Presentacio de "Mes enlla de la mascara" a Vilanova i la Geltru

El dimarts dia 25 de febrer vaig realitzar la presentació, a Vilanova i la Geltrú, del llibre Més enllà de la màscara, en el qual hi ha el conte amb què vaig guanyar el sisè Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova l'any 2008. Aquest és el text que vaig llegir a la presentació:

Més enllà de la màscara és el segon llibre producte del Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova. El primer, que es va presentar fa tres anys, va ser La màscara nua, que recollia llavors els guanyadors i finalistes del primer, segon i tercer Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova. En aquest cas i en haver-se complert el segon cicle de tres anys es publiquen els guanyadors del quart, cinquè i sisè concurs de contes eròtics. Concretament l’obra conté els relats: “El menovell de sor Alba” d’Alfred Sala, guanyador del quart concurs, i els finalistes d’aquella edició “Arrampicare divertendonsi” de Jordi Boladeras i “En què pensen els homes?” de Ramon Pardina; “La platja” d’Hèctor Alonso, guanyador de la cinquena edició i els finalistes d’aquell any, “Xocoteràpia” de Santi Mas i “Connecting people” del mateix autor; i "L’obessió", d’un servidor, guanyador de l’any passat, i els finalistes del 2008, “El telèfon mòbil” de Nel·lo Navarro i “Carta a l’estimat” de Jordi Boladeras. Per tant, nou relats i set autors, donat que Santi Mas i Jordi Boladeras tenen dos contes cadascú.

Són relats d’autors diferents, amb els estils d’escriure propis de cada autor i amb temàtiques diferents que donen un conjunt divers on es pot veure quin tipus de literatura eròtica s’escriu al nostre país i en la nostra llengua actualment. Tots tindran en comú, doncs, en podríem dir (la qualificació que es dóna aquests contes) l’erotisme literari, aplicat amb termes i amb visions particulars.

He intentat però, trobar punts de connexió entre els diferents relats. D’aquesta manera, una temàtica habitual en els arguments eròtics és la prohibició, la trangressió que algunes persones fan de pràctiques sexuals considerades prohibides per la situació social o personal d’aquestes i que tant sovint trobarem en la literatura eròtica. És present en “El menovell de sor Alba” on es descriu l’amor prohibit entre hàbits i sotanes, o a “La platja” on la protagonista tira per la borda les seves visions moralistes de política conservadora per deixar-se seduir pels plaers sexuals; i també a “Conecting people” on hi apareix la infidelitat amb la parella (una de les altres temàtiques habituals en aquest tipus de relat), i en certa manera al conte "L'obsessió", quan la normativa fa difícil transgredir el que són els estàndards del segle XXI de la parella.

La prohibició i la manera de trencar-la és un recurs habitual dels relats eròtics com també ho és aquell que narra com aconseguir el plaers sexuals amb objectes o tècniques imaginatives. Aquesta pràctica també es troba en aquest recull literari en diferents relats com “Arrampicare divertendonsi” on els protagonistes practiquen el sexe en plena natura i acompanyats de muntanyes arrodonides que recorden en molts moments l’anatomia humana més sensual i ho fan en situacions d'esports de risc; a "Xocoteràpia" on la pràctica sexual és acompanyada d’una menja utilitzada sovint també en la literatura eròtica, la xocolata, i on l'autor ens porta a un imaginari ple de dolçor i plaer; a “L’obsessió” on es narra com la protagonista arriba al clímax gràcies als fruits naturals; a “El telèfon mòbil”, un relat impossible d’escriure fa vint anys quan no coneixíem ni aquests aparells ni moltes de les funcions que ara tenen i en què se’ns narra una nova manera de mantenir relacions sexuals en la distància.

I finalment, trobem en el recull dues aportacions novedoses. Per una banda a “En què pensen els homes?” trobem un penis que acaba decidint per ell mateix, que s’imposa a la resta del cos d'un home, un penis que pren decisions sobre amb qui cal allitar-se, i curiosament, al darrer relat del llibre “Carta a l’estimat” hi trobem un cony que també té vida propia, com si per si sol fos un ésser amb sentiments, que s’enamora. Un penis i un cony amb qualitats pròpies de la ment coincidint en un mateix llibre i en dos relats d'autors diferents que no decideixen premeditadament escriure de mutu acord sobre aquestes qüestions.

