria. En fi, espero que els pagesos de Valls tinguin més sort en la resolució final de la qüestió que els afecta.
Un dels conflictes amb què sovint ens trobem és la no resolució dels problemes a causa de la no coincidència de la mateixa formació política en dues administracions diferents. No sé si en el cas de l’ACA i l’Ajuntament això hi té alguna cosa a veure, però succeeix massa vegades que les lluites polítiques acaben transformant-se en incapacitat per resoldre els problemes, cosa que finalment té males conseqüències pels administrats. Em sembla que això no hauria de ser així ja que de cap manera les lluites polítiques haurien de repercutir en la gestió que reben els ciutadans. Segur que si escoltes a uns i a als altres, ambdues parts donaran la culpa a l’altre i estic també segur que si la conselleria de Medi Ambient de la Generalitat, que suposo que és qui gestiona l’ACA, i l’Ajuntament de Valls fossin dirigides per la mateixa formació política, el problema ja s’haguera resolt; com també s’haguessin resolt altres qüestions que afecten a la ciutat: el pàrquing de camions del polígon, que ho hi ha manera que es pugui posar en funcionament; el Museu Casteller, que ja s’hauria d’haver començat a construir i moltes altres qüestions que han afectat a la ciutat, la solució de les quals es va dilatar en el seu dia, com per exemple les obres del Teatre Principal o la posada en funcionament de l’estació d’autobusos entre d’altres. Té cap lògica que els ciutadans haguem de suportar això? En aquests casos l’actuació dels polítics ha estat per resoldre els problemes o per crear-ne? El sectarisme o clientalisme polític és una pràctica nefasta que practiquen en més o menys mesura les formacions polítiques i seria desitjable que a l’hora d’administrar oblidessin quin partit polític gestiona cada administració amb la qual estan negociant i que pensessin que la seva gestió beneficiarà o perjudicarà, en definitiva, els ciutadans, alguns dels quals els han votat, altres no i altres han optat per quedar-se a casa el dia de les eleccions, opció que sembla que cada vegada té més adeptes, suposo a causa que els ciutadans tenen la percepció que s’administra més pensant en la formació política a la qual es pertany, que no pas en buscar solucions als problemes que la gent viu dia a dia. Una política destinada a resoldre els problemes dels administrats i a evitar crear-ne de nous dignificaria la tasca dels polítics i aportaria major credibilitat al sistema democràtic. Sovint penso que les diferents formacions polítiques tenen com a prioritari actuar per guanyar les properes eleccions enlloc de procurar fer la millor gestió possible pels ciutadans. A més, em sembla que si canviessin l’ordre aquests termes, si la seva actuació prioritària fos la gestió, acabarien guanyant les eleccions ja que el ciutadà sabria valorar-ho.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2006

Aerogeneradors

El projecte d'aerogeneradors a Figuerola del Camp neguiteja. Els impactes paisatgístics que puguin afectar un dels valors naturals més importants de la nostra comarca, la serra de Miramar ens alerten, ja que el parc eòlic està projectat força a prop del peu d'aquesta serra. Al voltant de tot aquest tema se m'acudeixen diferents qüestions a analitzar, algunes de les quals podrien ser: com hem de fabricar energia? On s'han de posar els parcs eòlics? Com es financen els ajuntaments? Qui decideix sobre la planificació del territori?

