Narcís Oller, Barcelona i Valls. Recordo que la doctora en Filologia Catalana Rosa Cabré, en la presentació del llibre La Barcelona de Narcís Oller va comentar que un dels encerts del notable novelista vallenc va ser marxar de Valls i anar a viure a Barcelona. Segur que té raó. A finals del segle XIX l’efervescència cultural que es vivia a la capital catalana poc tenia a veure amb l’activitat cultural vallenca. Oller necessitava estar en contacte amb l’elit cultural del país, debatre les tendències literàries i en aquell moment, des de Valls era díficil fer-ho. Avui en dia les coses han canviat molt. Ara a Oller no li seria necessari anar a viure a Barcelona per estar el dia del món cultural. Tenim tot una sèrie de tecnologies de la comunicació que ens ho faciliten i anar de Valls a Barcelona és un desplaçament quotidià i ràpid que res té a veure amb el temps que es tardava per fer aquest viatge a finals del segle XIX.
El cas d’Oller no és, no obstant, únic. De fet, si fem un repàs a la Galeria de Vallencs Il·lustres veurem que molts, la majoria, van desenvolupar la tasca en què van destacar fora de la ciutat de Valls. Van seguir mantenint relacions amb la ciutat, alguns de forma més intensa i d’altres de manera més llunyana però, en molts i destacats casos, el treball diari en les seves disciplenes el portaren a terme fora de ciutat, principalment a Barcelona. És el cas per posar uns exemplars de Cèsar Martinell, Jaume Mercadé, Robert Gerhard, Carles Cardó, entre altres.
Indaleci Castells. Amic de Narcís Oller n’era l’Indaleci Castells, personatge sobre el qual es pot visitar una exposició a la Sala Sant Roc, en la qual s’analitza el treball en pro de la ciutat que féu Indaleci Castells i en la qual es fa un repàs als esdeveniments que van succeir a Valls a finals del segle XIX i començaments del XX, o sigui en l’època d’Indaleci Castells. El principal mèrit d’Indaleci Castells és que tot i que hagués pogut provar de desenvolupar-se a Barcelona –de ben segur que se n’hagués sortit-, va decidir quedar-se Valls i esdevenir un animador cultural, social i també polític de la vida vallenca. Em sembla doncs que és un acte de justicia aquesta exposició en homenatge seu. A vegades, tenim la tendència a emmirallar-nos només dels vallencs que han aconseguit èxits fora de la ciutat. I no em sembla malament que se’ls recordi i homenatgi, ans el contrari, penso que necessitem distingir aquells vallencs que han sigut rellevats. Això augmenta l’autoestima cap a la ciutat. Ara bé, no podem oblidar els que dia a dia han forjat i forgen Valls des de la pròpia ciutat a través de la vida social, cultural, esportiva, etc. Per això em sembla molt encertat que majortàriament l’elecció del títol de Vallenc de l’Any s’hagi fet a persones que han destacat al davant d’entitats o col·lectius que treballen dia a dia a la ciutat.
La Biblioteca Popular. Seguint passejant per l’exposició d’Indaleci Castells, s’hi pot observar una extraordinària fotografia de la Biblioteca Popular del temps en què es va inaugurar. En veure-la se’m tornar a regirar l’estòmac només en pensar de la manera com hem deixat oblidat aquest singular i emblemàtic edifici. Fa massa, massa temps que l’antiga Biblioteca Popular està tancada i en desús. Penso que si l’Indaleci Castells, que va ser un dels impulsor de la Biblioteca, veiés com es troba actualment, a part d’empotar-se un disgust ens renyaria amb tota la raó del món.
El ferrocarril i el Barri Vell. En la mateixa exposició veiem també una imatge de l’època de l’estació del ferrocarril. De fet, el tren va arribar per primera vegada a Valls en temps d’Indaleci Castells. Es llegeix en algun dels textos de l’exposició que es reclama la urbanització del passeig de l’Estació. Possiblement en aquell moment en ubicar l’estació a l’indret on es va ubicar, en certa manera es decidí cap a quina direcció creixeria la ciutat, o sigui, cap al Nord, com efectivament ha esdevingut. Aquest creixement cap al Nord i especialment el que s’ha realitzat a la part superior de la via de tren ha estat la causa que el Barri Vell perdés centralitat a la ciutat. No es pot dir que això tingui únicament la culpa del procés de desertització comercial que ha viscut el Barri Vell, sobre el qual la setmana passada El Pati en realitzava un interessant reportatge, però si que hi ha influit. Evidentment, si no s’haguessin construit pràcticament tots els centres d’ensenyament al nord de la ciutat, si no s’hi haguessin ubicat o desplaçat serveis importats com la Seguretat Social, Correus, l’Oficina del DARP, el Consell Comarcal, l’Escola de Música, els Jutjats, l’oficina de l’INEM, la Casa de Cultura, etc. la fugida de comerç del Barri Vell no hagués estat tant accentuada. En l’esmentat reportatge d’El Pati es feia un repàs als establiments comercials històrics que han tancat. El problema, en la meva opinió, no és que aquestos hagin abaixat les portes ja que això pot tenir diferents causes, sino que una vegada han tancat en molts casos en els locals d’aquests establiments no s’hi ha instal·lat cap nou començ. És més fins i tot alguns comerciants del Barri Vell han obert o desplaçat la seva activitat cap al centre comercial de l’Avenir, Vallvera, etc. El comerç necessita activitat, moviment de gent, vida, i per tant s’ha desplaçat cap allà n’hi ha. Costarà i molt trencar aquesta tendència. Em sembla que sobre aquesta qüestió se n’ha parlat molt però s’han fet poques coses per solventar el problema.
El cas d’Oller no és, no obstant, únic. De fet, si fem un repàs a la Galeria de Vallencs Il·lustres veurem que molts, la majoria, van desenvolupar la tasca en què van destacar fora de la ciutat de Valls. Van seguir mantenint relacions amb la ciutat, alguns de forma més intensa i d’altres de manera més llunyana però, en molts i destacats casos, el treball diari en les seves disciplenes el portaren a terme fora de ciutat, principalment a Barcelona. És el cas per posar uns exemplars de Cèsar Martinell, Jaume Mercadé, Robert Gerhard, Carles Cardó, entre altres.
Indaleci Castells. Amic de Narcís Oller n’era l’Indaleci Castells, personatge sobre el qual es pot visitar una exposició a la Sala Sant Roc, en la qual s’analitza el treball en pro de la ciutat que féu Indaleci Castells i en la qual es fa un repàs als esdeveniments que van succeir a Valls a finals del segle XIX i començaments del XX, o sigui en l’època d’Indaleci Castells. El principal mèrit d’Indaleci Castells és que tot i que hagués pogut provar de desenvolupar-se a Barcelona –de ben segur que se n’hagués sortit-, va decidir quedar-se Valls i esdevenir un animador cultural, social i també polític de la vida vallenca. Em sembla doncs que és un acte de justicia aquesta exposició en homenatge seu. A vegades, tenim la tendència a emmirallar-nos només dels vallencs que han aconseguit èxits fora de la ciutat. I no em sembla malament que se’ls recordi i homenatgi, ans el contrari, penso que necessitem distingir aquells vallencs que han sigut rellevats. Això augmenta l’autoestima cap a la ciutat. Ara bé, no podem oblidar els que dia a dia han forjat i forgen Valls des de la pròpia ciutat a través de la vida social, cultural, esportiva, etc. Per això em sembla molt encertat que majortàriament l’elecció del títol de Vallenc de l’Any s’hagi fet a persones que han destacat al davant d’entitats o col·lectius que treballen dia a dia a la ciutat.
La Biblioteca Popular. Seguint passejant per l’exposició d’Indaleci Castells, s’hi pot observar una extraordinària fotografia de la Biblioteca Popular del temps en què es va inaugurar. En veure-la se’m tornar a regirar l’estòmac només en pensar de la manera com hem deixat oblidat aquest singular i emblemàtic edifici. Fa massa, massa temps que l’antiga Biblioteca Popular està tancada i en desús. Penso que si l’Indaleci Castells, que va ser un dels impulsor de la Biblioteca, veiés com es troba actualment, a part d’empotar-se un disgust ens renyaria amb tota la raó del món.
El ferrocarril i el Barri Vell. En la mateixa exposició veiem també una imatge de l’època de l’estació del ferrocarril. De fet, el tren va arribar per primera vegada a Valls en temps d’Indaleci Castells. Es llegeix en algun dels textos de l’exposició que es reclama la urbanització del passeig de l’Estació. Possiblement en aquell moment en ubicar l’estació a l’indret on es va ubicar, en certa manera es decidí cap a quina direcció creixeria la ciutat, o sigui, cap al Nord, com efectivament ha esdevingut. Aquest creixement cap al Nord i especialment el que s’ha realitzat a la part superior de la via de tren ha estat la causa que el Barri Vell perdés centralitat a la ciutat. No es pot dir que això tingui únicament la culpa del procés de desertització comercial que ha viscut el Barri Vell, sobre el qual la setmana passada El Pati en realitzava un interessant reportatge, però si que hi ha influit. Evidentment, si no s’haguessin construit pràcticament tots els centres d’ensenyament al nord de la ciutat, si no s’hi haguessin ubicat o desplaçat serveis importats com la Seguretat Social, Correus, l’Oficina del DARP, el Consell Comarcal, l’Escola de Música, els Jutjats, l’oficina de l’INEM, la Casa de Cultura, etc. la fugida de comerç del Barri Vell no hagués estat tant accentuada. En l’esmentat reportatge d’El Pati es feia un repàs als establiments comercials històrics que han tancat. El problema, en la meva opinió, no és que aquestos hagin abaixat les portes ja que això pot tenir diferents causes, sino que una vegada han tancat en molts casos en els locals d’aquests establiments no s’hi ha instal·lat cap nou començ. És més fins i tot alguns comerciants del Barri Vell han obert o desplaçat la seva activitat cap al centre comercial de l’Avenir, Vallvera, etc. El comerç necessita activitat, moviment de gent, vida, i per tant s’ha desplaçat cap allà n’hi ha. Costarà i molt trencar aquesta tendència. Em sembla que sobre aquesta qüestió se n’ha parlat molt però s’han fet poques coses per solventar el problema.
Article publicat al setmanari El Pati, l'octubre del 2005