En definitiva, relats diferents, d’autors diferents, amb temàtiques diverses, amb un fil conductor que és l’erotisme però a la vegada amb nexes en comú que ens permeten crear fins i tot connexions entre els diferents contes i que configuen un conjunt heterogeni i interessant dins de la literatura eròtica actual a Catalunya.

Em resta doncs només aconsellar-ne la seva lectura i agrair, en primer lloc en el meu nom personal, i estic segur que també en el de la resta d’autors, la tasca dels organitzadors del Concurs que han premiat les nostres obres i que n'han facilitat la seva edició i difusió i animar-los a seguir teballant en la promoció d’aquest tipus de literatura de la qual hi ha tant dèficit en el món de l’edició en la nostra llengua; una literatura, l'eròtica, que a la vegada és una línea de ficció tant històricament com a actual, molt important en panorama literari mundial. I, en aquest sentit, cal valorar que per a què una literatura sigui normal ha de ser practicada en totes les seves modalitats i per tant impulsar treballs en el món de la literatura eròtica és a la vegada treballar per la normalització de la nostra literatura i de la nostra llengua i cultura.

Hem perdut el tren... del tren

És difícil que els vallencs poguem perdre el tren ja que pràcticament no tenim trens per perdre. Ben bé, hem perdut el tren del tren. En deixar-nos Renfe sense pràcticament comunicació per la via fèrria de baix preu, l’estació de Perafort de l’AVE, s’ha convertit en la nostra estació per excel·lència i els Avant els mitjans de transport ferroviari que més acabem utilitzant. Però com qui volgués que els vallencs no utilitzem el transport públic, poc a poc s’amplien les dificultats per poder ser usuaris d’un servei ferroviari eficient i econòmicament assequible. Fa unes setmanes i sense previ avís va desaperèixer l’autobús que enllaçava Valls amb l’estació del Camp pels horaris dels Avants. El servei era poc utilitzat, tant poc utilitzat com desconegut. A algú se li va ocórrer de publicitar-lo? Per tant, per anar a l’estació de l’AVE cal anar-hi obligatòriament amb cotxe i aquí ve un nou entrebanc. Les intel·ligències tècniques i polítiques que van idear una estació en un indret no urbà podien haver tingut la ocurrència, lògica sembla, de crear places d’aparcament o gratuites o de baix cost pels usuaris que utilitzarien el servei de trens. Era de preveure que serien molts els usuaris que hi anirien en cotxe. Però clar, pensar amb això seria pensar massa amb el ciutadà i hom comença a tenir la convicció que a vegades es pensa més en recaptar que en servir. Es va preveure aparcament: sí, però de pagament. Davant similar incongruència els usuaris aparcaven on podien: pels vorals i pels llocs destinats a jardí. L’espectacle de cotxes aparcats a qualsevol lloc era (i encara és) lamentable. Fa més d’un any que l’estació funciona i el problema era evident. S’ha buscat solució? No, naturalment, no! El que s’ha fet és impedir que els cotxes aparquin als llocs destinats a jardí i abocar a més usuaris a utilitzar el pàrquing de pagament i a passar per caixa. Ara qui vol aparcar sense pagar ha de deixar cada cop el se vehicle més lluny. Era fàcil i hi havia i encara hi ha lloc per crear un aparcametnt gratuit o barat. És una estació, repeteixo, en una zona no urbana. Fer-ho, plantejar-ho no era complicat. Només faltava sentit comú, cosa que pel que veig és un bé escàs. Millor que tothom passi per caixa!

D’impostos que pugen massa
I parlant de passar per caixa: l’increment de les ordenances de Valls pel 2009 s’anuncia a la premsa que serà d’una mitjana del 4,2%. La inflació a l’Estat espanyol ha estat de l’1,4%. Per tant l’increment dels impostos vallencs és el triple que l’augment del cost de vida, cosa que en temps de crisi em sembla gens adequat.
La renda familiar durant el 2008 a Catalunya ha baixat un 1,4% i es preveu que el 2009 baixi un 3,5%. Això vol dir que les famílies tenen menys ingressos, menys diners per gastar, i si no hi ha consum difícilment sortirem de l’atzucac en què ens trobem. Una de les millors mesures contra la crisi que pot preveure l’administració és fer polítiques que afavoreixin l’economia familiar. Pujar els impostos el triple de l’agument del cost de vida és castigar l’economia familiar dels administrats. La crisi afecta tots: a les empreses, als particulars i també a l’administració i cal que tots fem esforços. A l’administració local, en general, no li quadren els números, ja que la caiguda en picat de la construcció ha fet que els ingressos per llicències d’obres, que eren importants per quadrar el pressupost, hagin tingut un descens molt considerable. Ara bé, si els números no quadren no si val en castigar les ja prou ressentides economies familiars. Els EROs, l’augment d’atur, etc repercuteixen directament sobre els diners que ingressen les famílies i repercuteixen sobre un menor consum. És necessari doncs no fer polítiques que redueixen les rendes familiars. A l’hora de fer quadrar els números em sembla que seria interessant que el nostre Ajuntament estudiés les assignacions als regidors i als partits polítics. Que cada ple a la ciutat li costi 6.000 euros és un luxe que en la situació actual de crisi no ens podem permetre. Hi ha moments que no es tracta només de no agumentar les asignacions sinó que es tracta d’adequar-les a les situació econòmica que es viu i ara, en plena recessió, fer perdagogia de l’exemple seria reduir determinades asignacions que el nostre consistori va aprovar a inicis de legislatura.
I tornant als trens, això de fer augments triplicant o quatriplicat l’IPC en temps de crisi també ho han aplicat altres serveis públic: Renfe ha incrementat un 6% el servei de rodalies, un 5% la mitja distància i un 4 % l’AVE. Malament anirem si la pròpia administració no es conscient en plena crisi que qualsevol ajuda a la butxaca del ciutadà és important.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 30 de gener del 2009

La literatura 2.0, una nova forma d’escriure?

L’escriptor mallorquí Biel Mesquida en el pròleg del llibre La catosfera literària, publicat el mes de maig passat i on s’hi recullen una mostra de 100 blocs de literatura escrits en català, hi escrivia que “a la xarxa s’està fent una part essencial de la literatura del present”. I és veritat, la xarxa és la més novedosa forma de socialització de la literatura. Un escriptor, quan escriu un text, ho fa, en primer lloc perquè l’escriptura li crea plaer i, després, perquè aquest text sigui llegit. Ser llegit és el gran repte dels creadors. Hi ha qui fa fotocòpies del seu text, el passa als amics i n’espera els seus comentaris, que generalment, seran bondadosos. Fins a l’aparició d’Internet per aconseguir arribar a més gent, a l’escriptor no li quedava altra forma de ser llegit, si era un text curt, que lliurar-lo a una revista literària o, si era un text llarg, presentar-lo a un editor o a un premi literari que tingués garantida l’edició (si guanyava). En aquest punt apareixia doncs un intermediari (l’editor) que era qui decidia si s’editava el text en qüestió o no i aquesta tasca es feia, i encara es fa, amb més o menys encert. La xarxa però, permet connectar directament l’autor i l’escriptor sense passar en absolut per cap filtre. Són els lectors qui decideixen si val la pena o no seguir la lectura de les creacions d’un determinat autor. L’estructura es converteix completament en horitzontal i l’autor veu compensada moralment la seva feina en obtenir lectors; ara bé, la gratuïtat del sistema fa que aquest no ingressi res en absolut per la seva feina creativa. La xarxa s’ha convertit doncs en un bon sistema per escriptors desconeguts per poder donar-se a conèixer i, també ha permès, que textos sorgits a la xarxa hagin fet un salt cap a una tecnologia anterior, la del llibre de paper. D’aquesta manera, arreu del món s’han editat llibres sorgits de la xarxa, especialment dels blocs, cosa que ha comportat que el món editorial tingui un ull posat en aquest món per saber quines aportacions novedoses hi arriben.

El concepte 2.0
En els darrers temps el concepte 2.0 s’ha introduït en el nostre llenguatge i s’han portat a terme seminaris, conferències i xerrades sobre aquesta qüestió. D’aquesta manera es parla de termes com economia 2.0, política 2.0, edició 2.0 i naturalment, literatura 2.0. Tot plegat sorgeix de l’aparició dels webs 2.0 que han significat un canvi radical en la filosofia d’ús de la xarxa. Les webs 2.0, més que un portal d’informació, es converteixen en punts de trobada que configuren xarxes socials completament horitzontals on tothom pot tenir-hi protagonisme. Els blocs, els wiquis, els fotologs, el Youtube, el Twiter o el Facebook es converteixen en espais comuns que permeten als usuaris interconnectar-se entre ells sense que tingui importància la procedència geogràfica, social o cultural de cada persona. D’aquesta manera, per exemple, el concepte d’economia 2.0 es basaria en què: per crear un negoci format per diverses persones o empreses de diferents indrets, cadascuna aportarà el que sap del seu camp per ajuntar les diferents iniciatives i confirgurar-ne una de nova; aquesta tindrà un sistema de treball basat en les comunicacions en xarxa i utilitzarà les tecnologies que posen a l’abast els webs 2.0.
Arribats en aquest punt, sorgeixen una sèrie de preguntes com: què és la literatura 2.0? Tota creació realitzada en un mitjà 2.0, com un bloc, es podria considerar literatura 2.0? Primerament, el més habitual és que els creadros, els escriptors, utilitzin la tecnologia 2.0, els blocs, per donar a conèixer les seves creacions. En la majoria dels casos són textos que es podrien reproduir perfectament en paper. Podríem dir que és literatura 1.0 que s’expresa en un suport 2.0, però hi ha iniciatives sorgides a la xarxa que ens ofereixen noves possibilitats. En el blog “Històries veïnals” (historiesveinals.blogspot.com), persones que no es coneixen entre elles escriuen un relat conjuntamet a partir d’uns paràmetres que els facilita el coordinador del blog. Altres blogs, com l’eròtic de la Mireia (mireiagalindo.blogspot.com), que ha acabat convertint-se en un llibre editat enguany (Em dic mireia i el meu cony es diu Carlitos) ha utilitzat totes les eines que ofereix Blogger (inserció d’imatges, vídeos, música, enllaços, etc.) per combinar-ho amb la narració i ho ha convertit en un tot armònic. Fins i tot el personatge en ficció de la Mireia disposa d’un Twitter. Precisament, el Twitter, aquesta nova eina 2.0, ha permès que des del web Hesperia s’hagi convocat un concurs de microrelats de ciència ficció, que no poden tenir més de 140 caracters, és a dir, han de ser molt curts, com els missatges de Twitter; tot un repte.
La literatura digital, aquella que ha estat feta per llegir-la únicament amb un suport iformàtic té moltíssimes possibilitats, el problema és que ens costa imaginar quins camins es poden seguir. En la trobada de la Catosfera 2008, celebrada a principis d’any a Granollers, Laura Borràs, filòloga, professora de la UOC i reconeguda especialista en literatura digital, va deixar bocabadats tots els assistents a la trobada amb una mostra de literatura digital. És molt difícil explicar-ho amb paraules, per això, us aconsello una visita al web (http://www.uoc.edu/in3/hermeneia/cat/) on hi ha una mostra de més de 500 obres de literatura digital. Com es llegeix en el propi web hi trobarem “des de poesia dinàmica, a la narració hipertextual, des de la literatura generada per ordinador a l’assaig hiperactiu”.
Aquestes noves tecnologies, aquestes noves formes de literatura les hem de mirar més com una oportunitat de poder incorporar nous lectors que com una amenaça. Recordo que Laura Borràs va apuntar dos conceptes claus: “nadius digitals i immigrants digitals”. Deia que nosaltres som “immigrants digitals” ja que ens hem educat en una tecnologia diferent a l’existent actualment i ens hem vist obligats a “immigrar” a les noves tecnologies; mentre que les noves generacions són “nadius digitals” que han après a fer anar l’ordinador, els programes i els webs 2.0 de la mateixa manera com han après a caminar, a llegir o escriure. Són doncs aquestes noves generacions, els qui possiblement estan més acostumats a llegir en pantalla digital que en format paper, els que poden incorporar nous lectors de literatura a partir dels formats digitals amb creacions molt afins a les que estan acostumats a veure en els ordinadors.
En fi, tot un cami per recórrer, on també els e-books tindran molt a dir, que haurem d’anar digerint a poc a poc i acostumant-nos als conceptes de literatura digital o 2.0. Però el món va tan depressa que mentre això passa ja hi ha qui comença a parlar de literatura 3.0.

Article que he publicat a la revista bValls de Lletres número 11 (editada per la Comissió de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Vallencs), que ha sortit publicat aquest mes de desembre i que es va presentar el dia 17 de desembre a la sala d'actes de l'Institut d'Estudis Vallencs. Podeu també llegir l'article publicat a la revista en aquest pdf.

Què necessita el llibre en català?

Sovint hom té la sensació que quan es parla del llibre en català, es tracta com si estiguéssim en una situació normalitzada on les lleis del mercat ja regulen l’espai que ha d’ocupar. És cert que al voltant del llibre en català s’ha creat una indústria que crea llocs de treball i que té lògicament objectius mercantils com qualsevol altre empresa, però això no vol dir que tingui una situació normal respecte el llibre en castellà. Les dades ens ofereixen un panorama real poc encoratjador. Així estan les coses, segons l’enquesta d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres a Catalunya, tan sols 1 de cada 5 lectors de Catalunya llegeix habitualment en català.
En termes futbolístics podríem dir que perdem per golejada, per 5 a 1. I més preocupant encara és que si analitzem l’evolució de les dades que ens ofereix l’enquesta no s’observa cap millora en aquesta proporció, ans al contrari. Millorar l’índex del nombre de lectors habituals en català ha de ser l’objectiu dels editors en llengua catalana i de l’administració. No conec, en aquest sentit, les dades del País Valencià i de les Illes, ja que l’esmentada enquesta no les analitza, però tot indica que són encara pitjors.
Per on s’ha d’actuar per procurar que el nombre de lectors en català augmenti? Hi ha diferents actuacions a fer i en diferents camps. El primer és la visualització del llibre en el mercat. Un estudi realitzat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana analitza les dificultats que té el llibre en català per tenir espais visibles en el punt de venda.
Habitualment, a les llibreries independents és el lloc on es tracta millor el llibre en llengua catalana però tenim grans problemes de visualització en les cadenes de llibreries i en els grans magatzems, llocs on segons l’Enquesta d’Hàbits de Lectura cada cop tenen un percentatge de venda més gran de llibres.
Si s’analitza només en termes mercantils i com que hi ha un major nombre de vendes de llibres en castellà (recordem el 5 a 1), aquests lògicament tenen més rotació i des del punt de vista econòmic són més rendibles pels establiments. Per tant, cal crear polítiques de discriminació positiva pel llibre en català que incentivin la seva visualització en el mercat.
A més a més, s’editen en la nostra llengua aproximadament 8.000 títols de llibres que han de competir per tenir un espai en les llibreries amb els més de 50.000 que s’editen en castellà, que a més en tenir tirades i expectatives de vendes superiors, porten campanyes de màrqueting amb més mitjans. Amb això arribem a una segona qüestió, és necessari també idear actuacions de màrqueting pels llibres en català. Cal dir en aquest sentit que des de fa dos anys l’ICIC ha iniciat una línia d’ajuts a la promoció del llibre.
Un altre dels punts que impedeix que la xifra de lectors pugui augmentar és que falta oferta de llibres en català. Sovint he sentit que un dels problemes del món del llibre és que s’edita massa i que això col·lapsa les llibreries; no ho negaré, però m’agrada també dir sempre que no és precisament el llibre en català qui crea aquest col·lapse ja que per una banda el nombre de llibres en llengua catalana per cada 1.000 habitants, en l’àrea geogràfica de parla catalana, no arriba a l’1 per 1.000, percentatge que és superat en el cas del llibre en castellà, i per l’altra perquè segons l’estudi del comerç interior del llibre a l’Estat espanyol, mentre que el nombre de títols en castellà el darrer any va tenir un increment d’un 2,8%, en català el nombre de títols que es van editar el 2007 respecte el 2006 va tenir un descens del 2,1%, cosa que ja va ocórrer també el 2006 respecte el 2005.
Falta doncs oferta ja que hi ha matèries com l’assaig, les guies de turisme, la informàtica, els llibres tècnics, els de mascotes, els de bricolatge, els de jardineria, etc. on és impossible o gairebé impossible de trobar llibres editats en la nostra llengua. És necessari una política que detecti en quines línies no hi ha llibres en català i que n’incentivi la seva edició.
I, finalment, en el cas de les traduccions ens trobem les dificultats que té el català per poder vendre el llibre al mateix preu del castellà. La traducció d’una obra costa el mateix fer-la en català que en castellà, però en el moment d’editar-la la repercussió per exemplar és molt menor en castellà, que té un tiratge superior que en català i això fa que el llibre en llengua castellana pugui sortir al mercat amb un millor preu. Són necessàries doncs polítiques d’ajuda que puguin permetre que les traduccions en català no es trobin en el mercat en inferioritat de condicions. En definitiva, el llibre en català, com un element més de la nostra cultura, necessita polítiques de discriminació positiva fetes sense complexos d’altra manera tindrà un futur complicat.