Com hem de fabricar energia? Aquest és un tema d'ampli debat i en el qual fàcilment es pot caure en la política del "No a tot". No volem centrals nuclears i jo soc el primer en dir-ho. Ens hem passat la vida defensant energies alternatives i quan ens surten projectes de parcs eòlics ens hi oposem, jo el primer també si no es respecten espais naturals. Hi ha oposició a les centrals de cicle combinat. O sigui que si ens oposem a tot podríem dir que el que realment no volem és fabricar energia. És una opció. Això ens obliga a comprar-la a l'Estat veí, França, però llavors també s'està en contra a construir la infraestructura que ens ha de portar aquesta energia. Per tant bé cal que en fem alguna reflexió en aquest sentit, ja que suposo que tots volem seguir encenent la llum i tenir electrodomèstics. Com que tot plegat és molt complexe i jo no soc cap entès amb energies, faré només unes reflexions sobre l'energia eòlica i la seva implantació que és el que ens afecta en aquest cas a l'Alt Camp.
En primer lloc, em sembla que tots estarem d'acord que una energia neta com l'eòlica és necessària, tot i que el percentatge d'energia que es pot generar sobre el total de consum no pot ser molt important per molts aerogeneradors que tinguem per les nostres muntanyes. El problema ve quan s'ha de decidir on es posen els molins de vent. Tothom vol que es faci energia eòlica, sembla, però no a prop de casa. En aquest sentit una de les polèmiques que em va indignar més va ser quan es va presentar un projecte d'energia eòlica per posar aerogeneradors al port de Tarragona. El regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament de Tarragona, Agustí Malloll, va muntar una croada en contra i si va oposar tot comparant que si es tirava endavant hi hauria una oposició com la del trasvassament de l'Ebre. Dit això es va quedar tant tranquil com si fossin dos polèmiques que es podien comparar. O sigui no es poden posar a molins de vent en una instal·lació tant artificial com el port de Tarragona i si en un indret natural, a les muntanyes? Com s'entèn això? A la costa fan lleig, diuen, i a les muntanyes? A més un port és un espai guanyat pels homes al mar amb grues, sils i tot un munt d'instal·lacions que no podem dir que tinguin cap bellesa. Perquè no es poden posar als ports i no únicament al de Tarragona? A més qui més consumeix energia és qui més habitants té i qui més està industrialitzat i en aquest sentit la capital del Tarragonès segur que ha de tenir un consum importantíssim. No es pot demanar solidaritat pel que fa a la energia eòlica als pobles rurals quan una gran urb no està disposada a acollir generadors d'energia en el seu terme.
Anem al projecte de Figuerola. Jo penso que a l'Alt Camp hi ha d'haver aerogeneradors però que aquests tinguin un impacte sobre la serralada de Miramar, senzillament no em convenç, malgrat que aquest projecte té com a positiu que no es preveu instal·lar-los a cap carena de muntanyes, lloc on l'impacte paisatgístic és encara major. I una altra qüestió si no ho tinc mal entès al terme de Cabra, a la serra Voltonera, s'estudia construir-hi un parc eòlic. De fet actualment ja s'hi fan proves. És lògic que dos municipis que es toquen tinguin ambdós aerogeneradors? No s'hauria repartir més per no afectar únicament a una zona? I aquí ve la segona qüestió que pivota junt a aquesta. Perquè els municipis petits veuen en tant bons ulls aquestes instal·lacions? La resposta la trobarem amb el deficient finançament de les entitats locals. Cada municipi busca instal·lacions que els aportin ingressos i per això tots els ajuntaments volen tenir polígons industrials i fàbriques al seu terme. El resultat final és que a miquetes anem destroçant el territori i que com que els ajuntaments tenen molta capacitat per decidir sobre el què es fa o no al seu terme ens trobem amb situacions com que Vila-rodona construeix un Polígon Industrial just al davant del d'Alió-Bràfim que està gairebé buit. Quina lògica té tot plegat? I no seria millor que aquestes qüestions, es decidissin supracomarcalment amb una visió conjunta del territori tot evitant que cada poble faci la seva guerra? Això hauria d'implicar també que els ingressos que s'obtinguessin per llicències d'obres, IAEs, permisos d'obertura, etc. haguessin d'anar en benefici no únicament del municipi on té la instal·lació sinó que caldria que es repartissin. A més a més, moltes vegades es cau en la temptació de construir una instal·lació molesta just al final del terme del municipi i lluny del seu nucli urbà de manera que les molèsties les acaba tenint la localitat veïna però no els ingressos. Em sembla que tot plegat merexeria més reflexió i més planificació. Hem de preservar els valors paisagístics, els espais naturals però a la vegada hem de créixer econòmicament per encarrilar amb garanties el nostre futur i la decisió de quins indrets han de ser industrials, quins residencials i quins han de destinar-se únicament a l'agricultura, em sembla que no és bo que passi quasi exclusivament per la decisió de cada poble. El paisatge que hem trobat és una herència dels nostres avantpassats i hem de deixar-lo a les generacions venideres amb garanties. Potser valdria la pena que tots plegats miréssim el nostre entorn d'una manera més global, més com un conjunt equilibrat.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el juliol del 2006

Infraestructures viàries

La situació estratègica de Valls i l'Alt Camp ha estat un element determinant perquè diverses empreses hagin instal·lat la seva logística a la nostra comarca com són el cas d'Ikea al Polígon Industrial de Valls o de Caprabo a Alcover. A més, segur que empreses de diferents tipus com manufactures, d'alimentació, de components d'automoció o altres que s'han instal·lat durant el temps als polígons de la comarca, han tingut molt en compte la ubicació de Valls i de l'Alt Camp. De fet, Valls podríem dir que té tres entrades d'autopistes a menys de 15 quilòmetres. L'entrada de Tarragona que ens dóna accès a l'autopista del Mediterrani i la del Pla de Santa Maria i Vila-rodona des d'on anem cap a Barcelona o cap al centre de la península.
Les infraestructures, les comunicacions són vitals pel desenvolupament econòmic d'una zona. D'aquí bé la queixa catalana del poc que s'ha invertit des de Madrid a Catalunya tenint en compte el que aportem en impostos. Unes males comunicacions acaben portant a l'estrangulament econòmic d'una zona. El temps són diners i invertir excessivament en els desplaçaments acaba repercutint en la competivitat de les empreses. Això és tant important que l'espai que té com unitat de mesura els quilòmetres acabem realment mesurant-lo amb unitats de temps. Un lloc és lluny o no, no en funció dels quilòmetres que hi ha sinó en funció del que tardem en arribar-hi. Responem a la pregunta de si és molt lluny un indret determinant, tot dient "no no massa, a un quart d'hora o a mitja hora". Per tant unes bones comunicacions escurcen la concepció que tenim de l'espai.
Doncs bé, com tenim les comunicacions actualment a Valls en particular i a l'Alt Camp en general? En opinió meva estem en una situació que tendeix cap a l'estrangulament. Si en fem un repàs veurem que tant sols les comunicacions cap al Nord (direcció al Pla de Santa Maria) compleixen les prespectives. Les comunicacions cap el sud són insuficients i fins i tot en casos vergonyoses.
El problema més gran és l'eix Valls-Tarragona. Utilitzar-lo en hores puntes és desesperant. Sovint és impossible passar dels 70 quilòmetres hora en tot el recorregut. No hi ha llocs per avançar els camions i és una gimcama de rotontes. Aquest eix és el que ens dóna la sortida cap el corredor del mediterrani i cap el Port de Tarragona i a més és els que ens permetrà arribar a l'estació de l'AVE de Perafort. Quan aquesta infraestructura s'obri, que segons sembla serà força aviat, el colapse, especialment entre l'estació i Tarragona pot ser impressionant. Tot plegat s'ha de resoldre amb la polèmica autovia Tarragona-Valls-Montblanc que potser serà perquè no entenc en obres públiques, però tinc la sensació que la seva futura construcció va massa lenta. Resoldre la circulació de l'eix Tarragona-Valls és imprescindible per la salut econòmica de la nostra comarca. En ple debat sobre si havia de passar per l'Est o l'Oest, particularment no vaig saber destriar quina era la millor opció. En tots dos casos hi veia aspectes positius i negatius, però tinc molt clar que la pitjor opció no és que passi ni per l'Est ni per l'Oest sinó que no es faci o que es retardi. La inexistència d'aquesta infraestructura pot ajudar a l'estrangulament econòmic de la nostra ciutat.
Seguim cap el sud. La carretera de Valls a Alcover és correcte però una vegada som a aquesta localitat ens trobem sovint de nou colapsats pel trànsit que hi ha entre Alcover i Reus. S'ha projectat convertir aquest tram en autovia. La seva necessitat és doncs important. Cal resoldre pel que fa al sud de Valls l'accès de la carretera d'Alcover i de la de Picamoixons cap a l'eix de Tarragona. Sembla que la futura construcció de l'autovia Valls-Tarragona pot resoldre-ho. L'encreuament cap a Alcover és un tap que produeix sovint cues que arriben al pont del Torrent del Catllar. Resoldre-ho és doncs una urgència important per a la ciutat.
Un altre eix important és la carretera de Picamoixons. El seu ferm està arranjat però no hi ha manera que es faci el necessari desviament i aquest poble ha de suportat pel seu interior un exesiu trànsit de vehicles pesats. És necessari també aquest desviament anhelat. Pel que fa a l'eix Valls-Montblanc té una bona via, però si es construís quan abans millor el túnel del Coll de Lilla es faria un gran servei especialment a la Conca de Barberà ja que acostaria aquesta comarca a l'eix del mediterrani.
Finalment, un altra eix important és el de la carretera entre Valls i El Vendrell. És important en primer lloc perquè és una de les portes de l'autopista i també perquè ens conecta cap a la zona del Penedès. De forma similar com passa a Picamoixons, Alió ha de suportar un trànsit excessiu de vehicles pesats. És necessari doncs un desviament i caldria que en general tota la carretera fins al Vendrell fos més ampla i ràpida.
En definitiva, fent aquest repàs em sembla que tenim necessitats per resoldre per pràctiment totes les direccions. Valdria la pensa doncs que les intitucions públiques i econòmiques de la ciutat ho tinguessin en compte a l'hora de reclamar i insistir a les institucions que ho han de resoldre. L'Estat i la Generalitat tenen moltes inversions per realitzar i moltes vegades la decisió de fer-ne una o una altra depèn de la pressió que es faci del territori. Més val doncs que estem al cas si no volem que la deficiència de les infraestructures estranguli la nostra economia.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, l'abril del 2006

Som al Gran Pendès?

