En ple debat de com s’ha de denominar Catalunya en el nou Estatut, o millor dit de com els polítics espanyols creuen que cal denominar Catalunya, ja que per la gran majoria dels diputats catalans la paraula clau és “nació”, tot endreçant les prestatgeries de casa m’arriba a les mans el llibre El catalanisme del Dr. Carles Cardó. Un referent històric per a la construcció plurinacional de les Espanyes, obra de Jordi Giró i París, que va guanyar el Premi Carles Cardó d’assaig de les Festes Decennals del 2001. Me’l rellegeixo i penso que és un bon text que ajuda a analitzar el moment que vivim actualment i la reacció espanyola que s’ha produït contra l’Estatut i que a alguns fins i tot els ha servit per armar tota la seva artilleria dialèctica contra Catalunya.
El pensament del vallenc Carles Cardó llegit després de seixanta anys continua amb molta vigència. És curiós però molts dels textos que es van escriure entre els anys vint i trenta que tractaven de l’encaix que ha de tenir Catalunya dins Espanya es podrien publicar fil per randa en l’actualitat sense com qui diu veure cap diferència temporal en la data en què es van escriure. El debat estatutari del 1931 va provocar en aquells temps reaccions anticatalanistes similars a les que vivim actualment, les més dures vingudes de sectors del nacionalcatolicisme espanyol amb el qual tant amb desacord hi estigué Cardó en els seu temps. Els bisbes dirigents de l’església espanyola actual potser no fan declaracions tant alarmistes com les que en aquells temps feia el cardenal Gomà, primat de Toledo, un dels principals inspiradors del nacionalcatolicisme franquista, però si que permeten que desde mitjans de comunicació de la seva titularitat, la COPE, es facin proclames molt similars a les que aquell temps feien el representats del nacionalcatolicisme espanyol i que tant de mal fan a les aspiracions catalanes de major autogovern. Les coses, doncs, no han canviat tant. A tall d’exemple reprodueixo un petit fragment que llegeixo en el llibre anteriorment esmentat i que s’atribueix el cardenal Gomà: “¿Por qué, diréis, nos habla España de unificación en la hispanidad, cuando los hijos de España desgranan su propia unidad? Aludo, claro, al fenómeno de los regionalismos más o menos separatistes, que se han agudizaco con nuestro cambio de régimen político y que pudiera dañar el mismo corazón de la hispanidad”. Aquesta obsessiu concepte “d’unidad nacional” ens l’han repetit recentment des de molts sectors espanyols.
El problema, llavors i ara, és que no s’acaba de resoldre l’encaix que han de tenir les nacions històriques dins l’Estat espanyol. Es clar que es fa difícil resoldre aquest encaix si no es reconeix en primer lloc que en aquest estat existeixen nacions històriques. És una qüestió de ceguesa política. O sigui si un no veu el problema difícilment podrà resoldre’l. Cardó, home sobretot de pau, va reflexionar molt sobre estat i nació. Aquests dos conceptes que Jordi Giró diu en el llibre sobre Carles Cardó que “són ambigus i que cada corrent de pensament defineix segons la seva pròpia tradició i, fins i tot dins de la mateixa tradició de manera heterogència”, són analitzats detalladament pel vallenc Carles Cardó qui va defensar la necessitat que Espanya es constitueixi com un estat plurinacional, com a clau per solucionar el conflicte. Segons Jordi Giró, Cardó “considera que la identificació entre l’Estat i la nació és l’origen de tots els mals polítics que assolen i han assolat Europa els dos darrers segles”. Si les posicions unificadores que ens venen d’Espanya assumissin aquest pensament de Cardó, si veiessin la molta raó que Cardó tenia en el seu pensament potser no els seria tant difícil acceptar un estat plurinacional. Clar si això fos així, si tinguéssim un Estat en el qual ens hi sentíssim còmodes i compresos possiblement ja no ens caldria tenir aspiracions independentistes. El propi Cardó ho assenyala: “Una nació si veu respectats els seus drets culturals, conseqüència de la seva funció educadora, ha d’ésser lleial a l’estat que els hi proporciona”. Amb els conceptes ben entesos hi acceptats per tothom, amb un Estat de concepció moderna, la lleieltat ha de ser bidireccional. Finalment, reprodueixo un fragment del llibre de Jordi Giró que ajuda també a fer-nos pensar quin ha de ser el paper de l’Estat, segons Carles Cardó. Escriu Jordi Giró “Cardó proposa a més el principi de subsidiarietat o supletorietat per defensar els drets culturals de les nacions. Aquest principi extret del pensament de Pius XI, defensa que tot allò que pugui dur a terme una societat de rang inferior no ho ha pas d’absorbir una societat de rang superior. Això vol dir que les funcions pròpies de l’Estat només seran aquelles que les nacionalitats, grups o, fins i tot, particulars siguin incapaços de sostenir i organitzar. Tot allò que puguin organitzar els ciutadans de manera autònoma tenen dret a fer-ho. L’Estat només ha d’assegurar aquells serveis que per manca de rendibilitat o per impossibilitat física no puguin desenvolupar els grups socials que es troben dins el seu territori.” Aquest principi de subsidiarietat o supletorietat ens seria molt útil a l’hora d’analitzar quines són les competències que han de tenir tant les entitats de la societat civil, com els ajuntaments, i fins als governs autònom, o sigui en el nostre cas la Generalitat.
