Què necessita el llibre en català?

Sovint hom té la sensació que quan es parla del llibre en català, es tracta com si estiguéssim en una situació normalitzada on les lleis del mercat ja regulen l’espai que ha d’ocupar. És cert que al voltant del llibre en català s’ha creat una indústria que crea llocs de treball i que té lògicament objectius mercantils com qualsevol altre empresa, però això no vol dir que tingui una situació normal respecte el llibre en castellà. Les dades ens ofereixen un panorama real poc encoratjador. Així estan les coses, segons l’enquesta d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres a Catalunya, tan sols 1 de cada 5 lectors de Catalunya llegeix habitualment en català.
En termes futbolístics podríem dir que perdem per golejada, per 5 a 1. I més preocupant encara és que si analitzem l’evolució de les dades que ens ofereix l’enquesta no s’observa cap millora en aquesta proporció, ans al contrari. Millorar l’índex del nombre de lectors habituals en català ha de ser l’objectiu dels editors en llengua catalana i de l’administració. No conec, en aquest sentit, les dades del País Valencià i de les Illes, ja que l’esmentada enquesta no les analitza, però tot indica que són encara pitjors.
Per on s’ha d’actuar per procurar que el nombre de lectors en català augmenti? Hi ha diferents actuacions a fer i en diferents camps. El primer és la visualització del llibre en el mercat. Un estudi realitzat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana analitza les dificultats que té el llibre en català per tenir espais visibles en el punt de venda.
Habitualment, a les llibreries independents és el lloc on es tracta millor el llibre en llengua catalana però tenim grans problemes de visualització en les cadenes de llibreries i en els grans magatzems, llocs on segons l’Enquesta d’Hàbits de Lectura cada cop tenen un percentatge de venda més gran de llibres.
Si s’analitza només en termes mercantils i com que hi ha un major nombre de vendes de llibres en castellà (recordem el 5 a 1), aquests lògicament tenen més rotació i des del punt de vista econòmic són més rendibles pels establiments. Per tant, cal crear polítiques de discriminació positiva pel llibre en català que incentivin la seva visualització en el mercat.
A més a més, s’editen en la nostra llengua aproximadament 8.000 títols de llibres que han de competir per tenir un espai en les llibreries amb els més de 50.000 que s’editen en castellà, que a més en tenir tirades i expectatives de vendes superiors, porten campanyes de màrqueting amb més mitjans. Amb això arribem a una segona qüestió, és necessari també idear actuacions de màrqueting pels llibres en català. Cal dir en aquest sentit que des de fa dos anys l’ICIC ha iniciat una línia d’ajuts a la promoció del llibre.
Un altre dels punts que impedeix que la xifra de lectors pugui augmentar és que falta oferta de llibres en català. Sovint he sentit que un dels problemes del món del llibre és que s’edita massa i que això col·lapsa les llibreries; no ho negaré, però m’agrada també dir sempre que no és precisament el llibre en català qui crea aquest col·lapse ja que per una banda el nombre de llibres en llengua catalana per cada 1.000 habitants, en l’àrea geogràfica de parla catalana, no arriba a l’1 per 1.000, percentatge que és superat en el cas del llibre en castellà, i per l’altra perquè segons l’estudi del comerç interior del llibre a l’Estat espanyol, mentre que el nombre de títols en castellà el darrer any va tenir un increment d’un 2,8%, en català el nombre de títols que es van editar el 2007 respecte el 2006 va tenir un descens del 2,1%, cosa que ja va ocórrer també el 2006 respecte el 2005.
Falta doncs oferta ja que hi ha matèries com l’assaig, les guies de turisme, la informàtica, els llibres tècnics, els de mascotes, els de bricolatge, els de jardineria, etc. on és impossible o gairebé impossible de trobar llibres editats en la nostra llengua. És necessari una política que detecti en quines línies no hi ha llibres en català i que n’incentivi la seva edició.
I, finalment, en el cas de les traduccions ens trobem les dificultats que té el català per poder vendre el llibre al mateix preu del castellà. La traducció d’una obra costa el mateix fer-la en català que en castellà, però en el moment d’editar-la la repercussió per exemplar és molt menor en castellà, que té un tiratge superior que en català i això fa que el llibre en llengua castellana pugui sortir al mercat amb un millor preu. Són necessàries doncs polítiques d’ajuda que puguin permetre que les traduccions en català no es trobin en el mercat en inferioritat de condicions. En definitiva, el llibre en català, com un element més de la nostra cultura, necessita polítiques de discriminació positiva fetes sense complexos d’altra manera tindrà un futur complicat.

Des del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 em van demanar un article sobre la situació editorial a Catalunya. Aquest és el text que vaig enviar. Es pot consultar també aquí al web del Tercer Congrés Catalanista.

Els escenaris de Vilaniu, on són?

“Sota l’immens, i al bell mig de la plana, s’aixeca Vilaniu, amb el seu dentallat perfil de campanerets i alts i baixos de taulades i torratxes, de sota les quals destaquen per llur negror les aplanades obertures de les golfes. Lluen ací i allà vidres de finestres i balcons. Les cases semblen encabritar-se les unes damunt les altres com si no estiguessin separades per places i carrers: de tal manera, que, en veure-les abocades damunt les masses de verdor que en llurs peus enclouen els horts de la vila, es diria que hi han de caure com un castell de cartes.”

Amb aquesta esplèndida descripció, que cada vegada que la llegeixo em posa la pell de gallina, Narcís Oller descrivia la imatge que es veia de Valls (el seu Vilaniu) venint des de la carretera de Barcelona. És encara la mateixa imatge que veiem del Barri Vell des del Tomb del Balcó. El perfil no ha variat gaire. Ara bé, un cop dins la ciutat i sobretot si hom segueix la ruta Oller veurem com poc a poc han desaparegut els escenaris on l’il·lustre escriptor vallenc es serví per ambientar-hi Vilaniu. Amb els anys han fet cap a terra diverses d’aquelles cases senyorials que donaven un aire a la ciutat que els edificis nous que les han substituït no tenen. Valls no s’ha acabat de definir entre voler ser una ciutat (el títol no fa la cosa) o un poble gran. I no per substituir construccions antigues per edificis de nova construcció s’adquireix l’aire urbà que tenen les ciutats, ans el contrari. Les ciutat amb tots els ets i uts saben trobar l’equilibri entre la conservació dels edificis que han bastit la seva història, amb les noves construccions que li donen el caràcter de contemporaneïtat, però no cal substituir-ne uns per altres. Molts d’aquests escenaris d’Oller s’haurien haver pogut conservar i permetrien mantenir l’encant urbanístic de Vilaniu.
Fem un repàs, Can Galceran a la novel·la Vilaniu, que Oller ubicava a la Cooperativa Agrícola, a la plaça del Carme. Ara només en queda la meitat de l’edifici. Queda encara l’extraordinària sala de ball que encara s’utilitzà com a tal per les Decennals del 1981. És un espai que cal conservar, rehabilitar i recuperar per a la ciutat. Can Merly que l’autor va situar a Ca Moragas, al carrer Forn Nou; aquest edifici ja fa anys que va ser enderrocat. I darrerament, l’Hostal, a la Muralla, l’antic establiment de Licors Figueras, que fa escassament un parell de mesos també ha desaparegut i ara només en queda un solar. I s’ha salvat pels pèls Ca Montellà que Oller l’ubicava a Can Segarra, a la plaça del Blat, edifici que va tenir una campanya perquè fos enderrocat. No hem sabut conservar aquests edificis senyorials. S’ha preferit ,i les institucions en primer lloc, construir edificis nous. L’exemplificació d’això és la nova seu del Consell Comarcal que mentre que en la majoria de comarques han rehabilitat un edifici amb valor arquitectònic (el Palau Alanyà a Montblanc, l’antic escorxador modernista a Reus, la seu del Consell Comarcal del Tarragonès, per posar exemples de les comarques que en som a tocar), a l’Alt Camp hem optat per ubicar-lo en un espai que ha estat un taller de cotxes i un supermercat i que no té cap identitat. No hem sabut conservar i rehabilitar el nostre patrimoni i seguim, mani qui mani, fent el mateix; prova d’això és l’enderroc que actualment es fa de la casa dels Veciana (ca la Mataueta).
Tot això el que fa i ha fet és despersonalitzar la ciutat. Arrancar-li el regust senyorial que la capitalitat li havia donat. Els anys passen és cert i malament aniria que el Valls d’Oller de finals del segle XIX fos exactament, a inicis del segle XXI, com ell el descrivia a Vilaniu. Les ciutats han d’evolucionar i modernitzar-se, però per fer-ho no és necessari, ans el contrari, destruir els espais emblemàtics del seu passat. Podríem viure al Valls del segle XXI sense haver destruït els escenaris on Narcís Oller va construir el seu Vilaniu.

Article publicat al setmanari El Pati de Valls, el dia 19 de desembre de 2008