Aquesta pregunta sembla absurda ja que en la nova organització territorial de Catalunya, en aquests moments en debat, no és motiu de polèmica la vegueria en la qual hi estaran tant l'Alt Camp com la Conca de Barberà. En principi sembla clar per a tothom que estarem en la vegueria del Camp de Tarragona, cosa que geogràficament i econòmica sembla del tot lògic. De totes maneres, no sempre, per desgràcia, la lògica acaba funcionant per coses que depenen a vegades de l'administració o amb l'atenció al client que tenen empreses que actuen com a monopolis en sectors que ens diuen que s'han lliberalitzat.
M'explicaré. Fa unes setmanes he hagut de demanar permís per instal·lar el gas en una casa que es troba en una zona on hi arriba aquest combustible. L'instal·lador em diu que caldrà fer la sol·licitud i que per signar-la, caldrà fer-ho a Vilanova i la Geltrú. Com vaig fer cara d'estranyat m'ho va tornar a repetir: a Vilanova i la Geltrú. Però no hi ha a Tarragona una oficina de Gas Natural?, li vaig preguntar jo. Sí, em va dir ell, però per demanar aquesta energia per una vivenda de Valls s'ha d'anar ara a Vilanova i la Geltrú, una altra cosa és que quan es va fer arribar el gas al carrer on hi ha aquesta vivenda els veïns que llavors hi vivien haguessin demanat la nova energia. Llavors els tràmits els feia un comercial que es va deplaçar a Valls per aquesta campanya. Ara, però, per fer-ho ara, calia anar a Vilanova i la Geltrú. Com que veia la meva cara d'incrèdul amb va donar la documentació i el telèfon de l'encarregat de la zona de Valls de Gas Natural. Tú mateix, truca-hi, em va dir. I ho vaig fer, i tant que ho vaig fer, perquè no m'ho creia. De fet el Gran Penedès com a vegueria no està en el nou projecte d'organització territorial tot i que des de la zona i especialment desde Vilafranca es demana una unitat territorial, que molts diuen Gran Penedès, que queda configurada per l'Alt i el Baix Penedès i el Garraf, i pel que es veu per Gas Natural també l'Alt Camp i la Conca. Doncs si, hi vaig trucar i amablament em va atendre la persona que l'instal·lador m'havia indicat. Li vaig dir que havia de sol·licitar el gas natural per un domicili i que l'instal·lador m'havia dit que per fer-ho havia d'anar a Vilanova i que com que em costava creure-m'ho el trucava. Em va dir que l'instal·lador m'havia informat bé i que el comercial dels municipis de Valls, el Pla de Santa Maria, Montblanc i l'Espluga de Francolí, entre altres localitats, i que era ell, tenia el seu lloc a Vilanova. Però, no hi ha una oficina a Tarragona? vaig, dir-li. No podria signar els papers allà? Em va dir molt amablement que no que aquest tràmit s'havia de fer a Vilanova que ell no hi podia fer res. Jo vaig institir: és que el que em demana té tant poca lògica com que una persona de Vilafranca hagués d'anar a Tarragona a fer la sol·licitud per a la instal·lació del gas havent-hi una oficina a Vilanova. Al final, vaig desistir, jo podia insistir i incomodar el comercial de Gas Natural que m'atenia, però no serviria per res. Estava segur que la decisió do depenia d'ell i que la meva queixa ja l'havia rebut altres vegades. Per tranquilizar-me em va dir que l'avisés el dia abans que jo hi anés, que ja ho tindria tot a punt i que seria cosa de cinc minuts. I així va ser, vaig haver de fer cinquanta quilòmetres d'anada i cinquanta de tornada, agafar l'autopista per no perdre massa temps, pagar peatges i signar la sol·licitud. Entre anar i tornar una hora i mitja de viatge per fer un tràmit, això sí, de cinc minuts, i tot plegat perquè per a Gas Natural, l'Alt Camp i la Conca de Barberà, formem part del Gran Penedès; bè això sembla.

Article publicat al setmanari El Pati, de Valls, el març del 2006