El pensament, les reflexions de Carles Cardó ens serien ara de gran utilitat. No defenso en aquest escrit que cal estar d’acord completament amb tot el que Cardó va reflectir en la seva obra. De fet, Jordi Giró, l’autor del llibre que he esmentat al començament de l’article, en fa en aquesta obra una valoració crítica del nacionalisme cardonià i n’analitza els punt forts i febles; però sí que tinc clar que la lectura dels pensaments de Cardó ens ajuden a analitzar, a reflexionar sobre conceptes com nació o estat que tan d’actualitat estan avui en dia. A partir d’aquí cadascú ha de treure les seves pròpies conclusions i ha de definir el seu pensament particular.
Carles Cardó i Sanjuan va néixer a Valls el 1884. En motiu del centenari del seu naixement, el 1994, es van fer a la capital de l’Alt Camp diverses activitats. Va morir a Barcelona el 1958, per la qual cosa, d’aquí a dos anys, el 2008 es commemorarà el cinquantenari de la seva mort, em sembla que hauria de ser un bon moment per tornar-lo a recordar. És molt important que els vallenc fem activitats per homenatjar i mantenir en el record l’obra dels conciutadans que més han destacat. El 2008 em sembla que ha de ser una bon any per recordar-nos de Carles Cardó.
Article publicat al setmanari El Pati, el gener del 2006
El pensament del vallenc Carles Cardó llegit després de seixanta anys continua amb molta vigència. És curiós però molts dels textos que es van escriure entre els anys vint i trenta que tractaven de l’encaix que ha de tenir Catalunya dins Espanya es podrien publicar fil per randa en l’actualitat sense com qui diu veure cap diferència temporal en la data en què es van escriure. El debat estatutari del 1931 va provocar en aquells temps reaccions anticatalanistes similars a les que vivim actualment, les més dures vingudes de sectors del nacionalcatolicisme espanyol amb el qual tant amb desacord hi estigué Cardó en els seu temps. Els bisbes dirigents de l’església espanyola actual potser no fan declaracions tant alarmistes com les que en aquells temps feia el cardenal Gomà, primat de Toledo, un dels principals inspiradors del nacionalcatolicisme franquista, però si que permeten que desde mitjans de comunicació de la seva titularitat, la COPE, es facin proclames molt similars a les que aquell temps feien el representats del nacionalcatolicisme espanyol i que tant de mal fan a les aspiracions catalanes de major autogovern. Les coses, doncs, no han canviat tant. A tall d’exemple reprodueixo un petit fragment que llegeixo en el llibre anteriorment esmentat i que s’atribueix el cardenal Gomà: “¿Por qué, diréis, nos habla España de unificación en la hispanidad, cuando los hijos de España desgranan su propia unidad? Aludo, claro, al fenómeno de los regionalismos más o menos separatistes, que se han agudizaco con nuestro cambio de régimen político y que pudiera dañar el mismo corazón de la hispanidad”. Aquesta obsessiu concepte “d’unidad nacional” ens l’han repetit recentment des de molts sectors espanyols.
El problema, llavors i ara, és que no s’acaba de resoldre l’encaix que han de tenir les nacions històriques dins l’Estat espanyol. Es clar que es fa difícil resoldre aquest encaix si no es reconeix en primer lloc que en aquest estat existeixen nacions històriques. És una qüestió de ceguesa política. O sigui si un no veu el problema difícilment podrà resoldre’l. Cardó, home sobretot de pau, va reflexionar molt sobre estat i nació. Aquests dos conceptes que Jordi Giró diu en el llibre sobre Carles Cardó que “són ambigus i que cada corrent de pensament defineix segons la seva pròpia tradició i, fins i tot dins de la mateixa tradició de manera heterogència”, són analitzats detalladament pel vallenc Carles Cardó qui va defensar la necessitat que Espanya es constitueixi com un estat plurinacional, com a clau per solucionar el conflicte. Segons Jordi Giró, Cardó “considera que la identificació entre l’Estat i la nació és l’origen de tots els mals polítics que assolen i han assolat Europa els dos darrers segles”. Si les posicions unificadores que ens venen d’Espanya assumissin aquest pensament de Cardó, si veiessin la molta raó que Cardó tenia en el seu pensament potser no els seria tant difícil acceptar un estat plurinacional. Clar si això fos així, si tinguéssim un Estat en el qual ens hi sentíssim còmodes i compresos possiblement ja no ens caldria tenir aspiracions independentistes. El propi Cardó ho assenyala: “Una nació si veu respectats els seus drets culturals, conseqüència de la seva funció educadora, ha d’ésser lleial a l’estat que els hi proporciona”. Amb els conceptes ben entesos hi acceptats per tothom, amb un Estat de concepció moderna, la lleieltat ha de ser bidireccional. Finalment, reprodueixo un fragment del llibre de Jordi Giró que ajuda també a fer-nos pensar quin ha de ser el paper de l’Estat, segons Carles Cardó. Escriu Jordi Giró “Cardó proposa a més el principi de subsidiarietat o supletorietat per defensar els drets culturals de les nacions. Aquest principi extret del pensament de Pius XI, defensa que tot allò que pugui dur a terme una societat de rang inferior no ho ha pas d’absorbir una societat de rang superior. Això vol dir que les funcions pròpies de l’Estat només seran aquelles que les nacionalitats, grups o, fins i tot, particulars siguin incapaços de sostenir i organitzar. Tot allò que puguin organitzar els ciutadans de manera autònoma tenen dret a fer-ho. L’Estat només ha d’assegurar aquells serveis que per manca de rendibilitat o per impossibilitat física no puguin desenvolupar els grups socials que es troben dins el seu territori.” Aquest principi de subsidiarietat o supletorietat ens seria molt útil a l’hora d’analitzar quines són les competències que han de tenir tant les entitats de la societat civil, com els ajuntaments, i fins als governs autònom, o sigui en el nostre cas la Generalitat.
El pensament, les reflexions de Carles Cardó ens serien ara de gran utilitat. No defenso en aquest escrit que cal estar d’acord completament amb tot el que Cardó va reflectir en la seva obra. De fet, Jordi Giró, l’autor del llibre que he esmentat al començament de l’article, en fa en aquesta obra una valoració crítica del nacionalisme cardonià i n’analitza els punt forts i febles; però sí que tinc clar que la lectura dels pensaments de Cardó ens ajuden a analitzar, a reflexionar sobre conceptes com nació o estat que tan d’actualitat estan avui en dia. A partir d’aquí cadascú ha de treure les seves pròpies conclusions i ha de definir el seu pensament particular.
Carles Cardó i Sanjuan va néixer a Valls el 1884. En motiu del centenari del seu naixement, el 1994, es van fer a la capital de l’Alt Camp diverses activitats. Va morir a Barcelona el 1958, per la qual cosa, d’aquí a dos anys, el 2008 es commemorarà el cinquantenari de la seva mort, em sembla que hauria de ser un bon moment per tornar-lo a recordar. És molt important que els vallenc fem activitats per homenatjar i mantenir en el record l’obra dels conciutadans que més han destacat. El 2008 em sembla que ha de ser una bon any per recordar-nos de Carles Cardó.
Article publicat al setmanari El Pati, el gener del 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada