Ai l'AVE!

Cada setmana, més d'un dia m'he de desplaçar a Barcelona per motius de feina. L'irrisori horari de trens que ens ofereix Renfe des de Valls fa que no pugui confiar en aquest mitjà de transport que hauria de ser el de referència per un país que busqui la sostenibilitat. Per això tenia esperances que amb l'AVE i en els anuncis que es feien que hi hauria força trens, podria solventar les les anades a Barcelona amb transport públic. Massa il·lusions m'havia fet o massa il·lús soc jo, ja que com va dir el president Zapatero en campanya electoral, l'AVE ens ha unit més a Espanya. O sigui l'objectiu era apropar Barcelona a Madrid i el territori que ha de suportar com s'esquinça pel pas d'aquesta infraestructura, ni cas.
Així les coses, el primer desencís m'arriba quan es van anunciar les tarifes. 30 euros per anar del Camp de Tarragona a Barcelona o 45 euros si es fa el viatge d'anada i tornada. I això és un transport públic! La meva indignació puja en gran mesura quan un dia precisament tornant de Barcelona amb el cotxe sento la queixa de les cambres de comerç del Camp de Tarragona que lamentaven que aquest trajecte és un 40% o 50% més car que el que es realitza des de Toledo. Ja hi som. Altra volta es tracta de fer gratar la butxaca els catalans. Però una vegada superada la primera indignació faig números i el que et costa la gasolina, el peatge i el pàrquing d'un dia a Barcelona, s'acosta als 45 euros. Per tant, amb disgust i empipat miro l'horari de l'AVE per provar d'utilitzar-lo, especialment quan tinc una presentació de llibres al vespre a Barcelona que m'obliga a entrar a la capital catalana cap a les 6 de la tarda, moment en què els accessos i els carrers de la ciutat comtal estan colapsadíssims. Escolto per la ràdio que en els horaris que consideren punta, al matí i al vespre hi haurà més trens, però quan entro al web de Renfe, ai l'AVE, altre cop, veig que no han pensat en absolut amb el territori. Per la tarda, només hi ha tres trens que surten de Barcelona hi paren a l'estació del Camp: a les 4, a les 6 i a les 10 de la nit. Quatre hores al vespre, entre les 6 i les 10 de la nit sense servei, és un interval massa gran per poder oferir una bona combinació al territori. De trens n'hi ha més en aquest horari, però van directe cap a Madrid, que sembla que és del què es tracta. Ara haurem d'esperar les promeses de trens d'alta velocitat que fan trajectes curts Lleida-Tarragona-Barcelona per si hi ha millor combinació i per si els preus són més raonables. D'altra manera, l'AVE només ens servirà pel que deia Zapatero, per estar més units a Espanya perquè poguem viatjar més fàcilment a Madrid.
Però de tot plegat suposo que a Madrid, poc els deu preocupar si els catalans estem emprenyats o no, ja que després de tot el que s'ha hagut de sofrir amb els trens i amb d'altres infraestructures, els vots han avalat fins i tot la ministra de Foment i han desautoritzat la idea del "català emprenyat". Farien bé però en pensar que preus abusius comparats amb altres indrets de l'estat, horaris que no lliguen, trens de rodalies que continuen espatllant-se, autopistes que seguim pagant religiosament, traspassos com els d'aeroports que no arriben, etc. continuen fent que hi hagi "catalans emprenyats". Aquests però, gràcies a una excel·lent campanya electoral del PSC-PSOE i gràcies a l'obsessió PPera de posar el dit a la llaga en tot el que fa referència a Catalunya, el "català emprenyat" va passar a esdevenir "català espantat" i, en el moment d'anar a votar, la por a què tornés el PP va superar l'emprenyada dels catalans. Que en facin una lectura correcte els guanyadors i que pensin que el vot de confiança que els catalans han donat al PSOE l'han de gestionar amb la millora dels serveis i amb satisfer les promeses fetes, d'altra manera serà difícil esperar sempre guanyar les eleccions gràcies al vot de la por. Pensar amb les tarifes i els horaris de l'AVE del Camp de Tarragona i també de Lleida seria un primer pas.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 4 d'abril de 2008

Narcís Oller i Valls

«Sota l’immens dosser, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu amb el seu dentellat perfil de campanarets i alts i baixos de teulades i torratxes, dessota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.»

Amb aquest text descrivia Narcís Oller la imatge que oferia Valls venint des de Barcelona a finals del segle XIX. Si ara anéssim al tomb del balcó i des d’allà observéssim Valls reconeixeríem encara moltes de les descripcions que ens feia Oller fa més de cent anys. Això ho explicava a Vilaniu i això ho vaig llegir quan aquesta novel·la es podia comprar, quan era fàcil trobar-la a les llibreries. De la darrera edició de Vilaniu han passat més de vint anys i ara per trobar-la cal anar a una llibreria de vell. El mateix li passa a La febre d’or o a La Papallona o als seus llibres de contes, que encara són més difícils de trobar. Però això no passa al nostre país únicament amb l’obra d’Oller. Hem deixat en l’oblit els clàssics de la nostra literatura. Costa trobar a les llibreries obres dels autors de la «tota la vida», dels escriptors que han fet que la nostra literatura, malgrat les dificultats i pressions polítiques que ha rebut la nostra llengua, especialment des de l’arribada dels Borbons, sigui viva, tingui riquesa, tingui obres d’autèntica vàlua. Costa poder llegir aquells autors com Oller que gràcies al moviment de la Renaixença decidiren que havien d’escriure amb la llengua amb què parlaven: en català. Ara s’acaba de reeditar la primera obra que Narcís Oller va escriure en català: el recull de contes Croquis del natural. És un llibre petit, de quatre relats, però que ens permet conèixer la primera literatura d’Oller, i en el que Oller explica en un dels seus contes «Tres mesos de món» perquè cal escriure en català, i on Oller ens mostra el seu estil de literatura que després utilitzarà per les seves grans novel·les. Croquis del natural no es reeditava des del 1879, quan s’edità per primer cop.
I a la tardor es reeditarà Vilaniu, la gran novel·la sobre Valls escrita per Narcís Oller on hi trobem a part de la trama narrativa del propi llibre, descripcions de com era el Valls del moment, de com era llavors el barri antic amb carrers foscos i amb clots, on hi ha la millor o una de les millors narracions que mai s’ha fet en literatura sobre l’enlairament de castells, on hi explica l’ambient de la festa major de Valls. Poder tenir una gran novel·la ambientada a la nostra ciutat és un luxe que hem de valorar en gran mesura. A quantes altres poblacions els agradaria disposar d’un text de tanta qualitat ambientada als seus carrers! I aquest luxe l’hem de saber aprofitar en tots els sentits: culturalment ja que és una bona manera d’entrar a la literatura catalana a partir de la lectura d’un text de la teva ciutat i també promocionalment en poder recórrer la ciutat gracies a la Ruta Narcís Oller, quehauria de ser ajudada el màxim possible per les institucions de la ciutat, i gràcies als textos que l’autor ens ha deixat com a legat literari. Oller és l’escriptor de Valls per excel·lència, la referència literària de la nostra ciutat. Que els autors clàssics catalans no s’oblidin es obligació de tot el país, i nosaltres, a la nostra ciutat hem de posar el nostre granet de sorra perquè el nostre clàssic, el nostre gran clàssic, Narcís Oller, no passi a l’oblit i que la seva obra sigui coneguda també per les noves generacions de vallencs.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 15 de febrer del 2008

Participació en la trobada de la Catosfera

El dissabte 26 de gener vaig prendre part en la primera trobada de la Catosfera. D'aquesta manera, participo en la taula rodona sobre blocs i literatura, moderada per Toni Ibàñez, en la que hi intervenim Laura Borràs (professora de la UOC), Miquel Bonfill (editor de Relats en Català), Jesús Maria Tibau (escriptor), que substitueix Biel Mesquida que no pot assistir-hi per motius de salut tot i que envia un text que es llegit pel moderador, i un servidor.
En aquest enllaç i ha una crònica de la taula rodona del meu bloc De tard en tard i en aquest es pot enllaçar amb vídeo de la taula rodona "Els blocs i la literatura".

