divendres, 30 de gener del 2009

Hem perdut el tren... del tren

És difícil que els vallencs poguem perdre el tren ja que pràcticament no tenim trens per perdre. Ben bé, hem perdut el tren del tren. En deixar-nos Renfe sense pràcticament comunicació per la via fèrria de baix preu, l’estació de Perafort de l’AVE, s’ha convertit en la nostra estació per excel·lència i els Avant els mitjans de transport ferroviari que més acabem utilitzant. Però com qui volgués que els vallencs no utilitzem el transport públic, poc a poc s’amplien les dificultats per poder ser usuaris d’un servei ferroviari eficient i econòmicament assequible. Fa unes setmanes i sense previ avís va desaperèixer l’autobús que enllaçava Valls amb l’estació del Camp pels horaris dels Avants. El servei era poc utilitzat, tant poc utilitzat com desconegut. A algú se li va ocórrer de publicitar-lo? Per tant, per anar a l’estació de l’AVE cal anar-hi obligatòriament amb cotxe i aquí ve un nou entrebanc. Les intel·ligències tècniques i polítiques que van idear una estació en un indret no urbà podien haver tingut la ocurrència, lògica sembla, de crear places d’aparcament o gratuites o de baix cost pels usuaris que utilitzarien el servei de trens. Era de preveure que serien molts els usuaris que hi anirien en cotxe. Però clar, pensar amb això seria pensar massa amb el ciutadà i hom comença a tenir la convicció que a vegades es pensa més en recaptar que en servir. Es va preveure aparcament: sí, però de pagament. Davant similar incongruència els usuaris aparcaven on podien: pels vorals i pels llocs destinats a jardí. L’espectacle de cotxes aparcats a qualsevol lloc era (i encara és) lamentable. Fa més d’un any que l’estació funciona i el problema era evident. S’ha buscat solució? No, naturalment, no! El que s’ha fet és impedir que els cotxes aparquin als llocs destinats a jardí i abocar a més usuaris a utilitzar el pàrquing de pagament i a passar per caixa. Ara qui vol aparcar sense pagar ha de deixar cada cop el se vehicle més lluny. Era fàcil i hi havia i encara hi ha lloc per crear un aparcametnt gratuit o barat. És una estació, repeteixo, en una zona no urbana. Fer-ho, plantejar-ho no era complicat. Només faltava sentit comú, cosa que pel que veig és un bé escàs. Millor que tothom passi per caixa!

D’impostos que pugen massa
I parlant de passar per caixa: l’increment de les ordenances de Valls pel 2009 s’anuncia a la premsa que serà d’una mitjana del 4,2%. La inflació a l’Estat espanyol ha estat de l’1,4%. Per tant l’increment dels impostos vallencs és el triple que l’augment del cost de vida, cosa que en temps de crisi em sembla gens adequat.
La renda familiar durant el 2008 a Catalunya ha baixat un 1,4% i es preveu que el 2009 baixi un 3,5%. Això vol dir que les famílies tenen menys ingressos, menys diners per gastar, i si no hi ha consum difícilment sortirem de l’atzucac en què ens trobem. Una de les millors mesures contra la crisi que pot preveure l’administració és fer polítiques que afavoreixin l’economia familiar. Pujar els impostos el triple de l’agument del cost de vida és castigar l’economia familiar dels administrats. La crisi afecta tots: a les empreses, als particulars i també a l’administració i cal que tots fem esforços. A l’administració local, en general, no li quadren els números, ja que la caiguda en picat de la construcció ha fet que els ingressos per llicències d’obres, que eren importants per quadrar el pressupost, hagin tingut un descens molt considerable. Ara bé, si els números no quadren no si val en castigar les ja prou ressentides economies familiars. Els EROs, l’augment d’atur, etc repercuteixen directament sobre els diners que ingressen les famílies i repercuteixen sobre un menor consum. És necessari doncs no fer polítiques que redueixen les rendes familiars. A l’hora de fer quadrar els números em sembla que seria interessant que el nostre Ajuntament estudiés les assignacions als regidors i als partits polítics. Que cada ple a la ciutat li costi 6.000 euros és un luxe que en la situació actual de crisi no ens podem permetre. Hi ha moments que no es tracta només de no agumentar les asignacions sinó que es tracta d’adequar-les a les situació econòmica que es viu i ara, en plena recessió, fer perdagogia de l’exemple seria reduir determinades asignacions que el nostre consistori va aprovar a inicis de legislatura.
I tornant als trens, això de fer augments triplicant o quatriplicat l’IPC en temps de crisi també ho han aplicat altres serveis públic: Renfe ha incrementat un 6% el servei de rodalies, un 5% la mitja distància i un 4 % l’AVE. Malament anirem si la pròpia administració no es conscient en plena crisi que qualsevol ajuda a la butxaca del ciutadà és important.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el 30 de gener del 2009

dissabte, 3 de gener del 2009

La literatura 2.0, una nova forma d’escriure?

L’escriptor mallorquí Biel Mesquida en el pròleg del llibre La catosfera literària, publicat el mes de maig passat i on s’hi recullen una mostra de 100 blocs de literatura escrits en català, hi escrivia que “a la xarxa s’està fent una part essencial de la literatura del present”. I és veritat, la xarxa és la més novedosa forma de socialització de la literatura. Un escriptor, quan escriu un text, ho fa, en primer lloc perquè l’escriptura li crea plaer i, després, perquè aquest text sigui llegit. Ser llegit és el gran repte dels creadors. Hi ha qui fa fotocòpies del seu text, el passa als amics i n’espera els seus comentaris, que generalment, seran bondadosos. Fins a l’aparició d’Internet per aconseguir arribar a més gent, a l’escriptor no li quedava altra forma de ser llegit, si era un text curt, que lliurar-lo a una revista literària o, si era un text llarg, presentar-lo a un editor o a un premi literari que tingués garantida l’edició (si guanyava). En aquest punt apareixia doncs un intermediari (l’editor) que era qui decidia si s’editava el text en qüestió o no i aquesta tasca es feia, i encara es fa, amb més o menys encert. La xarxa però, permet connectar directament l’autor i l’escriptor sense passar en absolut per cap filtre. Són els lectors qui decideixen si val la pena o no seguir la lectura de les creacions d’un determinat autor. L’estructura es converteix completament en horitzontal i l’autor veu compensada moralment la seva feina en obtenir lectors; ara bé, la gratuïtat del sistema fa que aquest no ingressi res en absolut per la seva feina creativa. La xarxa s’ha convertit doncs en un bon sistema per escriptors desconeguts per poder donar-se a conèixer i, també ha permès, que textos sorgits a la xarxa hagin fet un salt cap a una tecnologia anterior, la del llibre de paper. D’aquesta manera, arreu del món s’han editat llibres sorgits de la xarxa, especialment dels blocs, cosa que ha comportat que el món editorial tingui un ull posat en aquest món per saber quines aportacions novedoses hi arriben.

El concepte 2.0
En els darrers temps el concepte 2.0 s’ha introduït en el nostre llenguatge i s’han portat a terme seminaris, conferències i xerrades sobre aquesta qüestió. D’aquesta manera es parla de termes com economia 2.0, política 2.0, edició 2.0 i naturalment, literatura 2.0. Tot plegat sorgeix de l’aparició dels webs 2.0 que han significat un canvi radical en la filosofia d’ús de la xarxa. Les webs 2.0, més que un portal d’informació, es converteixen en punts de trobada que configuren xarxes socials completament horitzontals on tothom pot tenir-hi protagonisme. Els blocs, els wiquis, els fotologs, el Youtube, el Twiter o el Facebook es converteixen en espais comuns que permeten als usuaris interconnectar-se entre ells sense que tingui importància la procedència geogràfica, social o cultural de cada persona. D’aquesta manera, per exemple, el concepte d’economia 2.0 es basaria en què: per crear un negoci format per diverses persones o empreses de diferents indrets, cadascuna aportarà el que sap del seu camp per ajuntar les diferents iniciatives i confirgurar-ne una de nova; aquesta tindrà un sistema de treball basat en les comunicacions en xarxa i utilitzarà les tecnologies que posen a l’abast els webs 2.0.
Arribats en aquest punt, sorgeixen una sèrie de preguntes com: què és la literatura 2.0? Tota creació realitzada en un mitjà 2.0, com un bloc, es podria considerar literatura 2.0? Primerament, el més habitual és que els creadros, els escriptors, utilitzin la tecnologia 2.0, els blocs, per donar a conèixer les seves creacions. En la majoria dels casos són textos que es podrien reproduir perfectament en paper. Podríem dir que és literatura 1.0 que s’expresa en un suport 2.0, però hi ha iniciatives sorgides a la xarxa que ens ofereixen noves possibilitats. En el blog “Històries veïnals” (historiesveinals.blogspot.com), persones que no es coneixen entre elles escriuen un relat conjuntamet a partir d’uns paràmetres que els facilita el coordinador del blog. Altres blogs, com l’eròtic de la Mireia (mireiagalindo.blogspot.com), que ha acabat convertint-se en un llibre editat enguany (Em dic mireia i el meu cony es diu Carlitos) ha utilitzat totes les eines que ofereix Blogger (inserció d’imatges, vídeos, música, enllaços, etc.) per combinar-ho amb la narració i ho ha convertit en un tot armònic. Fins i tot el personatge en ficció de la Mireia disposa d’un Twitter. Precisament, el Twitter, aquesta nova eina 2.0, ha permès que des del web Hesperia s’hagi convocat un concurs de microrelats de ciència ficció, que no poden tenir més de 140 caracters, és a dir, han de ser molt curts, com els missatges de Twitter; tot un repte.
La literatura digital, aquella que ha estat feta per llegir-la únicament amb un suport iformàtic té moltíssimes possibilitats, el problema és que ens costa imaginar quins camins es poden seguir. En la trobada de la Catosfera 2008, celebrada a principis d’any a Granollers, Laura Borràs, filòloga, professora de la UOC i reconeguda especialista en literatura digital, va deixar bocabadats tots els assistents a la trobada amb una mostra de literatura digital. És molt difícil explicar-ho amb paraules, per això, us aconsello una visita al web (http://www.uoc.edu/in3/hermeneia/cat/) on hi ha una mostra de més de 500 obres de literatura digital. Com es llegeix en el propi web hi trobarem “des de poesia dinàmica, a la narració hipertextual, des de la literatura generada per ordinador a l’assaig hiperactiu”.
Aquestes noves tecnologies, aquestes noves formes de literatura les hem de mirar més com una oportunitat de poder incorporar nous lectors que com una amenaça. Recordo que Laura Borràs va apuntar dos conceptes claus: “nadius digitals i immigrants digitals”. Deia que nosaltres som “immigrants digitals” ja que ens hem educat en una tecnologia diferent a l’existent actualment i ens hem vist obligats a “immigrar” a les noves tecnologies; mentre que les noves generacions són “nadius digitals” que han après a fer anar l’ordinador, els programes i els webs 2.0 de la mateixa manera com han après a caminar, a llegir o escriure. Són doncs aquestes noves generacions, els qui possiblement estan més acostumats a llegir en pantalla digital que en format paper, els que poden incorporar nous lectors de literatura a partir dels formats digitals amb creacions molt afins a les que estan acostumats a veure en els ordinadors.
En fi, tot un cami per recórrer, on també els e-books tindran molt a dir, que haurem d’anar digerint a poc a poc i acostumant-nos als conceptes de literatura digital o 2.0. Però el món va tan depressa que mentre això passa ja hi ha qui comença a parlar de literatura 3.0.

Article que he publicat a la revista bValls de Lletres número 11 (editada per la Comissió de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Vallencs), que ha sortit publicat aquest mes de desembre i que es va presentar el dia 17 de desembre a la sala d'actes de l'Institut d'Estudis Vallencs. Podeu també llegir l'article publicat a la revista en aquest pdf.