L'afició als castells

Vaig assistir, la setmana passada a la presentació del llibre L'origen dels castells (Cossetània), obra de Joan Bofarull, que va resultar la guanyadora del III Premi d'Assaig l'Espiridió. El president del Parlament de Catalunya, Enric Benach, fou l'encarregat de fer la presentació del llibre; tingué una intervenció brillant. Benach exposà que, segons una enquesta, a Catalunya hi ha un 12,2% de la població que estaria disposada a formar part d'una colla castellera. Això vol dir que, si tenim en compte que al nostre país hi viuen set milions d'habitants, hi ha 840.000 persones que estarien disposades a fer castells i que per tant se'ls hi predisposa una certa afició a aquesta activitat. Això és molta gent. I encara una altra dada, Benach digué que les audiències de les retransmissions castelleres de Televisió de Catalunya són superiors a les que obtenen alguns esports. Una bona dada també. De fet és de suposar que és així ja que sinó TV3 ja hagués eliminat els castells de la seva graella de programes. El president del Parlament recordà el molt que va costar que el canal català apostés pels castells. Jo recordo perfectament als anys vuitanta, quan a Valls es van començar a fer castells de nou, quan es va a iniciar la segona època d'or dels castells, la frustració que produïa als castellers vallencs el poc, o millor dit nul cas, que feia la televisió catalana de les gestes de les colles de la capital de l'Alt Camp. És just, doncs, que s'hagi corregit.
Mentre Benach donava aquestes dades i metre definia els castells amb paraules com emoció, festa, cultura, identitat, patrimoni, memòria, integració, etc. jo interiorment em sentia orgullós d'haver nascut a Valls; de ser d'aquesta ciutat que fa més de dos segles va iniciar aquesta activitat que ara és elogiada com a modèlica per les autoritats del país; i em sentia satisfet de formar part d'aquesta comunitat que durant més de 200 anys, amb alts i baixos, ha mantingut viva aquesta tradició i ha vist i ha ajudat a que s'estengués cap a altres territoris. Em sentia content de ser vallenc. En acabar l'exposició vaig pensar per mi mateix: com pot ser que una ciutat, que una comunitat que ha estat capaç de crear i fer arrelar una tradició com aquesta hagi de veure com passen els mesos i els anys i no hi ha manera que el museu casteller avanci? Els polítics, tan de Valls com de la Generalitat, que han tingut responsabilitat en aquest tema, amb la seva incapacitat per resoldre la construcció del Museu Casteller, han demostrat i demostren una nul·la sensibilitat cap a tots els vallencs, majoritàriament anònims, que han mantingut viva aquesta tradició que, com va dir Benach, es mereix que algun dia sigui reconeguda patrimoni de la humanitat.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el setembre del 2007