Els partits polítics haurien de ser les organitzacions que més apliquessin la democràcia en el seu funcionament intern, precisament perquè la seva existència forma part de l’essència d’aquest sistema. Malauradament però, massa sovint constatem que això no és així i que el comportament de l’organització com a tal està molt lluny dels conceptes demòcrates que tant defensen els seus dirigents.
A Valls, hem vist com els dos partits principals han quedat ens els darrers mesos esquinçats i amb divisions internes profundes que han tingut i tindran encara conseqüències. El pacte CiU-PSC, políticament completament legítim, ha comportat forts enfrontaments en el sí d’ambdues formacions, que han provocat cicatrius que no seran fàcils de cicatritzar. Amb la perspectiva del temps, tinc la sensació que més enllà de l’acord o no que els militants d’aquests formacions puguin estar amb el pacte, el que va esquinçar ambdós partits fou la manera com s’hi arribà, fruit d’una negociació portada molt personalment entre les dues màximes dirigents de les formacions i sense que els partits en tinguessin gaire informació. Tan sols al final, quan com qui diu la decisió estava presa, se’ls va demanar opinió i tot i així amb moltíssimes reserves.
La situació més greu és la que viu el PSC. Els seus militants no van poder votar si estaven d’acord o no amb el pacte i, actualment, el partit és dirigit per una gestora que no convoca cap tipus d’assemblea. És això una actitud demòcrata? És aquesta una manera de predicar amb exemple de cara als ciutadans? Els votants en les eleccions donen la confiança a una formació per unes afinitats ideològiques o en estar més o menys d’acord amb el programa electoral que es presenta. Una decisió important, molt important, com és la d’un pacte de govern amb el partit amb el què històricament més hi has estat enfrontat, seria interessant de poder-se posar en judici dels votants de la formació, però això és impossible de fer, per la lògica electoral del vot secret. La manera més pròxima de saber què pensen els votants de cada formació és a partir de l’opinió del seus militants, però quan aquesta no es deixa expressar es fa un mal favor a la democràcia. I si els militants d’un partit no poden dir la seva opinió en qüestions importants, perquè cal que n’hi hagi doncs?
A CDC el pacte va ser votat pels militants. L’assemblea votà de forma molt ajustada a favor del pacte però no s’aconseguí el percentatge que es volia i que s’havia anunciat que era necessari per seguir amb les negociacions per arribar a l’acord final amb el PSC. Tot i així, finalment el pacte es va fer i això produí un trencament entre la militància que sembla que fins ara, amb el canvi d’alcaldia i amb el consens a què s’ha arribat per elegir Jordi Garcia com a cap local de CDC, no s’hagi resolt. El temps dirà si tot plegat ha quedat completament calmat i si la crisi a CDC ha quedat superada.
A mi em sembla que demanar l’opinió als militants hauria de ser una pràctica molt més habitual del que és actualment. Es que sinó hom té la sensació que només es necessita al militant perquè pagui les quotes i perque ajudi a penjar cartells o a repartir propaganda per les campanyes electorals. Fer cas de la militància, deixar-la compartir clarament decisions i fer-la partícipa de, en aquest cas, les decisions d’un grup polític municipal donaria molta credibilitat al propi sistema polític i aproximaria la política a la societat, cosa que ja fa falta.
Però tot i demanar l’opinió dels militants, quan aquesta s’obté cal saber entendre-la i administrar-la. No és qüestió de política local, però sí que serveix com exemple. ERC va fer eleccions a president i secretari general i deixà, perquè així ho marquen els estatus del partit, votar a tots els militants, cosa que em sembla excel·lent i un exercici de bona salut democràtica. La militància va voler que el resultat anés molt repartit i que els qui guanyessin obtinguessin una xifra inferior al 40% dels vots. Em sembla que hi havia una lectura clara a fer en el sentit que la militància no volia que hi hagués una idea política que s’imposés clarament a les altres. Doncs bé, el guanyadors van ser incapaços d’aconseguir un mínim pacte que permetés poder governar el partit amb un recolzament superior, com a mínim, de la meitat d’aquest. Fer política és negociar, negociar molt, i intentar arribar a acords. Quin exemple dóna doncs aquell polític que és incapaç d’arribar a acords a casa seva?
Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i als ajuntaments van tenir un augment significatiu de l’abstenció, cosa que els polítics van lamentar immediatament després de les votacions, però que una vegada passada la nit electoral van oblidat completament. Potser valdria la pena que hi pensessin molt més del què ho tenen en compte i que es preocupessin sobre perquè hi va haver tanta gent que no va a votar a ningú. Es que si aquesta reflexió no es fa i si no es fan actuacions per acostar realment la política als ciutadans, moltes vegades, la població, i no falta de raó, té la sensació que més enllà d’ideologies, el que preocupa els polítics es massa sovint determinat càrrec.
Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 31 de novembre de 2008
A Valls, hem vist com els dos partits principals han quedat ens els darrers mesos esquinçats i amb divisions internes profundes que han tingut i tindran encara conseqüències. El pacte CiU-PSC, políticament completament legítim, ha comportat forts enfrontaments en el sí d’ambdues formacions, que han provocat cicatrius que no seran fàcils de cicatritzar. Amb la perspectiva del temps, tinc la sensació que més enllà de l’acord o no que els militants d’aquests formacions puguin estar amb el pacte, el que va esquinçar ambdós partits fou la manera com s’hi arribà, fruit d’una negociació portada molt personalment entre les dues màximes dirigents de les formacions i sense que els partits en tinguessin gaire informació. Tan sols al final, quan com qui diu la decisió estava presa, se’ls va demanar opinió i tot i així amb moltíssimes reserves.
La situació més greu és la que viu el PSC. Els seus militants no van poder votar si estaven d’acord o no amb el pacte i, actualment, el partit és dirigit per una gestora que no convoca cap tipus d’assemblea. És això una actitud demòcrata? És aquesta una manera de predicar amb exemple de cara als ciutadans? Els votants en les eleccions donen la confiança a una formació per unes afinitats ideològiques o en estar més o menys d’acord amb el programa electoral que es presenta. Una decisió important, molt important, com és la d’un pacte de govern amb el partit amb el què històricament més hi has estat enfrontat, seria interessant de poder-se posar en judici dels votants de la formació, però això és impossible de fer, per la lògica electoral del vot secret. La manera més pròxima de saber què pensen els votants de cada formació és a partir de l’opinió del seus militants, però quan aquesta no es deixa expressar es fa un mal favor a la democràcia. I si els militants d’un partit no poden dir la seva opinió en qüestions importants, perquè cal que n’hi hagi doncs?
A CDC el pacte va ser votat pels militants. L’assemblea votà de forma molt ajustada a favor del pacte però no s’aconseguí el percentatge que es volia i que s’havia anunciat que era necessari per seguir amb les negociacions per arribar a l’acord final amb el PSC. Tot i així, finalment el pacte es va fer i això produí un trencament entre la militància que sembla que fins ara, amb el canvi d’alcaldia i amb el consens a què s’ha arribat per elegir Jordi Garcia com a cap local de CDC, no s’hagi resolt. El temps dirà si tot plegat ha quedat completament calmat i si la crisi a CDC ha quedat superada.
A mi em sembla que demanar l’opinió als militants hauria de ser una pràctica molt més habitual del que és actualment. Es que sinó hom té la sensació que només es necessita al militant perquè pagui les quotes i perque ajudi a penjar cartells o a repartir propaganda per les campanyes electorals. Fer cas de la militància, deixar-la compartir clarament decisions i fer-la partícipa de, en aquest cas, les decisions d’un grup polític municipal donaria molta credibilitat al propi sistema polític i aproximaria la política a la societat, cosa que ja fa falta.
Però tot i demanar l’opinió dels militants, quan aquesta s’obté cal saber entendre-la i administrar-la. No és qüestió de política local, però sí que serveix com exemple. ERC va fer eleccions a president i secretari general i deixà, perquè així ho marquen els estatus del partit, votar a tots els militants, cosa que em sembla excel·lent i un exercici de bona salut democràtica. La militància va voler que el resultat anés molt repartit i que els qui guanyessin obtinguessin una xifra inferior al 40% dels vots. Em sembla que hi havia una lectura clara a fer en el sentit que la militància no volia que hi hagués una idea política que s’imposés clarament a les altres. Doncs bé, el guanyadors van ser incapaços d’aconseguir un mínim pacte que permetés poder governar el partit amb un recolzament superior, com a mínim, de la meitat d’aquest. Fer política és negociar, negociar molt, i intentar arribar a acords. Quin exemple dóna doncs aquell polític que és incapaç d’arribar a acords a casa seva?
Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i als ajuntaments van tenir un augment significatiu de l’abstenció, cosa que els polítics van lamentar immediatament després de les votacions, però que una vegada passada la nit electoral van oblidat completament. Potser valdria la pena que hi pensessin molt més del què ho tenen en compte i que es preocupessin sobre perquè hi va haver tanta gent que no va a votar a ningú. Es que si aquesta reflexió no es fa i si no es fan actuacions per acostar realment la política als ciutadans, moltes vegades, la població, i no falta de raó, té la sensació que més enllà d’ideologies, el que preocupa els polítics es massa sovint determinat càrrec.
Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 31 de novembre de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada