Dues de fredes i una de calenta

D’entre les informacions del món cultural de la setmana passada d’El Pati, tres em centren l’atenció, una molt positiva i dues que em creen preocupació.
Anem per la bona, resulta que s’explica com l’Associació d’Amics de la Música ha consolidat la seva activitat i que el programa de concerts té garantida la seva continuïtat. És per a la ciutat un orgull que pugui disposar d’una programació regular de música clàssica i que a més a més, aquesta es dugui a terme a partir d’una iniciativa sorgida de la societat civil, a partir d’un grup de persones que van creure que es podria portar a terme i que han animat a prop de 200 vallencs més a abonar-s’hi. Em sembla que és de justícia felicitar les persones que han promogut aquesta activitat i animar-los a seguir endavant. Això fa pensar l’interès que té a la ciutat la música clàssica i també em sembla que la ciutat caldrà que es plantegi dins el seu programa d’instal·lacions culturals que seria interessant estudiar disposar d’un auditori com el tenen ciutats similars a la nostra com El Vendrell, Vila-seca i aviat Cambrils que n’ha començat la seva construcció. Potser Valls podria aprofitar algun dels edificis històrics que té per rehabilitar.
És molt possible però que tenir un auditori no sigui una prioritat del nostre consistori atès la informació que llegeixo sobre l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard, en el sentit que la manca d’espai i l’increment del nombre d’alumnes fa necessari que aquest centre disposi de més àmplies instal·lacions. De moment, pel que sembla resoldre aquesta qüestió no és una prioritat municipal i l’Escola de Música haurà de solventar-ho amb l’espai que té, malgrat la incomoditat que això pugui representar. La part positiva de la notícia és que cada vegada hi ha més demanda de joves vallencs que volen estudiar música i l’Escola s’ha guanyat el reconeixement de la societat local. La llàstima és que si no pot treballar amb comoditat, si els professors i els alumnes han de treballar amb poc espai, al final el mateix èxit de l’escola pot ser un problema. Conec l’entusiasme de les persones que hi van al davant i seria interessant aprofitar-lo amb positiu per fer créixer aquesta activitat.
Hi ha una qüestió que centra la valoració de la societat del benestar que és la inversió que es realitza en sanitat i en ensenyament. Fa uns dies escoltava a la ràdio que l’Estat espanyol estem a la cua d’Europa pel que fa al percentatge del PIB que s’inverteix en ensenyament. No ens ha d’estranyar després la nefasta posició que ens surt cada any en l’informe PISA. Invertir a l’Escola de Música és invertir en ensenyament, és invertir en millorar l’educació dels nostres joves. Clar que potser això no és té clar a la nostra ciutat ja que el regidor responsable de l’Escola de Música no coincideix amb qui té la responsabilitat d’ensenyament, cosa que em sembla una incongruència. En l’anterior legislatura el regidor que tenia assignada l’Escola de Música, tenia aquesta responsabilitat i la de Medi Ambient, dos temes sense cap relació. I en aquesta legislatura, el regidor d’ensenyament tampoc té la responsabilitat de l’Escola de Música. Em sembla evident que per planificar les actuacions en el camp d’ensenyament de la ciutat cal comptar amb l’Escola de Música Municipal i això penso que conceptualment es faria de millor forma si l’Escola de Música depengués de la regidoria d’ensenyament.
Finalment, els artistes vallencs és queixen de la situació del Museu de Valls, amb poc espai, cosa que només permet exposar una petita part del seu valuós fons. La solució del Museu de Valls estava lligada amb el Museu Casteller ja que es plantejava un gran espai museístic a l’edifici dels Quarters. Una vegada decidit ubicar el Museu Casteller a Ruanes, cosa que com he escrit en altres ocasions em sembla un error, queda per resoldre què es farà en el futur amb el Museu de Valls. En l’anterior legislatura es va fer un Pla d’Equipaments Culturals per ubicar als espais existents a la ciutat, les necessitats culturals. Alguna de les qüestions està en marxa com la necessària nova biblioteca, que es construïrà a Ca Creus però el propi Pla queda molt invalidat en variar la ubicació del Museu Casteller. És evident que tot a l’hora no es pot fer però cal tenir solucions de futur i cal dir com es pensa resoldre la manca d’espai del Museu de Valls, on es pot ubicar i quan es pot fer la inversió. És el mateix cas que l’Escola de Música. Em sembla que es pot respondre que ara no és una inversió prioritària del consistori, però a la vegada cal donar una data per una solució. Dir ara no podem, però mirarem de resoldre-ho d’aquí a dos anys, o tres o els que siguin, però cal posar una data a la solució, d’altra manera el que passa és que sabem que tenim un problema però no sabem ni com ni quan el solucionarem. Tant l’Escola de Música com el Museu de Valls, ambdues activitats culturals de la ciutat d’importància de primer ordre, han de tenir perfilada la seva solució de futur en quan a l’espai i necessiten tenir un calendari perquè això es faci. D’altra manera, l’únic que farem és eternitzar els problemes.

Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 18 de juliol de 2008

Ponència al Galeusca sobre la projecció internacioanal de les editorials catalanes

Projectar internacionalment una cultura sense Estat o una nació sense Estat implica un major esforç, en tots els sentits, que el que han de fer les cultures amb Estat propi per petit que aquest sigui. Per tant, en primer lloc he de dir que el que particularment m’agradaria és no haver de reflexionar sobre aquesta qüestió sinó que, com en la majoria de cultures normalitzades, pugués la meva nació tenir presència internacional en fires de llibres sense haver de donar tot un munt d’explicacions sociopolítiques, per a què els altres editors puguin entendre la trista situació de la nostra cultura i de la nostra llengua. Per tant, mentre això no succeixi, mentre el país al qual pertanyo no pugui anar a les fires com un estat sobirà, haurem de reflexionar sobre quina és la millor manera d’anar-hi. D’entrada diré que la millor forma de ser-hi present, serà la que s’assembli més a la que utilitzen els estats lliures.
Dit això la següent reflexió que em faig és: com hem de presentar-nos al món? Com a una cultura que té com a principal tret una llengua pròpia? o com una zona geogràfica determinada amb identitat pròpia com a nació prescidint més de la qüestió idiomàtica? La resposta a aquesta qüestió ens donarà molta informació sobre quina ha de ser la millor manera de promocionar-nos internacionalment.
Habitualment, i dic habitualment perquè ara puntualitzaré la qüestió, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, té estand propi a les Fires de Frankfurt i Bolònia on només s’hi exposen llibres que originàriament hagin estat escrits en català. Es a dir, hi podem mostrar el llibre original o la traducció a alguna altra llengua o tots dos, cosa que també fan editors d’altres països que com a promoció ensenyen el llibre i les traduccions que ha tingut. Per tant, no hi tenen cabuda els llibres creats en castellà, tot i que l’autor sigui català. He dit habitualment perquè ens els dos darrers anys a la Fira de Frankfurt, en l’espai que habitualment ocupava l’Associació també s’hi van exposar llibres d’editors catalans editats en castellà. Sense ànim de posar el dit a la llaga ni de remenar antingues polèmiques, he de dir que aquesta situació va portar importants discussions entre els editors ja que en el fons estàvem discutint el concepte de com ens mostràvem al món. Al final, en opinió meva, penso que no ens en vam sortir de forma reeixida ja que davant la insistència dels editors en llengua castellana de ser-hi, nosaltres, els que editem en català, vam reiterar que si hi havien de ser volíem que clarament es pogués identificar l’espai d’editors catalans que editàvem en català i l’espai d’editors catalans que editaven en castellà. Aquesta distinció va quedar tant diluïda que fins i tot alguns vam tenir la sensació que en aquest tema se’ns havia, en certa manera, près el pèl. Ara, passada la riuada que va suposar la Fira de Frankfurt, les aigües tornen a la seva llera i tant en aquesta fira com a Bolònia, tornarem a exposar-hi com s’havia fet sempre, només amb llibres en català, tot i que la nostra pròpia administració no tenia del tot clar que això s’havia de fer així. I jo sincerament penso que és de l’única manera com ho podem fer.
A més a més, en el nostre cas, el català, penso que no es pot fer de cap més manera. Una altra fòrmula seria sota el nom de Països Catalans, però estic segur que políticament això no se’ns deixaria fer. Ara per no dir “Països Catalans” fem servir eufemismes políticament correctes com “les terres de parla catalana”, “les comarques de parla catalana” o “el territori de parla catalana”, que ve a ser al mateix. Per tant, tothom estarà d’acord a dir que els editors que exposem en aquest estand som editors de les terres de parla catalana, geogràfica, social i culturament, editors dels Països Catalans, perquè en el nostre espai n’hi ha de Catalunya, n’hi ha del País Valencià, n’hi ha de les Illes Balears i n’hi ha de la Catalunya Nord. Entre aquests editors el que ens uneix és que editem en la mateixa llengua i això és precisament el que ens fa diferents d’altres editors. Per tant, aquell espai és l’espai dels llibres en català, dels editors que editem en català i en el fons, tot i que no està escrit enlloc perquè no ens deixen però s’intueix, és l’espai de la nació catalana.
Així, quan nosaltres visitem l’estand de França tenim clar que els productes que se’ns oferiran seran productes que originàriament estan escrits en francès, el mateix en passa en l’estand d’Itàlia o en el de la República Txeca, etc. per tant, quan altres editors visitin el nostre estand han de veure clar que els productes que s’hi exposen són productes creats en llengua catalana.
Per què no m’agradaria que al nostre estand hi hagués llibres editats en castellà? En primer lloc perquè ja no seria l’estand de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana sinó que seria un estand del Gremi d’Editors de Catalunya o de Catalunya, i seria considerat un espai regional, no nacional com a mi m’agrada, on hi hauria els llibres que s’editen en català i en castellà d’aquest territori; per trobar els llibres dels editors valencians que editen en català hauria d’anar a l’espai de València i per trobar els llibres dels editors de la Catalunya Nord editats en català hauria d’anar a l’estand de França. L’edició en català quedaria, doncs, fragmentada i amb molt poca identitat. En segon lloc perquè, com he dit, això “regionalitza” la meva presència. Dit d’una altra manera l’equipararia a una possible presència d’editors de “La Rioja” i, amb tots els respectes, em sembla que tots estarem d’acord que no és el mateix. Jo el que vull és que la nostra presència sigui el màxim possible “nacional” i el mínim “regional”. I en tercer lloc perquè si jo fos un editor polonès o rus i busqués un llibre que s’ha editat a l’Estat espanyol en castellà, aniria a la Federación d’Editores de España i no a un altre espai d’un indret geogràfic que no conec, precisament perquè no correspon a un espai d’un estat i malauradament, a Europa i al món, els territoris sense estat difícilment són reconeguts; però a més a més si jo fos un editor polonès que busca un llibre que s’ha editat en català (quina sort oi?) i tradicionalment sé que els llibres editats en català tenen espai propi a la Fira, on vindria seria al nostre estand i no al de la FEE i el que hi buscaria serien llibres editats originàriament en català i no en cap altra llengua.
Dit això, el meu parer és que sempre que puguem i allà on anem hem de mostrar-nos únicament amb els llibres que editem en català i sota el paraigües de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, ja que no podem fer-ho sota el nom de Països Catalans. Ara ho fem a Frankfurt i a Bolònia i jo penso que hem de fer el màxim esforç perquè properament puguem ser també a Londres amb la mateixa fórmula (un estand compartit entre els editors de llengua catalana). L’Associació té clar que la nostra presència a la fira anglesa ha d’anar per aquí. Ara a veure si som capaços de convèncer també a la nostra administració.
I què passa quan no podem anar sols? Té sentit anar-hi els Galeusca junts?
D’entrada, a tot el que ens permeti mostrar de la millor manera la nostra identitat com a llengua i cultura diria que sí. I diria també que a les llengües minoritzades de l’Estat espanyol ens costa molt, i ja s’ho fan venir bé perquè sigui així, poder tenir algun protagonisme quan aquest s’ha de compartir amb la llengua castellana, idioma que no hem d’oblidar mai que és un dels més importants del món. Per tant i per posar un exemple, podria tenir sentit anar a una Fira a Grèci, al Japó o als Estats Units amb un espai Galeusca? Jo diria que sí sempre i quan hi exposéssim només llibres en gallec, basc o català, tot i que he de dir que caldria fer-ho de la millor manera possible perquè cadascú, dins un espai comú, pugués mostrar la seva identitat lingüística i cultural pròpia, i que caldria fer molta pedagogia per explicar el per què anem junts en aquell espai procurant clarament donar a entendre la importància de les nostres cultures i de les nostres llengües, ja que existeix el perill que es pogués interpretar que l’estand correspon a les llengües minoritàries d’Espanya, cosa que em desagrada; en primer lloc perquè no es veritat, donat que l’espai territorial dels nostres idiomes supera les fronteres espanyoles; i en segon lloc perquè pogués intuïr-se que és un estand d’Espanya de segona divisió. Segurament seria més clar però molt més difícil d’aconseguir un espai on hi estiguéssin llengues minoritzades d’Europa, entitat geogràfica amb la qual m’hi sento molt còmode, i que els nostres llibres s’exposessin amb els occitants, bretons o sards, entre altres. Això permetria mostrar que hi ha una altra Europa, que va més enllà de la que delimiten les actuals fronteres, una Europa amb un conjunt de llengües i cultures que res té a veure amb l’actual estructura d’estats europeus. En fi, si ja de per sí resultaria complicat poder fer accions comunes entre bascos, catalans i gallecs, quanta complicació seria fer-ho amb les altres llengües europees sense estat. Segurament seria impossible de materialitzar aquesta idea, però seria bonic, oi?

Va de conills

En les habituals sortides que faig els festius en BTT o anant a córrer pels camins de la comarca, sempre m’alegra veure quan algun animaló arranca a córrer davant la meva presència i s’amaga dins el bosc o en uns matolls. Com que la bicicleta no fa soroll, sovint no s’espanten fins que hi ets ben a prop. Això m'ha permès veure alguna guineu (molt poques), algun esquirol (pocs també), alguna serp i també conills, entre altres bestioles. Fins fa dos anys de tant en tant et topaves amb algun conill, però tampoc era molt fàcil trobar-ne, però, a partir de l'any passat trobar-te en conills pel camp és un fet habitual; tant que fins i tot alguna vegada n'he vist junts més d'una dotzena. Recordo la primavera de l'any passat baixant un dia cap a Tarragona pel camí que va pel costat del riu Francolí, que no vaig parar de veure conills que creuaven d'una banda a l'altra del camí. Al cap d'un temps vaig començar a llegir a la premsa que la superpoblació de conills malmetia els conreus dels pagesos i es va començar a parlar de "plaga de conills".
No soc entès en la matèria i escric des de l'absoluta ignorància sobre les causes que han provocat aquest espectacular augment de la població cunícola però pel que sembla la qüestió està en què els conills que superpoblen la nostra comarca són segurament inmunoresistents a malalties com la mixomatosi que tant estralls havia fet a aquests animals. Per tant, com que aquesta malaltia i alguna altra no els afecta i com que a més hi ha pocs depredadors que els puguin disminuir la seva població, campen com volen per la comarca i com que són tants a menjar, acaben alimentant-se de tot el verd que troben i acaben causant molts problemes als conreus. I els pagesos com si no en tinguessin prou en haver d'aguantar preus irrisoris en molts dels productes que cultiven, ara han de suportar una superpoblació de conills; tant és així que al final s'han queixat a l'administració perquè hi trobi solucions i com a opció per resoldre el problema, s'ha optat per fer caceres de conills per tal de reduir-ne la població.
Llegeixo en aquest sentit a El Pati de la setmana passada una carta dels alumnes de l'IES d'Horticultura i Jardineria de Reus on és qüestiona el mètode de les caceres i fa tot una sèrie de reflexions que són molt interessants, entre les quals diuen que la solució que s'ha adoptat "sempre serà transitòria i mai eficaç a llarg termini", cosa que em sembla que té bastant de sentit comú.
Vagi per endavant que cal buscar una solució perquè la superpoblació de conills no afecti als cultius, però la veritat, em sembla que cal donar-hi tombs i estudiar més solucions que la perdigonada. El món dels caçadors és com tot a la vida i hi ha persones correctes i respectuoses, i d'altres que no. Per tant, hi ha de tot i la generalització és sempre injusta, però no m'agrada en època de caça veure persones disfressades d'autèntics rambos per anar a caçar i no m'agrada sentir els trets molt a prop del lloc per on circulo en bicicleta, o no m'agrada haver de cridar per avisar que estem ciclant per allà a prop, o no m'agrada notar, com un cop em va passar, que damunt del casc de la bicicleta hi ploguin perdigons caiguts del cel, i no m'agrada com em va passar el gener passat que no em deixin passar pel camí GR que va de Figuerola a Prenafeta perquè estaven fent una batuda de senglars i segons em va dir el caçador que em va parar si seguia em podien mossegar els gossos.
M'agrada la natura per passejar-hi i fer-hi esport en tranquil·litat, tot deixant que el seu silenci, el cant dels ocells o el soroll del vent quan mou els arbres m'acompanyi en la matinal de relax i tot això es turba en les temporades de caça amb el continu soroll dels dispars d'escopeta. Cal que es busquin solucions contra la "plaga de conills" que causa estralls als pagesos, però caldria també buscar en el meu paper alternatives a les sorolloses perdigonades. Vaja, penso jo.

Article publicat al setmanari El Pati el 2 de maig del 2008

Ai l'AVE!

Cada setmana, més d'un dia m'he de desplaçar a Barcelona per motius de feina. L'irrisori horari de trens que ens ofereix Renfe des de Valls fa que no pugui confiar en aquest mitjà de transport que hauria de ser el de referència per un país que busqui la sostenibilitat. Per això tenia esperances que amb l'AVE i en els anuncis que es feien que hi hauria força trens, podria solventar les les anades a Barcelona amb transport públic. Massa il·lusions m'havia fet o massa il·lús soc jo, ja que com va dir el president Zapatero en campanya electoral, l'AVE ens ha unit més a Espanya. O sigui l'objectiu era apropar Barcelona a Madrid i el territori que ha de suportar com s'esquinça pel pas d'aquesta infraestructura, ni cas.
Així les coses, el primer desencís m'arriba quan es van anunciar les tarifes. 30 euros per anar del Camp de Tarragona a Barcelona o 45 euros si es fa el viatge d'anada i tornada. I això és un transport públic! La meva indignació puja en gran mesura quan un dia precisament tornant de Barcelona amb el cotxe sento la queixa de les cambres de comerç del Camp de Tarragona que lamentaven que aquest trajecte és un 40% o 50% més car que el que es realitza des de Toledo. Ja hi som. Altra volta es tracta de fer gratar la butxaca els catalans. Però una vegada superada la primera indignació faig números i el que et costa la gasolina, el peatge i el pàrquing d'un dia a Barcelona, s'acosta als 45 euros. Per tant, amb disgust i empipat miro l'horari de l'AVE per provar d'utilitzar-lo, especialment quan tinc una presentació de llibres al vespre a Barcelona que m'obliga a entrar a la capital catalana cap a les 6 de la tarda, moment en què els accessos i els carrers de la ciutat comtal estan colapsadíssims. Escolto per la ràdio que en els horaris que consideren punta, al matí i al vespre hi haurà més trens, però quan entro al web de Renfe, ai l'AVE, altre cop, veig que no han pensat en absolut amb el territori. Per la tarda, només hi ha tres trens que surten de Barcelona hi paren a l'estació del Camp: a les 4, a les 6 i a les 10 de la nit. Quatre hores al vespre, entre les 6 i les 10 de la nit sense servei, és un interval massa gran per poder oferir una bona combinació al territori. De trens n'hi ha més en aquest horari, però van directe cap a Madrid, que sembla que és del què es tracta. Ara haurem d'esperar les promeses de trens d'alta velocitat que fan trajectes curts Lleida-Tarragona-Barcelona per si hi ha millor combinació i per si els preus són més raonables. D'altra manera, l'AVE només ens servirà pel que deia Zapatero, per estar més units a Espanya perquè poguem viatjar més fàcilment a Madrid.
Però de tot plegat suposo que a Madrid, poc els deu preocupar si els catalans estem emprenyats o no, ja que després de tot el que s'ha hagut de sofrir amb els trens i amb d'altres infraestructures, els vots han avalat fins i tot la ministra de Foment i han desautoritzat la idea del "català emprenyat". Farien bé però en pensar que preus abusius comparats amb altres indrets de l'estat, horaris que no lliguen, trens de rodalies que continuen espatllant-se, autopistes que seguim pagant religiosament, traspassos com els d'aeroports que no arriben, etc. continuen fent que hi hagi "catalans emprenyats". Aquests però, gràcies a una excel·lent campanya electoral del PSC-PSOE i gràcies a l'obsessió PPera de posar el dit a la llaga en tot el que fa referència a Catalunya, el "català emprenyat" va passar a esdevenir "català espantat" i, en el moment d'anar a votar, la por a què tornés el PP va superar l'emprenyada dels catalans. Que en facin una lectura correcte els guanyadors i que pensin que el vot de confiança que els catalans han donat al PSOE l'han de gestionar amb la millora dels serveis i amb satisfer les promeses fetes, d'altra manera serà difícil esperar sempre guanyar les eleccions gràcies al vot de la por. Pensar amb les tarifes i els horaris de l'AVE del Camp de Tarragona i també de Lleida seria un primer pas.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 4 d'abril de 2008

Narcís Oller i Valls

«Sota l’immens dosser, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu amb el seu dentellat perfil de campanarets i alts i baixos de teulades i torratxes, dessota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.»

Amb aquest text descrivia Narcís Oller la imatge que oferia Valls venint des de Barcelona a finals del segle XIX. Si ara anéssim al tomb del balcó i des d’allà observéssim Valls reconeixeríem encara moltes de les descripcions que ens feia Oller fa més de cent anys. Això ho explicava a Vilaniu i això ho vaig llegir quan aquesta novel·la es podia comprar, quan era fàcil trobar-la a les llibreries. De la darrera edició de Vilaniu han passat més de vint anys i ara per trobar-la cal anar a una llibreria de vell. El mateix li passa a La febre d’or o a La Papallona o als seus llibres de contes, que encara són més difícils de trobar. Però això no passa al nostre país únicament amb l’obra d’Oller. Hem deixat en l’oblit els clàssics de la nostra literatura. Costa trobar a les llibreries obres dels autors de la «tota la vida», dels escriptors que han fet que la nostra literatura, malgrat les dificultats i pressions polítiques que ha rebut la nostra llengua, especialment des de l’arribada dels Borbons, sigui viva, tingui riquesa, tingui obres d’autèntica vàlua. Costa poder llegir aquells autors com Oller que gràcies al moviment de la Renaixença decidiren que havien d’escriure amb la llengua amb què parlaven: en català. Ara s’acaba de reeditar la primera obra que Narcís Oller va escriure en català: el recull de contes Croquis del natural. És un llibre petit, de quatre relats, però que ens permet conèixer la primera literatura d’Oller, i en el que Oller explica en un dels seus contes «Tres mesos de món» perquè cal escriure en català, i on Oller ens mostra el seu estil de literatura que després utilitzarà per les seves grans novel·les. Croquis del natural no es reeditava des del 1879, quan s’edità per primer cop.
I a la tardor es reeditarà Vilaniu, la gran novel·la sobre Valls escrita per Narcís Oller on hi trobem a part de la trama narrativa del propi llibre, descripcions de com era el Valls del moment, de com era llavors el barri antic amb carrers foscos i amb clots, on hi ha la millor o una de les millors narracions que mai s’ha fet en literatura sobre l’enlairament de castells, on hi explica l’ambient de la festa major de Valls. Poder tenir una gran novel·la ambientada a la nostra ciutat és un luxe que hem de valorar en gran mesura. A quantes altres poblacions els agradaria disposar d’un text de tanta qualitat ambientada als seus carrers! I aquest luxe l’hem de saber aprofitar en tots els sentits: culturalment ja que és una bona manera d’entrar a la literatura catalana a partir de la lectura d’un text de la teva ciutat i també promocionalment en poder recórrer la ciutat gracies a la Ruta Narcís Oller, quehauria de ser ajudada el màxim possible per les institucions de la ciutat, i gràcies als textos que l’autor ens ha deixat com a legat literari. Oller és l’escriptor de Valls per excel·lència, la referència literària de la nostra ciutat. Que els autors clàssics catalans no s’oblidin es obligació de tot el país, i nosaltres, a la nostra ciutat hem de posar el nostre granet de sorra perquè el nostre clàssic, el nostre gran clàssic, Narcís Oller, no passi a l’oblit i que la seva obra sigui coneguda també per les noves generacions de vallencs.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 15 de febrer del 2008

Participació en la trobada de la Catosfera

El dissabte 26 de gener vaig prendre part en la primera trobada de la Catosfera. D'aquesta manera, participo en la taula rodona sobre blocs i literatura, moderada per Toni Ibàñez, en la que hi intervenim Laura Borràs (professora de la UOC), Miquel Bonfill (editor de Relats en Català), Jesús Maria Tibau (escriptor), que substitueix Biel Mesquida que no pot assistir-hi per motius de salut tot i que envia un text que es llegit pel moderador, i un servidor.
En aquest enllaç i ha una crònica de la taula rodona del meu bloc De tard en tard i en aquest es pot enllaçar amb vídeo de la taula rodona "Els blocs i la literatura".

No entenc el perquè

No criticaré el pacte CiU-PSC. Podríem trobar motius, de pes, per estar-hi a favor i d'altres, de pes, per estar-hi en contra. Tot es tracta de voler veure el got mig ple o mig buit. En tot cas és un pacte legítim i, en tot cas, seran els ciutadans, al final de la legislatura i quan es convoquin noves eleccions municipals, els qui opinaran amb el seu vot si el pacte els ha convençut i si ha estat bo per a la ciutat.
Sí però que no estic d'acord especialment amb una de les conseqüències del pacte: la ubicació del Museu Casteller a Ruanes.
Escric de memòria, però no recordo que ni el programa electoral de CiU, ni el del PSC defensés la ubicació d'aquesta infraestructura en aquest indret. Crec recordar que CiU defensava el Museu Casteller a la plaça del Quarter. De fet, la pancarta que penja a l'antic IES Narcís Oller es va col·locar a l'inici de la primera legislatura de Dolors Batalla com alcaldessa de la ciutat, i crec recordar que el PSC estava en contra de la ubicació del Museu Casteller a la plaça del Quarter i mantenia la primera proposta d'ubicació, la de situar-lo a l'entorn de la plaça del Blat.
La sol·lució proposada en el pacte és ni tú, ni jo: a Ruanes! Tant hi fa que cap dels dos programes electorals plantegés aquesta possibilitat. I la veritat, a hores d'ara no entenc el perquè?
No havíem quedat que calia ubicar serveis al barri vell o el màxim a prop possible que permetessin crear més fluxos de persones? No havíem quedat que havia estat un error desplaçar serveis com Correus, l'oficina del DARP, el Consell Comarcal, l'ambulatori, l'INEM, la majoria dels centres docents al nord de la ciutat, cosa que havia desertitzat el barri vell? Perquè continuem cometent els mateixos errors? Què volem, que els visitants vinguin a Valls, vegin el Museu Casteller i marxin sense haver-se passejat pels carrers cèntrics de la nostra ciutat? I després, quan haguem construït el Museu Casteller, què en farem de l'antic Quarter? Haurem de veure com per vergonya de la ciutat es deteriora talment com està ocorreguent amb l'edifici de la Biblioteca Popular o amb l'Església de Sant Francesc?
En fi, són massa preguntes sobre les quals no tinc respostes. De totes maneres, Bon Nadal i Bon Any 2008 (l'any que se celebrarà el 29è aniversari de la recuperació dels ajuntaments democràtics i l'any que farà 29 que parlem que s'ha de fer el Museu Casteller a Valls).

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2007