La carpeta

La utilitat dels consells comarcals

2011-07-12T20:06:00.002+02:00

Fa uns dies el nou president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, posava en qüestió la necessitat de l’existència dels consells comarcals a l’àrea metropolitana de Barcelona. En el fons, Esteve defensava la institució que presideix i enviava un missatge clar a aquells que pensen que els consells haurien de tenir més pes. Oi que quan es van crear els consells comarcals se’ns va dir que aquests s’haurien d’omplir de les funcions que tenen les diputacions i que fins i tot aquestes podrien desaparèixer? El que ha passat, però, és que les diputacions tenen el mateix poder que tenien i els consells per la seva part disposen d’uns recursos econòmics escassos i realitzen funcions de gestió i coordinació de determinats serveis a la comarca que per realitzar-los penso que no caldria que tinguin el pes polític que tenen, ni fora necessari presidents amb sous i amb dedicacions exclussives, ni consellers que complementen el seu sou municipal, algun d’ells ja excessivament elevat, amb els cobraments per assistència a reunions dels consells.

Ara que CiU té totes les quatre diputacions per primera vegada no hi hauria d’haver excusa per transferir competències d’aquests organismes als consells comarcals; però no cal que siguem optimistes, això no passarà, els dirigents de les diputacions defensaran amb les dents les seves capacitats de decisió i res canviarà. En un moment en què per manca de tresoreria a les nostres administracions es retallen serveis a sanitat o a ensenyament, no hauríem de reflexionar si podem aprimar el cost que ens val tenir un excés d’organismes, de diputats, de consellers, de regidors amb els seus respectius sous, alguns d’ells fins i tot excessivament elevats, per poder-los destinar a les necessitats dels ciutadans?

Particularment, m’agrada poder ser administrat des de la pròpia comarca i no des d’uns organismes, les diputacions, que tenen la distribució geogràfica provincial que ens imposà Espanya i que no forma part de la tradició històrica catalana. Per tant, a mi m’agradarien uns consells comarcals, o unes vegueries, no tot a l’hora, amb capacitat de gestió, que administrés pes polític i que tingués dotació econòmica per intervenir en el territori que administra i que fos democràticament elegit directament pels ciutadans amb votació directa i amb llistes que no fossin tancades, però si això no ho fem, si no som capaços de donar-los-hi pes administratiu i polític, potser valdria la pena que ens plantengessim la seva utilitat i existència.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 12 de juliol de 2011

El dia després

2011-05-23T15:31:00.001+02:00

Hi ha dues formacions polítiques a l'Ajuntament de Valls que poden celebrar amb èxit el resultat de les eleccions municipals: CiU i la CUP. CiU perquè ha aconseguit una majoria absoluta aclaparadora amb un resultat que potser ni els més optimistes convergents havien somniat. Albert Batet ha sabut capitalitzar el pacte socioconvergent a Valls i el seu missatge electoral ha connectat amb els electors vallencs. Una victòria històrica. La majoria absoluta és tan àmplia que Batet podrà governar plàcidament.

Per la seva part, la CUP ha tret còmodament tres regidors, ha triplicat la seva presència a l'Ajuntmament i ha demostrat que la seva oposició ferma a l'equip de govern i el treball fet a peu de carrer en la precampanya electorial i la campanya ha arribat als vallencs. Ara, la CUP, després de la impressionant desfeta del PSC, està legitimada moralment i electoral per liderar el discurs de l'oposició a la majoria absoluta convergent.

La davallada del PSC és tremenda. No valen ni excuses que si la crisi, ni lectures en clau espanyola, etc., qüestions que per altra part tambe hi han influït, evidentment. La patacada és tan gran, però, que requereix una reflexió per part dels socialistes vallencs de la mateixa dimensió. Les divisions internes han passat factura i el pacte socioconvergent o no ha agradat als seus electors o no l'han sabut explicar. En tot cas, el PSC vallenc ha de prendre mesures urgents.

ERC ha perdut un regidor en la línia del descens del partit republicà a tot el país. A més, veu com el lideratge del discurs independentista de la ciutat passa a mans de la CUP. ERC necessita, com a partit nacional, una regeneració que no pot esperar més i que segurament ja s'havia d'haver fet immediatament després de la desfeta electoral de les eleccions autonòmiques.

El PP s'ha quedat amb un regidor, i això, vist el creixement espectacutar que els populars han tingut per tot Catalunya, també és notícia. Si aquesta vegada els populars no han aconseguit augmentar la seva presència a l'Ajuntament de Valls potser és que no ho aconseguiran mai.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 23 de maig de 2011

Tertúlia sobre Sant Jordi a TAC12

2011-04-22T13:55:00.004+02:00

Participació el dimecres dia 20 d'abril en el programa Dotze Qüestions de TAC12, presentat per Xavier Abelló, en el que hi participa el llibreter Pitu Rovira i un servidor.

Jordi Ferré: “Encara hi ha gèneres sense oferta editorial en llengua catalana”

2011-04-18T08:33:00.002+02:00

· El nou president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana exalça el compromís del sector malgrat la crisi, la subordinació del català i el tancament de l'Arc de Berà

Jordi Ferré ha substituït Ernest Folch com a president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana. S'estrena en un Sant Jordi atípic pel calendari, i amb el conflicte per la fallida de l'Arc de Berà encara pendent. Diu que el sector ha estat castigat per la crisi, però que no li falta compromís i dinamisme, malgrat les dificultats de reeixir publicant en català.

Aquesta setmana arriba un Sant Jordi diferent. Què passarà?

És una situació semblant a la de fa deu anys, quan va caure el dia de Pasqua. Evidentment és una situació anormal que no ens agrada, però és el que marca el calendari i no podem fer res per evitar-ho. En aquests casos hi sol haver un traspàs de vendes, és a dir, a les comarques receptores de persones de l'àrea metropolitana que hi van a passar la Setmana Santa, com ara la Costa Brava, la Costa Daurada i el Pirineu, les llibreries tenen un increment de vendes important.

I estan ben contents!

Una llibretera de Palamós em recordava que fa deu anys, en diumenge de Pasqua va ploure, però fins i tot així l'afluència de gent va ser més gran. Per tant, hi sortiran guanyant. El problema és a l'àrea metropolitana, on es pot perdre gent. La idea és fer entendre que cal marxar de vacances havent comprat ja el llibre!

Els diversos col·lectius implicats han preparat activitats prèvies.

Sí. En general, els editors han incrementat les presentacions i el nombre d'actes que es concentraran durant la setmana. Però el dia de Sant Jordi és el que és.
Altres anys s'havien traslladat les parades a la festa de la Mare de Déu de Montserrat i no va funcionar. Igual que carnaval és carnaval caigui al febrer o al març, la gent vol regalar el llibre i la rosa el
dia de Sant Jordi.

Hi haurà menys parades de llibres al

carrer a Barcelona?

Això depèn més aviat dels llibreters, però tinc la sensació que les parades de llibreries seran les mateixes, i que els autors per signar estaran tots a punt. A la ciutat es preveu una disminució de vendes, però no sabem quina serà. També és cert que, quan la diada cau en dissabte o festiu, Barcelona és receptora de gent de comarques que hi va a passar el Sant Jordi. Per tant, de segur que estarà ple de gent! La festa no quedarà gens desvirtuada.

Els editors temen el descens de vendes?

Sí, és cert. Però tampoc no s'espera una baixada d'un 20%. Ara, és possible que afecti, i que al territori no s'acabi de
compensar el que es podria deixar de vendre a l'àrea metropolitana.

Durant l'any hi ha altres etapes fortes per al sector. Això compensa?

És difícil de dir. No hem de comptar només aquell dia, perquè tot el mes d'abril és bo. Els dies previs ja és important
l'increment de venda de llibres. Ara bé, no és l'única campanya que fem durant l'any. Al setembre hi ha una gran campanya, perquè hi ha el llibre de text, i al
Nadal també. És important tenir un
bon Sant Jordi, però no és res definitiu! Ens preocupa més que el 2011 sigui un any en què el comportament de les vendes sigui correcte, i això no ho tenim
garantit, ni de bon tros.

Com afecta la crisi el llibre en català?

El 2010 ha estat un any en què els editors hem notat molt la crisi, especialment a partir de Sant Jordi de l'any passat, quan es van anunciar les retallades dels sous dels funcionaris, en què hi ha un bon col·lectiu comprador de llibres, com són els mestres. És una davallada en general. A les llibreries baixen les vendes i, per tant, optimitzen l'espai i els recursos. El llibre en català té menys rotació que el llibre en castellà. Si has de triar entre tenir una pila de llibres –perquè això són diners!–, el llibreter deixa el que té menys rotació. Per tant, afecta més el llibre en català. De cada cinc que es venen a Catalunya, tan sols un llibre és en català. Tenim un problema de posicionament, sobretot com més gran és l'establiment, als punts de venda que depenen de superfícies comercials. En aquests llocs és difícil veure-hi llibres en català.

I com ho poden corregir els editors?

Estem treballant amb el Gremi de Llibreters de Catalunya. Aquest any engegarem un sistema per tenir informació de les vendes reals a les llibreries: no només tindrem informació del distribuïdor i el llibreter, sinó del que passa al punt de venda. És una informació que tenen
els grans grups, però és tan cara que els editors petits no hi podem accedir. Saber això ens hauria de permetre fer polítiques actives per incentivar la venda en català. El català està en inferioritat de condicions en general, però en el món
del llibre és de 5 a 1, i són números que
fa temps que no es mouen. En aquesta
situació, o fas polítiques de discriminació positiva o no te'n surts. La informació també serà molt valuosa perquè ens
permetrà estalviar diners. De vegades, perdem llençols en reedicions, amb la
demanda del llibreter però no del comprador, és a dir, que reeditem llibres d'acord amb una demanda que no és
real. Ens ha passat a tots.

La discriminació positiva és comparable amb el que vol corregir la llei del cinema? De llibres, sí que hi ha oferta...

Sí que n'hi ha. Però si en castellà s'editen 60.000 llibres, en català són uns 8.000. Els últims anys l'augment de títols en castellà ha estat molt gran. En català, en canvi, estem estabilitzats quant a nombre de títols. Més aviat tendim a baixar una miqueta. Per tant, tenim més pressió per col·locar més llibres en castellà a les llibreries. Més pressió, crisi, i situació de 5 a 1: tenim un problema.

No es publica massa?

No, al contrari. Una part de la puja de lectors en català no la podem fer per falta d'oferta. En molts gèneres l'oferta és zero. No et pots comprar un llibre de bricolatge en català, de jardineria, d'informàtica... Només hi ha una col·lecció de guies de viatge. I no parlem de traduccions d'assaig literari, o de quants llibres es tradueixen al castellà i no al català. No és el cas del cinema, però hi ha llibres que no els pots llegir en català encara que vulguis. El país ha de saber valorar estratègicament si li interessa que determinades coses es publiquin en català, i atorgar els mecanismes perquè sigui així.

Com valora el suport institucional a

les traduccions?

Als editors se'ns ha d'ajudar en la presència a les fires. Les traduccions poden arribar a través dels agents literaris o bé de la tasca dels mateixos editors. Estem treballant amb la conselleria perquè, especialment a Frankfurt, la nostra presència amb l'Institut Ramon Llull sigui conjunta en un sol estand. És molt important la feina d'internacionalització que es fa, i que siguem capaços d'exportar la nostra creació. Tenim molta capacitat de creació, però ens falta millorar la capacitat de vendre. La presència a Frankfurt com a cultura convidada va ser interessant: abans, cada vegada havies de fer una classe de geografia política!

Hem millorat, per tant?

Evidentment. Qualsevol activitat que es faci per donar a conèixer al món la cultura catalana facilita la feina. Als anys vuitanta, quan aquí gairebé no hi havia indústria editorial en català i la gent havia d'anar a comprar drets per fer traduccions, calia donar moltes explicacions. Ara els agents ja saben que els interessa col·locar el senyor Larsson en català.

La presència a fora és més difícil per la pressió del mercat espanyol o perquè

no es fa prou bé la feina?

Jo estic segur que, si Catalunya tingués un estat, serien més fàcils moltes de les polítiques culturals. Personalment, pots tenir el desig que sigui, però la realitat és aquesta: tenim una llengua important, amb bons creadors que la utilitzen, i ens hem de donar a conèixer així. Hem de fer el doble de pedagogia que un altre! Un eslovè ho té més fàcil, cosa que no li passava quan formava part de Iugoslàvia. Nosaltres estem en aquesta situació. És un handicap, és clar, però hem de lluitar. I no podem oblidar que amb la llengua que hem de conviure no és petita: el castellà és una de les més parlades i en què s'edita més; el seu mercat és grandiós.

Caldria traduir-nos més al castellà?

Sí, és clar que sí. Hi ha autors que els
és més fàcil aconseguir traduccions a altres idiomes que no pas al castellà, o que arriben al castellà després d'haver
triomfat en altres mercats...

El tancament de l'Arc de Berà ha estat un problema greu. S'ha resolt?

Encara no, i ha fet molt mal al sector editorial en català. Hem de treballar amb una llengua minoritzada, amb inferioritat de condicions en el mercat respecte del castellà, i en una situació de crisi que ha produït un descens de les vendes... A tot això hi hem d'afegir que una de les distribuïdores que distribueix més llibres en català se'n va en orris, i els editors deixen de cobrar. L'últim pagament va ser al juliol del 2010. Els mesos següents no es va cobrar, i el venciment que hi havia al setembre tampoc, i els editors van buscar un altre distribuïdor. Qui va començar a treballar més aviat ho va fer a l'octubre, i no ha vist els diners fins al març! Alguns editors han hagut d'aguantar vuit mesos sense tenir ingressos per la venda a la llibreria.

I el crèdit que va oferir el govern?

El govern va fixar una solució financera que hagués resolt el tema i que Arc de Berà no ha acceptat. Ara Arc de Berà
està oferint pagar una part (com a
molt un 30%), i hi ha editors que ho
accepten, i altres que no hi estan disposats, però el final d'aquesta situació és
incerta. El miracle és que molts editors afectats pel tancament de l'Arc de
Berà continuïn editant!

És perquè havien fet bona feina abans?

I perquè hi ha un grau de compromís personal grandiós. Les empreses més afectades són les que no formen part de cap grup, i al darrere només hi tenen les costelles dels editors. En aquesta situació de crisi, la gent està fent un sacrifici enorme i ho passa malament buscant
solucions financeres i endeutant-se
amb crèdits personals per tirar endavant. I això demostra la voluntat empresarial, en aquest país, de gent que creu que pot fer coses en la llengua pròpia malgrat una garrotada com aquesta.

En aquesta situació, en quin punt es

troba el repte digital?

A l'Estat espanyol, el llibre digital va més lent del que pensàvem, i el volum de negoci és petit. Però, per les dades que ens arriben dels Estats Units, pensem que creixerà: el mes de gener d'aquest any han doblat les vendes respecte de l'any l'anterior, i el llibre digital ha creat problemes fins i tot en grans cadenes de llibreries al mercat americà. Catalunya ha estat pionera en la creació de diversos projectes en aquest camp, i això és bo. Però hem d'anar amb compte, perquè en el món digital la visualització del llibre en català pot tenir més problemes encara. De moment, però, ningú ha perdut el tren, perquè va a poca velocitat i tothom hi pot pujar. Molts editors estem fent els deures, que vol dir digitalitzar llibres, perquè al seu moment hi hagi oferta de llibre en català. Hi ha encara moltes incògnites, com ara el tema dels drets
d'autor, i ho hem de fer amb seny.

Un cossetà entre llibres.

El vallenc Jordi Ferré Blasco és fundador de l'editorial Cossetània, nascuda a Valls el 1996. Va ser un dels impulsors de la plataforma digital Edi.cat, junt amb Bromera i Angle, i en els darrers temps ja era vicepresident de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana. A aquesta entitat es proposa continuar la feina engegada per guanyar lectors i enfortir l'edició en català, condemnada a lluitar a contra corrent, encara que sempre avançant. Ferré insisteix a subratllar el compromís personal de molts petits editors per sobreposar-se a les dificultats, especialment pel context de crisi actual i després del sotrac que va suposar el tancament de la distribuïdora Arc de Berà. “Sempre hem de pedalar davant de massa costes i amb massa entrebancs”, es lamenta

Entrevista publicada al diari AVUI el 18 d'abril de 2011

Ningú anuncia retallades?

2011-03-28T09:55:00.006+02:00

Llegeixo a la premsa les propostes que han sorgit del procés participatiu en la revisió del pla d'ordenació urbana municipal(POUM). Són propostes amb sentit comú i que possiblement tots els partits polítics que es presenten a les eleccions municipals podrien fer seves en el programa electoral i és que a totes les formacions els deu semblar bé que Valls treballi per la implantació d'empreses que generin llocs de treball, que es millori al barri antic el manteniment de la via pública o la seguretat al carrer, que es promogui la rehabilitació d'habitatges o que es s'habilitin nous espais d'aparcament o que es treballi per augmentar la freqüències del tren o que es tingui cura dels torrents. Tot plegat són propostes que de poder-les portar a terme millorarien la ciutat. És difícil trobar alguna formació política que no hi estigués d'acord.

Potser la diferència entre les diferents formacions polítiques seria el com i el quan. O sigui, com es faria per aconseguir aquests objectius i amb quina prioritat perquè és difícil en el context actual poder-ho plantejar tot a la vegada.

Al final, els diners, les disponibilitats monetàries, acaben marcant moltes prioritats i acaben condicionant el full de ruta dels governants. D'aquí a poques setmanes se'ns bombardejarà amb els programes electorals dels diversos partits polítics. Buscaré si en algun es parla de retallades i sobretot que es digui què es retallarà, perquè em sembla que ningú parlarà que tal àrea reduirà el seu pressupost un 10 o un 15 o un 25 per cent.

Els ajuntaments en aquests primers mesos de l'any intenten en la mesura que poden no retallar res que pugui disgustar els ciutadans als quals d'aquí quatre dies els hauran de demanar el vot. Hom a vegades té la sensació que hi ha municipi que s'està gastant el pressupost de tot l'any en aquests primers mesos i que a partir del juny un o altre ho aclarirà. Si hi ha canvi, ja s'ho trobaran els qui entren, i si hi ha els mateixos ja s'ho faran com puguin. Ara del que es tracta és de guanyar les eleccions. Saber en quines àrees es farà pagar el pes de la crisi econòmica marca clarament la ideologia política de les formacions que s'hi presenten. Ho sabrem, això, de les formacions polítiques que es presenten a cada municipi? No, segur que no, segur que ningú parlarà de retallades, tot i que després del juny les patirem. Ara es tracta de parlar de projectes, de molts projectes, com més millor. Que com es pagarien? Això ja són figues d'un altre paner.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 28 de març de 2011

Entrevista a Vilaweb pel canvi a la presidència de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana

2011-03-13T14:21:00.002+01:00

El gerent de Cossetània, Jordi Ferré, ha assumit la presidència de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana (AELLC), en substitució d'Ernest Folch. Folch, que es mantindrà com a vocal de l'organisme, va posar el càrrec a disposició de la junta, després de deixar l'editorial Ara Llibres i la direcció de la plataforma digital 36L, per convertir-se en el nou director d'Ediciones B. Jordi Ferré explica a VilaWeb els seus objectius i els reptes del sector.
Jordi Ferré va cofundar Cossetània Edicions el 1996 a Valls. L'editorial és una de les fundadores també, juntament amb Bromera i Angle, de la plataforma digital Edi.cat. Ferré era fins ara el vicepresident de l'AELLC, després que el desembre del 2009 es va elegir una nova junta, plural, que representava bona part de les sensibilitats de l'edició en català. Recentment, al mes de febrer, hi ha hagut dos canvis més en la junta: Ester Pujol, nova directora editorial del Grup 62, ha substituït com a vocal a Xavier Mallafrè, director general del Grup 62, que recentment ha estat nomenat president del Gremi d'Editors de Catalunya. I l'editora de La Magrana Isabel Obiols substituïrà com a vocal a Joaquim Palau, d'RBA (grup propietari de La Magrana).
—Quins seran els objectius de la seva presidència a l'Associació d'Editors en Llengua Catalana?
—Serà una línia continuïsta amb la realitzada en la presidència d'Ernest Folch i amb l'entrada de la nova junta directiva fa un any i quatre mesos. Del que es tracta és de tenir més lectors en català i per tant d'aprofundir en les actuacions que es fan en aquest sentit i d'idear-ne de noves.
—Quins són els temes que preocupen al sector?
—Preocupa especial la situació de crisi econòmica i el descens de vendes en el món del llibre, que en el cas del llibre en català es viu de forma més aguda, ja que té menys rotació que el llibre en castellà en el punt de venda. També preocupen les retallades dels ajuts institucionals a un sector que abans ja no eren suficients.
—Com ha d'afrontar la crisi el sector?
—Ens cal major informació sobre l'evolució de cada títol al punt de venda, de manera que això ens permeti optimitzar les reedicions, fet sobre el qual ja hi treballem. També ens cal un millor posicionament dels llibres en català als punts de venda. I ens cal aprofundir en la millora de les promoció dels nostres llibres. Aquestes són algunes de les actuacions, n'hi ha d'altres.
—Com guanyar lectors per a la literatura catalana?
—Augmentar el nombre de lectors en català és un objectiu que hem de tenir en ment tota la societat catalana i totes les institucions. Necessitem millorar les xifres que ens diuen que tant sols una de cada cinc persones que llegeix a Catalunya ho fa en català. Això passa per actuar des de l'escola, des dels punts de venda, des de les institucions, des de la societat civil i, és clar, des del món editorial, també. Cal ser conscients que la lectura en català està en inferioritat de condicions al nostre país i, per tant, per millorar-la són necessàries polítiques de discrimació positiva.
—I com es plantegen fer avançar el llibre electrònic en el mercat editorial?
—El llibre electrònic avança a un ritme creixent de penetració al mercat, però sense fer-ho de forma espectacular. Pel que fa al llibre digital en català, és important que en aquests moments els editors en català vagin digitalitzant el seu fons per augmentar l'oferta a mesura que el seu consum també augmenti.

Entrevista publicada a Vilaweb el dia 13 de març de 2011

Jordi Ferré substitueix Ernest Folch al capdavant de l’Associació d’Editors en català

2011-03-12T12:33:00.002+01:00

El gerent i cofundador de Cossetània Edicions, Jordi Ferré, ha estat nomenat aquest dijous nou president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana(AELLC). Ferré, fins ara vicepresident primer de l’entitat, substitueix Ernest Folch, que ha presentat la seva dimissió per “poder atendre les seves noves obligacions professionals”, segons ha informat l’AELLC en un comunicat.Aquestes “noves obligacions” farien referència a què Folch fa un més va assumir la direcció d’Ediciones B, del grup Zeta. Amb tot, continuarà com a vocal a la junta directiva de l’associació.Cal recordar que Ediciones B no publica llibres en català, tot i que Folch vol canviar-ho obrint una línia editorial en català.

Article aparegut el 10 de març a Cultura21

També en parlen:

Jordi Cervera al seu blog, El Punt, e-noticies, vilaweb, Ara, directe.cat, entre d'altres

Un calendari particular

2011-02-05T10:33:00.002+01:00

De petit els pares, els avis, els tiets, els familiars més grans m'explicaven tot un munt de fets extraordinaris que passaven a Valls quan se celebrava una cosa que es deia Decennals que no sortia el calendari de cada any però que en parlaven amb nostàlgia i emoció. De més gran i a mesura que cada deu anys visc les Festes amb més majúscules que se celebren a Valls he entès el seu sentiment.

I és que a Valls comptem els anys de deu en deu, en un calendari particular. Comptem els temps que falta per a les properes Decennals i a mesura que s’acosten la nostra il·lusió augmenta geomètricament. I quan arriben ens emocionem amb la processó, amb les lluminàries, amb la trobada castellera, amb totes els actes i omplim els carrers com mai. I és que els vallencs portem les Decennals en el nostre ADN.

Article publicat al Diari de Tarragona, el 5 de febrer de 2011

Unes festes excepcionals

2011-01-30T08:43:00.001+01:00

En la nostra memòria conservem el record de les Festes Decennals per alguna imatge excepcional que ens ha impactat. Són tantes les activitats que tots els anys acabats amb 1 s'organitzen i tantes les emocions que vivim que hem de resumir els deu dies de festa amb alguna imatge que ens permeti dir: van ser les Decennals de “...” Aquestes imatges excepcionals ens arriben sigui per alguna activitat fora del comú preparada o per algun fet rellevant. Aquest record que cadascú té de cada festa varia en funció de la percepció i vivència personal i també de l'edat que un té en aquell moment, ja que no és el mateix l'experiència quan un té deu anys, que quan un en té vint, trenta, quaranta... Per això necessitem en cada Decennal que es programin activitats que tinguin excepcionalitat perquè són unes festes excepcionals, perquè no hi ha cap altra festa en el decenni que els vallencs desitgem tant.
De les explicacions dels pares, sé que el 1951 van ser les festes de la llum després dels anys grisos de la guerra i la postguerra, que el 1961 va quedar la imatge de l'envelat instal·lat a l'antic Quarter destruït pel vent; el 1971 van ser les primeres Decennals que vaig viure i recordo, poc, alguna festa infantil i el nou sortidor de la Font de la Manxa; el 1981 vaig viure unes festes intenses, de recuperació del carrer com a espai popular; del 1991 tinc la imatge de la tenacitat vallenca de sortir a la processó malgrat la pluja; del 2001 recordo l'OCB dirigida pel vallenc Marc Moncusí, i com a solistes el pianista també vallenc Anton Cardó i la mezzosoprano Elena Gragera...
Però quina serà la imatge que ens quedarà a la retina com a excepcionalitat de les Decennals 2011? Amb el risc de pronunciar-se abans de viure-les, diria que pel meu gust l'acte més excepcional és l'estrena del ballet Ariel, de Robert Gerhard, un espectacle únic, amb tot el sentit del món per fer a les Decennals. Segurament també ens quedarà gravada la imatge de la il·luminació, sobre la qual no em pronunciaré abans de veure-la, ja que escric això abans de l'encesa, si bé estic segur que més enllà que agradin o no quedarà en el nostre record permanent d'aquestes festes. El que tinc clar és que, com totes les que he viscut, les Decennals del 2011 són excepcionals.

Article publicat a El Punt el 29 de gener de 2010

2011, un any amb la Lloll

2010-12-16T08:17:00.001+01:00

Arribem al 2011 i un any més, i ja en són quatre, Mas Albornà ens ofereix un calendari que ens permet resseguir tots els dies de l’any amb un record i pensament diari cap a totes les persones que dia rere altre, totes les setmanes del calendari, els 365 dies de l’any, siguin laborals o festius, treballen des de les diferents possibilitats que s’ofereixen des de Mas Albornà per integrar socialment i laboral a les persones amb discapacitat intel·lectual i malaltia mental. I és que per fer aquesta lloable feina és necessiten tots els segons, tots els minuts, hores, dies i setmanes de l’any, es necessiten tots els moments que ens oferirà el pas dels fulls del calendari que ara teniu a les mans, i necessitem les característiques vitals que ens aporta la protagonista del calendari, la Lloll Bertran, i sobretot necessitem que ens encomani el seu somriure constant per afrontar la vida i tots els reptes que se’ns presenten, que no són pocs.

Amb Mas Albornà i la Lloll Bertran ens uneix a part de l’amistat, haver participat en projectes editorials conjunts. De la Lloll vam editar a Cossetània el llibre Quin món de mones, a partir de les lletres que ella feia adaptades a músiques famoses en el programa de Catalunya Ràdio que portava el mateix nom. A més, ha participat estretament en la promoció dels llibres de poemes de natura que hem editat del Celdoni Fonoll. Amb Mas Albornà, l’any passat des de Cossetània Edicions vam treballar conjuntament per editar el llibre Mira’m en el qual diversos escriptors importants del país van construir una narració que tenia com a protagonista un moment vital d’una persona amb discapacitat intel·lectual. Va ser un projecte difícil i un repte pels autor. Mira’m ha acabat sent un llibre escrit amb diverses mans però que traspua un discurs propi, un relat d’històries diferents que tenen un fil narratiu clarament desxifrable.

El calendari, Mira’m, la presència de Mas Albornà en les teconologies 2.0 i altres accions formen part d’una actuació volguda i buscada per Mas Albornà per fer arribar a tothom tant les feines i activitats que es desenvolupen com, i això és el més important, l’objectiu d’integració social i laboral de les persones amb discapacitat psíquica. Hi ha moltíssimes formes de fer aquesta tasca, Mas Albornà, però, ha optat per la originalitat i la qualitat, com a mostra d’una organització moderna i disposada a assumir reptes importants, encara que puguin semblar quan es plantegen difícils i inassumibles o, fins i tot, a vegades propis d’un somniatruites. Algú es podia pensar el 2007, quan es devia començar a parlar del primer dels calendaris, que en quatre anys pel calendari de Mas Albornà hi cedirien la seva imatge periodistes del més alt renom del país, el millor jugador de futbol del món, entre altres futbolistes, o els actors més televisius i mediàtics de Catalunya? No era aquesta una idea més pròpia d’un somni que d’una realitat possible? Però des de Mas Albornà s’ha pogut demostrar que res és impossible si l’objectiu és noble i si s’esmercen totes les forces i sobretot, tota la il·lusió necessària, per fer-lo possible.

El 2011 serà l’any de Lloll, de compartir el seu somriure dia rere altre, de poder-se llevar el matí, mirar el calendari i poder-se dir: avui, com ahir i com demà, em faig meu l’ideari de Mas Albornà amb el somriure de la Lloll. No és una casualitat que Mas Albornà hagi escollit la Lloll, ja que ambdós comparteixen actituds vitals que caracteritzen per una banda, l’acció de tota l’organització i per l’altra, la seva manera de fer com actriu i el que és més important la seva manera de ser com a persona. Mas Albornà i la Lloll comparteixen energia, vitalitat, força, honestedat, empempta, alegria, tenacitat, humilitat, valentia, seny però també rauxa, il·lusió i, entre moltes altres coses i, sobretot, generositat, molta generositat, tant Mas Albornà com la Lloll.

Bon any 2011 amb Mas Albornà i amb la Lloll.

Article publicat al calendari de 2011 de Mas Albornà

Objectiu: eleccions municipals

2010-12-13T16:13:00.001+01:00

Una vegada passades les eleccions al Parlament de Catalunya, les diferents forces polítiques comencen ja a preparar l’engranatge per a les properes eleccions municipals que s’han de celebrar d’aquí a menys de mig any. Els partits que han sortit ben parats dels resultats de les eleccions al Parlament intentaran repetir èxits (CiU, PP i SI) i els del tripartit (PSC, ERC i IC), especialment els dos primers, provaran d’intentar aixecar volada després del tràngol passat.

Cada comesa electoral és diferent i no és aconsellable extrapolar els resultats de determinades votacions cap a altres comicis, ja que això pot produir desajustos, i més encara en les municipals en què sovint els electors valoren també les persones que van davant de les candidadutres. En tot cas, el que sí és cert és que els resultats electorals marquen tendències respecte al comportament possible dels electors.

Una vegada, vaig preguntar a un polític com preveia que anirien les municipals i em va exposar un plantejament molt encertat. Em digué que per analitzar el possible resultat d’uns comicis locals cal valorar la tendència electoral de les sigles del partit polític en qüestió i la candidatura però sobretot el cap de llista que es presenta. Si les sigles polítiques sumen i el cap de llista també es pot tenir un excel·lent resultat. Si hi ha desajustos entre ambdós conceptes, el resultat pot ser incert.

En clau local, a Valls, i tot intentant fer un pronòstic, que com a tal té moltes possibilitats d’anar errat, ens trobem que en aquest moment, si seguim la metodologia exposada anteriorment per analitzar-ho, és obvi que CiU com a formació política està en un moment dolç i que el cap que llista que presentaran Albert Batet jo diria que també, és a dir que partit polític i candidat sumen. Això em fa afirmar que em sorprendria molt si CiU no obtingués a Valls una majoria absoluta. És una situació que podem comparar amb la dels anys vuitanta en què el PSC, amb majories absolutes del PSOE a Madrid sumava, i la personalitat de Pau Nuet com a alcalde també. Resultat: majoria absoluta socialista a Valls.

Per la seva part, el PSC està en una tendència a la baixa, tant a Catalunya com el PSOE a Espanya, això em fa pensar que serà difícil que Núria Segú repeteixi resultat (set regidors) i que és possible que tingui un descens de regidors, i més si tenim en compte que la secció local del PSC a Valls ha viscut un període convulsiu i les divisions no ajuden mai a sumar.

Pel que fa als partits en menor representació a l’Ajuntament de Valls, no em sembla que el PP augmentarà el nombre de regidors a la ciutat, ja que penso que CiU recull a la ciutat una part del vot conservador que en altres eleccions vota el PP i com que penso que CiU a Valls està en tendència a l’alça, no crec doncs que els populars augmentin el nombre de regidors que actualment tenen.

Pel que fa al vot independentista que a hores d’ara se’l reparteixen ERC (dos regidors) i la CUP (un regidor) és a hores d’ara difícil de fer pronòstics ja que si SI (el partit de Laporta) es presenta a Valls, el vot pot quedar repartit, cosa que no és beneficiós per a cap de les tres sigles. Més llistes independentistes poden produir la paradoxa que el nombre absolut de vots entre les tres sigles (ERC, CUP i SI) augmenti respecte els que tenen ara ERC i CUP, però que es redueixi el nombre de regidors independentites. Penso que el moviment independentista a Valls hauria de pensar la possibilitat d’agrupar-se en una coalició que sumés i que permetés tenir una presència al nou consistori que estigui d’acord amb els vots independentistes que té la ciutat, tot i que tinc la sensació que les possibilitats que una proposta així sigui reeixida té tant pocs números com les lletres que falten per acabar aquest article.

Article publicat a l'edició local de Vilaweb el 13 de desembre de 2010

Obres paralitzades

2010-10-12T08:51:00.002+02:00

Se'ns havia anunciat que el tram de l'A-27 entre Valls i Montblanc quedava suspès a l'espera d'una nova licitació, però amb el que no es comptava és que les obres entre Valls i Tarragona quedarien també paralitzades. El nou eix viari Montblanc-Tarragona, tant necessari per la comunicació de la Conca i l'Alt Camp amb l'eix mediterrani, queda doncs tocat i amb la incògnita de quan s'acabarà; ja que pel que es veu el Ministeri de Foment no diu res. Tot plegat és conseqüència d'una política econòmica erràtica del govern de Zapatero que ha passat de tirar la casa per la finestra, amb obres d'infraestructura a tort i a dret i amb plans pels ajuntament que en ocasions no han servit per a obres importants, a tancar l'aixeta de la despesa d'infraestructures. D'un extrem a l'altre, sense terme mig i, sembla que, a la desesperada.
Més enllà però de la paralització d'aquestes obres i de les seves causes, tot plegat em fa reflexionar en un fet que sovint ens trobem a la nostra ciutat amb obres que s'eternitzen, que sembla que no s'acabin mai i potser nosaltres hi tenim alguna responsabilitat en què això succeeixi. Si la decisió de “per on havia de passar l'autovia” no s'hagués dilatat tant i no se n'hagués fet qüestió electoral, em pregunto si a hores d'ara aquesta infraestructura estaria acabada.
Hi ha però una altra obra també completament aturada a la ciutat: la rehabilitació del convent del Carme per ubicar-hi novament l'escola Enxaneta. Algú pot aventurar-se a dir quan s'acabaran les obres? Mentrestant, la mainada ha d'anar a l'antic Narcís Oller en unes instal·lacions que no són adequades. No tinc dubtes en el sentit que la decisió de no fer una escola nova per a l'Enxaneta va ser un error que ens ha portat a l'actual situació, per tant, alguna responsabilitat en tenim els vallencs, oi?
El Museu Casteller no podem dir que està paralitzat perquè senzillament no s'ha començat a executar. Sobre la indefinició d'on ubicar-lo i els continus canvis d'emplaçament alguna responsabilitat en tenim a la ciutat, tot i que si hom fa cas dels polítics locals del moment sempre buscaran les culpes en el govern de la Generalitat, que per altra banda segur que també en té la seva part. De fet, és més fàcil culpabilitzar els altres que fer un exercici d'autocrítica. Respecte a la construcció del Museu a Ruanes tinc la sensació que ens hem posat en un carreró sense sortida que l'únic que farà serà posar de nou en una via morta aquest esperat equipament cultural.
I podríem seguir fent llista de les infraestructures de la nostra ciutat que hem vist aturades molt de temps. L'aparcament de camions del Polígon n'ha estat un altre; com també ho van ser en el seu temps les obres del Teatre Principal, o la construcció de l'Estació d'Autobusos en la qual es van haver d'arranjar els desperfectes abans d'inaugurar-la a causa del temps que va estar l'equipament construït abans d'entrar en ús. I si fem memòria encara en trobaríem alguna més.
Per tot plegat, potser val la pena que fem una mica d'autocrítica i que analitzem si sempre els culpables han estat de fora de la ciutat. Em sembla que valdria la pena que, des de Valls, reviséssim les nostres actuacions per casos similars i analitzéssim si les decisions que hem pres o les que no hem pres han afavorit el retard d'infraestructures necessàries per a la ciutat.

Article publicat el dia 11 d'octubre de 2010 a l'edició de Valls de Vilaweb

Qui pagarà el Museu Casteller?

2010-06-16T08:34:00.002+02:00

Potser és que no tinc tota la informació, o potser és que no m’he llegit el conveni entre l’Incasòl i l’Ajuntament de Valls, o potser és que, malgrat que a mi em costi d’entendre, les coses són més senzilles encara que de vegades semblin complicades.
Anem a veure: si no vaig equivocat, el Museu Casteller es paga o s’hauria de pagar entre el Departament de Cultura de la Generalitat, que sigui dit de pas encara no ha pressupostat els diners; la Diputació de Tarragona, que fins i tot ja ha avançat diners; i l’Ajuntament de Valls, que pensava pagar la seva part gràcies al conveni que té amb l’Incasòl on com a actuació estel·lar hi ha l’ARE de Ruanes. O sigui, entenc jo, que una part dels diners que guanyaria l’Incasòl amb la promoció de l’ARE de Ruanes els invertiria en el Museu Casteller. Sembla així, oi?
Ara el propi alcalde diu que l’ARE de Ruanes “no té sentit amb la situació actual del mercat immobiliari”. A l’equip de govern municipal li ha costat arribar a aquesta conclusió, perquè la crisi d’aquest sector immobiliari no ha començat fa quatre dies sinó que des del darrer trimestre del 2007 que dura. Però més val tard que mai i, per tant, el projecte queda aturat, congelat, però a la vegada el propi alcalde es mostra ferm en no aturar el Museu Casteller. Doncs aquí és on tot plegat no m’acaba de quadrar. Si es para l’ARE sembla clar que l’Incasòl no tindrà els diners que pensava obtenir per invertir en el Museu Casteller, i si, com diu l’alcalde, el projecte del Museu no s’aturarà, qui ho pagarà, doncs?
Si ho paga l’Incasòl, si aquest organisme avança els diners, cosa que en la situació actual se’m fa difícil de pensar, serà a canvi que l’ARE s’acabi fent, cosa que penso que no serà una bona notícia per a la ciutat. També ho pot pagar l’Ajuntament si té els diners o si es pot endeutar per tenir-los. Si és així, seria interessant que llavors el Museu Casteller es desvinculés de l’ARE i que aquestà actuació que ara està congelada passés a estar petrificada. O potser l’Ajuntament avança els diners a compte de l’Incasòl, o hi ha altres possibilitats que no sabem.
I enmig de tot plegat s’ha de fer la revisió del Pla General, quan el més lògic seria que es fes sense el condicionant de l’ARE. Si amb el Pla General s’arriba a la conclusió que la ciutat ha de créixer cap a Ruanes, serà llavors el moment de definir com i de quina manera, però si les reflexions que es facin en la revisió del Pla General conclouen que més valdria utilitzar el sòl urbanitzable que encara té la ciutat, que no es poc, abans de crear-ne de nou, l’ARE no tindria sentit.
En fi, l’ARE paralitzat, el finançament del Museu Casteller, la revisió del Pla General… tot plegat són massa peces per a un trencaclosques i a mi no m’acaben d’encaixar. Clar que, com he dit a l’inici, segurament o millor dit segur que no tinc tota la informació per analitzar el tema, o segurament o millor dit segur que no tinc la suficient capacitat per poder acabar-ho d’entendre. Una informació clara i detallada del nostre consistori m’ajudaria a veure-ho clar; amb la que ara m’arriba dels mitjans de comunicació, jo no me’n surto.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb el 14 de juny de 2010

“Per fi, les millors guies del mercat són en català”

2010-05-31T09:08:00.001+02:00

L’editor de Cossetània parla de les Guies Essencials de viatge, una nova col·lecció que arrenca amb els títols: Roma Essencial, París Essencial, Nova York Essencial i Londres Essencial.

1. Per què vau prendre la decisió d’editar aquestes guies?

Va ser una decisió estratègica. Després d’uns quants anys editant llibres de natura, d’excursionisme i de cuina, vam decidir apostar pel turisme, amb algunes col·leccions (Asimut i Croma) que ja havien innovat. El següent pas va ser estudiar com estava el mercat per poder fer guies de viatge i, un cop fetes prop de 30 reunions a les fires de Frankfurt i de Londres, vam veure-hi la possibilitat real. Ara ja és una realitat, ja són a la venda des de mitjan mes de maig.

2. Quines característiques tenen?

Nosaltres vam decidir que havien de complir 6 requisits, que és una mica el tret essencial de les guies. I ho vam acosneguir perfectament. Per tant, les guies són:
Completes, però alhora sense massa text.
Amb color i vistoses.
Manejables fàcilment.
Rigoroses i actuals.
Formen part d’una col·lecció que arribarà a ser àmplia.
No existeixen en castellà.

3. Quantes n’heu publicat?

De moment, n’hem publicat 3000 de cada una, un terç de les quals se superarà de seguida amb exemplars directes, fins i tot via internet. Els llibreters han tingut molt bona resposta, les han valorat molt positivament i les fomentaran.

4. Quins són els títols actuals i quins seran els propers?

Els quatre títols de sortida són: París, Roma, Londres i Nova York. Per a l’any que ve, ja hem comprat els següents: Escòcia i Florència-Toscana. La intenció és treure’n de 2 a 4 cada any. Com es pot veure a les portades, són traduccions de les guies que edita AA Publishing (Automobile Association Publishing); el disseny de dins és seu i el de les cobertes l’hem canviat.
Les següents sortiran al febrer.

5. On es poden trobar? On es presentaran?

Es presentaran a Barcelona, a Vic i a Girona. Es poden trobar -i demanar- a les llibreries, no pas als quioscos. Cada tres anys s’actualitzaran. Intentarem arribar a un mínim de 20 títols, que tindran aparadors especials en algunes llibreries.

6. Sorprèn aquest preu tan baix, només 12, 50 €.

Renunciem a possibles guanys perquè pretenem que funcioni. A part, el preu d’impressió és barat pel fet d’aliar-se amb un grup fort.

Entrevista publicada al diari digital El demà

Un gest en temps de crisis

2010-05-19T00:02:00.002+02:00

La mala gestió de la crisi econòmica del govern de Zapatero ha provocat l'anunci de mesures dràstiques. La crisis fins ara s'havia notat molt al sector privat amb acomiadaments i tancaments d'empreses i amb dificultats de les pimes per a finançar-se, però per als treballadors del sector públic la crisis passava una mica de puntetes. El govern de Zapatero ha tingut diners per ajudar els principals responsables de l'actual situació: les constructores (afavorides amb els dos famosos plans per aconseguir que els ajuntaments fessin obres públiques) i els bancs, però ha estat incapaç de endegar reformes estructurals i al final s'ha tret del barret una reducció de sou dels funcionaris, entre d'altres mesures. Ara, si això s'aprova per llei o drecret-llei també afectarà els funcionaris municipals que veuran reduït el seu sou. La qüestió és si aquesta mesura pel que sembla d'obligat compliment anirà acompanyada de la reducció dels sous dels representants muncipals de l'Ajuntament de Valls.

En primer lloc, s'ha de reconèixer que entre aquesta i l'anterior legislatura s'han reconduit les finances municipals vallenques, que estaven en un estat complicat. Una eficient gestió en aquest sentit acompanyada, no cal oblidar-ho, d'un substancial augment d'impostos, han deixat les finances de l'Ajuntament vallenc en una bona posició; de manera que potser no seria necessària aquesta reducció de sou als seus funcionaris. Tot i així, a la ciutat mai li havia costat tants diners com en aquesta legislatura els sous dels regidors i dels grups polítics municipals. Regidors a dedicació exclusiva, càrrecs de confiança, pagaments per assitència a plens i comissions excessivament elevants configuren un cost de tot plegat en opinió meva impropi i més en temps de crisi. Poc mèrit té que els regidors es congelessin el 2010 el seu sou precisament en un any de mínim històric de la inflació, el 0,8%.

Ara sembla que s'està a l'espera del què es decideix des de Madrid per actuar. Si hi ha retallada als funcionaris municipals es molt possible que també hi hagi una reducció dels sous dels regidors, si no es fes, estèticament seria impresentable. De totes maneres, cal esperar el què decideixen a Madrid? No seria desitjable vist el que costa a la ciutat els sous de regidors, càrrecs de confiança i grups polítics que es revisés aquesta qüestió facin el que facin a Madrid? No es tracta de demagògia, és una qüestió de realisme. Seria desitjable que mentre augmenta el nombre d'aturats, mentre les petites empreses suen per poder fer front als pagaments i a les retallades de finançament bancari, mentre s'anuncia una retallada del que cobren els funcionaris i una congelació del que cobren els pensionistes, entre d'altres mesures, des del consistori vallenc s'anunciés ja una retallada del cost dels regidors i dels grups polítics. Seria un gest d'apropament als ciutadans, d'estar al seu costat en moments difícils, d'apretar-se el cinturó de debò. Són gestos així els que haurien d'ajudar a regenar la credibilitat del sistema polític, molt necessària, però actualment en hores baixes.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb

Jordi Ferré: “Ens hem d’acostumar a treballar en una situació híbrida entre el paper i el digital”

2010-05-03T17:10:00.004+02:00

Jordi Ferré és l’editor de Cossetània, editorial catalana amb 14 anys de trajectòria que, a més dels títols en paper, ha fet una aposta forta per l’edició digital com a membre de l’iniciativa Edi.cat. Avui parlem amb ell tot coneixent la seva opinió sobre l’estat actual de les editorials catalanes, els llibres digitals i perspectives de futur.

-Quina és la salut actual dels llibres en català?

-Al llibre en català especialment el que li falten són més lectors. Hem de tenir en compte que tan sols una de cada cinc persones que llegeix a Catalunya ho fa en català i estem estancats en aquesta situació. És cert que s’ha millorat respecte fa vint o trenta anys però ara la situació sembla ara estancada. El nombre de títols que s’editen en català està també estancat en els darrers anys. Hi ha possibilitats de creixement però cal analitzar perquè no tenim més lectors. Una de les possibles causes és que en molts sectors no hi ha pràcticament oferta en català o n’hi ha molt poca com per exemple en el món de les guies de viatge, de traduccions d’assaig, de llibres tècnics, d’informàtica o en sectors com el llibre de bricolatge, jardinaria o mascotes.

-Creu que el pas a la venda de llibres en digital és una nova oportunitat de difondre més la llengua?

Sí, clarament. A Internet el català està molt ben posicionat i cal seguir en el llibre digital en aquesta línia. La llengua a Internet esdevé comunitat i això cal aprofitar-ho. Én aquest sentit és molt interessant que des de Catalunya es vagi al davant, com està succeïnt actualment, en la creació de plataformes digitals. A més a més, els editors que editen en català estan apostant també pel món digital. Cal treballar en aquest sentit perquè el llibre digital en català tingui un bon posicionament a la xarxa i que disposi també d’una àmplia oferta.

-Com observa la iniciativa d’Edi.cat, a la qual s’hi ha sumat Cossetània Edicions?

Edi.cat és una iniciativa per oferir un portal de distribució i de venda de llibres electrònics en català on volem que els editors s’hi sentin còmodes i que els serveixi per poder entrar en aquest món. Treballem perquè aquest sigui el portal de referència del llibre electrònic en català.

-Quines perspectives té l’editorial en els propers mesos respecte la venda en digital?

La carrera del llibre digital és una cursa de llarg fons i ara tant sols estem ens els primers compasos. Tot just hem començat i queda molt, moltíssim camí per recórrer. El nostre mercat va més retrassat respecte el mercat nordamericà però estem convençuts que és un món amb una gran potencialitat de creixement. Ara cal que els editors hi entrem perquè digitalitzar els nostres fons no es fa d’avui per demà i a més requereix una inversió econòmica substancial. Cal fer els primers passos en aquest món per veure des de dins com es mou i per quan es produeixi el boom de llibre digital a casa nostra, que arribarà, ens trobi ben posicionats.

-Creu que és totalment complementari a la venda en paper?

Ens hem d’acostumar a treballar en una situació híbrida, en la que conviuran el llibre en paper i el llibre digital. Jo no crec que el llibre digital substitueixi al de paper, el que si tinc clar és que provocarà un nou escenari en què caldrà redefinir la tipologia de llibres en paper que s’editen. Possiblement, en el futur el llibre com a objecte serà més valorat, això vol dir que s’hauran de cuidar molt aspectes com l’enquadernació, la qualitat del paper, la impressió, etc.

-Quan creu que definitivament es consolidarà el sistema de vendes de llibres per descàrrega?

És difícil de pronosticar perquè el món de les noves tecnologies és molt ràpid i canviant a la vegada i a més poden sorgir nous aparells que el revolucionin. Per exemple, ara no sabem quin impacte pot tenir el nou Ipad d’Apple en el sector del llibre digital. El que està clar és que aquesta consolidació de les vendes arribarà i que una determinada espurna pot fer esclatar el seu creixement. Per això és molt important que els editors estiguem a punt per quan això pasi.

-L’aposta pel digital, és un pas que tard o d’hora hauran de fer totes les editorials catalanes?

Evidentment i qui no ho faci predrà una possibilitat de negoci. De la mateixa manera com fem amb els llibres que editem en paper que intentem que estiguin al màxim nombe de punts de venda, el mateix es pot aplicar al llibre en digital. Renunciar al llibre digital és renunciar a possibles vendes i seria absurd que un editor renunciés a una part del potencial negoci.

-Quina rebuda ha tingut el llibre Política 2.0 d’Ernest Benach, un dels primers a la venda den digital de la seva editorial?

És un llibre que va sortir de la xarxa, dels conceptes 2.0 i que ha tornat a la xarxa com a llibre ja que es pot comprar en format paper i en format digital, cosa que no podria ser d’altra manera en tractar-se d’un llibre d’aquesta temàtica. L’obra ha tingut una bona acollida tant en el format digital com en el format en paper.

-Quins han estat els títols més destacats a Cossetània en el darrer Sant Jordi?

Ens vam presentar amb una trentena de novetats que en la majoria dels casos publiquem tant en format paper com en format digital. Hi ha alguns títols com els llibres il·lustrats que de moment no és viable fer-los en format digital. El llibres que es presenten amb més interès són: “Com fet a casa”, d’Ada Parellada; “100 motius per ser del Barça”, d’Andreu González Castro i Armando Luigui Castañeda; “Barcelona a bon preu”, d’Albert Arnaus; “Catalunya contra Espanya”, de Lluís Simón; 100 mites de la ciència, de Daniel Closa, o Els Pirineus de cap a cap, de Marta Viladot i Daniel Calleja, entre altres.

-Com reben els escriptors la opció de digitalitzar els seus llibres?

En general ho reben bé. Els expiquem que econòmicament cobraran en diners absoluts el mateix per la venda d’un llibre en paper que per la venda d’un llibre en digital. Això vol dir que el preu menor que té un llibre digital respecte un llibre en paper no els afectarà. N’hi ha que els il·lusiona molt aquest cap ja que són usuaris de xarxes socials i estan molt el dia amb les noves tecnologies i n’hi ha d’altres que ho miren en menys entusiasme, però a la gran majoria els sembla bé que els seus llibres es digitalitzin.

-Creu que existiran cada cop més llibres només en format digital?

Sí segur que sí. Ara, en general, estem fent llibres pensats pel format paper que també digitalitzem però en un futur molt pròxim s’editaran llibres només pensats pel format digital i que utilitzaran les possibilitats que ens permet de xarxa per fer-hi hiperenllaços, etc. Serà una nova manera de fer literatura, el que se’n diu la literatura 2.0, però perquè això succeixi els aparells, els lectors electrònics, han d’evolucionar i han de tenir tots connectivitat amb Internet.

Entrevista publicada al blog literari LlegirLlibres.cat, el dia 3 de maig

El llibreter de capçalera

2010-04-27T19:04:00.007+02:00

És curiós però en l'era de la comunicació, en el moment de la història en què més informació tenim, més necessitem que el llibreter faci més de llibreter, faci més de prescriptor. La quantitat d'informació que rebem és tan aclapadora que necessitem algú que ens guiï enmig de tanta quantitat d'articles, de webs, de blogs, de xarxes socials, de notícies que ens arriben sobre les novetats del món de llibre. I per si això no fos prou, hem de tenir en compte que mai s'havien editat tants llibres com ara, de manera que és impossible estar al dia de les més de 60.000 novetats que es presenten cada any a l'Estat espanyol.
És doncs per tot plegat que necessitem que algú de confiança i que conegui els nostres gustos destriï la informació i ens marqui unes guies cap on encaminar les lectures. La feina del llibreter, del llibreter que fa de llibreter, continua sent necessària, més que mai, ens calen els seus consells, les seves recomanacions i reflexions. Cal doncs escoltar el nostre llibreter de capçalera.
I si en el llibre tradicional, el de paper, la feina del llibreter per tot el comentat anteriorment és capçal, en el nou món del llibre digital, cap on es fan els primers passos el sector, continuarem necessitant que siguin ells els que tinguin un paper central en aquest nou escenari que es dibuixa. Tot plegat és encara molt nou i no sabem de quina manera i com els llibreters han de tenir-hi el seu protagonisme. Caldrà que tots plegats, editors, llibreters, autors, etc hi reflexionem per aconseguir que els llibreters, més enllà de si el llibre en el futur es llegeixi en format electrònic o en paper, puguin seguir fent la seva tasca d’agents culturals, de prescriptors, d’animadors de la lectura. A més, l'aparició dels llibres digitals encara fa més gran l'oferta de lectures i per tant serà encara més complicat poder destriar enmig d'un escenari on hi trobarem llibres editats i treballats per editors professionals però també moltes altres publicacions que mercès a les possibilitats de la xarxa quedaran a disposició del públic sense cap tipus de filtre ni d’intermediació.

Article publicat al Diari de Tarragona, l'abril de 2010

El Pla Territorial del Camp de Tarragona ens fa perdre el tren

2010-04-16T09:03:00.003+02:00

S'ha obert el període d'al·legacions del Pla Territorial del Camp de Tarragona en el que es planifica el futur de les infraestructures i del creixement econòmic d'aquest territori. El Pla preveu, entre altres coses, quins han de ser els equipaments del ferrocarril i preveu el què és un dels projectes estrella: el tramvia del Camp de Tarragona.

Malauradament per a l'Alt Camp, aquest Pla aposta clarament pel triangle que més pes econòmic i demogràfic ha guanyat els darrers anys, el format per Tarragona-Reus-Cambrils, i deixa tocat el triangle clàssic del Camp de Tarragona, el Tarragona-Reus-Valls que a aquest pas acabarà sent un triangle per a l'estudi de la història més que una realitat.

El futur econòmic s'ha de basar en unes bones infraestructures de comunicació i el tren ha de tenir una importància vital en ser un mitjà de comunicació molt més econòmic que els cotxe, cosa que s'accentuarà encara més en el futur amb l'augment que es preveu del cost dels carburants. El tramvia del Camp de Tarragona definirà uns fluxos comunicatius i econòmics al Camp. Quedar-se'n fora ens situa un pas enrere respecte les altres poblacions.

Ara, en període d'al·legacions les institucions polítiques i econòmiques de la comarca han de presentar les que siguin necessàries perquè no perdem el tren, i els polítics comarcans han de fer els contactes i pressions necessaris perquè la realitat que preveu el Pla canviï. En base a pressions similars, Reus, per exemple, ha aconseguit en el temps una estació de l'alta velocitat en el seu terme.

El desig seria que Valls pogués tenir una via fèrria entre la nostra ciutat i Tarragona que passés per l'estació del Camp, via que a començament del segle XX es va començar a construir en un traçat que unia la capital del Tarragonès amb les comarques centrals de Catalunya i que si s'hagués culminat hauria definit una situació diferent de les comunicacions de la nostra comarca. Es diu que és molt difícil que es facin noves infraestructures ferroviàries. És cert, però això no ens priva de demanar-les. El que si és més senzill és que a Picamoixons es faci un intercanviador que permeti que els trens que van o venen en direcció a Valls puguin anar directament cap a la via de Reus, cosa que hauria de facilitar que Valls fos un punt d'inici d'una de les línies de tramvia. També hauria de ser possible que la xarxa de rodalies de Barcelona, la qual disposa d'una periodicitat de trens molt envejable inclogués Valls, com ho fa amb Vic on comença una de les línies. La situació horària en què ha deixat Renfe la capital de l'Alt Camp és ridícula i indignant.

Tot plegat fa que si no millora el trànsit de trens entre Valls i Barcelona i si quedem exclosos del tramvia del Camp perdrem el tren del que ha de ser l'element clau de la mobilitat del futur: el ferrocarril. I perdre aquest tren condiciona la nostra capacitat per desplaçar-nos, per tant la nostra qualitat de vida, i la potencialitat econòmica de Valls i la comarca de l'Alt Camp.

Article publicat a l'edició de Valls de Vilaweb

Jordi Ferré: “Només 1 de cada 5 lectors de Catalunya llegeix habitualment en català”

2010-04-13T09:13:00.002+02:00

Nascut fa 46 anys, Jordi Ferré Blasco, casat i pare de dues filles, és gerent de l’editorial vallenca Cossetània, fundada el 1996. Repassem amb ell en quina situació es troba el món editorial català, ara que falta poc per Sant Jordi.

1. Quina és la filosofia de treball de Cossetània?

La voluntat de Cossetània és ser una editorial de caràcter general, però que se’ns tingui de referència en temàtiques concretes com l’excursionisme, el turisme o els llibres de cuina, tot i que també editem llibres de literatura, assaig o història. En aquest sentit, intentem obrir línies editorials en camps en què no hi ha llibres en català. Per exemple, el mes de maig iniciarem una col•lecció de guies de viatge que serà l’única que hi haurà en català en aquest important sector editorial. Aquest és un dels reptes més importants del 2010, i si ens en sortim, cosa de la qual estic convençut, serà una contribució important a la normalització de la nostra llengua, ja que per fi podrem viatjar en guies en català pel món. Això també ho hem fet en altres tipologies de llibres.

2. En quina situació es troba el món editorial català?

Al català li falten lectors. Les estadístiques ens diuen que només un de cada cinc lectors de Catalunya llegeix habitualment en català. Necessitem capgirar aquestes xifres perquè necessitem un mercat més sòlid. Hi ha diversos motius perquè això succeeixi, com per exemple la falta d’oferta en català en moltes temàtiques o també els problemes de promoció, ja que competim amb llibres en castellà que per les seves perspectives de venda tenen una promoció molt àmplia, o també la falta d’hàbit de lectura en català d’un sector important de la població.

3. Com valores les polítiques que ha desenvolupat el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserres?

El conseller Tresserres ha fet al davant de la seva conselleria una bona feina i l’ha fet a més a més amb criteri, cosa que és d’agrair. Penso que ha estat un excel·lent conseller. La crisi econòmica ha reduït els recursos del seu departament, i això també ha afectat les línies d’ajuts a les indústries culturals. Tot i així, darrerament l’Associació d’Editors en Llengua Catalana hem arribat a una acord amb el Departament pel paquet d’ajuts per a l’edició en català pel 2010 amb un balanç satisfactori tenint en compte les circumstàncies del moment. La cultura catalana necessita polítiques de discriminació positiva, ja que es troba en inferioritat de condicions respecte a l’altra cultura amb què conviu en el mercat, i la conselleria té clar que cal fer polítiques en aquest sentit; prova d’això és la llei de cinema, una llei molt valenta i molt necessària. Malgrat que el sector editorial en català necessita més ajut per poder competir amb igualtat de condicions amb la llengua castellana, som conscients de les limitacions econòmiques actuals; per tant, el que estem fent els editors catalans amb la Conselleria és treballar colze a colze per optimitzar de la millor forma els recursos existents, i en aquest sentit hem trobat molt bona predisposició.

4. Quines perspectives teniu enguany per Sant Jordi?

Ens presentem a Sant Jordi amb una trentena de novetats editorials on portem llibres característics de les nostres línies editorials. Ens sembla que presentem una bona oferta, variada i amb llibres de qualitat. Confiem que serà una bona diada de Sant Jordi.

Entrevista publicada al butlletí Noves d'Esquerra, de Valls

El llibre de paper desapareixerà?

2010-02-27T08:16:00.009+01:00

Des que vam crear Edi.cat (Angle Editorial, Bromera Edicions i Cossetània) per comercializar llibres electrònics, experiència que ha estat la pionera en català, he hagut de respondre moltíssimes vegades a aquesta pregunta en taules rodones, col·loquis o conferències. Com si el temor principal de l’aparició del llibre electrònic sigui que pot fer desaparèixer el de paper. Primerament, cal tenir en compte que el que és important d’un llibre no és el vestit, el seu aspecte, sinó el contingut, el treball intel·lectual que està imprès en el cas del paper: per tant, el més important és que el llibre en el format que sigui seguirà existint, amb els canvis que tota nova tecnologia implica.

Ara bé, per respondre a la pregunta: la meva opinió, que no deixa de ser completament subjectiva i fruit també per altra part de l’estima que tinc als llibres tradicionals, és que el llibre de paper seguirà existint, conviurà amb el llibre electrònic, però sofrirà canvis i perdrà pes. El llibre de paper tindrà cada cop més valor com a objecte i el seu futur serà competir en qualitat. Per exemple, no em sé imaginar (tot i que aquest món es completamente canviant) que no existeixin els llibres il·lustrats per a la mainada, els bons treballs amb bones enquadernacions, etc. Per contra, veig que tenen poc futur aquells llibres impresos en paper de baixa qualitat que al cap de tres anys estan completament grocs, o amb enquadernacions que després d’un parell de lectures ja estan malmeses. Aquests darrers tenen el temps comptat, em sembla. I el llibre en paper és un invent massa perfecte perquè es pugui albirar la seva fi.
Tenim, però, a tocar l’explosió del llibre electrònic. Als EUA, que van més avançats en aquest món que nosatres, l’estant ja vivint. Sense anar més lluny, el darrer llibre de Dan Brown, The lost symbol, en algun moment ha tingut a Amazon més vendes en format electrònic que en format paper. S’ha de dir, no obstant això, que el conjunt total de les vendes en paper del llibre és enormemente superior al de format electrònic; però és un sector que creix geomètricament, i podríem dir que en un any de recessió com ha sigut el 2009, és l’únic sector del món editorial que ha crescut, tot i que encara està en un procés incipient amb moltes incògnites per revelar.

Però per què sembla ara —i no abans— que el llibre electrònic tindrà entrada en el mercat, si tenim en compte que els ordinadors fa ja força anys que són presents en totes les llars? La resposta és senzilla: fins ara no s’ha presentat al mercat una tecnologia que sigui còmoda de llegir i que produeixi unes sensacions semblants al paper. Em refereixo, doncs, a la tinta electrònica, la tecnologia que utilitzen els lectors electrònics (e-readers). La principal diferència respecte dels ordinadors, mòbils o altres tipus de ginys similars és que un lector electrònic no és una font de llum. En els altres, ordinadors o mòbils, la llum va de dins cap a fora i la lectura durant molta estona amb aquests aparells és pesada perquè produeixen reflexos desagradables. En canvi, els aparells amb tinta electrònica no desprenen llum, però necessiten llum exterior; si no la lectura és impossible. En una habitació a les fosques és completament inviable utilitzar-los.

Així doncs, tenim una tecnologia nova que, a més a més, ens recorda el paper. El que falta ara és que tingui un preu assequible i que s’unifiquin els formats per utilitzar-la. Anem pel preu. Els aparells que s’han comencialitzat durant l’any 2009 han oscil·lat entre els 300 i els 700 euros. Massa car per a un producte popular. El lector electrònic entrarà a les cases de forma massiva quan tingui un preu inferior als 100 euros. En aquest sentit les notícies que ens arriben de nous lectors van en la bona direcció. No serà estrany que el 2010 o a tot estirar el 2011 vegem com es podran adquirir lectors electrònics amb cupons que regalaran els diaris, com han fet amb altres aparells. D’altra banda, a l’Estat espanyol encara no es comercialitzen els lectors de Sony, una de les empreses pioneres, que ja és al mercat americà i també al francès, al britànic i a l’alemany. Estic convençut que hi haurà un abans i un després de l’arribada de Sony al nostre mercat. Quan es produirà això? Aquesta és la pregunta del milió que tots els agents afectats ens fem.

L’altra dificultat a superar, i té molta importància, és el fet que no hi ha encara un estàndard del format a utilitzar. Per posar un exemple que tots coneixem. Ara ens trobem amb el llibre electrònic en la mateixa situació de quan va aparèixer el vídeo, en què convivien diversos formats: el VHS, el Beta, el 2000, etc. Al final el que es va acabar imposant, el VHS, no va ser precisament el millor. Amb els llibres electrònics la situació és similar. Quin format s’imposarà? Doncs malgrat que s’intueix encara no és segur el que acabarà passant.

Podríem dir que hi ha cinc tipus de formats: Kindle, el nou que presentarà Google, el clàssic PDF, mobipoquet i e-pub. Els dos primers són formats tancats. Kindle, que és el lector electrònic d’Amazon i té una important penetració al mercat americà i anglosaxó, és un format completament tancat. Amb aquest aparell només es poden adquirir llibres de la plataforma Amazon. És un format que clarament no interessa als editors independents. Google prepara el seu format de llibre electrònic. Quan comprarem un llibre electrònic amb Google no ens descarregarem cap arxiu; senzillament adquirem el dret a visionar el llibre en qüestió des de qualsevol aparell que pugui connectar-se a Internet, sigui un ordinador, un lector lectrònic, un mòbil... Després hi ha el clàssic PDF, que malgrat que penso no és estrictament un llibre electrònic, és a hores d’ara la millor possibilitat per visualitzar llibres amb il·lustracions, quadres, imatges o gràfics. I finalment els formats mobipocket i e-pub, que es comporten ambdós com un llibre electrònic amb les funcions que li són característiques: es pot ampliar la lletra, ocupen molt poca memòria, etc. El format mobipocket és propietat d’Amazon, cosa que ha provocat que els editors independents de tot el món i Sony al capdavant apostin pel format e-pub. Ara mateix tot fa pensar, i tant de bo no m’equivoqui, que serà el que s’imposarà. Per tant, i com a consell, si teniu pensat comprar un lector electrònic, assegureu-vos que llegeix el format e-pub.

Finalment, perquè tot plegat funcioni fa falta que hi hagi oferta, que els editors ens posem a digitalitzar els nostres fons, i això, a part que no és bufar i fer ampolles troba reticències en el sector. És clar que si no ho fem bé correm el risc que passi el mateix que en el món de la música. Per tant, és imprescindible que ho fem amb sentit comú i celeritat, i que garatim drets com el de la propietat intel·lectual i fem front comú per evitar la pirateria. De moment, sembla que tothom té clar que el llibre electrònic ha de tenir un preu inferior al de paper. En quin percentatge? Això s’ha de veure, ja que cal definir encara el model de negoci d’aquest nou món i, per altra banda, sembla que també hi ha un acord que els llibres que no siguin de domini públic estiguin protegits amb un sistema DRM (Digital Restriccions Management) que eviti la pirateria, tot i que en el món informàtic no hi ha cap sistema que sigui impossible de copiar.

En definitiva, estem a l’entrada d’un nou món en el sector de l’edició. Un nou món que assentarà unes bases diferents de les actuals i que posarà en qüestió les funcions de tots els agents implicats en el sector del llibre: editors, distribuïdors, llibreters i fins i tots autors. D’aquí a uns anys, pocs, ens trobarem amb una realitat completament diferent de l’actual. És un moment de canvi i el canvi com a tal no ens ha de fer por. En tot cas el que ens n’ha de fer és no tenir l’actitud correcta per assimilar-lo. Sovint m’agrada dir que si per mi fos, si de mi depengués, aturaria ara mateix els llibres electrònics, perquè em situen en un escenari desconegut i això em crea incertesa, però com que aturar-ho no és a les meves mans, val més que m’hi posi com més aviat millor, no sigui que passi el tren i no estigui en condicions de pujar-hi.

Article que ha sortit publicat a la revista BValls de Lletres del febrer de 2010

El llibre de la Marató de TV3

2009-11-20T09:03:00.000+01:00

Entrevista a TV3 per l'edició entre Angle Editorial, Bromera Edicions i Cossetània Edicions del Llibre de la Marató de TV3. La novetat d'aquesta edició ha estat que per primera vegada s'ha editat en format digital.

"La queixa és un mal model de negoci"

2009-08-25T10:10:00.003+02:00

Entrevista realitzada per Toni Orensanz i publicada a La Vanguardia el divendres 21 d'agost.

I el quart campanar?

2009-07-08T23:01:00.002+02:00

L’sky line de Valls està traçat bàsicament per la silueta de quatre campanars que donen caràcter a la ciutat i al seu barri vell. És la mateixa silueta que descriu Narcís Oller en el seu Vilaniu entranyable. És la silueta que ens commou als vallencs quan fem el tomb del balcó. És l’essència del nostre Valls.

Capitanejats pel campanar de Sant Joan, els cimboris del Carme, Sant Antoni i Sant Francesc s’enlairen al cel amb la intenció de guanyar espai a l’infinit, mostrant als nostres xiquets, als nostres castellers el camí de les alçades. Per això, per aquesta estima cap al nostre sky line no és estrany que ràpidament s’hagin omplert les visites als campanars de la nostra ciutat previstes per aquest estiu. Això dóna una pista del què es podria fer en els cap de setmana que Valls té més visites turístiques, en temps de la calçotada. Tenim el que tenim, no hem vetllat pel nostre patrimoni però ens queden atractius per fer-los visibles, per convertir la visita de la ciutat en una emoció: els campanars, el refugi de la plaça del Blat, l’arxiprestral de Sant Joan, la ruta Narcís Oller, la capella del Roser, etc. són argument prou significatius per creure’s que el turisme cultural, quan es prepara amb coherència i arguments, té interès pels ciutadans. Ho hem pogut comprovar moltíssimes vegades: les visites guiades al pont de Goi, al refugi de la plaça del Blat, les visites nocturnes a Sant Joan. Però sembla que no ens ho acabem de creure, que no ens veiem capaços de fer aquestes activitats també cap enfora la ciutat, cap els nostres visitants. I si ho provéssim? I si els tres campanars els ensenyéssim també als forasters? Ens hauríem de preparar, però, la resposta per poder explicar, perquè no es pot pujar al quart campanar, el de Sant Francesc, la quarta sageta que marca el perfil del barri vell. I és que no el podem ensenyar perquè el seu propietari, l’Ajuntament, se n’ha oblidat, l’ha deixat allà abandonat mentre veia que els altres tres poc a poc s’anaven arranjant.
És curiós que sigui precisament el que és municipal el que estigui més malament. Els altres, propietat, de l’Església s’han arranjat, amb subscripcions populars, amb ajudes institucions, de diverses maneres s’han aconseguit els recursos per poder-los deixar en condicions i fins i tot ser visitats, però la deixadesa ha fet que Sant Francesc romangui com a testimoni del poc valor que es dóna institucionalment al patrimoni cultural de la ciutat. Sant Francesc o la Biblioteca Cultural pateixen el mateix mal: el nostre ajuntament no sap què n’ha de fer i precisament aquest és el problema, el principal problema, ja que fins que no tinguin un destí funcional pel qual es pugui projectar una reforma, seguiran en l’ostracisme més absolut, deteriorant-se qui sap fins a condicions extremes o irreversibles. S’ha parlat de Sant Francesc com un destí per poder fer un auditori, però això només han estat comentaris i desitjos d’alguns que estimen Sant Francesc i que estimen la música a la nostra ciutat. Aquesta podria ser una excel·lent utilitat com en podria tenir d’altres. Cal però posar-s’ho el cap, que l’Ajuntament ho tingui entre cella i cella, que li busqui una funcionalitat i que en faci el projecte i després cal recórrer el llarg camí per trobar els recursos econòmics, però si no sabem què en volem fer mai trobarem els diners per arranjar-lo i mai en farem res, ni de Sant Francesc, ni de la Biblioteca Popular.
La visita als campanars de la ciutat és malauradament incompleta. N’hi falta un, Sant Francesc, falta poder visitar una talaia. Mentre els altres tres aquest estiu rebran complaguts les visites dels vallencs, l’altre, el de Sant Francesc haurà de conformar-se amb el seu pèssim estat, com un malalt terminal, albirant la ciutat des de la seva privilegiada posició, mentre, a les seves entranyes, les arrels de les figueres van malmeten el seu esquelet.

Article publicat al diari digital elpati.cat, el 7 de juliol de 2008

Sobre el Vallenc de l’Any

2009-05-08T09:05:00.000+02:00

Llegeixo a El Pati de la setmana passada que Francesc Murillo ha estat escollit Vallenc de l’Any 2008. El treball que ha realitzat els darrers temps per la investigació i divulgació de la història de la Batalla del Pont de Goi ha estat, sembla, un element que ha pesat en la decisió del jurat. Penso que el jurat ha estat encertat. La commemoració de la Batalla del Pont de Goi feta amb lluïment i èxit, hagués tingut una pota coixa si no s’hagués presentat l’obra de Murillo. Tant important, o més, que els actes festius són aquelles activitats que permeten recuperar la nostra història, que permeten saber què és el que se celebra, què és el què es commemora. Sense la investigació històrica no tindria sentit la commemoració d’esdeveniments del passat.
Murillo ha fet un treball impressionant, extraordinari, rigorós, extens, detallat, ha anat a les fonts d’origen, ha visitat als arxius de referència per conèixer amb exactitud els detalls de la Batalla, el perquè de cada moviment de tropes, els motius pels quals geogràficament l’enfrotament es va celebrar entre el terme de Valls i Alcover. I una vegada recollida tota la informació i estar empapat de totes les dades ha volgut compartir-ho amb els vallencs, amb els seus convilatants, i no únicament amb la redacció del llibre, sinó també fent-ne divulgació de tot el què ell havia recollit. Les explicacions in situ al lloc de la Batalla, de les quals en va fer diverses sessions, van ser una activitat didàctica interessantíssima. Francesc Murillo s’apassionava en les seves explicacions, les vivia i gaudia veient l’interès dels vallencs amb el que ell detallava. I és que malgrat haver obtingut una beca per estudiar la Batalla del Pont de Goi, un treball com el que ha realitzat l’historiador vallenc no es pot dur a terme si l’autor no hi dedica intensament el seu esforç oblidant-se dels diners obtinguts per la beca. Si Murillo ha comptat les hores que ha invertit i ha fet la divisió amb els diners obtinguts segur que comprovarà que econòmicament parlant la investigació ha estat ruïnosa per a ell. Però estic segur que ara això li importa poc, que ell ha estudiat la Batalla del Pont de Goi perquè estava convençut que ho havia de fer i perquè com diu ell en l’entrevista la setmana passada a El Pati té com a lema personal “fer les coses ben fetes, encara que siguin insignificants”, tot i que aquest treball d’insignificant no en tenia res.
I no ho podia fer d’una altra manera, perquè a més de l’interès històric en el seu treball s’hi respira l’amor cap a la seva ciutat, cap a Valls, cap a la seva història, cap als seus vilatans, els seus carrers, les seves places, el seu malaguanyat patrimoni, cap els vestigis que queden. És també per això que el guardó hem sembla just, encertat, adequat, perquè la feina de Murillo en pro de la ciutat no és únicament pel que ha fet per recuperar la història de la Batalla del Pont de Goi, sinó que ja fa temps, anys, que es dedica a investigar aspectes de la nostra història i que té una especialment sensibilitat en explicar i recordar una i altra vegada el que en queda del nostre patrimoni i a mostrar la seva disconformitat quan no s’ha tingut en compte amb alguna actuació el valor patrimonial. Per això també anar al davant de la mobilització al carrer en defensa del Barri Vell. Perquè per damunt de tot, per Murillo el primer és la seva ciutat, la nostra, el patrimoni i la història. Reconèixer el seu treball, la seva dedicació amb el títol de Vallenc de L’any és agrair-li tot el treball desenvolupat i és animar-lo a no parar, a no cessar en les seves investigacions. És dir-li gràcies, estem amb tú, però no paris, segueix, el nostre patrimoni, la nostra ciutat necessita del teu treball.

Un Sant Jordi sense autors
Precisament Francesc Murillo va ser dels pocs autors vallencs o de la comarca que han escrit llibres el darrer any que va anar a l’acte de presentació, el dia 22 d’abril, a la sala de plens de l’Ajuntament de Valls, de les novetats literàries del darrer any. L’acte no es va plantenjar bé. Es van voler fer massa coses en un mateix moment i com que s’intuïa que al Saló de Plens no s’hi cabria es va optar per no convidar els autors: error.
La presentació de les novetats del darrer any, és una activitat que el que fa en certa manera és reconèixer als autors, per part de la màxima institució de la ciutat, el treball que han realitzat. Ve a ser, entenc jo, una mena d’agraïment. I per fer aquest reconeixement és necessària la presència dels autors, cosa que a més aquests agraeixen. Recordo que l’any passat, que sí es va dissenyar bé l’acte, autors de la nostra comarca que viuen a Barcelona van fer l’esforç per desplaçar-se a la nostra ciutat per assistir-hi. Això dóna la idea de la importància que per aquests té l’acte. I va ser una llàstima perquè a més qui va fer la presentació, Magí Sunyer, va fer un interessant i detallat repàs a totes les novetats davant un públic majoritàriament molt jove que no estava pel cas del que exposava Sunyer. Tampoc es pot culpar a la mainada pel poc interès que demostrava amb la dissertació de l’escriptor de Picamoixons perquè en tot cas la conjunció de les dues coses (la presentació de les novetats de Sant Jordi i l’entrega de premis de concursos infantils) era inadequada. Eren dos actes que s’havien de fer per separat. Dels errors també se n’aprèn. Llegeixo la setmana passada al El Pati que la pròpia regidora de cultura anuncia que de cara l’any vinent es replantejarà el sistema que s’ha fet enguany. Em sembla bé.

Article publicat al setmanari El Pati el 8 de maig de 2009

L'e-book o llibre electrònic entra tímidament al mercat literari

2009-04-25T19:35:00.001+02:00

En aquest enllaç hi trobareu la notícia que Canal Reus TV va emetre sobre el llibre electrònic. El reportatge està gravat en bona part a Cossetània.

Presentació del portal digital Edi.cat

2009-04-03T07:42:00.003+02:00

El passat mes de novembre vam presentar la Xarxa d’Editors Independents (Edi.cat) configurada de moment per Angle Editorial, Bromera i Cossetània, amb la voluntat de sumar i unir esforços.

El llibre es troba en aquests moments en una situació de canvi, que ha de definir un nou paradigma on tots els agents que hi estan implicats (editors, llibreters, distribuïdors i fins i tot autors) hauran d’adaptar-se a la nova situació. Això fa uns dies ho vam reflexionar en la Jornada sobre l’edició Independent, on va quedar clar que les aliances horitzontals com la d’Edi.cat poden ser una bona eina per encarar els reptes de futur i per poder afrontar amb èxit noves polítiques de comercialització i de promoció dels nostres llibres que ajudin a tenir un millor posicionament dels nostres productes en el mercat i en els canals de mediació que hi ha entre l’editor i el lector final.

La feina iniciada per la tardor per la plataforma Edi.cat poc a poc va avançant amb realitats, mentre intentem fer fonedissos el dubtes que es presenten en qualsevol projecte nou i innovador com és aquest. S’ha treballat amb la promoció conjunta i s’han iniciat directament gestions i actuacions amb els llibreters per millorar el nostre posicionament.
I tal com vam anunciar també el mes de novembre, un dels principals projectes de la xarxa era la creació d’un portal de comercialització de llibres electrònics, amb la voluntat d’experimentar, conèixer i anticipar-se en aquest món que en indrets com als EEUU està tenint un creixement important. Des de l’octubre quan vam començar a treballar hem hagut de resoldre moltes incògnites i qüestions que se’ns anaven plantejant i que poc a poc hem anat superant fins arribar al dia d’avui que podem presentar el primer portal en català de llibres electrònics i a la vegada un dels primers projectes d’e-books de l’Estat espanyol.

*Text que vaig llegir en la presentació d'Edi.cat que es va portar a terme el dijous dia 2 d'abril a Barcelona.

Sobre la il·luminació del Pati

2009-03-20T10:04:00.004+01:00

Des que les obres del Pati es van inaugurar la crítica que més he sentit és que la plaça a la nit és fosca, opinió negativa amb una base molt sòlida ja que només cal anar-hi quan no hi ha llum natural per poder-ho comprovar. Fa unes setmanes i després pel que es veu d’haver estudiat la solució, l’Ajuntament ha instal·lat a l’edifici de la Caixa Pensions uns focus que no solucionen de cap manera la foscor de la plaça més cèntrica de Valls.
Les queixes continuen tot i que l’arquitecte que va guanyar el concurs per dissenyar el nou Pati, Manel Vidal, deu se la única persona que està d’acord amb la il·luminació existent ja que el 20 de febrer llegia a la premsa, que Vidal digué referint-se a la il·luminació del Pati: “Volem entrar en un McDonals o en un restaurant de cinc estrelles”. Vaig haver de llegir dos i tres cops les declaracions tot intentant entendre la ironia que expressava l’esmentat arquitecte i endevinar si ho havia dit en un to burleta o amb un aire de superioritat cap a uns ciutadans provincians que no han entès la seva obra. Sigui la intenció que sigui són unes declaracions sobreres. Estic segur que si algun dia un client seu troba una obra que ha projectat amb poca il·luminació no s’atreviria a respondre-li d’aquesta manera. En aquest cas, l’arquitecte Manel Vidal hauria d’entendre que els clients som els ciutadans vallencs que el que volem és que se solucioni la il·luminació del Pati i no que se’ns respongui de manera desafortunada. Potser a l’arquitecte Manel Vidal no li aniria malament una mica d’humilitat que li permetés reconèixer que no ho va endevinar amb la il·luminació i resoldre la manca de llum a la nit al Pati amb una solució adequada i d’acord amb l’entorn de la plaça que projectà. Com que és un bon professional estic segur que si s’ho proposés s’en sortiria brillantment.
A més a més, pel que es veu no som únicament molts ciutadans vallencs els qui trobem la plaça fosca sinó que la màxima autoritat de la ciutat l’alcalde Albert Batet també deu pensar de la mateixa manera, ja que fa uns dies desautoritzava en certa forma les declaracions de l’arquitecte, en anunciar en una entrevista que s’ha fet recentment a Canal Reus TV que es millorarà la il·luminació actual del Pati, cosa que celebro. I és que estic segur que l’alcalde Batet s’ha passejat quan és fosc pel Pati i és conscient del problema. Potser si l’arquitecte Vidal visqués a Valls i tingués familiars d’edat avançada o amb dificultats visuals faria el mateix que fem molts ciutadans, aconsellar-los que no es passegin quan és fosc pel Pati no sigui que s’acompleixi la broma que fa uns dies em van explicar en el sentit que abans el Pati era “la plaza de los Mártires” i ara pot convertir-se amb “la plaza de los Caídos”. Està clar, a més llum, més seguretat i per tant menys possibilitats de caigudes en un espai que s’ha dissenyat, i no es una crítica, amb diferents nivells.

Les conseqüències de la ventada
Les conseqüències de la ventada de finals del mes de gener són ben visibles als boscos de la nostra comarca. Per tot arreu hi ha pins arrencats d’arrel, alguns dels quals tallen camins i senders. M’ho miro amb preocupació; n’hi ha molts, tants que en molts indrets encongeix el cor. Som al mes de març i d’aquí a tres mesos la calor de l’estiu apretarà de valent i si els boscos no es netegen amb celeritat d’arbres arrencats tot plegat es convertirà en un combustible molt perillós que combinat amb l’efecte de la calor pot tenir conseqüències devastadores.

Maitip’s
Llegeixo amb preocupació l’entrevista que va publicar El Pati el dia 6 de març al grup vallenc Maitip’s, que ha publicat un disc recentment i que va fer un concert multitudinari a la Colla Vella. Pel que es veu han tingut problemes amb la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Valls. Com que no sé com es va originar la polèmica no hem posaré a valorar-la però em preocupa una frase de l’entrevista quan diuen que “la regidora de Cultura ens va dir: Mentre jo sigui regidora no tocareu en aquest poble”. No sé el context ni com es va pronunciar tal frase que tampoc s’ha complert i prova d’això és el recent concert a la Colla Vella, però em sembla impròpia d’un polític. Seria interessant que les diferències que hi hagi entre el grup i la regidoria de cultura es llimessin i que es pugui des de la ciutat poder recolzar la iniciativa d’aquest grup. Em fa molta pena poder pensar que puguin arribar a dir algun dia la frase aquella que “un no és profeta a la seva terra”.

El pont trencat
Vaig acudir a una de les excel·lents visites guiades que l’historiador vallenc Francesc Murillo va fer en motiu del bicentenari de la Batalla del Pont de Goi. En primer lloc voldria felicitar l’historiador vallenc per la gran tasca que ha fet i fa contínuament per recuperar la nostra història. Estudiosos com Murillo ens ajuden a poder conèixer i estimar el nostre passat que el cap i a la fi és el que ens ha fet tal com som. La visita als escenaris de la Batalla del Pont de Goi va ser un plaer i una extraordinària activitat cultural. Diverses vegades, va sortir el nom del Pont Trencat, vestigi que desconeixia completament. Diumenge al matí en una de les sortides habituals en BTT m’arribo a la zona que m’havien indicat i el trobo. Quedo sorprès per la magnitud que devia tenir aquella obra arquitectònica i també pel que encara es pot veure d’aquest vestigi del segle XVI ja que tot i que la part central del pont ja no existeix, encara es poden contemplar perfectament un parell de voltes. Em sembla que valdria la pena que s’adeqüés l’entorn i es senyalitzés convenientment. A la nostra ciutat no hem sabut conservar com caldria que s’hagués fet els valors arquitectònics d’èpoques anteriors i ens queden pocs elements visibles. Valdria la pena en aquest cas que encara es pot contemplar, condicionar convenientment el que encara queda, que no és poc, d’aquest pont.
Després m’arribo pel Camí de la Granja, al Pont de Goi i em trobo amb diversos grups de vallencs que hi van en bicicleta o tot fent una passejada. L’entorn del Pont de Goi, que era gairebé un abocador, ara fa goig. L’aigua del riu és neta i diverses grups decideixen escollir aquest indret per fer-hi un pícnic. La ciutat ha recuperat brillantment un espai natural. Ara cal que tots el conservem i que l’administració vetlli perquè així es faci. Després de veure-ho penso que no estaria malament que es pogués fer el mateix amb l’entorn del Pont Trencat que ara és ple de deixalles. Em sembla que valdria la pensa proposar-s’ho.Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 20 de març de 2009

Presentacio de "Mes enlla de la mascara" a Vilanova i la Geltru

2009-02-24T21:00:00.002+01:00

El dimarts dia 25 de febrer vaig realitzar la presentació, a Vilanova i la Geltrú, del llibre Més enllà de la màscara, en el qual hi ha el conte amb què vaig guanyar el sisè Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova l'any 2008. Aquest és el text que vaig llegir a la presentació:

Més enllà de la màscara és el segon llibre producte del Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova. El primer, que es va presentar fa tres anys, va ser La màscara nua, que recollia llavors els guanyadors i finalistes del primer, segon i tercer Concurs de Contes Eròtics del Carnaval de Vilanova. En aquest cas i en haver-se complert el segon cicle de tres anys es publiquen els guanyadors del quart, cinquè i sisè concurs de contes eròtics. Concretament l’obra conté els relats: “El menovell de sor Alba” d’Alfred Sala, guanyador del quart concurs, i els finalistes d’aquella edició “Arrampicare divertendonsi” de Jordi Boladeras i “En què pensen els homes?” de Ramon Pardina; “La platja” d’Hèctor Alonso, guanyador de la cinquena edició i els finalistes d’aquell any, “Xocoteràpia” de Santi Mas i “Connecting people” del mateix autor; i "L’obessió", d’un servidor, guanyador de l’any passat, i els finalistes del 2008, “El telèfon mòbil” de Nel·lo Navarro i “Carta a l’estimat” de Jordi Boladeras. Per tant, nou relats i set autors, donat que Santi Mas i Jordi Boladeras tenen dos contes cadascú.

Són relats d’autors diferents, amb els estils d’escriure propis de cada autor i amb temàtiques diferents que donen un conjunt divers on es pot veure quin tipus de literatura eròtica s’escriu al nostre país i en la nostra llengua actualment. Tots tindran en comú, doncs, en podríem dir (la qualificació que es dóna aquests contes) l’erotisme literari, aplicat amb termes i amb visions particulars.

He intentat però, trobar punts de connexió entre els diferents relats. D’aquesta manera, una temàtica habitual en els arguments eròtics és la prohibició, la trangressió que algunes persones fan de pràctiques sexuals considerades prohibides per la situació social o personal d’aquestes i que tant sovint trobarem en la literatura eròtica. És present en “El menovell de sor Alba” on es descriu l’amor prohibit entre hàbits i sotanes, o a “La platja” on la protagonista tira per la borda les seves visions moralistes de política conservadora per deixar-se seduir pels plaers sexuals; i també a “Conecting people” on hi apareix la infidelitat amb la parella (una de les altres temàtiques habituals en aquest tipus de relat), i en certa manera al conte "L'obsessió", quan la normativa fa difícil transgredir el que són els estàndards del segle XXI de la parella.

La prohibició i la manera de trencar-la és un recurs habitual dels relats eròtics com també ho és aquell que narra com aconseguir el plaers sexuals amb objectes o tècniques imaginatives. Aquesta pràctica també es troba en aquest recull literari en diferents relats com “Arrampicare divertendonsi” on els protagonistes practiquen el sexe en plena natura i acompanyats de muntanyes arrodonides que recorden en molts moments l’anatomia humana més sensual i ho fan en situacions d'esports de risc; a "Xocoteràpia" on la pràctica sexual és acompanyada d’una menja utilitzada sovint també en la literatura eròtica, la xocolata, i on l'autor ens porta a un imaginari ple de dolçor i plaer; a “L’obsessió” on es narra com la protagonista arriba al clímax gràcies als fruits naturals; a “El telèfon mòbil”, un relat impossible d’escriure fa vint anys quan no coneixíem ni aquests aparells ni moltes de les funcions que ara tenen i en què se’ns narra una nova manera de mantenir relacions sexuals en la distància.

I finalment, trobem en el recull dues aportacions novedoses. Per una banda a “En què pensen els homes?” trobem un penis que acaba decidint per ell mateix, que s’imposa a la resta del cos d'un home, un penis que pren decisions sobre amb qui cal allitar-se, i curiosament, al darrer relat del llibre “Carta a l’estimat” hi trobem un cony que també té vida propia, com si per si sol fos un ésser amb sentiments, que s’enamora. Un penis i un cony amb qualitats pròpies de la ment coincidint en un mateix llibre i en dos relats d'autors diferents que no decideixen premeditadament escriure de mutu acord sobre aquestes qüestions.

En definitiva, relats diferents, d’autors diferents, amb temàtiques diverses, amb un fil conductor que és l’erotisme però a la vegada amb nexes en comú que ens permeten crear fins i tot connexions entre els diferents contes i que configuen un conjunt heterogeni i interessant dins de la literatura eròtica actual a Catalunya.

Em resta doncs només aconsellar-ne la seva lectura i agrair, en primer lloc en el meu nom personal, i estic segur que també en el de la resta d’autors, la tasca dels organitzadors del Concurs que han premiat les nostres obres i que n'han facilitat la seva edició i difusió i animar-los a seguir teballant en la promoció d’aquest tipus de literatura de la qual hi ha tant dèficit en el món de l’edició en la nostra llengua; una literatura, l'eròtica, que a la vegada és una línea de ficció tant històricament com a actual, molt important en panorama literari mundial. I, en aquest sentit, cal valorar que per a què una literatura sigui normal ha de ser practicada en totes les seves modalitats i per tant impulsar treballs en el món de la literatura eròtica és a la vegada treballar per la normalització de la nostra literatura i de la nostra llengua i cultura.

Hem perdut el tren... del tren

2009-01-30T08:21:00.000+01:00

És difícil que els vallencs poguem perdre el tren ja que pràcticament no tenim trens per perdre. Ben bé, hem perdut el tren del tren. En deixar-nos Renfe sense pràcticament comunicació per la via fèrria de baix preu, l’estació de Perafort de l’AVE, s’ha convertit en la nostra estació per excel·lència i els Avant els mitjans de transport ferroviari que més acabem utilitzant. Però com qui volgués que els vallencs no utilitzem el transport públic, poc a poc s’amplien les dificultats per poder ser usuaris d’un servei ferroviari eficient i econòmicament assequible. Fa unes setmanes i sense previ avís va desaperèixer l’autobús que enllaçava Valls amb l’estació del Camp pels horaris dels Avants. El servei era poc utilitzat, tant poc utilitzat com desconegut. A algú se li va ocórrer de publicitar-lo? Per tant, per anar a l’estació de l’AVE cal anar-hi obligatòriament amb cotxe i aquí ve un nou entrebanc. Les intel·ligències tècniques i polítiques que van idear una estació en un indret no urbà podien haver tingut la ocurrència, lògica sembla, de crear places d’aparcament o gratuites o de baix cost pels usuaris que utilitzarien el servei de trens. Era de preveure que serien molts els usuaris que hi anirien en cotxe. Però clar, pensar amb això seria pensar massa amb el ciutadà i hom comença a tenir la convicció que a vegades es pensa més en recaptar que en servir. Es va preveure aparcament: sí, però de pagament. Davant similar incongruència els usuaris aparcaven on podien: pels vorals i pels llocs destinats a jardí. L’espectacle de cotxes aparcats a qualsevol lloc era (i encara és) lamentable. Fa més d’un any que l’estació funciona i el problema era evident. S’ha buscat solució? No, naturalment, no! El que s’ha fet és impedir que els cotxes aparquin als llocs destinats a jardí i abocar a més usuaris a utilitzar el pàrquing de pagament i a passar per caixa. Ara qui vol aparcar sense pagar ha de deixar cada cop el se vehicle més lluny. Era fàcil i hi havia i encara hi ha lloc per crear un aparcametnt gratuit o barat. És una estació, repeteixo, en una zona no urbana. Fer-ho, plantejar-ho no era complicat. Només faltava sentit comú, cosa que pel que veig és un bé escàs. Millor que tothom passi per caixa!

D’impostos que pugen massa
I parlant de passar per caixa: l’increment de les ordenances de Valls pel 2009 s’anuncia a la premsa que serà d’una mitjana del 4,2%. La inflació a l’Estat espanyol ha estat de l’1,4%. Per tant l’increment dels impostos vallencs és el triple que l’augment del cost de vida, cosa que en temps de crisi em sembla gens adequat.
La renda familiar durant el 2008 a Catalunya ha baixat un 1,4% i es preveu que el 2009 baixi un 3,5%. Això vol dir que les famílies tenen menys ingressos, menys diners per gastar, i si no hi ha consum difícilment sortirem de l’atzucac en què ens trobem. Una de les millors mesures contra la crisi que pot preveure l’administració és fer polítiques que afavoreixin l’economia familiar. Pujar els impostos el triple de l’agument del cost de vida és castigar l’economia familiar dels administrats. La crisi afecta tots: a les empreses, als particulars i també a l’administració i cal que tots fem esforços. A l’administració local, en general, no li quadren els números, ja que la caiguda en picat de la construcció ha fet que els ingressos per llicències d’obres, que eren importants per quadrar el pressupost, hagin tingut un descens molt considerable. Ara bé, si els números no quadren no si val en castigar les ja prou ressentides economies familiars. Els EROs, l’augment d’atur, etc repercuteixen directament sobre els diners que ingressen les famílies i repercuteixen sobre un menor consum. És necessari doncs no fer polítiques que redueixen les rendes familiars. A l’hora de fer quadrar els números em sembla que seria interessant que el nostre Ajuntament estudiés les assignacions als regidors i als partits polítics. Que cada ple a la ciutat li costi 6.000 euros és un luxe que en la situació actual de crisi no ens podem permetre. Hi ha moments que no es tracta només de no agumentar les asignacions sinó que es tracta d’adequar-les a les situació econòmica que es viu i ara, en plena recessió, fer perdagogia de l’exemple seria reduir determinades asignacions que el nostre consistori va aprovar a inicis de legislatura.
I tornant als trens, això de fer augments triplicant o quatriplicat l’IPC en temps de crisi també ho han aplicat altres serveis públic: Renfe ha incrementat un 6% el servei de rodalies, un 5% la mitja distància i un 4 % l’AVE. Malament anirem si la pròpia administració no es conscient en plena crisi que qualsevol ajuda a la butxaca del ciutadà és important.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 30 de gener del 2009

La literatura 2.0, una nova forma d’escriure?

2009-01-03T12:59:00.000+01:00

L’escriptor mallorquí Biel Mesquida en el pròleg del llibre La catosfera literària, publicat el mes de maig passat i on s’hi recullen una mostra de 100 blocs de literatura escrits en català, hi escrivia que “a la xarxa s’està fent una part essencial de la literatura del present”. I és veritat, la xarxa és la més novedosa forma de socialització de la literatura. Un escriptor, quan escriu un text, ho fa, en primer lloc perquè l’escriptura li crea plaer i, després, perquè aquest text sigui llegit. Ser llegit és el gran repte dels creadors. Hi ha qui fa fotocòpies del seu text, el passa als amics i n’espera els seus comentaris, que generalment, seran bondadosos. Fins a l’aparició d’Internet per aconseguir arribar a més gent, a l’escriptor no li quedava altra forma de ser llegit, si era un text curt, que lliurar-lo a una revista literària o, si era un text llarg, presentar-lo a un editor o a un premi literari que tingués garantida l’edició (si guanyava). En aquest punt apareixia doncs un intermediari (l’editor) que era qui decidia si s’editava el text en qüestió o no i aquesta tasca es feia, i encara es fa, amb més o menys encert. La xarxa però, permet connectar directament l’autor i l’escriptor sense passar en absolut per cap filtre. Són els lectors qui decideixen si val la pena o no seguir la lectura de les creacions d’un determinat autor. L’estructura es converteix completament en horitzontal i l’autor veu compensada moralment la seva feina en obtenir lectors; ara bé, la gratuïtat del sistema fa que aquest no ingressi res en absolut per la seva feina creativa. La xarxa s’ha convertit doncs en un bon sistema per escriptors desconeguts per poder donar-se a conèixer i, també ha permès, que textos sorgits a la xarxa hagin fet un salt cap a una tecnologia anterior, la del llibre de paper. D’aquesta manera, arreu del món s’han editat llibres sorgits de la xarxa, especialment dels blocs, cosa que ha comportat que el món editorial tingui un ull posat en aquest món per saber quines aportacions novedoses hi arriben.

El concepte 2.0
En els darrers temps el concepte 2.0 s’ha introduït en el nostre llenguatge i s’han portat a terme seminaris, conferències i xerrades sobre aquesta qüestió. D’aquesta manera es parla de termes com economia 2.0, política 2.0, edició 2.0 i naturalment, literatura 2.0. Tot plegat sorgeix de l’aparició dels webs 2.0 que han significat un canvi radical en la filosofia d’ús de la xarxa. Les webs 2.0, més que un portal d’informació, es converteixen en punts de trobada que configuren xarxes socials completament horitzontals on tothom pot tenir-hi protagonisme. Els blocs, els wiquis, els fotologs, el Youtube, el Twiter o el Facebook es converteixen en espais comuns que permeten als usuaris interconnectar-se entre ells sense que tingui importància la procedència geogràfica, social o cultural de cada persona. D’aquesta manera, per exemple, el concepte d’economia 2.0 es basaria en què: per crear un negoci format per diverses persones o empreses de diferents indrets, cadascuna aportarà el que sap del seu camp per ajuntar les diferents iniciatives i confirgurar-ne una de nova; aquesta tindrà un sistema de treball basat en les comunicacions en xarxa i utilitzarà les tecnologies que posen a l’abast els webs 2.0.
Arribats en aquest punt, sorgeixen una sèrie de preguntes com: què és la literatura 2.0? Tota creació realitzada en un mitjà 2.0, com un bloc, es podria considerar literatura 2.0? Primerament, el més habitual és que els creadros, els escriptors, utilitzin la tecnologia 2.0, els blocs, per donar a conèixer les seves creacions. En la majoria dels casos són textos que es podrien reproduir perfectament en paper. Podríem dir que és literatura 1.0 que s’expresa en un suport 2.0, però hi ha iniciatives sorgides a la xarxa que ens ofereixen noves possibilitats. En el blog “Històries veïnals” (historiesveinals.blogspot.com), persones que no es coneixen entre elles escriuen un relat conjuntamet a partir d’uns paràmetres que els facilita el coordinador del blog. Altres blogs, com l’eròtic de la Mireia (mireiagalindo.blogspot.com), que ha acabat convertint-se en un llibre editat enguany (Em dic mireia i el meu cony es diu Carlitos) ha utilitzat totes les eines que ofereix Blogger (inserció d’imatges, vídeos, música, enllaços, etc.) per combinar-ho amb la narració i ho ha convertit en un tot armònic. Fins i tot el personatge en ficció de la Mireia disposa d’un Twitter. Precisament, el Twitter, aquesta nova eina 2.0, ha permès que des del web Hesperia s’hagi convocat un concurs de microrelats de ciència ficció, que no poden tenir més de 140 caracters, és a dir, han de ser molt curts, com els missatges de Twitter; tot un repte.
La literatura digital, aquella que ha estat feta per llegir-la únicament amb un suport iformàtic té moltíssimes possibilitats, el problema és que ens costa imaginar quins camins es poden seguir. En la trobada de la Catosfera 2008, celebrada a principis d’any a Granollers, Laura Borràs, filòloga, professora de la UOC i reconeguda especialista en literatura digital, va deixar bocabadats tots els assistents a la trobada amb una mostra de literatura digital. És molt difícil explicar-ho amb paraules, per això, us aconsello una visita al web (http://www.uoc.edu/in3/hermeneia/cat/) on hi ha una mostra de més de 500 obres de literatura digital. Com es llegeix en el propi web hi trobarem “des de poesia dinàmica, a la narració hipertextual, des de la literatura generada per ordinador a l’assaig hiperactiu”.
Aquestes noves tecnologies, aquestes noves formes de literatura les hem de mirar més com una oportunitat de poder incorporar nous lectors que com una amenaça. Recordo que Laura Borràs va apuntar dos conceptes claus: “nadius digitals i immigrants digitals”. Deia que nosaltres som “immigrants digitals” ja que ens hem educat en una tecnologia diferent a l’existent actualment i ens hem vist obligats a “immigrar” a les noves tecnologies; mentre que les noves generacions són “nadius digitals” que han après a fer anar l’ordinador, els programes i els webs 2.0 de la mateixa manera com han après a caminar, a llegir o escriure. Són doncs aquestes noves generacions, els qui possiblement estan més acostumats a llegir en pantalla digital que en format paper, els que poden incorporar nous lectors de literatura a partir dels formats digitals amb creacions molt afins a les que estan acostumats a veure en els ordinadors.
En fi, tot un cami per recórrer, on també els e-books tindran molt a dir, que haurem d’anar digerint a poc a poc i acostumant-nos als conceptes de literatura digital o 2.0. Però el món va tan depressa que mentre això passa ja hi ha qui comença a parlar de literatura 3.0.

Article que he publicat a la revista bValls de Lletres número 11 (editada per la Comissió de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Vallencs), que ha sortit publicat aquest mes de desembre i que es va presentar el dia 17 de desembre a la sala d'actes de l'Institut d'Estudis Vallencs. Podeu també llegir l'article publicat a la revista en aquest pdf.

Què necessita el llibre en català?

2008-12-26T13:35:00.000+01:00

Sovint hom té la sensació que quan es parla del llibre en català, es tracta com si estiguéssim en una situació normalitzada on les lleis del mercat ja regulen l’espai que ha d’ocupar. És cert que al voltant del llibre en català s’ha creat una indústria que crea llocs de treball i que té lògicament objectius mercantils com qualsevol altre empresa, però això no vol dir que tingui una situació normal respecte el llibre en castellà. Les dades ens ofereixen un panorama real poc encoratjador. Així estan les coses, segons l’enquesta d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres a Catalunya, tan sols 1 de cada 5 lectors de Catalunya llegeix habitualment en català.
En termes futbolístics podríem dir que perdem per golejada, per 5 a 1. I més preocupant encara és que si analitzem l’evolució de les dades que ens ofereix l’enquesta no s’observa cap millora en aquesta proporció, ans al contrari. Millorar l’índex del nombre de lectors habituals en català ha de ser l’objectiu dels editors en llengua catalana i de l’administració. No conec, en aquest sentit, les dades del País Valencià i de les Illes, ja que l’esmentada enquesta no les analitza, però tot indica que són encara pitjors.
Per on s’ha d’actuar per procurar que el nombre de lectors en català augmenti? Hi ha diferents actuacions a fer i en diferents camps. El primer és la visualització del llibre en el mercat. Un estudi realitzat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana analitza les dificultats que té el llibre en català per tenir espais visibles en el punt de venda.
Habitualment, a les llibreries independents és el lloc on es tracta millor el llibre en llengua catalana però tenim grans problemes de visualització en les cadenes de llibreries i en els grans magatzems, llocs on segons l’Enquesta d’Hàbits de Lectura cada cop tenen un percentatge de venda més gran de llibres.
Si s’analitza només en termes mercantils i com que hi ha un major nombre de vendes de llibres en castellà (recordem el 5 a 1), aquests lògicament tenen més rotació i des del punt de vista econòmic són més rendibles pels establiments. Per tant, cal crear polítiques de discriminació positiva pel llibre en català que incentivin la seva visualització en el mercat.
A més a més, s’editen en la nostra llengua aproximadament 8.000 títols de llibres que han de competir per tenir un espai en les llibreries amb els més de 50.000 que s’editen en castellà, que a més en tenir tirades i expectatives de vendes superiors, porten campanyes de màrqueting amb més mitjans. Amb això arribem a una segona qüestió, és necessari també idear actuacions de màrqueting pels llibres en català. Cal dir en aquest sentit que des de fa dos anys l’ICIC ha iniciat una línia d’ajuts a la promoció del llibre.
Un altre dels punts que impedeix que la xifra de lectors pugui augmentar és que falta oferta de llibres en català. Sovint he sentit que un dels problemes del món del llibre és que s’edita massa i que això col·lapsa les llibreries; no ho negaré, però m’agrada també dir sempre que no és precisament el llibre en català qui crea aquest col·lapse ja que per una banda el nombre de llibres en llengua catalana per cada 1.000 habitants, en l’àrea geogràfica de parla catalana, no arriba a l’1 per 1.000, percentatge que és superat en el cas del llibre en castellà, i per l’altra perquè segons l’estudi del comerç interior del llibre a l’Estat espanyol, mentre que el nombre de títols en castellà el darrer any va tenir un increment d’un 2,8%, en català el nombre de títols que es van editar el 2007 respecte el 2006 va tenir un descens del 2,1%, cosa que ja va ocórrer també el 2006 respecte el 2005.
Falta doncs oferta ja que hi ha matèries com l’assaig, les guies de turisme, la informàtica, els llibres tècnics, els de mascotes, els de bricolatge, els de jardineria, etc. on és impossible o gairebé impossible de trobar llibres editats en la nostra llengua. És necessari una política que detecti en quines línies no hi ha llibres en català i que n’incentivi la seva edició.
I, finalment, en el cas de les traduccions ens trobem les dificultats que té el català per poder vendre el llibre al mateix preu del castellà. La traducció d’una obra costa el mateix fer-la en català que en castellà, però en el moment d’editar-la la repercussió per exemplar és molt menor en castellà, que té un tiratge superior que en català i això fa que el llibre en llengua castellana pugui sortir al mercat amb un millor preu. Són necessàries doncs polítiques d’ajuda que puguin permetre que les traduccions en català no es trobin en el mercat en inferioritat de condicions. En definitiva, el llibre en català, com un element més de la nostra cultura, necessita polítiques de discriminació positiva fetes sense complexos d’altra manera tindrà un futur complicat.

Des del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 em van demanar un article sobre la situació editorial a Catalunya. Aquest és el text que vaig enviar. Es pot consultar també aquí al web del Tercer Congrés Catalanista.

Els escenaris de Vilaniu, on són?

2008-12-19T08:43:00.004+01:00

“Sota l’immens, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu, amb el seu dentallat perfil de campanerets i alts i baixos de taulades i torratxes, de sota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.”

Amb aquesta esplèndida descripció, que cada vegada que la llegeixo em posa la pell de gallina, Narcís Oller descrivia la imatge que es veia de Valls (el seu Vilaniu) venint des de la carretera de Barcelona. És encara la mateixa imatge que veiem del Barri Vell des del Tomb del Balcó. El perfil no ha variat gaire. Ara bé, un cop dins la ciutat i sobretot si hom segueix la ruta Oller veurem com poc a poc han desaparegut els escenaris on l’il·lustre escriptor vallenc es serví per ambientar-hi Vilaniu. Amb els anys han fet cap a terra diverses d’aquelles cases senyorials que donaven un aire a la ciutat que els edificis nous que les han substituït no tenen. Valls no s’ha acabat de definir entre voler ser una ciutat (el títol no fa la cosa) o un poble gran. I no per substituir construccions antigues per edificis de nova construcció s’adquireix l’aire urbà que tenen les ciutats, ans el contrari. Les ciutat amb tots els ets i uts saben trobar l’equilibri entre la conservació dels edificis que han bastit la seva història, amb les noves construccions que li donen el caràcter de contemporaneïtat, però no cal substituir-ne uns per altres. Molts d’aquests escenaris d’Oller s’haurien haver pogut conservar i permetrien mantenir l’encant urbanístic de Vilaniu.
Fem un repàs, Can Galceran a la novel·la Vilaniu, que Oller ubicava a la Cooperativa Agrícola, a la plaça del Carme. Ara només en queda la meitat de l’edifici. Queda encara l’extraordinària sala de ball que encara s’utilitzà com a tal per les Decennals del 1981. És un espai que cal conservar, rehabilitar i recuperar per a la ciutat. Can Merly que l’autor va situar a Ca Moragas, al carrer Forn Nou; aquest edifici ja fa anys que va ser enderrocat. I darrerament, l’Hostal, a la Muralla, l’antic establiment de Licors Figueras, que fa escassament un parell de mesos també ha desaparegut i ara només en queda un solar. I s’ha salvat pels pèls Ca Montellà que Oller l’ubicava a Can Segarra, a la plaça del Blat, edifici que va tenir una campanya perquè fos enderrocat. No hem sabut conservar aquests edificis senyorials. S’ha preferit ,i les institucions en primer lloc, construir edificis nous. L’exemplificació d’això és la nova seu del Consell Comarcal que mentre que en la majoria de comarques han rehabilitat un edifici amb valor arquitectònic (el Palau Alanyà a Montblanc, l’antic escorxador modernista a Reus, la seu del Consell Comarcal del Tarragonès, per posar exemples de les comarques que en som a tocar), a l’Alt Camp hem optat per ubicar-lo en un espai que ha estat un taller de cotxes i un supermercat i que no té cap identitat. No hem sabut conservar i rehabilitar el nostre patrimoni i seguim, mani qui mani, fent el mateix; prova d’això és l’enderroc que actualment es fa de la casa dels Veciana (ca la Mataueta).
Tot això el que fa i ha fet és despersonalitzar la ciutat. Arrancar-li el regust senyorial que la capitalitat li havia donat. Els anys passen és cert i malament aniria que el Valls d’Oller de finals del segle XIX fos exactament, a inicis del segle XXI, com ell el descrivia a Vilaniu. Les ciutats han d’evolucionar i modernitzar-se, però per fer-ho no és necessari, ans el contrari, destruir els espais emblemàtics del seu passat. Podríem viure al Valls del segle XXI sense haver destruït els escenaris on Narcís Oller va construir el seu Vilaniu.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 19 de desembre de 2008

Un tros de conversa amb

2008-11-24T10:01:00.003+01:00

Al suplement de Cultura de l'Avui, del dissabte dia 22 de novembre va sortir publicada una entrevista que em va fer Ada Castells en la secció "Un tros de coversa amb".

Narcís Oller renace en Valls

2008-11-19T19:10:00.004+01:00

El Diari de Tarragona publica el dimecres dia 19 de novembre una entrevista que m'han fet en motiu de la publicació de Vilaniu de Narcís Oller i de la creació, dins el catàleg de Cossetània, de la Biblioteca Narcís Oller.

La democràcia dels partits polítics

2008-10-31T13:45:00.003+01:00

Els partits polítics haurien de ser les organitzacions que més apliquessin la democràcia en el seu funcionament intern, precisament perquè la seva existència forma part de l’essència d’aquest sistema. Malauradament però, massa sovint constatem que això no és així i que el comportament de l’organització com a tal està molt lluny dels conceptes demòcrates que tant defensen els seus dirigents.
A Valls, hem vist com els dos partits principals han quedat ens els darrers mesos esquinçats i amb divisions internes profundes que han tingut i tindran encara conseqüències. El pacte CiU-PSC, políticament completament legítim, ha comportat forts enfrontaments en el sí d’ambdues formacions, que han provocat cicatrius que no seran fàcils de cicatritzar. Amb la perspectiva del temps, tinc la sensació que més enllà de l’acord o no que els militants d’aquests formacions puguin estar amb el pacte, el que va esquinçar ambdós partits fou la manera com s’hi arribà, fruit d’una negociació portada molt personalment entre les dues màximes dirigents de les formacions i sense que els partits en tinguessin gaire informació. Tan sols al final, quan com qui diu la decisió estava presa, se’ls va demanar opinió i tot i així amb moltíssimes reserves.
La situació més greu és la que viu el PSC. Els seus militants no van poder votar si estaven d’acord o no amb el pacte i, actualment, el partit és dirigit per una gestora que no convoca cap tipus d’assemblea. És això una actitud demòcrata? És aquesta una manera de predicar amb exemple de cara als ciutadans? Els votants en les eleccions donen la confiança a una formació per unes afinitats ideològiques o en estar més o menys d’acord amb el programa electoral que es presenta. Una decisió important, molt important, com és la d’un pacte de govern amb el partit amb el què històricament més hi has estat enfrontat, seria interessant de poder-se posar en judici dels votants de la formació, però això és impossible de fer, per la lògica electoral del vot secret. La manera més pròxima de saber què pensen els votants de cada formació és a partir de l’opinió del seus militants, però quan aquesta no es deixa expressar es fa un mal favor a la democràcia. I si els militants d’un partit no poden dir la seva opinió en qüestions importants, perquè cal que n’hi hagi doncs?
A CDC el pacte va ser votat pels militants. L’assemblea votà de forma molt ajustada a favor del pacte però no s’aconseguí el percentatge que es volia i que s’havia anunciat que era necessari per seguir amb les negociacions per arribar a l’acord final amb el PSC. Tot i així, finalment el pacte es va fer i això produí un trencament entre la militància que sembla que fins ara, amb el canvi d’alcaldia i amb el consens a què s’ha arribat per elegir Jordi Garcia com a cap local de CDC, no s’hagi resolt. El temps dirà si tot plegat ha quedat completament calmat i si la crisi a CDC ha quedat superada.
A mi em sembla que demanar l’opinió als militants hauria de ser una pràctica molt més habitual del que és actualment. Es que sinó hom té la sensació que només es necessita al militant perquè pagui les quotes i perque ajudi a penjar cartells o a repartir propaganda per les campanyes electorals. Fer cas de la militància, deixar-la compartir clarament decisions i fer-la partícipa de, en aquest cas, les decisions d’un grup polític municipal donaria molta credibilitat al propi sistema polític i aproximaria la política a la societat, cosa que ja fa falta.
Però tot i demanar l’opinió dels militants, quan aquesta s’obté cal saber entendre-la i administrar-la. No és qüestió de política local, però sí que serveix com exemple. ERC va fer eleccions a president i secretari general i deixà, perquè així ho marquen els estatus del partit, votar a tots els militants, cosa que em sembla excel·lent i un exercici de bona salut democràtica. La militància va voler que el resultat anés molt repartit i que els qui guanyessin obtinguessin una xifra inferior al 40% dels vots. Em sembla que hi havia una lectura clara a fer en el sentit que la militància no volia que hi hagués una idea política que s’imposés clarament a les altres. Doncs bé, el guanyadors van ser incapaços d’aconseguir un mínim pacte que permetés poder governar el partit amb un recolzament superior, com a mínim, de la meitat d’aquest. Fer política és negociar, negociar molt, i intentar arribar a acords. Quin exemple dóna doncs aquell polític que és incapaç d’arribar a acords a casa seva?
Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i als ajuntaments van tenir un augment significatiu de l’abstenció, cosa que els polítics van lamentar immediatament després de les votacions, però que una vegada passada la nit electoral van oblidat completament. Potser valdria la pena que hi pensessin molt més del què ho tenen en compte i que es preocupessin sobre perquè hi va haver tanta gent que no va a votar a ningú. Es que si aquesta reflexió no es fa i si no es fan actuacions per acostar realment la política als ciutadans, moltes vegades, la població, i no falta de raó, té la sensació que més enllà d’ideologies, el que preocupa els polítics es massa sovint determinat càrrec.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 31 de novembre de 2008

Qüestionari al bloc Antaviana

2008-10-04T07:02:00.003+02:00

El bloc Antaviana, de Roser Caño Valls, em dedica el seu qüestionari. Es pot llegir en aquest enllaç.

Perquè no en fem una via verda?

2008-09-12T08:08:00.011+02:00

Hi ha coses que no lliguen. Darrerament els polítics han omplert el seu vocabulari de paraules com sostenibilitat, optimització dels recursos energètics, mobilitat, estalvi energètic i s’han aprovat plans per reduir la despesa energètica del país i per afavorir la mobilitat, fins i tot llegíem la darrera setmana que els cotxes que vagin plens de passatgers per l’Àrea Metropolitana tindran descomptes en els peatges, i llegim també que s’amplien línies de metro de la capital catalana i, constantment, tant els partits de dretes com els d’esquerra, anuncien que s’ha de potenciar i fer servir més el transport públic. I així dia rera altre. Clar que quan parlen els polítics es deuen referir a la sostenibilitat, a la mobilitat i a totes aquests paraules tant políticament correctes de l’Àrea Metropolitana. D’altra manera no s’entendria que mentrestant Renfe faci un pas més amb l’abandó que ens té a Valls i elimini quatre trens més (dos en cada sentit) que connectaven la nostra ciutat amb Barcelona. L’excusa segur que deu ser per qüestions de rendibilitat com si els serveis públics es puguin valorar per rendibilitat econòmica, enlloc de per rendibilitat social; perquè si tots els serveis públics han de ser rendibles econòmicament perquè carai hem de pagar impostos?
El que ha fet Renfe amb la línia de tren de Valls no té nom ni qualificatiu i no podem oblidar que per damunt de Renfe hi ha uns polítics que ho han permès. Han matat la línia de Valls i aquest pas, amb el poc trànsit que hi ha, potser haurem d’acabar demanant que la converteixin en una via verda ja que donat que no hi fan córrer trens (especialment de passatgers que són els que ens interessen) que almenys hi deixin córrer les bicicletes. Renfe ha fet entrar aquesta línia en un espiral que només l’administració pot trencar. Poc a poc, han anat fent passar els trens que venien de Lleida per Reus i Tarragona per aconseguir més passatgers i han deixat la línia de Valls amb un horari vergonyós i aquí comença el problema: com menys servei hi ha, menys s’utilitza, i com menys s’utilitza més raonament té Renfe per argumentar motius de rendibilitat per reduir la freqüència de trens. I l’espiral va creixent i el que és més important els vallencs i comarcans perdem l’hàbit d’agafar el tren a Valls.
Ara, pel que es veu, ja no serveixen ni els diners que l’Ajuntament de Valls pagava (cosa que trobo molt bé per part del consistori vallenc però que és una vergona que hagués de passar) per poder mantenir dos trens més. Jo em pregunto: On són tots aquells plans d’inversió de Renfe a Catalunya que se’ns va prometre després dels problemes de Bellvitge i de tots els problemes que ha tingut aquest servei a tot Catalunya ens els darrers anys? Aquests són els plans? Reduir servei, aquesta és la política social, ecològica, sostenible, de mobilitat que hem d’esperar! Però tot i així, els polítics nostres, els de Catalunya, ens diuen que el servei de trens a Valls, se solucionarà quan es traspassi el servei de Renfe a la Generalitat, una competència que es va prometre que es traspassaria a començaments del 2008 i que forma part de la llista de promeses incomplertes de Zapatero. I aquí a més a més ens ho creiem. Ens van fer creure que el nou Estatut era la solució a tots els problemes del nostre país, que tindríem diners per invertir, que tindríem més autogovern, més possibilitats, en fi que era la solució gairebé a tot allò que ens preocupava. I doncs, de moment, tenim un Estatut passat pel ribot de Madrid i ens conformarem amb un finançament propi de les rebaixes d’estiu o de Nadal, o de totes dues sumades, i sinó temps al temps. Com és que encara en aquest país nostre, Catalunya, encara hi ha qui es creu totes les promeses que se’ns van fent de Madrid? Que si inversions a Renfe, que si l'Estatut tal com l'aprovés el Parlament català, que si nou finançament, que si es traspassaran els aeroports... i ens anem empassant un darrera l’altra els seus incompliments. Fa cosa d’un any es parlava molt del català “emprenyat” (per tot el caos d’infraestructures, que no ens en recordem? caos a l’aeroport, caos als trens, Barcelona a les fosques...), després el català “emprenyat” va a passar a català “espantat” i va votar massivament Zapatero amb la por que no vingués una cosa pitjor, o sigui el PP, i ara tenim el català “enganyat” de promeses incomplertes.
Però en fi, com que segur que Renfe i el Ministeri de Foment deuen tenir arguments de pes i pel bé comú de l’Estat espanyol que justifiquen la reducció de trens a la línia de Valls, malgrat que nosaltres no els sapiguem, però que segur que hi són, potser, el que hauríem de fer és aplanar-nos una miqueta més, que ja no ve d’aquí, i donar-los gràcies. Gràcies, doncs, Renfe, Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, i José Luís Rodríguez Zapatero, gràcies, perquè ens heu tret quatre trens de la nostra línia perquè segur que hi ha en algun altre lloc de la geografia espanyola que necessiten molt més que nosaltres els trens que han tret aquí; gràcies per una vegada més per deixar-nos ser tant solidaris, i no es preocupin per nosaltres, valga’m Déu, que si hem d’agafar el cotxe per anar a Barcelona i no podem tenir un servei molt més econòmic com és el tren, doncs l’agafarem i pagarem els peatges de Vila-rodona i de Martorell, mentre pensem que bé que ho fan vostès fent tota una xarxa d’autovies gratuïtes per tota la geografia espanyola, i pagarem la gasolina que ens costa el viatge a la capital catalana (que té un preu esgarrifós), i pagarem el que haguem de pagar, que al cap i a la fi, això de pagar els catalans ja hi estem acostumats. Tant acostumats que ja gairebé ni ens queixem. I no es preocupin si ara ens sentim “enganyats” o “fastiguejats” que tot té remei i que quan s’acostin les eleccions vostès facin com sempre, vinguin ens arenguen una mica, fan la promesa que vulguin, que nosaltres ens l’empassarem i l’aplaudirem energicament. Al cap i a la fi, la nostra demarcació, Tarragona, és de la de tot l’Estat la que percentualment té més diputats del seu partit, 4 de 6, un 66%, mirin si en som d’agraïts per ben poca cosa; però això sí, quan facin un miting multitudinari a Barcelona, pensin, si us plau, en posar algun autocar que surti de Valls, perquè amb tren no hi podrem venir.

Article publicat al setmanari El Pati, el 12 de setembre de 2008

Entre fogones y senderos

2008-07-28T11:58:00.002+02:00

Article publicat al suplement Economia & negocios, de l'edició del diumenge dia 27 de juliol del Diari de Tarragona

Dues de fredes i una de calenta

2008-07-18T11:29:00.002+02:00

D’entre les informacions del món cultural de la setmana passada d’El Pati, tres em centren l’atenció, una molt positiva i dues que em creen preocupació.
Anem per la bona, resulta que s’explica com l’Associació d’Amics de la Música ha consolidat la seva activitat i que el programa de concerts té garantida la seva continuïtat. És per a la ciutat un orgull que pugui disposar d’una programació regular de música clàssica i que a més a més, aquesta es dugui a terme a partir d’una iniciativa sorgida de la societat civil, a partir d’un grup de persones que van creure que es podria portar a terme i que han animat a prop de 200 vallencs més a abonar-s’hi. Em sembla que és de justícia felicitar les persones que han promogut aquesta activitat i animar-los a seguir endavant. Això fa pensar l’interès que té a la ciutat la música clàssica i també em sembla que la ciutat caldrà que es plantegi dins el seu programa d’instal·lacions culturals que seria interessant estudiar disposar d’un auditori com el tenen ciutats similars a la nostra com El Vendrell, Vila-seca i aviat Cambrils que n’ha començat la seva construcció. Potser Valls podria aprofitar algun dels edificis històrics que té per rehabilitar.
És molt possible però que tenir un auditori no sigui una prioritat del nostre consistori atès la informació que llegeixo sobre l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard, en el sentit que la manca d’espai i l’increment del nombre d’alumnes fa necessari que aquest centre disposi de més àmplies instal·lacions. De moment, pel que sembla resoldre aquesta qüestió no és una prioritat municipal i l’Escola de Música haurà de solventar-ho amb l’espai que té, malgrat la incomoditat que això pugui representar. La part positiva de la notícia és que cada vegada hi ha més demanda de joves vallencs que volen estudiar música i l’Escola s’ha guanyat el reconeixement de la societat local. La llàstima és que si no pot treballar amb comoditat, si els professors i els alumnes han de treballar amb poc espai, al final el mateix èxit de l’escola pot ser un problema. Conec l’entusiasme de les persones que hi van al davant i seria interessant aprofitar-lo amb positiu per fer créixer aquesta activitat.
Hi ha una qüestió que centra la valoració de la societat del benestar que és la inversió que es realitza en sanitat i en ensenyament. Fa uns dies escoltava a la ràdio que l’Estat espanyol estem a la cua d’Europa pel que fa al percentatge del PIB que s’inverteix en ensenyament. No ens ha d’estranyar després la nefasta posició que ens surt cada any en l’informe PISA. Invertir a l’Escola de Música és invertir en ensenyament, és invertir en millorar l’educació dels nostres joves. Clar que potser això no és té clar a la nostra ciutat ja que el regidor responsable de l’Escola de Música no coincideix amb qui té la responsabilitat d’ensenyament, cosa que em sembla una incongruència. En l’anterior legislatura el regidor que tenia assignada l’Escola de Música, tenia aquesta responsabilitat i la de Medi Ambient, dos temes sense cap relació. I en aquesta legislatura, el regidor d’ensenyament tampoc té la responsabilitat de l’Escola de Música. Em sembla evident que per planificar les actuacions en el camp d’ensenyament de la ciutat cal comptar amb l’Escola de Música Municipal i això penso que conceptualment es faria de millor forma si l’Escola de Música depengués de la regidoria d’ensenyament.
Finalment, els artistes vallencs és queixen de la situació del Museu de Valls, amb poc espai, cosa que només permet exposar una petita part del seu valuós fons. La solució del Museu de Valls estava lligada amb el Museu Casteller ja que es plantejava un gran espai museístic a l’edifici dels Quarters. Una vegada decidit ubicar el Museu Casteller a Ruanes, cosa que com he escrit en altres ocasions em sembla un error, queda per resoldre què es farà en el futur amb el Museu de Valls. En l’anterior legislatura es va fer un Pla d’Equipaments Culturals per ubicar als espais existents a la ciutat, les necessitats culturals. Alguna de les qüestions està en marxa com la necessària nova biblioteca, que es construïrà a Ca Creus però el propi Pla queda molt invalidat en variar la ubicació del Museu Casteller. És evident que tot a l’hora no es pot fer però cal tenir solucions de futur i cal dir com es pensa resoldre la manca d’espai del Museu de Valls, on es pot ubicar i quan es pot fer la inversió. És el mateix cas que l’Escola de Música. Em sembla que es pot respondre que ara no és una inversió prioritària del consistori, però a la vegada cal donar una data per una solució. Dir ara no podem, però mirarem de resoldre-ho d’aquí a dos anys, o tres o els que siguin, però cal posar una data a la solució, d’altra manera el que passa és que sabem que tenim un problema però no sabem ni com ni quan el solucionarem. Tant l’Escola de Música com el Museu de Valls, ambdues activitats culturals de la ciutat d’importància de primer ordre, han de tenir perfilada la seva solució de futur en quan a l’espai i necessiten tenir un calendari perquè això es faci. D’altra manera, l’únic que farem és eternitzar els problemes.

Article publicat al setmanari El Pati, el divendres 18 de juliol de 2008

Ponència al Galeusca sobre la projecció internacioanal de les editorials catalanes

2008-06-06T07:04:00.001+02:00

Projectar internacionalment una cultura sense Estat o una nació sense Estat implica un major esforç, en tots els sentits, que el que han de fer les cultures amb Estat propi per petit que aquest sigui. Per tant, en primer lloc he de dir que el que particularment m’agradaria és no haver de reflexionar sobre aquesta qüestió sinó que, com en la majoria de cultures normalitzades, pugués la meva nació tenir presència internacional en fires de llibres sense haver de donar tot un munt d’explicacions sociopolítiques, per a què els altres editors puguin entendre la trista situació de la nostra cultura i de la nostra llengua. Per tant, mentre això no succeixi, mentre el país al qual pertanyo no pugui anar a les fires com un estat sobirà, haurem de reflexionar sobre quina és la millor manera d’anar-hi. D’entrada diré que la millor forma de ser-hi present, serà la que s’assembli més a la que utilitzen els estats lliures.
Dit això la següent reflexió que em faig és: com hem de presentar-nos al món? Com a una cultura que té com a principal tret una llengua pròpia? o com una zona geogràfica determinada amb identitat pròpia com a nació prescidint més de la qüestió idiomàtica? La resposta a aquesta qüestió ens donarà molta informació sobre quina ha de ser la millor manera de promocionar-nos internacionalment.
Habitualment, i dic habitualment perquè ara puntualitzaré la qüestió, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, té estand propi a les Fires de Frankfurt i Bolònia on només s’hi exposen llibres que originàriament hagin estat escrits en català. Es a dir, hi podem mostrar el llibre original o la traducció a alguna altra llengua o tots dos, cosa que també fan editors d’altres països que com a promoció ensenyen el llibre i les traduccions que ha tingut. Per tant, no hi tenen cabuda els llibres creats en castellà, tot i que l’autor sigui català. He dit habitualment perquè ens els dos darrers anys a la Fira de Frankfurt, en l’espai que habitualment ocupava l’Associació també s’hi van exposar llibres d’editors catalans editats en castellà. Sense ànim de posar el dit a la llaga ni de remenar antingues polèmiques, he de dir que aquesta situació va portar importants discussions entre els editors ja que en el fons estàvem discutint el concepte de com ens mostràvem al món. Al final, en opinió meva, penso que no ens en vam sortir de forma reeixida ja que davant la insistència dels editors en llengua castellana de ser-hi, nosaltres, els que editem en català, vam reiterar que si hi havien de ser volíem que clarament es pogués identificar l’espai d’editors catalans que editàvem en català i l’espai d’editors catalans que editaven en castellà. Aquesta distinció va quedar tant diluïda que fins i tot alguns vam tenir la sensació que en aquest tema se’ns havia, en certa manera, près el pèl. Ara, passada la riuada que va suposar la Fira de Frankfurt, les aigües tornen a la seva llera i tant en aquesta fira com a Bolònia, tornarem a exposar-hi com s’havia fet sempre, només amb llibres en català, tot i que la nostra pròpia administració no tenia del tot clar que això s’havia de fer així. I jo sincerament penso que és de l’única manera com ho podem fer.
A més a més, en el nostre cas, el català, penso que no es pot fer de cap més manera. Una altra fòrmula seria sota el nom de Països Catalans, però estic segur que políticament això no se’ns deixaria fer. Ara per no dir “Països Catalans” fem servir eufemismes políticament correctes com “les terres de parla catalana”, “les comarques de parla catalana” o “el territori de parla catalana”, que ve a ser al mateix. Per tant, tothom estarà d’acord a dir que els editors que exposem en aquest estand som editors de les terres de parla catalana, geogràfica, social i culturament, editors dels Països Catalans, perquè en el nostre espai n’hi ha de Catalunya, n’hi ha del País Valencià, n’hi ha de les Illes Balears i n’hi ha de la Catalunya Nord. Entre aquests editors el que ens uneix és que editem en la mateixa llengua i això és precisament el que ens fa diferents d’altres editors. Per tant, aquell espai és l’espai dels llibres en català, dels editors que editem en català i en el fons, tot i que no està escrit enlloc perquè no ens deixen però s’intueix, és l’espai de la nació catalana.
Així, quan nosaltres visitem l’estand de França tenim clar que els productes que se’ns oferiran seran productes que originàriament estan escrits en francès, el mateix en passa en l’estand d’Itàlia o en el de la República Txeca, etc. per tant, quan altres editors visitin el nostre estand han de veure clar que els productes que s’hi exposen són productes creats en llengua catalana.
Per què no m’agradaria que al nostre estand hi hagués llibres editats en castellà? En primer lloc perquè ja no seria l’estand de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana sinó que seria un estand del Gremi d’Editors de Catalunya o de Catalunya, i seria considerat un espai regional, no nacional com a mi m’agrada, on hi hauria els llibres que s’editen en català i en castellà d’aquest territori; per trobar els llibres dels editors valencians que editen en català hauria d’anar a l’espai de València i per trobar els llibres dels editors de la Catalunya Nord editats en català hauria d’anar a l’estand de França. L’edició en català quedaria, doncs, fragmentada i amb molt poca identitat. En segon lloc perquè, com he dit, això “regionalitza” la meva presència. Dit d’una altra manera l’equipararia a una possible presència d’editors de “La Rioja” i, amb tots els respectes, em sembla que tots estarem d’acord que no és el mateix. Jo el que vull és que la nostra presència sigui el màxim possible “nacional” i el mínim “regional”. I en tercer lloc perquè si jo fos un editor polonès o rus i busqués un llibre que s’ha editat a l’Estat espanyol en castellà, aniria a la Federación d’Editores de España i no a un altre espai d’un indret geogràfic que no conec, precisament perquè no correspon a un espai d’un estat i malauradament, a Europa i al món, els territoris sense estat difícilment són reconeguts; però a més a més si jo fos un editor polonès que busca un llibre que s’ha editat en català (quina sort oi?) i tradicionalment sé que els llibres editats en català tenen espai propi a la Fira, on vindria seria al nostre estand i no al de la FEE i el que hi buscaria serien llibres editats originàriament en català i no en cap altra llengua.
Dit això, el meu parer és que sempre que puguem i allà on anem hem de mostrar-nos únicament amb els llibres que editem en català i sota el paraigües de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, ja que no podem fer-ho sota el nom de Països Catalans. Ara ho fem a Frankfurt i a Bolònia i jo penso que hem de fer el màxim esforç perquè properament puguem ser també a Londres amb la mateixa fórmula (un estand compartit entre els editors de llengua catalana). L’Associació té clar que la nostra presència a la fira anglesa ha d’anar per aquí. Ara a veure si som capaços de convèncer també a la nostra administració.
I què passa quan no podem anar sols? Té sentit anar-hi els Galeusca junts?
D’entrada, a tot el que ens permeti mostrar de la millor manera la nostra identitat com a llengua i cultura diria que sí. I diria també que a les llengües minoritzades de l’Estat espanyol ens costa molt, i ja s’ho fan venir bé perquè sigui així, poder tenir algun protagonisme quan aquest s’ha de compartir amb la llengua castellana, idioma que no hem d’oblidar mai que és un dels més importants del món. Per tant i per posar un exemple, podria tenir sentit anar a una Fira a Grèci, al Japó o als Estats Units amb un espai Galeusca? Jo diria que sí sempre i quan hi exposéssim només llibres en gallec, basc o català, tot i que he de dir que caldria fer-ho de la millor manera possible perquè cadascú, dins un espai comú, pugués mostrar la seva identitat lingüística i cultural pròpia, i que caldria fer molta pedagogia per explicar el per què anem junts en aquell espai procurant clarament donar a entendre la importància de les nostres cultures i de les nostres llengües, ja que existeix el perill que es pogués interpretar que l’estand correspon a les llengües minoritàries d’Espanya, cosa que em desagrada; en primer lloc perquè no es veritat, donat que l’espai territorial dels nostres idiomes supera les fronteres espanyoles; i en segon lloc perquè pogués intuïr-se que és un estand d’Espanya de segona divisió. Segurament seria més clar però molt més difícil d’aconseguir un espai on hi estiguéssin llengues minoritzades d’Europa, entitat geogràfica amb la qual m’hi sento molt còmode, i que els nostres llibres s’exposessin amb els occitants, bretons o sards, entre altres. Això permetria mostrar que hi ha una altra Europa, que va més enllà de la que delimiten les actuals fronteres, una Europa amb un conjunt de llengües i cultures que res té a veure amb l’actual estructura d’estats europeus. En fi, si ja de per sí resultaria complicat poder fer accions comunes entre bascos, catalans i gallecs, quanta complicació seria fer-ho amb les altres llengües europees sense estat. Segurament seria impossible de materialitzar aquesta idea, però seria bonic, oi?

Va de conills

2008-05-02T20:07:00.001+02:00

En les habituals sortides que faig els festius en BTT o anant a córrer pels camins de la comarca, sempre m’alegra veure quan algun animaló arranca a córrer davant la meva presència i s’amaga dins el bosc o en uns matolls. Com que la bicicleta no fa soroll, sovint no s’espanten fins que hi ets ben a prop. Això m'ha permès veure alguna guineu (molt poques), algun esquirol (pocs també), alguna serp i també conills, entre altres bestioles. Fins fa dos anys de tant en tant et topaves amb algun conill, però tampoc era molt fàcil trobar-ne, però, a partir de l'any passat trobar-te en conills pel camp és un fet habitual; tant que fins i tot alguna vegada n'he vist junts més d'una dotzena. Recordo la primavera de l'any passat baixant un dia cap a Tarragona pel camí que va pel costat del riu Francolí, que no vaig parar de veure conills que creuaven d'una banda a l'altra del camí. Al cap d'un temps vaig començar a llegir a la premsa que la superpoblació de conills malmetia els conreus dels pagesos i es va començar a parlar de "plaga de conills".
No soc entès en la matèria i escric des de l'absoluta ignorància sobre les causes que han provocat aquest espectacular augment de la població cunícola però pel que sembla la qüestió està en què els conills que superpoblen la nostra comarca són segurament inmunoresistents a malalties com la mixomatosi que tant estralls havia fet a aquests animals. Per tant, com que aquesta malaltia i alguna altra no els afecta i com que a més hi ha pocs depredadors que els puguin disminuir la seva població, campen com volen per la comarca i com que són tants a menjar, acaben alimentant-se de tot el verd que troben i acaben causant molts problemes als conreus. I els pagesos com si no en tinguessin prou en haver d'aguantar preus irrisoris en molts dels productes que cultiven, ara han de suportar una superpoblació de conills; tant és així que al final s'han queixat a l'administració perquè hi trobi solucions i com a opció per resoldre el problema, s'ha optat per fer caceres de conills per tal de reduir-ne la població.
Llegeixo en aquest sentit a El Pati de la setmana passada una carta dels alumnes de l'IES d'Horticultura i Jardineria de Reus on és qüestiona el mètode de les caceres i fa tot una sèrie de reflexions que són molt interessants, entre les quals diuen que la solució que s'ha adoptat "sempre serà transitòria i mai eficaç a llarg termini", cosa que em sembla que té bastant de sentit comú.
Vagi per endavant que cal buscar una solució perquè la superpoblació de conills no afecti als cultius, però la veritat, em sembla que cal donar-hi tombs i estudiar més solucions que la perdigonada. El món dels caçadors és com tot a la vida i hi ha persones correctes i respectuoses, i d'altres que no. Per tant, hi ha de tot i la generalització és sempre injusta, però no m'agrada en època de caça veure persones disfressades d'autèntics rambos per anar a caçar i no m'agrada sentir els trets molt a prop del lloc per on circulo en bicicleta, o no m'agrada haver de cridar per avisar que estem ciclant per allà a prop, o no m'agrada notar, com un cop em va passar, que damunt del casc de la bicicleta hi ploguin perdigons caiguts del cel, i no m'agrada com em va passar el gener passat que no em deixin passar pel camí GR que va de Figuerola a Prenafeta perquè estaven fent una batuda de senglars i segons em va dir el caçador que em va parar si seguia em podien mossegar els gossos.
M'agrada la natura per passejar-hi i fer-hi esport en tranquil·litat, tot deixant que el seu silenci, el cant dels ocells o el soroll del vent quan mou els arbres m'acompanyi en la matinal de relax i tot això es turba en les temporades de caça amb el continu soroll dels dispars d'escopeta. Cal que es busquin solucions contra la "plaga de conills" que causa estralls als pagesos, però caldria també buscar en el meu paper alternatives a les sorolloses perdigonades. Vaja, penso jo.

Article publicat al setmanari El Pati el 2 de maig del 2008

Ai l'AVE!

2008-04-04T16:50:00.003+02:00

Cada setmana, més d'un dia m'he de desplaçar a Barcelona per motius de feina. L'irrisori horari de trens que ens ofereix Renfe des de Valls fa que no pugui confiar en aquest mitjà de transport que hauria de ser el de referència per un país que busqui la sostenibilitat. Per això tenia esperances que amb l'AVE i en els anuncis que es feien que hi hauria força trens, podria solventar les les anades a Barcelona amb transport públic. Massa il·lusions m'havia fet o massa il·lús soc jo, ja que com va dir el president Zapatero en campanya electoral, l'AVE ens ha unit més a Espanya. O sigui l'objectiu era apropar Barcelona a Madrid i el territori que ha de suportar com s'esquinça pel pas d'aquesta infraestructura, ni cas.
Així les coses, el primer desencís m'arriba quan es van anunciar les tarifes. 30 euros per anar del Camp de Tarragona a Barcelona o 45 euros si es fa el viatge d'anada i tornada. I això és un transport públic! La meva indignació puja en gran mesura quan un dia precisament tornant de Barcelona amb el cotxe sento la queixa de les cambres de comerç del Camp de Tarragona que lamentaven que aquest trajecte és un 40% o 50% més car que el que es realitza des de Toledo. Ja hi som. Altra volta es tracta de fer gratar la butxaca els catalans. Però una vegada superada la primera indignació faig números i el que et costa la gasolina, el peatge i el pàrquing d'un dia a Barcelona, s'acosta als 45 euros. Per tant, amb disgust i empipat miro l'horari de l'AVE per provar d'utilitzar-lo, especialment quan tinc una presentació de llibres al vespre a Barcelona que m'obliga a entrar a la capital catalana cap a les 6 de la tarda, moment en què els accessos i els carrers de la ciutat comtal estan colapsadíssims. Escolto per la ràdio que en els horaris que consideren punta, al matí i al vespre hi haurà més trens, però quan entro al web de Renfe, ai l'AVE, altre cop, veig que no han pensat en absolut amb el territori. Per la tarda, només hi ha tres trens que surten de Barcelona hi paren a l'estació del Camp: a les 4, a les 6 i a les 10 de la nit. Quatre hores al vespre, entre les 6 i les 10 de la nit sense servei, és un interval massa gran per poder oferir una bona combinació al territori. De trens n'hi ha més en aquest horari, però van directe cap a Madrid, que sembla que és del què es tracta. Ara haurem d'esperar les promeses de trens d'alta velocitat que fan trajectes curts Lleida-Tarragona-Barcelona per si hi ha millor combinació i per si els preus són més raonables. D'altra manera, l'AVE només ens servirà pel que deia Zapatero, per estar més units a Espanya perquè poguem viatjar més fàcilment a Madrid.
Però de tot plegat suposo que a Madrid, poc els deu preocupar si els catalans estem emprenyats o no, ja que després de tot el que s'ha hagut de sofrir amb els trens i amb d'altres infraestructures, els vots han avalat fins i tot la ministra de Foment i han desautoritzat la idea del "català emprenyat". Farien bé però en pensar que preus abusius comparats amb altres indrets de l'estat, horaris que no lliguen, trens de rodalies que continuen espatllant-se, autopistes que seguim pagant religiosament, traspassos com els d'aeroports que no arriben, etc. continuen fent que hi hagi "catalans emprenyats". Aquests però, gràcies a una excel·lent campanya electoral del PSC-PSOE i gràcies a l'obsessió PPera de posar el dit a la llaga en tot el que fa referència a Catalunya, el "català emprenyat" va passar a esdevenir "català espantat" i, en el moment d'anar a votar, la por a què tornés el PP va superar l'emprenyada dels catalans. Que en facin una lectura correcte els guanyadors i que pensin que el vot de confiança que els catalans han donat al PSOE l'han de gestionar amb la millora dels serveis i amb satisfer les promeses fetes, d'altra manera serà difícil esperar sempre guanyar les eleccions gràcies al vot de la por. Pensar amb les tarifes i els horaris de l'AVE del Camp de Tarragona i també de Lleida seria un primer pas.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 4 d'abril de 2008

Narcís Oller i Valls

2008-02-15T18:17:00.000+01:00

«Sota l’immens dosser, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu amb el seu dentellat perfil de campanarets i alts i baixos de teulades i torratxes, dessota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.»

Amb aquest text descrivia Narcís Oller la imatge que oferia Valls venint des de Barcelona a finals del segle XIX. Si ara anéssim al tomb del balcó i des d’allà observéssim Valls reconeixeríem encara moltes de les descripcions que ens feia Oller fa més de cent anys. Això ho explicava a Vilaniu i això ho vaig llegir quan aquesta novel·la es podia comprar, quan era fàcil trobar-la a les llibreries. De la darrera edició de Vilaniu han passat més de vint anys i ara per trobar-la cal anar a una llibreria de vell. El mateix li passa a La febre d’or o a La Papallona o als seus llibres de contes, que encara són més difícils de trobar. Però això no passa al nostre país únicament amb l’obra d’Oller. Hem deixat en l’oblit els clàssics de la nostra literatura. Costa trobar a les llibreries obres dels autors de la «tota la vida», dels escriptors que han fet que la nostra literatura, malgrat les dificultats i pressions polítiques que ha rebut la nostra llengua, especialment des de l’arribada dels Borbons, sigui viva, tingui riquesa, tingui obres d’autèntica vàlua. Costa poder llegir aquells autors com Oller que gràcies al moviment de la Renaixença decidiren que havien d’escriure amb la llengua amb què parlaven: en català. Ara s’acaba de reeditar la primera obra que Narcís Oller va escriure en català: el recull de contes Croquis del natural. És un llibre petit, de quatre relats, però que ens permet conèixer la primera literatura d’Oller, i en el que Oller explica en un dels seus contes «Tres mesos de món» perquè cal escriure en català, i on Oller ens mostra el seu estil de literatura que després utilitzarà per les seves grans novel·les. Croquis del natural no es reeditava des del 1879, quan s’edità per primer cop.
I a la tardor es reeditarà Vilaniu, la gran novel·la sobre Valls escrita per Narcís Oller on hi trobem a part de la trama narrativa del propi llibre, descripcions de com era el Valls del moment, de com era llavors el barri antic amb carrers foscos i amb clots, on hi ha la millor o una de les millors narracions que mai s’ha fet en literatura sobre l’enlairament de castells, on hi explica l’ambient de la festa major de Valls. Poder tenir una gran novel·la ambientada a la nostra ciutat és un luxe que hem de valorar en gran mesura. A quantes altres poblacions els agradaria disposar d’un text de tanta qualitat ambientada als seus carrers! I aquest luxe l’hem de saber aprofitar en tots els sentits: culturalment ja que és una bona manera d’entrar a la literatura catalana a partir de la lectura d’un text de la teva ciutat i també promocionalment en poder recórrer la ciutat gracies a la Ruta Narcís Oller, quehauria de ser ajudada el màxim possible per les institucions de la ciutat, i gràcies als textos que l’autor ens ha deixat com a legat literari. Oller és l’escriptor de Valls per excel·lència, la referència literària de la nostra ciutat. Que els autors clàssics catalans no s’oblidin es obligació de tot el país, i nosaltres, a la nostra ciutat hem de posar el nostre granet de sorra perquè el nostre clàssic, el nostre gran clàssic, Narcís Oller, no passi a l’oblit i que la seva obra sigui coneguda també per les noves generacions de vallencs.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 15 de febrer del 2008

Participació en la trobada de la Catosfera

2008-01-27T07:36:00.000+01:00

El dissabte 26 de gener vaig prendre part en la primera trobada de la Catosfera. D'aquesta manera, participo en la taula rodona sobre blocs i literatura, moderada per Toni Ibàñez, en la que hi intervenim Laura Borràs (professora de la UOC), Miquel Bonfill (editor de Relats en Català), Jesús Maria Tibau (escriptor), que substitueix Biel Mesquida que no pot assistir-hi per motius de salut tot i que envia un text que es llegit pel moderador, i un servidor.
En aquest enllaç i ha una crònica de la taula rodona del meu bloc De tard en tard i en aquest es pot enllaçar amb vídeo de la taula rodona "Els blocs i la literatura".

No entenc el perquè

2007-12-21T18:00:00.000+01:00

No criticaré el pacte CiU-PSC. Podríem trobar motius, de pes, per estar-hi a favor i d'altres, de pes, per estar-hi en contra. Tot es tracta de voler veure el got mig ple o mig buit. En tot cas és un pacte legítim i, en tot cas, seran els ciutadans, al final de la legislatura i quan es convoquin noves eleccions municipals, els qui opinaran amb el seu vot si el pacte els ha convençut i si ha estat bo per a la ciutat.
Sí però que no estic d'acord especialment amb una de les conseqüències del pacte: la ubicació del Museu Casteller a Ruanes.
Escric de memòria, però no recordo que ni el programa electoral de CiU, ni el del PSC defensés la ubicació d'aquesta infraestructura en aquest indret. Crec recordar que CiU defensava el Museu Casteller a la plaça del Quarter. De fet, la pancarta que penja a l'antic IES Narcís Oller es va col·locar a l'inici de la primera legislatura de Dolors Batalla com alcaldessa de la ciutat, i crec recordar que el PSC estava en contra de la ubicació del Museu Casteller a la plaça del Quarter i mantenia la primera proposta d'ubicació, la de situar-lo a l'entorn de la plaça del Blat.
La sol·lució proposada en el pacte és ni tú, ni jo: a Ruanes! Tant hi fa que cap dels dos programes electorals plantegés aquesta possibilitat. I la veritat, a hores d'ara no entenc el perquè?
No havíem quedat que calia ubicar serveis al barri vell o el màxim a prop possible que permetessin crear més fluxos de persones? No havíem quedat que havia estat un error desplaçar serveis com Correus, l'oficina del DARP, el Consell Comarcal, l'ambulatori, l'INEM, la majoria dels centres docents al nord de la ciutat, cosa que havia desertitzat el barri vell? Perquè continuem cometent els mateixos errors? Què volem, que els visitants vinguin a Valls, vegin el Museu Casteller i marxin sense haver-se passejat pels carrers cèntrics de la nostra ciutat? I després, quan haguem construït el Museu Casteller, què en farem de l'antic Quarter? Haurem de veure com per vergonya de la ciutat es deteriora talment com està ocorreguent amb l'edifici de la Biblioteca Popular o amb l'Església de Sant Francesc?
En fi, són massa preguntes sobre les quals no tinc respostes. De totes maneres, Bon Nadal i Bon Any 2008 (l'any que se celebrarà el 29è aniversari de la recuperació dels ajuntaments democràtics i l'any que farà 29 que parlem que s'ha de fer el Museu Casteller a Valls).

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2007

L'afició als castells

2007-09-24T18:21:00.000+02:00

Vaig assistir, la setmana passada a la presentació del llibre L'origen dels castells (Cossetània), obra de Joan Bofarull, que va resultar la guanyadora del III Premi d'Assaig l'Espiridió. El president del Parlament de Catalunya, Enric Benach, fou l'encarregat de fer la presentació del llibre; tingué una intervenció brillant. Benach exposà que, segons una enquesta, a Catalunya hi ha un 12,2% de la població que estaria disposada a formar part d'una colla castellera. Això vol dir que, si tenim en compte que al nostre país hi viuen set milions d'habitants, hi ha 840.000 persones que estarien disposades a fer castells i que per tant se'ls hi predisposa una certa afició a aquesta activitat. Això és molta gent. I encara una altra dada, Benach digué que les audiències de les retransmissions castelleres de Televisió de Catalunya són superiors a les que obtenen alguns esports. Una bona dada també. De fet és de suposar que és així ja que sinó TV3 ja hagués eliminat els castells de la seva graella de programes. El president del Parlament recordà el molt que va costar que el canal català apostés pels castells. Jo recordo perfectament als anys vuitanta, quan a Valls es van començar a fer castells de nou, quan es va a iniciar la segona època d'or dels castells, la frustració que produïa als castellers vallencs el poc, o millor dit nul cas, que feia la televisió catalana de les gestes de les colles de la capital de l'Alt Camp. És just, doncs, que s'hagi corregit.
Mentre Benach donava aquestes dades i metre definia els castells amb paraules com emoció, festa, cultura, identitat, patrimoni, memòria, integració, etc. jo interiorment em sentia orgullós d'haver nascut a Valls; de ser d'aquesta ciutat que fa més de dos segles va iniciar aquesta activitat que ara és elogiada com a modèlica per les autoritats del país; i em sentia satisfet de formar part d'aquesta comunitat que durant més de 200 anys, amb alts i baixos, ha mantingut viva aquesta tradició i ha vist i ha ajudat a que s'estengués cap a altres territoris. Em sentia content de ser vallenc. En acabar l'exposició vaig pensar per mi mateix: com pot ser que una ciutat, que una comunitat que ha estat capaç de crear i fer arrelar una tradició com aquesta hagi de veure com passen els mesos i els anys i no hi ha manera que el museu casteller avanci? Els polítics, tan de Valls com de la Generalitat, que han tingut responsabilitat en aquest tema, amb la seva incapacitat per resoldre la construcció del Museu Casteller, han demostrat i demostren una nul·la sensibilitat cap a tots els vallencs, majoritàriament anònims, que han mantingut viva aquesta tradició que, com va dir Benach, es mereix que algun dia sigui reconeguda patrimoni de la humanitat.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el setembre del 2007

"Frankfurt ha de ser un punt d'inflexió"

2007-06-07T18:08:00.000+02:00

Entrevista amb el responsable de Cossetània Edicions, dins la sèrie 'Els editors catalans i Frankfurt'

Jordi Ferré, responsable de Cossetània Edicions de Valls mira amb optimisme la cita de Frankfurt, per més que, com cada any, hi anirà sobretot a treballar. El seu catàleg, fort en llibres de no-ficció, el mou a insistir en la necessitat de convidar-hi autors d'àmbits diversos, no sols literats. I als qui cerquen la confusió els diu: 'Si no tinguéssim una llengua pròpia, segur que no ens haurien convidat a Frankfurt.'
Cossetània Edicions va néixer l'any 1996 i és propietat de cinc accionistes, entre els quals Jordi Ferré. Actualment el fons editorial és d'uns 550 títols, que enguany augmentarà amb una vuitantena de novetats més. Les col·leccions estel·lars són les guies d'excursionisme i els llibres de cuina, encara que també hi ha una col·lecció de narrativa. Entre els autors que Ferré esmenta hi ha l'àvia Remei, Martí Gironell, Teresa Pàmies, Xavier Graset, Margarida Aritzeta, Mercè Foradada, Jordi Cervera, Francesca Aliern, Ramon Alcoberro, Jaume Grau, Carles Quílez, Jaume Fàbrega, Eliana Thibaut i Comalada, Pere Tàpies, Francesc Murgadas.
—Quants anys fa que va a la Fira de Frankfurt?
Des del 2002. Sis anys, doncs.
—Ja sap què hi farà enguany a Frankfurt? Quants contractes, aproximadament, formalitzarà?
Més o menys com l'any passat. Tindrem al voltant d'una vintena de cites amb editors amb els quals ja hem contactat abans. Cada any també entrem en contacte amb nous editors. En aquest cas anem una mica a cegues. Hi contactem perquè creiem que es poden interessar per alguns llibres nostres. Per exemple, tenim un llibre que creiem que pot interessar el mercat anglo-saxó: 'Peix, marisc i bacallà' de Mariona Quadrada, amb fotografies de Josep Borrell. Hem entrat en contacte amb editorials especialitzades en cuina per mirar de vendre'ls-en els drets. És això que hem de fer. Tal com em va dir el secretari general del gremi d'editors, Segimon Borràs: 'A Frankfurt, s'hi va a comprar, a vendre i a aprendre.' Aquestes tres paraules defineixen molt bé què hem d'anar a fer a la fira.
—Serà gaire diferent la seva agenda, enguany que la cultura catalana n'és la convidada d'honor?
En principi, el dijous i el divendres intentarem que no ens afecti gaire el programa de la cultura catalana, i ens concentrarem en la feina. Quan la fira tancarà, sí que anirem a veure alguns actes paral·lels i la presentació d'algun autor. I el dissabte, si tot va bé, el destinarem en bona part als actes de cultura catalana. Però no s'ha de perdre de vista que nosaltres, a Frankfurt, hi anem a treballar, hi hem de fer la nostra feina.
—Participarà en cap acte (debat, taula rodona...) del programa institucional de cultura catalana? Li ho han proposat?
En principi no m'han convidat a participar en cap acte. Ningú no me n'ha dit res. Però segur que deuen haver fet un programa en què hi haurà representats editors de diversa mena. Segur que m'hi sentiré representat.
—Quins objectius s'ha marcat enguany pensant en Frankfurt?
Aquests últims anys hem intentat de vendre-hi allò que nosaltres fem més, que són les guies d'excursions i els llibres de cuina, i enguany també ens hi concentrarem. No és fàcil, però ja hem aconseguit, per exemple, de traduir a l'alemany la guia 'El Camí de Sant Jaume' i provarem de vendre'n els drets a més llengües. I tenim alguna altra guia que també té moltes possibilitats de ser traduïda a l'alemany. Com que el nostre és un país receptor de turisme, creiem que aquestes guies poden tenir mercat a fora. A més, a Frankfurt, hi portarem alguns llibres d'assaig, com el primer que va escriure Martí Gironell, 'La ciutat dels somriures', del qual tenim molt avançada la negociació per a traduir-lo a l'italià. Hem fet una selecció de possibles títols del nostre catàleg, que són els que portarem a Frankfurt i que ja mostrem a la nostra web, a l'apartat 'Foreign Rights'. La literatura no és el nostre fort, encara que també oferim tres títols: de Margarida Aritzeta, 'El llegat dels Filisteus'; 'Dins el cor del Marroc' de Josep-Lluís Gonzàlez i 'Centaures' de Mercè Foradada.
—Quins autors ha aconseguit que es traduïssin?
A més de 'Camí de Sant Jaume' a l'alemany, s'ha traduït a l'italià 'A la butxaca d'un mort' d'Àngel O. Brunet i 'Psicòpata' de Carles Quílez.
—El nombre de traduccions aconseguides aquests dos darrers anys i les que vindran marcaran l'èxit del fet de ser la cultura convidada?
Crec que sí. Si després de promoure la nostra cultura, no hi ha més interès pels nostres llibres i autors, no haurem avançat i, per tant, no s'haurà aconseguit l'objectiu de Frankfurt. També crec que és important de destriar llibres i literatura. Una cultura important ha de provar de vendre tots els seus d'autors: d'assaig, excursió, cuina, etc. Tot és important, encara que la literatura sigui allò que llueixi més i el cavall de batalla.
—On posaria el límit de l'èxit i del fracàs de l'esdeveniment?
L'èxit, l'aconseguirem si som capaços de projectar els nostres autors, la nostra cultura i els nostres llibres. I el fracàs s'esdevindrà si l'any 2009 som al nivell de l'any 2005. És com la cursa d'un ciclista: si li donem impuls, agafa més velocitat, una velocitat que ha de durar. Per tant, hem d'aconseguir que els nostres autors siguin més coneguts, fer més contactes, obtenir més traduccions... Si no fos així, jo ho consideraria un fracàs. Frankfurt ha de ser un punt d'inflexió, com ho va ser Barcelona 92 per a la ciutat (tenint en compte que cada fita s'ha d'ajustar a la dimensió i a l'àmbit que li corresponen). Ara, estic convençut que Frankfurt 2007 no serà un fracàs.
—És dels qui creuen que hi haurà un abans i un després de Frankfurt 2007?
Hi hauria d'haver un abans i un després. Suposo que sí. Allò que no sabem és la magnitud que tindrà. Al pre-Frankfurt ja hi ha hagut un major interès del mercat alemany.
—Creu que ens pot acabar perjudicant Frankfurt?
Ho hauríem de fer molt malament. Només ens pot perjudicar en una cosa: l'embolic que algú té sobre què és literatura a Catalunya i literatura en català, o cultura a Catalunya i cultura en català. Si aquest embolic es transmet durant Frankfurt pot tenir conseqüències negatives, perquè donarem un missatge equivocat. Hi haurà gent que no entendrà què és la cultura catalana, si es queda amb la idea que hi ha molts escriptors que escriuen en castellà que formen part de la cultura catalana. Si sols restés això, que estic segur que no passarà, seria molt negatiu.
—Que s'hagi triat la literatura/cultura catalana de convidada d'honor ja és, de si, un reconeixement?
Sí. I prou que va costar, essent una cultura sense estat. Allò que es convida és la cultura catalana. De totes maneres, cal dir que, si la cultura catalana no tingués una llengua pròpia, que és allò que li dóna sentit, segur que no ens haurien convidat a Frankfurt. I la gent ha de ser-ne conscient.
—Què s'hauria de fer perquè la Fira situés al mapa la literatura catalana?
El camí que es fa ja és per a aconseguir això: promoure els clàssics i els autors actuals ha de permetre de situar-nos al mapa. Hem de promoure els nostres autors, de tots els àmbits.
—Quins autors creu que haurien de ser presents a Frankfurt com a conjunt representatiu de la literatura catalana actual?
Els necessaris, ni més ni menys. S'hauria de donar una visió àmplia dels autors que tenim i, hi insisteixo: hem de portar a Frankfurt autors de literatura i de les altres disciplines (assaig, cuina, autoajuda...). Per una altra banda, dur-hi autors perquè sí no té gens de sentit. Els autors convidats han d'anar-hi a fer feina: presentacions de llibres, taules rodones, conferències, per fer-los conèixer a editors internacionals... Dur els autors a passejar serveix de ben poca cosa. Jo suposo que tots els autors que hi duran tindran alguna cosa a fer; d'una altra manera no ho entendria.
—Què li sembla la posició dels qui es neguin a anar-hi?
Gràcies a Déu, ningú no està obligat a res. És tan respectable de no anar-hi com d'anar-hi.
—A Frankfurt, com s'hi trobaria més còmode, amb polítics o sense?
Els polítics han de fer la seva feina i nosaltres, la nostra. A Frankfurt 2007 els polítics hi han de ser com a representació institucional del nostre país. No em molesta que hi vagin, més aviat no entendria que no hi anessin.
—Té ganes que ja hagi passat la Fira de Frankfurt d'enguany?
Tinc ganes de ser-hi. Frankfurt 2007 serà una experiència interessant i, com a tal, tinc ganes de viure-la.
M. S.

Article publicat a Vilaweb, el 7 de juny del 2007

El nou institut

2007-05-23T18:20:00.000+02:00

Passo pel davant del solar on el mes de setembre han de començar les classes del nou institut i se’m fa estrany pensar que d’aquí a dos mesos i escaig en aquest espai hi pugui haver un centre docent.
Recordo que l’any passat en motiu que una filla meva havia de començar ESO el curs 2006-07, els dos instituts de Valls (Narcís Oller i Jaume Huguet) van fer als pares i als possibles nous alumnes una sessió per explicar-nos com era el centre i què s’hi feia. A l’IES Narcís Oller, el seu director Xavier Salat i altres professors del centre, ens van reunir per explicar-nos com funcionaven i per mostrar-nos detalladament les aules i les instal·lacions. El mateix van fer a l’IES Jaume Huguet amb el director Jordi Tuset al capdavant.
Als pares, el pas de l’educació primària a l’ESO ens crea neguit. Els nens passen d’estar en un centre amb relativament pocs alumnes i on tens la sensació que estan força controlats, a un altre de molt gran, de prop d’un miler d’estudiants, amb molts professors i amb alumnes alguns dels quals molt més grans que ells. Tot això t’amoïna. En opinió meva fer que els nanos hagin de viure aquest canvi als dotze anys ha estat un error. El canvi de mentalitat que feien abans als catorze anys en passar d’EGB a BUP o FP, els hi fem fer ara als dotze anys. Els nens, perquè encara són nens, tenen la sensació que com que ja van a l’Institut ja són grans, però la realitat és que només tenen dotze o tretze anys. Ben pensat, potser hagués estat millor fer el primer cicle d’ESO (primer i segon) a les escoles de primària. És doncs per tot plegat que els pares tenim una lògica inquietud per aquest canvi. Les xerrades que vam rebre tant al IES Narcís Oller com a l’IES Jaume Huguet van anar molt bé per donar-nos tranquil·litat i seguretat.
Enguany, com és lògic, aquestes sessions amb els pares s’han tornat a fer, però enguany s’han ofert places per a un nou institut (anomenat de moment IES Valls), del qual com que només hi ha un descampat en el seu emplaçament provisional no s’ha pogut ensenyar res perquè senzillament aquest nou centre físicament no existeix. Existirà el setembre amb mòduls habilitats, però de moment encara res de res. El resultat ha estat que el nombre de preinscrits en aquest nou centre ha estat baixíssim, de només quatre nens o nenes, cosa que no deu estranyar a ningú. El nou IES Valls ofertava pel curs 2007-08 tres grups de primer d’ESO i un de segon d’ESO. El poc interès pel nou centre ha provocat que aquesta oferta s’hagi reduir finalment a dos grups de primer d’ESO.
A mi em sembla que no s’han fet les coses bé i que aquest nou institut no comença amb bon peu. En primer lloc s’ha hagut de buscar un emplaçament provisional i el que s’ha trobat és molt a prop, massa, de l’IES Narcís Oller. Els pares de la zona nord de la ciutat han preferit inscriure els seus fills al centre que ja existeix, el Narcís Oller, cosa molt comprensible. I en segon lloc, no sabem encara on definitivament es construirà. Sempre s’ha parlat que ha d’anar al sud o al sud-oest de la ciutat i sembla que aquesta és la intenció, però encara no sabem en quins terrenys i de fet, tampoc tenim l’absoluta garantia que es construeixi en aquesta zona. Per tant, ningú sap amb seguretat si la ubicació definitiva del nou institut li anirà bé. Hagués estat millor, evidentment, començar les classes amb un institut de nova construcció, però per fer-se així cal preveure-ho amb temps i en matèria d’educació a la nostra ciutat no podem dir que haguem estat gaire previsors. De tota manera, com a mínim el que s’hagués hagut de fer és ubicar el nou centre provisional molt a prop de la zona on s’ha de construir al definitiu i assegurar als veïns d’aquelles zones un calendari de construcció. Això segur que hagués animat una major preinscripció de possibles nous alumnes.
En fi, que com dèiem, altra vegada en matèria d’educació hem improvisat solucions a la nostra ciutat i tinc la sensació que altre vegada hem fet un pegat. Si l’educació és tant important, que ho és, com és que improvisem tant? Com és que no som capaços de planificar?

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el maig del 2007

La nova biblioteca

2007-02-22T18:22:00.000+01:00

L’Ajuntament de Valls fa una selecció d’arquitectes per a la construcció del nou edifici a Ca Creus, al carrer Sant Pere, edifici que ha d’acollir la nova biblioteca per a la ciutat de Valls. De entrada, el sistema que s’utilitza, el mateix que es va fer amb el Pati, em sembla un encert. És important que l’obra pública que es faci sigui una referència per a la ciutat i que es puguin escollir quines són les diferents opcions i que es pugui analitzar quin serà el projecte més adequat i funcional per a la ciutat. A més és una bona notícia que despatxos d’arquitectes amb reconegut prestigi es presentin a aquest concurs. I també he de dir que em sembla també del tot adequat que la nova biblioteca s’ubiqui al barri antic de la ciutat ja que això ha de provocar un fluxos de moviment de persones important, qüestió important per revitalitzar el barri antic.
De totes maneres, l’edifici per molt maco que sigui, que ja he dit anteriorment que és important que sigui una bona construcció atractiva i funcional, no és el que fa que una bibliteca sigui més o menys usada i sigui un indret de més o menys activitat cultural, com a mi em sembla que ha de ser aquest equipament. Per tant per espectacular que sigui la instal·lació sinó està dotada amb el personal necessari perque pugui tenir un horari el màxim ampli possible i amb la dotació econòmica correcte, no acomplirà l’objectiu de dinamització cultural i de la lectura que es demana a unes instal·lacions d’aquestes característiques.
En aquest sentit, cada vegada que vaig per algun acte a la Biblioteca Xavier Amoròs de Reus que es va inaugurar no fa gaires anys sento una sana enveja, i així li ho he dit al seu director diverses vegades, de no gaudir d’una instal·lació d’aquestes característiques a la meva ciutat. La Biblioteca de Reus està ubicada en un edifici emblemàtic, l’antic escorxador de la ciutat. Està ben dotada en tots els sentits que esmentava anteriorment i fa activitats de manera que esdevé un organisme animador cultural de la ciutat. L’horari és també una de les qüestions importants ja que els dies entre setmana està oberta ininterrompudament de les 10 del matí a les 8 del vespre. El resultat és que sempre hi ha moviment, que sempre que hi he anat hi he vist moltes persones consultant llibres o llegint la premsa o les revistes. I a més a més, ofereixen les seves intal·lacions i les preparen amb curesa perquè es poguin fer presentacions de llibres amb totes les condicions. A mi la veritat m’agradaria que la meva ciutat tingués una instal·lació d’aquestes característiques. L’horari de la biblioteca de Valls té poc de a veure amb el de la de Reus ja que a la nostra ciutat, la biblioteca nomès obre per les tardes.
I una altra qüestió, la biblioteca és un lloc d’estudi on, per exemple, els estudiants puguin trobar un espai tranquil per poder preparar els seus examens tot tenint a l’abast llibres o enciclopèdies que puguin utilitzar en moments determinats per aclarir dubtes o ampliar els temes que estan preparant. En aques sentit, aquesta setmana llegia una carta d’una estudiant que es queixava que no li havien deixat entrar a la biblioteca la carpeta amb els seus apunts, que cal deixar la carpeta a fora a les guixetes i només entrar els fulls de paper. I no és la primera vegada que sento aquesta queixa i em sembla que valdria la pena que això es revisés.
El nostre país necessita que es fomenti la lectura. Estem en els països de la cua d’Europa pel que fa als índex de lectura i tots els agents culturals estan d’acord en el sentit que unes bones instal·lacions bibliotecàries són una de les millors inversions que es poden fer per fomentar l’hàbit de llegir. Segons l’enquesta dels hàbits de lectura a Catalunya el 2005, hi ha un 42,5% de catalans que declaren que no llegeixen mai o gairebé mai, per tant sols un 20,5% que declara que llegeix almenys un cop o dos a la setmana i un 9,9% que declara que llegeix almenys un cop al més. Aquestes dades contrasten molt amb els índex de lectura dels països nòrdics o de la Gran Bretanya. I també la mateixa enquesta ens diu que és llegeix més a les grans ciutats que a les zones rurals. Cal doncs que a comarques tinguem bones instal·lacions pel foment de la lectura. En aquests moments, doncs, que la ciutat es disposa a fer una inversió important pel nou edifici de la bibliteca, hem de demanar a les administracions que en són responsables que una vegada fetes aquestes inversions amb la infraestructura, facin un pas més enllà i procurin i analitzin de quina manera s’ha d’actuar per convertir la nova biblioteca de la ciutat de Valls amb un centre d’animació cultural amb activitats i amb uns bons horaris. Si ho fan, faran un bon servei pel foment de la lectura i de la cultura a la ciutat de Valls.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el febrer del 2007

Crear problemes, o resoldre'ls?

2006-12-17T07:48:00.004+01:00

No sé si va ser en el discurs d’investidura de José Montilla com a president de la Generalitat de Catalunya o en una entrevista en un mitjà de comunicació on vaig sentir que deia que “els polítics hi són per solucionar els problemes, no per crear-ne”. Aquesta afirmació hauria de ser del tot innecessària perquè es obvi que la funció dels polítics és resoldre els problemes de la gent, per això els votem, i si es diu, és perquè massa cops els polítics han creat problemes als seus administrats. Un exemple d’això l’hem llegit aquests darrers dies i feia referència a Valls. Pel que es veu l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) i l’Ajuntament de Valls no es posen d’acord en la gestió de la depuradora de Valls, i qui ho paga? doncs els pagesos que han vist com se’ls tallava l’aigua del rec i com la collita de calçots, entre d’altres hortalisses, que aporta uns ingressos importants i imprescindibles pels agricultors de la ciutat, perilla. Jo no sé si té raó l’ACA o l’Ajuntament de Valls, perquè no conec quin és el conflicte i perquè possiblement si el conegués no em seria fàcil d’analitzar, però el que és una vergonya és que es pugui fer pagar les conseqüències del desacord als pagesos, que se’ls deixi sense aigua per regar i que els creïn un problema d’aquesta magnitud. ACA i Ajuntament que negociïn, que es discuteixin, que parlin de tot el que hagin de parlar però que no creïn nous problemes als pagesos de la ciutat que ja prou en tenen; en definitiva que apliquin la frase de Montilla que anunciàvem al començament d’aquest article, amb la qual segur que totes les formacions polítiques hi estan d’acord.
Per qüestions professionals he de relacionar-me sovint amb les diferents administracions i he de dir, perquè si no faltaria a la realitat, que generalment rebo un bon tracte. De totes maneres, en les darreres setmanes, he hagut de discutir-me, sense haver pogut resoldre el problema, amb els responsables d’una conselleria de la Generalitat, la gestió de la qual ha passat, en només tres anys, d’estar en mans de CiU, a ERC, posteriorment al PSC i ara tornarà a ser regida per ERC. Això ha provocat canvis continus de personal, i el que és el pitjor, canvis a l’hora d’aplicar el criteri d’una mateixa normativa per a determinats ajuts. Els responsables de la conselleria m’han justificat la no concessió d’uns ajuts per una qüestió de forma en la sol·licitud, tot i que han valorat molt positivament els projectes que presentàvem. La meva perplexitat ha estat majúscula en veure com després d’haver emplenat unes sol·licituds d’ajuts de la mateixa manera com ho havia fet l’any passat, i l’anterior i l’altre, sense, i ho repeteixo, que la normativa hagués canviat, al final s’hagi modificat unilateralment el criteri i ens hagin denegat determinades subvencions. El que era correcte l’any passat i l’anterior i l’altre, amb idèntiques normes, ara pel que es veu ja no ho és. Jo a hores d’ara encara no entenc el perquè. El meu enuig i impotència va anar, en la discussió que vaig mantenir, cada cop en augment fins que no em vaig poder estar de dir-los que el que no podien fer era traslladar als administrats els seus problemes, provocats bàsicament per tants canvis en la gestió de la conselleria. En fi, espero que els pagesos de Valls tinguin més sort en la resolució final de la qüestió que els afecta.
Un dels conflictes amb què sovint ens trobem és la no resolució dels problemes a causa de la no coincidència de la mateixa formació política en dues administracions diferents. No sé si en el cas de l’ACA i l’Ajuntament això hi té alguna cosa a veure, però succeeix massa vegades que les lluites polítiques acaben transformant-se en incapacitat per resoldre els problemes, cosa que finalment té males conseqüències pels administrats. Em sembla que això no hauria de ser així ja que de cap manera les lluites polítiques haurien de repercutir en la gestió que reben els ciutadans. Segur que si escoltes a uns i a als altres, ambdues parts donaran la culpa a l’altre i estic també segur que si la conselleria de Medi Ambient de la Generalitat, que suposo que és qui gestiona l’ACA, i l’Ajuntament de Valls fossin dirigides per la mateixa formació política, el problema ja s’haguera resolt; com també s’haguessin resolt altres qüestions que afecten a la ciutat: el pàrquing de camions del polígon, que ho hi ha manera que es pugui posar en funcionament; el Museu Casteller, que ja s’hauria d’haver començat a construir i moltes altres qüestions que han afectat a la ciutat, la solució de les quals es va dilatar en el seu dia, com per exemple les obres del Teatre Principal o la posada en funcionament de l’estació d’autobusos entre d’altres. Té cap lògica que els ciutadans haguem de suportar això? En aquests casos l’actuació dels polítics ha estat per resoldre els problemes o per crear-ne? El sectarisme o clientalisme polític és una pràctica nefasta que practiquen en més o menys mesura les formacions polítiques i seria desitjable que a l’hora d’administrar oblidessin quin partit polític gestiona cada administració amb la qual estan negociant i que pensessin que la seva gestió beneficiarà o perjudicarà, en definitiva, els ciutadans, alguns dels quals els han votat, altres no i altres han optat per quedar-se a casa el dia de les eleccions, opció que sembla que cada vegada té més adeptes, suposo a causa que els ciutadans tenen la percepció que s’administra més pensant en la formació política a la qual es pertany, que no pas en buscar solucions als problemes que la gent viu dia a dia. Una política destinada a resoldre els problemes dels administrats i a evitar crear-ne de nous dignificaria la tasca dels polítics i aportaria major credibilitat al sistema democràtic. Sovint penso que les diferents formacions polítiques tenen com a prioritari actuar per guanyar les properes eleccions enlloc de procurar fer la millor gestió possible pels ciutadans. A més, em sembla que si canviessin l’ordre aquests termes, si la seva actuació prioritària fos la gestió, acabarien guanyant les eleccions ja que el ciutadà sabria valorar-ho.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el desembre del 2006

Aerogeneradors

2006-07-10T07:52:00.001+02:00

El projecte d'aerogeneradors a Figuerola del Camp neguiteja. Els impactes paisatgístics que puguin afectar un dels valors naturals més importants de la nostra comarca, la serra de Miramar ens alerten, ja que el parc eòlic està projectat força a prop del peu d'aquesta serra. Al voltant de tot aquest tema se m'acudeixen diferents qüestions a analitzar, algunes de les quals podrien ser: com hem de fabricar energia? On s'han de posar els parcs eòlics? Com es financen els ajuntaments? Qui decideix sobre la planificació del territori?

Com hem de fabricar energia? Aquest és un tema d'ampli debat i en el qual fàcilment es pot caure en la política del "No a tot". No volem centrals nuclears i jo soc el primer en dir-ho. Ens hem passat la vida defensant energies alternatives i quan ens surten projectes de parcs eòlics ens hi oposem, jo el primer també si no es respecten espais naturals. Hi ha oposició a les centrals de cicle combinat. O sigui que si ens oposem a tot podríem dir que el que realment no volem és fabricar energia. És una opció. Això ens obliga a comprar-la a l'Estat veí, França, però llavors també s'està en contra a construir la infraestructura que ens ha de portar aquesta energia. Per tant bé cal que en fem alguna reflexió en aquest sentit, ja que suposo que tots volem seguir encenent la llum i tenir electrodomèstics. Com que tot plegat és molt complexe i jo no soc cap entès amb energies, faré només unes reflexions sobre l'energia eòlica i la seva implantació que és el que ens afecta en aquest cas a l'Alt Camp.
En primer lloc, em sembla que tots estarem d'acord que una energia neta com l'eòlica és necessària, tot i que el percentatge d'energia que es pot generar sobre el total de consum no pot ser molt important per molts aerogeneradors que tinguem per les nostres muntanyes. El problema ve quan s'ha de decidir on es posen els molins de vent. Tothom vol que es faci energia eòlica, sembla, però no a prop de casa. En aquest sentit una de les polèmiques que em va indignar més va ser quan es va presentar un projecte d'energia eòlica per posar aerogeneradors al port de Tarragona. El regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament de Tarragona, Agustí Malloll, va muntar una croada en contra i si va oposar tot comparant que si es tirava endavant hi hauria una oposició com la del trasvassament de l'Ebre. Dit això es va quedar tant tranquil com si fossin dos polèmiques que es podien comparar. O sigui no es poden posar a molins de vent en una instal·lació tant artificial com el port de Tarragona i si en un indret natural, a les muntanyes? Com s'entèn això? A la costa fan lleig, diuen, i a les muntanyes? A més un port és un espai guanyat pels homes al mar amb grues, sils i tot un munt d'instal·lacions que no podem dir que tinguin cap bellesa. Perquè no es poden posar als ports i no únicament al de Tarragona? A més qui més consumeix energia és qui més habitants té i qui més està industrialitzat i en aquest sentit la capital del Tarragonès segur que ha de tenir un consum importantíssim. No es pot demanar solidaritat pel que fa a la energia eòlica als pobles rurals quan una gran urb no està disposada a acollir generadors d'energia en el seu terme.
Anem al projecte de Figuerola. Jo penso que a l'Alt Camp hi ha d'haver aerogeneradors però que aquests tinguin un impacte sobre la serralada de Miramar, senzillament no em convenç, malgrat que aquest projecte té com a positiu que no es preveu instal·lar-los a cap carena de muntanyes, lloc on l'impacte paisatgístic és encara major. I una altra qüestió si no ho tinc mal entès al terme de Cabra, a la serra Voltonera, s'estudia construir-hi un parc eòlic. De fet actualment ja s'hi fan proves. És lògic que dos municipis que es toquen tinguin ambdós aerogeneradors? No s'hauria repartir més per no afectar únicament a una zona? I aquí ve la segona qüestió que pivota junt a aquesta. Perquè els municipis petits veuen en tant bons ulls aquestes instal·lacions? La resposta la trobarem amb el deficient finançament de les entitats locals. Cada municipi busca instal·lacions que els aportin ingressos i per això tots els ajuntaments volen tenir polígons industrials i fàbriques al seu terme. El resultat final és que a miquetes anem destroçant el territori i que com que els ajuntaments tenen molta capacitat per decidir sobre el què es fa o no al seu terme ens trobem amb situacions com que Vila-rodona construeix un Polígon Industrial just al davant del d'Alió-Bràfim que està gairebé buit. Quina lògica té tot plegat? I no seria millor que aquestes qüestions, es decidissin supracomarcalment amb una visió conjunta del territori tot evitant que cada poble faci la seva guerra? Això hauria d'implicar també que els ingressos que s'obtinguessin per llicències d'obres, IAEs, permisos d'obertura, etc. haguessin d'anar en benefici no únicament del municipi on té la instal·lació sinó que caldria que es repartissin. A més a més, moltes vegades es cau en la temptació de construir una instal·lació molesta just al final del terme del municipi i lluny del seu nucli urbà de manera que les molèsties les acaba tenint la localitat veïna però no els ingressos. Em sembla que tot plegat merexeria més reflexió i més planificació. Hem de preservar els valors paisagístics, els espais naturals però a la vegada hem de créixer econòmicament per encarrilar amb garanties el nostre futur i la decisió de quins indrets han de ser industrials, quins residencials i quins han de destinar-se únicament a l'agricultura, em sembla que no és bo que passi quasi exclusivament per la decisió de cada poble. El paisatge que hem trobat és una herència dels nostres avantpassats i hem de deixar-lo a les generacions venideres amb garanties. Potser valdria la pena que tots plegats miréssim el nostre entorn d'una manera més global, més com un conjunt equilibrat.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el juliol del 2006

Infraestructures viàries

2006-04-24T06:36:00.000+02:00

La situació estratègica de Valls i l'Alt Camp ha estat un element determinant perquè diverses empreses hagin instal·lat la seva logística a la nostra comarca com són el cas d'Ikea al Polígon Industrial de Valls o de Caprabo a Alcover. A més, segur que empreses de diferents tipus com manufactures, d'alimentació, de components d'automoció o altres que s'han instal·lat durant el temps als polígons de la comarca, han tingut molt en compte la ubicació de Valls i de l'Alt Camp. De fet, Valls podríem dir que té tres entrades d'autopistes a menys de 15 quilòmetres. L'entrada de Tarragona que ens dóna accès a l'autopista del Mediterrani i la del Pla de Santa Maria i Vila-rodona des d'on anem cap a Barcelona o cap al centre de la península.
Les infraestructures, les comunicacions són vitals pel desenvolupament econòmic d'una zona. D'aquí bé la queixa catalana del poc que s'ha invertit des de Madrid a Catalunya tenint en compte el que aportem en impostos. Unes males comunicacions acaben portant a l'estrangulament econòmic d'una zona. El temps són diners i invertir excessivament en els desplaçaments acaba repercutint en la competivitat de les empreses. Això és tant important que l'espai que té com unitat de mesura els quilòmetres acabem realment mesurant-lo amb unitats de temps. Un lloc és lluny o no, no en funció dels quilòmetres que hi ha sinó en funció del que tardem en arribar-hi. Responem a la pregunta de si és molt lluny un indret determinant, tot dient "no no massa, a un quart d'hora o a mitja hora". Per tant unes bones comunicacions escurcen la concepció que tenim de l'espai.
Doncs bé, com tenim les comunicacions actualment a Valls en particular i a l'Alt Camp en general? En opinió meva estem en una situació que tendeix cap a l'estrangulament. Si en fem un repàs veurem que tant sols les comunicacions cap al Nord (direcció al Pla de Santa Maria) compleixen les prespectives. Les comunicacions cap el sud són insuficients i fins i tot en casos vergonyoses.
El problema més gran és l'eix Valls-Tarragona. Utilitzar-lo en hores puntes és desesperant. Sovint és impossible passar dels 70 quilòmetres hora en tot el recorregut. No hi ha llocs per avançar els camions i és una gimcama de rotontes. Aquest eix és el que ens dóna la sortida cap el corredor del mediterrani i cap el Port de Tarragona i a més és els que ens permetrà arribar a l'estació de l'AVE de Perafort. Quan aquesta infraestructura s'obri, que segons sembla serà força aviat, el colapse, especialment entre l'estació i Tarragona pot ser impressionant. Tot plegat s'ha de resoldre amb la polèmica autovia Tarragona-Valls-Montblanc que potser serà perquè no entenc en obres públiques, però tinc la sensació que la seva futura construcció va massa lenta. Resoldre la circulació de l'eix Tarragona-Valls és imprescindible per la salut econòmica de la nostra comarca. En ple debat sobre si havia de passar per l'Est o l'Oest, particularment no vaig saber destriar quina era la millor opció. En tots dos casos hi veia aspectes positius i negatius, però tinc molt clar que la pitjor opció no és que passi ni per l'Est ni per l'Oest sinó que no es faci o que es retardi. La inexistència d'aquesta infraestructura pot ajudar a l'estrangulament econòmic de la nostra ciutat.
Seguim cap el sud. La carretera de Valls a Alcover és correcte però una vegada som a aquesta localitat ens trobem sovint de nou colapsats pel trànsit que hi ha entre Alcover i Reus. S'ha projectat convertir aquest tram en autovia. La seva necessitat és doncs important. Cal resoldre pel que fa al sud de Valls l'accès de la carretera d'Alcover i de la de Picamoixons cap a l'eix de Tarragona. Sembla que la futura construcció de l'autovia Valls-Tarragona pot resoldre-ho. L'encreuament cap a Alcover és un tap que produeix sovint cues que arriben al pont del Torrent del Catllar. Resoldre-ho és doncs una urgència important per a la ciutat.
Un altre eix important és la carretera de Picamoixons. El seu ferm està arranjat però no hi ha manera que es faci el necessari desviament i aquest poble ha de suportat pel seu interior un exesiu trànsit de vehicles pesats. És necessari també aquest desviament anhelat. Pel que fa a l'eix Valls-Montblanc té una bona via, però si es construís quan abans millor el túnel del Coll de Lilla es faria un gran servei especialment a la Conca de Barberà ja que acostaria aquesta comarca a l'eix del mediterrani.
Finalment, un altra eix important és el de la carretera entre Valls i El Vendrell. És important en primer lloc perquè és una de les portes de l'autopista i també perquè ens conecta cap a la zona del Penedès. De forma similar com passa a Picamoixons, Alió ha de suportar un trànsit excessiu de vehicles pesats. És necessari doncs un desviament i caldria que en general tota la carretera fins al Vendrell fos més ampla i ràpida.
En definitiva, fent aquest repàs em sembla que tenim necessitats per resoldre per pràctiment totes les direccions. Valdria la pensa doncs que les intitucions públiques i econòmiques de la ciutat ho tinguessin en compte a l'hora de reclamar i insistir a les institucions que ho han de resoldre. L'Estat i la Generalitat tenen moltes inversions per realitzar i moltes vegades la decisió de fer-ne una o una altra depèn de la pressió que es faci del territori. Més val doncs que estem al cas si no volem que la deficiència de les infraestructures estranguli la nostra economia.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, l'abril del 2006

Som al Gran Pendès?

2006-03-24T06:39:00.000+01:00

Aquesta pregunta sembla absurda ja que en la nova organització territorial de Catalunya, en aquests moments en debat, no és motiu de polèmica la vegueria en la qual hi estaran tant l'Alt Camp com la Conca de Barberà. En principi sembla clar per a tothom que estarem en la vegueria del Camp de Tarragona, cosa que geogràficament i econòmica sembla del tot lògic. De totes maneres, no sempre, per desgràcia, la lògica acaba funcionant per coses que depenen a vegades de l'administració o amb l'atenció al client que tenen empreses que actuen com a monopolis en sectors que ens diuen que s'han lliberalitzat.
M'explicaré. Fa unes setmanes he hagut de demanar permís per instal·lar el gas en una casa que es troba en una zona on hi arriba aquest combustible. L'instal·lador em diu que caldrà fer la sol·licitud i que per signar-la, caldrà fer-ho a Vilanova i la Geltrú. Com vaig fer cara d'estranyat m'ho va tornar a repetir: a Vilanova i la Geltrú. Però no hi ha a Tarragona una oficina de Gas Natural?, li vaig preguntar jo. Sí, em va dir ell, però per demanar aquesta energia per una vivenda de Valls s'ha d'anar ara a Vilanova i la Geltrú, una altra cosa és que quan es va fer arribar el gas al carrer on hi ha aquesta vivenda els veïns que llavors hi vivien haguessin demanat la nova energia. Llavors els tràmits els feia un comercial que es va deplaçar a Valls per aquesta campanya. Ara, però, per fer-ho ara, calia anar a Vilanova i la Geltrú. Com que veia la meva cara d'incrèdul amb va donar la documentació i el telèfon de l'encarregat de la zona de Valls de Gas Natural. Tú mateix, truca-hi, em va dir. I ho vaig fer, i tant que ho vaig fer, perquè no m'ho creia. De fet el Gran Penedès com a vegueria no està en el nou projecte d'organització territorial tot i que des de la zona i especialment desde Vilafranca es demana una unitat territorial, que molts diuen Gran Penedès, que queda configurada per l'Alt i el Baix Penedès i el Garraf, i pel que es veu per Gas Natural també l'Alt Camp i la Conca. Doncs si, hi vaig trucar i amablament em va atendre la persona que l'instal·lador m'havia indicat. Li vaig dir que havia de sol·licitar el gas natural per un domicili i que l'instal·lador m'havia dit que per fer-ho havia d'anar a Vilanova i que com que em costava creure-m'ho el trucava. Em va dir que l'instal·lador m'havia informat bé i que el comercial dels municipis de Valls, el Pla de Santa Maria, Montblanc i l'Espluga de Francolí, entre altres localitats, i que era ell, tenia el seu lloc a Vilanova. Però, no hi ha una oficina a Tarragona? vaig, dir-li. No podria signar els papers allà? Em va dir molt amablement que no que aquest tràmit s'havia de fer a Vilanova que ell no hi podia fer res. Jo vaig institir: és que el que em demana té tant poca lògica com que una persona de Vilafranca hagués d'anar a Tarragona a fer la sol·licitud per a la instal·lació del gas havent-hi una oficina a Vilanova. Al final, vaig desistir, jo podia insistir i incomodar el comercial de Gas Natural que m'atenia, però no serviria per res. Estava segur que la decisió do depenia d'ell i que la meva queixa ja l'havia rebut altres vegades. Per tranquilizar-me em va dir que l'avisés el dia abans que jo hi anés, que ja ho tindria tot a punt i que seria cosa de cinc minuts. I així va ser, vaig haver de fer cinquanta quilòmetres d'anada i cinquanta de tornada, agafar l'autopista per no perdre massa temps, pagar peatges i signar la sol·licitud. Entre anar i tornar una hora i mitja de viatge per fer un tràmit, això sí, de cinc minuts, i tot plegat perquè per a Gas Natural, l'Alt Camp i la Conca de Barberà, formem part del Gran Penedès; bè això sembla.

Article publicat al setmanari El Pati, de Valls, el març del 2006

Carles Cardó i els conceptes d’estat i nació

2006-01-24T06:43:00.000+01:00

En ple debat de com s’ha de denominar Catalunya en el nou Estatut, o millor dit de com els polítics espanyols creuen que cal denominar Catalunya, ja que per la gran majoria dels diputats catalans la paraula clau és “nació”, tot endreçant les prestatgeries de casa m’arriba a les mans el llibre El catalanisme del Dr. Carles Cardó. Un referent històric per a la construcció plurinacional de les Espanyes, obra de Jordi Giró i París, que va guanyar el Premi Carles Cardó d’assaig de les Festes Decennals del 2001. Me’l rellegeixo i penso que és un bon text que ajuda a analitzar el moment que vivim actualment i la reacció espanyola que s’ha produït contra l’Estatut i que a alguns fins i tot els ha servit per armar tota la seva artilleria dialèctica contra Catalunya.
El pensament del vallenc Carles Cardó llegit després de seixanta anys continua amb molta vigència. És curiós però molts dels textos que es van escriure entre els anys vint i trenta que tractaven de l’encaix que ha de tenir Catalunya dins Espanya es podrien publicar fil per randa en l’actualitat sense com qui diu veure cap diferència temporal en la data en què es van escriure. El debat estatutari del 1931 va provocar en aquells temps reaccions anticatalanistes similars a les que vivim actualment, les més dures vingudes de sectors del nacionalcatolicisme espanyol amb el qual tant amb desacord hi estigué Cardó en els seu temps. Els bisbes dirigents de l’església espanyola actual potser no fan declaracions tant alarmistes com les que en aquells temps feia el cardenal Gomà, primat de Toledo, un dels principals inspiradors del nacionalcatolicisme franquista, però si que permeten que desde mitjans de comunicació de la seva titularitat, la COPE, es facin proclames molt similars a les que aquell temps feien el representats del nacionalcatolicisme espanyol i que tant de mal fan a les aspiracions catalanes de major autogovern. Les coses, doncs, no han canviat tant. A tall d’exemple reprodueixo un petit fragment que llegeixo en el llibre anteriorment esmentat i que s’atribueix el cardenal Gomà: “¿Por qué, diréis, nos habla España de unificación en la hispanidad, cuando los hijos de España desgranan su propia unidad? Aludo, claro, al fenómeno de los regionalismos más o menos separatistes, que se han agudizaco con nuestro cambio de régimen político y que pudiera dañar el mismo corazón de la hispanidad”. Aquesta obsessiu concepte “d’unidad nacional” ens l’han repetit recentment des de molts sectors espanyols.
El problema, llavors i ara, és que no s’acaba de resoldre l’encaix que han de tenir les nacions històriques dins l’Estat espanyol. Es clar que es fa difícil resoldre aquest encaix si no es reconeix en primer lloc que en aquest estat existeixen nacions històriques. És una qüestió de ceguesa política. O sigui si un no veu el problema difícilment podrà resoldre’l. Cardó, home sobretot de pau, va reflexionar molt sobre estat i nació. Aquests dos conceptes que Jordi Giró diu en el llibre sobre Carles Cardó que “són ambigus i que cada corrent de pensament defineix segons la seva pròpia tradició i, fins i tot dins de la mateixa tradició de manera heterogència”, són analitzats detalladament pel vallenc Carles Cardó qui va defensar la necessitat que Espanya es constitueixi com un estat plurinacional, com a clau per solucionar el conflicte. Segons Jordi Giró, Cardó “considera que la identificació entre l’Estat i la nació és l’origen de tots els mals polítics que assolen i han assolat Europa els dos darrers segles”. Si les posicions unificadores que ens venen d’Espanya assumissin aquest pensament de Cardó, si veiessin la molta raó que Cardó tenia en el seu pensament potser no els seria tant difícil acceptar un estat plurinacional. Clar si això fos així, si tinguéssim un Estat en el qual ens hi sentíssim còmodes i compresos possiblement ja no ens caldria tenir aspiracions independentistes. El propi Cardó ho assenyala: “Una nació si veu respectats els seus drets culturals, conseqüència de la seva funció educadora, ha d’ésser lleial a l’estat que els hi proporciona”. Amb els conceptes ben entesos hi acceptats per tothom, amb un Estat de concepció moderna, la lleieltat ha de ser bidireccional. Finalment, reprodueixo un fragment del llibre de Jordi Giró que ajuda també a fer-nos pensar quin ha de ser el paper de l’Estat, segons Carles Cardó. Escriu Jordi Giró “Cardó proposa a més el principi de subsidiarietat o supletorietat per defensar els drets culturals de les nacions. Aquest principi extret del pensament de Pius XI, defensa que tot allò que pugui dur a terme una societat de rang inferior no ho ha pas d’absorbir una societat de rang superior. Això vol dir que les funcions pròpies de l’Estat només seran aquelles que les nacionalitats, grups o, fins i tot, particulars siguin incapaços de sostenir i organitzar. Tot allò que puguin organitzar els ciutadans de manera autònoma tenen dret a fer-ho. L’Estat només ha d’assegurar aquells serveis que per manca de rendibilitat o per impossibilitat física no puguin desenvolupar els grups socials que es troben dins el seu territori.” Aquest principi de subsidiarietat o supletorietat ens seria molt útil a l’hora d’analitzar quines són les competències que han de tenir tant les entitats de la societat civil, com els ajuntaments, i fins als governs autònom, o sigui en el nostre cas la Generalitat.
El pensament, les reflexions de Carles Cardó ens serien ara de gran utilitat. No defenso en aquest escrit que cal estar d’acord completament amb tot el que Cardó va reflectir en la seva obra. De fet, Jordi Giró, l’autor del llibre que he esmentat al començament de l’article, en fa en aquesta obra una valoració crítica del nacionalisme cardonià i n’analitza els punt forts i febles; però sí que tinc clar que la lectura dels pensaments de Cardó ens ajuden a analitzar, a reflexionar sobre conceptes com nació o estat que tan d’actualitat estan avui en dia. A partir d’aquí cadascú ha de treure les seves pròpies conclusions i ha de definir el seu pensament particular.
Carles Cardó i Sanjuan va néixer a Valls el 1884. En motiu del centenari del seu naixement, el 1994, es van fer a la capital de l’Alt Camp diverses activitats. Va morir a Barcelona el 1958, per la qual cosa, d’aquí a dos anys, el 2008 es commemorarà el cinquantenari de la seva mort, em sembla que hauria de ser un bon moment per tornar-lo a recordar. És molt important que els vallenc fem activitats per homenatjar i mantenir en el record l’obra dels conciutadans que més han destacat. El 2008 em sembla que ha de ser una bon any per recordar-nos de Carles Cardó.

Article publicat al setmanari El Pati, el gener del 2006

Diferències religioses

2005-12-23T06:46:00.000+01:00

Llegim a El Pati de la setmana passada que a la comunitat musulmana de Valls se li ha fet petita la mesquita que tenen al carrer Sant Magí i que busquen i no aconsegueixen trobar per a comprar un nou local. Llegeixo aquesta notícia i ràpidament em poso en alerta tot recordant la polèmica que es va originar a Reus i a altres ciutats quan la comunitat musulmana intentava trobar un nou espai per ubicar-hi la seva mesquita. Penso que a mi no m’agradaria que la meva ciutat sortís als mitjans de comunicació per un conflicte d’aquesta mena.
Tot plegat em fa venir a la ment les imatges de fa unes setmanes en les quals França vivia un daltabaix per no haver sabut resoldre correctament la integració dels immigrants. A França i en altres països d’Europa en porten almenys vint anys d’avantatge en aquestes qüestions ja que als anys cinquanta i seixanta ja rebien immigració magrebina. Per aquells anys la nostra economia no estava per acollir mà d’obra de fora de l’Estat. En tot cas la emigració es produïa de diverses zones de l’Estat espanyol cap a altres països estrangers o cap a altres comunitats del propi Estat. Catalunya va ser en aquests sentit una de les més importants comunitats receptores. En els darrers anys però hem vist com arribaven a les nostres ciutats i pobles persones immigrades d’altres estats i de cultures i costums religioses diferents. Per tant si no volem viure d’aquí a uns anys una convulsió similar a la que s’ha vist en terres franceses haurem d’analitzar com s’ha actuat a França des que va arribar la immigració, i haurem de detectar els errors que s’han comès tant per part de la comunitat autòctona com per part de la comunitat immigrant a fi efecte d’evitar-los.
S’intueix que una de les qüestions que no ajuda gens a la integració dels immigrants és que aquests visquin en barris o zones apartades i que tinguin allà les seves mesquites, botigues, etc. Si fem la immigració visquí només en determinats barris difícilment aconseguirem que s’integri i dit d’una altra manera el que farem és començar a encendre la metxa que a la llarga provocarà que esclati un conflicte com el que s’ha vist a França recentment. Per tant, hem d’aprendre a conviure junts, i això requereix un esforç important per part dels nouvinguts, els qual han d’entendre que ara estan en un context amb costums, cultura i tradicions diferents i també requereix un esforç nostre per voler-los integrar i per defugir de les situacions de rebuig.
El repte de la societat del segle XXI, de la societat de la globalització, serà aprendre a conviure junts persones de diferents comunitats, cultures i religions, i aconseguir que ens entenguem i ens coneixem i que a més això ho sapiguem fer amb diàleg i sense estridències. I, finalment, a més a més, això ho hem de poder i saber fer tot mantenint el sentiment nacional que pugui tenir el territori receptor. Pel bon enteniment entre comunitats, els polítics hi tenen coses importants a dir (tot i que en aquests moments em pregunto com s’ho faran per treballar pel bon enteniment entre autòctons i immigrants si actualment veiem que a alguns no els importa fomentar l’enfrontament entre les pròpies comunitats de l’estat); però finalment facin que el facin els nostres dirigents la darrera paraula la tindrem tots individualment en funció de l’actitud que mantinguem en les situacions que ens trobem o ens trobarem al carrer, al lloc de treball, a la comunitat de veïns o a l’escola.
Precisament en aquesta darrer lloc, l’escola, és on hi trobem una de les claus més importants de la integració dels nouvinguts. Recordem que el conflicte a França s’ha generat amb els fills dels immigrats, o sigui amb joves nascuts ja en territori francès que tenen un greu problema identitari en no sentir ni francesos ni ciutadans del país d’origen dels seus pares. En aquest sentit, la concentració de molta població immigrant en un mateix centre escolar, cosa que a Valls succeeix, no és una bona mesura per afavorir la integració.
Una altre qüestió relacionada amb aquest tema: aquestes dies estem immersos en un apassionat debat, massa crispat al meu entendre com tot el que té a veure amb la política espanyola, sobre la nova llei d’educació i sobre el paper que ha de tenir l’ensenyament de la religió a les escoles. Totes les opinions sobre aquestes qüestions són respectables i la llàstima és que no s’hagin debatut en un debat serè. El meu paper és que jo preferiria una escola pública laica. Penso que som els pares els que hem d’aportar als nostres fills els valors religiosos, si així ho desitgem. A més la comunitat a que tradicionalment pertanyem, la catòlica, disposa d’excel·lents catequistes a les parròquies on s’ensenya els valors del catolicisme als nostres fills si desitgem que aquesta sigui la nostra opció. Aquesta funció, doncs, penso que ha de ser responsabilitat de les famílies i no de l’escola pública. Ara bé, podrem tenir la nostre mainada preparada per entendre el món si no els ensenyem el paper que ha tingut i té la religió en les diferents societats? Personalment penso rotundament que no. Les religions al llargs dels segles i encara actualment ha marcat i molt, massa pel meu gust, els esdeveniments de la societat i per tant, per entendre el món hem de conèixer les seves religions. Em sembla que és imprescindible que s’ensenyi a la mainada de les nostres comunitats la tradició cristiana de la nostra societat i, entre altres coses importants, el perquè per exemple de les festes que es fan i la vinculació que aquestes tenen amb la nostra tradició religiosa. Ara bé, penso que això cal fer-ho sense fer doctrina i que ha d’anar acompanyat també de l’ensenyament dels costums i de les tradicions de les altres religions existents al món i amb més incidència amb les que hi estem en més en contacte. Em sembla que la nostra mainada siguin els seus pares creients o no han de saber què es fa a les esglésies, qui era Jesús o que significa la Setmana Santa o el Nadal, com també han de saber qui fou Mahoma i perquè els musulmans fan el Ramadà. I això mateix s’ha d’ensenyar a la mainada que no són de tradició cristiana, o sigui també els nens àrabs haurien de saber quines són les nostres tradicions religioses i quins són els principis del cristianisme i de les altres religions que hi ha al món, com la budista, etc. Per poder-nos entendre primer que tot ens hem de conèixer i el coneixement mutu tant d’autòctons com de nouvinguts ajudarà a la integració d’aquests i a evitar l’esclat de crisis socials. Per tant, a mi personalment m’agradaria una escola pública laica, en la qual no s’ensenyés doctrina però que hi hagués per a tots els nens i nenes una assignatura de cultura o història de les religions. Penso que amb el coneixement de les diferents realitats ens serà més fàcil aprendre a conviure diferents comunitats i aprendre a practicar el necessari diàleg entre cultures i religions.

Article publicat al setmanari El Pati, el desembre del 2005

Com serà el nou Pati?

2005-11-15T06:50:00.000+01:00

Exposició de projectes. Vaig dissabte passat a la tarda a veure l’exposició a Sant Roc sobre els projectes urbanístics presentats pel Pati. A les set de la tarda, hora en què s’obra la mostra ja hi ha vallencs que s’esperen al carrer per entrar-hi. Bona cosa, penso. Sempre és interessant que els membres d’una comunitat s’interessin i segueixin d’aprop les actuacions que es fan. Pel que em diuen el dia abans, el divendres, dia en què es va inaugurar, també hi va anar molta gent i suposo que l’interès per visitar la mostra deu haver estat també important al llarg de la setmana.
L’Ajuntament ha organitzat una atractiva posada en escena dels projectes, cosa que s’agraeix. Totes les persones amb les quals coincideixo a la sala de Sant Roc, visiten l’exposició amb interès i miren detingudament cada projecte i cadascú hi diu la seva. Dues qüestions que no m’acaben de fer el pes, la lletra amb la qual s’explica la filosofia dels projectes és en alguns cops molt petita, cosa que no en facilita la lectura i una segona, sobre algun dels projectes, tot i els dibuixos que es presenten, em costa tenir-ne una idea precisa. Potser és que no hi estic acostumat. En general però, pots fer-te una bona idea del què es presenta i, tant per l’escenificació com per la inversió que el consistori dedica als projectes sembla prou clar que els govern municipal vol posar tot els seus esforços perquè la que ha de ser l’obra més emblemàtica de la legislatura tregui bona nota. I és que és evident que l’equip de govern s'hi juga molt amb les obres del Pati, sobretot, després de les protestes populars que es van produir abans que comencessin. En els projectes que es presenten s’hi veu en general força vegetació, en un cas fins i tot pel meu gust, hi ha un excés d’arbres. Pel que sembla, es vol evitar construir una plaça dura, cosa que intueixo és un dels grans temors dels vallencs.
He comentat un parell de qüestions que no m’acabaven de fer el pes, voldria però també valorar com un encert, al meu entendre, el fet que s’ensenyi als vallencs els diferents projectes i que a més a més es recullin les opinions dels ciutadans que desitgen dir-li la seva. El Pati és la plaça per excel·lència i tots l’apreciem en gran mesura, per això s’ha produït la controvèrsia sobre la conveniència o no del pàrquing; per tant, que hi puguem dir la nostra em sembla una bona iniciativa i un acte de justícia. Una altre qüestió que també m’ha agradat és que, malgrat que ha suposat una inversió no menyspreable, s’hagi destinat una quantitat de diners important al concurs d’idees, de manera que a urbanistes qualificats els resultés interessant presentar-s'hi. La inversió a realitzar en les obres serà important i ni la ciutat ni lògicament l’equip de govern, que tal com hem dit s’hi juga molt, pot equivocar-se. L’hem d’encertar. No podem fer un nyap, com s’ha fet en alguna de les obres de la ciutat. Tot i que totes les places i carrers de Valls tenen la seva significació penso que el Pati és pels vallencs alguna cosa més que un espai públic i per tant totes les precaucions seran benvingudes per tal d’aconseguir al final un resultat satisfactori.

Els llums de Nadal. La manca de previsió per part de l’administració a l’hora de fer qualsevol actuació és una de les qüestions que provoquen amb raó més controvèrsies. Recordo que en algun any anterior botiguers vallencs es van queixar del retard en què l’Ajuntament havia instal·lat els llums de Nadal. Això, enguany segur que no passarà perquè les il·luminacions nadalenques es van començar a penjar per la ciutat ja abans de Santa Úrsula, o sigui ben bé dos mesos abans de Nadal. Em va xocar que jo encara vestís gersei de màniga curta i que ja veiés pels carrers vallencs la preparació del Nadal. En fi, que es sigui previsor ja m’agrada, però no els sembla que potser amb les llums de Nadal se n’ha fet enguany un gra massa? Vaja, em sembla.

Inversions al Polígon. Llegeixo amb satisfacció noves inversos per ampliar el Polígon Industrial de Valls. De fet, si hi ha companyies disposades a invertir amb nous carrers i en fer noves naus és que aquestes veuen prespectives de nous inversors per a la nostra ciutat i això és bo. El Polígon és el cor econòmic de la ciutat i si batega amb força vol dir que l’economia de la ciutat gaudeix de bona salut. Sovint ens queixem de la falta d’una visió global de la planificació urbanística de la ciutat, cosa que ha provocat que s’hagin fet alguns pedaços; però, si alguna cosa em sembla que tenim endreçada és la ubicació de les indústries. Tenim una bona zona industrial ubicada en un lloc que ha pogut expandir-se i amb un accés força proper a l’autopista. Quan es va planificar la seva construcció als anys seixanta és va encertar de totes totes. Els encerts del passat són avantatges pel present de la mateixa manera que els errors que cometen ara amb la planificació de la nostra ciutat seran els problemes que ens trobarem en el futur. Generalment un error en la planificació urbanística no produeix un inconvenient a curt termini però sí al cap del temps. El mateix passa amb els encerts. Qui va pensar, en el passat, ubicar el Polígon a la carretera del Pla va fer-nos un bon favor als qui ara en gaudim. La llàstima és la poca cura que es té moltes vegades amb les instal·lacions públiques. És molt trist poder constatar que hi ha massa fanals del Polígon que intueixo que s’han derribat a l’hora de maniobrar grans vehicles i també no dóna bones sensacions que aquests fanals no es reposin ràpidament. Si hem dit que el Polígon és el motor econòmic de la ciutat farem bé en cuidar el seu aspecte.

Article publicat al setmanari El Pati, el novembre del 2005

Quedar-se a Valls

2005-10-24T06:53:00.000+02:00

Narcís Oller, Barcelona i Valls. Recordo que la doctora en Filologia Catalana Rosa Cabré, en la presentació del llibre La Barcelona de Narcís Oller va comentar que un dels encerts del notable novelista vallenc va ser marxar de Valls i anar a viure a Barcelona. Segur que té raó. A finals del segle XIX l’efervescència cultural que es vivia a la capital catalana poc tenia a veure amb l’activitat cultural vallenca. Oller necessitava estar en contacte amb l’elit cultural del país, debatre les tendències literàries i en aquell moment, des de Valls era díficil fer-ho. Avui en dia les coses han canviat molt. Ara a Oller no li seria necessari anar a viure a Barcelona per estar el dia del món cultural. Tenim tot una sèrie de tecnologies de la comunicació que ens ho faciliten i anar de Valls a Barcelona és un desplaçament quotidià i ràpid que res té a veure amb el temps que es tardava per fer aquest viatge a finals del segle XIX.
El cas d’Oller no és, no obstant, únic. De fet, si fem un repàs a la Galeria de Vallencs Il·lustres veurem que molts, la majoria, van desenvolupar la tasca en què van destacar fora de la ciutat de Valls. Van seguir mantenint relacions amb la ciutat, alguns de forma més intensa i d’altres de manera més llunyana però, en molts i destacats casos, el treball diari en les seves disciplenes el portaren a terme fora de ciutat, principalment a Barcelona. És el cas per posar uns exemplars de Cèsar Martinell, Jaume Mercadé, Robert Gerhard, Carles Cardó, entre altres.

Indaleci Castells. Amic de Narcís Oller n’era l’Indaleci Castells, personatge sobre el qual es pot visitar una exposició a la Sala Sant Roc, en la qual s’analitza el treball en pro de la ciutat que féu Indaleci Castells i en la qual es fa un repàs als esdeveniments que van succeir a Valls a finals del segle XIX i començaments del XX, o sigui en l’època d’Indaleci Castells. El principal mèrit d’Indaleci Castells és que tot i que hagués pogut provar de desenvolupar-se a Barcelona –de ben segur que se n’hagués sortit-, va decidir quedar-se Valls i esdevenir un animador cultural, social i també polític de la vida vallenca. Em sembla doncs que és un acte de justicia aquesta exposició en homenatge seu. A vegades, tenim la tendència a emmirallar-nos només dels vallencs que han aconseguit èxits fora de la ciutat. I no em sembla malament que se’ls recordi i homenatgi, ans el contrari, penso que necessitem distingir aquells vallencs que han sigut rellevats. Això augmenta l’autoestima cap a la ciutat. Ara bé, no podem oblidar els que dia a dia han forjat i forgen Valls des de la pròpia ciutat a través de la vida social, cultural, esportiva, etc. Per això em sembla molt encertat que majortàriament l’elecció del títol de Vallenc de l’Any s’hagi fet a persones que han destacat al davant d’entitats o col·lectius que treballen dia a dia a la ciutat.
La Biblioteca Popular. Seguint passejant per l’exposició d’Indaleci Castells, s’hi pot observar una extraordinària fotografia de la Biblioteca Popular del temps en què es va inaugurar. En veure-la se’m tornar a regirar l’estòmac només en pensar de la manera com hem deixat oblidat aquest singular i emblemàtic edifici. Fa massa, massa temps que l’antiga Biblioteca Popular està tancada i en desús. Penso que si l’Indaleci Castells, que va ser un dels impulsor de la Biblioteca, veiés com es troba actualment, a part d’empotar-se un disgust ens renyaria amb tota la raó del món.

El ferrocarril i el Barri Vell. En la mateixa exposició veiem també una imatge de l’època de l’estació del ferrocarril. De fet, el tren va arribar per primera vegada a Valls en temps d’Indaleci Castells. Es llegeix en algun dels textos de l’exposició que es reclama la urbanització del passeig de l’Estació. Possiblement en aquell moment en ubicar l’estació a l’indret on es va ubicar, en certa manera es decidí cap a quina direcció creixeria la ciutat, o sigui, cap al Nord, com efectivament ha esdevingut. Aquest creixement cap al Nord i especialment el que s’ha realitzat a la part superior de la via de tren ha estat la causa que el Barri Vell perdés centralitat a la ciutat. No es pot dir que això tingui únicament la culpa del procés de desertització comercial que ha viscut el Barri Vell, sobre el qual la setmana passada El Pati en realitzava un interessant reportatge, però si que hi ha influit. Evidentment, si no s’haguessin construit pràcticament tots els centres d’ensenyament al nord de la ciutat, si no s’hi haguessin ubicat o desplaçat serveis importats com la Seguretat Social, Correus, l’Oficina del DARP, el Consell Comarcal, l’Escola de Música, els Jutjats, l’oficina de l’INEM, la Casa de Cultura, etc. la fugida de comerç del Barri Vell no hagués estat tant accentuada. En l’esmentat reportatge d’El Pati es feia un repàs als establiments comercials històrics que han tancat. El problema, en la meva opinió, no és que aquestos hagin abaixat les portes ja que això pot tenir diferents causes, sino que una vegada han tancat en molts casos en els locals d’aquests establiments no s’hi ha instal·lat cap nou començ. És més fins i tot alguns comerciants del Barri Vell han obert o desplaçat la seva activitat cap al centre comercial de l’Avenir, Vallvera, etc. El comerç necessita activitat, moviment de gent, vida, i per tant s’ha desplaçat cap allà n’hi ha. Costarà i molt trencar aquesta tendència. Em sembla que sobre aquesta qüestió se n’ha parlat molt però s’han fet poques coses per solventar el problema.

Article publicat al setmanari El Pati, l'octubre del 2005

Sant Tornem-hi

2005-08-29T06:56:00.000+02:00

Un nou curs. Alguns ja hem acabat les vacances, altres estan a punt de finalitzar-les. Estem a punt de començar un nou curs escolar, polític... És el Sant Tornem-hi i aquesta diada no festiva, lògicament, i tristament assenyalada ens ha d’arribar amb les piles ben carregades. A aquestes alçades de l’estiu un gairebé que desitja tornar a la rutina. La nostra vida tornarà a ser més o menys com abans de les vacances i la vida social i municipal si fa o no fa el mateix. Tant de bo la vida municipal sigui molt més tranquil·la que la del curs que hem finalitzat amb les vacances. Les polèmiques sobre l’augment d’impostos, el Carnaval, la dimissió del regidor Jordi Rius i finalment les obres del Pati ens han portat massa agitació. La discussió i la varietat d’opinions enriqueixen la societat, però em sembla que arribar a la crispació com hem arribar amb algunes d’aquestes polèmiques no és desitjable. En fi, esperem que el curs que ara comencem sigui més plàcid. El que si està clar és que la imatge de la plaça més cèntrica de la ciutat ja no serà igual com abans i el temps dirà si ens queda un Pati millor o pitjor. El temps que no podem aturar de cap manera acaba molt cops d’aclarir les coses en un sentit o un altre.

El Museu Casteller i el proverbi xinès. El temps, el molt de temps que ha transcorregut des que es van reinstaurar els ajuntaments democràtics no ha sigut prou perquè a Valls puguem tenir l’anhelat Museu Casteller de Catalunya. Abans de les vacances d’agost hi va haver una reunió entre la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament. Tinc la sensació del “dejà vu” o sigui que la situació al meu entendre encallada o molt ralentitzada ja l’hem viscut altres cops. Abans semblava que la Conselleria de Cultura de la Generalitat, en temps de CiU, feia els passos mínims perquè el Museu Casteller es portés a terme. Potser estic equivocat però em sembla que el fet que el color polític de l’Ajuntament i el de la Generalitat no fos el mateix hi tenia a veure alguna cosa. Amb l’entrada de Dolors Batalla (CiU a l’Ajuntament i CiU a la Generalitat) el Museu s’accelerà com mai havíem vist, però la coincidència de colors polítics a l’Ajuntament i a la Generalitat va durar poc i amb l’arribada de la consellera Mieras a Cultura (PSC) hem tornat a la situació d’abans, però amb el mitjó girat. El resultat, si fa o no fa el mateix. Avancem si és que avancem però molt lentament. Els polítics que han manat i manen a la Generalitat no han dit ni diran mai que no volen el Museu Casteller però sempre hi ha impediments que el ralentizen, el traven o, senzillament, l’aturen. En fi jo personalment ja hi he perdut la il·lusió i estic tip que quan hi ha eleccions tots els partits polítics ens parlin del Museu Casteller i de la necessitat i promesa de la seva realització, però que a l’hora de la veritat sigui pel que sigui no s’acabi de materialitzar.. Com diu un proverbi xinès: “quan una cosa no es vol fer, sempre es pot trobar una excusa per no haver-ho de fer”.

Les festes majors d’estiu. Any rere any veiem com els barris de la nostra ciutat es van succeint l’un a l’altre per celebrar la seva festa major d’estiu. Fins hi tot hi ha algun cap de setmana que coincideixen festes en més d’un barri. La veritat és que les ganes d’organitzar-les i l’excel·lent participació els veïns de cada barri en els actes que es programen és un bon símptoma de vitalitat social, per dos motius: un primer perquè vol dir que en cada barri hi ha un grup de persones disposades a perdre moltes hores organitzant la festa major tot sabent que seran els que menys la podran gaudir i que al final dels dies de festa estaran esgotats i el segon motiu de vitalitat social és que la participació dels veïns en els actes, els multitudinaris sopars que fan molts barris, indica que malgrat que ens trobem en l’era de la globalització i que moltes vegades ens parlen que hem de ser ciutadans del món (jo encara no he entès que vol dir això, que no hi pertenyem ja al món?) la nostra societat civil necessita relacionar-se amb els seus veïns i necessitem individualment pertànyer a algun grup social; un dels més immediats és el nostre barri i per això una bona acceptació dels actes que s’hi organitzen és al meu entendre un bon símptoma de vitalitat social.
Comportament incívic. Si abans elogiava la nostra societat ara voldria parlar de comportaments que no afavoreixen la bona convivència. A l’estiu fem més us dels espais públics de la nostra ciutat i massa sovint veiem persones o grups de persones que com si res llencen papers, bosses, llaunes i altres deixalles a terra, als jardins, etc. Estic segur que a casa seva no ho fan, perquè ho fan doncs el carrer? La dita aquella “el del comú no és de ningú”, no l’hauríem d’aplicar, hauria de ser ben bé a l’inrevés. El de comú és de tots i tots hauríem de fer el màxim possible per mantenir-ho ben net i endreçat. Serviria en aquest cas millor aquella altra dita: “no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta”. El nostra ajuntament va aprovar fa uns mesos un reglament de comportament cívic on es detallen quines coses no es poden fer i on lògicament es preveuen sancions. No soc partidari de començar les coses amb les sancions sinó que primerament cal fer campanyes informatives en favor dels bon comportament cívic i cal avisar a les persones o grups de persones que incompleixen el reglament, que han d’actuar correctament. Si això no es suficient, si l’avís, la informació, no fa el seu efecte, cal aplicar la sanció, per molt dur que sigui arribar a aquests extrems, però el mal comportament d’alguns no tenen perquè haver-lo de suportar la resta de la societat. Em vaig alegrar quan l’Ajuntament va aprovar aquest nou reglament, però ara haurem de demanar que s’apliqui, fent prèviament les campanyes d’informació que siguin necessàries, però que s’apliqui. Els comportaments incívics no han de tenir cabuda en una societat que vol ser avançada i cohesionada.

Article publicat al setmanari El Pati, l'agost del 2005

Previsions de places escolars

2005-07-24T06:59:00.000+02:00

Tinc la sensació que en matèria escolar al llarg del temps no s’ha fet a la ciutat ni una correcte previsió de les places escolars que es necessiten, ni un mapa escolar de la ciutat equilibrat. Les conseqüències de tot plegat és que darrerament s’han hagut d’anar posant pedaços un any rere altra, malgrat que ara el Departament d’Educació de la Generalitat prevegui importants inversions a la ciutat que van en la bona direcció per aconseguir una solució satisfactòria.
Anem a pams. Primera qüestió el mapa escolar de la ciutat. Si analitzem la ubicació dels centres de la xarxa pública de la ciutat (tants els de titularitat pública com els concertats), veurem que tots menys dos estan entre el nord-oest (Baltasar Segú i Jaume Huguet), el nord (Candela, Lledó, Claret, Eladi Homs i Narcís Oller) i el nord-est (Eugeni d’Ors); un podríem dir que està al centre-oest de la ciutat (el Cor de Maria) i finalment un de sol està al sud de la ciutat (l’Enxaneta). Al llarg dels anys s’ha anat fent l’error de planificar els centres nous cap la zona nova de la ciutat, o sigui cap el nord, indret on també si han instal·lat nous serveis que han arribat a la ciutat, com la piscina o el Consell Comarcal, per posar dos exemples, i a on s’hi han despaçat altres que estaven ubicats al centre o al barri vell com Correus o l’oficina del DARP, entre altres. El resultat és que s’ha produit un desequilibri entre els serveis que té el nord de la ciutat i els que té el sud i això ha afavorit l’actual situació del barri vell.
Els ciutadans que tenen mainada petita una de les qüestions que estudien per triar el lloc per viure-hi és quins centres escolars tenen més pròxims. És evident, doncs que el nord de la ciutat ofereix, en aquest sentit, molts més avantatges que el sud. Reequilibrar en aquesta qüestió la ciutat no és feina fàcil, tot i que l’ampliació d’Els Tabalets a la plaça del Carme va en bona direcció.
Segona qüestió. Em sembla que qui ha tingut la responsabilitat de planificar les necessitats educatives de la ciutat no va estar en el seu dia gaire concentrat. Fa dos anys, per aquestes dates, un grup de pares va veure com els seus fills no tenien plaça a cap de les escoles que havien trien. Quedaven places a la Candela, és cert i també en queden ara, i aquí entraríem en una tercera qüestió: analitzar el perquè no s’ha evitat que a la Candela hi hagi un percentatge tant alt d’alumnes de procedència immigrant. Llavors i després de diverses discusions es va optar per crear un doble P-3 al Baltasar Segú (un pedaç d’emergència). L’any passat es tornava a necessita un nou grup de P-3 i com que al Baltasar Segú una segona línia no hi cap es va crear un doble P-3 a l’Eugeni d’Ors. L’horitzó de la solució es preveia amb les obres del nou Eugeni d’Ors que té previst el Departament d’Educació de la Generalitat i que preveuen dotar d’una doble línia a aquest centre. Mentre, però, hem de seguir posant pedaços. Per el curs 2005-2006 s’opta per crear un doble P-3 a l’Eladi Homs, però ens arriba un nou problema. Valls està en un moment important de creixement demogràfic i el doble P-3 de l’Eladi Homs no resolt el problema sinó que es necessiten més places escolars. Al final s’opta, obligatòriament, per un nou pedaç que no és altre que crear un doble P-3 a l’Enxaneta. El resultat és que a hores d’ara tots els centres públics de primària de Valls, menys la Candela, tindran l’any vinent algun curs doblat: el P-5 al Baltasar Segú, el P-4 al’Eugeni d’Ors i el P-3 a l’Enxaneta i l’Eladi Homs. Em sembla que és fàcil endevinar que aquest problema ja fa algun any que s’hauria d’haver previst. Per tant els gestors d’ara han de resoldre com poden la manca de previsons del passat.
La doble línia prevista al nou Eugeni d’Ors resituarà la qüestió, però el problema quedarà resolt? A mi em sembla que no, ja que enguany s’han necessitat dos grups nous de P-3 i el nou Eugeni d’Ors n’assumirà un, però, i l’altre? No ens sembla clar que tenim prous elements per pensar que a la ciutat li fa falta ja una nova línia escolar a més de la que es crearà a l’Eugeni d’Ors? Per tant, a no ser que l’increment de sol·licituds d’enguany de places per P-3 sigui circumstancial cal fer ja el passos necessaris per resoldre d’una vegada per totes les necessitats de places escolars a Valls. Em sembla que l’evidència ens assenyala que a més de la nova línia que es crearà a l’Eugeni d’Ors en faltarà una altra a la ciutat. Per intentar equilibrar el mapa escolar de la ciutat, sobre el qual parlavem al començament d’aquest article, és evident que aquesta nova línia escolar s’hauria de planificar al sud de la ciutat i a hores d’ara hi ha dues opcions: que l’Enxaneta tingui una doble línia o que es crei una nova escola entre el sud-est i el sud-oest de la ciutat. Particularment, jo prefereixo dos centres petits que un de gran, però ambdues sol·lucions són bones. Sigui quina sigui cal treballar per un solució immediata i definitiva sinó volem seguir posant pedaços a la situació escolar de la ciutat. De moment, sembla que la reserva de terrenys que s’ha fet al costat de l’Enxaneta vagi en la direcció de crear una segona línia en aquesta escola i així resoldre el problema. Darrerament Valls veu que el Departament d’Educació de la Generalitat preveu inversions importants a la ciutat: el nou Egeni d’Ors, les obres del convent del Carme per adequar-hi l’escola Enxaneta, l’Escola Oficial d’Idiomes a Ca Segarra... Això són excel·lents notícies que ajudaran a resoldre la situació escolar de la ciutat; però no es pot baixar la guàrdia i cal estar atents a les necessitats del futur sobre les quals em sembla que la inscripció d’alumnes d’enguany a P-3 ens ha donat una clara pista.

Article publicat al setmanari El Pati, el juliol del 2005

El foment de la lectura

2005-05-24T07:01:00.000+02:00

Les dades de l’eurobaròmetre de l’any 2003 referides als índex de lectura dels diferents estats de la Unió Europea indiquen que a l’Estat espanyol un 47,3% de les persones són lectores. Aquestes dades tenen relació amb l’enquesta sobre els hàbits de lectura, que realitza anualment la Federación de Gremis de Editores de Epaña, segons la qual un 54,1% de la població de Catalunya i un 52,8% de la de l’Estat espanyol declarava que havia llegit alguna vegada en el darrer trimestre. L’eurobaròmetre ens situa, com tothom deu suposar, en les darrers posicions dels estats d’Europa i tot i ser dolentes les dues dades anteriorment esmentades, el que encara més preocupa és que des del 2001 hi ha un 5% menys de catalans que declaren a l’enquesta sobre els hàbits de lectura que no llegeixen pràcticament mai. O sigui que anem enrere. Per tant és necessari fer campanyes de foment de la lectura i en aquesta tasca cal que si impliquin totes les institucions, des de les de l’Estat fins a les locals. Això, es clar, sempre que els polítics que ens administren creguin que és important que la població llegeixi, cosa que en molts moments dubto.
Valls vam tenir l’honor de tenir la de les primeres biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya. Per vergonya nostra aquest emblemàtic edifici del passeig dels Caputxins, el qual fou inaugurat l’any 1918 en una important clebració, actualment i des de fa deu anys està en desús. Si les seves pareds poguessin parlar segur que ens dirien com enyoren aquells temps en que l’edifici estava fins a vessar de llibres i en què dia rera altre molts vallencs hi anaven per consultar-hi lectures o senzillament per passar una estona llegint. Ara, estem a l’espera que un nou pla d’equipaments culturals assenyali quin futur li espera a l’antic edifici de la Biblioteca Popular i com es pot donar més espai a la Biblioteca Carles Cardó, la qual està ubicada a la Casa de Cultura, just al davant de l’emblemàtic edifici inaugurat per la Mancomunitat.
Modestament, voldria fer una suggerència. Al meu entendre la millor finalitat que podria tenir l’edifici de l’antiga Biblioteca Popular és que se seguís dedicant a la finalitat pel qual va ser construït: com a biblioteca. És cert que l’espai insuficient hi impedeix ubicar-hi la Biblioteca Carles Cardó, però hi ha alguna altra solució perquè es pugui fer servir com a biblioteca. Potser valdria la pena estudiar la possibilitat de dedicar aquest edifici noucentista exclussivament a biblioteca infantil. Penso que les seves dues sales podrien permetre que una es dediqués a fons i l'altra a espai polivalent en el qual s’hi poguessin desenvolupar regularment activitats pel foment de la lectura dirigides a la mainada com lectura de contes, presentacions de llibres, xerrades d’autors, etc. Al meu entendre és important que les biblioteques siguin centres d’animació cultural, especialment per als més joves. Necessitem que els més petits s’habituin a anar a les biblioteques i una de les maneres és que tinguin un espai ben habilitat, a peu de carrer i ambientat adequadament.
Sobre aquesta qüestó, algú pot preguntar-se el perquè els editors volem que es fomenti l’ús de la biblioteca si en aquest indret no es venen llibres sinó que es deixen gratuitament. Doncs, senzillament, perquè està demostrat que una bona i dinàmica xarxa de biblioteques fa augmentar el nombre de lectors, i el que necessitem els editors són més lectors, més persones que llegeixin llibres. Les biblioteques són, doncs, la pedrera de nous lectors.
I perquè necessitem que la gent llegeixi? Es més, perquè necessitem que la mainada, que els joves, llegeixin? Hi ha molts motius, però relacionaré dues dades que ens ho poden fer entendre. Els escolars de Finlàndia han desmostrat en unes proves realitzades recentment ser els millors d’Europa, els que millor fan l’aprenentatge. Nosaltres en aquesta proves hem quedat a la cua, en els darrers llocs. Suposo que alguna cosa hi deu tenir a veure l’índex de lectura. Els finesos són junt amb els suecs els qui més llegeixen de la Unió Europea. Ens aventatgen en gairebé trenta punts. Mentre un 76,1% de finesos són lectors a l’Estat espanyol aquesta xifra és tant són d’un 47,3%. La lectura és un hàbit i un aprenentatge. Com més es llegeix més capacitat de comprensió dels textos es té i com més entrenat s’està en la lectura, més fàcil és comprendre els llibres escolars i, lògicament, és més fàcil estudiar. Per això, també penso que hauríem de reflexionar, doncs, sobre com estan les biblioteques de les nostres escoles. Hi ha espais a les escoles de la nostra comarca destinats a biblioteques? És l’adequat? S’hi inverteix en la compra de llibres? Tenen pressupost les escoles per aquesta finalitat? Els asseguro que si responen aquestes preguntes el resultat els sortirà decebedor. Potser s’hi hauria de començar fer alguna cosa.

Article publicat al setmanari El Pati, el maig del 2005

Zones escolars

2005-03-24T07:03:00.000+01:00

Fa una temporada que em pregunto perquè Valls, a diferència d’altres ciutats similars o fins i tot més petites a la nostra, no té zones escolars. Les zones escolars serveixen perquè la proximitat es tingui en compte, o sigui puntui, quan els pares matriculen a la mainada en un centre o en un altre. Valls és zona única i per tant una persona que viu als Blocs Alt Camp no té preferència per portar els seus fills a l’Eladi Homs respecte un que viu a Mas Clariana, per posar un exemple de dos barris molt allunyats entre ells. Tothom a Valls tria l’escola sense que es tingui en compte allà on viu i al final un sorteig en cas que hi hagi més demanda que oferta en una escola acaba decidint la preferència d’uns o altres per entrar als centres escolars. El resultat és que trobem que un xiquet o xiqueta que viu al passeig de l’Estació hagi d’anar al Baltasar Segú i un que viu a la Fraternal a l’Eugeni d’Ors. Això comporta que dia rera altre a les 9 del matí el trànsit a la ciutat s’incrementa fins arribar fins i tot al colapse amb desplaçaments que no caldria fer-los si la proximitat a l’escola puntués en el moment de decidir el centre escolar que ha d’anar la mainada. Una bona mobilitat d’una ciutat i per tant una ciutat més sostenible depèn de molts factors però un d’ells es que s’evitin els desplaçaments innecessaris. Facilitar que es pugui anar als centres escolars sense utilitzar cap tipus de vehicle és un estalvi de temps per a les famílies, un estalvi d’energia i un bona mesura per a millorar la mobilitat. Potser ara que s’acosten les inscripcions seria interessant que qui tingui competències en aquest camp -regidoria d’Ensenyament i Departament d’Ensenyament de la Generalitat, suposo- ho tinguin en compte i que es valori si val la pena que Valls segueixi sent com ho és ara una zona escolar única.

Article publicat al setmanari El Pati, el març del 2005

Obres al pas a nivell

2005-02-24T07:05:00.000+01:00

A vegades hi ha obres que duren tant que arriba un moment que ens acostumem a que aquella zona o indret estigui inutilitzable i que no sabem ja ni quan van començar, ni quan havien d’haver acabat. Un cas d’aquests és les obres del pas a nivell de la carretera de Montblanc. Jo a hores d’ara no recordo ni quan van començar ni quan s’havien d’acabar però del que estic segur és que el termini per a la seva finalització ja fa temps que l’hem superat. Trobo injustificable i incomprensible que un vial de circulació important per a la ciutat es talli alegremaent per un temps indefinit i que, lluny d’intentar fer les obres en celeritat per molestar el menys possible als ciutadans, aquestes s’allarguin molt i molt. El resultat d’aquest vial inoperant és que en hores puntes, a la carretera del Pla es produeixen colapses circulatoris dia rere altra. La responsabilitat de les obres no és del consistori vallenc, suposo que deu ser del Ministeri de Foment, pero a hores d’ara em pregunto si les institiucions vallenques han seguit les obres d’aprop i si han pressionat perquè es fessin amb rapidesa. En tot cas, si això s’ha fet o una de dues, o el Ministeri de Foment s’ha fet el sort o no s’ha actuat amb suficient eficàcia. En tot cas, hi ha vies a la ciutat de gran importància per la circulació viària que és desitjable que estiguin el menys tallades possibls. És de lògica que per exemple les entrades i sortides de la ciutat siguin vies imprescindibles com també ho són vials com el carrer Avenir, la carretera del Pla i naturalment les muralles. Per això em va estranyar que a causa d’uns imprevistos amb les obres de l’Hospital, cosa que va provocar que s’hagués de tallar la muralla del Carme, no s’aprofitessin fins i tot dies festius, com es fa en altres llocs, per avançar les obres i tornar a la normalitat un vial tant trascendental per a la ciutat. En fi, pel que es veu com en moltes altres coses la sol·lució passa perquè els ciutadans tinguem paciència, molta paciència.

Article publicat al setmanari El Pati, el febrer del 2005

Crispació

2004-12-02T19:58:00.002+01:00

Llegeixo amb satisfacció que en el ple de l’Ajuntament de Valls que es va celebrar la setmana passada, el debat va tornar a un nivell normal després dels episodis recents de crispació. Tinc la impressió, potser equivocada, que els nostres polítics locals estan posant a la pràctica una excessiva carga política en les seves actuacions, com si Valls es tractés d’un camp d’aprenentatge del debat polític crispat. D’aquesta manera, em sembla que hem viscuts situacions que tenen una certa similitud als debats del Congrés de Diputats que per pena nostra veiem per la televisió i els quals més que debats polítics acaben convertint-se en un espectacle més propi d’un culebró suramericà que al que correspondria a una bona praxis de l’activitat política.
Hem vist en els darrers mesos a la ciutat cartells enganxats pels carrers amb cares de regidors, insults, desqualificacions, amenaces de portar la política local als tribunals, titulars estridents i, entre altres qüestions, abandó del ple per part d’alguns regidors. Els nostres polítics, els d’un cantó i de l’altra, haurien de para compte amb tensar excessivament la corda, ja que es corre el perill de traslladar la crispació política al carrer i de fracturar la societat. El govern hauria de fomentar al màxim els ponts de diàlegs amb els agents de la societat vallenca a fi efecte d’explicar fil par randa els projectes i actuacions previstes i l’oposició hauria de parar compte en no caure en la temptació de voler traslladar al carrer la legítima oposició política. Som una comunitat i més enllà de les diferències de pensament que tenim, les quals enriqueixen la pluralitat de la societat, hem de procurar resoldre els nostres conflictes amb diàleg, sense estridències i crispacions desmesurades.

Article publicat al setmanari El Pati el mes de desembre del 2004

Pagar dues vegades

2004-10-02T20:02:00.001+02:00

Se suposa que els impostos que paguem ens són retornats amb serveis, tot i que a vegades hom de la sensació que això és massa suposar. Fa anys que Renfe va decidir que la línia de tren que passa per Valls era poc rendible i ara un tren ara un altre ens ha deixat un horari pèssim que ha provocat a més que cada cop s’utilitzés menys el tren per manca de bones combinacions. Sempre m’ha sorprès que es parli frívolament de línies de trens rendibles o no, com si un servei hagués de tractar-se com un McDonal’s: com més passatgers, com si fóssim hamburgueses, més trens, i si no vénen prou clients tanquem la parada i tant tranquils. Si ens posem així, algú em podria dir quina rendibilitat econòmica tenen les carreteres? Les autopistes, els catalans, pràcticament els únics ciutadans d’aquest Estat, ho sabem prou bé, però de les carreteres que paguem amb els impostos ningú no en parla de rendibilitat econòmica i mira que de calés ens en costen molts, a banda del cost humà que tenen que per culta dels accidents té una magnitud insostenible. A vegades penso que es parla molt del servei públic, perquè queda bé, sobretot en temps d’eleccions, però a l’hora de la veritat els nostres administradors s’ho prenen poc seriosament. No ho sé, però hom té la temptació de pensar que els qui governen els interessa més que agafem el cotxe, gastem gasolina, amb la qual hi ha uns impostos afegits impressionants, i no usem el transport públic amb el qual l’administració ingressa pocs diners. En fi, felicito a l’Ajuntament per fer una aposta pel transport públic i jugar-se-la avalant econòmicament dues noves combinacions ferroviàries. Ara bé, a Renfe, un servei públic, li hauria de caure la cara de vergonya (si és que en té) per demanar que un ajuntament s’hagi de fer càrrec del possible dèficit que pugui generar aquesta ampliació d’horari. O sigui, si no s’aconsegueix l’objectiu, els vallencs pagarem el servei ferroviari dues vegades: una amb els impostos que paguem a l’estat i l’altre amb els impostos que paguem a l’Ajuntament. Gestors de Renfe, feu-s’ho mirar.

Article publicat al setmanari El Pati, l'octubre del 2004