No entenc el perquè

No criticaré el pacte CiU-PSC. Podríem trobar motius, de pes, per estar-hi a favor i d'altres, de pes, per estar-hi en contra. Tot es tracta de voler veure el got mig ple o mig buit. En tot cas és un pacte legítim i, en tot cas, seran els ciutadans, al final de la legislatura i quan es convoquin noves eleccions municipals, els qui opinaran amb el seu vot si el pacte els ha convençut i si ha estat bo per a la ciutat.
Sí però que no estic d'acord especialment amb una de les conseqüències del pacte: la ubicació del Museu Casteller a Ruanes.
Escric de memòria, però no recordo que ni el programa electoral de CiU, ni el del PSC defensés la ubicació d'aquesta infraestructura en aquest indret. Crec recordar que CiU defensava el Museu Casteller a la plaça del Quarter. De fet, la pancarta que penja a l'antic IES Narcís Oller es va col·locar a l'inici de la primera legislatura de Dolors Batalla com alcaldessa de la ciutat, i crec recordar que el PSC estava en contra de la ubicació del Museu Casteller a la plaça del Quarter i mantenia la primera proposta d'ubicació, la de situar-lo a l'entorn de la plaça del Blat.
La sol·lució proposada en el pacte és ni tú, ni jo: a Ruanes! Tant hi fa que cap dels dos programes electorals plantegés aquesta possibilitat. I la veritat, a hores d'ara no entenc el perquè?
No havíem quedat que calia ubicar serveis al barri vell o el màxim a prop possible que permetessin crear més fluxos de persones? No havíem quedat que havia estat un error desplaçar serveis com Correus, l'oficina del DARP, el Consell Comarcal, l'ambulatori, l'INEM, la majoria dels centres docents al nord de la ciutat, cosa que havia desertitzat el barri vell? Perquè continuem cometent els mateixos errors? Què volem, que els visitants vinguin a Valls, vegin el Museu Casteller i marxin sense haver-se passejat pels carrers cèntrics de la nostra ciutat? I després, quan haguem construït el Museu Casteller, què en farem de l'antic Quarter? Haurem de veure com per vergonya de la ciutat es deteriora talment com està ocorreguent amb l'edifici de la Biblioteca Popular o amb l'Església de Sant Francesc?
En fi, són massa preguntes sobre les quals no tinc respostes. De totes maneres, Bon Nadal i Bon Any 2008 (l'any que se celebrarà el 29è aniversari de la recuperació dels ajuntaments democràtics i l'any que farà 29 que parlem que s'ha de fer el Museu Casteller a Valls).

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2007

L'afició als castells

Vaig assistir, la setmana passada a la presentació del llibre L'origen dels castells (Cossetània), obra de Joan Bofarull, que va resultar la guanyadora del III Premi d'Assaig l'Espiridió. El president del Parlament de Catalunya, Enric Benach, fou l'encarregat de fer la presentació del llibre; tingué una intervenció brillant. Benach exposà que, segons una enquesta, a Catalunya hi ha un 12,2% de la població que estaria disposada a formar part d'una colla castellera. Això vol dir que, si tenim en compte que al nostre país hi viuen set milions d'habitants, hi ha 840.000 persones que estarien disposades a fer castells i que per tant se'ls hi predisposa una certa afició a aquesta activitat. Això és molta gent. I encara una altra dada, Benach digué que les audiències de les retransmissions castelleres de Televisió de Catalunya són superiors a les que obtenen alguns esports. Una bona dada també. De fet és de suposar que és així ja que sinó TV3 ja hagués eliminat els castells de la seva graella de programes. El president del Parlament recordà el molt que va costar que el canal català apostés pels castells. Jo recordo perfectament als anys vuitanta, quan a Valls es van començar a fer castells de nou, quan es va a iniciar la segona època d'or dels castells, la frustració que produïa als castellers vallencs el poc, o millor dit nul cas, que feia la televisió catalana de les gestes de les colles de la capital de l'Alt Camp. És just, doncs, que s'hagi corregit.
Mentre Benach donava aquestes dades i metre definia els castells amb paraules com emoció, festa, cultura, identitat, patrimoni, memòria, integració, etc. jo interiorment em sentia orgullós d'haver nascut a Valls; de ser d'aquesta ciutat que fa més de dos segles va iniciar aquesta activitat que ara és elogiada com a modèlica per les autoritats del país; i em sentia satisfet de formar part d'aquesta comunitat que durant més de 200 anys, amb alts i baixos, ha mantingut viva aquesta tradició i ha vist i ha ajudat a que s'estengués cap a altres territoris. Em sentia content de ser vallenc. En acabar l'exposició vaig pensar per mi mateix: com pot ser que una ciutat, que una comunitat que ha estat capaç de crear i fer arrelar una tradició com aquesta hagi de veure com passen els mesos i els anys i no hi ha manera que el museu casteller avanci? Els polítics, tan de Valls com de la Generalitat, que han tingut responsabilitat en aquest tema, amb la seva incapacitat per resoldre la construcció del Museu Casteller, han demostrat i demostren una nul·la sensibilitat cap a tots els vallencs, majoritàriament anònims, que han mantingut viva aquesta tradició que, com va dir Benach, es mereix que algun dia sigui reconeguda patrimoni de la humanitat.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el setembre del 2007

"Frankfurt ha de ser un punt d'inflexió"

Entrevista amb el responsable de Cossetània Edicions, dins la sèrie 'Els editors catalans i Frankfurt'

Jordi Ferré, responsable de Cossetània Edicions de Valls mira amb optimisme la cita de Frankfurt, per més que, com cada any, hi anirà sobretot a treballar. El seu catàleg, fort en llibres de no-ficció, el mou a insistir en la necessitat de convidar-hi autors d'àmbits diversos, no sols literats. I als qui cerquen la confusió els diu: 'Si no tinguéssim una llengua pròpia, segur que no ens haurien convidat a Frankfurt.'
Cossetània Edicions va néixer l'any 1996 i és propietat de cinc accionistes, entre els quals Jordi Ferré. Actualment el fons editorial és d'uns 550 títols, que enguany augmentarà amb una vuitantena de novetats més. Les col·leccions estel·lars són les guies d'excursionisme i els llibres de cuina, encara que també hi ha una col·lecció de narrativa. Entre els autors que Ferré esmenta hi ha l'àvia Remei, Martí Gironell, Teresa Pàmies, Xavier Graset, Margarida Aritzeta, Mercè Foradada, Jordi Cervera, Francesca Aliern, Ramon Alcoberro, Jaume Grau, Carles Quílez, Jaume Fàbrega, Eliana Thibaut i Comalada, Pere Tàpies, Francesc Murgadas.
—Quants anys fa que va a la Fira de Frankfurt?
Des del 2002. Sis anys, doncs.
—Ja sap què hi farà enguany a Frankfurt? Quants contractes, aproximadament, formalitzarà?
Més o menys com l'any passat. Tindrem al voltant d'una vintena de cites amb editors amb els quals ja hem contactat abans. Cada any també entrem en contacte amb nous editors. En aquest cas anem una mica a cegues. Hi contactem perquè creiem que es poden interessar per alguns llibres nostres. Per exemple, tenim un llibre que creiem que pot interessar el mercat anglo-saxó: 'Peix, marisc i bacallà' de Mariona Quadrada, amb fotografies de Josep Borrell. Hem entrat en contacte amb editorials especialitzades en cuina per mirar de vendre'ls-en els drets. És això que hem de fer. Tal com em va dir el secretari general del gremi d'editors, Segimon Borràs: 'A Frankfurt, s'hi va a comprar, a vendre i a aprendre.' Aquestes tres paraules defineixen molt bé què hem d'anar a fer a la fira.
—Serà gaire diferent la seva agenda, enguany que la cultura catalana n'és la convidada d'honor?
En principi, el dijous i el divendres intentarem que no ens afecti gaire el programa de la cultura catalana, i ens concentrarem en la feina. Quan la fira tancarà, sí que anirem a veure alguns actes paral·lels i la presentació d'algun autor. I el dissabte, si tot va bé, el destinarem en bona part als actes de cultura catalana. Però no s'ha de perdre de vista que nosaltres, a Frankfurt, hi anem a treballar, hi hem de fer la nostra feina.
—Participarà en cap acte (debat, taula rodona...) del programa institucional de cultura catalana? Li ho han proposat?
En principi no m'han convidat a participar en cap acte. Ningú no me n'ha dit res. Però segur que deuen haver fet un programa en què hi haurà representats editors de diversa mena. Segur que m'hi sentiré representat.
—Quins objectius s'ha marcat enguany pensant en Frankfurt?
Aquests últims anys hem intentat de vendre-hi allò que nosaltres fem més, que són les guies d'excursions i els llibres de cuina, i enguany també ens hi concentrarem. No és fàcil, però ja hem aconseguit, per exemple, de traduir a l'alemany la guia 'El Camí de Sant Jaume' i provarem de vendre'n els drets a més llengües. I tenim alguna altra guia que també té moltes possibilitats de ser traduïda a l'alemany. Com que el nostre és un país receptor de turisme, creiem que aquestes guies poden tenir mercat a fora. A més, a Frankfurt, hi portarem alguns llibres d'assaig, com el primer que va escriure Martí Gironell, 'La ciutat dels somriures', del qual tenim molt avançada la negociació per a traduir-lo a l'italià. Hem fet una selecció de possibles títols del nostre catàleg, que són els que portarem a Frankfurt i que ja mostrem a la nostra web, a l'apartat 'Foreign Rights'. La literatura no és el nostre fort, encara que també oferim tres títols: de Margarida Aritzeta, 'El llegat dels Filisteus'; 'Dins el cor del Marroc' de Josep-Lluís Gonzàlez i 'Centaures' de Mercè Foradada.
—Quins autors ha aconseguit que es traduïssin?
A més de 'Camí de Sant Jaume' a l'alemany, s'ha traduït a l'italià 'A la butxaca d'un mort' d'Àngel O. Brunet i 'Psicòpata' de Carles Quílez.
—El nombre de traduccions aconseguides aquests dos darrers anys i les que vindran marcaran l'èxit del fet de ser la cultura convidada?
Crec que sí. Si després de promoure la nostra cultura, no hi ha més interès pels nostres llibres i autors, no haurem avançat i, per tant, no s'haurà aconseguit l'objectiu de Frankfurt. També crec que és important de destriar llibres i literatura. Una cultura important ha de provar de vendre tots els seus d'autors: d'assaig, excursió, cuina, etc. Tot és important, encara que la literatura sigui allò que llueixi més i el cavall de batalla.
—On posaria el límit de l'èxit i del fracàs de l'esdeveniment?
L'èxit, l'aconseguirem si som capaços de projectar els nostres autors, la nostra cultura i els nostres llibres. I el fracàs s'esdevindrà si l'any 2009 som al nivell de l'any 2005. És com la cursa d'un ciclista: si li donem impuls, agafa més velocitat, una velocitat que ha de durar. Per tant, hem d'aconseguir que els nostres autors siguin més coneguts, fer més contactes, obtenir més traduccions... Si no fos així, jo ho consideraria un fracàs. Frankfurt ha de ser un punt d'inflexió, com ho va ser Barcelona 92 per a la ciutat (tenint en compte que cada fita s'ha d'ajustar a la dimensió i a l'àmbit que li corresponen). Ara, estic convençut que Frankfurt 2007 no serà un fracàs.
—És dels qui creuen que hi haurà un abans i un després de Frankfurt 2007?
Hi hauria d'haver un abans i un després. Suposo que sí. Allò que no sabem és la magnitud que tindrà. Al pre-Frankfurt ja hi ha hagut un major interès del mercat alemany.
—Creu que ens pot acabar perjudicant Frankfurt?
Ho hauríem de fer molt malament. Només ens pot perjudicar en una cosa: l'embolic que algú té sobre què és literatura a Catalunya i literatura en català, o cultura a Catalunya i cultura en català. Si aquest embolic es transmet durant Frankfurt pot tenir conseqüències negatives, perquè donarem un missatge equivocat. Hi haurà gent que no entendrà què és la cultura catalana, si es queda amb la idea que hi ha molts escriptors que escriuen en castellà que formen part de la cultura catalana. Si sols restés això, que estic segur que no passarà, seria molt negatiu.
—Que s'hagi triat la literatura/cultura catalana de convidada d'honor ja és, de si, un reconeixement?
Sí. I prou que va costar, essent una cultura sense estat. Allò que es convida és la cultura catalana. De totes maneres, cal dir que, si la cultura catalana no tingués una llengua pròpia, que és allò que li dóna sentit, segur que no ens haurien convidat a Frankfurt. I la gent ha de ser-ne conscient.
—Què s'hauria de fer perquè la Fira situés al mapa la literatura catalana?
El camí que es fa ja és per a aconseguir això: promoure els clàssics i els autors actuals ha de permetre de situar-nos al mapa. Hem de promoure els nostres autors, de tots els àmbits.
—Quins autors creu que haurien de ser presents a Frankfurt com a conjunt representatiu de la literatura catalana actual?
Els necessaris, ni més ni menys. S'hauria de donar una visió àmplia dels autors que tenim i, hi insisteixo: hem de portar a Frankfurt autors de literatura i de les altres disciplines (assaig, cuina, autoajuda...). Per una altra banda, dur-hi autors perquè sí no té gens de sentit. Els autors convidats han d'anar-hi a fer feina: presentacions de llibres, taules rodones, conferències, per fer-los conèixer a editors internacionals... Dur els autors a passejar serveix de ben poca cosa. Jo suposo que tots els autors que hi duran tindran alguna cosa a fer; d'una altra manera no ho entendria.
—Què li sembla la posició dels qui es neguin a anar-hi?
Gràcies a Déu, ningú no està obligat a res. És tan respectable de no anar-hi com d'anar-hi.
—A Frankfurt, com s'hi trobaria més còmode, amb polítics o sense?
Els polítics han de fer la seva feina i nosaltres, la nostra. A Frankfurt 2007 els polítics hi han de ser com a representació institucional del nostre país. No em molesta que hi vagin, més aviat no entendria que no hi anessin.
—Té ganes que ja hagi passat la Fira de Frankfurt d'enguany?
Tinc ganes de ser-hi. Frankfurt 2007 serà una experiència interessant i, com a tal, tinc ganes de viure-la.
M. S.

Article publicat a Vilaweb, el 7 de juny del 2007

El nou institut

Passo pel davant del solar on el mes de setembre han de començar les classes del nou institut i se’m fa estrany pensar que d’aquí a dos mesos i escaig en aquest espai hi pugui haver un centre docent.
Recordo que l’any passat en motiu que una filla meva havia de començar ESO el curs 2006-07, els dos instituts de Valls (Narcís Oller i Jaume Huguet) van fer als pares i als possibles nous alumnes una sessió per explicar-nos com era el centre i què s’hi feia. A l’IES Narcís Oller, el seu director Xavier Salat i altres professors del centre, ens van reunir per explicar-nos com funcionaven i per mostrar-nos detalladament les aules i les instal·lacions. El mateix van fer a l’IES Jaume Huguet amb el director Jordi Tuset al capdavant.
Als pares, el pas de l’educació primària a l’ESO ens crea neguit. Els nens passen d’estar en un centre amb relativament pocs alumnes i on tens la sensació que estan força controlats, a un altre de molt gran, de prop d’un miler d’estudiants, amb molts professors i amb alumnes alguns dels quals molt més grans que ells. Tot això t’amoïna. En opinió meva fer que els nanos hagin de viure aquest canvi als dotze anys ha estat un error. El canvi de mentalitat que feien abans als catorze anys en passar d’EGB a BUP o FP, els hi fem fer ara als dotze anys. Els nens, perquè encara són nens, tenen la sensació que com que ja van a l’Institut ja són grans, però la realitat és que només tenen dotze o tretze anys. Ben pensat, potser hagués estat millor fer el primer cicle d’ESO (primer i segon) a les escoles de primària. És doncs per tot plegat que els pares tenim una lògica inquietud per aquest canvi. Les xerrades que vam rebre tant al IES Narcís Oller com a l’IES Jaume Huguet van anar molt bé per donar-nos tranquil·litat i seguretat.
Enguany, com és lògic, aquestes sessions amb els pares s’han tornat a fer, però enguany s’han ofert places per a un nou institut (anomenat de moment IES Valls), del qual com que només hi ha un descampat en el seu emplaçament provisional no s’ha pogut ensenyar res perquè senzillament aquest nou centre físicament no existeix. Existirà el setembre amb mòduls habilitats, però de moment encara res de res. El resultat ha estat que el nombre de preinscrits en aquest nou centre ha estat baixíssim, de només quatre nens o nenes, cosa que no deu estranyar a ningú. El nou IES Valls ofertava pel curs 2007-08 tres grups de primer d’ESO i un de segon d’ESO. El poc interès pel nou centre ha provocat que aquesta oferta s’hagi reduir finalment a dos grups de primer d’ESO.
A mi em sembla que no s’han fet les coses bé i que aquest nou institut no comença amb bon peu. En primer lloc s’ha hagut de buscar un emplaçament provisional i el que s’ha trobat és molt a prop, massa, de l’IES Narcís Oller. Els pares de la zona nord de la ciutat han preferit inscriure els seus fills al centre que ja existeix, el Narcís Oller, cosa molt comprensible. I en segon lloc, no sabem encara on definitivament es construirà. Sempre s’ha parlat que ha d’anar al sud o al sud-oest de la ciutat i sembla que aquesta és la intenció, però encara no sabem en quins terrenys i de fet, tampoc tenim l’absoluta garantia que es construeixi en aquesta zona. Per tant, ningú sap amb seguretat si la ubicació definitiva del nou institut li anirà bé. Hagués estat millor, evidentment, començar les classes amb un institut de nova construcció, però per fer-se així cal preveure-ho amb temps i en matèria d’educació a la nostra ciutat no podem dir que haguem estat gaire previsors. De tota manera, com a mínim el que s’hagués hagut de fer és ubicar el nou centre provisional molt a prop de la zona on s’ha de construir al definitiu i assegurar als veïns d’aquelles zones un calendari de construcció. Això segur que hagués animat una major preinscripció de possibles nous alumnes.
En fi, que com dèiem, altra vegada en matèria d’educació hem improvisat solucions a la nostra ciutat i tinc la sensació que altre vegada hem fet un pegat. Si l’educació és tant important, que ho és, com és que improvisem tant? Com és que no som capaços de planificar?

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el maig del 2007