Des del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 em van demanar un article sobre la situació editorial a Catalunya. Aquest és el text que vaig enviar. Es pot consultar també aquí al web del Tercer Congrés Catalanista.

Els escenaris de Vilaniu, on són?

“Sota l’immens, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu, amb el seu dentallat perfil de campanerets i alts i baixos de taulades i torratxes, de sota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.”

Amb aquesta esplèndida descripció, que cada vegada que la llegeixo em posa la pell de gallina, Narcís Oller descrivia la imatge que es veia de Valls (el seu Vilaniu) venint des de la carretera de Barcelona. És encara la mateixa imatge que veiem del Barri Vell des del Tomb del Balcó. El perfil no ha variat gaire. Ara bé, un cop dins la ciutat i sobretot si hom segueix la ruta Oller veurem com poc a poc han desaparegut els escenaris on l’il·lustre escriptor vallenc es serví per ambientar-hi Vilaniu. Amb els anys han fet cap a terra diverses d’aquelles cases senyorials que donaven un aire a la ciutat que els edificis nous que les han substituït no tenen. Valls no s’ha acabat de definir entre voler ser una ciutat (el títol no fa la cosa) o un poble gran. I no per substituir construccions antigues per edificis de nova construcció s’adquireix l’aire urbà que tenen les ciutats, ans el contrari. Les ciutat amb tots els ets i uts saben trobar l’equilibri entre la conservació dels edificis que han bastit la seva història, amb les noves construccions que li donen el caràcter de contemporaneïtat, però no cal substituir-ne uns per altres. Molts d’aquests escenaris d’Oller s’haurien haver pogut conservar i permetrien mantenir l’encant urbanístic de Vilaniu.
Fem un repàs, Can Galceran a la novel·la Vilaniu, que Oller ubicava a la Cooperativa Agrícola, a la plaça del Carme. Ara només en queda la meitat de l’edifici. Queda encara l’extraordinària sala de ball que encara s’utilitzà com a tal per les Decennals del 1981. És un espai que cal conservar, rehabilitar i recuperar per a la ciutat. Can Merly que l’autor va situar a Ca Moragas, al carrer Forn Nou; aquest edifici ja fa anys que va ser enderrocat. I darrerament, l’Hostal, a la Muralla, l’antic establiment de Licors Figueras, que fa escassament un parell de mesos també ha desaparegut i ara només en queda un solar. I s’ha salvat pels pèls Ca Montellà que Oller l’ubicava a Can Segarra, a la plaça del Blat, edifici que va tenir una campanya perquè fos enderrocat. No hem sabut conservar aquests edificis senyorials. S’ha preferit ,i les institucions en primer lloc, construir edificis nous. L’exemplificació d’això és la nova seu del Consell Comarcal que mentre que en la majoria de comarques han rehabilitat un edifici amb valor arquitectònic (el Palau Alanyà a Montblanc, l’antic escorxador modernista a Reus, la seu del Consell Comarcal del Tarragonès, per posar exemples de les comarques que en som a tocar), a l’Alt Camp hem optat per ubicar-lo en un espai que ha estat un taller de cotxes i un supermercat i que no té cap identitat. No hem sabut conservar i rehabilitar el nostre patrimoni i seguim, mani qui mani, fent el mateix; prova d’això és l’enderroc que actualment es fa de la casa dels Veciana (ca la Mataueta).
Tot això el que fa i ha fet és despersonalitzar la ciutat. Arrancar-li el regust senyorial que la capitalitat li havia donat. Els anys passen és cert i malament aniria que el Valls d’Oller de finals del segle XIX fos exactament, a inicis del segle XXI, com ell el descrivia a Vilaniu. Les ciutats han d’evolucionar i modernitzar-se, però per fer-ho no és necessari, ans el contrari, destruir els espais emblemàtics del seu passat. Podríem viure al Valls del segle XXI sense haver destruït els escenaris on Narcís Oller va construir el seu Vilaniu.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 19 de desembre de 2008

Un tros de conversa amb

Al suplement de Cultura de l'Avui, del dissabte dia 22 de novembre va sortir publicada una entrevista que em va fer Ada Castells en la secció "Un tros de coversa amb".

Narcís Oller renace en Valls

El Diari de Tarragona publica el dimecres dia 19 de novembre una entrevista que m'han fet en motiu de la publicació de Vilaniu de Narcís Oller i de la creació, dins el catàleg de Cossetània, de la Biblioteca Narcís Oller.